SANT ANDREU D’ESCALES

Era la capella del mas de Sant Andreu que depenia de Santa Maria d’Alaó. El primer document on s’esmenta  aquesta capella-església, que després donarà nom al mas, apareix en un privilegi de Carles el Calb (823-877) al monestir d’Alaó per establir-hi una cel·la monacal.

El mas amb la seva capella estava situat al peu de la muntanya de Casterner de les Olles, a prop del riu Noguera Ribagorçana i al costat del camí que anava des de la Conca de Tremp fins al Pont de Suert. 

Durant la construcció de la presa i la central hidroelèctrica d’Escales, en aquest mas s’hi van habilitar dormitoris pels treballadors provinents de fora del país, donada l’escassetat d’aquests equipaments a la zona (foto 1-juny 1949-). 

El mas de Sant Andreu va ser expropiat per l’ENHER (foto 2-febrer 1955-) al  quedar colgat per les aigües del pantà d’Escales (foto 3- juny 1955-).

Bibliografia:

http://historiatransportcat.blogspot.com

SANT LLORENÇ DE CASTERNER DE LES OLLES

Casterner de les Olles està situat a la vessant nord de la serra de Sant Gervàs, a prop de la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana i a 878 metres d’altitud. El nom li ve donat per “Castrum migrum”, degut al color verd fosc de la roca volcànica que aflora en aquest lloc. I el mot de les Olles, devia ser per la manufactura d’estris de terrissa que, aprofitant l’argila de la vora del riu, es devien fer en aquest lloc.

En el cens de 1359 hi havia cinc focs (aproximadament unes 30 persones), depenia de la vegueria del Pallars i estava sota el domini de l’abat d’Alaó.

Va tenir ajuntament propi entre 1812 i 1847, moment en què va passar a formar part del d’Espluga de Serra. Des de l’any 1970 pertany al municipi de Tremp.

El seu terme ha quedat inundat per les aigües del pantà d’Escales. Això li confereix un encant especial, sembla una península enmig de les aigües de l’embassament (foto 1).

Per sota del poble hi passava el camí que arribava fins al Pont de Suert i al seu costat hi havien dues cases molt importants: Sant Andreu i l’hostal de Borrugat, lloc de pas i parada obligada dels traginers que feien el camí.

L’església de Sant Llorenç havia sigut una parròquia pròpia i tenia com a sufragades les esglésies d’Enrens, del Trepadús i de Llastarri. En les darreries del s. XIX va passar a dependre de Santa Maria d’Alaó.

És un edifici romànic construït al segle XII (foto 2), d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada (foto 3).  L’absis  és semicircular amb una finestra que ha estat cegada i com a única ornamentació hi ha un fris bisellat a la part superior   sense cap mènsula que l’aguanti (foto 4). L’altar està desmuntat però encara hi ha l’ara que és d’una sola peça i de dimensions considerables (foto 5). No es conserva la pila baptismal, però el que es manté encara és pila de la l’aigua beneïda que està al costat de la porta d’entrada (foto 6).

En la paret oest s’alça un petit campanar d’espadanya d’un sol ull sense campana i s’obre la porta d’entrada que és molt senzilla (fotos 7 i 8).

L’estat de conservació és molt dolent, una part del mur sud ha caigut i el llenat està en molt males condicions (foto 9).

Accés:

Des de l’esplanada que hi ha al costat del pantà d’Escales, on es poden deixar els cotxes, es passa pel damunt de la presa per anar a trobar la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana. Tot just a la paret de roca que està foradada per continuar el camí hi ha una placa commemorativa que diu: “DESCANSEN DE SUS TRABAJOS PUESTO QUE SUS OBRAS LES ACOMPAÑAN. EN RECUERDO DE SUS FALLECIDOS. ENHER. MCMLXXII (foto 10). No deixa de ser un gran eufemisme homenatjar uns treballadors que van morir construint la presa i la central als anys cinquanta, patint un règim de treball molt dur  i sense cap mesura de seguretat laboral.

LA FUSTA

A la Terreta la fusta dels arbres s’utilitzava bàsicament per a la realització de mobles, per tot tipus d’estris  tant domèstics,  com per treballar al camp o per  la construcció, i inclús, s’havien fet travesses pel ferrocarril.

Per treballar la fusta es feien servir diverses eines: destral, serra de mà, serra de cadastre, “trançador”, tribanes, etc. (foto 1) 

En funció del que es necessitava s’empraven diferents tipus d’arbres: per  la fabricació de mobles de qualitat, s’utilitzava el noguer i el cirerer. Per fer els cargols i caragola de la premsa del vi, la servera, ja que té una fusta molt resistent (fotos 2 i 3). 

Del lledoner es feien les “tabarres” de les “aubardes” de les mules, els mànecs de les aixades, les masses, etc., i dels seus llucs els bastons (fotos 4, 5 i 6). 

De “l’almudella” els timons de les arreus (fotos 7 i 8). 

Del roure es confeccionaven les dogues de les tones del vi, les taules i els taulons pels tribols dels pallers i d’aquesta fusta -de les rouredes d’Aulàs i d’Esplugafreda-, s’havien fet travesses per fitxar les vies del ferrocarril (fotos 9, 10 i 11).

Com que a la  Terreta no hi havia pins, les bigues de les cases d’aquesta fusta eren portades pel mètode de l’arrossegament des de l’altre costat de la serra de Sant Gervàs, passant pel coll de la Basseta.

A la Terreta no hi havia cap fuster, la major part de la fusta que es feia era per fabricar taules i taulons que després utilitzava el fuster d’Areny o servien per construir els “tribols” dels coberts i  dels pallers de les eres o de les cases (foto 11). 

L’obtenció de les taules i taulons es feia de la següent manera: es serrava el tronc del roure amb el “transador” en funció de la llargada i l’amplada de les taules i taulons que es necessitaven. 

Pujava Puyet d’Orrit que tenia una serra especial (serra de cadastre). Es buscava una espona alta i es feina una mena de bastida on es col·locava el tronc paral·lel al terra. Es marcava el tronc amb línies paral·leles tibant un fil impregnat amb una pols vermella o blava.

Es començava a serrar seguint la línia marcada. Dos homes a la part de baix que feien baixar la serra i un home a la part de dalt que l’estirava cap amunt. D’aquesta manera s’obtenien els taulons (la fusta dels extrems del tronc) i les taules (recreació fotos 12 i 13).

LA SANTÍSSIMA TRINITAT DEL TREPADÚS

Antiga capella de la casa Trepadús, actualment en runes i  és difícil identificar el lloc on estava situada. Formava part de les dependències del caseriu que està totalment ensulsit.

La casa Trepadús formava part del poblament d’Enrens que disposava d’ajuntament propi l’any 1812. Posteriorment es va annexionar al de Casterner de les Olles i per manca de població, finalment es va agregar al municipi d’Espluga de Serra. Des de l’any 1970 forma part de l’ajuntament de Tremp.

La capella era quadrangular i segurament de volta de canó pel que s’observa d’un mur lateral i, segons Pascual Madoz, en el seu interior hi enterraven els difunts per no disposar de cementiri. 

A pocs metres de la casa,  en direcció oest, hi ha un petit cementiri.

Accés: des del castell d’Enrens surt un caminet en direcció oest, i a mesura que baixa gira en sentit sud-oest  pel mig de roures i de matolls, la qual cosa el fa molt agradable de caminar. Al cap d’1,1 Km s’arriba als bancals propers a la casa que queden a la dreta. El terreny s’aplana i és on hi havia la gran extensió del terra conreable de la casa Trepadús. Deixem el camí i a uns 130 metres s’arriba a les restes del caseriu.

Aquest camí continua en direcció sud  fins a trobar el barranc de Cantallops, molt a prop de les aigües del pantà d’Escales, després s’enfila en direcció est fins al coll de Sant Roc d’Adons. Per aquest sender passa la Caminada de les Carenes.

Bibliografia:

Pascual Madoz. Diccionario-estadístico-histórico de España i sus províncies de Ultramar. Madrid 1845.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

SANTA MARIA D’ENRENS

Aquesta església es troba al costat del castell del mateix nom. El conjunt del castell, de l’església i de l’antic poblament està situat a la vessant nord de la Serra de Sant Gervàs. 

Enrens és un topònim d’origen basc, segon Joan Coromines el seu origen podria derivar de errentze que voldria dir espina o punxa. Per tant, Enrens voldria dir lloc amb matolls, esbarzers,..

Les primeres notificacions del lloc d‘Enrrense  surten en un document de l’any 980 que està relacionat amb unes adquisicions del monestir de Lavaix al castell de Viu que estava termenat amb el d’Enrens. 

En l’arranjament definitiu de la partició del comtat de Pallars, Artau II (comte de Pallars Sobirà), la seva esposa Eslonça i el seu germà Ot, venen i permuten el castell d’Enrens a Ramon V (comte de Pallars Jussà) i a la seva esposa Valença.

Enrens tot i estar a la part nord de la serra de sant Gervàs, pertanyia al terme municipal d’Espluga de Serra (la Terreta). Des de l’any 1970 pertany a l’ajuntament de Tremp.

El castell protegia el coll de Sant Roc de Viu de les possibles incursions sarraïnes procedents de la Terreta a través del coll de Llastarri, evitant així la penetració cap al Pallars Sobirà (Senterada-Sort) i la vall de Barravés (el Pont de Suert). 

El castell està totalment ensorrat i les seves pedres han servit per a la construcció de bordes properes al castell. Hi resten els murs que podrien correspondre a una torre de planta quadrangular.

L’església es troba al damunt d’una roca de grans dimensions situada al sud-oest del castell (50 metres). Per accedir-hi cal trobar una escletxa a la part est de la roca que serveix per poder pujar a la plataforma superior a on hi han les restes. Queden els carreus de la base de la paret oest i de l’absis que aprofita la forma semicircular de la mateixa roca. Les pedres de les parets de l’est i de l’absis han caigut fora de la roca. La major part del mur oest està caigut i es poden veure les pedres que estan ben escairades i treballades. 

El poblament d’Enrens i el Trepadús l’any 1812 formaven part d’un ajuntament propi i la seva església estava sufragada a la de Casterner de les Olles.

Accés: Des del mateix port de Viu en la N240 (1.230m d’alçada),  al costat d’un prat on hi ha un petit bar, s’agafa una pista que puja en direcció oest. A 150 m es deixa i s’agafa el camí que s’enfila amunt. La pista va fent alguna ramanxola per guanyar alçada i el senderó va pujant per la part dreta. A uns 100 metres del coll, el camí creua la pista i puja per la seva esquerra. En aquest punt hi ha el pilaret de Sant Roc. El coll està a 1,5 km de la sortida (alçada 1.442m). A partir d’aquí s’agafa la pista que va  baixant en direcció oest , al cap de 400 metres es pren de nou el camí (1,9Km). Al Km 2,3 es torna a trobar la pista i la seguirem durant 100 metres, deixant-la definitivament. Es continua baixant  pel senderó en direcció oest durant uns 500 metres fins arribar a les restes del castell (Km 2,9). A 50 metres es troba l’esperó rocós on està situada l’església. Es va a buscar la base de la paret rocosa per la part est fins que es troba una escletxa, que puja diagonalment a la plataforma on hi han les restes de  l’església de Santa Maria d’Enrens. En total s’han fet 2,98 Km, amb un ascens de 226 metres i un descens  de 178 metres. El trajecte no presenta cap dificultat tècnica.

Bibliografia:

Catalunya Romànica, Volum XV, Pallars

Enciclopèdia Catalana

Arxiu Gavín de les Avellanes

Inauguració i xerrada “Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta. 1.400 anys d’història a Tremp

Ahir dia 5 de juliol al vestíbul de l’Arxiu del Consell Comarcal del Pallars Jussà es va fer la visita a l’exposició “Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta. 1.400 anys d’història”. Posteriorment a l’Epicentre de Tremp es va fer la xerrada explicativa de les característiques de cadascun dels temples. Voldria donar les gràcies al director de l’Arxiu pel seu suport, a la regidora de l’ajuntament de Tremp i a l’alcalde del Pont de Montanyana per  la seva assistència i a tots els que em van acompanyar.

LES CARBONERES

PRECEDENTS I UTILITAT

El carbó vegetal es produeix a l’escalfar la fusta fins a temperatures de 400-700º en absència d’aire, cosa que provoca una combustió incompleta. La seva aplicació més important ha estat com a combustible, ja que el seu poder calorífic és 2,5 vegades superior al de la fusta. Això l’ha fet indispensable per a la producció del ferro en un procés anomenat “la farga catalana”.

El carbó es produeix al crear una barrera física que aïlla la fusta de l’exterior, per evitar que l’oxigen de l’aire la incendiï.

PROCEDIMENT

Els carboners venien de fora de la Terreta. Prèviament s’havia comprat part d’una roureda per tal de tallar els roures i les alzines, que eren la base per poder fer el carbó.

La quadrilla estava formada per 8-10 homes. Si a prop de la carbonera no hi havia una cabana, es feien una barraca amb llenya, boixos, molsa, etc., i es cobria amb terra. En aquesta barraca hi passaven les dues o tres setmanes que durava el procés de tallar la llenya, preparar la carbonera, encendre-la, la cuita, la treta i baixar el carbó. 

Amb la destral es tallaven els roures i les alzines, posteriorment es partien en trossos d’uns 80-100 cm i els anaven amuntegant. 

Després aplanaven el terreny i començaven a apilar els troncs de forma vertical fent una rodona, anant amuntegant més fileres de troncs fins a completar una estructura de mitja esfera (carbonera anomenada de pila alta o rodona). Es deixava al mig un forat per tal que el fum tingués una sortida. Tota l’estructura es tapava amb boixos i terra.

Començaven a fer foc pel forat del damunt, fent que aquest anés penetrant per tota l’estructura. Els homes anaven controlant el foc fent petits forats a l’estructura per tal d’afavorir el tiratge. 

La combustió es controlava per mitjà de senyals externs: els olors i colors del fum que anava desprenent. 

La carbonera cremava uns 7-8 dies i després deixaven que es refredés. 

El carbó es carregava amb sàrries (uns 70 Kg a cada costat) i es baixava amb matxos des de la carbonera fins a on es podia carregar amb camions.

A Saperia es van fer carboneres a les rouredes del Xiquillo, de Franxo, de Garcia, i de Foquinet i als Gargallons.