L’església de Sant Cosme era el temple del castell de Santa Eulàlia. En uns documents dels anys 1055 i 1056 consignen que el castell d’Areny estava termenat amb els de Santa Eulàlia i d’Espills.

Un instrument de l’any 1085 descriu que la senyora Ava amb els seus fills Guim i Bernat Mir i les seves filles Gerberga i Guilga, lliuren a Santa Maria de la Seu i al seu bisbe Bernat Guillem, l’església de Sant Feliu* i les pertinences que tenien als termes del Castellet, Espluga, Sapeira i Aulàs. Aquest instrument presenta els següents termenals: el coll de la Moixa a llevant, la Noguera a ponent, el puig de Cornells al nord i el castell de Santa Eulàlia a migjorn.

Aquest castell, a pesar d’estar ben documentat, es donava per perdut fins l’any 2014 que el vaig poder localitzar a uns 300 metres de l’església en direcció al sud i al capdamunt de la Plana de les Comes. Properament publicaré un escrit al meu blog dins la sèrie “Castells de la Terreta”.

L’església de Sant Cosme és un temple d’una sola nau i troglodític, la paret sud i la mitja volta de canó estan construïdes de pedra i l’altra mitja volta i la paret nord formen part de la balma que hi ha al Picó de Sant Cosme (fotos 1, 2 i 3).

La capçalera amb l’absis està orientada a l’est i es va desmuntar al s.XV per construir una capella més petita i situada a pocs metres de distància (foto 4).

La porta d’entrada està ubicada a la paret sud i només se’n conserva el brancal sud i l’inici de l’arc de mig punt que està fet amb pedra tosca del país (foto 5). Crida l’atenció que la pedra i l’argamassa d’aquesta part de la porta presenten una pigmentació vermellosa (foto 6), podria estar pintada aquesta església?.

En aquesta paret és possible que hi hagués una finestra on ara hi ha un enderroc del mur (fotos 5 i 7).

L’aparell constructiu està format per carreus poc escairats disposats en fileres ben ordenades, uniformes i regulars (fotos 5, 7, 8 i 9) que fa palesa la fórmula constructiva del s.XI.

Accés:

L’accés a l’església de Sant Cosme és molt dificultós. Se surt de la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador) (foto 10). Al km 2,1 s’arriba al gual del barranc d’Esplugafreda, es continua per la llera d’aquest barranc en direcció sud per anar a trobar el barranc de Rejuncs (foto 11). Una vegada travessat aquest barranc i molt a prop de la font (foto 12), s’ha de seguir el track indicat que assenyala els llocs per on es pot pujar per salvar els diferents esgraons de roca que hi ha en aquesta muntanya (foto 13). Només hi ha un pas per on sortejar els quatre esgraons de roca que, de forma intuïtiva, es troba per anar pujant els 235 metres de desnivell.  

El darrer tram és una canal amb força vegetació que serveix d’ajuda per poder grimpar una mica fins arribar a l’esplanada inclinada on trobarem l’església (foto 4).

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya, volum XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garcineu.

*Veure Sant Feliu del Castellet a: www.elcanutdelsminairons.cat

La primera referència d’aquest lloc es troba l’any 920 quan el monestir d’Alaó va obtenir, per donació de Ceno, una vinya al lloc dit Velone de la vall d’Esplugafreda (foto 1).

La primera església va ser consagrada l’any 987 pel bisbe Aimeric de Roda* sota l’advocació de Sant Vicenç. Al s. XI es va tornar a beneir de nou, aquesta vegada sota la protecció de Sant Esteve. Es desconeix la causa d’aquesta segona consagració però podria ser a conseqüència de la destrucció del primer temple en la darrera incursió sarraïna a la Ribagorça i a la Terreta l’any 1006. 

Entre els anys 1106 i 1112 es troba un altre document on explica la conveniència entre l’abat Bernat d’Alaó i Martí Galin, a canvi de la meitat dels seus béns el nomenava clergue de Sant Esteve d’Esplugafreda amb la condició de mantenir l’observança de la castedat. En el mateix document consta que quan es morís el seu cos fos traslladat i enterrat a Alaó i en aquest moment el cenobi es quedaria amb l’altra meitat del seu patrimoni.

De la primitiva església construïda a finals del s. X no en queda cap vestigi. Durant el s. XVIII va ser enderrocada per poder construir un nou temple més gran i d’estil arquitectònic barroc. Aquest fenomen va passar a molts pobles de la Terreta quan les antigues esglésies van quedar petites per encabir l’increment de la població que hi haver en aquella època. 

Aquest no és el cas d’Esplugafreda que va mantenir gairebé el mateix nombre de cases al llarg de 700 anys. Segurament el motiu va ser el poder econòmic d’aquestes cases que va coincidir amb la millora de l’economia general del país.

Per Esplugafreda hi passava tot el tragí que portava els productes excedents de la Conca de Tremp, com l’oli i el vi, per transportar-los als pobles de la muntanya que n’eren deficitaris. La distància entre Tremp i Esplugafreda feia que aquest fos un lloc de parada i fonda.

L’església construïda al s. XVIII és rectangular, la porta d’entrada està situada a la façana est i resolta amb un arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca del país (foto 2 i 3). Damunt la porta hi ha un òbol fet també amb pedra tosca.

A la paret nord s’hi obre una capella (foto 4) i el campanar està situat a l’angle sud-est, és quadrangular i de grans dimensions (foto 5).

L’església actualment està en un estat de completa ruïna (foto 6) sense cap mobiliari ni objecte litúrgic a excepció de la pila baptismal, que té una forma arrodonida i està feta d’una sola pedra. Ha estat arrancada de la paret on estava, però degut al seu pes i estar lluny de la pista, no ha pogut ser espoliada (foto 7).

*Aimeric va ser fet presoner per Al-Makil (fill d’Almansor) l’any 1006 durant la ràtzia que va fer a la Ribagorça i possiblement a la Terreta. Va demanar un fort rescat per al seu alliberament, però com que era molt elevat no s’aconseguia. Aleshores li van permetre que es bescanviés pel seu nebot que va quedar com a penyora i així ell va poder anar a les parròquies del seu bisbat per aconseguir els diners del seu rescat i poder deslliurar el seu nebot. Aimeric va ser el tercer bisbe d’aquesta nova seu catedralícia (el quart si tenim en compte Adulf que finalment no va ser bisbe per un problema de dret canònic quan el bisbat de la Seu d’Urgell es va oposar a la constitució d’aquesta nova diòcesi).

Accés:

0,0 km: El Pont d’Orrit, s’agafa la carretera que va a Sapeira, el Castellet i Espluga de Serra.

1,8 km: Es deixa la carretera asfaltada que gira a l’esquerra i es continua recte per la pista (pal indicador: Esplugafreda-Tremp).

2,7 km: A l’esquerra surt una pista que va a una pedrera, es continua en direcció est i paral·lel al barranc d’Esplugafreda.

3,6 km: Gual del barranc d’Esplugafreda. Una vegada travessat el barranc, la pista s’enfila fent ramanxoles.

5,6 km: Estem a 90 metres del poble. Deixem la pista i s’agafa l’antic camí en direcció sud.

5,7 Km: Església de Sant Esteve d’Esplugafreda.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

Manuel Iglesias Costa. Roda de Isábena. Monografias del Instituto de Estudios Pirenaicos. Jaca 1980. Número 108. Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

El Pont d’Orrit és un conjunt de cases que estan situades a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana i al costat del pont i totes formaven part del poble d’Orrit.

Aquest nucli de població  està constituït per quatre cases que, a l’estar situades al costat de la carretera N230, els seus veïns no van emigrar com així ho van fer els del poble d’Orrit. 

L’any 1963 hi havia un pressupost per arreglar el llenat de l’església de Sant Pere (veure Sant Pere d’Orrit a: http://www.elcanutdelsminairons.cat), però el bisbat de Lleida no va creure oportú arranjar-lo donat que moltes de les cases d’aquest poble ja havien marxat. Per aquest motiu es va decidir la construcció una església nova al Pont d’Orrit on hi vivien més famílies.

El dia 13 de setembre de 1963 es va posar la primera pedra d’aquesta església i crida l’atenció que el bisbe de Lleida, Mn. Aurelio del Pino Gómez, no va creure oportú anar a aquest acte delegant la seva presència en el capellà Mn. Amadeo Capella.

És un edifici de petites dimensions d’una sola nau amb volta semicircular. A la paret oest s’obre la porta d’entrada, damunt seu hi ha una petita finestra rodona i un campanar d’espadanya amb  dos ulls  que allotgen dues campanes que  van ser aprofitades de l’església de Sant Pere d’Orrit (foto 1 i 2).

Bibliografia:

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

La parròquia d’Orrit estava formada per l’església de Sant Pere d’Orrit i la de Sant Esteve d’Esplugafreda.

El poble d’Orrit va pertànyer al municipi de Sapeira fins a l’any 1970 i actualment forma part del de Tremp com tots els pobles de la Terreta que en aquella època hi van ser traspassats. En l’actualitat el poble està totalment abandonat i perdut (foto 1).

Orrit és un dels pobles de la Terreta que surt documentat al s. IX. La primera referència és del monestir d’Alaó de l’any 806, on es cita  que la “cel·la” monàstica està situada “in pago orritense”.

Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, fou el primer en establir contactes i oferir protecció als habitants del  “pagus d’Orrit” vers l’any 802. El seu successor, Bigó de Tolosa, als voltants de l’any 806 va establir a Orrit i en aquest territori, el que es coneix com la Marca Tolosana. 

Al s. XI el “castrum d’Orrit” es converteix en una unitat politicoadministrativa menor, integrada dins del comtat del Pallars Jussà i lligat al castell d’Areny (foto 2). Entre els anys 1030 i 1047 ambdós castells foren infeudats a Radulf Oriol. El jurament de fidelitat d’aquest castlà davant del comte Ramon IV de Pallars Jussà i la seva esposa Ermesenda, es va recollir en un document on l’encapçalament i el final està escrit en llatí i la resta, en un català molt arcaic i en alguns aspectes molt llatinitzats. Actualment aquest document és considerat com el primer escrit en llengua catalana. 

És una església romànica d’una sola nau coberta amb una volta de canó reforçada per tres arcs torals (foto 3). Està capçada a llevant per un absis semicircular obert a la nau mitjançant un arc presbiteral (foto 4 i 5). La porta d’entrada està situada a la façana sud, resolta en arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca del país (foto 6).

Adossat a la paret sud hi ha el campanar format per una torre quadrangular amb tres nivells d’obertures. En la part més baixa hi han dues espitlleres (que van ser cegades) que li donaven un caràcter defensiu. A la part central hi han dues finestres probablement d’arc de mig punt que es van cegar i transformar quan es va refer per aixecar el campanar en una època més posterior, deixant una finestra a la part més superior en cada costat del campanar (foto 7).

A la part baixa del campanar hi ha una capella amb volta de canó que obre a l’església (foto 8). En època posterior es va obrir una segona capella a la paret nord i segurament també es va construir la sagristia entre el campanar i l’inici de l’absis, tapant parcialment les arcuacions llombardes (fotos 9 i 10).

A la part exterior de l’església s’hi pot observar els contraforts que corresponen als arcs torals (foto 11). L’absis està ornamentat amb arcuacions fetes amb pedra tosca del país,  amb  bandes llombardes i al mig hi ha una finestra amb doble esqueixada que ha estat cegada (fotos 12 i 13).

Les parets estan fetes amb carreus escairats sense polir, ben posats i col·locats en filades regulars (foto 12).

L’estil arquitectònic és del primer romànic, suposem que va ser construïda a finals del s. X o a principis del s. XI com la majoria de les esglésies dels pobles de la Terreta. És una petita joia del primer romànic ja que segurament el nombre d’habitants d’Orrit no va variar al llarg del mil·lenni i no va necessitar fer cap ampliació i per aquest motiu s’ha mantingut amb aquesta puresa arquitectònica, cosa que no va passar en altres pobles de la Terreta.

En el seu interior només hi queda la pila de baptisme i la de l’oli de cremar les llànties per il·luminar el Santíssim i l’interior de l’església, ambdues fetes d’una sola pedra (foto 14).

En època posterior s’hi va construir un cor, per fer els primers esgraons de les escales es van aprofitar dues pedres que es veia que no eren del país. Semblaven dues pedres romanes pel tipus de material (semblava marbre) i per unes inscripcions que s’hi podien veure (foto 15). 

Amb la restauració que es va fer l’any 2018, aquestes pedres es van poder extreure per examinar-les. L’estudi arqueològic va confirmar que es tracta de pedra de Santa Tecla, aquest material és una varietat de marbre de baixa qualitat que únicament es troba a Tarragona, per tant, va pujar de Tàrraco. Per la grafia són del segle II d. de C. i formaven part del pedestal d’una estàtua. Es tractaria del  regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE (fotos 16 i 17).

L’any 1963 hi havia un pressupost de 8.800 pta. per arreglar el llenat. El bisbat va desestimar fer aquesta obra donat que ja havien començat a marxar les famílies de les cases del poble, tal com passava en la majoria dels pobles de la Terreta.

L’església es va anar deteriorant amb l’enfonsament de la capella nord i amb la possibilitat que li passés el mateix a la coberta de la nau (fotos 18 i 19).

L’any 2018 es van poder iniciar les obres de la primera fase de restauració. Es va haver de pujar tot el material amb un helicòpter. Es va fer tot el llenat nou, substituint les antigues lloses per teula aràbiga. També es va refer la volta de la capella nord, es va escombrar i netejar el terra que estava ple de sierro (servia per guardar-hi les ovelles) (fotos 4,9 i 12). També es van treure les dues pedres romanes que formaven part de les  escales del cor i es van reconstruir els dos esgraons amb pedra del país.

Accés:

Des del Pont d’Orrit, agafem la carretera que porta a Sapeira. 

0,1 km: Pal indicador, agafem el camí de bast que arriba a Orrit. Al cap de 620 metres de distància i de 144 metres de desnivell positiu s’arriba a l’església. Actualment està senyalat amb marques vermelles i blanques ja que hi passa el GR-3.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

Conferència del professor Francesc Fité en la inauguració de les obres de la primera fase de l’església d’Orrit el dia 20 d’octubre de 2018.