ELS MENJARS DE LA TERRETA. La cuina de Quaresma: Torradetes de Santa Teresa

On 27 de Març de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Les torradetes de Santa Teresa són unes postres tradicionals que es consumeixen especialment durant la Setmana Santa. Durant el període de la Quaresma, l’Església catòlica promovia el dejuni i l’abstinència de menjar carn, per aquest motiu, la gent de la Terreta buscava aliments que fossin senzills, energètics i que respectessin el precepte religiós.

Aquesta menja forma part del que es coneix com la cuina de l’aprofitament, que practicaven per necessitat moltes cases dels pobles de la Terreta, en aquest cas per aprofitar el pa dur per evitar el malbaratament. S’acostumava a menjar sobretot els dies previs a la Setmana Santa, especialment el Divendres Sant.

Fora de Catalunya i del País Valencià, aquestes postres són conegudes per torrijas, un nom que fa referència al pa fregit que queda torrat. Pel que fa al mot de “torradetes de Santa Teresa”, d’una banda, al·ludeix al pa fregit i daurat; de l’altra, l’origen de l’associació amb la santa no és del tot clar. Una possible explicació és la vinculació de Santa Teresa amb valors com l’austeritat, la senzillesa i la vida religiosa, amb els quals aquestes postres humils encaixen simbòlicament, tot reforçant el caràcter devot dins el context de la Quaresma i la Setmana Santa.

No hi ha proves que Santa Teresa en fos l’autora, però és probable que la recepta es difongués per tradició oral dins d’ambients religiosos i acabés arribant a la població general.

Aquesta recepta és la que feia la nostra mare Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Saperia.

Ingredients

Llesques de pa del dia anterior, llet, ous, pell de llimona, canonet de canyella i en pols, sucre (foto 1).

Es posa a bullir la llet amb la pell de la llimona i el canonet de canyella i ho deixem refredar. Mullem el pa amb la llet deixant que s’amari pels dos costats i les passem per l’ou batut. Fregim les llesques en una paella amb oli abundant (fotos 2 i 3). Una vegada fregides pels dos costats, es posa en un plat amb paper absorbent per treure l’excés d’oli. S’hi tira pel damunt el sucre i un polsim de canyella en pols (foto 4).

ELS MENJARS DE LA TERRETA. La cuina de la Quaresma: verdura o col sofregida amb arengada

On 20 de Març de 202623 de Març de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

A l’hivern, el sopar havia de ser consistent i calòric per reposar les calories perdudes durant les dures jornades de treball que feia tota la família. Els homes passaven el dia treballant al camp o guardant el bestiar, mentre que les dones s’ocupaven de les feines de la casa, l’hort i els animals domèstics. Habitualment, el sopar consistia en un primer plat de sopes o un plat de verdura* o de col ** que, per fer-lo més saborós i contundent, se sofregia amb oli i un tall de cansalada, que aportava les calories necessàries perdudes al llarg del dia. En el període de Quaresma, però, no es podia menjar carn, per aquest motiu, la verdura se sofregia amb arengada, que, en estar salada -igual que el bacallà- es podia conservar al rebost durant força temps.

*Les bledes a la Terreta es coneix com a verdura

** La verdura (bledes) o la col es feien amb trumfa (patata)

Ingredients (foto 1):

Verdura (bledes) o col
Trumfes (patates)
Alls en làmines
Oli
Arengada

Una vegada tenim la verdura o la col amb les trumfes bullides, les escorrem perquè no quedi gens d’aigua. En una paella posem l’oli i l’arengada, quan estigui ben fregida, la retirem (aquest oli queda impregnat amb el sabor de l’arengada), tot seguit hi posem les làmines dels alls i quan estiguin daurats, hi afegim la verdura o la col amb les patates. Ho anem sofregint fins que queda una mica enrossit (fotos 2 i 3).

ELS MENJARS DE LA TERRETA. La cuina de Quaresma: Bacallà amb tomata

On 13 de Març de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

La tomata és la forma tradicional d’anomenar el tomàquet en el parlar pallarès, ribagorçà i altres parles occidentals. Durant l’època de Quaresma, els horts de la Terreta no donen tomates, però a les cuines no en hi faltava, gràcies a les conserves de l’estiu anterior.

Els horts situats prop d’una font i ben regats produïen a l’estiu molt recapte. Hi havia dues varietats de tomata que podríem considerar autòctones del Pallars: “la redona” i la de “popa de vaca”. Totes dues eren molt carnoses, ideals per a fer-ne conserva.

En una economia de subsistència no es podia malbaratar res, i el bé de Déu de tomàquets s’havia d’aprofitar. Com que encara no es disposava de pots de vidre amb tapa metàl·lica com les d’avui en dia, i tot es reutilitzava, les ampolles de “xampany”, tancades amb un tap de suro molt ben lligat, servien per a fer la conserva de tomata.

El bacallà era una de les poques maneres de menjar peix a la Terreta. Hi arribava salat i assecat, fet que el feia ideal per poder-lo conservar durant molt temps. A casa Jumperna aprofitaven quan anaven a Tremp per comprar-lo en les tendes d’”ultramarinos” que hi havia en aquesta ciutat.

Ingredients:

Bacallà dessalat
Tomata en conserva
1 ceba
Una cullerada de sucre
Un pessic de sal
Una branca de julivert
Farina

Sofregim en una cassola la ceba tallada ben petita i quan està transparent, hi afegim la tomata, la cullerada de sucre per contrarestar-ne l’acidesa, el polsim de sal i la branca de julivert. Ho deixem coure durant uns vint minuts (foto 1).

En una paella amb abundant oli fregim el bacallà, que prèviament l’hem passar per farina (foto 2). Un cop està ben enrossit (foto 3), el col·loquem al damunt del sofregit (foto 4).

ELS MENJARS DE LA TERRETA. La cuina de la Quaresma: Trumfes amb bacallà

On 6 de Març de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La Terreta1 comentari

Les trumfes amb bacallà era un plat habituat durant els dies de la Quaresma, ja que permetia seguir el precepte de no menjar carn els divendres d’aquest període.

Les trumfes, nom amb què es coneixen les patates al Pallars, era una planta desconeguda fins que es va introduir al segle XVIII a causa de les crisis cerealistes, que van provocar molta fam. Aquesta crisi va ser ocasionada per diversos factors, com la petita edat del gel, amb hiverns llargs i estius curts que van comportar collites minses de cereal. També hi va contribuir la Guerra de Successió, que va provocar la requisa del gra, la destrucció de collites i la interrupció dels mercats. La Guerra del Francès encara va agreujar més la situació amb noves requises i el bloqueig de les rutes comercials. En aquest context, la patata va ser clau per a la subsistència de les famílies pirinenques, va canviar l’agricultura de la zona i es va convertir en un aliment bàsic al segle XIX.

La patata es va adaptar molt bé al Pallars gràcies al clima i a l’altitud d’aquesta comarca. A més, es podia cultivar en tots els horts, s’emmagatzemava fàcilment durant l’hivern, aportava una important font d’energia amb els hidrats de carboni que conté i era molt versàtil en els usos culinaris, un exemple el tenim en la recepta de les trumfes amb bacallà.

Ingredients (foto 1):

400 g de bacallà salat esqueixat.
4 Trumfes blanques grans.
2 Tomates.
1 Ceba petita.
4 Grans d’all.
4 Fulles de llorer.
2 Fulles de julivert.
Pebre negre molt.

Una estona abans de començar a cuinar, posem el bacallà en remull per dessalar-lo.

A la cassola de ferro colat o de fang hi posem l’oli. Quan sigui calent, hi afegim la ceba i les tomates tallades ben petites, els 4 grans d’all sencers i el bacallà. Ho sofregim tot plegat fins que el bacallà estigui mig cuit.

Mentrestant, pelem les trumfes, les tallem en cubs mitjans i les fregim en una paella amb oli fins que quedin ben daurades. Les afegim a la cassola amb el sofregit i el bacallà. Hi posem les 4 fulles de llorer i un polsim de pebre negre molt.

Deixem coure a foc lent durant uns trenta minuts vigilant que no s’enganxi. Si veiem que el guisat s’espesseix massa, hi podem afegir una mica d’aigua.

Emplatem, hi afegim una mica de julivert picat per sobre i…. bon profit! (foto 2).

ELS MENJARS DE LA TERRETA. La cuina de la Quaresma: arròs amb bacallà i pruns

On 27 de febrer de 202627 de febrer de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Els pruns són una varietat de pruna petita, de color verd-groc, molt dolça quan és madura. Aquestes pruneres es plantaven al costat d’una espona, entre dos trossos de terra de conreu. Com que els fruits eren petits, eren fàcils assecar-los damunt d’un canyís.

Ingredients (foto 1):

Una ceba petita
Dues tomates*
Alls
Oli
Bacallà salat dessalat
Arròs
Una mosta de pruns secs o prunes
Aigua calenta (2,5 vegades la mida de l’arròs)

Abans de començar a cuinar, posem els pruns secs en remull en un bol d’aigua calenta perquè s’hidratin. Com que avui en dia són difícils de trobar, la recepta es pot fer perfectament amb prunes seques sense pinyol de les que venen a les botigues. Com que aquestes són més grosses que els pruns, convé trossejar-les perquè es reparteixin millor a la cassola.

En una cassola de ferro colat o de fang, es fa un bon sofregit amb la ceba picada, els alls i la tomata ratllada (foto 2 i 3). Quan el sofregit està ben confitat, hi afegim el bacallà i remenem suaument fins que comenci a desfer-se (foto 4).

Tot seguit, hi incorporem l’arròs, el barregem bé amb el sofregit i el deixem nacrar (foto 5)i anem afegint a poc a poc l’aigua calenta.

Quan l’arròs està a mig coure, hi afegim els pruns hidratats, o les prunes trossejades i deixem acabar de coure l’arròs al punt desitjat, sacsejant suaument la cassola perquè no s’enganxi.

Apaguem el foc, deixem reposar 5 minuts i ja està llest per servir (foto 6 i 7).

*La tomata és la forma tradicional d’anomenar el tomàquet en el parlar pallarès, ribagorçà i altres parles occidentals. En l’època de Quaresma els horts de la Terreta no donen tomates, però a les cuines no n’hi faltava, gràcies a les conserves de l’estiu anterior.

ELS MENJARS DE LA TERRETA: la Quaresma, un període de l’any amb unes tradicions que van condicionar la gastronomia de la Terreta

On 18 de febrer de 202618 de febrer de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

La Quaresma és un període de 40 dies (sense comptar els diumenges) que comença el Dimecres de Cendra i finalitza el Dijous Sant. El nom deriva del llatí quadragesima, es a dir, el quarantè dia abans de Pasqua. Per als cristians, aquest temps simbolitza la reflexió i el penediment abans de la Pasqua de Resurrecció.

Un dels costums més tradicionals d’aquest període és el dejuni i l’abstinència. El dejuni consisteix a reduir la ingesta d’aliments a un únic àpat complet al dia, que acostuma ser el sopar, encara que es permeten dues petites racions addicionals. Aquesta pràctica es fa el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant.

A casa Jumperna de Saperia, el dejuni consistia en no esmorzar, mentre que el dinar i el sopar es feia com sempre. El Divendres Sant, després d’anar al Via Crucis, menjaven una llesca de pa amb allioli, que no consideraven un àpat pròpiament dit i, per tant, pesaven que no trencaven el dejuni.

D’altra banda, l’abstinència implica no consumir carn els divendres de Quaresma, inclòs el Divendres Sant, substituint-la per altres aliments com el peix (que havia de ser en salaó donat que el peix frec era impensable poder-lo menjar antigament a la Terreta) o les llegums i els ous. Però ja se sap, feta la llei, feta la trampa. Qui tenia diners i volia menjar carn per Quaresma, només havia de pagar una butlla al capellà del poble, que actuava d’intermediari amb el bisbe. Aquest concedia la dispensa del precepte, es quedava els diners ….i tothom content!

Antigament, a la Terreta, les festes religioses i els seus preceptes tenien un pes molt important en els costums en aquella societat rural. Per aquest motiu, durant la Quaresma el dejuni i l’abstinència de menjar carn, era una pràctica habitual en la major part de les cases dels pobles de la Terreta. La substitució de la carn pel peix feia que el bacallà i les arengades, eren els productes més habituals en els àpats dels divendres, i d’aquí en sorgiren receptes molt interessants, com ara l’arròs amb bacallà i pruns (foto 1), les trumfes amb bacallà (foto 2), el bacallà amb tomata (foto 3) i la verdura o la col sofregida amb arengada (foto 4), receptes que ens ha explicat la nostra mare, Maria Figuera Roy, i que es menjaven a casa Jumperna de Sapeira. Aquestes receptes les posaré al blog en les setmanes vinents perquè en pugueu gaudir.

ELS MENJARS DE LA TERRETA: facit de Carnaval

On 12 de febrer de 202612 de febrer de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La Terreta2 comentaris

El Facit de Carnaval té el seu origen en la tradició dels àpats del Dijous Gras o Dijous Llarder, el dia que inici al Carnaval que precedeix a la Quaresma. Antigament, la Quaresma era un període de dejuni i abstinència en què no es podia menjar carn, i per això el Dijous Gras era l’ocasió ideal per gaudir de menjars abundants i ben “grassos”. D’aquest costum en surten plats i productes tan típics com la botifarra d’ou, les coques de llardons o les truites amb cansalada i botifarra d’ou. El Facit de Carnaval s’elaborava aprofitant els productes de la matança del segon porc, que habitualment es feia al mes de febrer, coincidint amb aquestes dates del dijous gras, el carnaval, el Dimecres de Cendra i la Quaresma.

Ingredients (foto 1):

Carn de porc, preferentment llonganissa, (200 gr ) (com que s’ha de bullir, així la carn no es desfà i ja està salpebrada)
Cansalada salada (150 gr). També pot ser tendra per no incrementar el consum de sal i fer la recepta més saludable
Cansalada papada tendra (125)
Ous (2)
Panses (100gr)
All i julivert picat
Sal i pebre negre
Farina
½ Tinyol de mig quilo de pa una mica sec

Elaboració:

Posem aigua en una olla i, quan arranca el bull, hi afegim la llonganissa, la cansalada salada i la papada (fotos 2 i 3). Quan la carn estigui ben cuita, la retirem i la deixem refredar (foto 4). Reservem el brou, ja que el farem servir més endavant per bullir les pilotes.

Un cop la carn està freda, la tallem tota a trossets petits (foto 5). En un bol hi posem el pa, prèviament tallat en llesquetes fines com si anéssim a fer sopes de pa, i el mullem lleugerament amb el brou. Hi afegim la carn trossejada, les panses, els ous, l’all i el julivert. Ho amassem fins a obtenir una barreja ben homogènia (fotos 6 i 7).

Formem boles ben compactades d’uns 6-7 cm i les enfarinem (foto 8). En el mateix brou on hem cuit la carn, les fem bullir durant 15 minuts aproximadament (foto 9). Les deixem refredar (foto 10), i un cop fredes, ja es poden tallar en rodanxes d’uns dos centímetres per fregir-les amb oli o arrebossades amb ou en una paella (foto 11).

A casa Jumperna es feina fent boles tipus pilota, tal com s’ha explicat en la recepta. En altres llocs o en les xarcuteries es preparava farcint l’estómac del porc.

El dia de Carnaval també era costum menjar farinetes pel matí (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/12/12/la-cuina-de-la-terreta-les-farinetes/).

Bibliografia

El Costumari Català, el curs de l’any. Joan Amades. Vol II: Les Carnestoltes, la Quaresma, Setmana Santa i el cicle Pascual. Salvat Editors SR: Barcelona 1982.

ELS MENJARS DE LA TERRETA: mostillo

On 6 de febrer de 20266 de febrer de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

El Diccionari català-valencià-balear defineix el mostillo com una confitura casolana que es fa en molts indrets i en documenta l’ús a Tremp, Balaguer, Lleida, Montblanc, Camp de Tarragona, el Maestrat, entre altres. En castellà es coneix com a arrope, paraula que deriva de l’àrab ar-rúbb que significa “suc espessit” o “xarop”.

El mostillo deriva clarament de la paraula “most” que a la vegada prové del llatí mostum, que significa “nou, recent”. El nom ja ens indica que aquestes postres s’elabora amb el most del raïm abans d’iniciar la fermentació, i tradicionalment es consumia en temps verema. També es pot fer mostillo de l’aiguamel, que és l’aigua endolcida de netejar les bresques i els estris de quan es melava.

Mostillo de mel

Ingredients:

Aigua de mel, farina, nous.

Es posa a bullir l’aigua de mel i es va escumant fins que queda reduït a la meitat. Sense deixar de remenar, s’hi afegeix la farina dissolta amb aigua freda, i es va removent fins que queda una textura cremosa. Finalment, es posa en recipients i s’hi incorporen les nous .

Es deixa refredar i es menja a talls (foto 1).

Com que és difícil l’obtenció de l’aiguamel, es presenta tot seguit la recepta de mostillo fet amb most de raïm.

Mostillo de most

250 ml de most (existeix most de vi blanc o negre pasteuritzat)
75 g de farina
75 g de nous

Es posa a bullir el most fins que queda reduït a la meitat. Sense deixar de remenar, s’hi afegeix la farina dissolta amb aigua freda i es va removent fins que queda una textura cremosa. Finalment, s’hi incorporen les nous i es posa en recipients.

Es deixa refredar i es menja a talls. Foto 2 mostillo de raïm blanc i foto 3 mostillo de raïm negre.

ELS MENJARS DE LA TERRETA: agredolç de pernil, pernil amb mel i vinagre o sucades

On 30 de gener de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Era un menjar típic de la sega. Aquesta era una feina molt dura, que requeria un gran esforç físic i, per tant, una elevada despesa d’energia. Calia reposar forces menjant sovint i amb aliments calòrics, molt apetitosos i de fàcil digestió.

El nostre pare, Àngel Colomés, ens explicava que la sega s’iniciava a punta de dia. Abans de començar “mataven el cuquet”: agafaven un plat, hi posaven oli amb sal i hi sucaven el pa, tot seguit, es prenien una copeta d’aiguardent. Si eren a casa, abans de sortir menjaven unes farinetes. (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/12/12/la-cuina-de-la-terreta-les-farinetes/).

A les vuit del matí esmorzaven. A mig matí feien “les deu hores”, a les dotze del migdia dinaven, a mitja tarda berenaven i al vespre sopaven. Les dones de la casa estaven molt enfeinades preparant els àpats i portar-los al tros on se segava, que en alguns casos podia estar situat a més d’una hora de camí.

El pernil agredolç, o pernil amb mel i vinagre o sucades, complia perfectament les característiques de ser un àpat de la sega: és calòric, molt apetitós, de fàcil digestió i se solia menjar per les “deu hores” o per berenar.

Ingredients:

Pernil (millor si té greix)
Mel
Vinagre
Vi blanc
Llesques de pa

En una paella on hem posat un bon raig d’oli, hi coem un tall de pernil generós (foto 1). Quan comença a enrossir-se, hi afegim una cullerada generosa de mel, un raig de vinagre i una mica de vi blanc per rebaixar el gust del vinagre (foto 2). Ho deixem coure fins que s’ha desfet la mel i comença a caramel·litzar (foto 3). Tot seguit, retirem el pernil i amarem les llesques de pa pels dos costats (fotos 4 i 5). Se serveix una llesca de pa amb un tall de pernil al damunt o al costat (foto 6).

ELS MENJARS DE LA TERRETA: perdiu a la vinagreta

On 23 de gener de 20265 de febrer de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

El Dicionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus Posesiones de Ultramar (1849), de Pascual Madoz, quan descriu Sapeira diu que hi havia abundància de caça: conills, llebres i perdius. Les cases que comptaven amb un caçador disposen d’aquesta font de proteïnes gairebé tot l’any, excepte a l’estiu, època en què no es caçava.

El nostre padrí, Francisco Colomés Ardanuy, era un gran caçador. Fent de pastor, sempre portava l’escopeta penjada a l’esquena, i a casa Martí gairebé sempre hi havia alguna peça de caça penjada al rebost, a punt d’anar a la cassola*.

*Informació facilitada pel nostre oncle Jesús Colomés Colomés.

Ingredients (foto 1):

1 perdiu**, 4 cebes,1 got de brandi, 1 fulla de llorer i una branqueta de timonet, 4 alls,1 tomata, 2 gots de brou, farina, sal i pebre.
Per a la picada: 2 alls fregits, 4-5 ametlles torrades o fregides, 1/2 got de vinagre de vi i safrà.
Fulles de col bullides.

**Aquesta recepta es pot fer amb guatlles, ja que són més fàcils d’obtenir.

Enfarinem les perdius (o les guatlles) i les fregim en una cassola amb abundant oli fins que quedin ben daurades i les reservem (foto 2). En el mateix oli s’hi afegeixen els alls, la ceba tallada a juliana i la tomata. Quan el sofregit comença a estar a punt, hi incorporem les perdius (o guatlles), la fulla de llorer, la branqueta de timonet, el brandi, el vinagre i el brou (foto 3). Tapem la cassola i deixem coure a foc suau durant 30-45 minuts. A continuació, hi afegim la picada i ho deixem coure durant 5-10 minuts (foto 4).

Amb les fulles de col bullides fem els farcellets, els enfarinem i els fregim amb oli en una paella fins que queden daurats (foto 5).

Se serveix la perdiu (o les guatlles) acompanyada dels farcellets de col (foto 6).