Antiga capella de la casa Trepadús, actualment en runes i és difícil identificar el lloc on estava situada. Formava part de les dependències del caseriu que està totalment ensulsit.
La casa Trepadús formava part del poblament d’Enrens que disposava d’ajuntament propi l’any 1812. Posteriorment es va annexionar al de Casterner de les Olles i per manca de població, finalment es va agregar al municipi d’Espluga de Serra. Des de l’any 1970 forma part de l’ajuntament de Tremp.
La capella era quadrangular i segurament de volta de canó pel que s’observa d’un mur lateral i, segons Pascual Madoz, en el seu interior hi enterraven els difunts per no disposar de cementiri.
A pocs metres de la casa, en direcció oest, hi ha un petit cementiri.
Accés: des del castell d’Enrens surt un caminet en direcció oest, i a mesura que baixa gira en sentit sud-oest pel mig de roures i de matolls, la qual cosa el fa molt agradable de caminar. Al cap d’1,1 Km s’arriba als bancals propers a la casa que queden a la dreta. El terreny s’aplana i és on hi havia la gran extensió del terra conreable de la casa Trepadús. Deixem el camí i a uns 130 metres s’arriba a les restes del caseriu.
Aquest camí continua en direcció sud fins a trobar el barranc de Cantallops, molt a prop de les aigües del pantà d’Escales, després s’enfila en direcció est fins al coll de Sant Roc d’Adons. Per aquest sender passa la Caminada de les Carenes.
Bibliografia:
Pascual Madoz. Diccionario-estadístico-histórico de España i sus províncies de Ultramar. Madrid 1845.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
El Trepadús des d’EnrensRestes de la capellaCementiri del Trepadús
Aquesta església es troba al costat del castell del mateix nom. El conjunt del castell, de l’església i de l’antic poblament està situat a la vessant nord de la Serra de Sant Gervàs.
Enrens és un topònim d’origen basc, segon Joan Coromines el seu origen podria derivar de errentze que voldria dir espina o punxa. Per tant, Enrens voldria dir lloc amb matolls, esbarzers,..
Les primeres notificacions del lloc d‘Enrrense surten en un document de l’any 980 que està relacionat amb unes adquisicions del monestir de Lavaix al castell de Viu que estava termenat amb el d’Enrens.
En l’arranjament definitiu de la partició del comtat de Pallars, Artau II (comte de Pallars Sobirà), la seva esposa Eslonça i el seu germà Ot, venen i permuten el castell d’Enrens a Ramon V (comte de Pallars Jussà) i a la seva esposa Valença.
Enrens tot i estar a la part nord de la serra de sant Gervàs, pertanyia al terme municipal d’Espluga de Serra (la Terreta). Des de l’any 1970 pertany a l’ajuntament de Tremp.
El castell protegia el coll de Sant Roc de Viu de les possibles incursions sarraïnes procedents de la Terreta a través del coll de Llastarri, evitant així la penetració cap al Pallars Sobirà (Senterada-Sort) i la vall de Barravés (el Pont de Suert).
El castell està totalment ensorrat i les seves pedres han servit per a la construcció de bordes properes al castell. Hi resten els murs que podrien correspondre a una torre de planta quadrangular.
L’església es troba al damunt d’una roca de grans dimensions situada al sud-oest del castell (50 metres). Per accedir-hi cal trobar una escletxa a la part est de la roca que serveix per poder pujar a la plataforma superior a on hi han les restes. Queden els carreus de la base de la paret oest i de l’absis que aprofita la forma semicircular de la mateixa roca. Les pedres de les parets de l’est i de l’absis han caigut fora de la roca. La major part del mur oest està caigut i es poden veure les pedres que estan ben escairades i treballades.
El poblament d’Enrens i el Trepadús l’any 1812 formaven part d’un ajuntament propi i la seva església estava sufragada a la de Casterner de les Olles.
Accés: Des del mateix port de Viu en la N240 (1.230m d’alçada), al costat d’un prat on hi ha un petit bar, s’agafa una pista que puja en direcció oest. A 150 m es deixa i s’agafa el camí que s’enfila amunt. La pista va fent alguna ramanxola per guanyar alçada i el senderó va pujant per la part dreta. A uns 100 metres del coll, el camí creua la pista i puja per la seva esquerra. En aquest punt hi ha el pilaret de Sant Roc. El coll està a 1,5 km de la sortida (alçada 1.442m). A partir d’aquí s’agafa la pista que va baixant en direcció oest , al cap de 400 metres es pren de nou el camí (1,9Km). Al Km 2,3 es torna a trobar la pista i la seguirem durant 100 metres, deixant-la definitivament. Es continua baixant pel senderó en direcció oest durant uns 500 metres fins arribar a les restes del castell (Km 2,9). A 50 metres es troba l’esperó rocós on està situada l’església. Es va a buscar la base de la paret rocosa per la part est fins que es troba una escletxa, que puja diagonalment a la plataforma on hi han les restes de l’església de Santa Maria d’Enrens. En total s’han fet 2,98 Km, amb un ascens de 226 metres i un descens de 178 metres. El trajecte no presenta cap dificultat tècnica.
Bibliografia:
Catalunya Romànica, Volum XV, Pallars
Enciclopèdia Catalana
Arxiu Gavín de les Avellanes
Sta Maria d’EnrensEsperó rocós on està l’esglésiaRestes del castell d’EnrensRestes de l’inici de l’absisRestes de la paret oestInici de la paret de l’oestTrack Wikiloc
Ahir dia 5 de juliol al vestíbul de l’Arxiu del Consell Comarcal del Pallars Jussà es va fer la visita a l’exposició “Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta. 1.400 anys d’història”. Posteriorment a l’Epicentre de Tremp es va fer la xerrada explicativa de les característiques de cadascun dels temples. Voldria donar les gràcies al director de l’Arxiu pel seu suport, a la regidora de l’ajuntament de Tremp i a l’alcalde del Pont de Montanyana per la seva assistència i a tots els que em van acompanyar.
El carbó vegetal es produeix a l’escalfar la fusta fins a temperatures de 400-700º en absència d’aire, cosa que provoca una combustió incompleta. La seva aplicació més important ha estat com a combustible, ja que el seu poder calorífic és 2,5 vegades superior al de la fusta. Això l’ha fet indispensable per a la producció del ferro en un procés anomenat “la farga catalana”.
El carbó es produeix al crear una barrera física que aïlla la fusta de l’exterior, per evitar que l’oxigen de l’aire la incendiï.
PROCEDIMENT
Els carboners venien de fora de la Terreta. Prèviament s’havia comprat part d’una roureda per tal de tallar els roures i les alzines, que eren la base per poder fer el carbó.
La quadrilla estava formada per 8-10 homes. Si a prop de la carbonera no hi havia una cabana, es feien una barraca amb llenya, boixos, molsa, etc., i es cobria amb terra. En aquesta barraca hi passaven les dues o tres setmanes que durava el procés de tallar la llenya, preparar la carbonera, encendre-la, la cuita, la treta i baixar el carbó.
Amb la destral es tallaven els roures i les alzines, posteriorment es partien en trossos d’uns 80-100 cm i els anaven amuntegant.
Després aplanaven el terreny i començaven a apilar els troncs de forma vertical fent una rodona, anant amuntegant més fileres de troncs fins a completar una estructura de mitja esfera (carbonera anomenada de pila alta o rodona). Es deixava al mig un forat per tal que el fum tingués una sortida. Tota l’estructura es tapava amb boixos i terra.
Començaven a fer foc pel forat del damunt, fent que aquest anés penetrant per tota l’estructura. Els homes anaven controlant el foc fent petits forats a l’estructura per tal d’afavorir el tiratge.
La combustió es controlava per mitjà de senyals externs: els olors i colors del fum que anava desprenent.
La carbonera cremava uns 7-8 dies i després deixaven que es refredés.
El carbó es carregava amb sàrries (uns 70 Kg a cada costat) i es baixava amb matxos des de la carbonera fins a on es podia carregar amb camions.
A Saperia es van fer carboneres a les rouredes del Xiquillo, de Franxo, de Garcia, i de Foquinet i als Gargallons.
Història/ressenya: És una cova molt coneguda per la gent de la contrada des de temps immemorials. Propera al poble d’Espluga de Serra (la Terreta) Pallars Jussà. Coneguda per pastors i habitada pels habitants de la Terreta des de que l’home va habitar aquest territori.
Es tracta d’una interessant cavitat de 210 metres de recorregut dins de la Serra de Lleràs. Presenta una boca de 7 metres d’alçada que dona pas a una galeria que durant 30 metres conserva una secció de 7×10 metres. A partir dels 40 metres, la galeria presenta una forta pendent fins que arriba a una sala de 25 metres d’ample per 14 d’alçada. Acaba en una gatera molt estreta que dona a una gran galeria de 23 metres amb una boca de sortida a l’altre costat de la serra. La seva gran boca és visible a la mitat de l’espadat de la roca des de tota la Terreta (fotografia 1).
Àmbit territorial: Antic terme municipal d’Espluga de Serra (ara ajuntament de Tremp).
Recorregut: Cal arribar a la font dels Capellans per la carretera-pista que va del Castellet a Espluga de Serra. Just pel darrera de la font cal agafar un corriol en direcció est i va pujant en mig del roures i dels antics camp de cultiu. Hi ha dos maneres d’accedir-hi (veure itineraris al Wikiloc). Itinerari 1: als 300 metres de l’inici es va pujant en direcció est fins anar a trobar la feixa de la roca (900m) que està al mateix nivell que l’entrada de la cova. Es camina en direcció oest i pel costat de la paret de la roca durant 400 metres. Aquest trajecte està molt emboscat i difícil de passar (curiosament era el camí per on el ramat d’ovelles podia accedir a la cova) 1,417 Km. Itinerari 2: en comptes d’anar cap a l’esquerra es continua ascendint en direcció a l’entrada de la cova (direcció sud) pel mig d’una petita llau que ens portarà amb alguna dificultat fins a l’entrada de la cova (en alguns moment s’ha de grimpar) 1,1 Km.
Durant molts anys el motor econòmic de la Terreta fou la ramaderia i més concretament els ramats d’ovelles. Els excedents de producció amb la venda dels corders i de la llana, produïa uns ingressos econòmics a les famílies, i això era el que generava riquesa. La major part de les cases tenien un ramat d’ovelles més o menys gran en funció de la riquesa de la casa.
PROCEDIMENT
El procés de la llana començava amb la xolla que es feia durant el mes de juny, abans d’anar a muntanya. Normalment es feia a les eres on estaven més arrecerats. Hi havia grups de xolladors que anaven de poble en poble xollant els ramats. Cada grup era comandat per un cap de colla. Uns feien de tonedors(xolladors) i uns altres feien de peçaladors (peçadors) que agafaven els animals i mitjançant peçols (curions) els lligaven per immobilitzar-los i així poder-los xollar. També duien un noiet que volia aprendre l’ofici que plegava la llana, l’ensacava i escombrava el terra, era l’ensacador. Es xollava a peu dret i amb tisores. Els tonedors es disposaven en rotllana esquilant la bèstia que els deixaven els peçaladors, rodant en sentit invers a les agulles del rellotge. Un esquilador podia xollar entre 70 i 80 ovelles al dia.
La llana que es treia d’una ovella s’anomenava belló, i pesava entre un i dos quilos.
La major part de la llana xollada es venia a la fàbrica de llana de Pont de Suert, tot i que es reservava la millor per a ús propi. Aquesta es rentava amb lleixiu calent per treure-li la sutja i després la bugadejaven bé en un barranc amb aigua corrent i es deixava assecar.
A la tardor els peraires preparaven la llana per filar mitjançant les cardes.
La llana cardada es filava amb el fus i se’n feien madeixes. Quan es volia tricotar, feien un cabdell ajuntant el fil de dues fusades alhora. Després torcien els dos caps amb el torcedor i a mesura que s’anava fent el fil es posava en una debanadora per a fer madeixes.
A les nits llargues d’hivern les dones tricotaven la llana i feien peces de vestir tant per a homes, dones i nens: mitjons, jerseis, bufandes, etc. Les agulles de fer mitja es guardaven en uns canuts llargs fets de boix. La llana també servia per farcir els matalassos del llits.
Ramat d’ovelles (pastor Àngel Colomés)Tisores de xollarMadeixa, fus, torcedor i debanadora
La ceràmica és la transformació de l’argila per a l’elaboració de recipients o materials per a la construcció com són les teules, rajoles i totxanes que és el que es fabricava a les Teuleres de la Terreta.
L’argila està constituïda per agregats de silicats d’alumini hidratats procedents de la descomposició de roques que contenen feldespat. Es caracteritza per adquirir una gran plasticitat al barrejar-la amb l’aigua i una extrema duresa quan es calenta per damunt de 800 graus (vitrificació).
ESTRUCTURA DEL FORN DE TERRISSA VERTICAL
El forn de terrissa de tiro vertical, de convecció, és el tipus de forn que s’ha anat perfeccionant des l’antiguitat, passant pels romans i àrabs on els van estendre per tota la península ibèrica. Estava format per dos càmeres: la inferior on es produeix la combustió i la superior per a la cuita, que és on es dipositaven les peces de ceràmica i estava tancada per una volta amb una obertura zenital per on sortien els gasos de la combustió.
Estava format per les següents parts:
La boca, per on s’aspirava l’aire necessari per a la combustió i per on es carregava el combustible
La llar o caldera que era el lloc que es produïa la combustió
El laboratori o càmera de cocció
La volta i la xemeneia, per on sortien els gasos i fum de la combustió
Entre la llar o caldera de combustió i la càmera de cocció hi havia una estructura molt sòlida feta d’obra que es coneixia coma a graella, era el lloc per on pujaven els gasos calents que provocaven la cuita de tota la ceràmica que hi havia al laboratori o càmera de cocció.
Aquets forns verticals es podien construir fent una estructura ex-procès amb les dues càmeres (teuleres d’Orrit i de Sapeira) o excavant-los al terra aprofitant un desnivell (forn en espona), com és el cas del forn de Simón.
La construcció era la mateixa, en la càmera de combustió hi havia unes arcades que aguantaven la graella, el laboratori o càmera de cocció que era més o menys alta en funció de la grandària del forn i estava acabada per una volta que al seu zenit tenia l’obertura per poder sortir els gasos i fums. Podien ser circulars, ovals o quadrangulars.
A la Terreta hi havia tres teuleres: la de Sapeira o del Solà, la d’Orrit i la de Simón.
La Teulera de Sapeira o del Solà (Fotografia1 1), està situada al costat del barranc de la teulera, que agafa l’aigua de la font de la Cabana i de la Verneda. Aprofitava els terrenys d’argila grisa que hi ha als voltants i l’aigua del barranc. Està composta per un forn, una petita vivenda i la plaça que servia d’obrador. La Teulera era de diversos socis: Torrodà, que hi posava el terreny, Lluell, Majo i Barreda.
En aquesta teulera es fabricaven teules del tipus aràbiga, rajoles i totxanes i les feien uns valencians que pujaven i vivien a la teulera durant tot el procés (primavera-estiu).
Normalment venien homes sols però algunes vegades havien pujat famílies senceres amb canalla.
El procés d’elaboració: l’argila es porgava i es posava en unes basses amb aigua i es deixava reposar, després s’amassava fins aconseguir la consistència desitjada.
Les teules s’elaboraven amb un motlle trapezoïdal de 51,5 cm de llargada x 28 cm x 21 cm i de gruix feien 1,5 cm, després es posaven en un altre motlle de forma convexa i amb la mà es donava forma i s’allisava (es poden veure les marques dels dits en forma de ratlles). Les rajoles i les totxanes es feien de forma similar amb al corresponent motlle. Després es deixaven assecar a l’aire lliure a la plaça que hi ha al davant. Una vegada les peces estaven ben seques es posaven al forn. S’encenia a poc a poc per tal que la calor anés dessecant el material i posteriorment, a foc molt més intens, provocar la seva vitrificació (4-5 dies).
Una vegada estaven fetes les teules, rajoles i totxanes, la gent de la Terreta hi anava a comprar les peces que necessitaven.(Fotografia 2)
La Teulera d’Orrit, està situada al costat de la cabana de Tarraubella, vora la pista que va al mas de Lluell. Era tant o més gran que la teulera del Solà. Era propietat de Puyet d’Orrit. Estava formada pel forn i un cobert-habitatge que es va desmuntar per fer els habitatges quan es va fer la canonada de Soperia a Castissent (Fotografia 3).
Hi ha unes peces foradades que segon un expert amic de Miquel Bailac podrien formar part del sistema de ventilació per controlar l’entada de l’aire per accelerar o retardar la combustió.
Deien que les teules que fabricaven no eren tant bones com les de l’altra teulera.
El sistema de producció era el mateix, pujaven del País Valencià a fer teules, maons i rajoles.
La cabana de Tarreubella es va fer servir d’habitatge durant la construcció de la canonada de Sopeira a Castissent.
La Teulera de Simon
Simón, Ramon Grau Lampurdanés, de jove va treballar a França en una teulera. Allí va aprendre el funcionament d’un forn i com fer els diferent productes que es necessitaven a la Terreta. En un tros de la seva propietat situat a l’obac hi va construir una petita teulera que actualment és la que millor es conserva (Fotografia 4. És rodona i s’hi pot apreciar la càmera de combustió i la boca per introduir el combustible. La càmera de cocció està separada de l’anterior mitjançant una graella amb el forats per tal de que la calor podés pujar per coure les peces que estaven col·locades en aquesta part del forn (Fotografies 5 i 6).Hi fabricava unes teules planes i trapezoïdals i rajoles quadrades i rectangulars.
Avui he tingut el plaer de poder participar en la Trobada de Tercui 2022, un poble de la Terreta que va quedar abandonat els anys 60-70 del segle passat i, gràcies a un grup d’holandesos i alguns fills del poble, van arreglar les cases i en aquets moments és un poble viu i ple d’iniciatives com les que avui s’han dut a terme.
He pogut explicar la història de Tercui i de la Terreta (140.000 AC fins a l’actualitat).
El canut dels minairons 