Llastarri és el poble més elevat de la Terreta, està situat a 1.180 m sobre el nivell del mar i està enclavat  en els contraforts de la Roca de Sant Gervàs per l’Oest. Al seu front hi ha el Roc de Sant Cugat (1.328m) i  la Roca de la Canal (1.269m).

El nom de Llastarri prové de l’antic basc: Llastra: palla, herba seca. Arri: Roqueral.  

Es tracta d’un enclavament estratègic pel control del congost d’Escales. Les seves vinyes eren importants pel Monestir d’Alaó, que les va adquirir i plantar segons consta en un document del 833. Una donació de l’any 930 menciona terres, vinyes, cases, casals, eres, pallers, molins, prats, garrigues, boscos, fonts, horts i arbres, situats al castell de Llastarri. Fins al s.X va pertànyer al pagus d’Orrit, però ràpidament passa a dependre d’Alaó. 

L’església de Sant Hilari és un edifici petit i molt modificat, quadrangular, amb volta de canó totalment enfonsada. La porta d’entrada està situada a la paret oest. Al seu davant hi havia el fossar (foto 1 i 2). En aquest mur també hi havia un campanar d’espadanya, ara desaparegut,  que es veia des de Sopeira i era un punt de referència per aquest poble (foto 3). 

Aquesta església pertanyia a l’arxiprestat de Sopeira.

Accés: 

Se surt del pàrquing del monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira. Es passa pel davant de la porta de l’església i anem a buscar els tres absis, s’agafa la pista en direcció nord fins trobar el pont romànic o pont de Dalt (400m). Es travessa el riu Noguera Ribagorçana i es camina pel costat de l’estació transformadora, ara  el camí voreja les aigües del Contraembassament. Al cap de poc (900m) es troba un pal indicador que assenyala el camí que porta a Llastarri. És un camí ample que va pujant en direcció est (foto 4). Al Km 1,7 s’acaba el terme municipal de Soperia on hi ha  un pal indicador que diu “Mirador de Sopeira” (foto 5). Ara es continua per l’antic camí que està indicat amb marques grogues i va ascendint en mig de boixos, roures, alzines i algun faig. A mesura que anem fent camí, tenim de referència les parets de la Roca de la Canal. Al cap de 2,9 km s’arriba a un planell on l’any  1993,  al llaurar quest terreny, es va trobar una necròpolis  amb enterraments de lloses i amb restes òssies humanes (foto 6).

Aquí girem en direcció sud per una pista agrícola i planejant pel mig dels antics bancals, s’arriba a les cases del poble de Llastarri. L’església de Sant Hilari es troba a la part més al sud del poble i a la vora de la cinglera (foto 7) on es gaudeix d’una vista aèria de Sopiera i del monestir de Santa Maria d’Alaó (3,2 km (foto 8).

També s’hi pot arribar des de Sopeira passant per Sant Gregori, per una pista en molt males condicions, apta només per vehicles 4×4, que puja pel barranc de Miralles que cal seguir durant 9,4 km, però no té l’encant de passar per l’antic camí de Sopeira a Llastarri. 

Bibliografia

Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

Casterner de les Olles està situat a la vessant nord de la serra de Sant Gervàs, a prop de la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana i a 878 metres d’altitud. El nom li ve donat per “Castrum migrum”, degut al color verd fosc de la roca volcànica que aflora en aquest lloc. I el mot de les Olles, devia ser per la manufactura d’estris de terrissa que, aprofitant l’argila de la vora del riu, es devien fer en aquest lloc.

En el cens de 1359 hi havia cinc focs (aproximadament unes 30 persones), depenia de la vegueria del Pallars i estava sota el domini de l’abat d’Alaó.

Va tenir ajuntament propi entre 1812 i 1847, moment en què va passar a formar part del d’Espluga de Serra. Des de l’any 1970 pertany al municipi de Tremp.

El seu terme ha quedat inundat per les aigües del pantà d’Escales. Això li confereix un encant especial, sembla una península enmig de les aigües de l’embassament (foto 1).

Per sota del poble hi passava el camí que arribava fins al Pont de Suert i al seu costat hi havien dues cases molt importants: Sant Andreu i l’hostal de Borrugat, lloc de pas i parada obligada dels traginers que feien el camí.

L’església de Sant Llorenç havia sigut una parròquia pròpia i tenia com a sufragades les esglésies d’Enrens, del Trepadús i de Llastarri. En les darreries del s. XIX va passar a dependre de Santa Maria d’Alaó.

És un edifici romànic construït al segle XII (foto 2), d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada (foto 3).  L’absis  és semicircular amb una finestra que ha estat cegada i com a única ornamentació hi ha un fris bisellat a la part superior   sense cap mènsula que l’aguanti (foto 4). L’altar està desmuntat però encara hi ha l’ara que és d’una sola peça i de dimensions considerables (foto 5). No es conserva la pila baptismal, però el que es manté encara és pila de la l’aigua beneïda que està al costat de la porta d’entrada (foto 6).

En la paret oest s’alça un petit campanar d’espadanya d’un sol ull sense campana i s’obre la porta d’entrada que és molt senzilla (fotos 7 i 8).

L’estat de conservació és molt dolent, una part del mur sud ha caigut i el llenat està en molt males condicions (foto 9).

Accés:

Des de l’esplanada que hi ha al costat del pantà d’Escales, on es poden deixar els cotxes, es passa pel damunt de la presa per anar a trobar la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana. Tot just a la paret de roca que està foradada per continuar el camí hi ha una placa commemorativa que diu: “DESCANSEN DE SUS TRABAJOS PUESTO QUE SUS OBRAS LES ACOMPAÑAN. EN RECUERDO DE SUS FALLECIDOS. ENHER. MCMLXXII (foto 10). No deixa de ser un gran eufemisme homenatjar uns treballadors que van morir construint la presa i la central als anys cinquanta, patint un règim de treball molt dur  i sense cap mesura de seguretat laboral.

Antiga capella de la casa Trepadús, actualment en runes i  és difícil identificar el lloc on estava situada. Formava part de les dependències del caseriu que està totalment ensulsit.

La casa Trepadús formava part del poblament d’Enrens que disposava d’ajuntament propi l’any 1812. Posteriorment es va annexionar al de Casterner de les Olles i per manca de població, finalment es va agregar al municipi d’Espluga de Serra. Des de l’any 1970 forma part de l’ajuntament de Tremp.

La capella era quadrangular i segurament de volta de canó pel que s’observa d’un mur lateral i, segons Pascual Madoz, en el seu interior hi enterraven els difunts per no disposar de cementiri. 

A pocs metres de la casa,  en direcció oest, hi ha un petit cementiri.

Accés: des del castell d’Enrens surt un caminet en direcció oest, i a mesura que baixa gira en sentit sud-oest  pel mig de roures i de matolls, la qual cosa el fa molt agradable de caminar. Al cap d’1,1 Km s’arriba als bancals propers a la casa que queden a la dreta. El terreny s’aplana i és on hi havia la gran extensió del terra conreable de la casa Trepadús. Deixem el camí i a uns 130 metres s’arriba a les restes del caseriu.

Aquest camí continua en direcció sud  fins a trobar el barranc de Cantallops, molt a prop de les aigües del pantà d’Escales, després s’enfila en direcció est fins al coll de Sant Roc d’Adons. Per aquest sender passa la Caminada de les Carenes.

Bibliografia:

Pascual Madoz. Diccionario-estadístico-histórico de España i sus províncies de Ultramar. Madrid 1845.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Aquesta església es troba al costat del castell del mateix nom. El conjunt del castell, de l’església i de l’antic poblament està situat a la vessant nord de la Serra de Sant Gervàs. 

Enrens és un topònim d’origen basc, segon Joan Coromines el seu origen podria derivar de errentze que voldria dir espina o punxa. Per tant, Enrens voldria dir lloc amb matolls, esbarzers,..

Les primeres notificacions del lloc d‘Enrrense  surten en un document de l’any 980 que està relacionat amb unes adquisicions del monestir de Lavaix al castell de Viu que estava termenat amb el d’Enrens. 

En l’arranjament definitiu de la partició del comtat de Pallars, Artau II (comte de Pallars Sobirà), la seva esposa Eslonça i el seu germà Ot, venen i permuten el castell d’Enrens a Ramon V (comte de Pallars Jussà) i a la seva esposa Valença.

Enrens tot i estar a la part nord de la serra de sant Gervàs, pertanyia al terme municipal d’Espluga de Serra (la Terreta). Des de l’any 1970 pertany a l’ajuntament de Tremp.

El castell protegia el coll de Sant Roc de Viu de les possibles incursions sarraïnes procedents de la Terreta a través del coll de Llastarri, evitant així la penetració cap al Pallars Sobirà (Senterada-Sort) i la vall de Barravés (el Pont de Suert). 

El castell està totalment ensorrat i les seves pedres han servit per a la construcció de bordes properes al castell. Hi resten els murs que podrien correspondre a una torre de planta quadrangular.

L’església es troba al damunt d’una roca de grans dimensions situada al sud-oest del castell (50 metres). Per accedir-hi cal trobar una escletxa a la part est de la roca que serveix per poder pujar a la plataforma superior a on hi han les restes. Queden els carreus de la base de la paret oest i de l’absis que aprofita la forma semicircular de la mateixa roca. Les pedres de les parets de l’est i de l’absis han caigut fora de la roca. La major part del mur oest està caigut i es poden veure les pedres que estan ben escairades i treballades. 

El poblament d’Enrens i el Trepadús l’any 1812 formaven part d’un ajuntament propi i la seva església estava sufragada a la de Casterner de les Olles.

Accés: Des del mateix port de Viu en la N240 (1.230m d’alçada),  al costat d’un prat on hi ha un petit bar, s’agafa una pista que puja en direcció oest. A 150 m es deixa i s’agafa el camí que s’enfila amunt. La pista va fent alguna ramanxola per guanyar alçada i el senderó va pujant per la part dreta. A uns 100 metres del coll, el camí creua la pista i puja per la seva esquerra. En aquest punt hi ha el pilaret de Sant Roc. El coll està a 1,5 km de la sortida (alçada 1.442m). A partir d’aquí s’agafa la pista que va  baixant en direcció oest , al cap de 400 metres es pren de nou el camí (1,9Km). Al Km 2,3 es torna a trobar la pista i la seguirem durant 100 metres, deixant-la definitivament. Es continua baixant  pel senderó en direcció oest durant uns 500 metres fins arribar a les restes del castell (Km 2,9). A 50 metres es troba l’esperó rocós on està situada l’església. Es va a buscar la base de la paret rocosa per la part est fins que es troba una escletxa, que puja diagonalment a la plataforma on hi han les restes de  l’església de Santa Maria d’Enrens. En total s’han fet 2,98 Km, amb un ascens de 226 metres i un descens  de 178 metres. El trajecte no presenta cap dificultat tècnica.

Bibliografia:

Catalunya Romànica, Volum XV, Pallars

Enciclopèdia Catalana

Arxiu Gavín de les Avellanes