Escarlà és un poble que fins l’any 1970 pertanyia a l’antic municipi de Sapeira i actualment forma part del de Tremp quan tota la Terreta hi va ser adscrita. El mot Escarlà podria provenir del nom gòtic Skarilan. 

L’església de Sant Joan Baptista d’Escarlà era sufragada de la parròquia d’Espills i es va construir a finals del s. XI. Era d’una sola nau i capçada per un absis semicircular amb una finestra de doble esqueixada que es va cegar (foto 1). Les dimensions del primitiu temple es poden veure a la paret nord ja que va ser  totalment aprofitada quan es va ampliar (fofo 2). 

Al s. XVIII va sofrir una gran transformació, a partir de l’arc presbiteral es va engrandir en alçada i en longitud (fotos 1, 3 i 4). També s’hi van afegir una capella lateral a la paret nord i una altra a la façana sud. La coberta és de volta d’aresta i també es va construir un cor als peus del temple (foto 5).

La porta d’entrada està situada a la paret de ponent i a la pedra de la llinda hi ha esculpida la data de 1778,  segurament va ser el moment que es va acabar de construir aquesta ampliació (foto 6).

El campanar està situat a l’angle sud-oest, inicialment és quadrangular i després es transforma en octagonal amb una finestra a cada punt cardinal on s’hi allotjaven les campanes que actualment estan a la capella nova de la Mare de Déu de la Mir (foto 7). 

Al costat de la paret sud hi ha l’antic fossar que encara conserva la porta d’entrada (foto 4).

En el seu interior encara s’hi conserva la pila baptismal de grans dimensions i feta d’una sola pedra (foto 8).

Actualment es seu estat de conservació és molt precari, ha caigut part de la paret de l’absis i el començament de la volta d’època romànica. Aquest deteriorament es va iniciar a la dècada dels any setanta del segle passat i afecta tant a l’església com a la resta del poble d’Escarlà (fotos 1, 3, 9, 10, 11 i 12).

Accés:

Se surt del Pont d’Orrit i s’agafa la pista que transcorre paral·lela a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana.

• km: El pont d’Orrit.

0,6 km: Es travessa el barranc d’Esplugafreda i es continua en direcció sud.

2,7 km: Es franqueja el barranc de Tamesí fent una doble corba. 

3,6 km: Barranc del Campàs.

3,9 km: S’agafa el trencall a l’esquerra que va pujant en direcció est pel mig de camps de conreu i de roures (foto 13).

5,5 km: La pista gira en direcció sud-oest i arriba a l’altiplà on es pot veure el poble (foto 14).

6,1 km: Escarlà. 

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

El mas de Concurrell  és un caseriu aïllat  que va pertànyer al municipi de Sapeira fins a l’any 1970 i actualment forma part del de Tremp com tota la Terreta.

El mas té una capella dedicada a Sant Martí. Està situada al costat de la casa, és quadrangular i de petites dimensions; en una fotografia feta per Josep M. Gavin a l’abril de 1972, la capella té una teulada triangular a quatre vessants feta de teules aràbigues. Actualment s’ha construït una edificació al damunt de la capella (foto 2).

La porta d’entrada està situada a la paret oest, està formada per uns brancals fets amb pedres ben tallades que acaben en una imposta, d’on neix l’arcada de mig punt que té extradossat un guardapols format per totxanes vermelles. 

Al costat sud de la capella hi ha el cementiri del mas, que és de petites dimensions i amb la porta d’entrada situada a la part sud. En el seu interior s’hi ha construït recentment un cos de nínxols (foto 2).

Segons el professor Xavier Terrado, el nom del mas de Concurrell podria derivar del bascoide  kunkurru metatitzat a kurruku que voldria dir gep o forma arrodonida en forma de bony. Al damunt del mas de Concurrell hi ha el cingle de Sant Cosme que té una forma arrodonida semblant un gep (foto 3). 

Accés:

Se surt del Pont d’Orrit i s’agafa la pista que transcorre paral·lela a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana.

• km: El pont d’Orrit.

0,6 km: Es travessa el barranc d’Esplugafreda i es continua en direcció sud.

2,7 km: Es franqueja el barranc de Tamesí fent una doble corba. 

2,8 km: Es deixa la pista que va en direcció sud i s’agafa a l’esquerra una carrerada que s’enfila vers l’est.

4.1 km: S’arriba a la finca del mas de Concurrell. Sant Martí està a 300 metres, el track no continua ja que és una propietat particular. 

Bibliografia:

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Xavier Terrado Pablo. 2003. Toponímia de la Ribagorça. Els noms de lloc de la Vall de Boí. Pagés Editors.

Aquesta capella es devia construir als voltants del s. XV. Per bastir-la es va desmuntar tota la capçalera de l’església romànica de Sant Cosme (foto 1) que està situada a uns vint metres (foto 2).

Té una forma rectangular de 7×5 metres i el gruix de la paret fa aproximadament un metre. Està orientada nord-est a sud-oest (foto 3). Una part de la paret sud i tota la de l’oest està ensorrada (foto 4). La porta segurament estava localitzada al mur sud. El sostre està totalment ensulsit i en un dels angles de les parets hi ha una pilastra que podria ser l’inici d’un arc que aguantaria la volta (foto 5). 

Les vistes des d’aquest lloc són espectaculars en tres punts cardinals. A l’est la serra Mitjana, Esplugafreda i les serres de Turmeda i del Codó (foto 6); al nord tota la Terrreta i els seus pobles: Orrit, Sapeira, Aulàs, el Castellet, els Masos de Tamúrcia, la Torre de Tamúrcia i Espluga de Serra. També es pot contemplar la serra de Sant Gervàs i tot el Pirineu (fotos 7 i 8). Al sud Areny, Claravalls i les serres del Cis i de Llaguarres (foto 9). 

A la paret nord del Picó de Sant Cosme hi ha una balma de considerables dimensions (foto 10).   

Accés: veure Església de Sant Cosme a: www.elcanutdelsminairons.cat

Bibliografia:

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions. Arxiu Gavín de les Avellanes.

L’església de Sant Cosme era el temple del castell de Santa Eulàlia. En uns documents dels anys 1055 i 1056 consignen que el castell d’Areny estava termenat amb els de Santa Eulàlia i d’Espills.

Un instrument de l’any 1085 descriu que la senyora Ava amb els seus fills Guim i Bernat Mir i les seves filles Gerberga i Guilga, lliuren a Santa Maria de la Seu i al seu bisbe Bernat Guillem, l’església de Sant Feliu* i les pertinences que tenien als termes del Castellet, Espluga, Sapeira i Aulàs. Aquest instrument presenta els següents termenals: el coll de la Moixa a llevant, la Noguera a ponent, el puig de Cornells al nord i el castell de Santa Eulàlia a migjorn.

Aquest castell, a pesar d’estar ben documentat, es donava per perdut fins l’any 2014 que el vaig poder localitzar a uns 300 metres de l’església en direcció al sud i al capdamunt de la Plana de les Comes. Properament publicaré un escrit al meu blog dins la sèrie “Castells de la Terreta”.

L’església de Sant Cosme és un temple d’una sola nau i troglodític, la paret sud i la mitja volta de canó estan construïdes de pedra i l’altra mitja volta i la paret nord formen part de la balma que hi ha al Picó de Sant Cosme (fotos 1, 2 i 3).

La capçalera amb l’absis està orientada a l’est i es va desmuntar al s.XV per construir una capella més petita i situada a pocs metres de distància (foto 4).

La porta d’entrada està ubicada a la paret sud i només se’n conserva el brancal sud i l’inici de l’arc de mig punt que està fet amb pedra tosca del país (foto 5). Crida l’atenció que la pedra i l’argamassa d’aquesta part de la porta presenten una pigmentació vermellosa (foto 6), podria estar pintada aquesta església?.

En aquesta paret és possible que hi hagués una finestra on ara hi ha un enderroc del mur (fotos 5 i 7).

L’aparell constructiu està format per carreus poc escairats disposats en fileres ben ordenades, uniformes i regulars (fotos 5, 7, 8 i 9) que fa palesa la fórmula constructiva del s.XI.

Accés:

L’accés a l’església de Sant Cosme és molt dificultós. Se surt de la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador) (foto 10). Al km 2,1 s’arriba al gual del barranc d’Esplugafreda, es continua per la llera d’aquest barranc en direcció sud per anar a trobar el barranc de Rejuncs (foto 11). Una vegada travessat aquest barranc i molt a prop de la font (foto 12), s’ha de seguir el track indicat que assenyala els llocs per on es pot pujar per salvar els diferents esgraons de roca que hi ha en aquesta muntanya (foto 13). Només hi ha un pas per on sortejar els quatre esgraons de roca que, de forma intuïtiva, es troba per anar pujant els 235 metres de desnivell.  

El darrer tram és una canal amb força vegetació que serveix d’ajuda per poder grimpar una mica fins arribar a l’esplanada inclinada on trobarem l’església (foto 4).

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya, volum XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garcineu.

*Veure Sant Feliu del Castellet a: www.elcanutdelsminairons.cat

La primera referència d’aquest lloc es troba l’any 920 quan el monestir d’Alaó va obtenir, per donació de Ceno, una vinya al lloc dit Velone de la vall d’Esplugafreda (foto 1).

La primera església va ser consagrada l’any 987 pel bisbe Aimeric de Roda* sota l’advocació de Sant Vicenç. Al s. XI es va tornar a beneir de nou, aquesta vegada sota la protecció de Sant Esteve. Es desconeix la causa d’aquesta segona consagració però podria ser a conseqüència de la destrucció del primer temple en la darrera incursió sarraïna a la Ribagorça i a la Terreta l’any 1006. 

Entre els anys 1106 i 1112 es troba un altre document on explica la conveniència entre l’abat Bernat d’Alaó i Martí Galin, a canvi de la meitat dels seus béns el nomenava clergue de Sant Esteve d’Esplugafreda amb la condició de mantenir l’observança de la castedat. En el mateix document consta que quan es morís el seu cos fos traslladat i enterrat a Alaó i en aquest moment el cenobi es quedaria amb l’altra meitat del seu patrimoni.

De la primitiva església construïda a finals del s. X no en queda cap vestigi. Durant el s. XVIII va ser enderrocada per poder construir un nou temple més gran i d’estil arquitectònic barroc. Aquest fenomen va passar a molts pobles de la Terreta quan les antigues esglésies van quedar petites per encabir l’increment de la població que hi haver en aquella època. 

Aquest no és el cas d’Esplugafreda que va mantenir gairebé el mateix nombre de cases al llarg de 700 anys. Segurament el motiu va ser el poder econòmic d’aquestes cases que va coincidir amb la millora de l’economia general del país.

Per Esplugafreda hi passava tot el tragí que portava els productes excedents de la Conca de Tremp, com l’oli i el vi, per transportar-los als pobles de la muntanya que n’eren deficitaris. La distància entre Tremp i Esplugafreda feia que aquest fos un lloc de parada i fonda.

L’església construïda al s. XVIII és rectangular, la porta d’entrada està situada a la façana est i resolta amb un arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca del país (foto 2 i 3). Damunt la porta hi ha un òbol fet també amb pedra tosca.

A la paret nord s’hi obre una capella (foto 4) i el campanar està situat a l’angle sud-est, és quadrangular i de grans dimensions (foto 5).

L’església actualment està en un estat de completa ruïna (foto 6) sense cap mobiliari ni objecte litúrgic a excepció de la pila baptismal, que té una forma arrodonida i està feta d’una sola pedra. Ha estat arrancada de la paret on estava, però degut al seu pes i estar lluny de la pista, no ha pogut ser espoliada (foto 7).

*Aimeric va ser fet presoner per Al-Makil (fill d’Almansor) l’any 1006 durant la ràtzia que va fer a la Ribagorça i possiblement a la Terreta. Va demanar un fort rescat per al seu alliberament, però com que era molt elevat no s’aconseguia. Aleshores li van permetre que es bescanviés pel seu nebot que va quedar com a penyora i així ell va poder anar a les parròquies del seu bisbat per aconseguir els diners del seu rescat i poder deslliurar el seu nebot. Aimeric va ser el tercer bisbe d’aquesta nova seu catedralícia (el quart si tenim en compte Adulf que finalment no va ser bisbe per un problema de dret canònic quan el bisbat de la Seu d’Urgell es va oposar a la constitució d’aquesta nova diòcesi).

Accés:

0,0 km: El Pont d’Orrit, s’agafa la carretera que va a Sapeira, el Castellet i Espluga de Serra.

1,8 km: Es deixa la carretera asfaltada que gira a l’esquerra i es continua recte per la pista (pal indicador: Esplugafreda-Tremp).

2,7 km: A l’esquerra surt una pista que va a una pedrera, es continua en direcció est i paral·lel al barranc d’Esplugafreda.

3,6 km: Gual del barranc d’Esplugafreda. Una vegada travessat el barranc, la pista s’enfila fent ramanxoles.

5,6 km: Estem a 90 metres del poble. Deixem la pista i s’agafa l’antic camí en direcció sud.

5,7 Km: Església de Sant Esteve d’Esplugafreda.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

Manuel Iglesias Costa. Roda de Isábena. Monografias del Instituto de Estudios Pirenaicos. Jaca 1980. Número 108. Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

El Pont d’Orrit és un conjunt de cases que estan situades a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana i al costat del pont i totes formaven part del poble d’Orrit.

Aquest nucli de població  està constituït per quatre cases que, a l’estar situades al costat de la carretera N230, els seus veïns no van emigrar com així ho van fer els del poble d’Orrit. 

L’any 1963 hi havia un pressupost per arreglar el llenat de l’església de Sant Pere (veure Sant Pere d’Orrit a: http://www.elcanutdelsminairons.cat), però el bisbat de Lleida no va creure oportú arranjar-lo donat que moltes de les cases d’aquest poble ja havien marxat. Per aquest motiu es va decidir la construcció una església nova al Pont d’Orrit on hi vivien més famílies.

El dia 13 de setembre de 1963 es va posar la primera pedra d’aquesta església i crida l’atenció que el bisbe de Lleida, Mn. Aurelio del Pino Gómez, no va creure oportú anar a aquest acte delegant la seva presència en el capellà Mn. Amadeo Capella.

És un edifici de petites dimensions d’una sola nau amb volta semicircular. A la paret oest s’obre la porta d’entrada, damunt seu hi ha una petita finestra rodona i un campanar d’espadanya amb  dos ulls  que allotgen dues campanes que  van ser aprofitades de l’església de Sant Pere d’Orrit (foto 1 i 2).

Bibliografia:

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.