Aquest castell no està documentat. Està situat a l’antic lloc de Prullans, on hi ha l’església de Sant Roc (abans Sant Esteve) que van fundar els comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença l’any 1099 i va ser donada al monestir de Lavaix i estava sufragada a la parròquia de Castissent. Vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/10/14/sant-roc-de-prullans-abans-sant-esteve-de-castissent/.
El poblat de Prullans era un petit nucli de població que es va formar als voltants de la torre del castell (foto 1), al capdamunt d’un turonet que està sobre el Pont de Montanyana. Resseguint les seves restes es pot observar que el poble estava emmurallat i en algun tram encara s’hi pot veure alguna espitllera (fotos 2, 3, 4 i 5) i a dins s’hi poden identificar les restes del poblament (foto 6).
A la part més alta del monticle situat a 633 metres d’alçada, hi ha les restes d’una torre rodona de característiques similars als castells de la zona (fotos 7, 8 i 9) que es podria datar de principis del s. XI.
A pocs metres del poblat i en direcció sud hi ha l’església de Sant Roc (fotos 10 i 11).
Aquest castell tenia la funció de controlar les ràtzies musulmanes que podien venir des del sud (Àger, Balaguer, Lleida) i de l’oest (Benavarri, Graus, Barbastre) i tenia contacte visual amb els castells del sud de la Terreta (foto 12).
Durant la batalla del Pont de Montanyana (3-6 d’abril de 1938), en aquest lloc s’hi va establir el comandament republicà que dirigia les forces republicanes. Aquestes estaven parapetades a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana per fer front a l’exèrcit feixista en el decurs de l’ofensiva d’Aragó (foto 13).
Accés:
0,0 km: Des de la plaça major del Pont de Montanyana sortim en direcció sud pel carrer de l’Arrabal fins a trobar la carretera C1311.
0,5 km: Carretera C1311, continuem per aquesta via en direcció sud.
0,7 km: A l’esquerra surt el camí que inicialment puja i després continua ascendint en direcció sud.
1,1 km: El camí gira en direcció nord i va a trobar la part inferior d’un bancal que seguirem duran uns 300 metres.
1,4 km: Església de Sant Roc i antic poblat i castell de Prullans (foto1).
La primera notícia d’aquest castell la dona l’historiador musulmà ibn’Idari. L’any 904 el valí de Lleida, Llop ibn Muhamad, en una expedició cap al Pallars va prendre els castells de Castissent, Aulàs, Sarroca de Bellera i la Mola de Baro. En aquesta incursió es van produir un gran nombre de morts i de captius, entre ells el fill gran del comte Ramon de Pallars, Isarn.
El nom Castissent prové, segons Joan Coromines, de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell d’en Sanç.
L’any 1066 Galind Bradila ven al comte Ramon V una vinya situada a les eres del castell de Castissent. L’any 1077 Sunyer Ramon, fill de Ramon IV, reconeix al seu germà Ramon V la possessió dels castells de Montanyana, de Castissent i de la vall d’Escós.
Els comtes de Pallars Jussà Ramon V i la seva esposa Valença, en feren donació al monestir de Lavaix l’any 1099 (o Arnau I perquè Ramon V va morir l’any 1098) juntament amb les esglésies de tot el terme de Castissent.
L’any 1366 Pere el Cerimoniós va vendre aquest el castell al comte de Riba-roja i Dénia. L’any 1831 Castissent pertanyia al marquès de Pallars.
El castell estava ubicat al capdamunt del Tossal de l’Abadia, situat a 721 metres d’altitud (foto 1) . Actualment no en queda cap resta i, possiblement, resseguia la roca que envolta el turó (fotos 1 i 2). Quan van construir la pista que arriba al cementiri, van trobar fragments de murs que devien formar part del castell.
Va ser un important baluard defensiu de la Terreta entre els segles X i XI, donat que podia controlar les invasions o ràtzies musulmanes que podien venir del sud (Lleida-Balaguer i Àger) o de l’oest (Benavarri-Graus-Barbastre) (foto 3).
Accés:
0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.
0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.
2,4 km: Girem a l’esquerra per agafar la pista asfaltada que porta a Castissent (indicador Castissent 4).
5,6 km: Deixem a l’esquerra el pont que travessa la canal de l’ENHER (foto ) i continuem en direcció oest per la pista que va al cementiri.
5,7 km: En aquest punt podem deixar el vehicle i pujar camp a través, ascendint uns 27 metres de desnivell positiu, sense massa dificultat, fins al capdamunt del turó on hi ha l’església (foto 2). O podem continuar amb vehicle o a peu per la pista que s’enfila donant el tomb al turó.
6,0 km: Església de Sant Joan Baptista, abadia i lloc on va estar el castell de Castissent (fotos 5 i 6).
El castell d’Espills està situat a l’extrem oest d’aquest poble que a la vegada està emplaçat en un esperó rocós del Grau d’Espills (foto 1). El llogaret forma un conjunt autoemmurallat on les cases ressegueixen el perímetre de la roca i amb un únic carrer central (foto 2). Aquest poble es va despoblar als anys seixanta del segle passat i actualment està totalment derruït (foto 3).
El nom d’Espills deriva d’Especulos, lloc de guaita. El castell era el més meridional de la marca Tolosana, sent la talaia més meridional de la frontera al s. X.
L’any 1055 es troba termenat entre Areny, Montanyana (1070) i Castissent (1077). Aquest castell va pertànyer al comtat de Pallars Jussà, però Artau I del Sobirà va trencar la Treva moltes vegades a Espills.
Al s. XII en el reagrupament feudal el castell d’Espills, com els d’Orrit, Areny i Sapeira, caigueren sota la dependència dels Erill. En el fogatge de 1381 hi consten 9 focs.
Pascual Madoz descriu: “tiene ocho casas y las ruinas de una antigua torre, restos de una fortificación…”
Malgrat d’aquesta notificació de mitjans del s. XIX, aquest castell es donava per perdut, però l’enderroc del paller de casa Batlle d’Espills, ha permès veure les restes de la torre rodona que està construïda amb carreus pocs desbastats i enganxats amb argamassa (fotos 4 i 5).
Està situat a l’extrem oest de l’únic carrer que té el poble i al costat de l’antic fossar (fotos 6 i 7). Controlava l’accés a la Terreta per la part sud i tenia contacte visual amb els castells d’Escarlà, Orrit i Areny.
Hi ha dues maneres d’accedir a Espills: una és per la pista que surt del km 94,3 de la N-230, travessa el riu Noguera Ribagorçana i va a la Ribereta. D’aquí surt una carrerada apta només per a vehicles tot terreny que ascendeix en direcció nord-est fins a Espills. No és recomanable utilitzar-la per l’oposició que hi ha a utilitzar-la per part del mas del Batlle d’Espills.
L’altra proposta utilitza el camí antic que passa pel Grau d’Espills, que és més interessant des del punt de vista paisatgístic.
Se surt del Pont d’Orrit i s’agafa la pista asfaltada que va a Sapeira-Esplugafreda fins al Graller.
0,0 km: Pont d’Orrit. Agafem la carretera que va a Saperia, al Castellet i a Espluga de Serra.
1,8 km: Deixem la carretera asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador). La carrerada que ara s’agafa està en males condicions, per la qual cosa és recomanable seguir amb un vehicle 4×4.
2,8 km: Es deixa la pista de l’esquerra que va a una pedrera i continuem recte.
3,7 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda. Ara la pista es va enfilant fent ramanxoles i guanyant alçaria.
5,7 km: A la dreta tenim el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.
8,1 km: Ara travessem el gual del barranc dels Botets, en aquest punt, a vegades s’hi poden torbar còdols de grans dimensions que ha arrossegat l’aigua. Continuem per la pista que va pujant i guanyant alçària.
12,3 km: A l’esquerra hi ha el Graller d’Esplugafreda.
12,5 km: A l’esquerra surt el trencall que ascendeix en direcció oest. Fins aquí s’hi pot arribar en un vehicle no 4×4 encara que amb moltes dificultats.
Per anar per aquesta pista i fer aquest nou tram es necessita un cotxe tot terreny.
0:0 km: La pista ascendeix en direcció oest i passa pel costat sud del Tossal de l’Abadia (1.290m).
0.5 km: Tossal de l’Abadia, a partir d’aquí la carrerada va descendint fent ramanxoles.
2.3 km: A la dreta hi ha un dipòsit d’aigua per a la lluita contra els incendis forestals.
3.4 km: En aquest punt s’ha de deixar el vehicle i continuar a peu per l’antic camí que porta a Espills i que surt en direcció oest. En aquest punt es poden contemplar les impressionants vistes del cingle de la Cova Negra (foto 8). S’inicia el descens per l’únic pas que passa pels peus del cingle de la Serreta del Mig. El camí encara conserva els esgraons i l’empedrat que el feien més transitable (foto 9).
4.8 km: S’arriba a Espills, per entrar al poble només es pot fer per dues entrades, una està situada a la part sud i l’altra a la part est que, mitjançant una rampa, permet l’accés al poble per “lo Portal” (foto 10).
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
Pascual Madoz . Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid 1845.
El castell d’Escalà formava part de la marca tolosana del s. IX a la Terreta i amb el temps devia estar vinculat al d’Espills. A ponent de la roca que hi ha al costat de l’església (foto 1) s’hi poden veure els vestigis d’una fortificació com la part d’una paret arrodonida seguint el perímetre de la roca i una arcada per aguantar el mur que puja al costat de la roca (foto 2). Novament la toponímia ens ajuda a la localització d’aquest castell. Al poble d’Escarlà hi ha la roca del castell i damunt seu hi ha casa Castellà.
El castell devia estar format per una torre rodona que estava totalment assentada al damunt de la roca (foto 3). Amb el temps una part de la torre va formar part de casa Castellà (foto 4).
El castell d’Escarlà defensava aquesta població i tenia la funció de guaita i el control visual del sud i de l’oest de la Terreta, controlant la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana (fotos 5 i 6).
Accés:
El recorregut és el mateix del que està descrit per anar a l’església de Sant Joan Baptistad’Escarlà
Aquest castell surt documentat l’any 1017 quan Apó de Turmeda fou un dels fidels laics que va assistir a la consagració del bisbe Borrell de Ribagorça a Roda d’Isàbena.
En la convinença de l’any 1072, Artau I reconegué que el castell de Turmeda, amb les terres i pertinences, era propietat de Ramon V de Pallars Jussà. Així mateix, ho confirmà el conveni següent, vers 1073-1079.
El 1183 s’anomena l’església de Santa Maria de Turmeda en el testament de Ramon de Gurp, prelat de Santa Maria de Tremp.
El castell estava emplaçat entre la sarga d’Orrit i la capçalera del barranc de Turmeda.
El topònim “Turmeda” indica un emplaçament en un torm (penyal) o muntanya aïllada.
Aquest castell es donava per perdut, novament la toponímia m’ha ajudat a trobar-lo. A la Terreta hi ha la roca de Turmeda i en aquest roquerol, a la meitat de la paret vertical, hi ha una balma que s’anomena la “cova dels Moros” (foto 1). Aquests topònims de “moros” o “del diable” indiquen construccions difícils o sobrenaturals. Resseguint els peus de la roca de Turmeda, apareix a uns dotze metres d’alçada la paret del castell roquer de Turmeda.
El castell aprofita una balma situada a uns catorze metres del terra, en una paret vertical. Per protegir aquesta balma s’hi va construir una paret que tancava la cavitat, sent un veritable castell roquer (fotos 2, 3, i 4). Segurament és el castell de més difícil accés i amb menys restes (només un tros de paret) però és el més espectacular per la vista del paratge que s’hi pot contemplar (foto 5).
Als peus de la roca de Turmeda hi ha les restes de l’església de Santa Maria de Turmeda (vegeu: Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: http://www.elcanutdelsminairons.cat) i al seu voltant es troben els enderrocs de les cases de l’antic poblament del mateix nom (foto 6).
A uns catorze metres del terra, al mig de la roca de Turmeda (ICC) es troba una cova balma anomenada cova dels moros. Té una llargada d’uns quinze metres de llarg per uns quatre en el punt més ampli (foto 4). En la part més ampla hi ha un doll d’aigua que brolla de la roca de conglomerat. En aquesta balma hi ha un fragment de paret amb carreus rectangulars i ben treballats que formava part de la paret del castell (foto 3). Per tant, es tractaria d’un castell roquer. Dins de la balma s’hi poden trobar bocins de lloses que devien formar part de les poques estructures del bastió i alguns carreus de pedra ben treballats (fotos 7 i 8).
Aquest castell controlava el camí de Serra Mitjana que comunicava la Terreta amb la Conca de Tremp i té contacte visual amb els castells de Santa Eulàlia, Areny de Noguera, Orrit i Sapeira (fotos 9 i 10).
0,0 km: Sapeira, sortim del poble pel camí dels horts en direcció est.
0,2 km: Travessem la pista que puja des del Pont d’Orrit. Pal indicador. Agafem el camí que baixa i continua en direcció sud-est.
0,4 km: Creuem el barranc de Canarill.
1,2 km: Travessem el barranc del Regany.
1,3 km: Arribem al barranc de Turmeda. Deixem el camí que va a Esplugafreda i a Tremp que travessa la barrancada i s’endinsa dins del bosc de Turmeda en direcció est.
0,2 km: Deixem el barranc i es comença a ascendir per la part esquerra on hi ha una fita de pedres (foto 12). Es continua pujant sense que hi hagi cap traça de camí pel mig del bosc seguint els antics bancals i espones (està marcat amb fites de pedres) (foto 13).
0,72 km: Base de la roca de Turmeda. Per a poder accedir al capdamunt del castell roquer de Turmeda hi ha una cadena (fotos 14 i 15). Cal recordar que per pujar-hi s’ha de tenir pràctica esportiva en l’escalada i anar degudament equipat amb arnés, dissipador i casc (la roca és de conglomerat i poden caure rocs).
El castell de Santa Eulàlia surt documentat en diversos diplomes del s. XI. Encara que la seva localització exacta no s’havia trobat, tot feia pensar que devia estar situat proper a l’església de Sant Cosme (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/03/10/sant-cosme/.
En dos documents dels anys 1055 i 1056 que fan referència al castell d’Areny, aquest estava termenat a llevant pels castells de Santa Eulàlia i el d’Espills. L’any 1085 torna a aparèixer, Ava i els seus fills lliuren a Santa Maria de la Seu i al seu bisbe Bernat Guillem, l’església de Sant Feliu del Castellet (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2022/12/03/sant-feliu-del-castellet/). Els termenals d’aquesta església eren: coll del Moixà a llevant, el diu Noguera Ribagorçana a ponent, al nord el puig de Cornells i el castro Sanchta Euliaie a migjorn.
Aquest castell es devia construir durant la primera meitat del s. XI i va tenir una vida breu. La seva funció era bàsicament l’observació del territori sud-oest i la de comunicació amb els diferents castells de la Terreta (foto 1 i 2). Una vegada la contrada es va consolidar i conformar amb el nou ordre comtal, segurament va annexar-se al castell d’Espills.
Del castell només en queden els fonaments d’una torre rodona d’uns 6 metres de diàmetre, en la part est es pot veure la forma arrodonida de la paret (fotos 3 i 4). Aquesta no és molt ampla, la qual cosa indica que el castell no devia ser molt alt, donat que, per a la seva funció, no li calia molta alçada a l’estar localitzat al capdamunt del Pic de Sant Cosme que li donava una visió de 360º de tot el territori (5). Com que estava situat en un indret que no controlava cap lloc de pas, no li calia fer una funció defensiva. Als seus volants es pot veure l’enderroc enmig dels matolls (fotos 6 i 7).
Formava part del complex castell-població i església de Sant Cosme (des del castell fins a l’església hi ha uns 200 metres en línia recta) (foto 8).
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopedia.cat
Accés
Una part del trajecte es pot fer en vehicle 4×4 (10,9 km) i els darrers 3 km s’han de fer necessàriament a peu sense gran dificultat.
0:0 km: El Pont d’Orrit, Agafem la pista asfaltada que va a Sapeira, Aulàs, el Castellet i Espluga de Serra.
1,7 km: Deixem la pista asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador).
3,6 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda i continuem per la pista que ara comença a guanyar alçada fem amples ramanxoles.
5,6 km: A la dreta hi ha el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.
6,6 km: La pista passa per sota dels cingles de Turmeda.
6,7 km: En aquest punt, baixant a la dreta, es troba molt a prop el forat del Botet de casa el Rei i les restes de la casa del mateix nom.
8,3 km: Ara travessem el gual del barranc dels Botets, en aquest punt, a vegades s’hi poden trobar còdols de grans dimensions que ha arrossegat l’aigua. Continuem per la pista que va pujant i guanyant alçària.
10,9 km: Deixem la pista que va a Tremp. Agafem una pista que surt a la dreta i gira en direcció nord. És una carrerada on només hi ha les dues roderes de vehicle.
12,9 km: Acaba la carrerada, seguim en direcció oest per les carrerades del ramat, per anar a trobar la carena que a poc a poc, va girant en direcció nord (foto 1).
La cuina de l‘aprofitament consistia a no malbaratar res que fos comestible, això passava abans a la Terreta on l’economia de subsistència feia que s’aprofitessin tots els recursos que donava l’hort. Ara també hi ha un corrent per evitar el malbaratament dels aliments amb accions encaminades a vigilar i flexibilitazar les caducitats dels productes, etc. Un altre motiu per evitar el malbaratament amb la recepta que us presento, és que s’aprofita d’una sèrie de nutrients, i sobretot de fibra vegetal, que ens són molt útils en la nostra dieta diària, i que moltes vegades van directament al cubell de l’orgànic.
Ara és l’època de menjar faves, normalment mengem només el gra de la fava (faves a la catalana, amb calamarsons, saltades, a la brutesca, etc.). Si rebutgem la tavella de la fava perdem el 80% del seu pes (foto 1).
La tavella aporta molta fibra, a banda de tenir un efecte saciant donat que se’n menja més quantitat que si només ingerim el gra que és la llavor d’aquest llegum.
Les faves tendres són poc calòriques, un 20% dels hidrats de carboni són d’absorció lenta i contenen pocs greixos, això fa que sigui ideal per a dietes hipocalòriques. També contenen vitamines del grup B (B1, B2, B3, B9), àcid fòlic, ferro, magnesi, fòsfor i zinc. Si a més a més les mengem amb la tavella, incrementem enormement el contingut de fibra vegetal que afavorirà el trànsit intestinal evitant així el restrenyiment.
La recepta que us presento és de la nostra mare, Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Sapeira, on per necessitat es practicava la cuina de l’aprofitament.
Ingredients (foto 2):
Faves amb la tavella
Alls tendres
Cansalada viada
Farina
Un polsim de sucre
Es tallen les faves i es posen a bullir durant uns 30-40 minuts (han de quedar al dente). En una cassola se sofregeix la cansalada viada i els alls tendres amb un bon raig d’oli. S’hi afegeixen les faves i quan estan ben sofregides, s’hi tira una cullerada de farina per espessir-les i una culleradeta de sucre (fotos 3 i 4). Es remena una mica i ja estan llestes per menjar-les (foto 5).
Les mencions més antigues d’Orrit apareixen en documents del monestir d’Alaó de 806 i 814. A diferència de la resta de pobles de la Terreta, Orrit rep el nom de pagus, això demostra que formava part d’una demarcació més primitiva, d’arrels indígenes, governada per una autoritat d’ordre superior, potser l’equivalent a vescomte durant l’organització del territori i defensa de la marca al s. IX. D’aquest pagus sorgiren els districtes castellans de Llastarri, Miralles, Soperia, Sapeira, etc.
Amb la consolidació de la frontera dels s. IX-X, l’encastellament feudal i la fragmentació del territori van afavorir el desenvolupament d’altres centres de poder a la Terreta.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV infeudà el castell d’Areny i d’Orrit a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert. El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
En els pactes matrimonials entre Ramon V de Pallars amb Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda de l’any 1055, s’acorda que el comte els hi lliura en penyora, entre altres, el castell d’Orrit amb les seves terres i pertinences, per tal que quedin en mans de la seva filla Valença i futura esposa de Ramon V.
En els pactes de convinença entre Artau I de Pallars Sobirà i Ramon V de Pallars Jussà de l’any 1072, aquell reconeix que el castell d’Orrit pertany de ple dret al segon.
En l’acta de consagració de Santa Maria de Mur feta l’any 1100, surt esmentat el castell d’Orrit i l’any 1381 hi figuraven 6 focs.
El castell d’Orrit fou la seu de famílies molt importants: els Areny, els Sapeira, els Miralles, els Castellet, els Girbeta, etc.
El castell està situat al capdamunt de la roca on s’estén les restes del poble d’Orrit (fotos 1 i 2). Actualment només en queda una torre de planta quadrada de 4,1 x 4,7 metres. Pel gruix de les parets que actualment en queden, fan pensar que la torre devia tenir una alçada d’uns 10 metres, amb una porta d’entrada situada a uns sis metres del terra (fotos 3, 4, 5 i 6). Aquests murs estan fets amb carreus grans i rectangulars arrenglerats i units per morter de calç (foto 7).
Actualment, les parets del castell tenen una alçada d’uns quatre metres en els vessants nord, oest i sud i d’un metre i mig la de l’est. Recentment el seu interior ha estat excavat per arqueòlegs de la Universitat de Barcelona que han trobat una estructura circular d’uns dos metres de diàmetre situada al mig de la torre quadrada sense que es pugui identificar la seva funció (foto 8).
A llevant del castell s’hi troben dues sitges excavades a la roca (fotos 9 i 10) i les restes de les antigues construccions que hi havia als voltants del castell (foto 11). Aquest castell es pot datar a principis de l’any 1000, encara que aquesta fortificació ja existia en època carolíngia en els s. IX i X.
Aquest baluard controlava juntament amb el castell d’Areny de Noguera, l’estret del Pont d’Orrit i l’accés a la Terreta i tenia contacte visual amb la major part dels castells d’aquest territori (fotos 5, 12 i 13).
Accés:
0,0 km: El Pont d’Orrit.
0,1 km: Pal indicador. Prenem el camí a mà esquerra que inicia l’ascens al poble d’Orrit (foto 14). L’antic camí de bast va pujant fent varies ramanxoles fins arribar a l’església de Sant Pere (foto 15).
0,9 km: Església de Sant Pere d’Orrit (vegeu: Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/01/27/sant-pere-dorrit/) (foto 16). En 800 metres hem ascendit 151 metres d’alçada. Pal indicador que mostra el camí al poble de Sapiera. Anem seguint aquesta indicació per l’únic carrer que travessava el poble. A pocs metres de l’església a mà esquerra s’hi troba una cisterna que recollia l’aigua que baixava per la roca quan plovia (foto 17). En alguns moments cal passar pel damunt dels enderrocs de les cases que han caigut sobre el camí o entre els antigues casalots i corrals del poble (foto 18).
1,2 km: Deixem el camí i comencem a enfilar la roca quasi camp a través intentant buscar alguna insinuació d’un antic accés al castell. En mig de les restes de les cases s’hi troba una altra cisterna que recull l’aigua de la roca (foto 19). Amen ascendint en direcció al castell (foto 20). En alguns moments es troben enderrocs de construccions de l’antic castell (foto 11) i quan estem al capdamunt es troben dues sitges excavades a la roca (fotos 9 i 10).
Les torradetes de Santa Teresa és una menja de la cuina de l’aprofitament, segurament per aprofitar el pa dur. És un dolç d’origen molt antic i molt popular que es pot menjar com a berenar o de postres. En alguns indrets es menja sobretot per Pasqua (torrijas).
L’any 2027, dins dels actes de la XXV Trobada de la Terreta a Saperia, vàrem presentar el segon fascicle sobre els Menjars de la Terreta. Deixo aquí la recepta que ens va donar la nostra mare Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Saperia.
Ingredients
Llesques de pa del dia anterior, llet, ous, pell de llimona, canyella en rama i en pols, sucre.
Es posa a bullir la llet amb la pell de la llimona i la canyella en rama i ho deixem refredar. Mullem el pa amb la llet deixant que s’amari pels dos costats i les passem per l’ou batut. Fregim les llesques en una paella amb oli abundant. Una vegada fregides pels dos costats, es posa en un plat amb paper absorvent per treure l’excés d’oli. S’hi tira pel damunt el sucre i un polsim de canyella en pols.
Fa pocs dies vaig pujar al castell d’Orrit per acabar de completar la informació d’aquesta fortificació per publicar-ho al meu blog sobre la sèrie dels Castells de la Terreta.
Al passar pel costat de les runes de la casa Solé d’Orrit vaig poder contemplar com la intolerància i el menyspreu per la Memòria Històrica és una realitat quotidiana.
En estudiar els fets que van succeir durant la Guerra Civil a la Terreta, vaig trobar la història d’una persona a la qual vaig anomenar “el milicià d’Orrit”. Es deia Francisco Nadal Barrabés i va néixer en aquesta casa l’any 1913. Va tenir un paper important durant el període revolucionari de l’estiu de 1936, després es va allistar per combatre el feixisme arribant a ser tinent de l’Exèrcit de la República. Finalitzada la guerra va ser represaliat i condemnat a molts anys de presó. També va donar suport al moviment del Maquis al Pla de Lleida els anys quaranta del segle passat, sent novament empresonat fins que va morir d’una malaltia neurodegenerativa a la presó de Lleida amb 40 anys.
Una persona que presentava els clarobscurs propis de l’època convulsa que va ocasionar la Guerra Civil Espanyola. Els falangistes que van assassinar als camperols a la zona on van guanyar els feixistes van ser considerats herois “del Alzamiento” i els que van participar en les morts de la gent de la dreta a la zona republicana van ser considerats assassins. La història l’escriuen els vencedors.
L’any 2019 el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del Centre Excursionista de Lleida i FEM TERRETA, vàrem marcar el track del camí que feien els Maquis des de França al Pla de Lleida per l’eix del riu Noguera Ribagorçana, un recorregut de 102 km des de Sucs (Segrià) al Pla de Vent (Serra del Cis).
Aquell mateix any vàrem voler fer-li un homenatge com a oficial de l’Exèrcit de la República i lluitador antifranquista, col·locant una placa a les parets de les restes de la casa Solé d’Orrit on va néixer (fotos 1, 2 i 3).
Al costat de la placa hi vàrem posar un QR que permetia obrir un enllaç amb tota la història d’aquest personatge (foto 4).
Algun malvat i desaprensiu va arrancar el QR per tal d’evitar que es pugui conèixer aquesta història. No em puc imaginar que un excursionista que passava per Orrit ho pogués fer o que algú pugés expressament a fer aquesta acció, però ambdues opcions són plausibles.
Que la intolerància i la rancúnia no anul·li la Memòria Històrica!!.
Deixo aquí el text que contenia el QR:
FRANCISCO NADAL BARRABÉS
Orrit 1913-Lleida 1953
Tinent de l’Exèrcit de la República
Els vencedors de les guerres són els que escriuen la història, això és ben sabut. Així, determinats fets realitzats per algunes persones són considerats heroics, i els mateixos fets realitzats per persones del bàndol contrari, són considerats criminals.
Pel que fa a la nostra Guerra Civil (GC) i al llarg temps de repressió que la va succeir, anar desfent l’embolic i aprofundir en el passat d’una manera objectiva, és anar contra l’oblit i en definitiva és un deute pendent.
Des de l’Associació Fem Terreta i el Grup de la Recuperació de la Memòria Històrica del Centre Excursionista de Lleida us presentem una monografia sobre la vida de Francisco Nadal Barrabés, documentada gràcies a la recerca efectuada als arxius oficials del PARES, al Tribunal Militar Tercero de Barcelona i a l’Arxiu Històric de Lleida. Els documents existents han permès seguir el rastre d’un militar de l’Exèrcit Popular de la República, nascut al poble d’Orrit, (antic municipi de Sapeira, la Terreta al Pallar Jussà), que era totalment desconegut. L’interès per investigar-lo va venir donat per la seva col·laboració amb el maquis, donant suport i fent d’enllaç amb diferents grups establerts a la zona d’Almenar (Segrià) els anys quaranta del segle passat.
La referència a aquest personatge va sorgir de la investigació que hem portat a terme en relació als fets que van succeir al Pallars Jussà durant el període revolucionari de l’inici de la GC. També de l’estudi dels grups de maquis que entraven pels Pirineus i de l’ajuda que els van donar alguns veïns dels pobles de la Terreta. Dels documents estudiats hem pogut conèixer tots els actes en què va participar, alguns d’ells tràgics i penosos. De tota manera la brutalitat de les guerres fa que les accions de les persones tinguin zones de clarobscurs, difícils de jutjar asseguts al sofà de casa nostra i només es poden entendre en el context sociopolític de l’Espanya de 1936 a 1950.
Francisco Nadal Barrabés, era fill de casa Solé d’Orrit, va néixer el 19 de gener de 1913. Quan va esclatar la guerra al 1936 ell estava fent el servei militar obligatori al castell de Lleida. En el primer moment de la guerra, al dissoldre’s la seva unitat, es va adherir a una patrulla d’uns 30 milicians-soldats, que en dos camions, el 12 d’agost del 36, van anar de Lleida cap al Pallars Jussà, concretament a la Pobla de Segur.
El Comitè de Pobla de Segur tenia detinguts a set capellans de la població i dels pobles de la muntanya. El dia 13 d’agost de 1936 els van carregar als camions i al passar pel cementiri de Salàs de Pallars els van afusellar. Per la tarda van agafar a tres persones retingudes pel Comitè de Tremp (dos civils i un capellà) i al passar per Cellers també van ser afusellats a la paret del cementiri.
Després d’aquets fets s’allista a l’Exèrcit de la República, és ascendit a caporal donat que era dels pocs soldats que sabia llegir i escriure de la seva companyia. En data 15 de gener de 1937 sabem que va ascendir a sergent. El 2 de gener de 1939 i després de superar les proves de capacitació de l’Escola Popular de Guerra obté els galons de tinent de complement, estant assignat a la 99 Divisió de l’Exèrcit del Centre de la República fins el dia 28 de març de 1938 que es rendirà als Nacionals.
Al ser oficial de la República és fet presoner i portat al Reformatorio de Adultos de Ocaña (Toledo) on estarà fins el dia 29 de març de 1940. Durant aquest període coincidirà en aquesta presó amb el poeta Miguel Hernández.
El dia 30 de març és traslladat a la presó provisional de “Las Comendadoras” de Madrid i aquí coincidirà amb el poeta José Hierro. Va ser reclamat pel Jutjat Militar de Balaguer-Tremp pels fets de Salàs de Pallars i de Cellers i per aquest motiu ingressa a la presó de Lleida. El dia 20 de gener de 1942 un consell de guerra sumaríssim el condemna a la pena de mort amb proposició de 30 anys. Posteriorment se li revisa la pena que es commutada per una de 20 anys i un dia de presó.
Al febrer de 1943 surt en llibertat vigilada i com que els seus pares han marxat d’Orrit a Albelda (Osca), fixa la seva residència en aquesta població amb l’obligació d’haver de presentar-se cada mes al Jutjat de Pau d’aquest poble.
Es posa a treballar de mosso a la Torre de Santa Maria (partida de Comaestreta d’Almenar), allí juntament amb altres persones republicanes i represaliades pel franquisme, entren en contacte amb els grups de suport de l’Agrupació Guerrillera Espanyola (AGE), concretament amb l’Agrupación Guerrillera de Levante i Aragón (AGLA). Sota la coordinació del maqui “el Tanque” van formar un grup de suport i enllaç a Almenar juntament amb José Torà, Francisco Miranda i Antonio Badia.
Després d’una delació, el dia 27 d’octubre de 1948 van ser detinguts per la Guardia Civil i ingressats a la presó de Lleida. Com que Francisco Nadal Barrabés havia estat oficial de la República va estar un any i mig en presó preventiva fins al judici, sense possibilitat de gaudir de la llibertat provisional com van fer els altres companys.
El dia 19 de juliol de 1950 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a 10 anys de presó per “enlace con guerrilleros y jefe de una partida de bandoleros” aplicant la Llei de Bandidaje y terrorismo vigent en aquell moment. Com que tenia una pena anterior de 20 anys i només n’havia complert 5, amb la nova condemna no sortirà de la presó fins l’any 1967. Considerant que la pena és excessiva i desesperat, fa un intent de suïcidi tallant-se el coll. L’actuació ràpida dels serveis mèdics de la presó va poder salvar-li la vida. Degut a aquest fet comença amb un deteriorament neuropsicològic, inicialment atribuït a l’intent de suïcidi, però cada vegada es fa més progressiu i el diagnostiquen d’una Esclerosi Múltiple. Per culpa d’aquesta malaltia pateix greus dèficits neurològics especialment per poder deglutir. El seu estat de salut fa que sigui traslladat a l’hospital provincial de Lleida on es va deteriorant de forma contínua i dramàtica fins que morirà el dia 21 d’agost de 1953.
El dia 25 de maig de 1954, la Junta Provincial del servei de llibertat provisional li concedeix la llibertat quan feia 9 mesos que ja era mort.
El dia 27 d’octubre de 2019, l’Associació pel patrimoni de la Terreta (FEM TERRETA) i el Grup de la Recuperació de la Memòria Històrica del Centre Excursionista de Lleida, hem volgut recordar a un oficial de l’Exèrcit Popular de la República: el tinent Francisco Nadal Barrabés, posant una placa commemorativa a les parets caigudes de casa Solé d’Orrit, on va néixer ara fa 106 anys.
Que la història ens ajudi a no permetre que aquets fets tornin a succeir.
El canut dels minairons 