Els conills eren abundants i era una font de proteïna bàsica en l’alimentació de les famílies dels pobles de la Terreta, gairebé totes les cases tenien un “conillà” (conillera) en algun racó de l’era (foto 1).

El conill era una font de carn accessible i fàcil d’obtenir, ja que aquest animal es reprodueix amb rapidesa, la gestació dura trenta-un dies i cada ventrada pot tenir entre  6 i 8 catxapons. A més, una conilla podia tenir diverses gestacions al llarg de l’any. La seva cria no requeria grans recursos, ja que s’alimentaven d’allò que oferien l’hort i el camp: herba fresca, alfals, fulles de col, restes de verdura, etc.

El conill a la cassola era un segon plat habitual. Quan es presentava algun convidat no previst i calia preparar un àpat ràpid, matar un conill, espellar-lo i posar-la a la cassola, era un dit i fet.

El conill és una menja molt saludable, és lleugera, nutritiva i fàcil de digerir. És rica en proteïnes d’alt valor biològic, baixa en greix i aporta vitamines del grup B i minerals com el fòsfor, el potassi, el ferro i el zinc.

Ingredients (foto 2)

• Conill
• Farina
• Ceba, alls, tomata (de l’hort o en conserva), pebre i sal
• Si és època que l’hort dona recapte, pebrot vermell
• Una fulla de llorer i una branqueta de timonet (farigola)
• Un got de conyac o vi ranci
• Per la picada: ametlles torades, all i julivert

Els talls de conill se salpebren un parell d’hores abans, per tal que s’adobi una mica.

S’enfarina i es fregeix en abundant oli que després servirà per fer el sofregit i es retira de la cassola (fotos 3 i 4). S’afegeix la ceba, el pebrot, els alls i després la tomata, la fulla de llorer i la branqueta de timonet (foto 5). Quan tot està ben sofregit, s’incorpora el conill, el got de conyac o vi ranci i es deixa coure amb la cassola tapada a foc lent, i finalment, s’hi tira la picada a l’últim xup-xup (fotos 6 i 7).