La planta del cànem produeix un tija que pot mesurar entre 1,5 i 2 metres d’alçada. D’aquest matoll s’extreu una fibra vegetal que va ser molt utilitzada fins l’era de la revolució industrial, ja que d’ella es poden fabricar cordes, espardenyes, sacs, etc. També s’ha utilitzat per fer veles dels vaixells, paper (la primera Constitució dels Estats Units i la seva Declaració d’Independència es van imprimir en paper de cànem) i teixits.
LOCALITZACIÓ, PREPARACIÓ I PRODUCTES
Als pobles de la Terreta hi ha molts topònims amb el mot “canemà”, això vol dir que tenien horts on es plantava aquest vegetal. A Sapeira el cànem es conreava a l’hort del Canemà o de les Basses, ja que allí es podia regar amb facilitat.
A la tardor se segava, es lligava en trosses i es tiraven dins d’una bassa d’aigua (d’aquí el nom de la font del Canemà o de les Basses) (foto 1). Després es treien de l’aigua i es deixaven assecar. Els de casa Botigué de Sapeira tenien una trinxadora que trencava la palla del cànem (foto 2).
Després es pentinava amb una pinta de ferro que tenia unes barnilles d’uns 30 centímetres acabades en punxa. Pentinant el cànem sortien tres tipus de qualitats: l’estopa (fibres curtes, utilitzades per a cordes de baixa qualitat), el clarell (fibres de 20 a 40 cm) i la canal (que tenia les fibres d’1 a 1,5 metres) que era d’una qualitat molt bona.
A la tardor pujaven del País Valencià uns soguers que fabricaven les sogues saumugueres i els gams. També en feia Manelet de Sobrecastell. El lloc on es confeccionaven era al bancal de Sapeira, ja que era un lloc proper al poble, pla i llarg.
El procés consistia primer en filar el cànem per fer el fil o cordó que acostumava a tenir uns 10 metres, i després s’agafaven els cordons i es retorçaven per poder fer la soga. Aquestes podien ser de 3 o de 4 cordons. Els gams eren més curts i menys gruixuts que les sogues. Tot aquest procés de fabricació es feia al bancal (foto 3 -recreació-).
Les sogues saumugueres servien per carregar els animals (sobretot les garbes) i també per estacar les bastides quan es feia una casa. Els gams servien per lligar els cartrons a les “aubardes” (albardes).
Existien els vencills que es feien d’espart i es compraven a Areny o a Tremp. Servien per lligar les garbes, els feixos de llenya, etc. (foto 4).
Quan plovia i no es podien fer les feines del camp, totes les cases aprofitaven per fer vencills de “séguel” (sègol) que servien per lligar les garbes quan segaven.
A la Terreta la fusta dels arbres s’utilitzava bàsicament per a la realització de mobles, per tot tipus d’estris tant domèstics, com per treballar al camp o per la construcció, i inclús, s’havien fet travesses pel ferrocarril.
Per treballar la fusta es feien servir diverses eines: destral, serra de mà, serra de cadastre, “trançador”, tribanes, etc. (foto 1)
En funció del que es necessitava s’empraven diferents tipus d’arbres: per la fabricació de mobles de qualitat, s’utilitzava el noguer i el cirerer. Per fer els cargols i caragola de la premsa del vi, la servera, ja que té una fusta molt resistent (fotos 2 i 3).
Del lledoner es feien les “tabarres” de les “aubardes” de les mules, els mànecs de les aixades, les masses, etc., i dels seus llucs els bastons (fotos 4, 5 i 6).
De “l’almudella” els timons de les arreus (fotos 7 i 8).
Del roure es confeccionaven les dogues de les tones del vi, les taules i els taulons pels tribols dels pallers i d’aquesta fusta -de les rouredes d’Aulàs i d’Esplugafreda-, s’havien fet travesses per fitxar les vies del ferrocarril (fotos 9, 10 i 11).
Com que a la Terreta no hi havia pins, les bigues de les cases d’aquesta fusta eren portades pel mètode de l’arrossegament des de l’altre costat de la serra de Sant Gervàs, passant pel coll de la Basseta.
A la Terreta no hi havia cap fuster, la major part de la fusta que es feia era per fabricar taules i taulons que després utilitzava el fuster d’Areny o servien per construir els “tribols” dels coberts i dels pallers de les eres o de les cases (foto 11).
L’obtenció de les taules i taulons es feia de la següent manera: es serrava el tronc del roure amb el “transador” en funció de la llargada i l’amplada de les taules i taulons que es necessitaven.
Pujava Puyet d’Orrit que tenia una serra especial (serra de cadastre). Es buscava una espona alta i es feina una mena de bastida on es col·locava el tronc paral·lel al terra. Es marcava el tronc amb línies paral·leles tibant un fil impregnat amb una pols vermella o blava.
Es començava a serrar seguint la línia marcada. Dos homes a la part de baix que feien baixar la serra i un home a la part de dalt que l’estirava cap amunt. D’aquesta manera s’obtenien els taulons (la fusta dels extrems del tronc) i les taules (recreació fotos 12 i 13).
Estris per tallar la fustaServera del Solà de JumpernaCaragola i caragol de la premsa LledonerTafarra i aubardaBastonsAlmudellaTimons de les arreusRouresDogues de la tonaTaulons d’un tribolSimulació per serrar taules i taulonsSimulació de com es tallaven les taules i taulons amb una serra de cadastre
Durant molts anys el motor econòmic de la Terreta fou la ramaderia i més concretament els ramats d’ovelles. Els excedents de producció amb la venda dels corders i de la llana, produïa uns ingressos econòmics a les famílies, i això era el que generava riquesa. La major part de les cases tenien un ramat d’ovelles més o menys gran en funció de la riquesa de la casa.
PROCEDIMENT
El procés de la llana començava amb la xolla que es feia durant el mes de juny, abans d’anar a muntanya. Normalment es feia a les eres on estaven més arrecerats. Hi havia grups de xolladors que anaven de poble en poble xollant els ramats. Cada grup era comandat per un cap de colla. Uns feien de tonedors(xolladors) i uns altres feien de peçaladors (peçadors) que agafaven els animals i mitjançant peçols (curions) els lligaven per immobilitzar-los i així poder-los xollar. També duien un noiet que volia aprendre l’ofici que plegava la llana, l’ensacava i escombrava el terra, era l’ensacador. Es xollava a peu dret i amb tisores. Els tonedors es disposaven en rotllana esquilant la bèstia que els deixaven els peçaladors, rodant en sentit invers a les agulles del rellotge. Un esquilador podia xollar entre 70 i 80 ovelles al dia.
La llana que es treia d’una ovella s’anomenava belló, i pesava entre un i dos quilos.
La major part de la llana xollada es venia a la fàbrica de llana de Pont de Suert, tot i que es reservava la millor per a ús propi. Aquesta es rentava amb lleixiu calent per treure-li la sutja i després la bugadejaven bé en un barranc amb aigua corrent i es deixava assecar.
A la tardor els peraires preparaven la llana per filar mitjançant les cardes.
La llana cardada es filava amb el fus i se’n feien madeixes. Quan es volia tricotar, feien un cabdell ajuntant el fil de dues fusades alhora. Després torcien els dos caps amb el torcedor i a mesura que s’anava fent el fil es posava en una debanadora per a fer madeixes.
A les nits llargues d’hivern les dones tricotaven la llana i feien peces de vestir tant per a homes, dones i nens: mitjons, jerseis, bufandes, etc. Les agulles de fer mitja es guardaven en uns canuts llargs fets de boix. La llana també servia per farcir els matalassos del llits.
Ramat d’ovelles (pastor Àngel Colomés)Tisores de xollarMadeixa, fus, torcedor i debanadora
La ceràmica és la transformació de l’argila per a l’elaboració de recipients o materials per a la construcció com són les teules, rajoles i totxanes que és el que es fabricava a les Teuleres de la Terreta.
L’argila està constituïda per agregats de silicats d’alumini hidratats procedents de la descomposició de roques que contenen feldespat. Es caracteritza per adquirir una gran plasticitat al barrejar-la amb l’aigua i una extrema duresa quan es calenta per damunt de 800 graus (vitrificació).
ESTRUCTURA DEL FORN DE TERRISSA VERTICAL
El forn de terrissa de tiro vertical, de convecció, és el tipus de forn que s’ha anat perfeccionant des l’antiguitat, passant pels romans i àrabs on els van estendre per tota la península ibèrica. Estava format per dos càmeres: la inferior on es produeix la combustió i la superior per a la cuita, que és on es dipositaven les peces de ceràmica i estava tancada per una volta amb una obertura zenital per on sortien els gasos de la combustió.
Estava format per les següents parts:
La boca, per on s’aspirava l’aire necessari per a la combustió i per on es carregava el combustible
La llar o caldera que era el lloc que es produïa la combustió
El laboratori o càmera de cocció
La volta i la xemeneia, per on sortien els gasos i fum de la combustió
Entre la llar o caldera de combustió i la càmera de cocció hi havia una estructura molt sòlida feta d’obra que es coneixia coma a graella, era el lloc per on pujaven els gasos calents que provocaven la cuita de tota la ceràmica que hi havia al laboratori o càmera de cocció.
Aquets forns verticals es podien construir fent una estructura ex-procès amb les dues càmeres (teuleres d’Orrit i de Sapeira) o excavant-los al terra aprofitant un desnivell (forn en espona), com és el cas del forn de Simón.
La construcció era la mateixa, en la càmera de combustió hi havia unes arcades que aguantaven la graella, el laboratori o càmera de cocció que era més o menys alta en funció de la grandària del forn i estava acabada per una volta que al seu zenit tenia l’obertura per poder sortir els gasos i fums. Podien ser circulars, ovals o quadrangulars.
A la Terreta hi havia tres teuleres: la de Sapeira o del Solà, la d’Orrit i la de Simón.
La Teulera de Sapeira o del Solà (Fotografia1 1), està situada al costat del barranc de la teulera, que agafa l’aigua de la font de la Cabana i de la Verneda. Aprofitava els terrenys d’argila grisa que hi ha als voltants i l’aigua del barranc. Està composta per un forn, una petita vivenda i la plaça que servia d’obrador. La Teulera era de diversos socis: Torrodà, que hi posava el terreny, Lluell, Majo i Barreda.
En aquesta teulera es fabricaven teules del tipus aràbiga, rajoles i totxanes i les feien uns valencians que pujaven i vivien a la teulera durant tot el procés (primavera-estiu).
Normalment venien homes sols però algunes vegades havien pujat famílies senceres amb canalla.
El procés d’elaboració: l’argila es porgava i es posava en unes basses amb aigua i es deixava reposar, després s’amassava fins aconseguir la consistència desitjada.
Les teules s’elaboraven amb un motlle trapezoïdal de 51,5 cm de llargada x 28 cm x 21 cm i de gruix feien 1,5 cm, després es posaven en un altre motlle de forma convexa i amb la mà es donava forma i s’allisava (es poden veure les marques dels dits en forma de ratlles). Les rajoles i les totxanes es feien de forma similar amb al corresponent motlle. Després es deixaven assecar a l’aire lliure a la plaça que hi ha al davant. Una vegada les peces estaven ben seques es posaven al forn. S’encenia a poc a poc per tal que la calor anés dessecant el material i posteriorment, a foc molt més intens, provocar la seva vitrificació (4-5 dies).
Una vegada estaven fetes les teules, rajoles i totxanes, la gent de la Terreta hi anava a comprar les peces que necessitaven.(Fotografia 2)
La Teulera d’Orrit, està situada al costat de la cabana de Tarraubella, vora la pista que va al mas de Lluell. Era tant o més gran que la teulera del Solà. Era propietat de Puyet d’Orrit. Estava formada pel forn i un cobert-habitatge que es va desmuntar per fer els habitatges quan es va fer la canonada de Soperia a Castissent (Fotografia 3).
Hi ha unes peces foradades que segon un expert amic de Miquel Bailac podrien formar part del sistema de ventilació per controlar l’entada de l’aire per accelerar o retardar la combustió.
Deien que les teules que fabricaven no eren tant bones com les de l’altra teulera.
El sistema de producció era el mateix, pujaven del País Valencià a fer teules, maons i rajoles.
La cabana de Tarreubella es va fer servir d’habitatge durant la construcció de la canonada de Sopeira a Castissent.
La Teulera de Simon
Simón, Ramon Grau Lampurdanés, de jove va treballar a França en una teulera. Allí va aprendre el funcionament d’un forn i com fer els diferent productes que es necessitaven a la Terreta. En un tros de la seva propietat situat a l’obac hi va construir una petita teulera que actualment és la que millor es conserva (Fotografia 4. És rodona i s’hi pot apreciar la càmera de combustió i la boca per introduir el combustible. La càmera de cocció està separada de l’anterior mitjançant una graella amb el forats per tal de que la calor podés pujar per coure les peces que estaven col·locades en aquesta part del forn (Fotografies 5 i 6).Hi fabricava unes teules planes i trapezoïdals i rajoles quadrades i rectangulars.
Utilitat: el ges s’utilitzava per a la construcció, com a revestiment de les antostes (parets interiors de les cases) i els tribols (sostre entre biga i biga).
La pedra del ges està formada per un precipitat de sulfat de calci hidratat, constituït per la precipitació de les sals dissoltes principalment a l’aigua de mar o llacs salats a causa d’una intensa evaporació (la Terreta era un mar entre 35 i 42 milions d’anys enrere).
El forn de ges de Sapeira tenia una forma d’U”. Estava situat al davant de la casa nova, al costat del trull de Sullà. La paret lateral sud era la del propi trull, i el forn estava obert per la part est (davant de casa Garcia) -fotografia 1-.
Construcció del forn: quan una casa necessitava guix per fer una reforma o construcció d’un casa, preparava un forn de guix. Anava a buscar la pedra del ges al barranc d’Esplugafreda o del Regany-fotografia 2-. La pedra del ges sobresurt entre l’argila, son unes lloses blanques que es veuen molt bé amb el contrast rogenc de l’argila. Es transportava amb mules carregades amb dos cartrons i l’aubarda fins al forn. Prèviament es recollia llenya per fer la cuita (llenya prima de roure i alzina i matolls) que servia de combustible del forn.
La construcció: dins del forn es feien tres parets de lloses de ges paral·leles i una posterior perpendicular que les unia. Entre aquestes tres parets es construïen dues arcades a mode de volta, cada arcada es convertia en una boca per a on es feia el foc. A vegades s’aprofitava el ges d’una construcció antiga per fer les voltes i d’aquesta manera es podia reciclar. Aquest ges aprofitat li deien gessals. Per damunt de les dues voltes s’omplia de més lloses de pedra de ges fins completar el forn.
S’encenia el forn i es feia foc de forma ininterrompuda durant 3-4 dies que és el temps que es necessitava per transformar les pedres de ges en el ges definitiu.
Es deixava refredar el forn i es desmuntava. Al davant de la porta de la casa Nova es picava el ges amb la maceta per triturar el trossos grans i amb el maçó s’acabava d’esmicolar. A aquest si li col·locava un lluc de lledoner verd per tal de que fos més elàstic i facilités el esmicolament.
Una vegada picat i convertit en pols, es porgava amb el porgador, s’ensacava i ja es podia utilitzar.
Fotografia 1 Reconstrucció del forn de gesFotografia 2 Lloses de ges del barranc del Regany
Localització: Agafem el camí des del coll de Perelló (Castellvell) que va al Salt. Quan s’arriba a la riera de Sàlvia es traspassa i s’agafa una pista just a l’altre costat que puja en direcció a l’oest i que passa molt a prop del mas Cercós (fotografia 1). A uns 200 metres de la riera a mà dreta hi ha una explanada amb restes d’edificacions, una de les quals és un gran forn de calç (fotografia 2). Encara es poden identificar les seves parts: la boca, per on s’introduïa la llenya que feia de combustible; la portada (fotografia 3), on es posaven capes de pedres encavalcades amb fang que tancava la caixa (fotografia 4)que era l’espai on hi havien les pedres calcàries que amb la calor es transformaven en la calç.
La calç era necessària per a la construcció ja que juntament amb la sorra i l’aigua es produeix l’argamassa, un morter que amb el temps s’endureix i te una alta resistència.
El forn de calç del mas de Cercós està documentat l’any 1714 i va estar actiu fins al 1939. Donades les dimensions del forn i de les infraestructures que es troben al seu costat podem parlar d’un petit complex industrial del Baix Camp.
Al llarg de gairebé mil anys, la gent de la Terreta va conviure en perfecta harmonia amb els recursos que el territori li ha ofert. Van aprendre a adaptar-los i transformar-los, per tal de millorar les seves condicions de vida. Poc a poc, van anar creant una petita indústria de transformació que els va permetre de subsistir amb una gran autonomia.
La tecnologia que feien servir per a transformar les matèries primeres es va modificar molt poc durant aquest mil·lenni. Em refereixo concretament als molins, als forns, al proveïment de combustible, a l’extracció de materials i a la transformació i conservació d’aliments.
Amb el despoblament massiu que va patir La Terreta durant la dècada dels anys 60 del passat segle, totes aquestes petites indústries van quedar en desús i s’han malmès. No hi ha cap publicació que ens expliqui on eren i com funcionaven, només ens queda la descripció oral de les persones que hi van treballar directament o varen veure com es construïen. El pas del temps ha fet que també aquesta part del dia a dia, aquesta part del patrimoni cultural, corri el perill de perdre’s en l’oblit. Afortunadament encara hi ha tota una generació que ens pot explicar i transmetre aquest llegat.
Crec que tenim l’obligació de recuperar la nostra memòria històrica per salvaguardar tot aquest patrimoni, amb la finalitat de donar-lo a conèixer.
En aquest blog aniré penjant material etnogràfic de la Terreta per donar-lo a conèixer i així, rendir un homenatge als nostres avantpassats que van contribuir a millorar la qualitat de vida dels pobles de la Terreta.
Vull donar les gràcies a totes les persones que m’han ajudat a fer tot aquest recull ja que també són coautors:
Àngel Colomés (casa Jumperna), Ramon Llebot (casa Ramon de Martí), Ramon Viu (casa Torrodà), Josep Erta (casa Mestre), Maria Figuera (casa Jumperna), Josep Colomés (casa Jumperna), Mercè Gené (casa Jumperna), Laia Colomés (casa Jumperna), Joan Tort (casa Estudi Vell) i Maria Carme Díez (casa Estudi Vell) de Sapeira, Josep Maria Farré (casa Perantoni) i Aureli Barrull (casa Quina) de la Torre de Tamúrcia, Jordi Pagés (casa Millàn) d’Espluga de Serra, Ramon Moli (casa Tarrobella) del Castellet, Núria Bergua (casa Mostatxo) i Delfí Canelles (casa Cortit) de Castissent.
El canut dels minairons 