SANT PERE DEL PONT D’ORRIT

El Pont d’Orrit és un conjunt de cases que estan situades a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana i al costat del pont i totes formaven part del poble d’Orrit.

Aquest nucli de població  està constituït per quatre cases que, a l’estar situades al costat de la carretera N230, els seus veïns no van emigrar com així ho van fer els del poble d’Orrit. 

L’any 1963 hi havia un pressupost per arreglar el llenat de l’església de Sant Pere (veure Sant Pere d’Orrit a: http://www.elcanutdelsminairons.cat), però el bisbat de Lleida no va creure oportú arranjar-lo donat que moltes de les cases d’aquest poble ja havien marxat. Per aquest motiu es va decidir la construcció una església nova al Pont d’Orrit on hi vivien més famílies.

El dia 13 de setembre de 1963 es va posar la primera pedra d’aquesta església i crida l’atenció que el bisbe de Lleida, Mn. Aurelio del Pino Gómez, no va creure oportú anar a aquest acte delegant la seva presència en el capellà Mn. Amadeo Capella.

És un edifici de petites dimensions d’una sola nau amb volta semicircular. A la paret oest s’obre la porta d’entrada, damunt seu hi ha una petita finestra rodona i un campanar d’espadanya amb  dos ulls  que allotgen dues campanes que  van ser aprofitades de l’església de Sant Pere d’Orrit (foto 1 i 2).

Bibliografia:

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

SANT PERE D’ORRIT

La parròquia d’Orrit estava formada per l’església de Sant Pere d’Orrit i la de Sant Esteve d’Esplugafreda.

El poble d’Orrit va pertànyer al municipi de Sapeira fins a l’any 1970 i actualment forma part del de Tremp com tots els pobles de la Terreta que en aquella època hi van ser traspassats. En l’actualitat el poble està totalment abandonat i perdut (foto 1).

Orrit és un dels pobles de la Terreta que surt documentat al s. IX. La primera referència és del monestir d’Alaó de l’any 806, on es cita  que la “cel·la” monàstica està situada “in pago orritense”.

Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, fou el primer en establir contactes i oferir protecció als habitants del  “pagus d’Orrit” vers l’any 802. El seu successor, Bigó de Tolosa, als voltants de l’any 806 va establir a Orrit i en aquest territori, el que es coneix com la Marca Tolosana. 

Al s. XI el “castrum d’Orrit” es converteix en una unitat politicoadministrativa menor, integrada dins del comtat del Pallars Jussà i lligat al castell d’Areny (foto 2). Entre els anys 1030 i 1047 ambdós castells foren infeudats a Radulf Oriol. El jurament de fidelitat d’aquest castlà davant del comte Ramon IV de Pallars Jussà i la seva esposa Ermesenda, es va recollir en un document on l’encapçalament i el final està escrit en llatí i la resta, en un català molt arcaic i en alguns aspectes molt llatinitzats. Actualment aquest document és considerat com el primer escrit en llengua catalana. 

És una església romànica d’una sola nau coberta amb una volta de canó reforçada per tres arcs torals (foto 3). Està capçada a llevant per un absis semicircular obert a la nau mitjançant un arc presbiteral (foto 4 i 5). La porta d’entrada està situada a la façana sud, resolta en arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca del país (foto 6).

Adossat a la paret sud hi ha el campanar format per una torre quadrangular amb tres nivells d’obertures. En la part més baixa hi han dues espitlleres (que van ser cegades) que li donaven un caràcter defensiu. A la part central hi han dues finestres probablement d’arc de mig punt que es van cegar i transformar quan es va refer per aixecar el campanar en una època més posterior, deixant una finestra a la part més superior en cada costat del campanar (foto 7).

A la part baixa del campanar hi ha una capella amb volta de canó que obre a l’església (foto 8). En època posterior es va obrir una segona capella a la paret nord i segurament també es va construir la sagristia entre el campanar i l’inici de l’absis, tapant parcialment les arcuacions llombardes (fotos 9 i 10).

A la part exterior de l’església s’hi pot observar els contraforts que corresponen als arcs torals (foto 11). L’absis està ornamentat amb arcuacions fetes amb pedra tosca del país,  amb  bandes llombardes i al mig hi ha una finestra amb doble esqueixada que ha estat cegada (fotos 12 i 13).

Les parets estan fetes amb carreus escairats sense polir, ben posats i col·locats en filades regulars (foto 12).

L’estil arquitectònic és del primer romànic, suposem que va ser construïda a finals del s. X o a principis del s. XI com la majoria de les esglésies dels pobles de la Terreta. És una petita joia del primer romànic ja que segurament el nombre d’habitants d’Orrit no va variar al llarg del mil·lenni i no va necessitar fer cap ampliació i per aquest motiu s’ha mantingut amb aquesta puresa arquitectònica, cosa que no va passar en altres pobles de la Terreta.

En el seu interior només hi queda la pila de baptisme i la de l’oli de cremar les llànties per il·luminar el Santíssim i l’interior de l’església, ambdues fetes d’una sola pedra (foto 14).

En època posterior s’hi va construir un cor, per fer els primers esgraons de les escales es van aprofitar dues pedres que es veia que no eren del país. Semblaven dues pedres romanes pel tipus de material (semblava marbre) i per unes inscripcions que s’hi podien veure (foto 15). 

Amb la restauració que es va fer l’any 2018, aquestes pedres es van poder extreure per examinar-les. L’estudi arqueològic va confirmar que es tracta de pedra de Santa Tecla, aquest material és una varietat de marbre de baixa qualitat que únicament es troba a Tarragona, per tant, va pujar de Tàrraco. Per la grafia són del segle II d. de C. i formaven part del pedestal d’una estàtua. Es tractaria del  regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE (fotos 16 i 17).

L’any 1963 hi havia un pressupost de 8.800 pta. per arreglar el llenat. El bisbat va desestimar fer aquesta obra donat que ja havien començat a marxar les famílies de les cases del poble, tal com passava en la majoria dels pobles de la Terreta.

L’església es va anar deteriorant amb l’enfonsament de la capella nord i amb la possibilitat que li passés el mateix a la coberta de la nau (fotos 18 i 19).

L’any 2018 es van poder iniciar les obres de la primera fase de restauració. Es va haver de pujar tot el material amb un helicòpter. Es va fer tot el llenat nou, substituint les antigues lloses per teula aràbiga. També es va refer la volta de la capella nord, es va escombrar i netejar el terra que estava ple de sierro (servia per guardar-hi les ovelles) (fotos 4,9 i 12). També es van treure les dues pedres romanes que formaven part de les  escales del cor i es van reconstruir els dos esgraons amb pedra del país.

Accés:

Des del Pont d’Orrit, agafem la carretera que porta a Sapeira. 

0,x: Pal indicador , agafem el camí de bast que arriba a Orrit. 

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

Conferència del professor Francesc Fité en la inauguració de les obres de la primera fase de l’església d’Orrit el dia 20 d’octubre de 2018. 

SANT ESTEVE DEL MAS DE BARREDA

Aquesta església estaria situada a l’actual mas de Barreda (foto 1 i 2). Era una granja del monestir d’Alaó ubicada a l’antic terme municipal de Sapeira. Es troba documentada a l’any 1010 com a termenal de Sant Esteve de la Sarga (veure Sant Esteve de la Sarga d’Aulàs a http://www.elcanutdelsminairons.cat).

La possessió d’aquesta església va ser força disputada entre el monestir d’Alaó i els senyors de Sapeira.

L’any 1078 el bisbe Ramon Dalmau de Roda es preocupà de refer el patrimoni alaonès. Entre altres, va trametre llegats a Guiu de Sapeira perquè anés al monestir d’Alaó i fes dret de l’alou (és a dir, que demostrés la seva propietat) de Sant Esteve de Barreda, que retenia injustament des de feia temps. Durant el judici no va poder demostrar la seva propietat, motiu pel qual, tant Pere Rodball de Sapeira com el propi Guiu, en jurament davant l’altar de l’abadia es van encomanar en qualitat de fidels cavallers a l’abat i als monjos d’Alaó a canvi de continuar tenint-la en feu (és a dir, en possessió i per ús i gaudi pagant el corresponent delme). Els conflictes no es deurien solucionar, ja que l’any 1346 Berenguer de Sant Serni va procedir a l’ocupació del mas de Barreda, que seguia sent propietat del monestir.   

Curiosament l’any 1205 un descendent d’aquest lloc,  Pere de Barreda, esdevingué escrivent i prior del monestir d’Aaló.

No es coneix exactament la ubicació de l’església dins l’actual mas. Però recentment, a l’efectuar unes obres de remodelació en el seu interior, al darrera d’una paret ha aparegut la pila baptismal (informació i fotografia 3 facilitada per Àlex de Barreda). 

Accés: 

Proposo fer un camí circular per gaudir de l’obac de Sapeira.

0,0 km: Plaça de Sapeira, sortim en direcció al portal i agafem el camí de les masies i del Solà (pal indicador: font de Pereta). Continuem baixant en direcció oest. A l’esquerra hi han els antics femers de les cases del poble.

0,4 km: A l’esquerra es troba la font de Pereta. Continuem baixant.

1,1 km: Després de dues ramanxoles travessem la llau de la font de la Cometa.

1,3 km: Trobem la pista agrícola que travessa l’obac de Sapeira que l’agafarem a l’esquerra, continuarem en direcció oest.

2,4 km: A l’esquerra baixa la pista que després prendrem de tornada.

2,6 km: A la dreta trobem l’accés que porta al punt d’aigua per a incendis forestals que agafarem. 

2,8 km: Punt d’aigua per a incendis forestals que recull l’aigua de la font de la Carbonera. Baixem en direcció nord per anar a trobar la pista d’accés al mas.

2,9 km: Pista d’accés al mas de Barreda, estem a 50 metres del conjunt de la casa, de l’era i els corrals. Cal recordar que és una propietat privada. Refem el camí que hem fet fins ara.

3,4 km: Agafem la pista a la dreta que baixa del bosc de Barreda.

5,0 km: Corba de Penyarroia.

5,8 km: Arribem al Bancal.

6,9 km. Plaça de Sapeira.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

http://www.enciclopedia.cat

CAPELLA DE SANT PERE MÀRTIR DE SAPEIRA

La capella de Sant Pere Màrtir de Sapeira està totalment desapareguda. La importància de fer aquest escrit és per explicar  que en aquest oratori hi havia una servitud en forma de capellania. Aquesta consistia en dir-hi misses de forma periòdica per l’ànima d’una persona que ho havia deixat encarregat i, a canvi, el capellà de Sapeira rebia una petita renda. 

Estava situada al costat del portal  i per tant era fóra del perímetre protegit del poble. També se la coneixia per la capella de Coró. Al costat de la roca fa anys encara s’hi podia veure l’arrencament de la volta quan s’havia transformat en el femer de Coró (foto 1). Actualment el lloc on hi havia la capella s’ha transformat en un magatzem particular (foto 2).

L’any 1695 Joan Rius va establir una “Piadosa Fundació de la Capellania sota l’advocació de Sant Joan Baptista de la Capella de Sant Pere Màrtir de Sapeira” (foto 3), per tal de celebrar-hi dues misses a la setmana i el dia 6 de juliol. Aquesta litúrgia va durar fins a l’any 1850, segurament quan devia desaparèixer la capella.

Les capellanies són fundacions perpètues fetes amb l’obligació de dir un nombre de misses o altres càrregues espirituals que ha de complir el posseïdor  de la capellania, en aquest cas el capellà de la parròquia de Sapeira, en la forma i en el lloc previst pel fundador.

Daten de l’edat mitjana, ja que a tot ofici eclesiàstic li corresponia un benefici, ingressos o rendes. La constitució de les capellanies va ser un dels pilars bàsics de l’economia de l’Església. El seu objectiu era doble: primer contribuir a la salvació de l’ànima i segon, generar una renda que permetés mantenir un capellà de forma vitalícia.

La variable espiritual consistia en una acte suprem de pietat religiosa, amb una important significació redemptora que perseguia, en últim terme, la salvació eterna del donant. Més encara quan es pensava que la major part de les persones havien de passar pel purgatori per acabar de redimir les penes, com a pas transitori per arribar al cel. 

Des del purgatori només es podien redimir les penes amb l’ajuda de les accions fetes des de la Terra abans de morir o fetes posteriorment, per aquest motiu s’havien de deixar per escrit o eren encomanades pels seus familiars. 

Hi havia dos tipus de capellanies: les col·latives i les laïcals. En les primeres, els béns es donen directament a l’Església. En les segones els béns pertanyen al fundador  i es marquen quins recursos, en forma de rendes, estan vinculats a la capellania. Tot això havia de constar en un testament notarial.

La fundació de les capellanies va constituir una pràctica molt difosa a Espanya i a les colònies d’Amèrica durant els segles XVI al XVIII.

La capellania es constitueix amb una escriptura notarial i intervenen tres actors: el fundador, el patró i del capellà. El primer aportava els mitjans econòmics per a la fundació i el sosteniment de capellà. El patró vetllava pel compliment de les clàusules que s’havien estipulat i el capellà realitzava les càrregues espirituals  (normalment misses) en nombre i en els dies senyalats en la memòria. 

Les capellanies naixien per a ser perpètues. 

L’ERMITA DE LA COSTA DE SAPEIRA

A la part oest del poble de Sapeira i al capdamunt d’un petit turonet situat a 1.054 metres d’alçada, es troben les restes d’una església-capella que es coneix amb el nom de l’ermita de la Costa (foto 1). Només se’n pot observar el perímetre de les parets (fotos 2 i 3) ja que està totalment enderrocada. Es tractaria d’una petita capella d’una sola nau capçada per un absis semicircular orientat a l’est (foto 4).

Segurament les pedres d’aquest temple deurien s’haurien aprofitat per bastir les eres i les cases del poble, ja que aquesta està situada a uns 340 metres de distància del camí de les eres. L’any 1887 es va construir el cementiri nou de Sapeira molt a prop d’aquesta capella (93 metres) i molt probablement s’haurien utilitzat part de les pedres per fer aquesta nova construcció. 

Aquesta església no surt en cap document de la Terreta, per la qual cosa es desconeix quan es va construir i a quina advocació estava dedicada. 

Accés: Se surt de l’Alzineta (plaça de l’església) (foto 5) i es continua en direcció oest pel camí de les eres fins a la darrera edificació del poble (200 metres) (foto 6). Ara se segueix pel camí del cementiri que gira lleugerament en direcció sud-oest (foto 7), per anar a trobar les Rocasses i continuem en direcció oest (foto 8). Se segueix per la lloma de la Costa que puja lleugerament (fotos 9 i 10). A uns 400 metres es deixa el camí que va al cementiri i es continua per la carena ascendint enmig d’argelagues i rebolls d’alzina (foto 11), fins arribar al capdamunt del turonet on trobarem les restes de l’ermita de la Costa (530 metres). Des d’aquest punt es pot gaudir d’una vista de 360º de la Terreta.

SANTA MARIA DE SAPEIRA

L’església de Santa Maria de Sapeira formava part de la parròquia del mateix nom juntament amb la d’Aulàs que n’era sufragada.  

Està situada a la part més alta del poble, al seu costat hi havia l’antic fossar i tancava el poble per la part oest, costat amb costat amb l’antiga muralla que pujava des del castell.

El primer temple es devia construir a finals del s. X o a principis del s. XI com va succeir en la majoria de pobles de la Terreta. D’aquesta època només en queden les restes d’un fragment de la paret sud (foto 1). Segurament degut a l’increment de la població de Sapeira, al s. XIII es va construir un nou temple més gran que l’anterior, d’una sola nau i capçada amb un absis semicircular precedit per un arc presbiteral. La volta és de canó i està apuntada, arranca d’una imposta bisellada i està aguantada per dos arcs torals (fotos 2 i 3). El campanar era quadrangular  amb quatre finestres per posar quatre campanes i estava col·locat damunt de la coberta. Actualment encara es conserven tres campanes originals (foto 4 i 5). 

Aquesta església amb el temps va sofrir més canvis, s’hi van afegir dues capelles laterals, una a la paret nord (foto 6) i l’altra a la sud (foto 7) i l’absis va ser substituït per una sagristia quadrangular  (fotos 8 i 9).

La porta d’entrada està situada a la façana sud, presenta dues arquivoltes en arc apuntat en degradació i extradossada una tercera arcada  a mode de guardapols, que descansen sobre una senzilla imposta. Sota d’elles, deixant un espai a manera d’un timpà vidriat, el portal modern queda obert en un arc també apuntat a base de dovelles ben tallades, que descansa sobre els brancals de l’antic mur (foto 10).

L’aparell constructiu és molt ordenat, està format per carreus ben escairats i polits, on encara s’hi poden veure les marques de picapedrer, distribuït en fileres rectes (foto 11).

En una època més recent s’hi va obrir a la paret nord la capella del baptisteri (foto 6). 

Finalment als anys cinquanta del segle passat va sofrir la darrera transformació, el pes del campanar sobre la volta feia que aquesta cedia per no poder aguantar tanta pressió. En època més anterior es van reforçar els arcs torals amb uns contraforts a les parets externes (foto 7), però aquesta solució no va ser suficient. 

Per aquest motiu es va decidir desmuntar el campanar de pedra i la volta, per substituir-ho per rajol que pesa menys (foto 7).  També s’hi va construir un pseudoabsis semicircular entre la nau i la sagristia (foto 2).  

Als peus de l’església hi ha el cor que s’hi accedeix mitjançant una escala de fusta. Gairebé totes les imatges que tenia el temple van ser destruïdes al juliol de 1936, alguns objectes petits van ser salvats de la crema gràcies a diverses famílies del poble que els van amagar. Entre elles destaquen tres peces de gran valor artístic, dos calzes de plata daurada (foto 12) un d’ells de l’any del 1800 que va ser regalat per Josep Maria Sullà, senyor de Sapeira (foto 13) i una crismera d’època barroca (foto 14), actualment estan dipositades al  Museu d’Art Sacre de la Ribagorça, situat a l’església vella del Pont de Suert. 

La peça artística més important que hi queda a l’església és la pila baptismal romànica del tipus d’immersió, està feta d’una sola peça de pedra (foto 15) amb una ornamentació de “corda” al llarg del seu perímetre (foto 16).

L’església de Sapeira tenia adossada a la paret oest l’abadia (fotos 4, 17 i 18) però degut a l’estat de ruïna que presentava es va enderrocar als anys setanta del segle passat (foto 19). 

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

www.campaner.com

www.enciclopedia.cat

SANT ESTEVE DE LA SARGA D’AULÀS

L’església de Sant Esteve apareix en tres documents datats als segles XI i XII. Al voltant del 1010 figura en una donació al monestir d’Alaó per salvar les ànimes d’Enrecó Oriol i Ató Mir. L’abat Ató i el monjos d’aquest cenobi la vengueren per quaranta sous a Altemir (del llinatge de la Sarga). En un altre document d’aquesta època, Gil·la de Sapeira en el seu testament, fa una deixa a l’església de la Sarga per comprar una cortina a Sant Esteve. En un altre escrit de l’any 1110 figura que aquest temple es lliura al bisbe Ramon Guillem de Roda. Finalment en la conveniència de l’any 1140 i per dirimir les disputes sobre els límits diocesans dels bisbats de Roda i d’Urgell, consta que el bisbe d’Urgell es va reservar la possessió de l’església de Sant Esteve de la Sarga amb totes les seves pertinències.

Aquesta església ha estat perduda i per aquest motiu s’ha arribat a pensar que hi havia una confusió amb Sant Esteve de la Sarga que està als peus del Montsec d’Ares. Però el fet que en els documents constava que estava termenada amb Sant Esteve de Barreda i amb l’església de Sapeira, feia preveure que havia d’estar ubicada entre aquesta població i Aulàs.

La toponímia ha sigut útil per a trobar aquesta església. A la Terreta hi han dos topònims relacionats amb la Sarga: la font de la Sarga i la Sarga d’Aulàs (foto 1) que estan properes al mas de Barreda (Sant Esteve de Barreda) i a Sapeira. Trepitjant el terreny en busca de possibles restes, al costat d’una pedrera de pedra tosca (foto 2) i entre els barrancs de Franxo i dels Bancalons, van aparèixer les restes de l’església de Sant Esteve de la Sarga.

Dels vestigis d’aquest temple, es conserven el començament de la paret oest  (foto 3 i 4), l’angle nord-oest (foto 5) i algun mur perimetral (foto 6) que estan fets amb carreus grans i ben treballats (foto 7). La rourera  i els matolls han envaït tots les restes, però encara es pot apreciar l’absis semicircular que està orientat a l’est (foto 7).

Molt a prop d’aquest lloc, es localitzen uns enterraments en tombes de llosa. La seva descoberta es va produir als anys trenta del segle passat, quan s’arreglava la terra per plantar-hi una vinya. Això, i uns grans tarters de pedres amuntegades que hi ha per la zona, van fer que la gent del país ho atribuís a l’existència en  d’un antic “convent”. 

Baldiri Bolló Llebot* l’any 1934 va publicar un article a la revista Renovació dins de l’apartat: Les tradicions de la nostra terra/Llegendes  VI, que transcric literalment:

El Convent dels plans d’Aulàs. Gairebé al centre de la vall de la Terreta, part de l’antiga comarca de Noguerola, s’hi troba una extensa planúria, poblada en sa major d’atapaït bosc de roure, alguns d’ells mil·lenaris, boscúria que, junt amb els fèrtils i ben cuidats conreus, en els quals abunden la vinya i els arbres fruiters, ademés de les nombroses i bones fonts, entre les que mereixen especial menció les de Sanahuja, Llapós, Cabana, Torre del Senyor i Canemás, ofereix un panorama encisador. Aquesta planúria es coneguda amb el nom de Plans i pertany als pobles d’Aulás, Castellet i Sapeira.

Al Migjorn-Ponent, terme d’Aulás, gairebé al límit amb el de Sapeira, i equidistant de les fonts de Sanahuja i de la Torre del Senyor, s’hi veuen grans pires de pedres, vulgarment nominats “pedregals”, i pels voltants d’elles, en fer clotades per plantar ceps, i altres exarcións, s’hi ha trobat fossanes antiquíssimes, fetes amb lloses naturals pro curosament arranjades. Aqueixos fets abonen la llegenda que s’ha forjat en el transcurs dels segles entorn d’aquell lloc tan pintoresc.

Diu la llegenda que els “pedregals” esmentats no son altra cosa que les ruïnes d’un convent de frares, -qual ordre no puntualitza- que antigament hi va haver, els quals, ademés de les obligacions propies de la seva religió, es dedicaven al conreu de la terra, acabant d’una manera trágica la existencia del esmentat convent.

Certa diada, aparegué a la caiguda de la tarda, per la part de Ponent, un núvol que per la seva forma i color era quelcom extraordinari, i en veure’l i observar-lo el Prior, digué que alló era una senyal de la Divina Providencia, indicadora d’algun aconteixement greu que esdevindria a la Comunitat que ell dirigia. Davant d’aquest pressentiment, prengué la resolució d’abandonar, junt amb els seus, llur residencia, essent inútils els esforços que feu per tal de convéncer als demés religiosos de la necessitat de deixar el seu estatge abans que no esdevinguessin els fets que ell presentia. Marxá doncs ell sol aquella mateixa nit, i el jorn següent, es presentá una turba de malfactors que sens compassió abrandaren el convent, no restan d’ell i de llurs moradors mes que les ruïnes que avui formen aquells “pedregals”.

No intentaré donar crédit a la llegenda que acabo de contar, pró tampoc negaré el que hagués pogut existir el convent, ans bé al contrari, car l’abundor d’arbrat, vinya, horta, construccions mil·lenàries i altres detalls, palesen que per aquelles encontrades hi ha passat generacions d’una cultura no gens comú.

Será obra e frares; de la extingida família senyorial de Sullá, qual torre es conserva encara amb el nom de Torre del Senyor; o be en conjunt de tots, pro el fet innegable es que hi ha vestigis d’una grandesa i esplendor dignes de lloança i admiració.”

*Baldiri Bolló Llebot, (Vilanova de Meià?-Montsó 1973) va ser el secretari i guardabosc de l’ajuntament de Sapeira, durant els anys vint del segle passat. Era una persona molt culta i preocupada per recuperar el folklore i les tradicions de la Terreta, recollint nombroses tradicions, cançons i danses. També va aplegar fets que van succeir al país, publicant-ho tot al Butlletí del Esbart Folk-lore de Catalunya. Va ser el delegat de l’Institut de Folklore de Catalunya a la província de Lleida. L’any 1938 quan les tropes faccioses van envair el Pallars, fou detingut i represaliat pel règim franquista per ser catalanista. Va ser condemnat a molts anys de presó i destituït de la plaça de guardabosc. Formà part dels batallons de treballadors que redimien la pena pel treball a Montsó, la seva vàlua intel·lectual va fer que fos traslladat a l’ajuntament de Montsó on després en seria el seu secretari fins la seva jubilació. Va estar molt lligat a Sapeira, especialment  a casa Martí on hi tenia parents.

 Accés:

0,0  km: Se surt de la Creu de Sapeira i es continua per la pista en direcció al Castellet i a Espluga de Serra.

1,1 km: A la dreta es troba la Font de l’Obac. No hi brolla aigua ja que tota es recull per portar-la a Sapeira. 

1,5 km: A l’esquera s’agafa el desviament que porta a la Torre del Sinyó i a Aulàs (pal indicador).

2,5 km: Creuament de camins (pal indicador): es pren el desviament de la dreta  en direcció a Aulàs.

2,8 km: La pista gira per travessar  el barranc de Franxo.

3,3 km: Deixem la pista d’Aulàs. S’agafa el camí carreter que va en direcció sud i passa pel mig d’una finca que cal seguir durant uns 100 metres. Després es gira en direcció oest.

3,5 km: Es passa pel davant d’unes construccions modernes. A partir d’aquí la pista està en molt males condicions i només és apta per a vehicles tot terreny. La carrerada acaba en una petita explanada.

3,8 Km: Es continua caminant pel mig de la rourera pel costat del barranc de Franxo, seguint l’altiplà triangular que configura la Sarga d’Orrit. 

4.02 km: De cop es fa supo-supo amb la cantera de pedra tosca. Just al seu costat apareixen les restes de l’església de Sant Esteve de la Sarga.

SANT MARTÍ D’AULÀS

Aulàs és un poblet de la Terreta que formava part del municipi d’Espluga de Serra fins l’any 1970. Actualment pertany a Tremp. (foto 1)

L’església de Sant Martí d’Aulàs era sufragada de la de Sapeira. És un temple de petites dimensions, suficient per donar assistència espiritual als pocs habitants que vivien en aquest poble. És rectangular d’una sola nau amb el llenat de llosa del país i no presenta cap estil arquitectònic definit. Al mur nord s’hi va afegir una petita capella (foto 2), a la paret est hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls que a l’any 1978 encara tenia les  dues campanes (foto 3). En aquest mur s’obre la porta amb un arc de mig punt i al seu damunt una finestra rodona feta amb pedra tosca del país (foto 4). L’altar està col·locat a la paret oest (foto 5). Dels objectes litúrgics que tenia, destaca una Veracreu  (foto 6) que actualment està dipositada al Museu d’Art Sacre de la Ribagorça, situat a l’església vella del Pont de Suert. 

Aulàs va quedar completament deshabitat els anys 60 del segle passat. L’any 1997 es va tornar a poblar amb neorurals, havent-hi més habitants actualment que en l’època de major ocupació abans de l’emigració que va patir tota la Terreta.

Actualment l’església fa les funcions de magatzem comunitari (foto 7) i com anècdota explicar que, al juliol de 2015 el bisbe de Lleida Mons. Joan Piris Frígola, durant la vista que va fer a totes les esglésies de la Terreta, quan va arribar a Aulàs, gairebé li agafa un bon ensurt quan va veure en què s’havia convertit el temple de la seva jurisdicció eclesiàstica (foto 8). 

Al costat de la paret de ponent hi ha l’antic fossar (foto 2). 

Accés:

Al km 101,4  de la N230 s’agafa el trencall que passa pel damunt del pont sobre el Noguera Ribagorçana, entrem a Catalunya i prenem la carretera-pista del Pont d’Orrit-Sapeira-el Castellet-Espluga de Serra. Fins al poble de Sapiera la pista està asfaltada encara que actualment el ferm està molt deteriorar. A partir d’aquí es converteix en pista de terra. Al km 8,1 girem a l’esquerra seguint en direcció oest (pal indicador: la Torre del Senyó-Aulàs). Al km 9,1 s’agafa el trencall de la dreta (pal indicador: Aulàs). Al km 11,5 s’arriba al poble d’Aulàs. 

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

EL GRALLER D’ESPLUGAFREDA

A la Terreta sovintegen les coves i els grallers * (avencs) degut a la tipologia de les seves roques. Una de les més emblemàtiques per la seva morfologia i per les llegendes que ha originat al llarg del temps, és el Graller d’Esplugafreda. 

Està situat a l’obaga del Graller a 1.242 metres d’alçada sobre el nivell del mar (foto 1). 

Presenta una boca d’uns 5×3 metres en forma triangular. L’embut d’accés té un desnivell de 13 metres entre el llavi superior i l’inferior. A partir d’aquí s’obre un pou vertical de més de 40 metres (foto 2, 3, 4 i 5). El lloc és molt feréstec (foto 6, 7 i 8)  i amb una gran pendent. El terreny és pedregós i constituït per petits còdols (foto 9) que fa que el seu accés sigui dificultós i molt perillós (foto 10) .

Per entrar al graller cal anar-hi equipat amb material d’escalada-espeleologia. A la base del pou (-53 metres) s’hi troba una galeria ascendent de 15 metres de llarg per 4 d’ample i 13 metres d’alçada. En sentit descendent la galeria gira 90º i 10 metres i més endavant torna a girar uns altes 90º (foto 2). 

La primera exploració va ser realitzada per membres del Grup Espeleològic Pedraforca l’any 1966. Actualment està equipada per poder-hi baixar amb l’equipament necessari. En l’àmbit espeleològic es coneix com el Graller d’Espills.

A la Terreta hi ha una llegenda que va ser recollida per l’escriptor Pep Coll en el seu llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”: una vegada hi havia una pastoreta d’Esplugafreda que estava a la vora del Graller i de cop va rebre la tossada d’un marrà que la va precipitar al fons del forat. Mai més se’n va saber res d’ella, fins que al cap d’uns anys l’anell que portava al dit va sortir per la font de Rejuncs que està situada als peus del picó de Sant Cosme.

Bibliografia:

https://espeleoword.com

https://espeleobloc.blogspot.com

Pep Coll. Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Editorial la Magrana. 1986

Accés: 

0,0 km: Pont d’Orrit. Agafem la carretera que va a Saperia, a el Castellet i a Espluga de Serra.

1,8 km: Deixem la carretera asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador). La carrerada que ara s’agafa està en males condicions, per la qual cosa es recomanable seguir amb un vehicle 4×4.

2,8 km: Es deixa la pista de l’esquerra que va a una pedrera i continuem recte.

3,7 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda. Ara la pista es va enfilant fent ramanxoles i guanyant alçada. 

5,7 km: A la dreta tenim el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.

6,5 km: La pista passa per sota dels cingles de Turmeda.

6,7 km: En aquest punt, baixant a la dreta hi ha molt a prop el forat del Botet de casa el Rei i les restes de la casa del mateix nom, que serà una propera entrada a www.elcanutdelsminairons.cat.

8,1 km: Ara travessem el gual del barranc dels Botets, en aquest punt, a vegades s’hi poden trobar còdols de grans dimensions que ha arrossegat l’aigua. Continuem per la pista que va pujant i guanyant alçària.

12,28 km: Al costat de la pista hem de trobar una petita fita de pedra (foto 9). (Es pot deixar el vehicle a uns 120 metres més enllà al costat del desviament que porta a Espills). Del costat est de la pista anem baixant diagonalment  en direcció sud, amb molt de compte i en mig de l’espessa vegetació (foto 7) per anar a  trobar el llavi inferior de la boca del Graller (20 metres des de la pista). Fins que no s’hi arriba no es veu on és l’entrada (foto 11). Això és molt important, ja que si fem cap al llavi superior, el risc de caure al forat és molt alt !!!.

* Els avencs a la Terreta reben el nom de grallers, ja que en aquestes cavitats naturals formades per pous de parets verticals, hi acostumen a niar les gralles.

Foto 5

SANT FELIU DEL CASTELLET

Possiblement fou l’església del castell de Castelleto de la Terreta.

És una església del s. XI que es va començar a construir per la capçalera amb un disseny de tres absis i segurament es va interrompre per algun conflicte d’aquella època, ja que no hi han restes de les parets perimetrals. Si s’hagués acabat de bastir segurament seria l’església més gran de la Terreta amb tres absis i tres naus?. Probablement es va fer per donar assistència espiritual  a la població que hi havia als voltants del castell de Castelleto de la Terreta. 

La interrupció de la seva construcció podia ser deguda a les disputes ocasionades arran del repartiment del comtat de Pallars. Els protagonistes foren dos cosins: Artau I de Pallars Sobirà i Ramon de V de Pallars Jussà. Hi ha un episodi documentat on s’explica que Artau I va cegar, punxant els ulls, al castlà de Castelleto de la Terreta per ser vassall de Ramon V.

Aquets esdeveniments podien haver provocat l’abandonament  d’aquest lloc i el desplaçament de la seva població a l’actual lloc del Castellet, per aquest motiu la seva església es va construir a finals del s. XII o a principis del s. XIII.

Està situada al costat del camí que va a la Collada del Castellet i actualment és un paller particular.

També es coneix com la Quadra del Mag. En èpoques pretèrites quan una construcció sobresortia per la seva grandària o dificultat es deia que ho havia fet el dimoni, els moros o un mag. Aquest nom es podria deure a l’obra de gran envergadura  (capçalera amb tres absis) i va queda paralitzada. 

De les restes que es conserven es pot observar la capçalera amb els tres absis: el situat a l’esquerra, el central que és el més gran i està tapat parcialment per una paret on hi ha una pilastra que aguanta la teulada del l’actual paller (foto 1) i l’absis de la dreta que es perllonga amb una mica de mur original (foto 2 i 3). És possible que la pedra de l’ara estigui aprofitada com a basament de la pilastra (foto 4).

Accés:

Des de la Carretera-pista que va des del Pont d’Orrit al Castellet i a Espluga de Serra, al Km 10,8 s’agafa l’antic camí que transcorre entre dues parets de pedres arrodonides de grans dimensions (foto 5) i en alguns trams encara s’hi pot veure l’empedrat original (foto 6). Al cap de 850 metres estarem al davant  de Quadra del Mag-Sant Feliu. Cal recordar que actualment és una propietat privada (Foto 7).

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

www.enciclopedia.cat