El dissabte 25 de març es va celebrar el VII Enraonem de la Terreta 2023 amb el tema “El Cançoner Popular de Catalunya. Palmira Jaquetti i la Missió de 1931 a la Terreta” organitzat per FEM TERRETA.
Vaig presentar la xerrada titulada: “Contribució de Sapeira al Cançoner i al folklore català: la figura de Baldiri Bolló”. Va ser tot un plaer compartir les ponències amb Joaquim Mallafré, Montserrat Canela, Raquel Garcia, Montse Nicuesa i amb Jordi Cebolla (veure programa).
La sala de la Casa Nova de Sapeira estava plena de gent que s’ho va passar molt bé amb les xerrades i les cançons de les Krregades de Romanços.
Aquesta església estaria situada a l’actual mas de Barreda (foto 1 i 2). Era una granja del monestir d’Alaó ubicada a l’antic terme municipal de Sapeira. Es troba documentada a l’any 1010 com a termenal de Sant Esteve de la Sarga (veure Sant Esteve de la Sarga d’Aulàs a http://www.elcanutdelsminairons.cat).
La possessió d’aquesta església va ser força disputada entre el monestir d’Alaó i els senyors de Sapeira.
L’any 1078 el bisbe Ramon Dalmau de Roda es preocupà de refer el patrimoni alaonès. Entre altres, va trametre llegats a Guiu de Sapeira perquè anés al monestir d’Alaó i fes dret de l’alou (és a dir, que demostrés la seva propietat) de Sant Esteve de Barreda, que retenia injustament des de feia temps. Durant el judici no va poder demostrar la seva propietat, motiu pel qual, tant Pere Rodball de Sapeira com el propi Guiu, en jurament davant l’altar de l’abadia es van encomanar en qualitat de fidels cavallers a l’abat i als monjos d’Alaó a canvi de continuar tenint-la en feu (és a dir, en possessió i per ús i gaudi pagant el corresponent delme). Els conflictes no es deurien solucionar, ja que l’any 1346 Berenguer de Sant Serni va procedir a l’ocupació del mas de Barreda, que seguia sent propietat del monestir.
Curiosament l’any 1205 un descendent d’aquest lloc, Pere de Barreda, esdevingué escrivent i prior del monestir d’Aaló.
No es coneix exactament la ubicació de l’església dins l’actual mas. Però recentment, a l’efectuar unes obres de remodelació en el seu interior, al darrera d’una paret ha aparegut la pila baptismal (informació i fotografia 3 facilitada per Àlex de Barreda).
Accés:
Proposo fer un camí circular per gaudir de l’obac de Sapeira.
0,0 km: Plaça de Sapeira, sortim en direcció al portal i agafem el camí de les masies i del Solà (pal indicador: font de Pereta). Continuem baixant en direcció oest. A l’esquerra hi han els antics femers de les cases del poble.
0,4 km: A l’esquerra es troba la font de Pereta. Continuem baixant.
1,1 km: Després de dues ramanxoles travessem la llau de la font de la Cometa.
1,3 km: Trobem la pista agrícola que travessa l’obac de Sapeira que l’agafarem a l’esquerra, continuarem en direcció oest.
2,4 km: A l’esquerra baixa la pista que després prendrem de tornada.
2,6 km: A la dreta trobem l’accés que porta al punt d’aigua per a incendis forestals que agafarem.
2,8 km: Punt d’aigua per a incendis forestals que recull l’aigua de la font de la Carbonera. Baixem en direcció nord per anar a trobar la pista d’accés al mas.
2,9 km: Pista d’accés al mas de Barreda, estem a 50 metres del conjunt de la casa, de l’era i els corrals. Cal recordar que és una propietat privada. Refem el camí que hem fet fins ara.
3,4 km: Agafem la pista a la dreta que baixa del bosc de Barreda.
La capella de Sant Pere Màrtir de Sapeira està totalment desapareguda. La importància de fer aquest escrit és per explicar que en aquest oratori hi havia una servitud en forma de capellania. Aquesta consistia en dir-hi misses de forma periòdica per l’ànima d’una persona que ho havia deixat encarregat i, a canvi, el capellà de Sapeira rebia una petita renda.
Estava situada al costat del portal i per tant era fóra del perímetre protegit del poble. També se la coneixia per la capella de Coró. Al costat de la roca fa anys encara s’hi podia veure l’arrencament de la volta quan s’havia transformat en el femer de Coró (foto 1). Actualment el lloc on hi havia la capella s’ha transformat en un magatzem particular (foto 2).
L’any 1695 Joan Rius va establir una “Piadosa Fundació de la Capellania sota l’advocació de Sant Joan Baptista de la Capella de Sant Pere Màrtir de Sapeira” (foto 3), per tal de celebrar-hi dues misses a la setmana i el dia 6 de juliol. Aquesta litúrgia va durar fins a l’any 1850, segurament quan devia desaparèixer la capella.
Les capellanies són fundacions perpètues fetes amb l’obligació de dir un nombre de misses o altres càrregues espirituals que ha de complir el posseïdor de la capellania, en aquest cas el capellà de la parròquia de Sapeira, en la forma i en el lloc previst pel fundador.
Daten de l’edat mitjana, ja que a tot ofici eclesiàstic li corresponia un benefici, ingressos o rendes. La constitució de les capellanies va ser un dels pilars bàsics de l’economia de l’Església. El seu objectiu era doble: primer contribuir a la salvació de l’ànima i segon, generar una renda que permetés mantenir un capellà de forma vitalícia.
La variable espiritual consistia en una acte suprem de pietat religiosa, amb una important significació redemptora que perseguia, en últim terme, la salvació eterna del donant. Més encara quan es pensava que la major part de les persones havien de passar pel purgatori per acabar de redimir les penes, com a pas transitori per arribar al cel.
Des del purgatori només es podien redimir les penes amb l’ajuda de les accions fetes des de la Terra abans de morir o fetes posteriorment, per aquest motiu s’havien de deixar per escrit o eren encomanades pels seus familiars.
Hi havia dos tipus de capellanies: les col·latives i les laïcals. En les primeres, els béns es donen directament a l’Església. En les segones els béns pertanyen al fundador i es marquen quins recursos, en forma de rendes, estan vinculats a la capellania. Tot això havia de constar en un testament notarial.
La fundació de les capellanies va constituir una pràctica molt difosa a Espanya i a les colònies d’Amèrica durant els segles XVI al XVIII.
La capellania es constitueix amb una escriptura notarial i intervenen tres actors: el fundador, el patró i del capellà. El primer aportava els mitjans econòmics per a la fundació i el sosteniment de capellà. El patró vetllava pel compliment de les clàusules que s’havien estipulat i el capellà realitzava les càrregues espirituals (normalment misses) en nombre i en els dies senyalats en la memòria.
A la part oest del poble de Sapeira i al capdamunt d’un petit turonet situat a 1.054 metres d’alçada, es troben les restes d’una església-capella que es coneix amb el nom de l’ermita de la Costa (foto 1). Només se’n pot observar el perímetre de les parets (fotos 2 i 3) ja que està totalment enderrocada. Es tractaria d’una petita capella d’una sola nau capçada per un absis semicircular orientat a l’est (foto 4).
Segurament les pedres d’aquest temple deurien s’haurien aprofitat per bastir les eres i les cases del poble, ja que aquesta està situada a uns 340 metres de distància del camí de les eres. L’any 1887 es va construir el cementiri nou de Sapeira molt a prop d’aquesta capella (93 metres) i molt probablement s’haurien utilitzat part de les pedres per fer aquesta nova construcció.
Aquesta església no surt en cap document de la Terreta, per la qual cosa es desconeix quan es va construir i a quina advocació estava dedicada.
Accés: Se surt de l’Alzineta (plaça de l’església) (foto 5) i es continua en direcció oest pel camí de les eres fins a la darrera edificació del poble (200 metres) (foto 6). Ara se segueix pel camí del cementiri que gira lleugerament en direcció sud-oest (foto 7), per anar a trobar les Rocasses i continuem en direcció oest (foto 8). Se segueix per la lloma de la Costa que puja lleugerament (fotos 9 i 10). A uns 400 metres es deixa el camí que va al cementiri i es continua per la carena ascendint enmig d’argelagues i rebolls d’alzina (foto 11), fins arribar al capdamunt del turonet on trobarem les restes de l’ermita de la Costa (530 metres). Des d’aquest punt es pot gaudir d’una vista de 360º de la Terreta.
L’església de Santa Maria de Sapeira formava part de la parròquia del mateix nom juntament amb la d’Aulàs que n’era sufragada.
Està situada a la part més alta del poble, al seu costat hi havia l’antic fossar i tancava el poble per la part oest, costat amb costat amb l’antiga muralla que pujava des del castell.
El primer temple es devia construir a finals del s. X o a principis del s. XI com va succeir en la majoria de pobles de la Terreta. D’aquesta època només en queden les restes d’un fragment de la paret sud (foto 1). Segurament degut a l’increment de la població de Sapeira, al s. XIII es va construir un nou temple més gran que l’anterior, d’una sola nau i capçada amb un absis semicircular precedit per un arc presbiteral. La volta és de canó i està apuntada, arranca d’una imposta bisellada i està aguantada per dos arcs torals (fotos 2 i 3). El campanar era quadrangular amb quatre finestres per posar quatre campanes i estava col·locat damunt de la coberta. Actualment encara es conserven tres campanes originals (foto 4 i 5).
Aquesta església amb el temps va sofrir més canvis, s’hi van afegir dues capelles laterals, una a la paret nord (foto 6) i l’altra a la sud (foto 7) i l’absis va ser substituït per una sagristia quadrangular (fotos 8 i 9).
La porta d’entrada està situada a la façana sud, presenta dues arquivoltes en arc apuntat en degradació i extradossada una tercera arcada a mode de guardapols, que descansen sobre una senzilla imposta. Sota d’elles, deixant un espai a manera d’un timpà vidriat, el portal modern queda obert en un arc també apuntat a base de dovelles ben tallades, que descansa sobre els brancals de l’antic mur (foto 10).
L’aparell constructiu és molt ordenat, està format per carreus ben escairats i polits, on encara s’hi poden veure les marques de picapedrer, distribuït en fileres rectes (foto 11).
En una època més recent s’hi va obrir a la paret nord la capella del baptisteri (foto 6).
Finalment als anys cinquanta del segle passat va sofrir la darrera transformació, el pes del campanar sobre la volta feia que aquesta cedia per no poder aguantar tanta pressió. En època més anterior es van reforçar els arcs torals amb uns contraforts a les parets externes (foto 7), però aquesta solució no va ser suficient.
Per aquest motiu es va decidir desmuntar el campanar de pedra i la volta, per substituir-ho per rajol que pesa menys (foto 7). També s’hi va construir un pseudoabsis semicircular entre la nau i la sagristia (foto 2).
Als peus de l’església hi ha el cor que s’hi accedeix mitjançant una escala de fusta. Gairebé totes les imatges que tenia el temple van ser destruïdes al juliol de 1936, alguns objectes petits van ser salvats de la crema gràcies a diverses famílies del poble que els van amagar. Entre elles destaquen tres peces de gran valor artístic, dos calzes de plata daurada (foto 12) un d’ells de l’any del 1800 que va ser regalat per Josep Maria Sullà, senyor de Sapeira (foto 13) i una crismera d’època barroca (foto 14), actualment estan dipositades al Museu d’Art Sacre de la Ribagorça, situat a l’església vella del Pont de Suert.
La peça artística més important que hi queda a l’església és la pila baptismal romànica del tipus d’immersió, està feta d’una sola peça de pedra (foto 15) amb una ornamentació de “corda” al llarg del seu perímetre (foto 16).
L’església de Sapeira tenia adossada a la paret oest l’abadia (fotos 4, 17 i 18) però degut a l’estat de ruïna que presentava es va enderrocar als anys setanta del segle passat (foto 19).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
La planta del cànem produeix un tija que pot mesurar entre 1,5 i 2 metres d’alçada. D’aquest matoll s’extreu una fibra vegetal que va ser molt utilitzada fins l’era de la revolució industrial, ja que d’ella es poden fabricar cordes, espardenyes, sacs, etc. També s’ha utilitzat per fer veles dels vaixells, paper (la primera Constitució dels Estats Units i la seva Declaració d’Independència es van imprimir en paper de cànem) i teixits.
LOCALITZACIÓ, PREPARACIÓ I PRODUCTES
Als pobles de la Terreta hi ha molts topònims amb el mot “canemà”, això vol dir que tenien horts on es plantava aquest vegetal. A Sapeira el cànem es conreava a l’hort del Canemà o de les Basses, ja que allí es podia regar amb facilitat.
A la tardor se segava, es lligava en trosses i es tiraven dins d’una bassa d’aigua (d’aquí el nom de la font del Canemà o de les Basses) (foto 1). Després es treien de l’aigua i es deixaven assecar. Els de casa Botigué de Sapeira tenien una trinxadora que trencava la palla del cànem (foto 2).
Després es pentinava amb una pinta de ferro que tenia unes barnilles d’uns 30 centímetres acabades en punxa. Pentinant el cànem sortien tres tipus de qualitats: l’estopa (fibres curtes, utilitzades per a cordes de baixa qualitat), el clarell (fibres de 20 a 40 cm) i la canal (que tenia les fibres d’1 a 1,5 metres) que era d’una qualitat molt bona.
A la tardor pujaven del País Valencià uns soguers que fabricaven les sogues saumugueres i els gams. També en feia Manelet de Sobrecastell. El lloc on es confeccionaven era al bancal de Sapeira, ja que era un lloc proper al poble, pla i llarg.
El procés consistia primer en filar el cànem per fer el fil o cordó que acostumava a tenir uns 10 metres, i després s’agafaven els cordons i es retorçaven per poder fer la soga. Aquestes podien ser de 3 o de 4 cordons. Els gams eren més curts i menys gruixuts que les sogues. Tot aquest procés de fabricació es feia al bancal (foto 3 -recreació-).
Les sogues saumugueres servien per carregar els animals (sobretot les garbes) i també per estacar les bastides quan es feia una casa. Els gams servien per lligar els cartrons a les “aubardes” (albardes).
Existien els vencills que es feien d’espart i es compraven a Areny o a Tremp. Servien per lligar les garbes, els feixos de llenya, etc. (foto 4).
Quan plovia i no es podien fer les feines del camp, totes les cases aprofitaven per fer vencills de “séguel” (sègol) que servien per lligar les garbes quan segaven.
A la Terreta la fusta dels arbres s’utilitzava bàsicament per a la realització de mobles, per tot tipus d’estris tant domèstics, com per treballar al camp o per la construcció, i inclús, s’havien fet travesses pel ferrocarril.
Per treballar la fusta es feien servir diverses eines: destral, serra de mà, serra de cadastre, “trançador”, tribanes, etc. (foto 1)
En funció del que es necessitava s’empraven diferents tipus d’arbres: per la fabricació de mobles de qualitat, s’utilitzava el noguer i el cirerer. Per fer els cargols i caragola de la premsa del vi, la servera, ja que té una fusta molt resistent (fotos 2 i 3).
Del lledoner es feien les “tabarres” de les “aubardes” de les mules, els mànecs de les aixades, les masses, etc., i dels seus llucs els bastons (fotos 4, 5 i 6).
De “l’almudella” els timons de les arreus (fotos 7 i 8).
Del roure es confeccionaven les dogues de les tones del vi, les taules i els taulons pels tribols dels pallers i d’aquesta fusta -de les rouredes d’Aulàs i d’Esplugafreda-, s’havien fet travesses per fitxar les vies del ferrocarril (fotos 9, 10 i 11).
Com que a la Terreta no hi havia pins, les bigues de les cases d’aquesta fusta eren portades pel mètode de l’arrossegament des de l’altre costat de la serra de Sant Gervàs, passant pel coll de la Basseta.
A la Terreta no hi havia cap fuster, la major part de la fusta que es feia era per fabricar taules i taulons que després utilitzava el fuster d’Areny o servien per construir els “tribols” dels coberts i dels pallers de les eres o de les cases (foto 11).
L’obtenció de les taules i taulons es feia de la següent manera: es serrava el tronc del roure amb el “transador” en funció de la llargada i l’amplada de les taules i taulons que es necessitaven.
Pujava Puyet d’Orrit que tenia una serra especial (serra de cadastre). Es buscava una espona alta i es feina una mena de bastida on es col·locava el tronc paral·lel al terra. Es marcava el tronc amb línies paral·leles tibant un fil impregnat amb una pols vermella o blava.
Es començava a serrar seguint la línia marcada. Dos homes a la part de baix que feien baixar la serra i un home a la part de dalt que l’estirava cap amunt. D’aquesta manera s’obtenien els taulons (la fusta dels extrems del tronc) i les taules (recreació fotos 12 i 13).
Estris per tallar la fustaServera del Solà de JumpernaCaragola i caragol de la premsa LledonerTafarra i aubardaBastonsAlmudellaTimons de les arreusRouresDogues de la tonaTaulons d’un tribolSimulació per serrar taules i taulonsSimulació de com es tallaven les taules i taulons amb una serra de cadastre
El carbó vegetal es produeix a l’escalfar la fusta fins a temperatures de 400-700º en absència d’aire, cosa que provoca una combustió incompleta. La seva aplicació més important ha estat com a combustible, ja que el seu poder calorífic és 2,5 vegades superior al de la fusta. Això l’ha fet indispensable per a la producció del ferro en un procés anomenat “la farga catalana”.
El carbó es produeix al crear una barrera física que aïlla la fusta de l’exterior, per evitar que l’oxigen de l’aire la incendiï.
PROCEDIMENT
Els carboners venien de fora de la Terreta. Prèviament s’havia comprat part d’una roureda per tal de tallar els roures i les alzines, que eren la base per poder fer el carbó.
La quadrilla estava formada per 8-10 homes. Si a prop de la carbonera no hi havia una cabana, es feien una barraca amb llenya, boixos, molsa, etc., i es cobria amb terra. En aquesta barraca hi passaven les dues o tres setmanes que durava el procés de tallar la llenya, preparar la carbonera, encendre-la, la cuita, la treta i baixar el carbó.
Amb la destral es tallaven els roures i les alzines, posteriorment es partien en trossos d’uns 80-100 cm i els anaven amuntegant.
Després aplanaven el terreny i començaven a apilar els troncs de forma vertical fent una rodona, anant amuntegant més fileres de troncs fins a completar una estructura de mitja esfera (carbonera anomenada de pila alta o rodona). Es deixava al mig un forat per tal que el fum tingués una sortida. Tota l’estructura es tapava amb boixos i terra.
Començaven a fer foc pel forat del damunt, fent que aquest anés penetrant per tota l’estructura. Els homes anaven controlant el foc fent petits forats a l’estructura per tal d’afavorir el tiratge.
La combustió es controlava per mitjà de senyals externs: els olors i colors del fum que anava desprenent.
La carbonera cremava uns 7-8 dies i després deixaven que es refredés.
El carbó es carregava amb sàrries (uns 70 Kg a cada costat) i es baixava amb matxos des de la carbonera fins a on es podia carregar amb camions.
A Saperia es van fer carboneres a les rouredes del Xiquillo, de Franxo, de Garcia, i de Foquinet i als Gargallons.
Durant molts anys el motor econòmic de la Terreta fou la ramaderia i més concretament els ramats d’ovelles. Els excedents de producció amb la venda dels corders i de la llana, produïa uns ingressos econòmics a les famílies, i això era el que generava riquesa. La major part de les cases tenien un ramat d’ovelles més o menys gran en funció de la riquesa de la casa.
PROCEDIMENT
El procés de la llana començava amb la xolla que es feia durant el mes de juny, abans d’anar a muntanya. Normalment es feia a les eres on estaven més arrecerats. Hi havia grups de xolladors que anaven de poble en poble xollant els ramats. Cada grup era comandat per un cap de colla. Uns feien de tonedors(xolladors) i uns altres feien de peçaladors (peçadors) que agafaven els animals i mitjançant peçols (curions) els lligaven per immobilitzar-los i així poder-los xollar. També duien un noiet que volia aprendre l’ofici que plegava la llana, l’ensacava i escombrava el terra, era l’ensacador. Es xollava a peu dret i amb tisores. Els tonedors es disposaven en rotllana esquilant la bèstia que els deixaven els peçaladors, rodant en sentit invers a les agulles del rellotge. Un esquilador podia xollar entre 70 i 80 ovelles al dia.
La llana que es treia d’una ovella s’anomenava belló, i pesava entre un i dos quilos.
La major part de la llana xollada es venia a la fàbrica de llana de Pont de Suert, tot i que es reservava la millor per a ús propi. Aquesta es rentava amb lleixiu calent per treure-li la sutja i després la bugadejaven bé en un barranc amb aigua corrent i es deixava assecar.
A la tardor els peraires preparaven la llana per filar mitjançant les cardes.
La llana cardada es filava amb el fus i se’n feien madeixes. Quan es volia tricotar, feien un cabdell ajuntant el fil de dues fusades alhora. Després torcien els dos caps amb el torcedor i a mesura que s’anava fent el fil es posava en una debanadora per a fer madeixes.
A les nits llargues d’hivern les dones tricotaven la llana i feien peces de vestir tant per a homes, dones i nens: mitjons, jerseis, bufandes, etc. Les agulles de fer mitja es guardaven en uns canuts llargs fets de boix. La llana també servia per farcir els matalassos del llits.
Ramat d’ovelles (pastor Àngel Colomés)Tisores de xollarMadeixa, fus, torcedor i debanadora
La ceràmica és la transformació de l’argila per a l’elaboració de recipients o materials per a la construcció com són les teules, rajoles i totxanes que és el que es fabricava a les Teuleres de la Terreta.
L’argila està constituïda per agregats de silicats d’alumini hidratats procedents de la descomposició de roques que contenen feldespat. Es caracteritza per adquirir una gran plasticitat al barrejar-la amb l’aigua i una extrema duresa quan es calenta per damunt de 800 graus (vitrificació).
ESTRUCTURA DEL FORN DE TERRISSA VERTICAL
El forn de terrissa de tiro vertical, de convecció, és el tipus de forn que s’ha anat perfeccionant des l’antiguitat, passant pels romans i àrabs on els van estendre per tota la península ibèrica. Estava format per dos càmeres: la inferior on es produeix la combustió i la superior per a la cuita, que és on es dipositaven les peces de ceràmica i estava tancada per una volta amb una obertura zenital per on sortien els gasos de la combustió.
Estava format per les següents parts:
La boca, per on s’aspirava l’aire necessari per a la combustió i per on es carregava el combustible
La llar o caldera que era el lloc que es produïa la combustió
El laboratori o càmera de cocció
La volta i la xemeneia, per on sortien els gasos i fum de la combustió
Entre la llar o caldera de combustió i la càmera de cocció hi havia una estructura molt sòlida feta d’obra que es coneixia coma a graella, era el lloc per on pujaven els gasos calents que provocaven la cuita de tota la ceràmica que hi havia al laboratori o càmera de cocció.
Aquets forns verticals es podien construir fent una estructura ex-procès amb les dues càmeres (teuleres d’Orrit i de Sapeira) o excavant-los al terra aprofitant un desnivell (forn en espona), com és el cas del forn de Simón.
La construcció era la mateixa, en la càmera de combustió hi havia unes arcades que aguantaven la graella, el laboratori o càmera de cocció que era més o menys alta en funció de la grandària del forn i estava acabada per una volta que al seu zenit tenia l’obertura per poder sortir els gasos i fums. Podien ser circulars, ovals o quadrangulars.
A la Terreta hi havia tres teuleres: la de Sapeira o del Solà, la d’Orrit i la de Simón.
La Teulera de Sapeira o del Solà (Fotografia1 1), està situada al costat del barranc de la teulera, que agafa l’aigua de la font de la Cabana i de la Verneda. Aprofitava els terrenys d’argila grisa que hi ha als voltants i l’aigua del barranc. Està composta per un forn, una petita vivenda i la plaça que servia d’obrador. La Teulera era de diversos socis: Torrodà, que hi posava el terreny, Lluell, Majo i Barreda.
En aquesta teulera es fabricaven teules del tipus aràbiga, rajoles i totxanes i les feien uns valencians que pujaven i vivien a la teulera durant tot el procés (primavera-estiu).
Normalment venien homes sols però algunes vegades havien pujat famílies senceres amb canalla.
El procés d’elaboració: l’argila es porgava i es posava en unes basses amb aigua i es deixava reposar, després s’amassava fins aconseguir la consistència desitjada.
Les teules s’elaboraven amb un motlle trapezoïdal de 51,5 cm de llargada x 28 cm x 21 cm i de gruix feien 1,5 cm, després es posaven en un altre motlle de forma convexa i amb la mà es donava forma i s’allisava (es poden veure les marques dels dits en forma de ratlles). Les rajoles i les totxanes es feien de forma similar amb al corresponent motlle. Després es deixaven assecar a l’aire lliure a la plaça que hi ha al davant. Una vegada les peces estaven ben seques es posaven al forn. S’encenia a poc a poc per tal que la calor anés dessecant el material i posteriorment, a foc molt més intens, provocar la seva vitrificació (4-5 dies).
Una vegada estaven fetes les teules, rajoles i totxanes, la gent de la Terreta hi anava a comprar les peces que necessitaven.(Fotografia 2)
La Teulera d’Orrit, està situada al costat de la cabana de Tarraubella, vora la pista que va al mas de Lluell. Era tant o més gran que la teulera del Solà. Era propietat de Puyet d’Orrit. Estava formada pel forn i un cobert-habitatge que es va desmuntar per fer els habitatges quan es va fer la canonada de Soperia a Castissent (Fotografia 3).
Hi ha unes peces foradades que segon un expert amic de Miquel Bailac podrien formar part del sistema de ventilació per controlar l’entada de l’aire per accelerar o retardar la combustió.
Deien que les teules que fabricaven no eren tant bones com les de l’altra teulera.
El sistema de producció era el mateix, pujaven del País Valencià a fer teules, maons i rajoles.
La cabana de Tarreubella es va fer servir d’habitatge durant la construcció de la canonada de Sopeira a Castissent.
La Teulera de Simon
Simón, Ramon Grau Lampurdanés, de jove va treballar a França en una teulera. Allí va aprendre el funcionament d’un forn i com fer els diferent productes que es necessitaven a la Terreta. En un tros de la seva propietat situat a l’obac hi va construir una petita teulera que actualment és la que millor es conserva (Fotografia 4. És rodona i s’hi pot apreciar la càmera de combustió i la boca per introduir el combustible. La càmera de cocció està separada de l’anterior mitjançant una graella amb el forats per tal de que la calor podés pujar per coure les peces que estaven col·locades en aquesta part del forn (Fotografies 5 i 6).Hi fabricava unes teules planes i trapezoïdals i rajoles quadrades i rectangulars.
El canut dels minairons 