El castell de Viacamp va ser conquerit als musulmans al mateix temps que altres castells dels voltants, com els de Falç, Lluçars i Benavarri. Aquesta conquesta es pot situar aproximadament entre els anys 1049 i 1062. Aquesta línia de fortificació tenia la funció de barrar el pas a futures incursions sarraïnes provinents de les alcassabes de Graus, Barbastre i Osca, i de protegir així les terres cristianes dels comtats de Ribagorça i del Pallars Jussà.
El castell era propietat dels reis d’Aragó, que el va traspassar en feu a Arnau Mir de Tost.
La primera vegada que el castell de Viacamp apareix documentat, és de l’any 1062, quan consta que es trobava en tinença de Guifré Sal·la. Torna a aparèixer documentat l’any 1071, en el testament del senyor d’Àger, que el deixa a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau Ponç. En la documentació de l’època, el castell apareix amb el nom de Castrum Vero de Viacampo.
El castell era un bastió format per un gran recinte emmurallat adaptat a la roca d’un turó rocós situat a 968 metres d’altitud. Al capdamunt del qual s’estén un gran altiplà orientat d’est a oest d’uns 190 m de llagada per 40 m d’amplada (foto 1). La muralla de la part oest està reforçada amb una bestorre (fotos 2, 3 i 4). L’accés al recinte es troba a la cara sud, al costat de l’església (foto 5). Les grans dimensions del castell i les seves defensen fan suposar que es tractaria d’un castell ofensiu.
A l’interior del recinte emmurallat hi ha un ajup excavat a la roca i la gran torre de l’homenatge, de planta circular de 7,4 m de diàmetre 18 m d’alçada (fotos 6 i 7). Els murs tenen un gruix de 2,8 m que es va reduint a mesura que guanya alçada en cadascun dels quatre pisos.
La porta d’entrada a la torre està situada a 6 m sobre el nivell del terra. Al segon pis hi ha tres espitlleres (foto 8). En el tercer pis hi ha una petita capella en forma d’absis amb una finestreta d’esqueixada interior per aprofitar millor la llum que hi entrava (foto 9). En aquest mateix nivell hi ha set obertures que presenten quatre forats al seu exterior per posar-hi una estructura de fusta a manera de matacà (fotos 6 i 10).
Com a element singular, el castell, com d’altres fortificacions construïdes per Arnau Mir de Tost, disposa d’una comuna que desaigua a través del mur nord de la torre (fotos 11 i 7).
Església
A la part sud de la muralla, al costat de l’accés al castell, hi ha l’església de Sant Esteve, antigament dedicada a Sant Miquel (foto 12). De la primitiva església, construïda a mitjans del s. XI només se’n conserva una part del mur sud (foto 13).
L’edifici actual presenta un absis poligonal orientat a sol naixent i una porta d’entrada situada al mur de ponent, formada per un arc de mig punt extradossat i emmarcat per un guardapols motllurat (foto 14).
La població de Viacamp es va establir al vessant sud del castell, i protegida pel mateix turó rocós sobre el qual s’aixeca la fortificació.
Recentment, el recinte ha estat restaurat i s’hi ha instal·lat una escala metàl·lica exterior que permet l’accés a l’interior de la torre i als pisos superiors que deixen veure i entendre el caràcter defensiu d’aquest castell (foto 5).
Accés:
El poble de Viacamp està al costat de l’N-230.
0,0 km: Iniciem la ruta al mig de l’esplanada on es troben el Restaurant El Montsec d’Estall i l’Oficina de Turisme. Des d’aquí, agafem la carretera que puja en direcció sud.
0,24 km: Deixem a la nostra esquerra l’Ajuntament de Viacamp i les piscines municipals. Continuem amunt.
1,10 km: Trobem a l’esquerra surt una pista asfaltada que va a l’Estall, Fet, Finestres i Montfalcó. Continuem amunt, seguint la carretera que fa una forta corba cap a la dreta.
1,370 km: Arribem al poble. Cal girar fortament a l’esquerra (atenció: cal fer maniobres amb el vehicle) per continuar en direcció oest.
1,56 km: Zona d’aparcament. A partir d’aquí, deixem el cotxe i agafem el camí cimentat a peu en direcció est.
1,72 km: Inici de la rampa d’accés al castell.
1,78 km: Entrem al recinte fortificat. A la dreta tenim l’església de Sant Esteve. Donem el tomb al cementiri, a banda esquerra trobarem l’aljub. Ja som a l’esplanada del castell, caminem cap a l’est.
1,88 km: Arribada a la Torre, que compta amb l’escala metàl·lica per poder accedir-hi a l’interior.
Bibliografia:
- Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
- Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
- Enciclopedia.cat
- Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
- Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
- http://www.artmedieval.net-Arago
- www.elcanutdelsminairons.cat
