L’església de Sant Esteve apareix en tres documents datats als segles XI i XII. Al voltant del 1010 figura en una donació al monestir d’Alaó per salvar les ànimes d’Enrecó Oriol i Ató Mir. L’abat Ató i el monjos d’aquest cenobi la vengueren per quaranta sous a Altemir (del llinatge de la Sarga). En un altre document d’aquesta època, Gil·la de Sapeira en el seu testament, fa una deixa a l’església de la Sarga per comprar una cortina a Sant Esteve. En un altre escrit de l’any 1110 figura que aquest temple es lliura al bisbe Ramon Guillem de Roda. Finalment en la conveniència de l’any 1140 i per dirimir les disputes sobre els límits diocesans dels bisbats de Roda i d’Urgell, consta que el bisbe d’Urgell es va reservar la possessió de l’església de Sant Esteve de la Sarga amb totes les seves pertinències.
Aquesta església ha estat perduda i per aquest motiu s’ha arribat a pensar que hi havia una confusió amb Sant Esteve de la Sarga que està als peus del Montsec d’Ares. Però el fet que en els documents constava que estava termenada amb Sant Esteve de Barreda i amb l’església de Sapeira, feia preveure que havia d’estar ubicada entre aquesta població i Aulàs.
La toponímia ha sigut útil per a trobar aquesta església. A la Terreta hi han dos topònims relacionats amb la Sarga: la font de la Sarga i la Sarga d’Aulàs (foto 1) que estan properes al mas de Barreda (Sant Esteve de Barreda) i a Sapeira. Trepitjant el terreny en busca de possibles restes, al costat d’una pedrera de pedra tosca (foto 2) i entre els barrancs de Franxo i dels Bancalons, van aparèixer les restes de l’església de Sant Esteve de la Sarga.
Dels vestigis d’aquest temple, es conserven el començament de la paret oest (foto 3 i 4), l’angle nord-oest (foto 5) i algun mur perimetral (foto 6) que estan fets amb carreus grans i ben treballats (foto 7). La rourera i els matolls han envaït tots les restes, però encara es pot apreciar l’absis semicircular que està orientat a l’est (foto 7).
Molt a prop d’aquest lloc, es localitzen uns enterraments en tombes de llosa. La seva descoberta es va produir als anys trenta del segle passat, quan s’arreglava la terra per plantar-hi una vinya. Això, i uns grans tarters de pedres amuntegades que hi ha per la zona, van fer que la gent del país ho atribuís a l’existència en d’un antic “convent”.
Baldiri Bolló Llebot* l’any 1934 va publicar un article a la revista Renovació dins de l’apartat: Les tradicions de la nostra terra/Llegendes VI, que transcric literalment:
“El Convent dels plans d’Aulàs. Gairebé al centre de la vall de la Terreta, part de l’antiga comarca de Noguerola, s’hi troba una extensa planúria, poblada en sa major d’atapaït bosc de roure, alguns d’ells mil·lenaris, boscúria que, junt amb els fèrtils i ben cuidats conreus, en els quals abunden la vinya i els arbres fruiters, ademés de les nombroses i bones fonts, entre les que mereixen especial menció les de Sanahuja, Llapós, Cabana, Torre del Senyor i Canemás, ofereix un panorama encisador. Aquesta planúria es coneguda amb el nom de Plans i pertany als pobles d’Aulás, Castellet i Sapeira.
Al Migjorn-Ponent, terme d’Aulás, gairebé al límit amb el de Sapeira, i equidistant de les fonts de Sanahuja i de la Torre del Senyor, s’hi veuen grans pires de pedres, vulgarment nominats “pedregals”, i pels voltants d’elles, en fer clotades per plantar ceps, i altres exarcións, s’hi ha trobat fossanes antiquíssimes, fetes amb lloses naturals pro curosament arranjades. Aqueixos fets abonen la llegenda que s’ha forjat en el transcurs dels segles entorn d’aquell lloc tan pintoresc.
Diu la llegenda que els “pedregals” esmentats no son altra cosa que les ruïnes d’un convent de frares, -qual ordre no puntualitza- que antigament hi va haver, els quals, ademés de les obligacions propies de la seva religió, es dedicaven al conreu de la terra, acabant d’una manera trágica la existencia del esmentat convent.
Certa diada, aparegué a la caiguda de la tarda, per la part de Ponent, un núvol que per la seva forma i color era quelcom extraordinari, i en veure’l i observar-lo el Prior, digué que alló era una senyal de la Divina Providencia, indicadora d’algun aconteixement greu que esdevindria a la Comunitat que ell dirigia. Davant d’aquest pressentiment, prengué la resolució d’abandonar, junt amb els seus, llur residencia, essent inútils els esforços que feu per tal de convéncer als demés religiosos de la necessitat de deixar el seu estatge abans que no esdevinguessin els fets que ell presentia. Marxá doncs ell sol aquella mateixa nit, i el jorn següent, es presentá una turba de malfactors que sens compassió abrandaren el convent, no restan d’ell i de llurs moradors mes que les ruïnes que avui formen aquells “pedregals”.
No intentaré donar crédit a la llegenda que acabo de contar, pró tampoc negaré el que hagués pogut existir el convent, ans bé al contrari, car l’abundor d’arbrat, vinya, horta, construccions mil·lenàries i altres detalls, palesen que per aquelles encontrades hi ha passat generacions d’una cultura no gens comú.
Será obra e frares; de la extingida família senyorial de Sullá, qual torre es conserva encara amb el nom de Torre del Senyor; o be en conjunt de tots, pro el fet innegable es que hi ha vestigis d’una grandesa i esplendor dignes de lloança i admiració.”
*Baldiri Bolló Llebot, (Vilanova de Meià?-Montsó 1973) va ser el secretari i guardabosc de l’ajuntament de Sapeira, durant els anys vint del segle passat. Era una persona molt culta i preocupada per recuperar el folklore i les tradicions de la Terreta, recollint nombroses tradicions, cançons i danses. També va aplegar fets que van succeir al país, publicant-ho tot al Butlletí del Esbart Folk-lore de Catalunya. Va ser el delegat de l’Institut de Folklore de Catalunya a la província de Lleida. L’any 1938 quan les tropes faccioses van envair el Pallars, fou detingut i represaliat pel règim franquista per ser catalanista. Va ser condemnat a molts anys de presó i destituït de la plaça de guardabosc. Formà part dels batallons de treballadors que redimien la pena pel treball a Montsó, la seva vàlua intel·lectual va fer que fos traslladat a l’ajuntament de Montsó on després en seria el seu secretari fins la seva jubilació. Va estar molt lligat a Sapeira, especialment a casa Martí on hi tenia parents.
Accés:
0,0 km: Se surt de la Creu de Sapeira i es continua per la pista en direcció al Castellet i a Espluga de Serra.
1,1 km: A la dreta es troba la Font de l’Obac. No hi brolla aigua ja que tota es recull per portar-la a Sapeira.
1,5 km: A l’esquera s’agafa el desviament que porta a la Torre del Sinyó i a Aulàs (pal indicador).
2,5 km: Creuament de camins (pal indicador): es pren el desviament de la dreta en direcció a Aulàs.
2,8 km: La pista gira per travessar el barranc de Franxo.
3,3 km: Deixem la pista d’Aulàs. S’agafa el camí carreter que va en direcció sud i passa pel mig d’una finca que cal seguir durant uns 100 metres. Després es gira en direcció oest.
3,5 km: Es passa pel davant d’unes construccions modernes. A partir d’aquí la pista està en molt males condicions i només és apta per a vehicles tot terreny. La carrerada acaba en una petita explanada.
3,8 Km: Es continua caminant pel mig de la rourera pel costat del barranc de Franxo, seguint l’altiplà triangular que configura la Sarga d’Orrit.
4.02 km: De cop es fa supo-supo amb la cantera de pedra tosca. Just al seu costat apareixen les restes de l’església de Sant Esteve de la Sarga.
El canut dels minairons 