ARNAU MIR DE TOST A LA BAIXA RIBAGORÇA. Castell de Llaguarres

El castell de Llaguarres formava part de les fortificacions que controlaven la vall del riu Isàvena. Juntament amb els castells de Capella i Llaguarés, defensaven per llevant les terres cristianes dels comtats de Ribagorça i de Pallars Jussà.

El castell va ser conquerit als musulmans durant la primera meitat del segle XI. Aquest fet ens indica el seu origen islàmic, i la construcció aproximada del castell se situaria al voltant del segle X.

El castell s’esmenta com a objectiu de conquesta de Sanç III de Navarra i Gonçal I de Ribagorça l’any 1023. No se sap si aquesta empresa va tenir èxit,  ja que Gonçal I va morir a Lasquarri el 1039. Malgrat tot, sabem que l’any 1040 el castell era en mans cristianes i en feu d’Arnau Mir de Tost, cosa que situarà la conquesta en aquesta època.

El castell era propietat del rei aragonès i en feu del senyor d’Àger, tal com es documenta en el seu testament de l’any 1071.

En els documents, el castell de Llaguarres apareix escrit com a Laguars o Laquorres.

El castell està situat  a 1.150 metres d’altitud, a la punta d’una cinglera de la serra del Castell de Llaguarres que li proporcionava una visibilitat privilegiada en totes les direccions i, sobretot, sobre la vall del riu Isàvena (foto 1).

Està adaptat al terreny i està format per una torre rodona central de 8,6 m de diàmetre, amb uns murs de 2,7 m de gruix. Avui en dia només se’n conserven 2 m d’alçada, que corresponen al primer pis (fotos 2 i 3). Al seu voltant, una muralla protegia la paret del castell on l’espadat de la roca no defensava la torre. Actualment, de la muralla només en queden restes (foto 4).

A fora del recinte encara es conserva una cisterna excavada a la roca.

Accés:

Per arribar-hi cal agafar la carretera A-1606, que surt des del poble de Llaguarres i va fins a Benavarri. Al quilòmetre 7 s’arriba a un pla on surt una pista a l’esquerra que porta a un conjunt d’antenes de radiofonia i televisió. El castell es troba just a dalt del cingle de la roca (foto 5). La pista recorre un bosc de pins i cal dir que no es troba en gaire bon estat. Es recomana anar-hi en vehicle 4×4.

Bibliografia:

  • Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
  • Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
  • Enciclopedia.cat
  • Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
  • Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
  • http://www.artmedieval.net-Arago
  • www.elcanutdelsminairons.cat

Deixa un comentari