No s’ha trobat cap referència documental d’aquesta església que està situada als peus del Montsec de Rúbies.
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó però a l’actualitat ha desaparegut completament (foto 1). Està capçada a llevant per un absis semicircular que s’obria a la nau amb un arc presbiteral (foto 2), a l’igual que la nau, ha perdut la volta de quart d’esfera que devia tenir. Al centre de l’absis hi ha una finestra d’una sola esqueixada formada amb brancals i llinda d’una sola peça (fotos 2 i 3).
La porta d’entrada està situada a la paret sud i estava resolta amb un arc de mig punt que està totalment ensorrat (foto 4).
Part de la paret nord de l’absis i de la nau estan caigudes (fotos 5 i 6) i l’estat perimetral de la resta de les parets no permet observar cap ornamentació en forma d’impostes o d’arcuacions.
L’aparell constructiu està format per grans carreus sense polir, disposats en fileres ordenades i regulars (fotos 2 i 3), això situa la construcció d’aquesta església a partir de la segona meitat del s. XI.
A la part sud de l’església s’observen restes de parets que possiblement eren construccions annexes al temple (fotos 7 i 8).
Amb el temps, aquesta edificació s’ha utilitzat per a finalitats ramaderes i una part dels seus carreus s’han aprofitat per fer un tancament per al bestiar (foto 9).
Àmbit territorial: Pallars Jussà, Montsec de Rúbies i municipi de Llimiana.
Circuit: Anada i tornada pel mateix camí.
Distància: 1,2 km.
Ascensió acumulada: 24 metres.
Duració aproximada: 15-20 minuts.
Grau de dificultat SENDIF: 110 Molt fàcil.
Accés:
S’agafa la LV-1491 al nou pont de Monares que travessa les aigües del pantà de Terradets en direcció a Llimiana.
1,8 Km: Després de passar el pont del Barranc de Barcedana, s’agafa a la dreta el camí del peu del bosc (pista no asfaltada però apta per a tot tipus de vehicles).
4,13 km: Pal Indicador que assenyala Sant Salvador del Bosc (foto 10).
Inici del camí:
0,0 km: S’agafa la pista que surt a la dreta i continua ascendent en direcció sud.
0,5 km: A la dreta s’observen les restes de Sant Miquel (foto 11). Es deixa la pista i camp a través, en direcció sud, s’arriba a Sant Miquel de Llimiana que està situat al damunt d’un petit monticle.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
La Ribereta és un conjunt de masos aïllats que formaven part del terme d’Espills. Pascual Madoz descriu l’any 1845 que estava format per quatre masies. Fins a l’any 1970 pertanyien a l’antic municipi de Saperia i actualment forma part del de Tremp. Aquets masos estan situats a la vall del barranc de Gargalló i a l’extrem sud-oest del Serrat de la Roca Roia. El lloc es coneix per la solana de la Roca Roia.
La Ribereta no disposava de parròquia pròpia i només tenia una capella, que està situada al costat del mas d’Arturo (foto 1 i 2), i era administrada pel capellà d’Espills.
La capella és de petites dimensions i no presenta cap estil arquitectònic definit (foto 3).
La porta d’entrada està situada a la paret sud, està formada per uns brancals fets amb pedres que acaben amb una arcada de mig punt construïda amb totxanes vermelles. Al damunt de la porta hi ha un ull de bou fet d’obra. Al capdamunt d’aquesta paret hi ha el campanar d’espadanya d’un sol ull sense que hi hagi actualment cap campana (foto 3).
Al costat sud de la capella hi ha el cementiri de la Ribereta, que és de petites dimensions i amb la porta d’entrada situada a la part sud. En el seu interior s’hi ha construït recentment un cos de nínxols (foto 3).
Accés:
Al km 94,25 de la N230 s’agafa el trencall de la pista que gira a la dreta per anar a trobar el gual que traspassa el riu Noguera Ribagorçana.
0,3 km: Gual sobre el riu. Es travessa i es continua per la pista en direcció nord.
0,7 km: Es creua el barranc de Gargalló.
0,8 km: Es deixa la pista que transcorre per la riba esquerra del riu i s’agafa a la dreta la carrerada que va ascendint en direcció est enmig dels camps de conreu.
1,74 km: Sant Pau del mas d’Arturo.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Nom de l’excursió: Sant Salvador del Montsec – Lo Sant del Bosc
Història/ressenya:
El Sant del Bosc és un lloc emblemàtic que desprèn un magnetisme especial, no sé a què és degut, si és pel cansament i la satisfacció d’arribar-hi (cal superar un desnivell de 740 metres en poc més de 3 km), per les impressionants vistes que es contemplen, tant dels cingles que hi ha al voltant de l’ermita, com de la vall de la Noguera Pallaresa o per alguna força esotèrica desconeguda.
Segurament en aquest lloc ja hi devia haver un culte pagà i va ser cristianitzat. A la Serralada dels Montsecs hi han diverses ermites dedicades a Sant Salvador, a Sant Miquel i a Santa Maria. El cristianisme ho va aprofitar transformant els llocs de culte; els dedicats als deus pagans es van convertir en Sant Salvador o Sant Miquel i si el lloc estava consagrat a una deessa, en Santa Maria.
Hi havia molta devoció al Sant del Bosc, l’aplec se celebrava el 29 de setembre i hi acudien peregrins, no tan sols de la Conca de Tremp, sinó de llocs allunyats com és la Terreta. Algunes persones que, complint una prometença al Sant, hi pujaven descalços o fent trams del camí agenollats.
Per arribar-hi cal seguir el camí de les “100 ramanxoles” (alguns diuen que en són 102).
L’ermita del Sant del Bosc està situada al capdamunt del Serrat del Sant, a l’obaga del Montsec de Rúbies i a 1.226 metres d’alçada.
És un edifici de construcció molt simple, inicialment estava format per un absis orientat a l’est edificat al mateix single de roca del Serrat del Sant (foto 1) i una nau lleugerament apuntada (foto 2) que està per sota del nivell de l’absis degut a la morfologia de la roca on està ubicat el temple. Les dues estructures estan separades per una reixa que protegia la imatge del sant (foto 3).
En una segona etapa es va allargar la nau per tal que el temple tingués més cabuda (foto 4) i es va traslladar l’altar i la imatge del sant a la paret de ponent (foto 5).
La porta d’entrada està situada al mur nord i al seu costat hi ha la pila de l’aigua beneïda (fotos 4 i 6).
A l’interior de l’ermita hi han exvots. Un exvot és un agraïment en forma d’ofrena per haver obtingut algun favor després d’encomanar-se al sant. Aquests han evolucionat al llarg del temps: es pot observar motlles de cera del cap d’un nen o el tors d’una persona, segurament l’agraïment era per una curació d’alguna malaltia del cap (convulsions febrils,,..?) o de les afeccions pulmonars tan freqüents en èpoques pretèrites (tuberculosi pulmonar, bronquitis, asma,..?). També hi han compliments de prometences per tornar sa i estalvi del servei miliar (afortunadament ara ja no es fa), portant la fotografia al sant vestit de soldat. Actualment els agraïments han anat canviant, finalitzar una cursa de muntanya o una marató també és motiu per donar les gràcies al sant del Bosc i es penja la samarreta (fotos 7, 8 i 5).
L’ermita està oberta i per protegir al sant hi ha una reixa de ferro forjat que si que està tancada amb un forrellat amb clau (foto 9).
Donat que en aquest lloc no hi ha cap font, s’hi va construir una cisterna que recull l’aigua de pluja de la teulada (foto 10). Una construcció annexa a l’ermita s’ha convertit en un refugi de muntanya lliure, que permet l’aixopluc en cas de tronada o poder pernoctar si es fa una travessa pel Montsec, seguint algunes de les moltes rutes que s’hi poden fer. Al costat del refugi ni ha un nou ajup que conté aigua.
Diu la tradició que si vols que et marxi el mal de queixals has de donar el tomb sencer a l’ermita del Sant del Bosc i et desapareixerà, òbviament perquè t’estimbaràs single avall (foto11).
Àmbit territorial: Pallars Jussà, Montsec de Rúbies i municipi de Llimiana.
Circuit: Pujada i baixada pel mateix camí.
Distància: 7,6 km.
Ascensió acumulada: 740 metres.
Duració aproximada: 3-4 hores
Grau de dificultat SENDIF: 1.052 Exigent
Accés:
S’agafa la LV-1491 al nou Pont de Monares que travessa les aigües del pantà de Terradets en direcció a Llimiana.
1,8 Km: Després de passar el pont del Barranc de Barcedana s’agafa a la dreta el camí del peu del bosc (pista no asfaltada però apta per a tot tipus de vehicles).
3 km (pal Indicador) (foto 12)
Inici del camí:
0,0 km: S’agafa el camí, que inicialment és una pista forestal, a la dreta seguint en direcció sud (foto 13).
0,8 km: Pilaret de Sant Miquel, es deixa la pista i s’agafa el camí en direcció nord (foto 14).
1,3 km: per l’esquerra puja la pista que passa molt a prop de Sant Miquel. Es continua amunt pel mig de vegetació frondosa amb molsa i amb els arbres plens de líquens (foto 15 i 16).
1,4 km: Pilaret de Sant Antón (foto 17).
1,7 km: Pilaret de Sant Jordi (foto 18). Inici de la ramanxoles (fotos 19 i 20). En alguns trams encara es conserva l’empedrat original (foto 21) i es poden observar els murs per fer els canvis de sentit del camí (fotos 22 i 23).
1,9 km: Pilaret de Sant Jaume apòstol (fotos 24 i 25).
2,47 km: Pilaret de Sant Sebastià (foto 26).
3,32 km: Pilaret de la MD de Montserrat (foto 27).
3,8 km: Després de completar les dues últimes ramanxoles (foto 28) s’arriba a Sant Salvador del Montsec-Sant del Bosc i es poden contemplar les impressionants vistes des d’aquest lloc (fotos 29 i 30).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Aquesta celebració festeja el solstici d’estiu i se celebra arreu dels Països Catalans. El seu origen és pagà i representa una exaltació al culte del Sol i al seu poder de renovació de la Terra.
Joan Amades diu que aquesta festa és la més intensa en costums i creences relacionades amb el solstici d’estiu, moment de l’any on el Sol es troba al punt més alt del zenit i per tant, quan s’assoleix la màxima claror del Sol i el dia més llarg de l’any. El refrany diu: Sant Joan, el dia més gran.
L’activitat més estesa era l’encesa de fogueres. La gent utilitzava les seves flames purificadores per espantar els mals esperits que campaven durant aquesta nit i la resta de l’any. Per aquest motiu, el cristianisme ràpidament va transformar aquesta festa pagana en cristiana en el concili de Constantinoble de l’any 680.
A la Terreta la nit de Sant Joan s’encenien els “faros”. Aquest nom prové del llatí pharus que vol dir fanal o torre d’il·luminació.
Després de sopar, tots els pobles de la Terreta i les seves masies, encenien el faro i es podia veure la llum que desprenia cada foguera dins la foscor de la nit (els pobles no tenien llum elèctrica) (foto 1 recreació).
A Sapeira s’encenia un faro al portal (foto 2 recreació) i un altre al bancal (foto 3 recreació).
La nit de Sant Joan també estava plena de creences i fets extraordinaris que només succeïen en aquesta nit i d’origen totalment pagà. A la Terreta les va recollir Baldiri Bolló als anys trenta del segle passat i són les següents:
Les encantèries del Graller del Castellet que a les 12 de la nit estenien la bugada.
L’herba falaguera que granava al punt de la mitja nit dins del Graller del Castellet.
El ball de fades de la Paül d’Iscles.
L’horòscop de la nit de Sant Joan que servia per saber quina professió tindria el futur marit d’una noia en edat de casar-se.
Nom de l’excursió: Circular Vilaplana – les Campanilles – la Mussara – les Tosques – Vilaplana.
Història/ressenya:
Aquest circuit comunica el poble de Vilaplana amb la Mussara. La dificultat que representa l’ascensió dels 634 metres de desnivell en només 4 km, es compensa amb escreix amb les impressionants vistes sobre el Baix Camp que es contemplen a mesura que es va pujant (foto 1). El camí de les Campanilles és una mica més dificultós que el de les Tosques, ja que per salvar el single de les Campanilles cal grimpar uns esgraons de roca que no presenten cap dificultat (en alguns llocs hi ha uns suports de ferro per fer-ho més fàcil). Per aquest motiu recomano fer la circular tal com indica el track.
La Mussara té un origen musulmà, el seu nom vol dir “passeig, lloc per passejar-se”. Les primeres referències documentades d’aquest poble apareixen l’any 1173 i la seva església consta en una butlla papal de Celestí III de l’any 1194. La Mussara formava part del comtat de Prades i actualment està totalment despoblada (foto 2).
L’església de Sant Salvador era inicialment d’origen romànic-gòtic (foto 3) i es va transformar totalment al s. XVIII. Durant el s. XIX es va ampliar el temple i s’hi va construir el campanar (foto 4).
A les Airasses s’hi va edificar l’any 1926 un refugi d’excursionistes, conegut com el xalet de les Airasses, actualment en runes (fotos 5 i 6). Des d’aquest lloc les vistes sobre el Baix Camp són impressionants (foto 7).
Àmbit territorial: Baix Camp, les Muntanyes de Prades i el municipi de Vilaplana.
Circuit: Circular.
Distància: 10,3 km.
Ascensió acumulada: 634 metres.
Durada aproximada: 2h 30 min-3h.
Grau de dificultat SENDIF: 634 Exigent.
Recorregut:
0,0 km: Pàrquing situat a l’entrada de Vilaplana. Anem a buscar el carrer Major (foto 8).
0,3 km: Girem a la dreta per agafar el carrer del Dr. Mallafré, es continua per la plaça de Catalunya i s’agafa el carrer Santiago Russinyol que gira cap al nord i descendeix fins a trobar la font de les Creus (foto 9).
0,9 km: Font de les Creus, travessem el barranc de les Tosques i continuem per una pista asfaltada en direcció nord.
1,2 km: Pal indicador (foto 10). Agafem a l’esquerra el camí de les Campanilles. Aquest camí va pujant fins a trobar les pilones de la línia d’alta tensió que porta l’electricitat de la Central de Seròs a Reus (foto 11).
2,5 km: Ara el camí s’enfila per anar a passar pel cingle de les Campanilles, necessitant grimpar en algun moment per poder enfilar-se pels esgraons de les roques.
3,6 km: Es troba la pista que porta als Garrigots, la travessem i continuem pujant en direcció nord.
4 km: Les Airasses (fotos 5, 6 i 7).
4,2 km: La Mussara, església de Sant Salvador i la Bassa (fotos 2, 4 i 12).
4,6 km: Refugi de la Mussara. Continuem en direcció est per anar a trobar el camí de les Tosques.
6,6 km: Travessem el barranc de les Tosques. En direcció est surt el camí dels Cingles. Continuem en direcció sud (foto 13), a l’esquerra podem observar petites cascades i tolls de l’aigua del barranc (foto 14 i 15).
6,7 km: Travessem el barranc de les Tosques (foto 16).
7,6 km: Trobem els primers camps de conreu de Vilaplana (foto 17).
9 km: Pal indicador (foto 10).
9,5 km Font de les Creus (foto 9). Entrem al poble de Vilaplana desfent el camí que hem iniciat (foto 18).
Aquesta església i la de Santa Maria del Puig de Tercui pertanyien al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes quan el comte Ramon IV/V i la seva esposa Valença, van fer la donació d’un terreny proper al poble per a crear-hi un cenobi.
Sembla que molts fidels s’encomanaven a Sant Pere de Rodes quan es trobaven a les portes de la mort, entre ells el comte Artau I de Pallars Sobirà i d’altres nobles i li feien donacions importants. Això va fer que s’establís un priorat a Tercui que depenia del monestir empordanès.
La primitiva església era contemporània de la de Santa Maria de Puig, situada a només uns 200 metres del poble de Tercui. Aquest temple tenia la porta d’entrada ubicada a la paret de ponent (foto 1).
Les donacions van fer possible que al s. XII es construís una nova església que va aprofitar la paret oest del primitiu temple, es va tapar la porta i es va ampliar cap a l’est fins al final de l’esperó rocós (foto 2).
És un edifici d’una sola nau reforçada amb tres arcs torals que aguantaven una volta de canó. Està capçada per un absis semicircular que aprofita la forma de la roca (foto 2), cobert per una volta de quart d’esfera que arranca d’una motllura bisellada (foto 3) que s’obre a la nau per un arc presbiteral (foto 4).
Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada que ha estat cegada (foto 2) i a la paret sud n’hi ha una altra també de doble esqueixada amb un arc decorat amb boles (foto 5).
La porta d’entrada està situada a la paret nord, està formada per una arcada de mig punt amb grans dovelles i emmarcada en una arc en degradació i extradossat hi ha una motllura a mode de guardapols (foto 6).
El campanar està situat a l’angle nord-oest i descansa sobre la volta, era quadrangular amb obertures als quatre vents per a allotjar les campanes. Amb la darrera reforma del temple només disposa dels costats nord i oest i contenen una campana cadascun.
L’interior del temple conté dues capelles dins del mateix mur, en època posterior s’hi va fa afegir una sagristia a la part sud i s’hi va obrir una porta que comunica amb el cementiri (fotos 3,7 i 8). També s’hi conserva la pila baptismal cisellada d’una sola pedra (foto 9).
El parament està resolt amb unes pedres ben tallades i polides, disposades en fileres uniformes i bastant regulars (foto 7).
Tota l’església es va aixecar en època barroca, substituint la volta de pedra per rajol (foto 10) i es va construir un cor a la part sud (foto 11). Aquesta transformació també va succeir en les esglésies de la Terreta de Sant Pere d’Espills, Sant Joan Baptista d’Escarlà i Sant Esteve d’Esplugafreda (veure: www.elcanutdelsminairons.cat). En la dècada dels anys vuitanta es va substituir la volta d’època barroca per un teulat de fusta (foto 12).
Com a cosa curiosa cal destacar que fins el 1790 era l’única parròquia de la Terreta que pertanyia al bisbat de la Seu d’Urgell. La dependència del monestir de Sant Pere de Rodes va fer que aquesta església fos una pabordia i el capellà no era rector de la parròquia sinó que era paborde.
Accés:
Al km 92,5 de la N230 s’agafa el trencall de la pista asfaltada (actualment en molt mal estat) que arriba a Tercui. Cal anar en compte ja que s’inicia amb una forta baixada per anar a trobar el gual per poder passar el riu Noguera Ribagorçana (150m). Al cap de 3,9 km s’arriba al poble.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Es una planta herbàcia perenne, existent en molts indrets de l’entorn de la Mediterrània occidental, amb predilecció d’indrets assolellats, ben drenats, calcaris i pedregosos. Molt resistent a la sequera i al fred.
Floreix a la primavera fins a finals de juny, en anys favorables pot fer diverses floracions.
La flor de color blau es molt bonica, te 6 pètals, i posada a la boca i mastegada te un sabor dolç. La flor en el seu procés de maduració esdevé una minúscula espiga amb unes llavors que al caure al terra sovint ressembren la planta.
Es una planta rizomatosa que vol dir que fa una tija subterrània que va creixen en sentit horitzontal, de la qual emergeixen en sentit vertical les branques que son cilíndriques, visibles exteriorment, en forma de flocs, i que en el seu extrem donen origen a les flors i posteriorment a la llavor. Al llarg de la tija subterrània, creixen en profunditat les arrels.
En la part aèria de la planta coexisteixen branques amb flor i altres en que la flor madura ja ha generat la espiga, floreixen en diferents fases.
Es una planta molt apreciada pels ramaders, especialment pels de bestiar oví. Es un aliment molt nutritiu i apetitós per a ovelles bassibes (no prenyades) i gestants, però no tant convenient per a ovelles lactants, cosa que hem fa pensar que la planta, tant la flor con la part superior de la branca, tenen un valor calòric important però limitat en proteïna. Les ovelles lactants necessiten un aport alimentari important de proteïna de bon valor biològic (aminoàcids sulfurats).
La Terreta es una zona molt ben dotada d’aquesta planta, sobre tot en indrets marginals i en espones de terra eixuta i de poc contingut orgànic.
En una ocasió, tornant de xollar de “pravall”, a prop d’Areny, hi havia un bon ramat d’ovelles a l’altre costat del riu i recordo el comentari del meu pare “no se com cony hi pot haver tantes ovelles per eixos parraus tant aspres i eixuts, i bones que son¡¡¡¡¡¡¡¡¡”, després d’un curt silenci va afegir “això no ho fa sinó la xunça, que n’astà plagat”.
També, bastants anys posteriors, en una conversa amb Aurelio de Quina des Masos, que en pau descansi, vaig rebre una lliçó magistral i única de com conrear la xunsa tot fent menció de diferents maneres segons la primavera climàtica: “quant la xunça ha fet la seua segona o tercera floració, segons el temps (atmosfèric) cal atura-ni lo bestiar en ta que grane; i quant la llaor cau a terra, si ressembre tota sola…………..”.
Sabent l’interès ramader de la Xunsa, cap veterinari, agrònom ni cap institució, s’han preocupat mai del seu conreu ni de determinar el seu valor alimentari. Seria una tasca convenient i fàcil, i pel que fa al valor alimentari, tard o d’hora s’haurà de fer.
Consultada la tesi doctoral (Estudis d’Etnobotànica farmacèutica al Pallars) del biòleg Antoni Agelet, desprès de mes de 500 persones consultades de la zona, en cap cas l’hi han comunicat cap efecte medicinal.
La Mare de Déu del Solà està situada a uns 800 metres del poble d’Espills en direcció al sud i al capdamunt del Serrat de la Verge Maria (foto 1).
Aquesta capella va ser erigida pels monjos que pertanyien al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes i residien a Santa Maria de Tercui.
Aquesta pertinença a Sant Pere de Rodes va entrar en conflicte amb el monestir de Lavaix que tenia sota els seus dominis tota la zona de Castissent donada pel comte de Pallars Jussà Ramon V i la comtessa Valença.
El conflicte es va resoldre amb la mediació del bisbe Ramon Guillem de Roda, que després serà canonitzat (Sant Ramon) en presència dels ardiaques i d’altres religiosos afectats i dels nobles de la contrada amb una concòrdia datada l’any 1110 on es reconeix la jurisdicció d’aquesta capella a Lavaix.
Aquest acord va durar poc temps ja que en l’inventari de l’any 1140 d’aquest monestir no figura cap església d’Espills, en canvi surten les esglésies de Castissent i de Prullans. Això va ser degut a que en l’arranjament definitiu dels límits diocesans entre els bisbats d’Urgell i de Roda, el bisbe urgellenc, Pere Berenguer, no va acceptar la concòrdia anterior que reconeixia la jurisdicció d’Espills a Lavaix.
L’església de la Mare de Déu del Solà d’Espills és un edifici d’una sola nau coberta amb un llenat de fusta (foto 2). Està capçada a l’est per un absis semicircular coronat amb un ràfec de pedra tosca del país i amb volta de quart d’esfera (foto 3). A la paret de ponent s’obre la porta d’entrada resolta amb un arc de mig punt. En aquesta façana s’hi va obrir posteriorment una finestra rodona per donar llum al temple i a cada costat de la porta hi han dues petites espitlleres per poder veure l’interior de la capella quan la porta estava tancada.
També en època posterior, una part de l’absis es va tancar amb una paret recta amb una fornícula al mig on hi devia haver la imatge de la marededéu (foto 4). Al caure un tros del guix de la paret de l’absis, van aparèixer unes pintures que, al trencar la fornícula, es va veure que continuaven en el seu interior.
Per la forma i el color que presentaven es va pensar que podria tractar-se de pintures d’època romànica (foto 4, 5 i 6).
Tècnics del Centre de Restauració de Béns i Mobles de Catalunya (CRBMC), del museu de Lleida i de la Universitat de Lleida, per la indumentària dels personatges, els pigments utilitzats i el procediment de la trepa per repetir la decoració, permeten datar-les entre el s. XV-XVIII.
L’aparell constructiu és de carreus irregulars disposats ordenadament en filades que estan molt emmascarades per la gran quantitat de morter qui hi ha, tot això fa entendre que aquesta capella va ser construïda al s. XII.
La capella actualment està dins del recinte del cementiri nou del poble d’Espills (foto 7) i una part del llenat ha caigut (foto 2), per la qual cosa cal una actuació urgent per salvar-la.
Accés:
Se surt del portal del poble d’Espills i es camina en direcció al sud carenejant el serrat de la Verge Maria (foto 8), el camí es perd en alguns trams però és molt intuïtiu. Aviat es veu l’absis de la capella i cal seguir en aquella direcció. Al cap de 850 metres i de 133 metres de desnivell negatiu, s’arriba a la part posterior de l’absis i per la porta del cementiri es pot entrar a la capella (foto 7).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Sant Pere d’Espills era l’església de la parròquia d’aquest poble que comprenia també l’església d’Escarlà.
El llogaret d’Espills està situat a 1.077 metres d’alçada i es troba emplaçat al damunt d’un esperó rocós que constitueix un bell conjunt emmurallat natural que encara conserva les arrels medievals, actualment està totalment enderrocat des que va ser abandonat als anys seixanta del segle passat. (foto 1, 2, 3 i 4).
El nom d’Espills ve d’especulari que significa mirar des de dalt, des d’una talaia. Aquest nom li prové de ser el lloc de guaita i defensa de la Marca Tolosana als segles IX i X de la Terreta.
La primitiva església de Sant Pere es va construir probablement a finals del s. X o a principis del segle XI com va passar en la majoria dels pobles de la Terreta i va ser transformada totalment al s. XVIII. De la primitiva església només en queda la paret sud i el començament de l’absis (foto 5 i 6).
La nova església es va construir de tres naus separades per grans pilastres, sent la central més gran i alta que les laterals, totes elles estan cobertes per volta d’aresta barroca (7, 8 i 9). La capçalera està orientada a l’oest i als peus hi ha el cor. En aquesta façana s’obre la porta resolta amb un arc de mig punt amb petites dovelles (foto 9 i 10).
El campanar està situat als peus de l’edifici i a l’angle sud-est. És quadrangular, descansa sobre la volta i està coronat amb finestres de mig punt obertes als punts cardinals on hi havien les campanes, actualment també desaparegudes. Al davant de l’església hi havia l’antic fossar.
En el seu interior encara s’hi conserven les pintures d’època barroca i la pila baptismal de pedra d’una sola peça (fotos 8, 11, 12 i 13).
Sota les escales del cor hi ha la pila per guardar-hi l’oli de les llànties (foto 14), possiblement era de la primitiva església romànica ja que és similar a la que hi ha a Sant Pere d’Orrit (veure: www.elcanutdelsminairons /Sant Pere d’Orrit).
El retaule que hi havia en aquest temple no es devia fer malbé durant el període de la Guerra Civil, com va succeir en totes les esglésies de la Terreta. Segurament hi va influir la llunyania d’Espills amb Tremp i, per aquest motiu, els membres del Comitè Antifeixista d’aquesta població no hi van arribar, ja que es pot observar que va ser extret en una època recent (foto 7).
Accés:
Hi ha dues maneres d’accedir a Espills: una és per la pista que surt del km 94,3 de la N-230, travessa el riu Noguera Ribagorçana i va a la Ribereta. D’aquí surt una carrerada apta només per a vehicles tot terreny que ascendeix en direcció nord-est fins a Espills. No és recomanable utilitzar-la per l’oposició que hi ha a utilitzar-la per part del mas del Batlle d’Espills.
L’altra proposta utilitza el camí antic que passa pel Grau d’Espills, que és més interessant des del punt de vista paisatgístic.
Se surt del Pont d’Orrit i s’agafa la pista asfaltada que va a Sapeira-Esplugafreda fins al Graller.
0,0 km: Pont d’Orrit. Agafem la carretera que va a Saperia, al Castellet i a Espluga de Serra.
1,8 km: Deixem la carretera asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador). La carrerada que ara s’agafa està en males condicions, per la qual cosa és recomanable seguir amb un vehicle 4×4.
2,8 km: Es deixa la pista de l’esquerra que va a una pedrera i continuem recte.
3,7 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda. Ara la pista es va enfilant fent ramanxoles i guanyant alçaria.
5,7 km: A la dreta tenim el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.
8,1 km: Ara travessem el gual del barranc dels Botets, en aquest punt, a vegades s’hi poden torbar còdols de grans dimensions que ha arrossegat l’aigua. Continuem per la pista que va pujant i guanyant alçària.
12,3 km: A l’esquerra hi ha el Graller d’Esplugafreda.
12,5 km: A l’esquerra surt el trencall que ascendeix en direcció oest. Fins aquí s’hi pot arribar en un vehicle no 4×4 encara que amb moltes dificultats.
Per anar per aquesta pista i fer aquest nou tram es necessita un cotxe tot terreny.
0:0 km: La pista ascendeix en direcció oest i passa pel costat sud del Tossal de l’Abadia (1.290m).
0.5 km: Tossal de l’Abadia, a partir d’aquí la carrerada va descendint fent ramanxoles.
2.3 km: A la dreta hi ha un dipòsit d’aigua per a la lluita contra els incendis forestals.
3.4 km: En aquest punt s’ha de deixar el vehicle i continuar a peu per l’antic camí que porta a Espills i que surt en direcció oest. En aquest punt es poden contemplar les impressionants vistes del cingle de la Cova Negra (foto 15). S’inicia el descens per l’únic pas que passa pels peus del cingle de la Serreta del Mig. El camí encara conserva els esgraons que el feien més transitable (foto 16).
4.8 km: S’arriba a Espills, per entrar al poble només es pot fer per dues entrades, una està situada a la part sud i l’altra a la part est que, mitjançant una rampa, permet l’accés al poble per “lo Portal” (foto 17).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
L’any 1061 els comptes de Pallars Jussà, Ramon IV/V i Valença, van cedir als monjos Guillem i Ponç un terreny a Tercui per tal d’erigir una església. Va ser una cel·la monacal que tenia un abat propi que depenia de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà).
Està situada al damunt d’un petit monticle a llevant del poble de Tercui i situat a només 250 metres de distància del nucli de població (fotos 1,2 i 3).
L’edifici està molt malmès, és d’una sola nau capçada per una absis a llevant i, possiblement, estava coberta per una volta de canó de la qual només en queden les parets nord i sud (fotos 4, 5 i 6) .
L’absis és semicircular i estava cobert per una volta de quart d’esfera (ara només s’observa l’inici d’aquesta volta (foto 7). S’obria a la nau amb un arc presbiteral del que només es pot observar la part que queda a part baixa (foto 8). Presenta una finestra d’una sola esqueixada (foto 9 i 10).
La porta estava situada a la paret sud de la que no en queda cap rastre (foto 11).
L’aparell constructiu està format per carreus de pedra ben tallada i disposats en fileres uniformes i regulars. Curiosament les pedres de les parets exteriors són mes grans i més ben tallades (foto 12) que les dels murs interiors (foto 13), la qual cosa demostra que les parets de dins de l’església estaven arrebossades i enlluïdes.
Aquestes característiques fan que la construcció d’aquesta església la puguem datar cap a la segona meitat del s XI i correspondria a l’any que els comtes de Pallars Jussà varen fer la donació.
Accés:
Al km 92,5 de la N230 s’agafa el trencall de la pista asfaltada (actualment en molt mal estat) que arriba a Tercui. Cal anar en compte ja que s’inicia amb una forta baixada per anar a trobar el gual per poder passar el riu Noguera Ribagorçana (150 m).
Al cap de3,7 km s’arriba al poble. Es pot deixar el vehicle en una petita esplanada que queda a l’esquerra i continuar caminant pel carrer que puja en direcció oest que porta a les últimes eres del poble i dona el tomb al turonet on hi ha les restes de l’església de Santa Maria del Puig de Tercui (331 metres des d’on s’ha deixat el vehicle).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El canut dels minairons 