LA FUSTA

A la Terreta la fusta dels arbres s’utilitzava bàsicament per a la realització de mobles, per tot tipus d’estris  tant domèstics,  com per treballar al camp o per  la construcció, i inclús, s’havien fet travesses pel ferrocarril.

Per treballar la fusta es feien servir diverses eines: destral, serra de mà, serra de cadastre, “trançador”, tribanes, etc. (foto 1) 

En funció del que es necessitava s’empraven diferents tipus d’arbres: per  la fabricació de mobles de qualitat, s’utilitzava el noguer i el cirerer. Per fer els cargols i caragola de la premsa del vi, la servera, ja que té una fusta molt resistent (fotos 2 i 3). 

Del lledoner es feien les “tabarres” de les “aubardes” de les mules, els mànecs de les aixades, les masses, etc., i dels seus llucs els bastons (fotos 4, 5 i 6). 

De “l’almudella” els timons de les arreus (fotos 7 i 8). 

Del roure es confeccionaven les dogues de les tones del vi, les taules i els taulons pels tribols dels pallers i d’aquesta fusta -de les rouredes d’Aulàs i d’Esplugafreda-, s’havien fet travesses per fitxar les vies del ferrocarril (fotos 9, 10 i 11).

Com que a la  Terreta no hi havia pins, les bigues de les cases d’aquesta fusta eren portades pel mètode de l’arrossegament des de l’altre costat de la serra de Sant Gervàs, passant pel coll de la Basseta.

A la Terreta no hi havia cap fuster, la major part de la fusta que es feia era per fabricar taules i taulons que després utilitzava el fuster d’Areny o servien per construir els “tribols” dels coberts i  dels pallers de les eres o de les cases (foto 11). 

L’obtenció de les taules i taulons es feia de la següent manera: es serrava el tronc del roure amb el “transador” en funció de la llargada i l’amplada de les taules i taulons que es necessitaven. 

Pujava Puyet d’Orrit que tenia una serra especial (serra de cadastre). Es buscava una espona alta i es feina una mena de bastida on es col·locava el tronc paral·lel al terra. Es marcava el tronc amb línies paral·leles tibant un fil impregnat amb una pols vermella o blava.

Es començava a serrar seguint la línia marcada. Dos homes a la part de baix que feien baixar la serra i un home a la part de dalt que l’estirava cap amunt. D’aquesta manera s’obtenien els taulons (la fusta dels extrems del tronc) i les taules (recreació fotos 12 i 13).

LES CARBONERES

PRECEDENTS I UTILITAT

El carbó vegetal es produeix a l’escalfar la fusta fins a temperatures de 400-700º en absència d’aire, cosa que provoca una combustió incompleta. La seva aplicació més important ha estat com a combustible, ja que el seu poder calorífic és 2,5 vegades superior al de la fusta. Això l’ha fet indispensable per a la producció del ferro en un procés anomenat “la farga catalana”.

El carbó es produeix al crear una barrera física que aïlla la fusta de l’exterior, per evitar que l’oxigen de l’aire la incendiï.

PROCEDIMENT

Els carboners venien de fora de la Terreta. Prèviament s’havia comprat part d’una roureda per tal de tallar els roures i les alzines, que eren la base per poder fer el carbó.

La quadrilla estava formada per 8-10 homes. Si a prop de la carbonera no hi havia una cabana, es feien una barraca amb llenya, boixos, molsa, etc., i es cobria amb terra. En aquesta barraca hi passaven les dues o tres setmanes que durava el procés de tallar la llenya, preparar la carbonera, encendre-la, la cuita, la treta i baixar el carbó. 

Amb la destral es tallaven els roures i les alzines, posteriorment es partien en trossos d’uns 80-100 cm i els anaven amuntegant. 

Després aplanaven el terreny i començaven a apilar els troncs de forma vertical fent una rodona, anant amuntegant més fileres de troncs fins a completar una estructura de mitja esfera (carbonera anomenada de pila alta o rodona). Es deixava al mig un forat per tal que el fum tingués una sortida. Tota l’estructura es tapava amb boixos i terra.

Començaven a fer foc pel forat del damunt, fent que aquest anés penetrant per tota l’estructura. Els homes anaven controlant el foc fent petits forats a l’estructura per tal d’afavorir el tiratge. 

La combustió es controlava per mitjà de senyals externs: els olors i colors del fum que anava desprenent. 

La carbonera cremava uns 7-8 dies i després deixaven que es refredés. 

El carbó es carregava amb sàrries (uns 70 Kg a cada costat) i es baixava amb matxos des de la carbonera fins a on es podia carregar amb camions.

A Saperia es van fer carboneres a les rouredes del Xiquillo, de Franxo, de Garcia, i de Foquinet i als Gargallons.

LA TRANSFORMACIÓ DE LA LLANA

PRECEDENTS I UTILITAT

Durant molts anys el motor econòmic de la Terreta fou la ramaderia i més concretament els ramats d’ovelles. Els excedents de producció amb la venda dels corders i de la llana, produïa uns ingressos econòmics a les famílies, i això era el que generava riquesa. La major part de les cases tenien un ramat d’ovelles més o menys gran en funció de la riquesa de la casa.

PROCEDIMENT

El procés de la llana començava amb la xolla que es feia durant el mes de juny, abans d’anar a muntanya. Normalment es feia a les eres on estaven més arrecerats.  Hi havia grups de xolladors que anaven de poble en poble xollant els ramats.  Cada grup era comandat per un cap de colla. Uns feien de tonedors(xolladors) i uns altres feien de peçaladors  (peçadors) que  agafaven els animals i mitjançant peçols (curions) els lligaven  per immobilitzar-los i així poder-los xollar. També duien un noiet que volia aprendre l’ofici que plegava la llana,  l’ensacava i escombrava el terra, era l’ensacador. Es xollava a peu dret i amb tisores.  Els tonedors es disposaven en rotllana esquilant la bèstia que els deixaven els peçaladors, rodant en sentit invers a les agulles del rellotge. Un esquilador podia xollar entre 70 i 80 ovelles al dia.

La llana que es treia d’una ovella s’anomenava belló, i pesava entre un i dos quilos.

La major part de la llana xollada es venia a la fàbrica de llana de Pont de Suert, tot i que es reservava la millor per a ús propi.  Aquesta es rentava amb lleixiu calent per treure-li la sutja i després la bugadejaven  bé en un barranc amb aigua corrent i es deixava assecar. 

A la tardor els peraires preparaven la llana per filar mitjançant les cardes.

La llana cardada es filava amb el fus i se’n feien madeixes. Quan es volia tricotar, feien un cabdell ajuntant el fil de dues fusades alhora. Després torcien els dos caps amb el torcedor i a mesura que s’anava fent el fil es posava en una debanadora per a fer madeixes.

A les nits llargues d’hivern les dones tricotaven la llana i feien peces de vestir tant per a homes, dones i nens: mitjons, jerseis, bufandes, etc. Les agulles de fer mitja es guardaven en uns canuts llargs fets de boix.  La llana també servia per farcir els matalassos del llits.

LA TEULERA

PRECEDENTS I UTILITAT

La ceràmica és la transformació de l’argila per a l’elaboració de recipients o materials per a la construcció com són les teules, rajoles i totxanes que és el que es fabricava a les Teuleres de la Terreta.

L’argila està constituïda per agregats de silicats d’alumini hidratats procedents de la descomposició de roques que contenen feldespat. Es caracteritza per adquirir una gran plasticitat al barrejar-la amb l’aigua i una extrema duresa quan es calenta per damunt de 800 graus (vitrificació).

ESTRUCTURA DEL FORN DE TERRISSA VERTICAL

El forn de terrissa de tiro vertical, de convecció, és el tipus de forn que s’ha anat perfeccionant des l’antiguitat, passant pels romans i àrabs on els van estendre  per tota la península ibèrica. Estava format per dos càmeres: la inferior on es produeix la combustió  i la superior per a la cuita, que és  on es dipositaven les peces de ceràmica i estava tancada per una volta  amb una obertura zenital per on sortien els gasos de la combustió.

Estava format per les següents parts: 

  • La boca, per on s’aspirava l’aire necessari per a la combustió i per on es carregava el combustible
  • La llar o caldera que era el lloc que es produïa la combustió
  • El laboratori o càmera de cocció
  • La volta i la xemeneia, per on sortien els gasos i fum de la combustió 

Entre la llar o caldera de combustió i la càmera de cocció hi havia una estructura molt sòlida feta d’obra que es coneixia coma a graella,  era el lloc per on pujaven els gasos calents que provocaven la cuita de tota la ceràmica que hi havia al laboratori o càmera de cocció.

Aquets forns verticals es podien construir fent una estructura ex-procès amb les dues càmeres  (teuleres d’Orrit i de Sapeira) o excavant-los al terra aprofitant un desnivell (forn en espona), com és el cas del forn de Simón. 

La construcció era la mateixa, en la càmera de combustió hi havia unes arcades que aguantaven la graella, el laboratori o càmera de cocció que era més o menys alta en funció de la grandària del forn i estava acabada per una volta que al seu zenit tenia l’obertura per poder sortir els gasos i fums. Podien ser circulars, ovals o quadrangulars. 

A la Terreta hi havia tres teuleres: la de Sapeira o del Solà, la d’Orrit i la de Simón.

La Teulera de Sapeira o del Solà (Fotografia1 1), està situada al costat del barranc de la teulera, que agafa l’aigua de la font de la Cabana i de la Verneda. Aprofitava els terrenys d’argila grisa que hi ha als voltants i l’aigua del barranc. Està composta per un forn, una petita vivenda i la plaça que servia d’obrador. La Teulera era de diversos socis: Torrodà, que hi posava el terreny, Lluell, Majo i Barreda. 

En aquesta teulera es fabricaven teules del tipus aràbiga, rajoles i totxanes i les feien uns valencians que pujaven i vivien a la teulera durant tot el procés (primavera-estiu). 

Normalment venien homes sols però algunes vegades havien pujat famílies senceres amb canalla.

El procés d’elaboració: l’argila es porgava i es posava en unes basses amb aigua i es deixava reposar, després s’amassava fins aconseguir la consistència desitjada.

Les teules s’elaboraven amb un motlle trapezoïdal de 51,5 cm de llargada x 28 cm x 21 cm i de gruix feien 1,5 cm, després es posaven en un altre motlle de forma convexa i amb la mà es donava forma i s’allisava (es poden veure les marques dels dits en forma de ratlles). Les rajoles i les totxanes es feien de forma similar amb al corresponent motlle. Després es deixaven assecar a l’aire lliure a la plaça que hi ha al davant. Una vegada les peces estaven ben seques es posaven al forn. S’encenia a poc a poc per tal que la calor anés dessecant el material i posteriorment, a foc molt més intens, provocar la seva vitrificació (4-5 dies).

Una vegada estaven fetes les teules, rajoles i totxanes, la gent de la Terreta hi anava a comprar les peces que necessitaven.(Fotografia 2)

La Teulera d’Orrit, està situada al costat de la cabana de Tarraubella, vora la pista que va al mas de Lluell. Era tant o més gran que la teulera del Solà. Era propietat de Puyet d’Orrit. Estava formada pel forn i un cobert-habitatge  que es va desmuntar per fer els habitatges quan es va fer la canonada de Soperia a Castissent (Fotografia 3).

Hi ha unes peces foradades que segon un expert amic de Miquel Bailac podrien formar part del sistema de ventilació per controlar l’entada de l’aire per accelerar o retardar la combustió.

Deien que les teules que fabricaven no eren tant bones com les de l’altra teulera.

El sistema de producció era el mateix, pujaven del País Valencià a fer teules, maons i rajoles.

La cabana de Tarreubella es va fer servir d’habitatge durant la construcció de la canonada de Sopeira a Castissent. 

La Teulera de Simon

Simón, Ramon Grau Lampurdanés, de jove va treballar a França en una teulera. Allí va aprendre el funcionament d’un forn i com fer els diferent productes que es necessitaven a la Terreta. En un tros de la seva propietat situat a l’obac hi va construir una petita teulera que actualment és la que millor es conserva (Fotografia 4. És rodona i s’hi pot apreciar la càmera de combustió i la boca per introduir el combustible.  La càmera de cocció està separada de l’anterior mitjançant una graella amb el forats per tal de que la calor podés pujar per coure les peces que estaven col·locades  en aquesta part del forn (Fotografies 5 i 6).Hi fabricava unes teules planes i trapezoïdals i rajoles quadrades i rectangulars.

EL FORN DE GES (GUIX)

Utilitat: el ges s’utilitzava per a la construcció, com a revestiment  de les antostes  (parets interiors de les cases)  i els tribols   (sostre entre biga i biga).

La pedra del ges està formada per un precipitat de sulfat de calci hidratat, constituït per la precipitació de les sals dissoltes principalment a l’aigua de mar o llacs salats a causa d’una intensa evaporació (la Terreta era un mar  entre 35 i 42 milions d’anys enrere).

El forn de ges de Sapeira tenia una forma d’U”.  Estava situat al davant de la casa nova, al costat del trull de Sullà. La paret lateral sud era  la del propi trull, i el forn estava  obert per la part est (davant de casa Garcia) -fotografia 1-.

Construcció del forn: quan una casa necessitava guix per fer una reforma o construcció d’un casa, preparava un forn de guix. Anava a buscar la pedra del ges al barranc d’Esplugafreda o del Regany-fotografia 2-. La pedra del ges sobresurt entre l’argila, son unes lloses blanques que es veuen molt bé amb el contrast rogenc de l’argila.  Es transportava amb mules carregades amb dos cartrons i l’aubarda fins al forn. Prèviament  es recollia llenya per fer la cuita (llenya prima de roure i alzina i matolls) que servia de combustible del forn.

La construcció: dins del forn es feien tres parets de lloses de ges paral·leles i una posterior perpendicular que les unia. Entre aquestes tres parets es construïen dues arcades a mode de volta, cada arcada es convertia en una boca per a on es feia el foc. A vegades s’aprofitava el ges d’una construcció antiga  per fer les voltes i d’aquesta manera es podia reciclar. Aquest ges aprofitat li deien gessals. Per damunt de les dues voltes s’omplia de més lloses de pedra de ges  fins completar el forn.

S’encenia el forn i es feia foc de forma ininterrompuda durant 3-4 dies que és el temps que es necessitava per transformar les pedres de ges en el ges definitiu.

Es deixava refredar el forn i es desmuntava. Al davant de la porta de la casa Nova es picava el ges amb la maceta per triturar el trossos grans  i amb el maçó s’acabava d’esmicolar. A aquest  si li col·locava un lluc de lledoner verd per tal de que fos més elàstic i facilités el esmicolament. 

Una vegada picat i convertit en pols, es porgava amb el porgador,  s’ensacava i ja es podia utilitzar.   

Fotografia 1 Reconstrucció del forn de ges
Fotografia 2 Lloses de ges del barranc del Regany

EL FORN DE CALÇ

PRECEDENTS I UTILITAT

Els forns de calç ja eren utilitzats en l’època dels romans i segurament havien variat poc de com es feien a la Terreta.

La calç s’utilitzava en la construcció per fer un morter que es diu argamassa, era una barreja de calç i sorra que quan es seca s’endureix molt. També servia per blanquejar les cases i parets (tenia a més a més un efecte desinfectant). Per últim també s’emprava per “sucar” els ceps com a fungicida amb una barreja de calç i vidriol blau (sulfat de coure).

CONSTRUCCIÓ

Es posaven d’acord unes quantes famílies que necessitaven calç i es buscava un lloc situat a prop d’un barranc per utilitzar la pedra calcària (còdols), també que estigués en un “tipàs“ amb un desnivell que permetés la construcció del forn i la boca. 

S’excavava un pou d’uns 2-3 m d’amplada i de 3-4 m d’alçada. Des de la base es feina una boca perpendicular al forn, que és per on s’encenia i s’administrava el combustible fins que la calç estava feta.

Al fons del pou es feia una volta amb pedres ben buscades i treballades per tal de poder aguantar la temperatura del foc i el pes de la resta de les pedres del forn. 

Simón (Josep Grau Lampurdanés) era un especialista en fer aquesta volta ja que sabia treballar molt bé la pedra.

FUNCIONAMENT

S’amuntegaven pedres calcàries que es treien normalment de la llera d’un barranc, llenya i matolls (argelagues, boixos, etc.) com a combustible. 

Després s’encenia el foc per la boca i es mantenia dia i nit  arribant a 900-1.000 graus, fins que tota la pedra era “cuita”, el que succeïa entre 8 i 10 dies després, això obligava a què, permanentment, hi hagués algú per anar administrant combustible al foc[1].

Quan les pedres del damunt del forn eren blanques, era senyal que ja estaven cuites i la calç ja s’havia fet. En aquest moment es deixava de fer foc i s’esperava a què es refredés el forn. 

Es desmuntava el forn i es repartia la calç en funció dels jornals de feina que cadascú hi havia posat.

Les pedres cuites es podien guardar directament per utilitzar-les en la construcció (calç+sorra=argamassa) o bé “s’ameraven” amb aigua en uns forats que es feien a terra, a prop d’una font o barranc per tal de poder-hi fer arribar l’aigua. Les pedres de calç començaven a “bullir“ i quedava una pasta blanca que servia tant per a la construcció com per blanquejar o sucar els ceps. Aquests pous de calç amerada es tapaven amb terra i la calç es conservava durant molt de temps.

N’hi havia bastants de forns de calç a la Terrera, ja que la calç era necessària per a totes les cases. En aquets moments se’n tenen geocolalitzats set, quedant per inventariar els que estan a la zona d’Esplugafreda. 


[1] Quan el forn estava ben encès, només calia atansar la llenya a la boca de forn i la força xucladora de la calor feia que entrés  sola al seu interior. 

Fron de calç de la Torre de Tamúrcia
Forn de calç a prop del barranc de Llapós
Forn de calç de la roureda d’Aulàs
Forn de calç del Castellet

VI Enraonem de la Terreta 2022

Ahir dia 19 de març es va dur a terme la VI Enraonem de la Terreta amb el títol: “El passat com a projecte de Futur”-Homenatge a Ramon Violant i Simorra-. Hi van participar Aureli Barrull que fa fer una introducció a la jornada, Pep Coll va fer la xerrada “El sastre que va cosir el Pirineu” explicant la figura i la vida de l’etnògraf pallarès. Ignasi Ros va parlar sobre la important obra escrita i la seva metodologia de treball. Jo vaig fer una explicació sobre diferents aspectes etnogràfics de la Terreta i finalment, Ferran Rella va posar en valor com la cultura pot ser un motor econòmic i de desenvolupament d’un territori com són les Valls d’Àneu. Un èxit de participació dels socis i amics de Fem Terreta que va omplir de gom a gom la sala polivalent de la Casa Nova de Sapeira.

VI ENRAONEM DE LA TERRETA

Cada any des de FEM TERRETA organitzem “Enraonem de la Terreta”, enguany parlarem i aprendrem una mica més sobre la etnografia de la Terreta i del Pallars. Farem un homenatge a Ramón Violan Simorra, etnògraf i folklorista autodidacta, a traves de les seves obres i aportacions. 

Enguany es durà a terme el dissabte dia 19 de març a la sala polivalent de la Casa Nova de Sapeira.

Caretell amb tota la informació de la Jornada