SANT GERVÀS

L’ermita està construïda en l’enclavament que albergava un antic monestir del que encara en queden restes, a prop del pas del Portús. La seva funció, a part de la religiosa,  era la de controlar i donar acollida  a les persones que havien de passar pel Portús, únic lloc per on es pot travessar la serralada de Sant Gervàs. És una escletxa obliqua a la roca d’uns 40 metres d’alçada i d’un metre d’amplada que permet arribar al capdamunt de la serra (foto 1).

Durant l’edat mitja era habitual que els monestirs tinguessin també aquesta funció d’aixopluc de les persones que havien de travessar algun dels congostos més perillosos dels rius del Pirineu. Així trobem  Santa Maria d’Alaó i Santa Maria de Lavaix, que controlaven els congostos d’Escales, d’Aulet i de la Carbonera al riu Noguera Ribagorçana o el monestir de Santa Maria d’Obarra que està situat al començament del congost del mateix nom, al riu Isàbena.

D’aquest monestir en queden poques restes, encara es pot apreciar la portalada romànica que donava accés a les dependències, els enderrocs no permeten identificar les diverses estances que podia tenir. Les parets d’aquestes construccions tenen una alçada que són del doble de les de l’ermita (foto 2,3, 4 i 5).

L’actual ermita és de petites dimensions, d’una sola nau  i sense cap estil arquitectònic definit. La façana principal està orientada al sud, on hi ha la porta d’entrada, també una petita finestra rodona que dona llum al cor i per sobre una altra de rectangular on hi ha la campana (foto 6, 7).

Tota l’ermita és de pedra a excepció de la façana sud que està arrebossada i  pintada de color blanc, això fa que es pugui veure  des de molt lluny  i sigui un punt d’orientació de la Serra de Sant Gervàs (foto 3).

Està dedicada a Sant Gervàs i a Sant Potràs,  eren dos germans bessons que van morir martiritzats entre els segles II i III (sant Gervàs fou decapitat i sant Potràs dels cops rebuts durant el martiri) (foto 8 i 9). 

Cada any s’hi celebra l’aplec el dia 19 de juny (actualment la festa es passa al següent diumenge si aquesta data cau entre setmana). El dia de la festa els veïns de la Torre de Tamúrcia hi porten un reliquiari de plata amb un trosset d’os (no sabem si és de Sant Gervàs o del seu germà Sant Potràs) (foto 10).

Els seus “gois” (goigs)  expliquen que són advocats dels trencats (hernies de la paret abdominal, especialment de les umbilicals dels nens, que curiosament acostumen a resoldre’s espontàniament quan es fan grandets).

Accés: des del poble de la Torre de Tamúrcia, el camí per arribar a l’ermita de Sant Gervàs forma part del GR-3 i està  marcat amb ratlles vermelles i blanques. És recomanable fer-lo a peu o amb un vehicle 4×4.

0,0 km: Sortim de la Torre de Tamúrcia i agafem la carretera en direcció a Espluga de Serra.

0,3 km: Deixem a la dreta la pista que porta a Torogó. Continuem per la carretera.

0,5 km: Abandonem la carretera i agafem la pista a l’esquerra que baixa pel mig dels camps de conreu en direcció al barranc de Miralles.

1,5 km: Travessem el barranc de Miralles i continuem per la pista que ara comença a pujar.

1,9 km: Font de Miralles i àrea de pícnic. Seguim per la pista que s’enfila amunt en direcció al nord. Tenim al davant les impressionants parets verticals de la Serra de Sant Gervàs.

3,1 km: Deixem la pista que gira en direcció oest (fa una gran volta per guanyar alçada i porta a la zona de pàrquing pels vehicles) i agafem l’antic camí en direcció nord.

3,4 km: Arribem al final de la pista que havíem deixat abans. Continuem per l’antiga sendera que va pujant diagonalment que ens portarà a l’ermita.

3,7 km: Esplanada al costat d’una gran roca que era el lloc on es dinava i es feia el ball el dia de l’aplec. Per sota d’aquesta roca hi ha la font, que degut al canvi climàtic, ara acostuma a estar sempre seca (foto 11 i 12)

3.8 km: Ermita de Sant Gervàs.

Bibliografia

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

MARE DE DÉU DE LES NEUS DELS MASOS DE TAMÚRCIA

L’església de la Mare de Déu de les Neus dels Masos de Tamúrcia era sufragada de la de la Torre de Tamúrcia, encara que antigament depenia del monestir d’Alaó.

El llogaret dels Masos de Tamúrcia està format per 14 cases aïllades i situades al llarg d’un camí  d’uns 490 mestres que les comunica. Està ubicat a la vessant meridional del tossal de Cornells i a una alçada d’uns  990 metres sobre el nivell del mar. 

L’església està emplaçada a l’extrem oest del poble. És rectangular i sense cap estil arquitectònic definit, les parets són de pedra vista i la coberta era de llosa (foto 1). En la reforma que es va fer l’any 1987, es va retirar la volta del sostre i el cor. També es va reduir l’alçada  de l’edifici, es va fer una coberta nova de fusta (foto 2) i d’Uralita i es va reconstruir l’espadanya del campanar*.

Està orientada de nord a sud, i en aquesta paret hi ha la porta d’entrada, una petita finestra rodona i el campanar d’espadanya d’un sol ull on hi ha una campana (foto 3). 

La paret oest té adossada la sagristia (foto 4) i al costat est hi ha l’antic fossar de dimensions molt petites que devia ser suficient per a la  població que tenia el poble (foto 5).

*Informació facilitada per Jesús Porté de casa Rafel.

Accés:

En el punt quilomètric 103 de la N230, s’agafa la carretera que va a la Torre de Tamúrcia. Al km 4,35 es pren el trencall situat a l’esquerra que porta als Masos de Tamúrcia. Al km 5,14 es troben les primeres cases del poble i es continua en direcció a l’oest per l’únic carrer que hi ha. Al km 5,68 s’arriba a l’església de la Mare de Déu de les Neus.

Bibliografia:

enciclopedia.cat

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir Tremp i la Conca. 50 Anys de fets i records. Editorial Garcineu Polaris 

LES DEFENSES REPUBLICANES DE LES COSTES CATALANES: LA PINEDA-SALOU

Des del punt de vista militar la vigilància i la defensa de la costa li pertocava a les forces de la Marina, i l’Exèrcit de Terra només havia d’actuar en el cas d’un desembarcament, per aquest motiu disposaven de les bateries de costa, d’armes antiaèries i de les fortificacions costaneres.

Per a la República, la mar no representava un perill real militar, ja que la major part de l’Armada no va secundar el cop d’estat. Però dos fets van fer replantejar l’estratègia defensiva de les costes:

El primer fet, va ser la facilitat com es va poder realitzar l’intent de conquesta de les Illes Balears, amb el desembarcament d’un exèrcit al mes d’agost de 1936 i, una vegada fracassada la invasió, com es van poder reembarcar les tropes per poder tornar a Barcelona amb la mateixa facilitat.

El segon fet, va ser quan a finals de setembre de 1936, els destructors facciosos Canarias i Almirante Cervera, van poder passar l’estret de Gibraltar i entrar al Mediterrani, comprovant la ineficiència de l’esquadra republicana per poder-los mantenir a ratlla.

Tot això, i el bombardeig de Roses el dia 30 d’octubre de 1936 per part del vaixell Canarias, va fer veure la necessitat de crear un sistema de defensa costanera. 

La Conselleria de Defensa va dividir la costa catalana en tres trams: 

1r tram: Portbou-Tossa de Mar (Plana major a Figueres i els seus batallons ubicats a Roses, a Torroella de Montgrí i a Sant Feliu de Guíxols).

2n tram: Tossa de Mar-Vilanova i la Geltrú (Plana major a Barcelona i el seus batallons ubicats a Mataró, a Badalona, al Prat de Llobregat i a Sitges).

3r  tram: Vilanova i la Geltrú-Alcanar (Plana major a Tarragona i els seus batallons ubicats al Vendrell, a Vila-seca, a l’Hospitalet de l’Infant i a Amposta).

A l’octubre de 1936 comença tot el procés per recórrer tota la costa catalana per decidir on es posaran les bateries de costa i els nius de metralladores. Ràpidament s’inicien les obres de construcció que s’acceleraran després del bombardeig de Roses per part del vaixell facciós Canarias i, sobretot, a partir del 13 de febrer de 1937, quan la ciutat de Barcelona pateix un bombardeig naval per part del creuer italià Eugenio di Savoia.

La Conselleria de Defensa també va planificar les defenses de cara a un hipotètic desembarcament facciós, establint uns punts de vigilància a tota la costa en previsió d’un cop de mà que hagués pogut tenir uns efectes psicològics i militars molt importants per a la República.

Un hipotètic desembarcament facciós en una platja catalana que hagués permès,  ja no una invasió, sinó simplement un sabotatge en una línia de ferrocarril o la destrucció d’un dipòsit d’armes, etc,. hagués creat un fort impacte negatiu  en la moral republicana i un gran ressò internacional. Per aquest motiu es van construir molts búnquers amb metralladores per protegir les platges que permetien un fàcil desembarcament. 

L’element principal i permanent de la defensa del litoral va ser l’artilleria de costa, preparada per fer foc sobre blancs en moviment i estava ubicada en punts estratègicament situats i protegits dels bombardejos des de la mar.

Tipus de búnquers

Búnquer tipus A: D’una sola metralladora. Era semicircular a la part del davant on hi havien les espitlleres i quadrangular la part lateral i posterior. Les dimensions podien anar de 7,38 m de llarg per 3,8 d’ample amb un gruix de les parets de 0,75 metres.

Búnquer tipus B: El conjunt eren dos búnquers amb una metralladora cadascun  amb una entrada pròpia i connectats per un passadís protegit (normalment enterrat).

Búnquer tipus C: Amb dues metralladores amb les seves espitlleres i amb un habitacle posterior on hi havia l’observador. Estava connectat mitjançant un passadís protegit amb l’entrada. 

SITUACIÓ DELS BÚNQUERS I BATERIA DE COSTA DE LA PINEDA-SALOU

A 30 metres de l’inici del passeig marítim de la Pineda, just on han construït un petit espigó del complex del Port de Tarragona, es troba un conjunt de dos búnquers del tipus B. Estant mig ensorrats de la part de les espitlleres degut al pes del formigó. Encara es pot observar les dues entrades que quasi estan tapades (foto 1 i 2). 

Davant del restaurant Soldemar (antic Reymar) hi havia un búnquer del tipus A i a 100 metres en direcció al sud n’hi havia un altre de les mateixes característiques. Quan es va remodelar el passeig  es van treure i actualment no en queda cap rastre (foto 3 i 4). 

Búnquer del Racó de Salou

Era del tipus C. Tenia la funció de protegir un possible desembarcament a la platja de la Pineda. Tota la seva construcció estava feta sobre un esperó de roca viva i cobert amb ciment armat reforçat amb bigues de ferro i pedres a la part més exterior. El seu interior estava folrat amb totxanes. Comptava amb quatre espitlleres, dues frontals i dues laterals. Té dues càmeres, una semicircular on hi havia les metralladores i una avantsala quadrangular on hi havia l’observador. El seu accés estava protegit per una estructura en forma de túnel. Tot el seu voltant està revestit de les pedres de la roca on està enclavat perquè estigui més camuflat (foto 5 i 6).

Sobre el búnquer hi ha l’obra escultòrica “Marca d’Aigua” realitzada en acer per l’escultor Sergi Aguilar (foto 7). 

Bateria del Cap de Salou

La seva ubicació era a prop del far de Salou, al punt més aixecat  (73,6 metres sobre el nivell del mar) i el de més endins del mar des del Delta de l’Ebre.  Estava constituïda per dues seccions amb  quatre fortificacions circulars amb un mur de protecció d’un gruix considerable, a cel obert o en barbeta. Servien per encabir-hi una peça d’artilleria. En una d’elles encara hi han els ferros per a la fixació del canó (foto 8 i 9).

La primera secció està situada més superior i al nord i està comunicada per passadissos subterranis que arriben als set metres de profunditat on hi havia el polvorí i els recanvis de les peces dels canons. Tot el conjunt està excavat a la roca viva de la muntanya (foto 10). Aquest emplaçament estava protegit per quatre nius de metralladora i per una trinxera de protecció que està també soscavat a la roca i molt propera al precipici (foto 11).

A la part del darrere hi havia dues barraques per allotjar als artillers. En aquest lloc hi ha la caseta de l’antena de TVE que fa fer de repetidor per a la zona de la Pineda i de Salou.

A 250 metres en direcció sud i al costat del punt geodèsic (76,1 metres) hi ha un búnquer amb una explanada per ubicar-hi una altra bateria que sembla que no es va arribar a construir. Podria ser el punt de comandament ja que està al lloc més enlairat. Per la vessant sud i nord d’aquesta  posició hi ha excavada a la roca una trinxera que servia de protecció de l’indret  (foto 12 i 13).

La posició d’aquest emplaçament el feia molt estratègic ja que permetia realitzar el foc tan al sud mirant a Salou i Cambrils com al nord cap a Tarragona.

El radi d’acció d’aquest conjunt de bateries del Cap de Salou era de 15,9 quilòmetres, cobrint la costa des de Miami Platja fins a la Punta de la Mora. S’ha de dir que els canons que disposava eren obsolets: Krupp de 150 mm i després seran substituïts per obusos de bronze de 150 mm, model 1891 (eren molt poc efectius ja que la lenta velocitat de l’obús el feia poc efectiu sobre els blancs en moviment) (foto 14).

Búnquer de la Punta del Cavall

És un búnquer tipus C situat a la part oest de la Punta del Cavall. Presenta una entrada protegida per un passadís obert i una altre accés excavat a la roca. Conté tres espitlleres que protegirien sobretot la platja Llarga de Salou (foto 15 i 16). 

Encara es pot veure el caminet excavat a la roca per accedir-hi des del camí de Ronda.

Búnquers de la Punta de Porroig

Es tractaria de dos búnquers tipus B situats a la Punta de Porroig. Actualment la zona s’ha explanat per fer-hi un mirador, per la qual cosa només es poden veure les dues cúpules dels búnquers. Possiblement estaven connectats per un passadís que els comunicava (foto 17). 

Protegien la platja Llarga per l’est i la dels Capellans i tota la de Llevant de Salou per l’oest (foto 18).

Itinerari:

0 km: Inici al passeig de la platja de la Pineda. Girem en direcció est fins al petit espigó del complex del Port de Tarragona.

0,03 km: Es troba un conjunt dels dos primers búnquers del tipus B. Reprenem el passeig de la platja de la Pineda en direcció oest.

1,2 km: Ubicació del búnquer tipus A actualment desaparegut.

1,3 km: Ubicació del búnquer tipus A actualment desaparegut.

3,0 km: Búnquer del Racó de Salou.

3,1 km: Sortim de la platja per anar a trobar el carrer del Vaporet, just a la part dreta de la tanca de l’accés al recinte de l’Autoritat Portuària hi ha l’accés al Camí de Ronda.

3,3 km: El camí gira en direcció oest i paral·lel a l’antiga pedrera i al mar.

3,9 km: El senderó comença a endinsant-se dins del bosc i ascendint en direcció al Racó de Salou.

4,3 km: Deixem el camí de Ronda i ascendim a la part més alta del Racó de Salou (73,6 metres sobre el nivell del mar).  

4,4 km: Conjunt de la Bateria de Salou. Seguim per la part del darrera fins a trobar la caseta de l’antic repetidor de TVE, ara anem en direcció oest fins a trobar una cadena, pugem per una pista fins a un gran dipòsit d’aigua que al costat hi ha el punt geodèsic. 

4,6 km: Búnquer del segon emplaçament. Tornem enrere fins a trobar el senderó que baixa fins al carrer de la Falconera.

5 km: Carrer de la Falconera (urbanització d’apartaments).

5,4 km: Porta d’entrada del Far de Salou. A l’esquerra hi ha el camí de Ronda que, a partir d’aquí fins a Salou, està restaurat. Cal seguir-lo al voltant de tota la tanca del far.

5,6 km: Estem davant del Far de Salou on hi han diverses plataformes d’observació de les impressionants vistes del mar, de les roques i de les caletes que configuren aquest espai. Es segueix el camí de Ronda passant per la Cala Crancs i la Punta de la Salada.

6,8 km: Punta del Cavall. Búnquer situat a l’extrem de les roques. Reprenem l’antic camí que van excavar a la pedra quan van construir el búnquer, per continuar cap a la Penya Tallada, la Punta Roja, els Replanets, les roques Puntxoses fins arribar a la Platja Llarga.

8,9 km: Deixem la Platja Llarga per enfilar el caminet per les roques de l’Altar i la   Punta del Lari. El camí passa enlairat pel damunt de les roques, a poca distància del mar i ens porta a la platja de les Llenguades.

9,4 km: Punta del Porroig. Esplanada urbanitzada on hi han les dues cúpules dels dos búnquers. Lloc privilegiat on es pot veure tota la costa de Salou i la de Cambrils. El camí de Ronda passa pel costat mateix dels edificis d’apartaments de la Punteta Roja. 

9,7 km: Escales que baixen a la Platja dels Capellans. Travessem tota la platja fins arribar a les Ferreries. Aquí el camí de Ronda és un voladís de fusta amb baranes de protecció. Continuem fins a trobar l’inici de la Platja de Llevant de Salou.

10,4 km: Els Pilons, inici de la Platja de Llevant i del Passeig marítim de Salou, també conegut pel passeig de Jaume I.    

Bibliografia:

http:/www.ggc.com

Adrián Cabezas Sánchez. La defensa de la costa a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). 2013. UB.

Anna Soret Miravet. Los fortines de los rojos. Búnquers de la costa catalana: patrimonio inmueble de la guerra civil en riesgo: El pasado que no pasa. La guera civil a los ochenta años de su finalización. Ediciones Universidad de Castilla-la Mancha.

Josep Clarà. Els fortins de Franco. Arqueologia militar als Pirineus catalans.

Rafael Dalmau Editor, 2010.

SANT SALVADOR DELS MASOS DE TAMÚRCIA I L’ALZINA DEL CONSELL

Església d’origen romànic de la que de moment no s’ha trobat referències documentals. Està situada a l’obac dels Masos de Tamúrcia, a la partida de Sant Salvador, a la riba esquerra del barranc de Miralles i en terreny comunal.  Del temple només es poden veure les restes de les parets totalment caigudes que ressegueixen el perímetre de l’església. Les dimensions són  9 metres de llarg per tres d’ample i el gruix de les parets fa aproximadament 0.80 metres.

És d’època romànica, possiblement del s.XI, d’una sola nau i capçada per un absis semicircular de petites dimensions i està totalment enrunada. Caldria una actuació per netejar la vegetació de l’interior i dels voltants, així com treure les pedres dels costats dels murs per deixar net tot el perímetre de l’església (fotos 1 i 2).

A uns 30 metres de l’església es troba l’Alzina del Consell, arbre centenari i monumental, i dels més grans de la Terreta (Foto 3). 

Segons Glòria Francino, conta la llegenda que sota l’ombra d’aquesta alzina s’hi reunien els frares de Torogó, de Miralles i del monestir d’Alaò per fer els seus tractes i acords. També es diu per la contrada, que en aquest lloc es reunien els batlles dels pobles de la zona per parlar i resoldre algun  problema comú que poguessin tenir, d’aquí el nom de l’Alzina del Consell (Fotos 4 i 5)

El lloc té unes magnífiques vistes: just al davant, a l’altre costat del barranc i a la mateixa alçada, hi han les restes de l’antic castell de Miralles (s.IX) i de l’església de  Santa Maria (s.XII). Una mica més amunt es pot apreciar la cinglera de Freixans. Al centre hi ha el clot de Llastarri que dona accés al poble i a la Collada que permet l’entrada a la comarca de l’Alta Ribagorça. A la part dreta es poden contemplar les impressionats parets de la Serra de Sant Gervàs (Foto 6).

Per Sant Salvador i l’Alzina del Consell hi passa l’antic camí dels Masos de Tamúrcia a Llastarri, actualment convertit en una pista agrícola.

Itinerari:

Se surt des dels Masos de Tamúrcia, a l’extrem oest del poble, al costat de l’església de la MD de les Neus (en l’ICCG surt Sant Pere Màrtir) (0,0 km). S’agafa la pista agrícola en direcció NO (apta només pera vehicles 4×4) que a poc a poc gira en direcció nord (0,2 km), primer puja per anar baixant després i seguir per l’obac dels Masos de Tamúrcia (0,8 km). Es traspassa el barranc de la Solaneta (1,1 km) i es continua baixant veient des de lluny l’Alzina del Consell (Foto 6). A 2,3 km es deixa la pista que baixa fins al barranc de Miralles i s’agafa un corriol que ens porta a Sant Salvador i l’Alzina del Consell (2,5 km).

Bibliografia:

Glòria Francino Pinasa. Arbres amb ànima. Revista Temps de Franja. https://tempsdefranja.org/territoris/ribagorca/arbres-amb-anima.

Catàleg de béns culturals d’interès arquitectònic: Zones arqueològiques i paleontològiques. Ajuntament de Tremp.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Foto 5

SANTA MARIA DE MIRALLES

L’església està situada al costat del castell del s.IX (documentat l’any 837) que controlava les comunicacions de la serra de Sant Gervàs, del que només en queden les restes d’una torre quadrangular, així com dels vestigis de l’antic poblat de Miralles que va desaparèixer durant el s.XVIII.

Era una de les millors esglésies de la Terreta arquitectònicament parlant, per les seves dimensions i per l’estil constructiu del romànic del s.XII. La seva edificació        està dins de l’òrbita estilística de Santa Maria d’Alaó i de Cornudella de Valira. 

És un edifici d’una sola nau capçada a llevant amb un absis semicircular (foto 1) precedit per un curt tram presbiteral (foto 2). El sostre de la nau era de volta de canó reforçada per dos arcs torals, un al mig i l’altre adossat al mur de ponent i el de l’absis era de quart d’esfera, ambdós estan totalment enfonsats (foto 3).

La porta està situada a la façana sud, amb un arc de mig punt emfatitzat amb dues arquivoltes que formen un cos que sobresurt del mur (foto 4). En aquesta paret s’obre una finestra de doble esqueixada asimètrica amb la part externa recta (fotos 5 i 6).

L’absis presenta una finestra de doble esqueixada de les mateixes característiques que la que hi ha a la paret sud. A la part superior apareix un fris de mènsules bisellades que potser aguantaven un ràfec o unes arcuacions, similar al que hi ha a les esglésies de la Torre de Tamúrcia, de Sant Roc de  Prullans i de la MD de la Fabregada (foto 7). És possible que aquesta ornamentació continués al llarg de tots els murs laterals però està totalment perduda. 

A la paret de ponent s’obre una finestra en forma de creu llatina (foto 8). A l’interior del mur nord existeixen vuit fornícules que podrien servir per dipositar-hi ofrenes (foto 9).

L’aparell constructiu és molt ordenat, està format per carreus ben escairats i sense polir. L’estat de conservació és molt lamentable i caldria una actuació urgent per impermeabilitzar els murs al llarg del seu perímetre i, especialment, la part de la finestra de l’absis que si no s’arregla podria provocar tot el seu ensorrament (foto 10).

Accés:

Des de la N 230, abans d’arribar al primer túnel de Soperia, s’agafa una pista a la dreta que travessa el riu Noguera Ribagorçana pel pont de Baix (0,4 km), que condueix al molí de Sopeira i va paral·lela al canal de l’ENHER. A 1.8 Km es passa la canonada just al davant de Sant Gregori (pal indicador: Santa Maria de Miralles, Llasterri i Adons). A partir d’aquí la pista està en molt mal estat, apta només per vehicles 4×4, travessa tres vegades el barranc de Miralles i després s’enfila amunt en direcció nord fent diverses ramanxoles.  Al cap de 4.7 Km s’arriba a una petita esplanada que està al davant de Sant Maria de Miralles.

Bibliografia

Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

SANT HILARI DE LLASTARRI

Llastarri és el poble més elevat de la Terreta, està situat a 1.180 m sobre el nivell del mar i està enclavat  en els contraforts de la Roca de Sant Gervàs per l’Oest. Al seu front hi ha el Roc de Sant Cugat (1.328m) i  la Roca de la Canal (1.269m).

El nom de Llastarri prové de l’antic basc: Llastra: palla, herba seca. Arri: Roqueral.  

Es tracta d’un enclavament estratègic pel control del congost d’Escales. Les seves vinyes eren importants pel Monestir d’Alaó, que les va adquirir i plantar segons consta en un document del 833. Una donació de l’any 930 menciona terres, vinyes, cases, casals, eres, pallers, molins, prats, garrigues, boscos, fonts, horts i arbres, situats al castell de Llastarri. Fins al s.X va pertànyer al pagus d’Orrit, però ràpidament passa a dependre d’Alaó. 

L’església de Sant Hilari és un edifici petit i molt modificat, quadrangular, amb volta de canó totalment enfonsada. La porta d’entrada està situada a la paret oest. Al seu davant hi havia el fossar (foto 1 i 2). En aquest mur també hi havia un campanar d’espadanya, ara desaparegut,  que es veia des de Sopeira i era un punt de referència per aquest poble (foto 3). 

Aquesta església pertanyia a l’arxiprestat de Sopeira.

Accés: 

Se surt del pàrquing del monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira. Es passa pel davant de la porta de l’església i anem a buscar els tres absis, s’agafa la pista en direcció nord fins trobar el pont romànic o pont de Dalt (400m). Es travessa el riu Noguera Ribagorçana i es camina pel costat de l’estació transformadora, ara  el camí voreja les aigües del Contraembassament. Al cap de poc (900m) es troba un pal indicador que assenyala el camí que porta a Llastarri. És un camí ample que va pujant en direcció est (foto 4). Al Km 1,7 s’acaba el terme municipal de Soperia on hi ha  un pal indicador que diu “Mirador de Sopeira” (foto 5). Ara es continua per l’antic camí que està indicat amb marques grogues i va ascendint en mig de boixos, roures, alzines i algun faig. A mesura que anem fent camí, tenim de referència les parets de la Roca de la Canal. Al cap de 2,9 km s’arriba a un planell on l’any  1993,  al llaurar quest terreny, es va trobar una necròpolis  amb enterraments de lloses i amb restes òssies humanes (foto 6).

Aquí girem en direcció sud per una pista agrícola i planejant pel mig dels antics bancals, s’arriba a les cases del poble de Llastarri. L’església de Sant Hilari es troba a la part més al sud del poble i a la vora de la cinglera (foto 7) on es gaudeix d’una vista aèria de Sopiera i del monestir de Santa Maria d’Alaó (3,2 km (foto 8).

També s’hi pot arribar des de Sopeira passant per Sant Gregori, per una pista en molt males condicions, apta només per vehicles 4×4, que puja pel barranc de Miralles que cal seguir durant 9,4 km, però no té l’encant de passar per l’antic camí de Sopeira a Llastarri. 

Bibliografia

Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

SANT ANDREU D’ESCALES

Era la capella del mas de Sant Andreu que depenia de Santa Maria d’Alaó. El primer document on s’esmenta  aquesta capella-església, que després donarà nom al mas, apareix en un privilegi de Carles el Calb (823-877) al monestir d’Alaó per establir-hi una cel·la monacal.

El mas amb la seva capella estava situat al peu de la muntanya de Casterner de les Olles, a prop del riu Noguera Ribagorçana i al costat del camí que anava des de la Conca de Tremp fins al Pont de Suert. 

Durant la construcció de la presa i la central hidroelèctrica d’Escales, en aquest mas s’hi van habilitar dormitoris pels treballadors provinents de fora del país, donada l’escassetat d’aquests equipaments a la zona (foto 1-juny 1949-). 

El mas de Sant Andreu va ser expropiat per l’ENHER (foto 2-febrer 1955-) al  quedar colgat per les aigües del pantà d’Escales (foto 3- juny 1955-).

Bibliografia:

http://historiatransportcat.blogspot.com

SANT LLORENÇ DE CASTERNER DE LES OLLES

Casterner de les Olles està situat a la vessant nord de la serra de Sant Gervàs, a prop de la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana i a 878 metres d’altitud. El nom li ve donat per “Castrum migrum”, degut al color verd fosc de la roca volcànica que aflora en aquest lloc. I el mot de les Olles, devia ser per la manufactura d’estris de terrissa que, aprofitant l’argila de la vora del riu, es devien fer en aquest lloc.

En el cens de 1359 hi havia cinc focs (aproximadament unes 30 persones), depenia de la vegueria del Pallars i estava sota el domini de l’abat d’Alaó.

Va tenir ajuntament propi entre 1812 i 1847, moment en què va passar a formar part del d’Espluga de Serra. Des de l’any 1970 pertany al municipi de Tremp.

El seu terme ha quedat inundat per les aigües del pantà d’Escales. Això li confereix un encant especial, sembla una península enmig de les aigües de l’embassament (foto 1).

Per sota del poble hi passava el camí que arribava fins al Pont de Suert i al seu costat hi havien dues cases molt importants: Sant Andreu i l’hostal de Borrugat, lloc de pas i parada obligada dels traginers que feien el camí.

L’església de Sant Llorenç havia sigut una parròquia pròpia i tenia com a sufragades les esglésies d’Enrens, del Trepadús i de Llastarri. En les darreries del s. XIX va passar a dependre de Santa Maria d’Alaó.

És un edifici romànic construït al segle XII (foto 2), d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada (foto 3).  L’absis  és semicircular amb una finestra que ha estat cegada i com a única ornamentació hi ha un fris bisellat a la part superior   sense cap mènsula que l’aguanti (foto 4). L’altar està desmuntat però encara hi ha l’ara que és d’una sola peça i de dimensions considerables (foto 5). No es conserva la pila baptismal, però el que es manté encara és pila de la l’aigua beneïda que està al costat de la porta d’entrada (foto 6).

En la paret oest s’alça un petit campanar d’espadanya d’un sol ull sense campana i s’obre la porta d’entrada que és molt senzilla (fotos 7 i 8).

L’estat de conservació és molt dolent, una part del mur sud ha caigut i el llenat està en molt males condicions (foto 9).

Accés:

Des de l’esplanada que hi ha al costat del pantà d’Escales, on es poden deixar els cotxes, es passa pel damunt de la presa per anar a trobar la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana. Tot just a la paret de roca que està foradada per continuar el camí hi ha una placa commemorativa que diu: “DESCANSEN DE SUS TRABAJOS PUESTO QUE SUS OBRAS LES ACOMPAÑAN. EN RECUERDO DE SUS FALLECIDOS. ENHER. MCMLXXII (foto 10). No deixa de ser un gran eufemisme homenatjar uns treballadors que van morir construint la presa i la central als anys cinquanta, patint un règim de treball molt dur  i sense cap mesura de seguretat laboral.