Arnau Mir de Tost és un personatge que va viure al s. XI i va ser clau en la configuració actual de Catalunya. Malauradament, la seva figura ha passat força desapercebuda i m’agradaria posar-lo en valor per tot allò que va administrar en un territori amplíssim, que va des del Solsonès i la Segarra, l’Alt Urgell, la Noguera, el Pallars Jussà, la Clotada d’Areny i la Baixa Ribagorça. Arnau Mir de Tost també és conegut com a senyor d’Àger.
El dia 5 de setembre de 2025 ja vaig parlar d’ell en aquest enllaç: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/09/05/arnau-mir-de-tost-a-la-vall-de-la-noguera-ribagorcana-i-la-clotada-dareny/, on descrivia els castells d’Areny de Noguera (https://elcanutdelsminairons.cat/2025/09/19/castell-dareny-de-noguera/) i de Montanyana (https://elcanutdelsminairons.cat/2025/10/10/castell-de-montanyana/) que havien estat de la seva propietat i en feia una breu pinzellada biogràfica, tot posant en relleu la seva importància. Posteriorment, vaig dedicar sengles articles als castells d’Areny de Noguera (19 de setembre de 2025) i de Montanyana (10 d’octubre de 2025).
Per comprendre què va representar aquesta figura històrica, cal explicar els castells que va tenir en feu o en alou. En total, en foren 74, dels quals 22 es trobaven situats a la Clotada d’Areny i a la Baixa Ribagorça -a la riba dreta del riu Noguera Ribagorçana- a mitjans del s. XI, en una època en què encara no existia aquesta divisió territorial i, per tant, no hi havia controvèrsies derivades dels topònims ni de les demarcacions administratives modernes.
Els 22 castells que Arnau Mir de Tost tenia en feu i alou en aquest territori eren els següents:
Areny de Noguera, Bellmunt, Cabestany, Calladrons, Capella, Casserres, Entença, Estanya, Estopanyà, Falç, Fet, Finestres, Lasquarri, Llaguarrés, Lluçars, Miravet, Montanyana, Pilzà, Purroi, Siscar, Soriana i Viacamp.
El meu fill, Lluís Colomés Barbarà, va fer el seu Treball de Recerca de Batxillerat titulat “Localització i estudi dels castells en feu i alou d’Arnau Mir de Tost a la frontera del segle XI”[1] i durant el 2013 i el 2014 vaig fer de suport logístic acompanyant-lo amb cotxe als indrets on es trobaven els castells o les seves restes.
Tal com indica el títol, una part fonamental del treball consistia en la “localització” dels castells. Aquesta tasca no era senzilla, ja que molts es troben en indrets molt allunyats i de difícil accés. Calia, doncs, anar-hi un per un, trobar el camí d’accés i enregistrar-lo mitjançant un track digital, com també fer les fotografies corresponents i descriure les característiques i les possibles funcions de cada castell, com també l’estat de conservació actual.
Aquesta sèrie estarà inclosa dins del meu Blog: www.elcanutdelsminairons.cat, a l’apartat Història/Arnau Mir de Tost la Vall de la Noguera Ribagorçana, la Clotada d’Areny i la Baixa Ribagorça.
Periòdicament, aniré publicant informació sobre els vint castells que hi ha en aquesta zona geogràfica. De cadascun, descriuré la situació estratègica i la ubicació, les primeres referències documentals, si Arnau Mir de Tost el tenia en feu o en alou, l’any de la conquesta o de la seva construcció, com també les característiques i la descripció del castell o de la torre.
També inclouré informació sobre el poblament associat i la seva església, l’estat de conservació actual i finalment l’accés.
Bibliografia:
- Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
- Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
- Enciclopedia.cat
- Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
- Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
- Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
- http://www.artmedieval.net-Arago
- www.elcanutdelsminairons.cat
[1] Aquest treball de recerca va obtenir la qualificació de “10” i va ser finalista del Premi Francesc Noy d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de l’any 2014.
