ARNAU MIR DE TOST A LA BAIXA RIBAGORÇA. Castell de Lluçars.

On 9 d'Octubre de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Arnau Mir de Tost a la Vall de la Noguera Ribagorçana, la Clotada d'Areny i la Baixa Ribagorça, HistoriaDeixa un comentari

Aquest castell va formar part del sistema de fortificacions destinat a protegir i afavorir l’assentament de la població en aquest enclavament duran tel s. XI. Des de la seva posició, controlava la vall del riu Queixigar i contribuïa així a la defensa de la frontera sud dels territoris cristians.

Aquest castell originalment era musulmà. Les primeres referències documentals daten de l’any 1026, quan s’esmenta que el terme del castell de Montanyana arribava fins a Lluçars. Un nou document de l’any 1062 indica que Ximèn Fortuny n’era el castlà i que el castell estava sota el feu d’Arnau Mir de Tost. Finalment, el castell torna a aparèixer documentat en el testament del senyor d’Àger, de l’any 1071. En la documentació medieval, el lloc de Lluçars apareix en els documents amb el nom de Locars.

El castell de Lluçars va ser conquerit probablement al voltant de l’any 1030 i formava part del comtat de Ribagorça. Cap al volts del 1062, Arnau Mir de Tost hi va fer construir l’espectacular torre que avui es conserva.

El castell està format per una torre de forma pentagonal, de gran alçada, protegida per una muralla que recorria tot el perímetre de la roca sobre la qual s’assenta el castell (fotos 1, 2, 3 i 4).

La torre es troba en un bon estat de conservació i recentment ha estat restaurada. En canvi, de la muralla exterior només se’n conserva la base d’alguns trams i dues bestorres als extrems nord i sud (foto 5).

La torre té una forma pentagonal per la part exterior i quadrada a l’interior, i fa uns 20 metres d’alçada. Està distribuïda en sis pisos, tres dels quals estan per sota de la porta d’entrada, situada a vuit metres del terra. En aquests nivells inferiors hi havia els magatzems. Els tres superiors tenen espitlleres i finestres adaptades per a la defensa. Al pis més alt es troben uns merlets i uns finestrals on antigament hi havia una estructura de fusta a tall de matacà (foto 6). L’alçada de la torre, juntament amb les finestres, espitlleres i l’estructura defensiva de fusta situada a la part superior, feien que aquesta torre fos inexpugnable.

Com a element curiós, aquest castell, com d’altres construïts per Arnau Mir de Tost, disposa d’una comuna que buida a la paret nord del castell (foto 7). Al pis superior hi ha una capella en forma d’absis, amb una finestreta d’esqueixada interior per aprofitar millor la llum que hi entrava.

Probablement, la torre del castell de Lluçars és una de les més altes i més ben conservades construïdes a mitjans del s. XI.

El poble de Lluçars es va bastir al vessant sud del castell (foto 8) i conserva una notable església romànica dedicada a Sant Cristòfol, datada al segle XII. És un edifici de planta basilical, de tres naus, cada una de les quals acaba en un absis semicircular precedit pel corresponent arc presbiteral, tots orientats a sol naixent. Els absis presenten un fris amb decoració escacada (fotos 9 i 10).

Les naus laterals estan sostingudes per grans pilastres rodones amb capitells decorats amb elements vegetals (foto 11). En l’interior, dins d’un petit nínxol excavat a la paret, es conserven dins d’una arqueta, les relíquies de sant Bendito (sant Benet) (foto 12).

La porta d’entrada està situada als peus del temple, és de mig punt i formada per grans dovelles (foto 13). Al mur sud, hi ha una altra porta, actualment cegada, que conserva restes de decoració escultòrica amb un timpà amb una creu (foto 14).

L’exterior de l’església també presenta elements decoratius. El mur sud i els absis estan ornats amb un fris escacat sostingut per petites mènsules (foto 15). Al mur nord s’alça el campanar, de forma quadrangular, la part superior del qual va ser acabada en època més recent.

Accés:

Des de l’N-230, després de passar el poble de Tolba, cal agafar la carretera HU-V-9321 que ens porta a Lluçars després de recórrer uns 4,7 km. Des de la plaça de l’església, cal anar en direcció nord fins a trobar el carrer Major, des d’on ja tenim al davant la impressionant torre del castell. Girem a l’esquerra fins a trobar el carrer de Caps de Vila. Continuem en direcció nord, a pocs metres, a mà dreta, trobem la roca que aguanta una bestorre del castell (foto 16), al cap de pocs metres, a la mateixa banda, trobem el pujador que ens porta fins a la base de la torre.

Bibliografia:

Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
http://www.artmedieval.net-Arago
www.elcanutdelsminairons.cat

ARNAU MIR DE TOST A LA BAIXA RIBAGORÇA

On 2 d'Octubre de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Arnau Mir de Tost a la Vall de la Noguera Ribagorçana, la Clotada d'Areny i la Baixa Ribagorça, HistoriaDeixa un comentari

Arnau Mir de Tost és un personatge que va viure al s. XI i va ser clau en la configuració actual de Catalunya. Malauradament, la seva figura ha passat força desapercebuda i m’agradaria posar-lo en valor per tot allò que va administrar en un territori amplíssim, que va des del Solsonès i la Segarra, l’Alt Urgell, la Noguera, el Pallars Jussà, la Clotada d’Areny i la Baixa Ribagorça. Arnau Mir de Tost també és conegut com a senyor d’Àger.

El dia 5 de setembre de 2025 ja vaig parlar d’ell en aquest enllaç: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/09/05/arnau-mir-de-tost-a-la-vall-de-la-noguera-ribagorcana-i-la-clotada-dareny/, on descrivia els castells d’Areny de Noguera (https://elcanutdelsminairons.cat/2025/09/19/castell-dareny-de-noguera/) i de Montanyana (https://elcanutdelsminairons.cat/2025/10/10/castell-de-montanyana/) que havien estat de la seva propietat i en feia una breu pinzellada biogràfica, tot posant en relleu la seva importància. Posteriorment, vaig dedicar sengles articles als castells d’Areny de Noguera (19 de setembre de 2025) i de Montanyana (10 d’octubre de 2025).

Per comprendre què va representar aquesta figura històrica, cal explicar els castells que va tenir en feu o en alou. En total, en foren 74, dels quals 22 es trobaven situats a la Clotada d’Areny i a la Baixa Ribagorça -a la riba dreta del riu Noguera Ribagorçana- a mitjans del s. XI, en una època en què encara no existia aquesta divisió territorial i, per tant, no hi havia controvèrsies derivades dels topònims ni de les demarcacions administratives modernes.

Els 22 castells que Arnau Mir de Tost tenia en feu i alou en aquest territori eren els següents:

Areny de Noguera, Bellmunt, Cabestany, Calladrons, Capella, Casserres, Entença, Estanya, Estopanyà, Falç, Fet, Finestres, Lasquarri, Llaguarrés, Lluçars, Miravet, Montanyana, Pilzà, Purroi, Siscar, Soriana i Viacamp.

El meu fill, Lluís Colomés Barbarà, va fer el seu Treball de Recerca de Batxillerat titulat “Localització i estudi dels castells en feu i alou d’Arnau Mir de Tost a la frontera del segle XI”^[1] i durant el 2013 i el 2014 vaig fer de suport logístic acompanyant-lo amb cotxe als indrets on es trobaven els castells o les seves restes.

Tal com indica el títol, una part fonamental del treball consistia en la “localització” dels castells. Aquesta tasca no era senzilla, ja que molts es troben en indrets molt allunyats i de difícil accés. Calia, doncs, anar-hi un per un, trobar el camí d’accés i enregistrar-lo mitjançant un track digital, com també fer les fotografies corresponents i descriure les característiques i les possibles funcions de cada castell, com també l’estat de conservació actual.

Aquesta sèrie estarà inclosa dins del meu Blog: www.elcanutdelsminairons.cat, a l’apartat Història/Arnau Mir de Tost la Vall de la Noguera Ribagorçana, la Clotada d’Areny i la Baixa Ribagorça.

Periòdicament, aniré publicant informació sobre els vint castells que hi ha en aquesta zona geogràfica. De cadascun, descriuré la situació estratègica i la ubicació, les primeres referències documentals, si Arnau Mir de Tost el tenia en feu o en alou, l’any de la conquesta o de la seva construcció, com també les característiques i la descripció del castell o de la torre.

També inclouré informació sobre el poblament associat i la seva església, l’estat de conservació actual i finalment l’accés.

Bibliografia:

Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
http://www.artmedieval.net-Arago
www.elcanutdelsminairons.cat

^[1] Aquest treball de recerca va obtenir la qualificació de “10” i va ser finalista del Premi Francesc Noy d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra de l’any 2014.

ELS MENJARS DE LA TERRETA. Un veritable llibre de cuina digital obert a tothom, per descobrir i compartir unes receptes que sorprendran a més d’un

On 18 de Setembre de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Ha finalitzat la sèrie “els menjars de la Terreta”, que és, un veritable llibre de cuina, en aquest cas, un llibre digital que està obert a tothom que el vulgui consultar. Tal com explicava en la introducció d’aquesta sèrie (https://elcanutdelsminairons.cat/2025/11/18/els-menjars-de-la-terreta/), el meu objectiu era posar en valor i retre homenatge a les mestresses de les cases dels pobles de la Terreta, que, amb allò que tenien a l’hort, al corral o al rebost alimentaven amorosament a les seves famílies.

La cuina de la Terreta vol demostrar que, amb els productes de màxima proximitat, es pot gaudir d’una cuina extraordinària. En alguns plats, m’atreviria a dir que hi trobem autèntiques “delicatessen” i d’altres, pel seu exotisme i originalitat, poden despertar la curiositat dels que busquen plats diferents i sorprenents. I tot això, a més, elaborat amb productes de casa nostra, sense necessitat de recórrer a ingredients que han de venir de lluny i que, en alguns casos, poden contribuir a una mena “d’espoli” alimentari dels països d’origen.

Alguns dels plats dels menjars de la Terreta són d’una originalitat i exotisme que sorprendran a més d’un. Són receptes que ens recorden que la cuina tradicional, quan es mira amb uns altres ulls, pot oferir-nos sabors, combinacions i descobertes tan interessants com qualsevol cuina que ens arribi de l’altra punta del món.

Us recomano que feu un repàs de les 37 receptes que hi trobareu i us animo a provar-les.

Bon profit !.. i ja em direu !.

ELS MENJARS DE LA TERRETA. Conill a la cassola (una recepta per sortir del pas com deia la nostra padrina)

On 11 de Setembre de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Els conills eren abundants i era una font de proteïna bàsica en l’alimentació de les famílies dels pobles de la Terreta, gairebé totes les cases tenien un “conillà” (conillera) en algun racó de l’era (foto 1).

El conill era una font de carn accessible i fàcil d’obtenir, ja que aquest animal es reprodueix amb rapidesa, la gestació dura trenta-un dies i cada ventrada pot tenir entre 6 i 8 catxapons. A més, una conilla podia tenir diverses gestacions al llarg de l’any. La seva cria no requeria grans recursos, ja que s’alimentaven d’allò que oferien l’hort i el camp: herba fresca, alfals, fulles de col, restes de verdura, etc.

El conill a la cassola era un segon plat habitual. Quan es presentava algun convidat no previst i calia preparar un àpat ràpid, matar un conill, espellar-lo i posar-la a la cassola, era un dit i fet.

El conill és una menja molt saludable, és lleugera, nutritiva i fàcil de digerir. És rica en proteïnes d’alt valor biològic, baixa en greix i aporta vitamines del grup B i minerals com el fòsfor, el potassi, el ferro i el zinc.

Ingredients (foto 2)

Conill
Farina
Ceba, alls, tomata (de l’hort o en conserva), pebre i sal
Si és època que l’hort dona recapte, pebrot vermell
Una fulla de llorer i una branqueta de timonet (farigola)
Un got de conyac o vi ranci
Per la picada: ametlles torades, all i julivert

Els talls de conill se salpebren un parell d’hores abans, per tal que s’adobi una mica.

S’enfarina i es fregeix en abundant oli que després servirà per fer el sofregit i es retira de la cassola (fotos 3 i 4). S’afegeix la ceba, el pebrot, els alls i després la tomata, la fulla de llorer i la branqueta de timonet (foto 5). Quan tot està ben sofregit, s’incorpora el conill, el got de conyac o vi ranci i es deixa coure amb la cassola tapada a foc lent, i finalment, s’hi tira la picada a l’últim xup-xup (fotos 6 i 7).

ELS MENJARS DE LA TERRETA. Aprofitament culinari del corder. Cues de corder amb tumfes (menjar carn de bèstia viva)

On 4 de Setembre de 20264 de Setembre de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Que ningú s’espanti, no es tortura a cap animal. Ni es treu un tros de cuixa ni de cap altre lloc del cos, per poder recrear una tradició que té l’origen en l’aprofitament de qualsevol proteïna animal, en els temps pretèrits i en un context de penúries i escassetats, quan a la Terreta gairebé tothom tenia un petit ramat de bestiar (ovelles).

Cada any es venia la corderada (els corders que naixien en una temporada) i així obtenien els pocs diners que entraven en una casa a l’any. Però, per tal de fer gran el ramat, el pastor es quedava amb algunes femelles (corderes) i així, a poc a poc, engrandir la ramada.

A aquestes femelles se les escuava (amputar la cua deixant 2-3 vèrtebres del còccix de forma que la cua resultant tapés parcialment la zona anus-genital).

No hi ha cap evidència científica que avali aquesta pràctica que està estesa a nivell mundial i seguida per totes les societats que tenen ramats d’ovelles i, segurament, d’ençà que es va domesticar l’ovella. Els beneficis que sembla que produeix l’amputació de la cua (caudectomia) són els següents:

Mantenir neta la zona anus-genital i d’aquesta manera prevenir la miasis cutània (infestació per larves de la mosca), pel fet que no s’acumula matèria fecal a la cua si aquesta és curta.
Facilitar la còpula per part del marrà.

Una vegada tallada la cua, aquesta es cuinava i era una menja deliciosa.

S’ha de dir que la carn de les cues de corder conté majoritàriament gelatina (col·lagen), vitamines del grup B i molts oligoelements i per aquest motiu és una carn saludable.

Procés de pelar les cues:

S’han d’escaldar per tal de poder treure la llana que està adherida a la pell de la cua, cal que l’aigua estigui a uns 70-80 graus, ja que si està més calenta, es produeix una cremada de la pell i les vèrtebres queden pelades sense la carn. Una vegada arrancada la llana, s’ha de treure el borrissol que ha quedat, socarrimant-les amb foc i després s’hi passa un ganivet ben esmolat per tal d’afaitar la cua. (fotos 1, 2 i 8)

Ingredients:

Cues de corder pelades, sublimades i ben rascades
Trumfes (patates)
Alls, tomata, pebre negre, sal i llorer

Preparació:

Es fa una primera bullida de les cues. Després es posen en una olla exprés amb una fulla de llorer i uns grans de pebre. Han de bullir entre 45 minuts i una hora i es guarda el caldo de fer-les bullir. Es prepara un bon sofregit de tomata i es reserva. En una paella s’hi sofregeixen els alls a làmines amb abundant oli. Quan comencen a estar rossos es retiren. En aquest oli s’hi sofregeixen les cues cuites, després s’hi incorporen les trumfes per tal d’enrossir-les una mica, s’hi tira el sofregit de la tomata i es cobreix amb el caldo de coure les cues juntament amb una fulla de llorer. Es deixa bullir durant una mitja hora i ja es poden menjar (foto 8).

Agraïments:

Manel Beneria de Boí-la-Pobla de Segur

Mateu de Toralla

Pau de Vinyafrescal

Maria de casa Aiguana de Durro

Sandra Altarriba i Enrique Ariño del Restaurant casa Pasé de Sopeira

ELS MENJARS DE LA TERRETA. Aprofitament culinari del corder. Carn a la creu o a l’estaca

On 12 d'Agost de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Aquesta manera de cuinar el corder s’ha incorporat a la nostra cuina gràcies als immigrants de sud-amèrica principalment argentins i ara forma part de moltes festes multitudinàries on el protagonista és el corder com és ara la Fira del Corder de Tremp (foto 1) o familiars com és el cas de casa Jumperna (foto 2).

Es prepara un corder en canal d’uns aproximadament 12 kg. Se li dona uns cops a l’espinada i al sacre per tal que es pugui obrir bé per estacar-lo a la creu (foto 3).

Es sala amb abundància per la part interior i exterior. Es lliguen amb filferro les quatre potes a la creu. També es lliga la columna dorsal per tal que estigui ben fixat així com els extrems de les costelles perquè quedi tot el corder totalment obert i pla.

Es posa boca avall de tal manera que les cuixes queden a la part superior perquè li arribi millor l’escalfor de les flames i la part interna del corder mirant a la font de calor. Es posa el foc a una distància d’uns 80 cm de tal manera que en posar la mà a la carn no ens cremem (fotos 4 i 5). A mesura que es va coent cal ruixar-lo amb salmorra per hidratar la carn i evitar que es cremi i a la vegada es va salant. La cocció pot durar 3-4 hores, els primers dos terços es cou l’interior (la part externa comença a suar), després es gira i el següent terç es cou la part externa.

Preparar un corder a la creu o a l’estada, és tota una experiència. La lentitud de la cocció convida a compartir conversa al voltant del foc, mentre l’espectacle de les flames, els ferros i l’aroma de la carn creen una atmosfera única. El rostit pausat permet que la carn es vagi torrant a poc a poc, adquirint una textura i sabor excepcionals. Si, a més a més, s’hi suma la qualitat de la carn del corder xisqueta, el resultat és una experiència gastronòmica extraordinària (foto 2).

Salmorra:

En una ampolla de litre i mig de plàstic es fan 2-3 forats al tap
Sal abundant
Suc de 2 llimones
3-5 alls matxucats
Llores, orenga, romer

El corder s’acompanya amb chimichurri:

S’hidrata amb una mica d’aigua amb les següents herbes aromàtiques: 2 cullerades d’orenga, 1 branca de farigola, 1 branca de romaní, també s’hi pot posar alfàbrega o llorer.
Se sofregeix 1 ceba i es barreja amb les herbes hidratades, s’hi afegeix ají de chimichurri, grans de pebre negre, pebre vermell, vinagre de vi, 3 rams de julivert ben picat, 1 tasseta de vinagre i 250 cc d’oli d’oliva.

Una alternativa pallaresa al chimichurri és acompanyar-lo amb un bon allioli de trumfa o de codony. https://elcanutdelsminairons.cat/2025/11/21/els-menjars-de-la-tereta-allioli-de-codony-de-pera-i-de-trumfa-patata/

ELS MENJARS DE LA TERRETA. Aprofitament culinari del corder. Potetes de corder guisades

On 31 de Juliol de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Aquesta recepta és un exemple de l’aprofitament culinari del corder, res es podia desaprofitar. Tot i que netejar i pelar les potetes podia ser una tasca laboriosa, l’esforç quedava plenament compensat per la finor, la melositat i la textura d’aquesta menja, molt apreciada en la cuina tradicional. Avui, però, és un plat menys consumit i poc present en les taules quotidianes.

Convido a recuperar-les i a provar-les pel seu sabor suau i delicat, per la seva característica textura i, sobretot, per la seva riquesa en col·lagen i gelatina natural. En època en què moltes persones recorren a suplements de col·lagen per cuidar les articulacions, pot ser interessant redescobrir aquests aliments tradicionals, que aporten de manera natural aquests nutrients. Estic segur que qui no les hagi tastades mai se sorprendrà del resultat.

Actualment, en molts mercats encara hi ha una parada de menuts on les potetes de corder es poden trobar perfectament netes i pelades. Només cal posar-les en una olla exprés amb abundant aigua, sal, uns grans de pebre negre i un parell de fulles de llorer. En uns 45 minuts de cocció ja estaran tendres i a punt per a ser guisades.

Ingredients (foto 1):

Potetes de corder prèviament bullides
Ceba, alls, tomata, pebre, sal, llorer, un tros de bitxo o un parell de caienes
Per a la picada unes ametlles torrades, julivert i un gotet de brandi

En una cassola es prepara un bon sofregit amb la ceba, la tomata i els alls. Quan tot està ben confitat es passa al got batedor per triturar-ho. A continuació, es torna a posar a la cassola, s’hi incorporen les potetes, s’hi tira la picada i una mica del brou d’haver-les bullit. Es deixa coure tot plegat a foc lent durant aproximadament mitja hora, perquè els sabors s’integrin i la salsa agafi la textura melosa característica d’aquest plat i ja estan llestes per degustar-les, us agradaran! (foto 2).

ELS MENJARS DE LA TERRETA. Aprofitament culinari del corder. Caldereta de corder

On 23 de Juliol de 202623 de Juliol de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Els pastors aprofitaven la carn de les ovelles que morien per algun accident, normalment la causa més freqüent era en precipitar-se per algun espadat. Quan morien d’alguna malaltia mai s’aprofitava.

Segons el nostre padrí, Agustí Figuera Obiols, aquesta carn no es podia fer a la brasa, perquè si el ramat olorava el flaire de la carn a la graella, sortien escopetejades. Aquest fet no està contrastat per cap veterinari, el que succeïa era que la carn de l’ovella era molt dura per fer-la a la brasa, i en caldereta, en bullir-la durant molt de temps, s’estovava i quedava més tendra.

Ingredients (foto 1):

Carn de corder (es pot utilitzar la carn del coll que és molt gustosa)
Ceba, alls, tomata, pebre, sal, llorer
Trumfes esberlades

Es posa en una cassola la carn del corder amb oli per deixar-la ben sofregida i es retira (foto 2). En el mateix oli s’hi posa la ceba tallada fina, els alls, la tomata, el pebre i la sal (foto 3). Quan està fet el sofregit s’hi incorpora la carn, la fulla de llorer i es cobreix amb aigua o caldo (foto 4). Quan comença a bullir s’hi tiren les trumfes i es deixa coure durant aproximadament uns trenta minuts (foto 5).

ELS MENJAS DE LA TERETA. Aprofitament culinari del corder. Formatge serrat i del tupí

On 17 de Juliol de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Formatge Serrat

A la Terreta i al Pallars, la raça d’ovelles tradicional és la xisqueta. Aquesta raça és el resultat d’un llarg procés de selecció i adaptació dels animals a les condicions d’aquest territori: un clima rigorós, forts pendents i una geografia accidentada. Es caracteritza principalment per una bona producció de carn de gran qualitat i molt apreciada pel seu gust.

En canvi, la seva producció de llet és limitada i està destinada a l’alletament dels corders, motiu pel qual no es considera una raça especialment adequada per a l’elaboració de formatges.

Tanmateix, a finals de la primavera i començaments d’estiu, quan es venien els corders, les ovelles continuaven produint llet durant un breu període. Això feia que tinguessin el “bragué” (braguer) ple i inflat, de manera que calia munyir-les per alleugerir-les. La llet obtinguda s’aprofitava per elaborar el formatge d’ovella que al Pallars rep el nom de “serrat”.

Com s’ha comentat anteriorment, aquest formatge s’elaborava entre la primavera i el començament d’estiu. Es feia amb la llet crua d’ovella, a la qual s’afegia una infusió d’herba-col que actuava com a quallant natural. La llet es deixava reposar fins que quallava i, un cop presa, es tallava la quallada per facilitar l’extracció del xerigot.

El mató resultant es col·locava dins d’una tela per tal d’escórrer-ne el sèrum i, posteriorment, es posava en una formatgera de boix foradada al fons (foto 1), que permetia eliminar el líquid restant i donar forma al formatge, després se salava i es deixava assecar al rebost.

El formatge resultant tenia una forma cilíndrica, amb les vores angulars o lleugerament arrodonides. La pell es fina i de color groguenc-marronós, mentre que la massa d’aquest formatge és compacta i consistent. Tal com indica el seu nom, la massa és “serrada” o tancada, és a dir, sense ulls ni forats (fotos 2 i 3).

Formatge del tupí

El formatge del tupí s’elabora a partir de la mateixa pasta del formatge serrat. S’esmicola i es posa dins d’un tupí de terrissa i s’hi afegeix aiguardent. La barreja, es remena diàriament durant quatre o cinc dies, el resultat és una pasta homogènia de formatge.

S’obté és un formatge de textura cremosa i sabor intens, ideal per untar sobre pa (foto 4). Aquesta elaboració permetia aprofitar els formatges serrats que presentaven defectes o que s’havien assecat excessivament, transformant-los en un producte que avui en dia el cataloguem de delicatessen.

Agraïment a Aureli Barrull de casa Quina de la Torre de Tamúrcia per la informació que m’ha facilitat per fer aquesta recepta.

ELS MENJARS DE LA TERRETA. Aprofitament culinari del corder. Carn de coder a la vinagreta

On 11 de Juliol de 202611 de Juliol de 2026 Per lluiscolomesfigueraIn Els menjars de la Terreta, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

La carn de corder a la vinagreta és un plat tradicional que es preparava en algunes cases del Pallars i de la Terreta que es feia per aprofitar el corder ja cuit o rostit. Tot i que aquesta recepta no és tan coneguda com la girella o el palpís, forma part de la cuina del pastor, basada en l’aprofitament i la conservació dels aliments.

Quan se sacrificava un coder en una època que no existien les neveres, la carn s’havia de consumir en un termini breu. Per això, es cuinava tota i es recorria a tots els sistemes de conservació disponibles per aprofitar-la al màxim i evitar-ne el deteriorament.

Ingredients:

Una peça magra de carn de la cuixa
Vinagreta:
- Oli, vinagre de vi, orenga, 3-4 alls picats, ceba picada, bastant julivert picat, farigola i orenga.

Preparació:

Es posa a bullir la carn amb una fulla de llorer i uns grans de pebre negre. Al cap de 35-40 minuts es treu la carn i es deixa refredar. Quan està freda es talla ben prima, com si fos per fer carpaccio, i s’hi tira la vinagreta al damunt. Millor deixa-ho macerar un dia abans de menjar. Si sobra es pot posar en un pot de vidre i esterilitzar-ho al bany maria com si fos una conserva.

Aquesta recepta me l’ha facilitat Jesús Porté de casa Rafel dels masos de Tamúrcia (la Terreta).