La capella de Sant Pere Màrtir de Sapeira està totalment desapareguda. La importància de fer aquest escrit és per explicar  que en aquest oratori hi havia una servitud en forma de capellania. Aquesta consistia en dir-hi misses de forma periòdica per l’ànima d’una persona que ho havia deixat encarregat i, a canvi, el capellà de Sapeira rebia una petita renda. 

Estava situada al costat del portal  i per tant era fóra del perímetre protegit del poble. També se la coneixia per la capella de Coró. Al costat de la roca fa anys encara s’hi podia veure l’arrencament de la volta quan s’havia transformat en el femer de Coró (foto 1). Actualment el lloc on hi havia la capella s’ha transformat en un magatzem particular (foto 2).

L’any 1695 Joan Rius va establir una “Piadosa Fundació de la Capellania sota l’advocació de Sant Joan Baptista de la Capella de Sant Pere Màrtir de Sapeira” (foto 3), per tal de celebrar-hi dues misses a la setmana i el dia 6 de juliol. Aquesta litúrgia va durar fins a l’any 1850, segurament quan devia desaparèixer la capella.

Les capellanies són fundacions perpètues fetes amb l’obligació de dir un nombre de misses o altres càrregues espirituals que ha de complir el posseïdor  de la capellania, en aquest cas el capellà de la parròquia de Sapeira, en la forma i en el lloc previst pel fundador.

Daten de l’edat mitjana, ja que a tot ofici eclesiàstic li corresponia un benefici, ingressos o rendes. La constitució de les capellanies va ser un dels pilars bàsics de l’economia de l’Església. El seu objectiu era doble: primer contribuir a la salvació de l’ànima i segon, generar una renda que permetés mantenir un capellà de forma vitalícia.

La variable espiritual consistia en una acte suprem de pietat religiosa, amb una important significació redemptora que perseguia, en últim terme, la salvació eterna del donant. Més encara quan es pensava que la major part de les persones havien de passar pel purgatori per acabar de redimir les penes, com a pas transitori per arribar al cel. 

Des del purgatori només es podien redimir les penes amb l’ajuda de les accions fetes des de la Terra abans de morir o fetes posteriorment, per aquest motiu s’havien de deixar per escrit o eren encomanades pels seus familiars. 

Hi havia dos tipus de capellanies: les col·latives i les laïcals. En les primeres, els béns es donen directament a l’Església. En les segones els béns pertanyen al fundador  i es marquen quins recursos, en forma de rendes, estan vinculats a la capellania. Tot això havia de constar en un testament notarial.

La fundació de les capellanies va constituir una pràctica molt difosa a Espanya i a les colònies d’Amèrica durant els segles XVI al XVIII.

La capellania es constitueix amb una escriptura notarial i intervenen tres actors: el fundador, el patró i del capellà. El primer aportava els mitjans econòmics per a la fundació i el sosteniment de capellà. El patró vetllava pel compliment de les clàusules que s’havien estipulat i el capellà realitzava les càrregues espirituals  (normalment misses) en nombre i en els dies senyalats en la memòria. 

Les capellanies naixien per a ser perpètues.