El Diccionari català-valencià- balear defineix el confitat com: conjunt de costelles i embotits de porc que es conserven dins d’olles amb oli o greix a Solsona, Pla d’Urgell, Conca de Tremp i la Ribagorça.

Antigament, a la Terreta no hi havia cap sistema de refrigeració per conservar els aliments. Quan es feia la matança del porc, calia utilitzar tots els sistemes coneguts de conservació de la carn d’aquest animal, com ara la salaó, l’assecament i la curació (pernil, llonganisses i xolís), així com la conserva en oli. D’aquesta manera es podia disposar de la carn de poc tot l’any.

El confitat era un recurs senzill i a l’abast de les cuineres de la Terreta. Sovint s’utilitzava per preparar la berena del pastor o quan s’havia de passar tot el dia treballant al camp i calia endur-se el dinar. També era molt útil per “sortir del pas” quan sorgia un imprevist i s’havia de preparar un àpat ràpid.

El procés d’elaboració no és complicat i permet conservar la carn de la matança del porc i fins i tot millora el seu sabor, ja que està condimentada amb sal i pebre.

L’oli impedeix el creixement bacterià per diferents motius: en fregir els talls de carn es destrueixen molts microorganismes que estan en els aliments; a més, la carn es deshidrata lleugerament, cosa que en dificulta el posterior creixement bacterià; finalment, un cop cuinada, en quedar completament coberta per l’oli, s’impedeix l’entrada de l’oxigen.

Antigament, el confitat es guardava al rebost, en llocs frescos i foscos, la qual cosa permetia la seva conservació durant mesos. Tanmateix, com que aquest mètode de conservació no esterilitza completament els aliments, recomano que, quan feu confitat, el guardeu refrigerat a la nevera.  D’aquesta manera es millora la seguretat alimentària d’aquesta recepta i en podreu gaudir amb tota tranquil·litat.

Ingredients (foto 1):

• Costella de porc
• Llonganissa 
• Llom
• Sal
• Pebre negre
• Oli d’oliva

Els talls de costella i de llonganissa se salen i s’empebren, i es deixen 24 hores a la nevera. D’aquesta manera, la carn es deshidrata una mica i adquireix més sabor.

En una paella o cassola gran si posa l’oli (antigament, en algunes cases, es feia amb meitat d’oli i l’altra meitat de llard de porc, jo recomano fer-ho només amb oli d’oliva perquè sigui més saludable). Se sofregeixen els talls de costella, de llonganissa i de llom amb força oli. Quan la carn està ben segellada, s’abaixa el foc per tal que l’oli no estigui massa calent, ja que el que es desitja és “confitar“ la carn. Al cap de mitja hora ja estarà al punt (fotos 2 i 3).

Es deixa refredar una mica i, tot seguit, es col·loca dins d’un pot de vidre. Cal donar alguns cops a la base per evitar que hi quedin bombolles d’aire. Tots els talls han de quedar completament coberts per l’oli que hem utilitzat per fregir la carn, si no és així, cal afegir oli cru fins a cobrir-los del tot.  Es tapa el recipient i ja queda llets per a la conservació i consum (foto 4). 

Aquesta conserva és la que la nostra mare, Maria Figuera Roy, ens ha explicat i que es feia a casa Jumperna de Sapeira.

El Diccionari català-valencià-balear defineix la vianda com: menja; comestibles, cosa alimentària de tota mena. La vianda a la Terreta és l’escudella o l’olla barrejada que es coneix arreu de tota Catalunya.

La vianda és un plat contundent i molt nutritiu que combina diversos ingredients com la carn (porc, pollastre, botifarra, corder,..), les verdures (trumfa (patata), pastanaga, col,..), els llegums (cigrons, fesols) i els cereals (fideus o arròs). 

És un plat típicament de proximitat, ja que s’hi posava tot allò que cada casa tenia al rebost o a l’hort. 

La vianda és un plat reconfortant i molt nutritiu, especialment indicat per als mesos d’hivern.

La vianda que es feia a casa Jumperna de Sapeira tenia els següents ingredients:

Trumfes (patates), cigrons, fesols, arròs, fideus^[1], pilota, bull, pastanaga, un torç d’os de l’espinada del porc salat, un tall d’orella i pota de porc que es conservava amb oli i una boleta de sagí que es pastava amb una mica de pebre negre, que feia d’una mena de pastilla de brou concentrat. Si era temporada, s’hi afegien unes quantes tavelles (bajoca) i, si havien matat un corder, un tros de brot de pit o la cua.

La recepta de casa Jumpera és la que s’ha descrit, però cada família tenia la seva pròpia manera de fer-la. Per aquest motiu, es va preguntar a vuit cases de diferents pobles de la Terreta quins ingredients hi posaven, amb l’objectiu d’elaborar una petita estadística que permetés definir “la millor vianda de la Terreta”. 

Aquest estudi es va presentar l’any 2023, durant una jornada a Sapeira de l’Associació FEM TERRETA, titulada “Materem lo porc” en què es va recrear, de manera virtual, una activitat ancestral i imprescindible que antigament es duia a terme a totes les cases dels pobles de la Terreta.

Les cases que hi van participar van ser:

• Casa Duardo de Soperia
• Casa Jumperna de Sapeira
• Lourdes Franch del Pont de Suert
• Casa Perantoni de la Torre de Tamúrcia
• Casa Quina de la Torre de Tamúrcia
• Casa Ramis de Tercui
• Casa Serradet del Pont de Montanyana
• Casa Silla de Boí

Els ingredients utilitzats, amb el seu percentatge d’ús, apareixen detallats a les fotografies (fotos 1-5).

Elaboració: 

Es posa l’aigua en una olla on es farà la vianda i s’hi afegeixen tots els ingredients, menys la pilota, el bull i les trumfes. Al cap d’una hora i mitja o dues hores de bullir, s’incorporen la pilota i el bull, que ha de coure uns quaranta-cinc minuts més. Finalment, hi afegim l’arròs i els fideus i es deixa coure quinze o vint minuts. Al cap d’unes tres hores, ja es pot degustar una autèntica vianda (foto 6).

---

^[1] Cada any passava pels pobles de la Terreta un “fideué”. A cada casa es preparava una pasta dura amb farina i aigua, que després es passava per una premsa que feia passar la pasta per diferents orificis, segons el tipus de fideus o de pasta que es volia obtenir. El fiedué que venia a Sapeira era del Pont de Suert. 

Les torradetes de Santa Teresa són unes postres tradicionals que es consumeixen especialment durant la Setmana Santa. Durant el període de la Quaresma, l’Església catòlica promovia el dejuni i l’abstinència de menjar carn, per aquest motiu, la gent de la Terreta buscava aliments que fossin senzills, energètics i que respectessin el precepte religiós. 

Aquesta menja forma part del que es coneix com la cuina de l’aprofitament, que practicaven per necessitat moltes cases dels pobles de la Terreta, en aquest cas per aprofitar el pa dur per evitar el malbaratament. S’acostumava a menjar sobretot els dies previs a la Setmana Santa, especialment el Divendres Sant.

Fora de Catalunya i del País Valencià, aquestes postres són conegudes  per torrijas, un nom que fa referència al pa fregit que queda torrat.   Pel que fa al mot de “torradetes de Santa Teresa”, d’una banda, al·ludeix al pa fregit i daurat; de l’altra, l’origen de l’associació amb la santa no és del tot clar. Una possible explicació és la vinculació de Santa Teresa amb valors com l’austeritat, la senzillesa i la vida religiosa, amb els quals aquestes postres humils encaixen simbòlicament, tot reforçant el caràcter devot dins el context de la Quaresma i la Setmana Santa. 

No hi ha proves que Santa Teresa en fos l’autora, però és probable que la recepta es difongués per tradició oral dins d’ambients religiosos i acabés arribant a la població general.

Aquesta recepta és la que feia la nostra mare Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Saperia.

Ingredients

• Llesques de pa del dia anterior, llet, ous, pell de llimona, canonet de canyella i en pols, sucre (foto 1).

Es posa a bullir la llet amb la pell de la llimona i el canonet de canyella i ho deixem refredar. Mullem el pa amb la llet deixant que s’amari pels dos costats i les passem per l’ou batut. Fregim les llesques en una paella amb oli abundant (fotos 2 i 3). Una vegada fregides pels dos costats, es posa en un plat amb paper absorbent per treure l’excés d’oli. S’hi tira pel damunt el sucre i un polsim de canyella en pols (foto 4).

A l’hivern, el sopar havia de ser consistent i calòric per reposar les calories perdudes durant les dures jornades de treball que feia tota la família. Els homes passaven el dia treballant al camp o guardant el bestiar, mentre que les dones s’ocupaven de les feines de la casa, l’hort i els animals domèstics. Habitualment, el sopar consistia en un primer plat de sopes o un plat de verdura* o de col ** que, per fer-lo més saborós i contundent, se sofregia amb oli i un tall de cansalada, que aportava les calories necessàries perdudes al llarg del dia. En el període de Quaresma, però, no es podia menjar carn, per aquest motiu, la verdura se sofregia amb arengada, que, en estar salada -igual que el bacallà- es podia conservar al rebost durant força temps.

*Les bledes a la Terreta es coneix com a verdura 

** La verdura (bledes) o la col es feien amb trumfa (patata) 

Ingredients (foto 1):

• Verdura (bledes) o col
• Trumfes (patates)
• Alls en làmines
• Oli
• Arengada

Una vegada tenim la verdura o la col amb les trumfes bullides, les escorrem perquè no quedi gens d’aigua. En una paella posem l’oli i l’arengada, quan estigui ben fregida, la retirem (aquest oli queda impregnat amb el sabor de l’arengada), tot seguit hi posem les làmines dels alls i quan estiguin daurats, hi afegim la verdura o la col amb les patates. Ho anem sofregint fins que queda una mica enrossit (fotos 2 i 3).

Els pruns són una varietat de pruna petita, de color verd-groc, molt dolça quan és madura. Aquestes pruneres es plantaven al costat d’una espona, entre dos trossos de terra de conreu. Com que els fruits eren petits, eren fàcils assecar-los damunt d’un canyís. 

Ingredients (foto 1): 

• Una ceba petita
• Dues tomates* 
• Alls
• Oli
• Bacallà salat dessalat 
• Arròs
• Una mosta de pruns secs o prunes 
• Aigua calenta (2,5 vegades la mida de l’arròs)

Abans de començar a cuinar, posem els pruns secs en remull en un bol d’aigua calenta perquè s’hidratin. Com que avui en dia són difícils de trobar, la recepta es pot fer perfectament amb prunes seques sense pinyol de les que venen a les botigues. Com que aquestes són més grosses que els pruns, convé trossejar-les perquè es reparteixin millor a la cassola.

En una cassola de ferro colat o de fang, es fa un bon sofregit amb la ceba picada, els alls i la tomata ratllada (foto 2 i 3). Quan el sofregit està ben confitat, hi afegim el bacallà i remenem suaument fins que comenci a desfer-se (foto 4).

Tot seguit, hi incorporem l’arròs, el barregem bé amb el sofregit i el deixem nacrar (foto 5)i anem afegint a poc a poc l’aigua calenta.

Quan l’arròs està a mig coure, hi afegim els pruns hidratats, o les prunes trossejades i deixem acabar de coure l’arròs al punt desitjat, sacsejant suaument la cassola perquè no s’enganxi. 

Apaguem el foc, deixem reposar 5 minuts i ja està llest per servir (foto 6 i 7).

*La tomata és la forma tradicional d’anomenar el tomàquet en el parlar pallarès, ribagorçà i altres parles occidentals. En l’època de Quaresma els horts de la Terreta no donen tomates, però a les cuines no n’hi faltava, gràcies a les conserves de l’estiu anterior.