Els castells de Capella, Lasquari i Llaguarres, controlaven la vall del riu Isàvena, una via de pas de les d’incursions musulmanes als segles X i principis de l’XI, dirigides contra els comtats cristians situats a les terres de llevant. Aquestes fortificacions van ser les més properes a les alcassabes musulmanes de Graus i de Barbastre, fet que va permetre als cristians consolidar la seva frontera territorial més a ponent durant la primera meitat del s. XI.
Aquests castells eren propietat del rei d’Aragó i dels comtes ribagorçans i van ser administrats per Arnau Mir de Tost, fet que posa de manifest la influència política i militar que el senyor d’Àger va exercir sobre els territoris més occidentals d’aquest àmbit fronterer.
El castell de Capella va ser construït pels comtes de Ribagorça, per la qual cosa no podem dir que fos conquerit als musulmans i era propietat primer de Ramir I i després de Sanç I.
El castell apareix documentat per primera vegada l’any 1040, quan fou infeudat, juntament amb els castells de Llaguarres i Lasquarri, a Arnau Mir de Tost. L’any 1071 torna a aparèixer esmentat en el testament del senyor d’Àger, que els deixa en feu a la seva filla Letgarda.
Del castell de Capella no en queda actualment cap rastre. Se suposa que devia estar ubicat a l’indret que ocupa l’actual poble.
Capella conserva una impressionant església romànica dedicada a Sant Martí. El temple està format per una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular. Aquest presenta un ràfec aguantat per petites mènsules amb figures esculpides i una finestra de doble esqueixada, actualment cegada (foto 1).
La porta d’entrada, situada al mur de migdia, és d’una gran riquesa arquitectònica (foto 2). És d’arc de mig punt amb dues arquivoltes suportades per dues columnes amb els corresponents capitells decorats amb motius florals. A l’intradós dret hi ha la figura d’un àngel amb les ales esteses (fotos 3 i 4). Una imposta ressegueix tota l’amplada de la porta a manera de guardapols (foto 2). Al mur de ponent hi ha una altra porta d’arc de mig punt, formada per grans dovelles, en una d’elles, la central, hi ha esculpit un crismó (fotos 5 i 6), actualment està cegada i probablement comunicava l’interior de l’església amb l’antic cementiri.
Aquest temple fou construir a finals del s. XII i principis del XIII. En èpoques posteriors va patir diverses transformacions, en l’afegir-hi capelles laterals i el campanar.
Una altra joia arquitectònica que té Capella és el seu impressionant pont medieval, format per sis grans arcades, que permetia travessar el riu Isàvena. El pont fou construït entre els s. XIII-XIV (fotos 7 i 8).
Accés:
Capella està situada al costat de la A-1605, a 5,8 km de Graus, en direcció a Roda d’Isàvena i Bonansa. Quan s’arriba a Capella, és recomanable deixar el vehicle a l’aparcament que hi ha a mà dreta, just al costat del pont medieval, que mereix una visita obligada.
Prenem el carrer de l’Emplame i, quan apareixen les primeres cases, agafem a la dreta el carrer del Portillet. Després trobarem la plaça Major, el carrer Major i el carrer de l’Església, que va pujant fins a arribar a l’Església, lloc on possiblement va estar situat el castell de Capella.
Bibliografia:
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
El castell de Falç va ser construït pels musulmans probablement als voltants del s. X. L’any de conquesta cristiana es desconeix, però segurament va ser conquerit a la vegada que altres castells de la contrada, com Benavari, Viacamp i Lluçars, entre els anys 1049 i 1062.
Aquest castell era propietat del rei d’Aragó, que l’infeudà a Arnau Mir de Tost.
La primera vegada que el castell de Falç apareix documentat és l’any 1062, en un pacte de vassallatge entre Ramir I i Agila de Falç. L’any següent, el castell és esmentat com a límit septentrional del castell de Purroi. Finalment, l’any 1071 figura en el testament del senyor d’Àger, que el va conquerir i en va tenir el feu al servei del rei aragonès.
El castell està situat estratègicament al capdamunt d’un turó rocós, a 767 metres d’altitud, al començament del congost de Siscar (foto 1).
El castell està format per un cos central de planta triangular, amb una torre circular envoltada per un pany de muralla molt ample. Es tracta d’un castell de grans dimensions i d’una gran importància amb una clara funció ofensiva.
Avui en dia encara conserva la torre, una part de la muralla nord del cos central i nombrosos vestigis del pany de muralla exterior, que defineix el perímetre del castell a la part oest (fotos 2, 3, 4 i 5). Al mur nord té 1 m d’amplada i 6,5 m d’alçada i està reforçat amb una bestorre semicircular i una torre quadrada que protegia el vèrtex oposat a la torre.
La torre és circular, d’uns 15 metres d’alçada i de 7,5 m de diàmetre. A uns set metres del nivell del terra s’obre la pota que mira al nord-oest, fora del cos central. Aquest fet demostra que la torre es va construir abans que el perímetre de la muralla (foto 2). La part final de la torre s’ha perdut, i probablement hi devia haver finestres similars a les dels castells de Viacamp i de Lluçars, amb el mateix sistema defensiu (foto x).
No es conserven les restes del poblament que hi havia sota la protecció d’aquest castell, avui en dia només hi ha el mas de Falç, que ha aprofitat moltes pedres del castell per a la seva construcció. En canvi, sí que existeix l’església de Sant Just i Pastor, situada a pocs metres del recinte del castell (foto 6). És una església que es va bastir al s. XII, de grans dimensions, d’una sola nau amb un absis semicircular orientat a l’est, actualment només se’n conserven les parets perimetrals (fotos 7, 8 i 9).
La porta d’entrada i la façana oest és monumental, i una part va ser traslladada al poble de Tolba. Està formada per tres arquivoltes amb decoració variada, amb escultures que representen animals que devoren humans i d’altres motius guerrers, vegetals, etc., d’una bellesa extraordinària (fotos 10 i 11).
Accés:
Per arribar al castell de Falç cal agafar una pista que surt entre el quilòmetre 72 i 73 de l’N-240, just al costat d’una granja. La carrerada va en direcció sud, està molt malmesa i només és apta per a vehicles tot terreny. Al cap d’1,1 km, a mà esquerra, surt una pista particular que va al mas de Falç. Aquí cal deixar el vehicle i continuar a pau. Després de 2,3 km arribem al mas de Falç. Des d’aquí, cal enfilar-se camp a través en direcció est pel monticle on es troben les restes del castell, situades a escassos cent metres.
Bibliografia:
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
El castell de Viacamp va ser conquerit als musulmans al mateix temps que altres castells dels voltants, com els de Falç, Lluçars i Benavarri. Aquesta conquesta es pot situar aproximadament entre els anys 1049 i 1062. Aquesta línia de fortificació tenia la funció de barrar el pas a futures incursions sarraïnes provinents de les alcassabes de Graus, Barbastre i Osca, i de protegir així les terres cristianes dels comtats de Ribagorça i del Pallars Jussà.
El castell era propietat dels reis d’Aragó, que el va traspassar en feu a Arnau Mir de Tost.
La primera vegada que el castell de Viacamp apareix documentat, és de l’any 1062, quan consta que es trobava en tinença de Guifré Sal·la. Torna a aparèixer documentat l’any 1071, en el testament del senyor d’Àger, que el deixa a la seva filla Letgarda i al seu nét Guerau Ponç. En la documentació de l’època, el castell apareix amb el nom de Castrum Vero de Viacampo.
El castell era un bastió format per un gran recinte emmurallat adaptat a la roca d’un turó rocós situat a 968 metres d’altitud. Al capdamunt del qual s’estén un gran altiplà orientat d’est a oest d’uns 190 m de llagada per 40 m d’amplada (foto 1). La muralla de la part oest està reforçada amb una bestorre (fotos 2, 3 i 4). L’accés al recinte es troba a la cara sud, al costat de l’església (foto 5). Les grans dimensions del castell i les seves defensen fan suposar que es tractaria d’un castell ofensiu.
A l’interior del recinte emmurallat hi ha un ajup excavat a la roca i la gran torre de l’homenatge, de planta circular de 7,4 m de diàmetre 18 m d’alçada (fotos 6 i 7). Els murs tenen un gruix de 2,8 m que es va reduint a mesura que guanya alçada en cadascun dels quatre pisos.
La porta d’entrada a la torre està situada a 6 m sobre el nivell del terra. Al segon pis hi ha tres espitlleres (foto 8). En el tercer pis hi ha una petita capella en forma d’absis amb una finestreta d’esqueixada interior per aprofitar millor la llum que hi entrava (foto 9). En aquest mateix nivell hi ha set obertures que presenten quatre forats al seu exterior per posar-hi una estructura de fusta a manera de matacà (fotos 6 i 10).
Com a element singular, el castell, com d’altres fortificacions construïdes per Arnau Mir de Tost, disposa d’una comuna que desaigua a través del mur nord de la torre (fotos 11 i 7).
Església
A la part sud de la muralla, al costat de l’accés al castell, hi ha l’església de Sant Esteve, antigament dedicada a Sant Miquel (foto 12). De la primitiva església, construïda a mitjans del s. XI només se’n conserva una part del mur sud (foto 13).
L’edifici actual presenta un absis poligonal orientat a sol naixent i una porta d’entrada situada al mur de ponent, formada per un arc de mig punt extradossat i emmarcat per un guardapols motllurat (foto 14).
La població de Viacamp es va establir al vessant sud del castell, i protegida pel mateix turó rocós sobre el qual s’aixeca la fortificació.
Recentment, el recinte ha estat restaurat i s’hi ha instal·lat una escala metàl·lica exterior que permet l’accés a l’interior de la torre i als pisos superiors que deixen veure i entendre el caràcter defensiu d’aquest castell (foto 5).
Accés:
El poble de Viacamp està al costat de l’N-230.
0,0 km: Iniciem la ruta al mig de l’esplanada on es troben el Restaurant El Montsec d’Estall i l’Oficina de Turisme. Des d’aquí, agafem la carretera que puja en direcció sud.
0,24 km: Deixem a la nostra esquerra l’Ajuntament de Viacamp i les piscines municipals. Continuem amunt.
1,10 km: Trobem a l’esquerra surt una pista asfaltada que va a l’Estall, Fet, Finestres i Montfalcó. Continuem amunt, seguint la carretera que fa una forta corba cap a la dreta.
1,370 km: Arribem al poble. Cal girar fortament a l’esquerra (atenció: cal fer maniobres amb el vehicle) per continuar en direcció oest.
1,56 km: Zona d’aparcament. A partir d’aquí, deixem el cotxe i agafem el camí cimentat a peu en direcció est.
1,72 km: Inici de la rampa d’accés al castell.
1,78 km: Entrem al recinte fortificat. A la dreta tenim l’església de Sant Esteve. Donem el tomb al cementiri, a banda esquerra trobarem l’aljub. Ja som a l’esplanada del castell, caminem cap a l’est.
1,88 km: Arribada a la Torre, que compta amb l’escala metàl·lica per poder accedir-hi a l’interior.
Bibliografia:
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Aquest castell va formar part del sistema de fortificacions destinat a protegir i afavorir l’assentament de la població en aquest enclavament duran tel s. XI. Des de la seva posició, controlava la vall del riu Queixigar i contribuïa així a la defensa de la frontera sud dels territoris cristians.
Aquest castell originalment era musulmà. Les primeres referències documentals daten de l’any 1026, quan s’esmenta que el terme del castell de Montanyana arribava fins a Lluçars. Un nou document de l’any 1062 indica que Ximèn Fortuny n’era el castlà i que el castell estava sota el feu d’Arnau Mir de Tost. Finalment, el castell torna a aparèixer documentat en el testament del senyor d’Àger, de l’any 1071. En la documentació medieval, el lloc de Lluçars apareix en els documents amb el nom de Locars.
El castell de Lluçars va ser conquerit probablement al voltant de l’any 1030 i formava part del comtat de Ribagorça. Cap al volts del 1062, Arnau Mir de Tost hi va fer construir l’espectacular torre que avui es conserva.
El castell està format per una torre de forma pentagonal, de gran alçada, protegida per una muralla que recorria tot el perímetre de la roca sobre la qual s’assenta el castell (fotos 1, 2, 3 i 4).
La torre es troba en un bon estat de conservació i recentment ha estat restaurada. En canvi, de la muralla exterior només se’n conserva la base d’alguns trams i dues bestorres als extrems nord i sud (foto 5).
La torre té una forma pentagonal per la part exterior i quadrada a l’interior, i fa uns 20 metres d’alçada. Està distribuïda en sis pisos, tres dels quals estan per sota de la porta d’entrada, situada a vuit metres del terra. En aquests nivells inferiors hi havia els magatzems. Els tres superiors tenen espitlleres i finestres adaptades per a la defensa. Al pis més alt es troben uns merlets i uns finestrals on antigament hi havia una estructura de fusta a tall de matacà (foto 6). L’alçada de la torre, juntament amb les finestres, espitlleres i l’estructura defensiva de fusta situada a la part superior, feien que aquesta torre fos inexpugnable.
Com a element curiós, aquest castell, com d’altres construïts per Arnau Mir de Tost, disposa d’una comuna que buida a la paret nord del castell (foto 7). Al pis superior hi ha una capella en forma d’absis, amb una finestreta d’esqueixada interior per aprofitar millor la llum que hi entrava.
Probablement, la torre del castell de Lluçars és una de les més altes i més ben conservades construïdes a mitjans del s. XI.
El poble de Lluçars es va bastir al vessant sud del castell (foto 8) i conserva una notable església romànica dedicada a Sant Cristòfol, datada al segle XII. És un edifici de planta basilical, de tres naus, cada una de les quals acaba en un absis semicircular precedit pel corresponent arc presbiteral, tots orientats a sol naixent. Els absis presenten un fris amb decoració escacada (fotos 9 i 10).
Les naus laterals estan sostingudes per grans pilastres rodones amb capitells decorats amb elements vegetals (foto 11). En l’interior, dins d’un petit nínxol excavat a la paret, es conserven dins d’una arqueta, les relíquies de sant Bendito (sant Benet) (foto 12).
La porta d’entrada està situada als peus del temple, és de mig punt i formada per grans dovelles (foto 13). Al mur sud, hi ha una altra porta, actualment cegada, que conserva restes de decoració escultòrica amb un timpà amb una creu (foto 14).
L’exterior de l’església també presenta elements decoratius. El mur sud i els absis estan ornats amb un fris escacat sostingut per petites mènsules (foto 15). Al mur nord s’alça el campanar, de forma quadrangular, la part superior del qual va ser acabada en època més recent.
Accés:
Des de l’N-230, després de passar el poble de Tolba, cal agafar la carretera HU-V-9321 que ens porta a Lluçars després de recórrer uns 4,7 km. Des de la plaça de l’església, cal anar en direcció nord fins a trobar el carrer Major, des d’on ja tenim al davant la impressionant torre del castell. Girem a l’esquerra fins a trobar el carrer de Caps de Vila. Continuem en direcció nord, a pocs metres, a mà dreta, trobem la roca que aguanta una bestorre del castell (foto 16), al cap de pocs metres, a la mateixa banda, trobem el pujador que ens porta fins a la base de la torre.
Bibliografia:
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Arnau Mir de Tost és un personatge que va viure al s. XI i va ser clau en la configuració actual de Catalunya. Malauradament, la seva figura ha passat força desapercebuda i m’agradaria posar-lo en valor per tot allò que va administrar en un territori amplíssim, que va des del Solsonès i la Segarra, l’Alt Urgell, la Noguera, el Pallars Jussà, la Clotada d’Areny i la Baixa Ribagorça. Arnau Mir de Tost també és conegut com a senyor d’Àger.
Per comprendre què va representar aquesta figura històrica, cal explicar els castells que va tenir en feu o en alou. En total, en foren 74, dels quals 22 es trobaven situats a la Clotada d’Areny i a la Baixa Ribagorça -a la riba dreta del riu Noguera Ribagorçana- a mitjans del s. XI, en una època en què encara no existia aquesta divisió territorial i, per tant, no hi havia controvèrsies derivades dels topònims ni de les demarcacions administratives modernes.
Els 22 castells que Arnau Mir de Tost tenia en feu i alou en aquest territori eren els següents:
El meu fill, Lluís Colomés Barbarà, va fer el seu Treball de Recerca de Batxillerat titulat “Localització i estudi dels castells en feu i alou d’Arnau Mir de Tost a la frontera del segle XI”[1] i durant el 2013 i el 2014 vaig fer de suport logístic acompanyant-lo amb cotxe als indrets on es trobaven els castells o les seves restes.
Tal com indica el títol, una part fonamental del treball consistia en la “localització” dels castells. Aquesta tasca no era senzilla, ja que molts es troben en indrets molt allunyats i de difícil accés. Calia, doncs, anar-hi un per un, trobar el camí d’accés i enregistrar-lo mitjançant un track digital, com també fer les fotografies corresponents i descriure les característiques i les possibles funcions de cada castell, com també l’estat de conservació actual.
Aquesta sèrie estarà inclosa dins del meu Blog: www.elcanutdelsminairons.cat, a l’apartat Història/Arnau Mir de Tost la Vall de la Noguera Ribagorçana, la Clotada d’Areny i la Baixa Ribagorça.
Periòdicament, aniré publicant informació sobre els vint castells que hi ha en aquesta zona geogràfica. De cadascun, descriuré la situació estratègica i la ubicació, les primeres referències documentals, si Arnau Mir de Tost el tenia en feu o en alou, l’any de la conquesta o de la seva construcció, com també les característiques i la descripció del castell o de la torre.
També inclouré informació sobre el poblament associat i la seva església, l’estat de conservació actual i finalment l’accés.
Bibliografia:
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
[1] Aquest treball de recerca va obtenir la qualificació de “10” i va ser finalista del Premi Francesc Noy d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de l’any 2014.
Circular Front de Pallars: Aramunt, trinxeres de Sant Corneli i de Vilanoveta, Aramunt Vell.
Història/ressenya:
Els dies 7, 8 i 9 d’abril de 1938 les tropes franquistes arriben a la Conca de Tremp, travessen el riu Noguera Pallaresa i estableixen el cap de pont de Tremp. L’objectiu militar era controlar les centrals hidroelèctriques de Pobla de Segur i de Talarn-Tremp per tallar l’energia elèctrica que subministraven a la indústria de guerra de la Generalitat de Catalunya a Barcelona.
Des del Montsec fins a les Valls d’Àneu i al llarg del riu Noguera Pallaresa, es va establir un front de guerra d’uns cent quilòmetres, que es va mantenir actiu des d’abril de 1938 fins al gener de 1939.
Aquest front estava format per dues línies defensives-ofensives, una per a cada exèrcit, traçades en paral·lel i separades, en alguns punts, per molt poca distància.
Durant els nou mesos que va durar del front, s’hi van produir enfrontaments de gran duresa, tot i això, no van alterar significativament la línia de combat, causant una gran quantitat de morts i de ferits en ambdós bàndols.
La muntanya de Sant Corneli va ser un escenari d’uns combats irracionals, on les forces republicanes, situades en una cota més baixa i sense cap protecció, van intentar sense èxit conquerir el cim d’aquesta muntanya, patint una gran quantitat de baixes.
Vilanoveta és un turó que barra el pas al riu de Carreu, va ser fortificat pels nacionals amb trinxeres de formigó per impedir l’avanç republicà que pretenia trencar el front en aquest lloc per recuperar el terreny perdut.
Aquesta excursió combina el paisatge i la història, ja que al llarg del recorregut encara s’hi poden veure les trinxeres d’ambdós bàndols, testimonis del patiment que hi va haver en aquest indret del Pallars Jussà.
Un grup nombrós d’amics de l’Associació d’Amics de les Muntanyes de Prades i acompanyats de l’historiador Manel Gimeno (foto 1), vam realitzar aquesta excursió gaudint d’un dia esplèndid i vàrem aprendre molt del Front de Pallars.
0,0 km: Aramunt, caminem en direcció sud-oest fina a trobar el riu Carreu.
0,8 km: Travessem el riu Carreu i continuem per la pista que passa per la base de la muntanya de Sant Corneli.
1,1 km: Font de la O. Cal aprofitar per agafar aigua donat que en tot el recorregut no hi ha cap font.
1,5 km: Font Mentidera (foto 2), el seu nom és pel fet que s’amera quan hi ha canvis baromètrics a l’atmosfera.
1,6 km: Pal indicador (foto 3). Deixem la pista i prenem el camí que puja pel mig d’un bosc de pins replantats els anys seixanta del segle passat (foto 4). Aquest camí el vàrem construir els nacionals per poder portar els subministraments de les tropes situades al cim de Sant Corneli (foto 5). La carrerada fa ascendint fent ramanxoles, i a mesura que es va pujant podem gaudir d’unes magnífiques vistes de la Conca de Tremp i del pantà de Sant Antoni (foto 6).
6 km: Sant Corneli. En aquest indret ja es poden veure les estructures militars i restes de llaunes dels àpats que feien els soldats en aquest lloc i de les trinxeres que envoltaven tot el turó (fotos 7 i 8). Al cim de Sant Corneli hi ha la petita ermita romànica (foto 9) i una creu monumental “al caiguts” que un llamp va fer caure (foto 10). A l’extrem est del turó hi ha una línia de búnquers i trinxeres que el defensaven dels atacs frontals dels republicans, situats molt a prop i en una posició més baixa (foto 11). Iniciem el descens en direcció est.
7,6 km: Pas del Llop. Aquí trobem les primeres trinxeres republicanes (foto 12) que continuen al llarg de quasi dos kilòmetres (foto 13).
8,1 km: Continuem per una pista que circula en direcció est.
10,7 km: Collades de Baix. Deixem la pista i prement un camí que baixa en direcció nord, per després girar cap a l’oest seguint el curs del riu Carreu. El camí és pedregós i pot resultar una mica dificultós.
12,4 km: Travessem el riu Carreu i continuem per un petit corriol.
13 km: Cases de Vilanoveta (foto 14). Prenem la pista en direcció oest; davant nostre es veu la serreta on hi ha les trinxeres de Vilanoveta (foto 15).
13,6 km: Deixem la pista i agafem un corriol a l’esquerra.
13,9 km: Trinxeres de Vilanoveta (fotos 16, 17 i 18). Baixem per un caminet en direcció nord i després cap a l’oest.
15 km: Agafem la pista en direcció oest.
15,4 km: Deixem la pista i agafem l’antic camí d’Aramunt Vell.
16,9 km: Aramunt vell (foto 20).
17,7 km: Font vella d’Aramunt (foto 21).
18,4 km: Aramunt.
Bibliografia:
Manel Gimeno Llardén. Del Montsec a les Valls d’Àneu seguint els indrets d’una guerra. Front de Pallars 1938-39. Editorial Bresca.
Manel Gimeno Llardén. Indrets d’una guerra. Cronologia del front de Pallars. Abril 1938-febrer 1939. Editorial Bresca.
Tal dia com avui de fa 87 anys, el dia 25 d’octubre de 1938, es va fer el primer acte oficial d’acomiadament de les Brigades Internacionals per part del Govern de la República Espanyola, a l’esplanada de l’alberg de l’Espluga de Francolí.
Es calcula que van venir a Espanya per lluitar a favor de la República uns 40.000 homes i dones de 54 països diferents, dels quals en van morir uns 18.000, el que representa una mortalitat superior al 45%. Alguns autors incrementen aquestes xifres fins als 59.380 internacionals.
Van ser organitzats en 5 Brigades, de la XI a la XV. Eren forces molt disciplinades, ben organitzades i profundament motivades políticament. Foren utilitzades com a forces de xoc. Van lluitar gairebé en tots els fronts, participant en les batalles més importants de la Guerra Civil: Madrid, la Granja-Segovia, Jarama, Guadalajara, Belchite, Terol, Ofensiva d’Aragó i de l’Ebre. Els dies 22 i 23 de setembre de 1938 van ser els seus darrers dies de combat.
Els brigadistes que lluitaven a la batalla de l’Ebre foren concentrats a l’esplanada del túnel de l’Argentera (fotos 1 i 2).
Van ser acomiadats en dos actes molt emotius. El primer tingué lloc el dia 25 d’octubre, davant de l’hospital militar de les Masies de l’Espluga de Francolí (avui alberg) (fotos 3 i 4), on els brigadistes internacionals van lliurar la seva bandera a l’exèrcit Popular de la República (foto 5). Aquest acte va ser presidit pel president del Govern, Juan Negrín, que els hi va dir: “Habéis venido a España, espontáneamente, a defender nuestro país (…) por vuestra propia voluntad de sacrificar lo que más difícilmente se presta a nadie: a sacrificar la vida. Veníais a defender la justicia, el derecho escarnecido, porque sabíais, también, que aquí, en España, se jugaba la libertad del mundo entero” (foto 6). També hi eren presents el cap d’Estat Major de la Defensa, el general Vicente Rojo, el coronel cap de l’Exèrcit de l’Ebre, Juan Modesto (foto 7) i altres autoritats militars i civils de la República (foto 7). Aquest acte va ser immortalitzat amb fotografies de Robert Capa (fotos 1 a 9).
El dia 28 d’octubre van ser acomiadats a Barcelona per més de 200.000 persones, realitzant una desfilada pels carrers de la ciutat (fotos 10, 11 i 12).
L’acte de la Ciutat Comtal va ser presidit pel president de la República, Manuel Azaña, el del govern, Juan Negrín i el president de la Generalitat, Lluís Companys. També hi estaven dirigents polítics com Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”, que els adreça unes paraules que han quedat per a la història: «No os olvidaremos y, cuando el olivo de la paz florezca, entrelazado con los laureles de la victoria de la República española, ¡volved! […] Volved a nuestro lado, que aquí encontraréis patria los que no tenéis patria, amigos, los que tenéis que vivir privados de amistad, y todos, todos, el cariño y el agradecimiento de todo el pueblo español, que hoy y mañana gritará con entusiasmo: ¡Vivan los héroes de las Brigadas Internacionales!».
Aquest castell estava situat estratègicament per controlar la frontera sud-oest a finals del s. X i protegia els nuclis de població de la vall lateral del riu Noguera Ribagorçana. En aquesta època va pertànyer al primer comtat de Ribagorça.
Les primeres referències documentals es troben en un instrument del monestir de Santa Maria d’Alaó, on el prevere Àlvar, l’any 916, adquireix unes terres d’aprisió al pagus d’Orrit al lloc de Fontangana (el copista sobreposà la lletra “F” damunt d’una “M”).
El castell va ser conquerit pels àrabs el 1006 durant una incursió d’Abd-Al Malik.
El 1020 fou recuperat definitivament per Ramon III de Pallars Jussà en concordança amb Sans III de Pamplona.
El castell de Montanyana apareix relacionat amb Arnau Mir de Tost el 1053 on el comte de Pallars Jussà Ramon V renuncia a la potestat de dit castell envers Arnau Mir. L’any 1055 torna a parèixer aquest baluard i el d’Areny en un empenyorament de Ramon V a Arnau Mir i a la seva esposa Arsenda per raó del casament amb la seva filla Valença.
L’any 1064 torna a sortir el castell en una conveniència entre Ramon i Arnau Mir en la qual el primer fa prometença d’ajudar al segon en la defensa del castell d’Areny, empenyorant el de Montanyana així com el de Mur i el de Llimiana.
El 1068 Arsenda lliura en testament el castell de Montanyana, que tenia en propietat per esponsalici, a la seva filla Valença i al seu net Arnau Ramon de Palars Jussà.
L’any 1190, el rei Alfons el Cast va posar setge al castell de Montanyana en la seva lluita contra el vescomte d’Àger i el 1192 l’annexionarà a la corona Catalano-Aragonesa.
El 1322 el castell de Montanyana i el nou nucli de població situat al pont de riu Noguera Ribagorçana van passar a formar part del comtat de la Ribagorça.
El castell està ubicat al capdamunt d’un turó que permet un recinte fortificat que domina el poble de Montanyana (foto 5). Està format per una torre circular i per un primer recinte on també hi ha l’església.
La torre està construïda al damunt d’una gran roca (foto 6), malauradament s’ha perdut la meitat meridional i part de la seva alçada (foto 7 de l’any 1962 i foto 8 del 1984), en època més recent es va enrunar el terç nord-oest (foto 9). El seu interior estava repartit en quatre nivells amb una alçada d’aproximadament 12 metres i l’entrada s’ubicava a uns 4 metres de la base de la torre, només en queden les dovelles inicials i el forat de la barra de tancament de la porta (fotos 10 i 11).
La seva construcció es data als voltants de l’any 1000.
Dins del recinte de l’altiplà i a uns 40 metres hi ha l’església de la Mare de Déu de Baldós (abans Sant Martí), és un edifici d’una sola nau amb portada de tipus monumental amb un timpà esculpit i cinc arquivoltes en degradació, suportades per columnes exemptes i per semicolumnes situades als angles dels plecs del mur amb uns capitells bellament esculpits (fotos 6, 12 i 13).
Uns metres més avall hi ha un segon recinte construït en època gòtica, amb un portal adovellat, una muralla i una torre quadrangular de grans dimensions, coneguda com la torre de la presó (foto 14).
Al turó del davant, a l’altra banda del barranc hi ha una altra torre (torre de les Eres) (foto 15). Es tracta d’una torre de guaita més petita que la del castell de Montanyana i construïda en època més tardana, probablement al s. XIII. Està assentada sobre un roca i dos terceres parts de la torre han caigut (fotos 16 i 17). En el terç que en queda s’hi poden veure espitlleres a diferents nivells i té una alçada d’uns 12 metres d’alçada (foto 18). Aquesta torre tenia una funció de guaita.
Al costat del barranc de Montanyana i entre les dues torres hi ha l’església romànica de Sant Joan, una construcció de finals del s. XII o principis del s. XIII (fotos 19, 20 i 21).
Accés:
Castell de Montanyana:
0,0 m: Pàrquing de Montanyana. Agafem l’únic carrer per anar a trobar el pont romànic.
96 m: Travessem el barranc de Sant Joan pel pont romànic (foto 22) i enfilem el carrer que puja al castell (foto 23).
231 m: Entrem al recinte del castell per la portalada adovellada (foto 14), el camí està molt ben empedrat i en tres ramanxoles s’arriba a les restes de les dependències del castell d’època contemporània (foto 24).
424 m: Mare de Déu de Baldós. Passem pel costat de la capçalera o per darrere de l’absis de l’església.
481 m: Després de fer uns 50 metres de desnivell positiu, arribem a la torre del castell de Montanyana.
Torre de les eres:
Abans de passar el pont surt un camí empedrat a l’esquerra que es va enfilant (foto 25), després de fer set ramanxoles i caminar uns dos-cents metres i superar un desnivell d’uns cinquanta metres s’arriba a la torre de les Eres (foto 18).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
La primera notícia documentada d’aquest castell és de l’any 816 en un document del cartulari d’Alaó.
Aquest baluard tenia la funció del control de l’accés a la vall del Valiera que s’obre a la riba dreta del riu Noguera Ribagorçana i de la rereguarda meridional de la frontera als voltants de l’any 1000 (foto x). Al front es troba el castell d’Orrit, ambdós barraven el pas de les possibles incursions musulmanes al sud del Pagus Orritensis (foto x).
Aquest binomi dels dos castells era una peça clau per al control de la Terreta i del comtat del Pallars Jussà.
El castell d’Areny va estar en mans del comtat Ribagorçà fins l’any 1026, quan la situació dinàstica va afavorir el domini pallarès a Montanyana i a la Terreta.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV de Pallars Jussà infeudà el castell d’Areny i d’Orrit (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/05/09/castell-dorrit/) a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert. El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
A mitjans del s. XI, Areny estarà immers en un seguit de pactes on intervindrà Arnau Mir de Tost. La primera part d’aquesta època comença el 16 de març de 1055, quan Arnau Mir compra la meitat del castell al comte Ramon IV. Després d’aquesta compra, es produeixen un seguit de pactes i conveniències que acabaran amb el total domini d’Arnau Mir sobre el castell d’Areny. Aquest el cedirà a la seva filla Valença com a dot del casament amb el comte Ramon V de Pallars Jussà.
Al s. XIII aquest castell formarà part de la baronia de Guillem V d’Erill. L’any 1322 el castell d’Areny va ser incorporat al comtat de la Ribagorça.
Va patir les vicissituds de les guerres civils ribagorçanes i la de Successió, la del Francès i la tercera guerra carlina.
Aquest castell aprofita perfectament el relleu de la roca sobre el qual està situat (fotos 1 i 2).
Era un castell gran, format per dos bastions importants a cada extrem del castell, separats per una muralla d’uns 100 m de llargada bastant perduda avui en dia.
L’extrem est és considerat el més antic i està format per una muralla que fa un angle recte i que recorre la roca de nord a sud. Aquesta construcció està formada per carreus quadrats disposats en fileres horitzontals unides amb morter d’argamassa (fotos 2, 3, i 4).
En aquesta part hi ha les restes de l’església que era de planta de creu llatina de grans dimensions i amb un absis semicircular orientat a l’est (foto 5). La porta d’entrada està situada a ponent i és de grans format, bocinada i amb cinc arcuacions que actualment han desaparegut (fotos 6,7 i 8). Als seus voltants hi ha una necròpolis d’època alt medieval amb diferents tipus de tombes excavades a la roca (fotos 9, 10 i 11). Darrere de l’absis hi ha l’aljub del castell (foto 12).
Anys més tard s’hi van afegir altres construccions com són una torre i un altre mur més prim que agafa la direcció sud i va unit al tram final de la muralla antiga i que daten del s. XIII (fotos 2 i 13).
Pel que fa a l’extrem oest, cal dir que era el centre del castell i la part més elevada (foto 14). Està format per una torre rectangular (foto 15), una cisterna i una muralla que anava de nord a sud rodejant la torre i resseguint la forma de la roca (foto 16). La muralla del recinte oest té un perímetre de 70 m.
L’accés al recinte és per la part oest, aprofitant les parets rectes de la roca i amb uns esgraons per poder-hi accedir millor (fotos 16 i 17). Actualment, no queda cap vestigi de la porta d’entrada.
Un plànol de l’any 1724 mostra el castell amb les dependències pròpies d’una fortificació del s. XVIII (foto 18) i que actualment només en queden restes de parets. Per identificar aquestes estructures caldria una prospecció arqueològica acurada (fotos 19 i 20).
Accés:
0,0 m: Plaça de l’església d’Areny de Noguera (foto 21). Prenem el carrer de l’Església per anar a trobar el carrer de Sant Miquel que va paral·lel a la roca del mateix nom.
91 m: Carrer de Sant Miquel, continuem en direcció oest
192 m: Deixem aquest carrer i agafem un camí empedrat molt bonic que porta al poble de Sobrecastell i al castell (foto 22). El camí va pujant en direcció nord fent vàries ramanxoles (fotos 23 i 24).
375 m: Pal indicador. Girem cap a l’est per enfilar els esgraons esculpits a la roca per entrar al recinte de castell (foto 17).
392 m: Castell d’Areny.
Bibliografia:
Biblioteca Virtual de Defensa. Plano de la Villa y Castillo de Aren (1724 marzo 18).
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI Ribagorça.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV. Pallars.
Enciclopedia.cat.
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alou d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
La Terreta i la Clotada d’Areny ha estat habitada des de temps pretèrits. Els ibers iacetans van poblar aquest territori des del s. VI aC durant un període de gairebé mil anys (s’han trobat monedes iberes als voltants de Castellet). Es va passar del món iber a la cristianització donat que la romanització va afectar poc els habitants d’aquesta zona.
Els romans van passar per la Terreta a través d’una via secundària que passava per Viacamp, Girberta, Pont d’Orrit, …, que, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana arribava fins a la Vall d’Aran. S’han trobat làpides romanes als Masos de Tamúrcia i a Sopeira (avui desaparegudes). Les restes més importants del passat romà es troben a l’interior de l’església de Sant Pere d’Orrit, amb dues pedres que es van aprofitar per fer els primers esgraons del cor de l’església. Un estudi arqueològic ha determinat que es tracta de pedra de Santa Tecla, que únicament es troba a Tarragona. És una varietat de marbre de baixa qualitat, per tant, va pujar de Tarraco. Per la grafia utilitzada és del segle II dC i es tracta del pedestal d’una estàtua. És un regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE (foto 1).
La cristianització es va iniciar al s. VI, monjos hispanogots des de les seves
cel·les serien els veritables organitzadors de la nova religió des del mont eremític de la roca de Sant Cugat, Ministeriolo i la vall de les Celles. Les esglésies es construeixen fora del nucli de població, evidenciant que aquest ja existia abans. La propagació de la catequesi i la vida monàstica es van estendre a partir dels vells centres pagans com Apolotensi (Alaó??).
D’època tardoromana i alt-medieval és el jaciment dels Altimiris (finals del s. V a finals del s. IX) (475-500 dC). És una població que s’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Està situat a 867 m d’alçada, als contraforts de les parets del Montsec d’Ares (foto 2).
Al voltant de l’església (500-525) han aparegut restes d’habitatges, sitges, llocs per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigot, molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
La invasió musulmana va arribar als voltants del 716-725, va afectar poc a la Terreta, l’ocupació va ser una mena de pacte de fidelitat i de pagament de tributs que recollien les pròpies autoritats locals. La línia d’ocupació real estava situada per sota del Montsec. Això es va establir en el moment que es va aturar la invasió franca l’any 732 amb la derrota dels musulmans en la batalla de Poitiers a mans de Carles Martell.
Es tractava, doncs, d’una ocupació més formal que real. Les valls del Pirineu eren “visitades” per les forces musulmanes en ràpides incursions de càstig, amb el pretext del cobrament dels impostos als quals estaven sotmesos. Per tant, l’ocupació no era permanent ni hi havia cap organització política. Tot això feia que la submissió fos lenta i poc sincera i disposada a trencar el pacte davant de qualsevol signe d’afebliment musulmà.
Aquesta situació es trenca arran de la forta immigració que es produeix en un primer moment cap a les terres del Pirineu, fugint de la dominació musulmana i a la intervenció francesa sobre Saragossa l’any 778 (que va donar lloc a la llegenda de Roldán). També hi van ajudar les primeres rebel·lions dels mateixos musulmans del nord a la recerca d’obtenir la independència de l’emirat cordovès, que en alguns casos, van ser ajudats per cristians de la zona.
L’emirat reacciona amb diverses expedicions a Saragossa i al Pirineu a càrrec d’Abd-Al-Raman I l’any 781 i de Hishram contra els territoris de Suleiman de Barcelona l’any 791, desbaratant les aliances i els compromisos amb els cristians del nord, enfrontant-se a les tropes de Guillem de Tolosa per les terres d’Aquitània. Aquestes revoltes i incursions van causar la destrucció d’esglésies i de monestirs com el d’Alaó, el de Tavèrnoles, el d’Obarra, considerats focus de resistència.
Tots aquests problemes de la frontera van fer que els francs optessin per crear una “marca” al sud dels Pirineus que culmina conquerint Girona l’any 785, la Seu d’Urgell l’any 788, Barcelona l’any 801 i Orrit l’any 802.
El pagus d’Orrit fou confiat al custo de la frontera Aquitana a Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, fou el primer a intervenir establint contactes amb els caps locals indígenes vers l’any 802. Els comtes de Tolosa dominen el pagus de Pallars i la Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa, l’any 806, convingué amb els habitants d’aquests territoris regir-los i protegir-los formant part de l’imperi Carolingi.
Seguidament, s’estableix el que es coneix com la marca Tolosana que és una veritable frontera entre el món cristià i el musulmà a la Terreta. Aquesta línia defensiva estava formada pels castells dels pobles de la Terreta. Vegeu els castells de la Terreta a https://elcanutdelsminairons.cat/2025/01/10/els-castells-de-la-terreta-s-ix-xi/.
Amb aquesta ocupació es crea un nou ordre social que vertebrarà el territori de la Terreta: el poder de l’església representada pel potent monestir de Santa Maria d’Alaó i el poder comtal amb la creació del comtat de Pallars i la infeudació dels castlans, de les terres i de les persones que estan en el seu territori. Així s’entra en l’era del feudalisme.
Un fet important va passar quan Ramon Llop (Ramon I) (872-929), obtingué la independència política de Tolosa l’any 872 i va intentar l’eclesiàstica amb la creació d’una nova diòcesi al Pallars l’any 888, futura seu de Roda, per desvincular-se del bisbat d’Urgell que Carlemany havia establert.
Entre 904-908 es van patir trasbalsos i raids en el sector ribagorçà. L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer, passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars destruint els castells de Castissent, d’Aulàs, Sarroca de Bellera, Mola de Baro i arriba fins a les portes de Sort. Aquesta campanya va costar la vida a 700 cristians i el captiveri de 1.000, entre ells Isarn, el fill de Ramon I, que va estar presoner a Tudela durant 14 anys fins que va ser alliberat pel seu cosí Sanç Garcés I de Navarra.
L’any 907 Al-Tawil d’Osca va destruir el castell de Roda i quasi arriba a les portes d’Alaó, passant per Campo, on destrueix la seva església i, travessant de la serra del Sis (Coll del Vent) arriba a Alaó.
Ramon I va incorporar la Terreta i la vall de Barrabés als seus dominis. Va morir l’any 920 i va repartir el territori entre els seus quatre fills. A Isarn i Llop els hi va correspondre el Pallars i a Unifred i Miró la Ribagorça.
Isarn i Llop van governar conjuntament el comtat de Pallars, a la mort de Llop, Isarn deixa l’administració en mans dels seus nebots: Ramon III, Borrel II i Sunyer I de Pallars.
Sunyer va morir més tard que els seus germans i el comtat va passar als seus fills que a la vegada es van repartir el territori. Ramon IV es va quedar el Pallars Jussà i Guillem II el Sobirà.
Pel que fa als altres fills de Ramon I, Miró i Unifred governaren el pagus d’Orrit i la Ribagorça respectivament. El comte Unifred, de sobrenom Bernat (920-955), s’ha de considerar el veritable creador de la dinastia ribagorçana. Un altre fill serà Ató que va ser el segon bisbe de Roda (sense seu catedralícia).
A Unifred Bernat I el a succeir Ramon II, i la seva dona Garsenda varen establir la seu cardenalícia a Roda d’Isàbena que va ser consagrada sota l’autoritat metropolitana de Narbona pel seu bisbe Aimeric el dia 30 de novembre de 957 (foto 3). El bisbe consagrat va ser Odesind fill de Ramon II i Garsenda.
A Ramon II li va succeir Unifred II (970-979) que va confirmar el privilegi d’immunitat a Alaó l’any 975. Va ser enterrat juntament amb la seva dona Sansa en aquest monestir (foto 4).
El va succeir el seu germà Arnau I (979-990) i a aquest el va succeir Isarn (990-1003) que mor a la batalla d’Albesa fent front a l’exèrcit d’Abd-Al Malik, fill d’Almansur. A aquest el va succeir Toda I de Ribagorça (1003-1010), filla de Ramon II donat que no hi havia descendents masculins dels anteriors comtes.
En aquests moments, i donada la crisi institucional i la gran inseguretat per l’atac àrab que l’any 1006 destrueix Roda, i pren en captivitat al seu bisbe Aimeric, arriben fins Areny i capturen eclesiàstics d’Alaó.
Tot això fa que la vella comtessa Toda es casi amb el seu cosí segon Sunyer I de Pallars (fill de Llop de Pallars i net de Ramon I), que era vidu i amb fills grans en un matrimoni d’empara. El comte Sunyer de Pallars incorporà part del territori ribagorçà al seu patrimoni familiar que traslladà als seus successors (Ramon IV 1010-1047). La reacció de la branca castellana i, almenys des de 1008, apareix la comtessa Major I Garcia instal·lada a la vall de Benasc. Toda trobant-se vídua i desemparada va traspassar els drets que li quedaven al seu nebot Guillem II Isarn. Aquest amb un gran exèrcit castellà feu fugir els musulmans a Sant Esteve del Mall (1012), per la qual cosa pogué reorganitzar tota la frontera, fent-se reconèixer fins i tot a la Terreta l’any 1014. A la mort d’aquest (1017) Ramon Sunyer de Pallars (Ramon IV) i la seva dona Major I de Ribagorça (filla de Garcia Fernandez i Ava de Ribagorça) i Sans III el Major de Navarra es disputen el territori ribagorçà: el navarrès es queda les conques de l’Èsera i el Pallars la Noguera Ribagorçana.
Aquesta va ser la darrera incursió musulmana a la zona, però els castells de la vall de la Clotada d’Areny van protegir durant quasi un segle la frontera sud i oest del comtat de Pallars Jussà.
Sunyer I de Pallars (?-1010) va dividir el comtat de Pallars entre els seus dos fills. A Guillem II li pertocà el Sobirà i a Ramon IV (?-1047) el Jussà.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV de Pallars Jussà infeudà el castell d’Areny i d’Orrit a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert (fotos 5 i 6). El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
Ramon IV el va succeir el seu fill Ramon V que entrarà en constants conflictes amb el seu cosí germà Artau I de Pallars Sobirà pels límits en el repartiment d’ambdós comtats. Aquestes lluites entre els dos cosins van evitar l’expansió del comtat de Pallars Jussà cap al Montsec, deixant la lluita contra l’islam en mans del noble urgellenc Arnau Mir de Tost.
Arnau Mir de Tost
L’any 1009 el califat de Córdoba es troba immers en una guerra civil que acabarà amb la seva desfeta l’any 1031, provocant el naixements de les Taifes. L’afebliment del califat va provocar que els comtats catalans iniciessin la conquesta de les terres controlades fins aquell moment pels sarraïns.
Arnau Mir de Tost va néixer als voltants de l’any 1000 i era fill de Mir, senyor de Tost, un poble que pertanyia al comtat d’Urgell. Juntament amb la seva esposa Arsenda van comprar l’any 1033 al comte Armengol II el castell de Llordà situat a la part sud-est de la Conca de Tremp (fotos 7 i 8).
Aprofitant les lluites entre les taifes de Lleida i de Saragossa, l’any 1034 conquereix la vall d’Àger per primera vegada. La taifa de Lleida reacciona reconquerint Àger l’any 1048 i es té que replegar al Pallars. Però al cap de pocs mesos torna a conquerir, aquesta vegada definitivament, la vall d’Àger (fotos 9 i 10).
Per tal de protegir aquesta conquesta territorial al sud del Montsec, calia defensar la part oest i per aquest motiu comencen a conquistar les terres més al nord de la Ribagorça amb l’ajut del comte d’Urgell i el rei d’Aragó.
A poc a poc obté un gran poder econòmic i militar i, juntament amb la seva política de col·laboració i de pactes, se’l coneixerà pel senyor de la frontera, mantenint vassallatge amb els comtes d’Urgell, del Pallars Jussà, de Barcelona i del rei d’Aragó. També va establir bones relacions amb els bisbes i amb els papes de Roma Nicolau II i Alexandre II.
Va tenir un paper clau en les gestes que van realitzar els comtes catalans per frenar els avanços aragonesos, que tenien la intenció de conquerir el Pla de Lleida. Podem dir que la configuració actual de Catalunya es deu en, gran part, a Arnau Mir de Tost.
En seu testament fet l’any 1071 hi conta que tenia 78 castells en feu o en alou.
Els castells d’Areny i de Montanyana foren empenyorats l’any 1055 pel comte Ramon V de Pallars Jussà a Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda, per raó del casament de la seva filla Valença amb el comte (fotos 5 i 11).
La possessió dels castells d’Areny i de Montanyana per part d’Arnau Mir de Tost tindrà conseqüències a la zona amb el repartiment del territori entre els bisbats de Lleida i Urgell. Com que aquest era vassall del bisbe d’Urgell, les parròquies d’Areny i de Montanyana-Pont de Montanyana, van pertànyer al bisbat d’Urgell fins a l’any 1956, moment en què es produeix una permuta entre els dos bisbats. Urgell guanyava setze parròquies de l’enclavament d’Artesa de Segre i cedia a Lleida les que estaven situades a les zones d’Areny i Purroi (fotos 12 i 13).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
https://books.openedition.org. Marta Sancho. Evidencias arqueológicas de un monasterio de los siglos VI-VII en el Prepirineo catalán: Santa Cecilia de Els Altimiris. Éditions du Comité des travaux històriques et scientifiques (STHS).
