Ahir dia 5 de juliol al vestíbul de l’Arxiu del Consell Comarcal del Pallars Jussà es va fer la visita a l’exposició “Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta. 1.400 anys d’història”. Posteriorment a l’Epicentre de Tremp es va fer la xerrada explicativa de les característiques de cadascun dels temples. Voldria donar les gràcies al director de l’Arxiu pel seu suport, a la regidora de l’ajuntament de Tremp i a l’alcalde del Pont de Montanyana per la seva assistència i a tots els que em van acompanyar.
El carbó vegetal es produeix a l’escalfar la fusta fins a temperatures de 400-700º en absència d’aire, cosa que provoca una combustió incompleta. La seva aplicació més important ha estat com a combustible, ja que el seu poder calorífic és 2,5 vegades superior al de la fusta. Això l’ha fet indispensable per a la producció del ferro en un procés anomenat “la farga catalana”.
El carbó es produeix al crear una barrera física que aïlla la fusta de l’exterior, per evitar que l’oxigen de l’aire la incendiï.
PROCEDIMENT
Els carboners venien de fora de la Terreta. Prèviament s’havia comprat part d’una roureda per tal de tallar els roures i les alzines, que eren la base per poder fer el carbó.
La quadrilla estava formada per 8-10 homes. Si a prop de la carbonera no hi havia una cabana, es feien una barraca amb llenya, boixos, molsa, etc., i es cobria amb terra. En aquesta barraca hi passaven les dues o tres setmanes que durava el procés de tallar la llenya, preparar la carbonera, encendre-la, la cuita, la treta i baixar el carbó.
Amb la destral es tallaven els roures i les alzines, posteriorment es partien en trossos d’uns 80-100 cm i els anaven amuntegant.
Després aplanaven el terreny i començaven a apilar els troncs de forma vertical fent una rodona, anant amuntegant més fileres de troncs fins a completar una estructura de mitja esfera (carbonera anomenada de pila alta o rodona). Es deixava al mig un forat per tal que el fum tingués una sortida. Tota l’estructura es tapava amb boixos i terra.
Començaven a fer foc pel forat del damunt, fent que aquest anés penetrant per tota l’estructura. Els homes anaven controlant el foc fent petits forats a l’estructura per tal d’afavorir el tiratge.
La combustió es controlava per mitjà de senyals externs: els olors i colors del fum que anava desprenent.
La carbonera cremava uns 7-8 dies i després deixaven que es refredés.
El carbó es carregava amb sàrries (uns 70 Kg a cada costat) i es baixava amb matxos des de la carbonera fins a on es podia carregar amb camions.
A Saperia es van fer carboneres a les rouredes del Xiquillo, de Franxo, de Garcia, i de Foquinet i als Gargallons.
Història/ressenya: És una cova molt coneguda per la gent de la contrada des de temps immemorials. Propera al poble d’Espluga de Serra (la Terreta) Pallars Jussà. Coneguda per pastors i habitada pels habitants de la Terreta des de que l’home va habitar aquest territori.
Es tracta d’una interessant cavitat de 210 metres de recorregut dins de la Serra de Lleràs. Presenta una boca de 7 metres d’alçada que dona pas a una galeria que durant 30 metres conserva una secció de 7×10 metres. A partir dels 40 metres, la galeria presenta una forta pendent fins que arriba a una sala de 25 metres d’ample per 14 d’alçada. Acaba en una gatera molt estreta que dona a una gran galeria de 23 metres amb una boca de sortida a l’altre costat de la serra. La seva gran boca és visible a la mitat de l’espadat de la roca des de tota la Terreta (fotografia 1).
Àmbit territorial: Antic terme municipal d’Espluga de Serra (ara ajuntament de Tremp).
Recorregut: Cal arribar a la font dels Capellans per la carretera-pista que va del Castellet a Espluga de Serra. Just pel darrera de la font cal agafar un corriol en direcció est i va pujant en mig del roures i dels antics camp de cultiu. Hi ha dos maneres d’accedir-hi (veure itineraris al Wikiloc). Itinerari 1: als 300 metres de l’inici es va pujant en direcció est fins anar a trobar la feixa de la roca (900m) que està al mateix nivell que l’entrada de la cova. Es camina en direcció oest i pel costat de la paret de la roca durant 400 metres. Aquest trajecte està molt emboscat i difícil de passar (curiosament era el camí per on el ramat d’ovelles podia accedir a la cova) 1,417 Km. Itinerari 2: en comptes d’anar cap a l’esquerra es continua ascendint en direcció a l’entrada de la cova (direcció sud) pel mig d’una petita llau que ens portarà amb alguna dificultat fins a l’entrada de la cova (en alguns moment s’ha de grimpar) 1,1 Km.
Durant molts anys el motor econòmic de la Terreta fou la ramaderia i més concretament els ramats d’ovelles. Els excedents de producció amb la venda dels corders i de la llana, produïa uns ingressos econòmics a les famílies, i això era el que generava riquesa. La major part de les cases tenien un ramat d’ovelles més o menys gran en funció de la riquesa de la casa.
PROCEDIMENT
El procés de la llana començava amb la xolla que es feia durant el mes de juny, abans d’anar a muntanya. Normalment es feia a les eres on estaven més arrecerats. Hi havia grups de xolladors que anaven de poble en poble xollant els ramats. Cada grup era comandat per un cap de colla. Uns feien de tonedors(xolladors) i uns altres feien de peçaladors (peçadors) que agafaven els animals i mitjançant peçols (curions) els lligaven per immobilitzar-los i així poder-los xollar. També duien un noiet que volia aprendre l’ofici que plegava la llana, l’ensacava i escombrava el terra, era l’ensacador. Es xollava a peu dret i amb tisores. Els tonedors es disposaven en rotllana esquilant la bèstia que els deixaven els peçaladors, rodant en sentit invers a les agulles del rellotge. Un esquilador podia xollar entre 70 i 80 ovelles al dia.
La llana que es treia d’una ovella s’anomenava belló, i pesava entre un i dos quilos.
La major part de la llana xollada es venia a la fàbrica de llana de Pont de Suert, tot i que es reservava la millor per a ús propi. Aquesta es rentava amb lleixiu calent per treure-li la sutja i després la bugadejaven bé en un barranc amb aigua corrent i es deixava assecar.
A la tardor els peraires preparaven la llana per filar mitjançant les cardes.
La llana cardada es filava amb el fus i se’n feien madeixes. Quan es volia tricotar, feien un cabdell ajuntant el fil de dues fusades alhora. Després torcien els dos caps amb el torcedor i a mesura que s’anava fent el fil es posava en una debanadora per a fer madeixes.
A les nits llargues d’hivern les dones tricotaven la llana i feien peces de vestir tant per a homes, dones i nens: mitjons, jerseis, bufandes, etc. Les agulles de fer mitja es guardaven en uns canuts llargs fets de boix. La llana també servia per farcir els matalassos del llits.
Ramat d’ovelles (pastor Àngel Colomés)Tisores de xollarMadeixa, fus, torcedor i debanadora
La ceràmica és la transformació de l’argila per a l’elaboració de recipients o materials per a la construcció com són les teules, rajoles i totxanes que és el que es fabricava a les Teuleres de la Terreta.
L’argila està constituïda per agregats de silicats d’alumini hidratats procedents de la descomposició de roques que contenen feldespat. Es caracteritza per adquirir una gran plasticitat al barrejar-la amb l’aigua i una extrema duresa quan es calenta per damunt de 800 graus (vitrificació).
ESTRUCTURA DEL FORN DE TERRISSA VERTICAL
El forn de terrissa de tiro vertical, de convecció, és el tipus de forn que s’ha anat perfeccionant des l’antiguitat, passant pels romans i àrabs on els van estendre per tota la península ibèrica. Estava format per dos càmeres: la inferior on es produeix la combustió i la superior per a la cuita, que és on es dipositaven les peces de ceràmica i estava tancada per una volta amb una obertura zenital per on sortien els gasos de la combustió.
Estava format per les següents parts:
La boca, per on s’aspirava l’aire necessari per a la combustió i per on es carregava el combustible
La llar o caldera que era el lloc que es produïa la combustió
El laboratori o càmera de cocció
La volta i la xemeneia, per on sortien els gasos i fum de la combustió
Entre la llar o caldera de combustió i la càmera de cocció hi havia una estructura molt sòlida feta d’obra que es coneixia coma a graella, era el lloc per on pujaven els gasos calents que provocaven la cuita de tota la ceràmica que hi havia al laboratori o càmera de cocció.
Aquets forns verticals es podien construir fent una estructura ex-procès amb les dues càmeres (teuleres d’Orrit i de Sapeira) o excavant-los al terra aprofitant un desnivell (forn en espona), com és el cas del forn de Simón.
La construcció era la mateixa, en la càmera de combustió hi havia unes arcades que aguantaven la graella, el laboratori o càmera de cocció que era més o menys alta en funció de la grandària del forn i estava acabada per una volta que al seu zenit tenia l’obertura per poder sortir els gasos i fums. Podien ser circulars, ovals o quadrangulars.
A la Terreta hi havia tres teuleres: la de Sapeira o del Solà, la d’Orrit i la de Simón.
La Teulera de Sapeira o del Solà (Fotografia1 1), està situada al costat del barranc de la teulera, que agafa l’aigua de la font de la Cabana i de la Verneda. Aprofitava els terrenys d’argila grisa que hi ha als voltants i l’aigua del barranc. Està composta per un forn, una petita vivenda i la plaça que servia d’obrador. La Teulera era de diversos socis: Torrodà, que hi posava el terreny, Lluell, Majo i Barreda.
En aquesta teulera es fabricaven teules del tipus aràbiga, rajoles i totxanes i les feien uns valencians que pujaven i vivien a la teulera durant tot el procés (primavera-estiu).
Normalment venien homes sols però algunes vegades havien pujat famílies senceres amb canalla.
El procés d’elaboració: l’argila es porgava i es posava en unes basses amb aigua i es deixava reposar, després s’amassava fins aconseguir la consistència desitjada.
Les teules s’elaboraven amb un motlle trapezoïdal de 51,5 cm de llargada x 28 cm x 21 cm i de gruix feien 1,5 cm, després es posaven en un altre motlle de forma convexa i amb la mà es donava forma i s’allisava (es poden veure les marques dels dits en forma de ratlles). Les rajoles i les totxanes es feien de forma similar amb al corresponent motlle. Després es deixaven assecar a l’aire lliure a la plaça que hi ha al davant. Una vegada les peces estaven ben seques es posaven al forn. S’encenia a poc a poc per tal que la calor anés dessecant el material i posteriorment, a foc molt més intens, provocar la seva vitrificació (4-5 dies).
Una vegada estaven fetes les teules, rajoles i totxanes, la gent de la Terreta hi anava a comprar les peces que necessitaven.(Fotografia 2)
La Teulera d’Orrit, està situada al costat de la cabana de Tarraubella, vora la pista que va al mas de Lluell. Era tant o més gran que la teulera del Solà. Era propietat de Puyet d’Orrit. Estava formada pel forn i un cobert-habitatge que es va desmuntar per fer els habitatges quan es va fer la canonada de Soperia a Castissent (Fotografia 3).
Hi ha unes peces foradades que segon un expert amic de Miquel Bailac podrien formar part del sistema de ventilació per controlar l’entada de l’aire per accelerar o retardar la combustió.
Deien que les teules que fabricaven no eren tant bones com les de l’altra teulera.
El sistema de producció era el mateix, pujaven del País Valencià a fer teules, maons i rajoles.
La cabana de Tarreubella es va fer servir d’habitatge durant la construcció de la canonada de Sopeira a Castissent.
La Teulera de Simon
Simón, Ramon Grau Lampurdanés, de jove va treballar a França en una teulera. Allí va aprendre el funcionament d’un forn i com fer els diferent productes que es necessitaven a la Terreta. En un tros de la seva propietat situat a l’obac hi va construir una petita teulera que actualment és la que millor es conserva (Fotografia 4. És rodona i s’hi pot apreciar la càmera de combustió i la boca per introduir el combustible. La càmera de cocció està separada de l’anterior mitjançant una graella amb el forats per tal de que la calor podés pujar per coure les peces que estaven col·locades en aquesta part del forn (Fotografies 5 i 6).Hi fabricava unes teules planes i trapezoïdals i rajoles quadrades i rectangulars.
Avui he tingut el plaer de poder participar en la Trobada de Tercui 2022, un poble de la Terreta que va quedar abandonat els anys 60-70 del segle passat i, gràcies a un grup d’holandesos i alguns fills del poble, van arreglar les cases i en aquets moments és un poble viu i ple d’iniciatives com les que avui s’han dut a terme.
He pogut explicar la història de Tercui i de la Terreta (140.000 AC fins a l’actualitat).
Els forns de calç ja eren utilitzats en l’època dels romans i segurament havien variat poc de com es feien a la Terreta.
La calç s’utilitzava en la construcció per fer un morter que es diu argamassa, era una barreja de calç i sorra que quan es seca s’endureix molt. També servia per blanquejar les cases i parets (tenia a més a més un efecte desinfectant). Per últim també s’emprava per “sucar” els ceps com a fungicida amb una barreja de calç i vidriol blau (sulfat de coure).
CONSTRUCCIÓ
Es posaven d’acord unes quantes famílies que necessitaven calç i es buscava un lloc situat a prop d’un barranc per utilitzar la pedra calcària (còdols), també que estigués en un “tipàs“ amb un desnivell que permetés la construcció del forn i la boca.
S’excavava un pou d’uns 2-3 m d’amplada i de 3-4 m d’alçada. Des de la base es feina una boca perpendicular al forn, que és per on s’encenia i s’administrava el combustible fins que la calç estava feta.
Al fons del pou es feia una volta amb pedres ben buscades i treballades per tal de poder aguantar la temperatura del foc i el pes de la resta de les pedres del forn.
Simón (Josep Grau Lampurdanés) era un especialista en fer aquesta volta ja que sabia treballar molt bé la pedra.
FUNCIONAMENT
S’amuntegaven pedres calcàries que es treien normalment de la llera d’un barranc, llenya i matolls (argelagues, boixos, etc.) com a combustible.
Després s’encenia el foc per la boca i es mantenia dia i nit arribant a 900-1.000 graus, fins que tota la pedra era “cuita”, el que succeïa entre 8 i 10 dies després, això obligava a què, permanentment, hi hagués algú per anar administrant combustible al foc[1].
Quan les pedres del damunt del forn eren blanques, era senyal que ja estaven cuites i la calç ja s’havia fet. En aquest moment es deixava de fer foc i s’esperava a què es refredés el forn.
Es desmuntava el forn i es repartia la calç en funció dels jornals de feina que cadascú hi havia posat.
Les pedres cuites es podien guardar directament per utilitzar-les en la construcció (calç+sorra=argamassa) o bé “s’ameraven” amb aigua en uns forats que es feien a terra, a prop d’una font o barranc per tal de poder-hi fer arribar l’aigua. Les pedres de calç començaven a “bullir“ i quedava una pasta blanca que servia tant per a la construcció com per blanquejar o sucar els ceps. Aquests pous de calç amerada es tapaven amb terra i la calç es conservava durant molt de temps.
N’hi havia bastants de forns de calç a la Terrera, ja que la calç era necessària per a totes les cases. En aquets moments se’n tenen geocolalitzats set, quedant per inventariar els que estan a la zona d’Esplugafreda.
[1] Quan el forn estava ben encès, només calia atansar la llenya a la boca de forn i la força xucladora de la calor feia que entrés sola al seu interior.
Fron de calç de la Torre de TamúrciaForn de calç a prop del barranc de LlapósForn de calç de la roureda d’AulàsForn de calç del Castellet
Al llarg de gairebé mil anys, la gent de la Terreta va conviure en perfecta harmonia amb els recursos que el territori li ha ofert. Van aprendre a adaptar-los i transformar-los, per tal de millorar les seves condicions de vida. Poc a poc, van anar creant una petita indústria de transformació que els va permetre de subsistir amb una gran autonomia.
La tecnologia que feien servir per a transformar les matèries primeres es va modificar molt poc durant aquest mil·lenni. Em refereixo concretament als molins, als forns, al proveïment de combustible, a l’extracció de materials i a la transformació i conservació d’aliments.
Amb el despoblament massiu que va patir La Terreta durant la dècada dels anys 60 del passat segle, totes aquestes petites indústries van quedar en desús i s’han malmès. No hi ha cap publicació que ens expliqui on eren i com funcionaven, només ens queda la descripció oral de les persones que hi van treballar directament o varen veure com es construïen. El pas del temps ha fet que també aquesta part del dia a dia, aquesta part del patrimoni cultural, corri el perill de perdre’s en l’oblit. Afortunadament encara hi ha tota una generació que ens pot explicar i transmetre aquest llegat.
Crec que tenim l’obligació de recuperar la nostra memòria històrica per salvaguardar tot aquest patrimoni, amb la finalitat de donar-lo a conèixer.
En aquest blog aniré penjant material etnogràfic de la Terreta per donar-lo a conèixer i així, rendir un homenatge als nostres avantpassats que van contribuir a millorar la qualitat de vida dels pobles de la Terreta.
Vull donar les gràcies a totes les persones que m’han ajudat a fer tot aquest recull ja que també són coautors:
Àngel Colomés (casa Jumperna), Ramon Llebot (casa Ramon de Martí), Ramon Viu (casa Torrodà), Josep Erta (casa Mestre), Maria Figuera (casa Jumperna), Josep Colomés (casa Jumperna), Mercè Gené (casa Jumperna), Laia Colomés (casa Jumperna), Joan Tort (casa Estudi Vell) i Maria Carme Díez (casa Estudi Vell) de Sapeira, Josep Maria Farré (casa Perantoni) i Aureli Barrull (casa Quina) de la Torre de Tamúrcia, Jordi Pagés (casa Millàn) d’Espluga de Serra, Ramon Moli (casa Tarrobella) del Castellet, Núria Bergua (casa Mostatxo) i Delfí Canelles (casa Cortit) de Castissent.
El canut dels minairons 