La capella inferior de la Mare de Déu de Montserbós podria ser una de les esglésies fundades al terme de Castissent l’any 1099 pels comtes de Pallars Jussà (Ramon i Valença) i donades al monestir de Lavaix. Aquesta capella era sufragada de la parròquia de Sant Joan Baptista de Castissent.
Està situada al capdamunt d’un turó rocós (foto 1). És un edifici d’una sola nau amb volta de canó apuntada que comunica mitjançant un arc presbiteral amb un absis semicircular orientat a l’est (fotos 2 i 3). A l’extrem oest de la nau hi ha un arc faixó amb un petit cor (foto 4).
A la façana de ponent s’obre una porta amb un arc semicircular fet amb pedres adovellades (foto 5). També tenia una altra portada que s’obria al pany de paret sud, està feta amb dovelles de pedra vermella i ha estat tapiada (fotos 6 i 7). El llenat està fet amb llosa del país (foto 2).
L’edifici no té cap element de decoració externa, presenta una petita finestra d’espitllera a l’absis (foto 4) i una altra rodona formada per dues pedres al damunt de la porta (foto 5). L’aparell constructiu està fet amb pedres allargassades irregulars i amb filades horitzontals, la seva construcció podria correspondre a finals del s. XI o a principis del XII (fotos 2 i 6).
En aquesta església s’hi venera la imatge de la Mare de Déu de Montserbós que la porten el dia de l’aplec, es va poder salvar de la destrucció que va imposar el període revolucionari a l’estiu de 1936 en tota aquesta zona gràcies a la família del mas de Faro que van simular que la van cremar.
És una talla romànica policromada que mostra la marededeu asseguda sobre un escambell amb un cap desproporcionat respecte al cos. El rostre presenta uns ulls molt grans amb l’intent de donar certa expressió, la mà dreta està aixecada i possiblement devia aguantar algun objecte (una poma ?, signe de la puresa del pecat original). El braç esquerre ha desaparegut, possiblement abraçava al Nen Jesús. Sobre el genoll esquerre està assegut el seu fill, amb el cap també desproporcionat respecte al cos i amb una cara més aviat d’home que de nen. El braç dret està aixecat en posició de beneir. També li falta el braç esquerre que devia formar part del de la marededeu. Tots aquests detalls fan pensar que aquesta talla es va realitzar al s. XIII (foto 8). Antigament, la imatge de la marededeu i del Nen Jesús portaven un vestit i estaven guarnits amb joies (foto 9).
L’aplec de la Mare de Déu de Montserbós es fa al cap de quaranta dies després de la Setmana Santa. Enguany (2024) es farà el diumenge dia 12 de maig.
Al costat de l’església hi ha diverses tombes antropomòrfiques del s. XI (fotos 10 i 11). En obrir la pista que condueix a la capella des de la C1311, van aparèixer restes òssies que correspondrien al cementiri de la població que hi havia als vessants del turó i que devia desaparèixer als s. XIV a causa de la pesta (foto 12).
Accés: Carretera C1311, al Km 7,7 en direcció a Tremp, a la dreta surt una pista que al cap d’1,1 km arriba al Tossal de Montserbós.
Claramunt va ser agregat al municipi de Castissent l’any 1847, posteriorment aquest territori va formar part de l’ajuntament d’Eroles al 1877. L’any 1940 torna a canviar la capitalitat municipal per Fígols de Tremp, finalment al 1970 va ser agregat a Tremp.
Tots els canvis administratius que hi ha hagut al llarg dels anys demostren la poca població que ha viscut en aquesta contrada i que estava disseminada en una gran extensió de territori. El despoblament definitiu va començar a partir dels anys seixanta del segle passat.
El poble de Claramunt està situat al capdamunt d’un turó rocós que fa que sigui una vila closa (fotos 1,2 i 3). Les cases estan construïdes perimetralment a la roca (fotos 3 i 4) i disposa d’un únic carrer central, amb una porta d’accés situada a l’extrem sud i el tanca l’església per l’extrem nord.
L’església de Sant Pere és un edifici d’una sola nau coberta per una volta de canó semicircular reforçada per dos arcs torals. La capçalera està formada per un absis quadrangular adaptat al terreny on està construït, cobert amb volta de canó que s’obre a la nau amb un arc triomfal. Conté dues finestres de doble esqueixada, una s’obre a la paret est i l’altra al mur sud (fotos 5 i 6). L’absis s’obre amb una porta a la sagristia que està adossada al mur nord de l’església (foto 6).
A la paret de migjorn s’obren dues portes amb un arc de mig punt, una de les quals està cegada. No s’ha trobat cap explicació a la presència d’aquestes dues portes en un tram tan petit de paret, una cosa similar apareix a l’església de Sant Jaume del Cas (Vall d’Àger-la Noguera). La porta d’entrada està aixoplugada per una galeria porxada que s’obre a un pati que devia ser l’antic fossar (foto 7).
El campanar es va construir al damunt de l’absis en una època posterior, és quadrangular i després es transforma en octogonal, amb una finestra oberta a cada punt cardinal (fotos 5 i 6), pràcticament idèntic al campanar de Sant Joan Baptista d’Escarlà (veure Sant Joan Baptista d’Escarlà a www.elcanutdelsminairons.cat).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està bastit amb llosa del país.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s. XI i principis del s. XII (construïda a principis del s. XII però amb els models constructius arquitectònics del s. XI.
Actualment no es pot accedir a l’interior de l’església, ja que el carrer està tallat a causa del perill d’enfonsament de les cases del costat, per aquest motiu no hi ha fotos de l’interior del temple.
Accés: Carretera 1311, Km 11,5 agafar el trencall de Clarament que està a 5,3 km.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El Pont de Montanyana. A l’edat mitjana la població d’aquest territori s’aixoplugava al poble de Montanyana i per poder travessar el riu Noguera Ribagorçana hi van construir un pont romànic. Quan va desaparèixer el perill sarraí, a poc a poc, es va establir un nucli de població a la riba esquerra d’aquest riu que es va anomenar el Pont de Montanyana. Amb el temps el nombre d’habitants va créixer i es va fer necessari la construcció d’una església que es va dedicar a Sant Armengol.
Aquest pont romànic va ser destruït durant la Guerra de Successió juntament amb el d’Orrit (als voltants de 1710?). A finals del s. XIX o a principis del XX se’n va construir un de nou del tipus penjant. El dia 3 d’abril de 1938 les tropes de l’Exèrcit de la República el van destruir per evitar que les forces feixistes poguessin avançar en direcció a Tremp. El dia 9 del mateix mes, la companyia de sapadors de la 63 Divisió del Cos de l’Exèrcit de Navarra el va reconstruir.
Aquesta etapa del camí té l’encant de travessar el congost de Mont-rebei que està format per les impressionants parets verticals que tenen una alçada superior als 500 metres. Era l´únic congost dels grans rius del Pirineu català que no era transitable, la qual cosa dificultava enormement la comunicació de la vall d’Àger amb la part de la Ribagorça catalana. Per aquest motiu la Mancomunitat de Catalunya, dins del Pla Orgànic de Vies de Comunicació, va obrir un camí excavat a la roca l’any 1924.
La construcció del pantà de Canyelles en la dècada dels seixanta del segle passat va provocar que aquell camí quedés negat sota les aigües. La despoblació de la zona i la poca utilització va provocar que ningú se’n preocupés i quedés oblidat, fins que el lingüista, escriptor i activista cultural, Jordi Mir Parache va publicar una sèrie d’escrits al diari Avui l’any 1977, per reivindicar aquest camí i el pas entre les dues comarques. Això va provocar que l’empresa ENHER en construís un de nou de les mateixes característiques, però uns metres més amunt i lluny del nivell màxim de l’embassament. Avui aquest camí és un atractiu turístic de primer ordre i un important motor econòmic d’aquesta zona.
0,0 km: Travessen el pont penjant (foto 1).
0,2 km: Plaça major. Agafem el carrer de l’Arrabal i continuem en direcció sud.
0,7 km: Agafem la C1311 durant 100 metres.
0,8 km: Prenem la carretera d’Alsamora (foto 2) i continuem en direcció sud.
2,8 km: A l’esquerra surt la carretera que va a Castissent (foto 3). Aquest poble està situat a 2,8 km i el seu nom prové de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell de Sanç. Va ser el baluard defensiu per la banda sud i oest de la Terreta fins al s.XI.
3,4 km: A la dreta es pot veure el mas de l’Agustina (foto 4) i a l’esquerra hi ha l’accés a la central hidroelèctrica del Pont de Montanyana que produeix electricitat amb l’aigua que surt de Sopeira i durant 23,5 km traspassa tota la Terreta.
4 km: A la dreta es pot veure la sortida de l’aigua del desguàs de la central del Pont de Montanyana (foto 5).
5,6 km: A l’esquerra i a uns 80 metres, hi han les restes de l’antic molí fariner del mas de Mont-rebei (foto 6). Degut a l’obertura del camí que va construir la Mancomunitat de Catalunya l’any 1924, la seva activitat molinera es va incrementar considerablement. Això també va succeir durant els primers anys de la postguerra, en aquest cas, treballant de nit per evitar la requisa de la farina que va imposar el Règim.
5.8 km: La carretera fa una corba a l’esquerra. Al davant hi ha les restes del mas de Mont-rebei, casalici del s. XVI-XVII que tenia capella i cementiri propi, la qual cosa indica la importància d’aquesta masia (foto 7).
7,5 km: Mirador de les llúdrigues (foto 8) on es pot gaudir d’unes vistes fantàstiques, tant del congost (foto 9), com de l’església romànica de Girbeta.
7,9 km: Lloc de control de pas de vehicles de la Reserva del Congost de Mont-rebei que gestiona la Fundació la Pedrera (foto 10).
8,2 km: La Masieta, punt d’informació i pàrquing de vehicles. Prenem el camí més proper al riu i continuem en direcció al sud. Davant tenim el Congost de Mont-rebei (foto 11). El senderó va ascendint una mica i transcorre proper al riu. Comença a ser aeri.
10 km: Pont penjant que va bastir l’ENHER als any 70 del segle passat quan va construir el camí superior (foto 12) en substitució del que va fer la Mancomunitat de Catalunya l’any 1924. Comença el tram de 1,2 km més espectacular del congost de Mont-rebei. El camí està excavat a la roca, té una amplada d’aproximadament un metre (fotos 13, 14 i 15) i en alguns trams hi ha una línia de vida per millorar la seguretat del tram.
11,9 km: A l’esquerra i a uns 15 metres d’alçada hi ha la cova de la Colomera. Per pujar-hi no hi ha cap problema ja que està equipada amb una cadena i uns graons de ferro (foto 16). Prospeccions arqueològiques han determinat que aquesta cova va ser habitada durant els períodes neolítics i l’edat de bronze inicial.
12,4 km. S’acaba el camí excavat a la roca i continua un senderó que va guanyant alçada.
13 km: A la dreta baixa el camí que porta al pont penjant del congost del Sieguer, situat a uns 600 metres d’aquest punt i després a les escales de Montfalcó (foto 17). Continuem en direcció sud, ara el camí s’endinsa dins del bosc de la Boïga de la Jaumeta i, a poc a poc, es van trobant els antics bancals de conreu del mas de Carlets (foto 18).
14,2 km: Font del Rajolí. Actualment degut a la gran sequera no raja ni una gota d’aigua (Foto 19).
14,4 km: Mas de Carlets (foto 20). Punt de descans dels veïns de la vall d’Àger que anaven a moldre el blat al molí de Mont-rebei. Encara s’hi pot veure el forn semicircular, testimoni de l’autosuficiència que havia de tenir la família que allí hi vivia (foto 21). L’any 1973 el darrer propietari del mas va anar a viure a Corçà. Des de 1989 al 2000 va fer les funcions de refugi de muntanya obert.
14,8 km: Pas del Guiler. Punt més alt de tot el recorregut (762 m). Les vistes cap al nord i cap al sud són esplèndides (fotos 22 i 23). El camí ara inicia la baixada per passar per sota dels cingles de la serra del Mill.
15 km: Una mica més amunt del camí es troba la cova de Tonya.
16 km: Pas del Mill (foto 24). El camí va baixant fent diverses ramanxoles.
17 km: Masia de la Pardina (foto 25). Continuem baixant fins a travessar el barranc del mateix nom. S’inicia la pujada fent ramanxoles pel mig de l’obaga de la Pardina fins a travessar la serra de Cantaperdius. Tenim al davant la Mare de Déu de la Pertusa i les restes del castell (foto 26).
18 km: Esplanada de l’antic pàrquing de la Pertusa (foto 27). És molt recomanable agafar el senderó que surt en direcció oest per anar fins a l’ermita.
18,3 km: A l’esquerra i enlairat al damunt de la roca hi han les restes del castell de la Pertusa que pertanyia a la Canònica de Sant Pere d’Àger, domini d’Arnau Mir de Tost (foto 27).
18,6 km: Mare de Déu de la Pertusa. Construcció romànica del s. XI-XII (foto 28), actualment està molt ben conservada gràcies a una recent restauració.
19 km: Esplanada de l’antic pàrquing de la Pertusa. Agafem la pista asfaltada en direcció sud est que porta a Corçà.
21 km: Corcà. Poble que ha crescut als peus del tossal rocós on hi han les restes de l’antic castell datat a la primera meitat del s. XI (foto 29). Aquest lloc serà la sortida de la tercera etapa de Sapeira a Reus. Fi de la segona etapa (foto 30).
A la Terreta i al Pallars es fa cagar la Tronca la nit de Nadal (fer cagar el Tió a la resta de Catalunya). Aquesta tradició tan popular i entranyable té el seu origen en la nit dels temps i es remunta a l’antiga sumèria, a l’època del egipcis i dels celtes i està relacionada amb el solstici d’hivern.
Alguns estudiosos també la relacionen amb les fogueres que encenien els escandinaus, fetes amb troncs de roure en honor al deu Tro. Dins dels seus mites, l’arbre era el centre de l’univers i la seva vida estava lligada a la del sol. Per això, durant el solstici d’hivern, temien que la foscor derrotés el sol i el tapés, per això, encenien grans fogueres per tal de fer reviure el sol.
Els pobles germànics també encenien fogueres en adoració al déu Thor durant la nit del solstici d’hivern. Les invasions germàniques a la península Ibèrica dels s. III al IV dC podrien explicar l’arrelament d’aquesta tradició a casa nostra.
Un altre origen molt plausible d’aquesta costum seria la relació entre les actuals festes nadalenques amb les Saturnàlies romanes o festa dedicada a Saturn, déu de la sembra i de l’agricultura, que se celebrava del 17 al 23 de desembre. Al s. II dC irromp el culte a Mitra, déu del Sol, i la Saturnàlia es perllonga fins al dia 24, data de la mort del sol, i el dia 25, moment de la resurrecció d’aquest astre, la Natalis Solis invicti. Per aquest motiu la celebració del culte germànic de l’arbre amb aquesta festa romana dedicada al sol es van fondre en una sola.
En el segle IV l’església catòlica celebra per primera vegada el Nadal, transformant el Natalis Solis invicti en la celebració nadalenca i la festa del tronc va passar a ser el Tronc de Nadal. Per aquest motiu es troben referències al tronc de Nadal a Catalunya i a la Ribagorça (tronca o tió), al Pirineu aragonès (toza), al Navarrés (pullizo) o al País Vasc (olentzaro-enborr). Aquesta tradició també es troba al nord dels Pirineus, a Itàlia, a Anglaterra, a Holanda, als Països Escandinaus, etc.
Poques persones coneixen aquesta celebració màgicoreligiosa que està relacionada amb el naixement o el retorn del sol i del solstici d’hivern, però és una festa entranyable que cada nit de Nadal es du a terme en nombroses llars catalanes, on hi han nens i nenes que encara es creuen que la Tronca o el Tió, prèvia bastonada, caga de forma màgica llaminadures i petits obsequis.
A casa Jumperna de Sapeira la Tronca la portava el padrí vell. Buscava una rabassa que havia de tenir un bon forat per poder-hi amagat allò que havia de cagar. Normalment cagava els “tarrons”, que eren dels tous, dels durs i de “girlache”, per menjar-los el dia de Nadal. Aquets “tarrons” s’havien comprat a la fira de la Puríssima d’Areny o a la de Sant Tomàs de Tremp. També li feien cagar alguna ampolla de “xampany”, unes quantes mandarines (que era una cosa més aviat exòtica a la Terreta), una “mosta” de caramels i para de comptar.
La Tronca es posava al foc i començava a cremar per un cantó, als nens se’ns enviava al menjador o a posar els bastons a la cendra de la cuina econòmica i, mentrestant, omplien el forat d’allò que havia de cagar i que tenien amagat a sota del banc del foc.
Les bastonades anaven acompanyades de la cançó típica: “caga tió,……….si no et donaré un cop de bastó !”, (antigament es picava amb els molls del foc) després de tres o quatre rondes s’acabava la festa ja que s’havia d’anar a missa del gall. Es feia a les dotze de la nit i hi assistia tot el poble i, si feia bon temps, també hi acudien els veïns de les masies i del llogaret d’Aulàs, que podien fer una hora de camí d’anada i una altra de tornada per assistir a aquesta celebració els quals es feien llum pel camí amb una llanterna de llauna tota plena de forats.
Casa Jumperna va emigrar a Reus als anys seixanta del segle passat, però vam mantenir totes les tradicions de la Terreta. La primera generació nascuda a Reus va fer cagar la Tronca la nit de Nadal. L’avi Àngel va fer un tronc foradat que tenia totes les funcions d’una bona Tronca (fotos 1 i 2). Als nens se’ls hi deia que la Tronca vivia durant tot l’any a la rourera d’Aulàs i que quan feia fred baixava a Reus. Arribava el mateix dia que fèiem el pessebre, ves quina causalitat !, però els nens s’ho creien. Aquí vam fusionar la Tronca amb el Tió, ja que se li dona menjar uns dies abans per tal que cagui molt (foto 3), cosa que no es feia a Sapeira.
La Tronca arribava un any a casa meva i l’altre a casa del meu germà Josep i tots els 5 nets gaudien de la màgia d’aquesta festa. Enguany, que no hi ha l’avi Àngel, la Tronca també ha baixat de la rourera d’Aulàs i la faran cagar els seus besnéts (foto 4).
Bon Nadal a tothom !!!.
Bibliografia
Joan Amades. Costumari català. Els curs de l’any. Volum I. Salvat Editores S.A. Edicions 62 S.A. Barcelona 1982.
Ramon Violant i Simorra. Obra Oberta, 4. Altafulla 1981.
Malas Olga, Malas Khaled, Ribas Meritxell. Àmbits de psicopedagogia i orientació ÀÁF. 49, novembre 2018 (72-81).
Aquesta vall actualment està totalment despoblada, antigament estava habitada per diferents masos aïllats i força importants, ja que molts d’ells disposaven d’una capella pròpia construïda durant el s. XVIII, en un moment de bonança econòmica que va tenir aquesta zona.
El mas de Toríbio és una masia que pertanyia al terme de Claramunt, municipi de Fígols de la Conca i actualment forma part del de Tremp. La capella de Santa Anna pertanyia a la parròquia de Castissent.
La masia està formada per un habitatge de grans dimensions amb una era envoltada de corrals. La porta d’entrada és de mig punt amb grans dovelles i l’edifici tenia una planta baixa, un pis i un tribol (foto 2). Està construïda amb pedra del país rejuntada amb fang sense arrebossar, la qual cosa fa que quan hi entra aigua a la paret aquesta es desfà i es destrueix (foto 3 ). A la part baixa del mur nord s’hi poden veure unes espitlleres que devien servir per protegir la casa en les èpoques convulses que va patir el país (foto 4 ).
Al costat de l’antic mas s’ha construït una nova casa (foto 5).
Santa Anna és la capella del mas, està aïllada, és de petites dimensions, rectangular, orientada de sud a nord i construïda sense cap estil arquitectònic definit (fotos 6 i 7)
La porta d’entrada està situada a la paret sud, amb grans dovelles, a sobre hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull. La coberta és de volta de canó i tota la capella està arrebossada. La part frontal està pintada amb blauet i al mig hi ha una petita fornícula on hi ha una imatge moderna de la santa (foto 8 ).
El cementiri del mas està adossat a la paret de ponent i al costat de la porta hi ha una làpida que recorda el noms de les persones enterrades en aquest fossar des de l’any 1827 i fins al 1955 (foto 9 ). A la façana de llevant s’obre una petita finestra formada per quatre pedres (foto 10).
Accés:
Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’ENHER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Fita de pedra que indica el mas de Toribio (foto 11).
7,6 Km: Santa Anna del mas de Toríbio.
Bibliografia:
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Vol ser un homenatge a casa Martí i casa Jumperna de Sapeira que, a principis dels anys seixanta del segle passat van tancar les cases del poble per immigrar a la ciutat de Reus.
Durant anys, i segurament segles, a Saperia s’havia fet el mateix, se seguien els costums, les tradicions i pel que fa a l’economia familiar -que era de total subsistència i molt equilibrada- quan perillava o es trencava les cases patien i, fins i tot, es podien perdre. Cada família tenia el suficient per sobreviure: collien el blat per poder fer el pa de l’any, plegaven les olives per tenir l’oli, mataven el porc per disposar de proteïnes durant tot l’any, etc. etc. Tenien els animals (mules, matxos, rucs…) que els ajudaven a llaurar, traginar les garbes de la sega i fer les feines més feixugues. La major part de les cases tenien un petit ramat d’ovelles que quan venien els corders disposaven d’uns pocs diners en moneda.
A nivell comunitari, el poble tenia un ajuntament, un capellà i una mestra que ensenyava els nens i les nenes a llegir, a escriure i aprendre les quatre regles.
Tot aquest món, de cop i volta, va canviar als any seixanta del segle passat; la mestra va marxar i els nens havien d’anar interns a Tremp o a la Pobla de Segur i després també va marxar el capellà. La industrialització del camp amb el tractor era molt complicada degut a l’orografia del terreny.
D’avui per demà, les cases es van anar tancant una a una i els seus habitants van marxar en busca de noves oportunitats, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Els de casa Martí i casa Jumperna com que eren parents van marxar junts a Reus ja que hi tenien parents.
Per fer aquest homenatge (adreçat sobretot als nostres pares i padrins que van patir un gran canvi en les seves vides), caminarem el meu germà Josep i jo acompanyats d’amics, des de Sapeira fins a Reus en 9 etapes per cobrir els 192 km. No seguirem pròpiament el camí que van fer per no passar per les carreteres, sinó que el farem seguint els camins emblemàtics de nord a sud i cada etapa l’explicarem en aquest blog.
El proper dissabte dia 25 de novembre farem la primera etapa: Sapeira-el Pont de Montanyana de 20 km, si algú s’anima i ens vol acompanyar que es posi en contacte a: llcolomes@gmail.com.
Està situat a l’antic lloc de Prullans, on es troben les restes d’una torre rodona (foto 1) envoltada d’una muralla amb espitlleres (foto 2) i en el seu interior si poden veure rastres d’edificis (foto 3). L’any 1381 hi havien quatre focs.
Aquesta església va ser una de les que van fundar al terme de Castissent els comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença l’any 1099. Va ser donada al monestir de Lavaix i estava sufragada per la parròquia de Castissent.
És un edifici d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada (foto 4). L’arc presbiteral arranca en una petita motllura bisellada (foto 4). L’absis té una finestra d’una sola esqueixada i està coronat amb un ràfec bisellat aguantat per unes petites mènsules. Aquesta ornamentació apareix en altres esglésies de la Terreta (foto 5). Aquest ràfec es troba al voltant de l’absis i de la paret sud (foto 6). La porta està situada al mur oest i està aixoplugada per un porxo de construcció posterior. A la façana sud s’hi va obrir una finestra en època posterior (foto 7). L’estil arquitectònic és de finals del s. XI, però la seva construcció ja és del s. XII.
En el seu interior s’hi venera la imatge de Sant Roc (foto 8). Inicialment tenia com a patró a Sant Esteve, que era un sant habitual duran l’edat mitjana i demostra els lligams d’aquesta demarcació amb el passat carolingi del s.IX, quan depenia del bisbat de Narbona. En aquest territori hi han cinc esglésies dedicades a aquest protomàrtir[1]: Sant Esteve de la Sarga d’Aulàs, Sant Esteve del mas de Barreda, Sant Esteve d’Esplugafreda, Sant Esteve de Castellnou del Montsec i Sant Esteve d’Alsamora.
Sant Roc va néixer a Montpellier sobre el 1300 i va peregrinar a Roma coincidint amb la gran epidèmia de pesta que hi va haver a mitjans del s.XIV, allí va ajudar als malalts empestats i finalment també es va contagiar.
Aquesta epidèmia va provocar la pèrdua d’entre un quart i un terç de la població europea, es calcula que es va passar de 80 milions a 50 millions, és a dir, hi van haver uns 30 millions de morts.
Per evitar propagar la malaltia es va amagar en un bosc al costat d’un riu, estava ple de nafres i un gosset cada dia li portava un panet i li llepava les ferides fins que es va curar. Va ser beatificat l’any 1584.
El simbolitzen amb un bastó, un gosset i les nafres. També és un dels patrons dels pelegrins, d’aquí la vieira de pelegrí de Sant Jaume que porta a la capa i al barret. També es advocat del còlera, i altres epidèmies, de la ràbia, del mal de peus i de genolls, de les nafres i de tot tipus d’accidents. Protegeix als presos malalts, als metges, als farmacèutics i als enterramorts. Com es pot veure és un sant molt polivalent.
És possible que els habitants de Prullans canviessin l’advocació de la seva església durant l’epidèmia que va fuetejar aquest territori en el transcurs de la Guerra del Segadors[2] per veure si el nou sant hi podia fer alguna cosa més que Sant Esteve.
Accés:
0,0 km: Des de la plaça major del Pont de Montanynana se surt en direcció sud pel carrer de l’Arrabal fins a trobar la carretera C1311.
0,5 km: Carretera C1311, continuem per aquesta via en direcció sud.
0,7 km: A l’esquerra surt el camí que inicialment puja i després continua ascendint en direcció sud.
1,1 km: El camí gira en direcció nord i va a trobar la part inferior d’un bancal que seguirem duran uns 300 metres.
1,4 km: Església de Sant Roc i antic poblat de Prullans (foto 9).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
[1] Sant Esteve es considera protomàrtir ja que va ser el primer deixeble que fou martiritzat.
[2] Epidèmia de pesta que va fuetejar Catalunya i Aragó entre 1650 i 1654, provocant la mort d’una cinquena part de la població.
Aquest camí comunica la Terreta amb Tremp. Inicialment era un camí secundari, però entre el 1716 i el 1718 les autoritats militars borbòniques el van arranjar i ampliar per tal de facilitar el pas de trens d’artilleria entre dues places militars importants d’aquella època, com eren Areny de Noguera i Talarn*.
La gent de la Terreta l’utilitzava per anar a Tremp a mercat o a resoldre temes administratius (jutjat, notari,..). Per aquest camí també pujava tot el tragí de la Conca de Tremp que portava, entre d’altres coses, oli i vi cap els pobles de la muntanya que no podien conrear aquests productes. Però la despoblació dels anys 60, la utilització de la C-1311 i la construcció d’una pista forestal per repoblar de pins tota l’obaga del Codó va provocar que aquest camí es deixés d’utilitzar i pràcticament es perdés.
Desbrossar el camí i fer-lo novament transitable ens va costar, a l’Associació de Veïns de la Terreta, un any de feina. Ara està recuperat i senyalitzat amb marques grogues des de Sapeira fins a Tremp, per tal que sigui una ruta més, per gaudir del patrimoni paisatgístic i històric del Pallars Jussà.
Recórrer aquest camí em recorda quan els meus pares i padrins l’havien de fer sovint, quan la mesura del temps i de les dificultats eren molt diferents a les actuals. També em venen a la memòria les històries que ens explicava la nostra padrina, de les penes i dels treballs que passaven quan el camí estava nevat i l’havien de fer amb espardenyes i mitjons de llana, que era l’única protecció que tenien per als peus. O les històries que ens contaven de petits, de les rècules de 14 o 15 mules i matxos, carregats amb bots de vi i d’oli, vigilant de no “trepussar” amb els rocs del camí i també dels crits, renecs i les buscallades dels mossos que les conduïen quan el camí s’empinava.
Fer aquest camí em fa gaudir de la diversitat que ens ofereix la natura: fer supo supo amb una guineu o escunçar-te amb un galapat en les zones més ombrívoles i humides o les impressionants vistes que es poden veure al llarg del recorregut, que compensen amb escreix les pujades que hi ha fins a la serra Mitjana i la llarga baixada fins a Tremp. A mitja pujada, es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i, més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit. A l’arribar al cap de la serra Mitjana, la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc; a l’oest, la serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses; a l’est, la Roca Foradada i el Picó del Codó i de la Seuva; i, al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs, on, quan s’escunça l’hivern, algunes vegades també hi podem veure la boira que jau a tota la plana i, a l’estiu, la calitja.
Aquest escrit es va publicar a: Sendèria número 43, febrer 2018
“Una caminada amb…. Lluís Colomés (metge)”.
*Miquel Bailac i Jacinto Bonales. Camins històrics del Pallars Jussà.
Àmbit Territorial: la Terreta, Sapeira, ajuntament de Tremp, Pallars Jussà.
0,0 km: Sortim de la plaça de Sapeira, agafem el camí dels horts i creuem la pista en direcció est (pal indicador). El senderó passa pel barranc de Canarill, el de la Llera o de la Capella i traspassem el bosc de Turmeda (fotos 1 i 2), fins arribar a la pista forestal que va d’Esplugafreda a Talarn.
1,9 km. Continuem per aquesta pista que s’enlaira i passa pel costat de l’entrada del Botet de Casa el Rei que queda a la dreta, des d’aquí es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit (foto 3). A l’esquerra podem observar les coves dels antics corrals del poble i les parets verticals de conglomerat de la serra de Campimini (foto 4).
3,3 km: Deixem la pista per agafar l’antic camí, creuem el barranc dels Botets i s’inicia una forta pujada en direcció sud.
6,1 km: Passem la Llau Fonda.
6,7 km: Arribem al cap de la Serra Mitjana. Des d’aquí la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc. A l’oest la Serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses. A l’est la roca foradada i el Picó del Codó i el Picó de la Seuva. I al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs (fotos 5 i 6).
Ara el camí va descendent, en alguns trams coincideix amb la pista forestal, i en altres baixa en diagonal creuant-la varies vegades.
8.6 km: Es passa pel Caragol (foto 7).
10.5 km: Trobem la carretera que ve de Gurp. Ara el camí va per la mateixa carretera (foto 8).
12.5 km: Fem cap a les instal·lacions de l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials.
15,7 km: Arribem a la font de Talarn. Des d’aquest poble fins a Tremp, el camí antic passava pel costat de la C-13. Nosaltres recomanem agafar el camí del Itinerari 1: Dilluns a Mercat, del llibre “A peu pel Prepirineu de Tremp” (editorial Arola Edicions) que ens porta fins a Tremp.
A l’edat mitjana la població d’aquest territori s’aixoplugava al poble de Montanyana (foto 1) i per poder travessar el riu Noguera Ribagorçana hi van construir un pont romànic. Quan va desaparèixer el perill sarraí, a poc a poc, es va establir un nucli de població a la riba esquerra d’aquest riu que es va anomenar el Pont de Montanyana. Amb el temps el nombre d’habitants va créixer i es va fer necessari la construcció d’una església que es va dedicar a Sant Armengol.
Aquest pont romànic va ser destruït durant la Guerra de Successió juntament amb el d’Orrit (als voltants de 1710?). A finals del s. XIX o a principis del s. XX se’n va construir un de nou del tipus penjat (foto 2). El dia 3 d’abril de 1938 les tropes de l’Exèrcit de la República el van destruir, per evitar que les forces feixistes poguessin avançar en direcció a Tremp. El dia 9 del mateix mes, la companyia de sapadors de la 63 Divisió del Cos de l’Exèrcit de Navarra el va reconstruir (foto 3 i 4).
Sant Armengol va ser bisbe de la Seu d’Urgell durant el primer terç del s.XI. Durant el seu pontificat (1010-1035) va contribuir al desenvolupament del comtat d’Urgell duent a terme una gran activitat espiritual i sobretot social, afavorint la construcció de ponts i de camins per a la millora de la comunicació del comtat.
Dins del territori del bisbat de Lleida hi havia una anomalia: l’arxiprestat d’Areny formava part del bisbat d’Urgell. Aquest estava configurat per les parròquies d’Areny, Claravalls, Colls, Montanyana-Pont de Montanyana, Girbeta, Torre Baró i Estall. Això ve del s.XI, quan Arnau Mir de Tost tenia en feu els castells d’Areny i de Montanyana, com que era vassall del comte d’Urgell i estava molt lligat al bisbe d’aquest comtat, es va produir aquesta anomalia territorial.
Aquesta situació va perdurar fins als anys 1955-1956, quan es van bescanviar els territoris d’Areny pels de Montclar-Artesa de Segre. El primer va passar al bisbat de Lleida i el segon al d’Urgell.
La construcció de l’església de Sant Armengol es devia iniciar al s.XV, d’estil gòtic tardà (fotos 5 i 6) i es va acabar al s. XVII. És d’una sola nau i està orientada de sud, on hi ha l’absis (foto 7), a nord, on està situada la porta d’entrada que és plenament renaixentista (fotos 8 i 9). La puresa arquitectònica de la portalada s’ha malmès per la pèrdua d’alguns elements artístics i per l’erosió de la pedra amb la que va ser construïda.
El retaule actual és dels anys 50 del segle passat (foto 10), substituint el que es va perdre al juliol-agost de 1936.
En el seu interior es conserva una de les tres rèpliques de la Pietat que es van poder salvar de la crema a l’inici de la Guerra Civil (foto 11), són tan iguals que no se sap quina és l’original i quines són les còpies.
Accés:
El Pont de Montanyana està situat al km 88 de la N-230. S’hi accedeix pel pont penjat que està situat al mateix costat de la carretera.
Corona de rei (Saxifra longifolia), és una planta autòctona del Pirineu i del Prepirineu que creix entre les fissures i foradets de les roques calcàries situades a la vessant nord. La taxonomia d’aquesta planta ja ens indica el seu hàbitat. La paraula Saxifra prové del llatí i està composta per saxum (pedra) i per franguere (trencar) degut a la creença que aquest vegetal podia trencar les pedres amb les seves arrels.
És una planta perenne, de fulles de color verd, linears o estretament espatulades de 3 a 8 cm de llargada, tenen al seu extrem unes excrescències càlciques de color blanc. El conjunt de la planta forma una roseta basal compactada i aplanada molt vistosa.
Floreix una vegada a la vida, entre maig i juliol, amb la formació d’una tija que pot arribar a fer 80 cm, de la que en surt uns rams que poden tenir més de 500 flors de color blanc, després de la floració la planta mor.
La seva principal propietat medicinal és ser un eficaç remei abortiu, per aquest motiu els pastors la fan servir per ajudar a expulsar la placenta de les ovelles quan tenen alguna complicació després de corderar. Degut a això es considera una planta molt perillosa.
Bibliografia:
Antoni Agelat. Plantes Medicinals del Pallars. 2008.
El canut dels minairons 