SANT GERVÀS

L’ermita està construïda en l’enclavament que albergava un antic monestir del que encara en queden restes, a prop del pas del Portús. La seva funció, a part de la religiosa,  era la de controlar i donar acollida  a les persones que havien de passar pel Portús, únic lloc per on es pot travessar la serralada de Sant Gervàs. És una escletxa obliqua a la roca d’uns 40 metres d’alçada i d’un metre d’amplada que permet arribar al capdamunt de la serra (foto 1).

Durant l’edat mitja era habitual que els monestirs tinguessin també aquesta funció d’aixopluc de les persones que havien de travessar algun dels congostos més perillosos dels rius del Pirineu. Així trobem  Santa Maria d’Alaó i Santa Maria de Lavaix, que controlaven els congostos d’Escales, d’Aulet i de la Carbonera al riu Noguera Ribagorçana o el monestir de Santa Maria d’Obarra que està situat al començament del congost del mateix nom, al riu Isàbena.

D’aquest monestir en queden poques restes, encara es pot apreciar la portalada romànica que donava accés a les dependències, els enderrocs no permeten identificar les diverses estances que podia tenir. Les parets d’aquestes construccions tenen una alçada que són del doble de les de l’ermita (foto 2,3, 4 i 5).

L’actual ermita és de petites dimensions, d’una sola nau  i sense cap estil arquitectònic definit. La façana principal està orientada al sud, on hi ha la porta d’entrada, també una petita finestra rodona que dona llum al cor i per sobre una altra de rectangular on hi ha la campana (foto 6, 7).

Tota l’ermita és de pedra a excepció de la façana sud que està arrebossada i  pintada de color blanc, això fa que es pugui veure  des de molt lluny  i sigui un punt d’orientació de la Serra de Sant Gervàs (foto 3).

Està dedicada a Sant Gervàs i a Sant Potràs,  eren dos germans bessons que van morir martiritzats entre els segles II i III (sant Gervàs fou decapitat i sant Potràs dels cops rebuts durant el martiri) (foto 8 i 9). 

Cada any s’hi celebra l’aplec el dia 19 de juny (actualment la festa es passa al següent diumenge si aquesta data cau entre setmana). El dia de la festa els veïns de la Torre de Tamúrcia hi porten un reliquiari de plata amb un trosset d’os (no sabem si és de Sant Gervàs o del seu germà Sant Potràs) (foto 10).

Els seus “gois” (goigs)  expliquen que són advocats dels trencats (hernies de la paret abdominal, especialment de les umbilicals dels nens, que curiosament acostumen a resoldre’s espontàniament quan es fan grandets).

Accés: des del poble de la Torre de Tamúrcia, el camí per arribar a l’ermita de Sant Gervàs forma part del GR-3 i està  marcat amb ratlles vermelles i blanques. És recomanable fer-lo a peu o amb un vehicle 4×4.

0,0 km: Sortim de la Torre de Tamúrcia i agafem la carretera en direcció a Espluga de Serra.

0,3 km: Deixem a la dreta la pista que porta a Torogó. Continuem per la carretera.

0,5 km: Abandonem la carretera i agafem la pista a l’esquerra que baixa pel mig dels camps de conreu en direcció al barranc de Miralles.

1,5 km: Travessem el barranc de Miralles i continuem per la pista que ara comença a pujar.

1,9 km: Font de Miralles i àrea de pícnic. Seguim per la pista que s’enfila amunt en direcció al nord. Tenim al davant les impressionants parets verticals de la Serra de Sant Gervàs.

3,1 km: Deixem la pista que gira en direcció oest (fa una gran volta per guanyar alçada i porta a la zona de pàrquing pels vehicles) i agafem l’antic camí en direcció nord.

3,4 km: Arribem al final de la pista que havíem deixat abans. Continuem per l’antiga sendera que va pujant diagonalment que ens portarà a l’ermita.

3,7 km: Esplanada al costat d’una gran roca que era el lloc on es dinava i es feia el ball el dia de l’aplec. Per sota d’aquesta roca hi ha la font, que degut al canvi climàtic, ara acostuma a estar sempre seca (foto 11 i 12)

3.8 km: Ermita de Sant Gervàs.

Bibliografia

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

MARE DE DÉU DE LES NEUS DELS MASOS DE TAMÚRCIA

L’església de la Mare de Déu de les Neus dels Masos de Tamúrcia era sufragada de la de la Torre de Tamúrcia, encara que antigament depenia del monestir d’Alaó.

El llogaret dels Masos de Tamúrcia està format per 14 cases aïllades i situades al llarg d’un camí  d’uns 490 mestres que les comunica. Està ubicat a la vessant meridional del tossal de Cornells i a una alçada d’uns  990 metres sobre el nivell del mar. 

L’església està emplaçada a l’extrem oest del poble. És rectangular i sense cap estil arquitectònic definit, les parets són de pedra vista i la coberta era de llosa (foto 1). En la reforma que es va fer l’any 1987, es va retirar la volta del sostre i el cor. També es va reduir l’alçada  de l’edifici, es va fer una coberta nova de fusta (foto 2) i d’Uralita i es va reconstruir l’espadanya del campanar*.

Està orientada de nord a sud, i en aquesta paret hi ha la porta d’entrada, una petita finestra rodona i el campanar d’espadanya d’un sol ull on hi ha una campana (foto 3). 

La paret oest té adossada la sagristia (foto 4) i al costat est hi ha l’antic fossar de dimensions molt petites que devia ser suficient per a la  població que tenia el poble (foto 5).

*Informació facilitada per Jesús Porté de casa Rafel.

Accés:

En el punt quilomètric 103 de la N230, s’agafa la carretera que va a la Torre de Tamúrcia. Al km 4,35 es pren el trencall situat a l’esquerra que porta als Masos de Tamúrcia. Al km 5,14 es troben les primeres cases del poble i es continua en direcció a l’oest per l’únic carrer que hi ha. Al km 5,68 s’arriba a l’església de la Mare de Déu de les Neus.

Bibliografia:

enciclopedia.cat

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir Tremp i la Conca. 50 Anys de fets i records. Editorial Garcineu Polaris 

SANT SALVADOR DELS MASOS DE TAMÚRCIA I L’ALZINA DEL CONSELL

Església d’origen romànic de la que de moment no s’ha trobat referències documentals. Està situada a l’obac dels Masos de Tamúrcia, a la partida de Sant Salvador, a la riba esquerra del barranc de Miralles i en terreny comunal.  Del temple només es poden veure les restes de les parets totalment caigudes que ressegueixen el perímetre de l’església. Les dimensions són  9 metres de llarg per tres d’ample i el gruix de les parets fa aproximadament 0.80 metres.

És d’època romànica, possiblement del s.XI, d’una sola nau i capçada per un absis semicircular de petites dimensions i està totalment enrunada. Caldria una actuació per netejar la vegetació de l’interior i dels voltants, així com treure les pedres dels costats dels murs per deixar net tot el perímetre de l’església (fotos 1 i 2).

A uns 30 metres de l’església es troba l’Alzina del Consell, arbre centenari i monumental, i dels més grans de la Terreta (Foto 3). 

Segons Glòria Francino, conta la llegenda que sota l’ombra d’aquesta alzina s’hi reunien els frares de Torogó, de Miralles i del monestir d’Alaò per fer els seus tractes i acords. També es diu per la contrada, que en aquest lloc es reunien els batlles dels pobles de la zona per parlar i resoldre algun  problema comú que poguessin tenir, d’aquí el nom de l’Alzina del Consell (Fotos 4 i 5)

El lloc té unes magnífiques vistes: just al davant, a l’altre costat del barranc i a la mateixa alçada, hi han les restes de l’antic castell de Miralles (s.IX) i de l’església de  Santa Maria (s.XII). Una mica més amunt es pot apreciar la cinglera de Freixans. Al centre hi ha el clot de Llastarri que dona accés al poble i a la Collada que permet l’entrada a la comarca de l’Alta Ribagorça. A la part dreta es poden contemplar les impressionats parets de la Serra de Sant Gervàs (Foto 6).

Per Sant Salvador i l’Alzina del Consell hi passa l’antic camí dels Masos de Tamúrcia a Llastarri, actualment convertit en una pista agrícola.

Itinerari:

Se surt des dels Masos de Tamúrcia, a l’extrem oest del poble, al costat de l’església de la MD de les Neus (en l’ICCG surt Sant Pere Màrtir) (0,0 km). S’agafa la pista agrícola en direcció NO (apta només pera vehicles 4×4) que a poc a poc gira en direcció nord (0,2 km), primer puja per anar baixant després i seguir per l’obac dels Masos de Tamúrcia (0,8 km). Es traspassa el barranc de la Solaneta (1,1 km) i es continua baixant veient des de lluny l’Alzina del Consell (Foto 6). A 2,3 km es deixa la pista que baixa fins al barranc de Miralles i s’agafa un corriol que ens porta a Sant Salvador i l’Alzina del Consell (2,5 km).

Bibliografia:

Glòria Francino Pinasa. Arbres amb ànima. Revista Temps de Franja. https://tempsdefranja.org/territoris/ribagorca/arbres-amb-anima.

Catàleg de béns culturals d’interès arquitectònic: Zones arqueològiques i paleontològiques. Ajuntament de Tremp.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Foto 5

SANTA MARIA DE MIRALLES

L’església està situada al costat del castell del s.IX (documentat l’any 837) que controlava les comunicacions de la serra de Sant Gervàs, del que només en queden les restes d’una torre quadrangular, així com dels vestigis de l’antic poblat de Miralles que va desaparèixer durant el s.XVIII.

Era una de les millors esglésies de la Terreta arquitectònicament parlant, per les seves dimensions i per l’estil constructiu del romànic del s.XII. La seva edificació        està dins de l’òrbita estilística de Santa Maria d’Alaó i de Cornudella de Valira. 

És un edifici d’una sola nau capçada a llevant amb un absis semicircular (foto 1) precedit per un curt tram presbiteral (foto 2). El sostre de la nau era de volta de canó reforçada per dos arcs torals, un al mig i l’altre adossat al mur de ponent i el de l’absis era de quart d’esfera, ambdós estan totalment enfonsats (foto 3).

La porta està situada a la façana sud, amb un arc de mig punt emfatitzat amb dues arquivoltes que formen un cos que sobresurt del mur (foto 4). En aquesta paret s’obre una finestra de doble esqueixada asimètrica amb la part externa recta (fotos 5 i 6).

L’absis presenta una finestra de doble esqueixada de les mateixes característiques que la que hi ha a la paret sud. A la part superior apareix un fris de mènsules bisellades que potser aguantaven un ràfec o unes arcuacions, similar al que hi ha a les esglésies de la Torre de Tamúrcia, de Sant Roc de  Prullans i de la MD de la Fabregada (foto 7). És possible que aquesta ornamentació continués al llarg de tots els murs laterals però està totalment perduda. 

A la paret de ponent s’obre una finestra en forma de creu llatina (foto 8). A l’interior del mur nord existeixen vuit fornícules que podrien servir per dipositar-hi ofrenes (foto 9).

L’aparell constructiu és molt ordenat, està format per carreus ben escairats i sense polir. L’estat de conservació és molt lamentable i caldria una actuació urgent per impermeabilitzar els murs al llarg del seu perímetre i, especialment, la part de la finestra de l’absis que si no s’arregla podria provocar tot el seu ensorrament (foto 10).

Accés:

Des de la N 230, abans d’arribar al primer túnel de Soperia, s’agafa una pista a la dreta que travessa el riu Noguera Ribagorçana pel pont de Baix (0,4 km), que condueix al molí de Sopeira i va paral·lela al canal de l’ENHER. A 1.8 Km es passa la canonada just al davant de Sant Gregori (pal indicador: Santa Maria de Miralles, Llasterri i Adons). A partir d’aquí la pista està en molt mal estat, apta només per vehicles 4×4, travessa tres vegades el barranc de Miralles i després s’enfila amunt en direcció nord fent diverses ramanxoles.  Al cap de 4.7 Km s’arriba a una petita esplanada que està al davant de Sant Maria de Miralles.

Bibliografia

Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

SANT HILARI DE LLASTARRI

Llastarri és el poble més elevat de la Terreta, està situat a 1.180 m sobre el nivell del mar i està enclavat  en els contraforts de la Roca de Sant Gervàs per l’Oest. Al seu front hi ha el Roc de Sant Cugat (1.328m) i  la Roca de la Canal (1.269m).

El nom de Llastarri prové de l’antic basc: Llastra: palla, herba seca. Arri: Roqueral.  

Es tracta d’un enclavament estratègic pel control del congost d’Escales. Les seves vinyes eren importants pel Monestir d’Alaó, que les va adquirir i plantar segons consta en un document del 833. Una donació de l’any 930 menciona terres, vinyes, cases, casals, eres, pallers, molins, prats, garrigues, boscos, fonts, horts i arbres, situats al castell de Llastarri. Fins al s.X va pertànyer al pagus d’Orrit, però ràpidament passa a dependre d’Alaó. 

L’església de Sant Hilari és un edifici petit i molt modificat, quadrangular, amb volta de canó totalment enfonsada. La porta d’entrada està situada a la paret oest. Al seu davant hi havia el fossar (foto 1 i 2). En aquest mur també hi havia un campanar d’espadanya, ara desaparegut,  que es veia des de Sopeira i era un punt de referència per aquest poble (foto 3). 

Aquesta església pertanyia a l’arxiprestat de Sopeira.

Accés: 

Se surt del pàrquing del monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira. Es passa pel davant de la porta de l’església i anem a buscar els tres absis, s’agafa la pista en direcció nord fins trobar el pont romànic o pont de Dalt (400m). Es travessa el riu Noguera Ribagorçana i es camina pel costat de l’estació transformadora, ara  el camí voreja les aigües del Contraembassament. Al cap de poc (900m) es troba un pal indicador que assenyala el camí que porta a Llastarri. És un camí ample que va pujant en direcció est (foto 4). Al Km 1,7 s’acaba el terme municipal de Soperia on hi ha  un pal indicador que diu “Mirador de Sopeira” (foto 5). Ara es continua per l’antic camí que està indicat amb marques grogues i va ascendint en mig de boixos, roures, alzines i algun faig. A mesura que anem fent camí, tenim de referència les parets de la Roca de la Canal. Al cap de 2,9 km s’arriba a un planell on l’any  1993,  al llaurar quest terreny, es va trobar una necròpolis  amb enterraments de lloses i amb restes òssies humanes (foto 6).

Aquí girem en direcció sud per una pista agrícola i planejant pel mig dels antics bancals, s’arriba a les cases del poble de Llastarri. L’església de Sant Hilari es troba a la part més al sud del poble i a la vora de la cinglera (foto 7) on es gaudeix d’una vista aèria de Sopiera i del monestir de Santa Maria d’Alaó (3,2 km (foto 8).

També s’hi pot arribar des de Sopeira passant per Sant Gregori, per una pista en molt males condicions, apta només per vehicles 4×4, que puja pel barranc de Miralles que cal seguir durant 9,4 km, però no té l’encant de passar per l’antic camí de Sopeira a Llastarri. 

Bibliografia

Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

SANT ANDREU D’ESCALES

Era la capella del mas de Sant Andreu que depenia de Santa Maria d’Alaó. El primer document on s’esmenta  aquesta capella-església, que després donarà nom al mas, apareix en un privilegi de Carles el Calb (823-877) al monestir d’Alaó per establir-hi una cel·la monacal.

El mas amb la seva capella estava situat al peu de la muntanya de Casterner de les Olles, a prop del riu Noguera Ribagorçana i al costat del camí que anava des de la Conca de Tremp fins al Pont de Suert. 

Durant la construcció de la presa i la central hidroelèctrica d’Escales, en aquest mas s’hi van habilitar dormitoris pels treballadors provinents de fora del país, donada l’escassetat d’aquests equipaments a la zona (foto 1-juny 1949-). 

El mas de Sant Andreu va ser expropiat per l’ENHER (foto 2-febrer 1955-) al  quedar colgat per les aigües del pantà d’Escales (foto 3- juny 1955-).

Bibliografia:

http://historiatransportcat.blogspot.com

SANT LLORENÇ DE CASTERNER DE LES OLLES

Casterner de les Olles està situat a la vessant nord de la serra de Sant Gervàs, a prop de la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana i a 878 metres d’altitud. El nom li ve donat per “Castrum migrum”, degut al color verd fosc de la roca volcànica que aflora en aquest lloc. I el mot de les Olles, devia ser per la manufactura d’estris de terrissa que, aprofitant l’argila de la vora del riu, es devien fer en aquest lloc.

En el cens de 1359 hi havia cinc focs (aproximadament unes 30 persones), depenia de la vegueria del Pallars i estava sota el domini de l’abat d’Alaó.

Va tenir ajuntament propi entre 1812 i 1847, moment en què va passar a formar part del d’Espluga de Serra. Des de l’any 1970 pertany al municipi de Tremp.

El seu terme ha quedat inundat per les aigües del pantà d’Escales. Això li confereix un encant especial, sembla una península enmig de les aigües de l’embassament (foto 1).

Per sota del poble hi passava el camí que arribava fins al Pont de Suert i al seu costat hi havien dues cases molt importants: Sant Andreu i l’hostal de Borrugat, lloc de pas i parada obligada dels traginers que feien el camí.

L’església de Sant Llorenç havia sigut una parròquia pròpia i tenia com a sufragades les esglésies d’Enrens, del Trepadús i de Llastarri. En les darreries del s. XIX va passar a dependre de Santa Maria d’Alaó.

És un edifici romànic construït al segle XII (foto 2), d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada (foto 3).  L’absis  és semicircular amb una finestra que ha estat cegada i com a única ornamentació hi ha un fris bisellat a la part superior   sense cap mènsula que l’aguanti (foto 4). L’altar està desmuntat però encara hi ha l’ara que és d’una sola peça i de dimensions considerables (foto 5). No es conserva la pila baptismal, però el que es manté encara és pila de la l’aigua beneïda que està al costat de la porta d’entrada (foto 6).

En la paret oest s’alça un petit campanar d’espadanya d’un sol ull sense campana i s’obre la porta d’entrada que és molt senzilla (fotos 7 i 8).

L’estat de conservació és molt dolent, una part del mur sud ha caigut i el llenat està en molt males condicions (foto 9).

Accés:

Des de l’esplanada que hi ha al costat del pantà d’Escales, on es poden deixar els cotxes, es passa pel damunt de la presa per anar a trobar la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana. Tot just a la paret de roca que està foradada per continuar el camí hi ha una placa commemorativa que diu: “DESCANSEN DE SUS TRABAJOS PUESTO QUE SUS OBRAS LES ACOMPAÑAN. EN RECUERDO DE SUS FALLECIDOS. ENHER. MCMLXXII (foto 10). No deixa de ser un gran eufemisme homenatjar uns treballadors que van morir construint la presa i la central als anys cinquanta, patint un règim de treball molt dur  i sense cap mesura de seguretat laboral.

LA FUSTA

A la Terreta la fusta dels arbres s’utilitzava bàsicament per a la realització de mobles, per tot tipus d’estris  tant domèstics,  com per treballar al camp o per  la construcció, i inclús, s’havien fet travesses pel ferrocarril.

Per treballar la fusta es feien servir diverses eines: destral, serra de mà, serra de cadastre, “trançador”, tribanes, etc. (foto 1) 

En funció del que es necessitava s’empraven diferents tipus d’arbres: per  la fabricació de mobles de qualitat, s’utilitzava el noguer i el cirerer. Per fer els cargols i caragola de la premsa del vi, la servera, ja que té una fusta molt resistent (fotos 2 i 3). 

Del lledoner es feien les “tabarres” de les “aubardes” de les mules, els mànecs de les aixades, les masses, etc., i dels seus llucs els bastons (fotos 4, 5 i 6). 

De “l’almudella” els timons de les arreus (fotos 7 i 8). 

Del roure es confeccionaven les dogues de les tones del vi, les taules i els taulons pels tribols dels pallers i d’aquesta fusta -de les rouredes d’Aulàs i d’Esplugafreda-, s’havien fet travesses per fitxar les vies del ferrocarril (fotos 9, 10 i 11).

Com que a la  Terreta no hi havia pins, les bigues de les cases d’aquesta fusta eren portades pel mètode de l’arrossegament des de l’altre costat de la serra de Sant Gervàs, passant pel coll de la Basseta.

A la Terreta no hi havia cap fuster, la major part de la fusta que es feia era per fabricar taules i taulons que després utilitzava el fuster d’Areny o servien per construir els “tribols” dels coberts i  dels pallers de les eres o de les cases (foto 11). 

L’obtenció de les taules i taulons es feia de la següent manera: es serrava el tronc del roure amb el “transador” en funció de la llargada i l’amplada de les taules i taulons que es necessitaven. 

Pujava Puyet d’Orrit que tenia una serra especial (serra de cadastre). Es buscava una espona alta i es feina una mena de bastida on es col·locava el tronc paral·lel al terra. Es marcava el tronc amb línies paral·leles tibant un fil impregnat amb una pols vermella o blava.

Es començava a serrar seguint la línia marcada. Dos homes a la part de baix que feien baixar la serra i un home a la part de dalt que l’estirava cap amunt. D’aquesta manera s’obtenien els taulons (la fusta dels extrems del tronc) i les taules (recreació fotos 12 i 13).

LA SANTÍSSIMA TRINITAT DEL TREPADÚS

Antiga capella de la casa Trepadús, actualment en runes i  és difícil identificar el lloc on estava situada. Formava part de les dependències del caseriu que està totalment ensulsit.

La casa Trepadús formava part del poblament d’Enrens que disposava d’ajuntament propi l’any 1812. Posteriorment es va annexionar al de Casterner de les Olles i per manca de població, finalment es va agregar al municipi d’Espluga de Serra. Des de l’any 1970 forma part de l’ajuntament de Tremp.

La capella era quadrangular i segurament de volta de canó pel que s’observa d’un mur lateral i, segons Pascual Madoz, en el seu interior hi enterraven els difunts per no disposar de cementiri. 

A pocs metres de la casa,  en direcció oest, hi ha un petit cementiri.

Accés: des del castell d’Enrens surt un caminet en direcció oest, i a mesura que baixa gira en sentit sud-oest  pel mig de roures i de matolls, la qual cosa el fa molt agradable de caminar. Al cap d’1,1 Km s’arriba als bancals propers a la casa que queden a la dreta. El terreny s’aplana i és on hi havia la gran extensió del terra conreable de la casa Trepadús. Deixem el camí i a uns 130 metres s’arriba a les restes del caseriu.

Aquest camí continua en direcció sud  fins a trobar el barranc de Cantallops, molt a prop de les aigües del pantà d’Escales, després s’enfila en direcció est fins al coll de Sant Roc d’Adons. Per aquest sender passa la Caminada de les Carenes.

Bibliografia:

Pascual Madoz. Diccionario-estadístico-histórico de España i sus províncies de Ultramar. Madrid 1845.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

SANTA MARIA D’ENRENS

Aquesta església es troba al costat del castell del mateix nom. El conjunt del castell, de l’església i de l’antic poblament està situat a la vessant nord de la Serra de Sant Gervàs. 

Enrens és un topònim d’origen basc, segon Joan Coromines el seu origen podria derivar de errentze que voldria dir espina o punxa. Per tant, Enrens voldria dir lloc amb matolls, esbarzers,..

Les primeres notificacions del lloc d‘Enrrense  surten en un document de l’any 980 que està relacionat amb unes adquisicions del monestir de Lavaix al castell de Viu que estava termenat amb el d’Enrens. 

En l’arranjament definitiu de la partició del comtat de Pallars, Artau II (comte de Pallars Sobirà), la seva esposa Eslonça i el seu germà Ot, venen i permuten el castell d’Enrens a Ramon V (comte de Pallars Jussà) i a la seva esposa Valença.

Enrens tot i estar a la part nord de la serra de sant Gervàs, pertanyia al terme municipal d’Espluga de Serra (la Terreta). Des de l’any 1970 pertany a l’ajuntament de Tremp.

El castell protegia el coll de Sant Roc de Viu de les possibles incursions sarraïnes procedents de la Terreta a través del coll de Llastarri, evitant així la penetració cap al Pallars Sobirà (Senterada-Sort) i la vall de Barravés (el Pont de Suert). 

El castell està totalment ensorrat i les seves pedres han servit per a la construcció de bordes properes al castell. Hi resten els murs que podrien correspondre a una torre de planta quadrangular.

L’església es troba al damunt d’una roca de grans dimensions situada al sud-oest del castell (50 metres). Per accedir-hi cal trobar una escletxa a la part est de la roca que serveix per poder pujar a la plataforma superior a on hi han les restes. Queden els carreus de la base de la paret oest i de l’absis que aprofita la forma semicircular de la mateixa roca. Les pedres de les parets de l’est i de l’absis han caigut fora de la roca. La major part del mur oest està caigut i es poden veure les pedres que estan ben escairades i treballades. 

El poblament d’Enrens i el Trepadús l’any 1812 formaven part d’un ajuntament propi i la seva església estava sufragada a la de Casterner de les Olles.

Accés: Des del mateix port de Viu en la N240 (1.230m d’alçada),  al costat d’un prat on hi ha un petit bar, s’agafa una pista que puja en direcció oest. A 150 m es deixa i s’agafa el camí que s’enfila amunt. La pista va fent alguna ramanxola per guanyar alçada i el senderó va pujant per la part dreta. A uns 100 metres del coll, el camí creua la pista i puja per la seva esquerra. En aquest punt hi ha el pilaret de Sant Roc. El coll està a 1,5 km de la sortida (alçada 1.442m). A partir d’aquí s’agafa la pista que va  baixant en direcció oest , al cap de 400 metres es pren de nou el camí (1,9Km). Al Km 2,3 es torna a trobar la pista i la seguirem durant 100 metres, deixant-la definitivament. Es continua baixant  pel senderó en direcció oest durant uns 500 metres fins arribar a les restes del castell (Km 2,9). A 50 metres es troba l’esperó rocós on està situada l’església. Es va a buscar la base de la paret rocosa per la part est fins que es troba una escletxa, que puja diagonalment a la plataforma on hi han les restes de  l’església de Santa Maria d’Enrens. En total s’han fet 2,98 Km, amb un ascens de 226 metres i un descens  de 178 metres. El trajecte no presenta cap dificultat tècnica.

Bibliografia:

Catalunya Romànica, Volum XV, Pallars

Enciclopèdia Catalana

Arxiu Gavín de les Avellanes