Durant l’edat mitjana el territori es configurava pel conjunt format per un castell, una església i un nucli de població proper, més o menys gran, depenent de la zona on estava ubicat.
L’església de la Mirabella podria ser el temple de l’antic poblament dels Masos de Tamúrcia, que està emplaçat a 160 metres (foto 1) i del castell de Corbins, situat al capdamunt del Tossal Gros, a 320 metres de distància (foto 2).
Les persones més velles del lloc li diuen la Vilavella encara que el nom ha derivat a Mirabella, que és com se’l coneix en l’actualitat.
De l’església de la Mirabella només en queden les restes perimetrals del temple que era d’una sola nau (foto 3). La part més ben conservada és la de l’absis on encara hi queda un tros de la paret arrodonida d’aproximadament un metre d’alçada (foto 4 i 5). Es va construir amb uns carreus de pedra rectangular, ben tallats i sense polir. Es tracta d’una construcció romànica del s. XII de la mateixa època de Santa Maria de Miralles i de Sant Josep de la Torre de Tamúrcia. Una gran part de les pedres d’aquesta església van ser aprofitades per construir un corral situat uns metres més avall (foto 6).
Accés:
0,0 km: Al km 103 de la N230 s’agafa la carretera asfaltada que porta a la Torre de Tamúrcia i a Espluga de Serra.
4,3 km: Agafem el trencall a l’esquerra que va als Masos de Tamúrcia.
5,2 km: A 900 metes del trencall, prenem a la dreta una pista que passa pel costat de casa Alberto i va pujant en direcció nord-est.
6,2 km: Agafem el camí que envolta un camp en forma de triangle. Continuem pujant, ara la pista es transforma en dues roderes de tractor que arriba a un camp de conreu que té una bassa d’aigua a la part més alta del terreny. Les roderes passen pel mig de la finca que la traspassarem.
6,8 km: Continuem camp a través ascendint en direcció nord-est fins trobar un corral.
7 km: Ensopeguem amb el corral que deixem a l’esquerra.
7,05 Km: Restes de l’església de la Mirabella.
Bibliografia
Catàleg de Béns Culturals d’Interès Arquitectònic. Ajuntament de Tremp.
La planta del cànem produeix un tija que pot mesurar entre 1,5 i 2 metres d’alçada. D’aquest matoll s’extreu una fibra vegetal que va ser molt utilitzada fins l’era de la revolució industrial, ja que d’ella es poden fabricar cordes, espardenyes, sacs, etc. També s’ha utilitzat per fer veles dels vaixells, paper (la primera Constitució dels Estats Units i la seva Declaració d’Independència es van imprimir en paper de cànem) i teixits.
LOCALITZACIÓ, PREPARACIÓ I PRODUCTES
Als pobles de la Terreta hi ha molts topònims amb el mot “canemà”, això vol dir que tenien horts on es plantava aquest vegetal. A Sapeira el cànem es conreava a l’hort del Canemà o de les Basses, ja que allí es podia regar amb facilitat.
A la tardor se segava, es lligava en trosses i es tiraven dins d’una bassa d’aigua (d’aquí el nom de la font del Canemà o de les Basses) (foto 1). Després es treien de l’aigua i es deixaven assecar. Els de casa Botigué de Sapeira tenien una trinxadora que trencava la palla del cànem (foto 2).
Després es pentinava amb una pinta de ferro que tenia unes barnilles d’uns 30 centímetres acabades en punxa. Pentinant el cànem sortien tres tipus de qualitats: l’estopa (fibres curtes, utilitzades per a cordes de baixa qualitat), el clarell (fibres de 20 a 40 cm) i la canal (que tenia les fibres d’1 a 1,5 metres) que era d’una qualitat molt bona.
A la tardor pujaven del País Valencià uns soguers que fabricaven les sogues saumugueres i els gams. També en feia Manelet de Sobrecastell. El lloc on es confeccionaven era al bancal de Sapeira, ja que era un lloc proper al poble, pla i llarg.
El procés consistia primer en filar el cànem per fer el fil o cordó que acostumava a tenir uns 10 metres, i després s’agafaven els cordons i es retorçaven per poder fer la soga. Aquestes podien ser de 3 o de 4 cordons. Els gams eren més curts i menys gruixuts que les sogues. Tot aquest procés de fabricació es feia al bancal (foto 3 -recreació-).
Les sogues saumugueres servien per carregar els animals (sobretot les garbes) i també per estacar les bastides quan es feia una casa. Els gams servien per lligar els cartrons a les “aubardes” (albardes).
Existien els vencills que es feien d’espart i es compraven a Areny o a Tremp. Servien per lligar les garbes, els feixos de llenya, etc. (foto 4).
Quan plovia i no es podien fer les feines del camp, totes les cases aprofitaven per fer vencills de “séguel” (sègol) que servien per lligar les garbes quan segaven.
El conjunt megalític de Cornudella de Valira està format per dos dòlmens i un menhir que guarden relació amb els que es troben al Pallars. Està datat en l’època del neolític, entre els anys 6000 i 3000 AC. Està situat a la Rourera del Transà, al costat del mas de l’Hospitalet, entre els barrancs del Transà i el de la Serra, sota els cingles de la serra del Cis i de Coll de Vent.
Els dòlmens són de cambra rectangular simple, estan construïts amb blocs de pudinga, que són conglomerats de còdols molt durs que hi ha per la zona. Tenien una funció funerària i ambdós han perdut totalment el túmul que devien tenir, deixant al descobert les dues pedres verticals i l’horitzontal.
En l’excavació del dolmen de la Cabaneta del Formó, s’intueix que hi podia haver hagut un passadís sense cobrir que arribava fins a l’entrada de la cambra (foto 1).
El primer a donar-ho a conèixer fou Ramón Violant i Simorra (Sarroca de Bellera 1903-Barcelona 1956). L’any 1973 es va procedir a fer una prospecció arqueològica que va trobar pocs materials a l’interior de les cambres dels dòlmens, la qual cosa fa suposar que havien estat espoliades anteriorment.
La Roureda del Transà està a 1.020 metres sobre el nivell del mar, fa una pendent i s’orienta de nord a sud. En aquest lloc abunden nombrosos vestigis de murs i ruïnes de construccions que són de difícil interpretació, que han quedat emmascarades per la vegetació i els conreus que s’hi ha fet al llarg del temps (foto 2). És molt recomanable visitar-la per la tarda, ja que els rajos del sol en mig del roures li donen un caire més “esotèric” al lloc.
Accés: Per accedir a la Rourera del Transà cal fer un tros en vehicle i un altre a peu.
Accés en vehicle: Al km 103.3 de la N230 s’agafa el trencall de la A2614 que va a Sobrecastell i a Cornudella de Valira.
1.4 km: Sobrecastell.
6.9 km: Ribera de la Vall.
8.37 km: Deixem el trencall que va a Sant Martí del Sas i continuem per l’esquerra.
9.35 km: Deixem a la dreta la carretera que ens portaria al Sas i a Soperuny. Continuem per la A2614.
10.9 km: Arribem a la masia de l’Hostalet on podem deixar el vehicle. Per deferència als propietaris de la rourera, caldria demanar permís a la família que habita la masia abans de començar el camí.
Accés a peu:
0.0 Km: Agafem la pista en direcció nord que primer puja i després va baixant fins arribar al barranc del Transà.
0.25 km: Llera del barranc del Transà, la recorrem durant uns 30 metres a la vegada que fa una corba que gira en direcció oest.
0.28 km: Enfilem la pista que puja.
0.55 km: Deixem la pista i s’agafa el camí que puja en direcció nord (foto 3) que passa entre dues parets amples fetes amb pedres rodones de diferents mides (foto 4). Continuem per aquest camí.
0.64 km: A pocs metres veiem el dolmen de la Cabaneta del Formó (foto 5, 6 i 1). Ara anem en sentit nord pel mig de la Rourera del Transà (foto 7), sense que hi hagi cap corriol ni fita que indica el següent dolmen.
0,9 km: Dolmen de la Cabaneta del Tancat de Dalt (foto 8, 9 i 10). Ara girem en direcció sud oest durant uns 100 metres.
1 km: Menhir (foto 11 i 12). Pel mig de la rourera baixem en sentit sud fins a trobar el dolmen de la Cabaneta del Formó i retrobem el camí de tornada a l’Hostalet.
1,85 km: l’Hostalet.
Bibliografia:
Megalismo en Aragón. Maria Teresa Andrés. El Misterio de las grandes piedras (El megalismo en la Corna de Aragón) Colección: La Corona de Aragon T.I, 40-99, Barcelona-Zaragoza 1988.
Historia del Condado de Aragón. Manuel Iglesias Costa. Instituto de Estudios Altoaragoneses. Diputación de Huesca. 2001.
Les primeres notícies del lloc de la Torre de Tamúrcia són indirectes i estan relacionades amb adquisicions per part del monestir de Santa Maria d’Alaó al lloc de Tamurces, a finals del s.X.
L’església de Sant Josep és una construcció romànica del segle XII, d’una sola nau amb coberta d’una volta de canó reforçada amb un arc toral. Està capçada per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral (foto 1). La seva estructura ha estat modificada al llarg dels anys incorporant dues capelles laterals a les parets nord i sud. Al seu interior hi ha un cor i recentment ha estat pintada i restaurada (foto 1 i 2).
La part exterior de l’absis presenta un ràfec bisellat suportat per un fris de petites mènsules que es perd a la cara nord, similar al que hi ha a Santa Maria de Miralles, a Sant Roc-Sant Esteve de Prullans (Castissent) i a la Mare de Déu de la Fabregada (Sant Esteve de la Sarga). Per damunt d’aquest ràfec, l’absis va ser aixecat per fer la teulada del mateix nivell que la nau (fotos 3 i 4).
La torre del campanar està situada a la paret de ponent (foto 5). La porta s’obre al migdia i està aixoplugada per un porxo. Anteriorment el llenat era de llosa que va ser substituït per teula aràbiga (foto 6).
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu
L’ermita està construïda en l’enclavament que albergava un antic monestir del que encara en queden restes, a prop del pas del Portús. La seva funció, a part de la religiosa, era la de controlar i donar acollida a les persones que havien de passar pel Portús, únic lloc per on es pot travessar la serralada de Sant Gervàs. És una escletxa obliqua a la roca d’uns 40 metres d’alçada i d’un metre d’amplada que permet arribar al capdamunt de la serra (foto 1).
Durant l’edat mitjana era habitual que els monestirs tinguessin també aquesta funció d’aixopluc de les persones que havien de travessar algun dels congostos més perillosos dels rius del Pirineu. Així trobem Santa Maria d’Alaó i Santa Maria de Lavaix, que controlaven els congostos d’Escales, d’Aulet i de la Carbonera al riu Noguera Ribagorçana o el monestir de Santa Maria d’Obarra que està situat al començament del congost del mateix nom, al riu Isàbena.
D’aquest monestir en queden poques restes, encara es pot apreciar la portalada romànica que donava accés a les dependències, els enderrocs no permeten identificar les diverses estances que podia tenir. Les parets d’aquestes construccions tenen una alçada que són del doble de les de l’ermita (foto 2,3, 4 i 5).
L’actual ermita és de petites dimensions, d’una sola nau i sense cap estil arquitectònic definit. La façana principal està orientada al sud, on hi ha la porta d’entrada, també una petita finestra rodona que dona llum al cor i per sobre una altra de rectangular on hi ha la campana (foto 6, 7).
Tota l’ermita és de pedra a excepció de la façana sud que està arrebossada i pintada de color blanc, això fa que es pugui veure des de molt lluny i sigui un punt d’orientació de la Serra de Sant Gervàs (foto 3).
Està dedicada a Sant Gervàs i a Sant Potràs, eren dos germans bessons que van morir martiritzats entre els segles II i III (sant Gervàs fou decapitat i sant Potràs dels cops rebuts durant el martiri) (foto 8 i 9).
Cada any s’hi celebra l’aplec el dia 19 de juny (actualment la festa es passa al següent diumenge si aquesta data cau entre setmana). El dia de la festa els veïns de la Torre de Tamúrcia hi porten un reliquiari de plata amb un trosset d’os (no sabem si és de Sant Gervàs o del seu germà Sant Potràs) (foto 10).
Els seus “gois” (goigs) expliquen que són advocats dels trencats (hèrnies de la paret abdominal, especialment de les umbilicals dels nens, que curiosament acostumen a resoldre’s espontàniament quan es fan grandets).
Accés: des del poble de la Torre de Tamúrcia, el camí per arribar a l’ermita de Sant Gervàs forma part del GR-3 i està marcat amb ratlles vermelles i blanques. És recomanable fer-lo a peu o amb un vehicle 4×4.
0,0 km: Sortim de la Torre de Tamúrcia i agafem la carretera en direcció a Espluga de Serra.
0,3 km: Deixem a la dreta la pista que porta a Torogó. Continuem per la carretera.
0,5 km: Abandonem la carretera i agafem la pista a l’esquerra que baixa pel mig dels camps de conreu en direcció al barranc de Miralles.
1,5 km: Travessem el barranc de Miralles i continuem per la pista que ara comença a pujar.
1,9 km: Font de Miralles i àrea de pícnic. Seguim per la pista que s’enfila amunt en direcció al nord. Tenim al davant les impressionants parets verticals de la Serra de Sant Gervàs.
3,1 km: Deixem la pista que gira en direcció oest (fa una gran volta per guanyar alçada i porta a la zona de pàrquing pels vehicles) i agafem l’antic camí en direcció nord.
3,4 km: Arribem al final de la pista que havíem deixat abans. Continuem per l’antiga sendera que va pujant diagonalment que ens portarà a l’ermita.
3,7 km: Esplanada al costat d’una gran roca que era el lloc on es dinava i es feia el ball el dia de l’aplec. Per sota d’aquesta roca hi ha la font, que degut al canvi climàtic, ara acostuma a estar sempre seca (foto 11 i 12)
3.8 km: Ermita de Sant Gervàs.
Bibliografia
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu
L’església de la Mare de Déu de les Neus dels Masos de Tamúrcia era sufragada de la de la Torre de Tamúrcia, encara que antigament depenia del monestir d’Alaó.
El llogaret dels Masos de Tamúrcia està format per 14 cases aïllades i situades al llarg d’un camí d’uns 490 mestres que les comunica. Està ubicat a la vessant meridional del tossal de Cornells i a una alçada d’uns 990 metres sobre el nivell del mar.
L’església està emplaçada a l’extrem oest del poble. És rectangular i sense cap estil arquitectònic definit, les parets són de pedra vista i la coberta era de llosa (foto 1). En la reforma que es va fer l’any 1987, es va retirar la volta del sostre i el cor. També es va reduir l’alçada de l’edifici, es va fer una coberta nova de fusta (foto 2) i d’Uralita i es va reconstruir l’espadanya del campanar*.
Està orientada de nord a sud, i en aquesta paret hi ha la porta d’entrada, una petita finestra rodona i el campanar d’espadanya d’un sol ull on hi ha una campana (foto 3).
La paret oest té adossada la sagristia (foto 4) i al costat est hi ha l’antic fossar de dimensions molt petites que devia ser suficient per a la població que tenia el poble (foto 5).
*Informació facilitada per Jesús Porté de casa Rafel.
Accés:
En el punt quilomètric 103 de la N230, s’agafa la carretera que va a la Torre de Tamúrcia. Al km 4,35 es pren el trencall situat a l’esquerra que porta als Masos de Tamúrcia. Al km 5,14 es troben les primeres cases del poble i es continua en direcció a l’oest per l’únic carrer que hi ha. Al km 5,68 s’arriba a l’església de la Mare de Déu de les Neus.
Bibliografia:
enciclopedia.cat
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes
Jordi Mir Tremp i la Conca. 50 Anys de fets i records. Editorial Garcineu Polaris
Des del punt de vista militar la vigilància i la defensa de la costa li pertocava a les forces de la Marina, i l’Exèrcit de Terra només havia d’actuar en el cas d’un desembarcament, per aquest motiu disposaven de les bateries de costa, d’armes antiaèries i de les fortificacions costaneres.
Per a la República, la mar no representava un perill real militar, ja que la major part de l’Armada no va secundar el cop d’estat. Però dos fets van fer replantejar l’estratègia defensiva de les costes:
El primer fet, va ser la facilitat com es va poder realitzar l’intent de conquesta de les Illes Balears, amb el desembarcament d’un exèrcit al mes d’agost de 1936 i, una vegada fracassada la invasió, com es van poder reembarcar les tropes per poder tornar a Barcelona amb la mateixa facilitat.
El segon fet, va ser quan a finals de setembre de 1936, els destructors facciosos Canarias i Almirante Cervera, van poder passar l’estret de Gibraltar i entrar al Mediterrani, comprovant la ineficiència de l’esquadra republicana per poder-los mantenir a ratlla.
Tot això, i el bombardeig de Roses el dia 30 d’octubre de 1936 per part del vaixell Canarias, va fer veure la necessitat de crear un sistema de defensa costanera.
La Conselleria de Defensa va dividir la costa catalana en tres trams:
1r tram: Portbou-Tossa de Mar (Plana major a Figueres i els seus batallons ubicats a Roses, a Torroella de Montgrí i a Sant Feliu de Guíxols).
2n tram: Tossa de Mar-Vilanova i la Geltrú (Plana major a Barcelona i el seus batallons ubicats a Mataró, a Badalona, al Prat de Llobregat i a Sitges).
3r tram: Vilanova i la Geltrú-Alcanar (Plana major a Tarragona i els seus batallons ubicats al Vendrell, a Vila-seca, a l’Hospitalet de l’Infant i a Amposta).
A l’octubre de 1936 comença tot el procés per recórrer tota la costa catalana per decidir on es posaran les bateries de costa i els nius de metralladores. Ràpidament s’inicien les obres de construcció que s’acceleraran després del bombardeig de Roses per part del vaixell facciós Canarias i, sobretot, a partir del 13 de febrer de 1937, quan la ciutat de Barcelona pateix un bombardeig naval per part del creuer italià Eugenio di Savoia.
La Conselleria de Defensa també va planificar les defenses de cara a un hipotètic desembarcament facciós, establint uns punts de vigilància a tota la costa en previsió d’un cop de mà que hagués pogut tenir uns efectes psicològics i militars molt importants per a la República.
Un hipotètic desembarcament facciós en una platja catalana que hagués permès, ja no una invasió, sinó simplement un sabotatge en una línia de ferrocarril o la destrucció d’un dipòsit d’armes, etc,. hagués creat un fort impacte negatiu en la moral republicana i un gran ressò internacional. Per aquest motiu es van construir molts búnquers amb metralladores per protegir les platges que permetien un fàcil desembarcament.
L’element principal i permanent de la defensa del litoral va ser l’artilleria de costa, preparada per fer foc sobre blancs en moviment i estava ubicada en punts estratègicament situats i protegits dels bombardejos des de la mar.
Tipus de búnquers
Búnquer tipus A: D’una sola metralladora. Era semicircular a la part del davant on hi havien les espitlleres i quadrangular la part lateral i posterior. Les dimensions podien anar de 7,38 m de llarg per 3,8 d’ample amb un gruix de les parets de 0,75 metres.
Búnquer tipus B: El conjunt eren dos búnquers amb una metralladora cadascun amb una entrada pròpia i connectats per un passadís protegit (normalment enterrat).
Búnquer tipus C: Amb dues metralladores amb les seves espitlleres i amb un habitacle posterior on hi havia l’observador. Estava connectat mitjançant un passadís protegit amb l’entrada.
SITUACIÓ DELS BÚNQUERS I BATERIA DE COSTA DE LA PINEDA-SALOU
A 30 metres de l’inici del passeig marítim de la Pineda, just on han construït un petit espigó del complex del Port de Tarragona, es troba un conjunt de dos búnquers del tipus B. Estant mig ensorrats de la part de les espitlleres degut al pes del formigó. Encara es pot observar les dues entrades que quasi estan tapades (foto 1 i 2).
Davant del restaurant Soldemar (antic Reymar) hi havia un búnquer del tipus A i a 100 metres en direcció al sud n’hi havia un altre de les mateixes característiques. Quan es va remodelar el passeig es van treure i actualment no en queda cap rastre (foto 3 i 4).
Búnquer del Racó de Salou
Era del tipus C. Tenia la funció de protegir un possible desembarcament a la platja de la Pineda. Tota la seva construcció estava feta sobre un esperó de roca viva i cobert amb ciment armat reforçat amb bigues de ferro i pedres a la part més exterior. El seu interior estava folrat amb totxanes. Comptava amb quatre espitlleres, dues frontals i dues laterals. Té dues càmeres, una semicircular on hi havia les metralladores i una avantsala quadrangular on hi havia l’observador. El seu accés estava protegit per una estructura en forma de túnel. Tot el seu voltant està revestit de les pedres de la roca on està enclavat perquè estigui més camuflat (foto 5 i 6).
Sobre el búnquer hi ha l’obra escultòrica “Marca d’Aigua” realitzada en acer per l’escultor Sergi Aguilar (foto 7).
Bateria del Cap de Salou
La seva ubicació era a prop del far de Salou, al punt més aixecat (73,6 metres sobre el nivell del mar) i el de més endins del mar des del Delta de l’Ebre. Estava constituïda per dues seccions amb quatre fortificacions circulars amb un mur de protecció d’un gruix considerable, a cel obert o en barbeta. Servien per encabir-hi una peça d’artilleria. En una d’elles encara hi han els ferros per a la fixació del canó (foto 8 i 9).
La primera secció està situada més superior i al nord i està comunicada per passadissos subterranis que arriben als set metres de profunditat on hi havia el polvorí i els recanvis de les peces dels canons. Tot el conjunt està excavat a la roca viva de la muntanya (foto 10). Aquest emplaçament estava protegit per quatre nius de metralladora i per una trinxera de protecció que està també soscavat a la roca i molt propera al precipici (foto 11).
A la part del darrere hi havia dues barraques per allotjar als artillers. En aquest lloc hi ha la caseta de l’antena de TVE que fa fer de repetidor per a la zona de la Pineda i de Salou.
A 250 metres en direcció sud i al costat del punt geodèsic (76,1 metres) hi ha un búnquer amb una explanada per ubicar-hi una altra bateria que sembla que no es va arribar a construir. Podria ser el punt de comandament ja que està al lloc més enlairat. Per la vessant sud i nord d’aquesta posició hi ha excavada a la roca una trinxera que servia de protecció de l’indret (foto 12 i 13).
La posició d’aquest emplaçament el feia molt estratègic ja que permetia realitzar el foc tan al sud mirant a Salou i Cambrils com al nord cap a Tarragona.
El radi d’acció d’aquest conjunt de bateries del Cap de Salou era de 15,9 quilòmetres, cobrint la costa des de Miami Platja fins a la Punta de la Mora. S’ha de dir que els canons que disposava eren obsolets: Krupp de 150 mm i després seran substituïts per obusos de bronze de 150 mm, model 1891 (eren molt poc efectius ja que la lenta velocitat de l’obús el feia poc efectiu sobre els blancs en moviment) (foto 14).
Búnquer de la Punta del Cavall
És un búnquer tipus C situat a la part oest de la Punta del Cavall. Presenta una entrada protegida per un passadís obert i una altre accés excavat a la roca. Conté tres espitlleres que protegirien sobretot la platja Llarga de Salou (foto 15 i 16).
Encara es pot veure el caminet excavat a la roca per accedir-hi des del camí de Ronda.
Búnquers de la Punta de Porroig
Es tractaria de dos búnquers tipus B situats a la Punta de Porroig. Actualment la zona s’ha explanat per fer-hi un mirador, per la qual cosa només es poden veure les dues cúpules dels búnquers. Possiblement estaven connectats per un passadís que els comunicava (foto 17).
Protegien la platja Llarga per l’est i la dels Capellans i tota la de Llevant de Salou per l’oest (foto 18).
Itinerari:
0 km: Inici al passeig de la platja de la Pineda. Girem en direcció est fins al petit espigó del complex del Port de Tarragona.
0,03 km: Es troba un conjunt dels dos primers búnquers del tipus B. Reprenem el passeig de la platja de la Pineda en direcció oest.
1,2 km: Ubicació del búnquer tipus A actualment desaparegut.
1,3 km: Ubicació del búnquer tipus A actualment desaparegut.
3,0 km: Búnquer del Racó de Salou.
3,1 km: Sortim de la platja per anar a trobar el carrer del Vaporet, just a la part dreta de la tanca de l’accés al recinte de l’Autoritat Portuària hi ha l’accés al Camí de Ronda.
3,3 km: El camí gira en direcció oest i paral·lel a l’antiga pedrera i al mar.
3,9 km: El senderó comença a endinsant-se dins del bosc i ascendint en direcció al Racó de Salou.
4,3 km: Deixem el camí de Ronda i ascendim a la part més alta del Racó de Salou (73,6 metres sobre el nivell del mar).
4,4 km: Conjunt de la Bateria de Salou. Seguim per la part del darrera fins a trobar la caseta de l’antic repetidor de TVE, ara anem en direcció oest fins a trobar una cadena, pugem per una pista fins a un gran dipòsit d’aigua que al costat hi ha el punt geodèsic.
4,6 km: Búnquer del segon emplaçament. Tornem enrere fins a trobar el senderó que baixa fins al carrer de la Falconera.
5 km: Carrer de la Falconera (urbanització d’apartaments).
5,4 km: Porta d’entrada del Far de Salou. A l’esquerra hi ha el camí de Ronda que, a partir d’aquí fins a Salou, està restaurat. Cal seguir-lo al voltant de tota la tanca del far.
5,6 km: Estem davant del Far de Salou on hi han diverses plataformes d’observació de les impressionants vistes del mar, de les roques i de les caletes que configuren aquest espai. Es segueix el camí de Ronda passant per la Cala Crancs i la Punta de la Salada.
6,8 km: Punta del Cavall. Búnquer situat a l’extrem de les roques. Reprenem l’antic camí que van excavar a la pedra quan van construir el búnquer, per continuar cap a la Penya Tallada, la Punta Roja, els Replanets, les roques Puntxoses fins arribar a la Platja Llarga.
8,9 km: Deixem la Platja Llarga per enfilar el caminet per les roques de l’Altar i la Punta del Lari. El camí passa enlairat pel damunt de les roques, a poca distància del mar i ens porta a la platja de les Llenguades.
9,4 km: Punta del Porroig. Esplanada urbanitzada on hi han les dues cúpules dels dos búnquers. Lloc privilegiat on es pot veure tota la costa de Salou i la de Cambrils. El camí de Ronda passa pel costat mateix dels edificis d’apartaments de la Punteta Roja.
9,7 km: Escales que baixen a la Platja dels Capellans. Travessem tota la platja fins arribar a les Ferreries. Aquí el camí de Ronda és un voladís de fusta amb baranes de protecció. Continuem fins a trobar l’inici de la Platja de Llevant de Salou.
10,4 km: Els Pilons, inici de la Platja de Llevant i del Passeig marítim de Salou, també conegut pel passeig de Jaume I.
Bibliografia:
http:/www.ggc.com
Adrián Cabezas Sánchez. La defensa de la costa a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). 2013. UB.
Anna Soret Miravet. Los fortines de los rojos. Búnquers de la costa catalana: patrimonio inmueble de la guerra civil en riesgo: El pasado que no pasa. La guera civil a los ochenta años de su finalización. Ediciones Universidad de Castilla-la Mancha.
Josep Clarà. Els fortins de Franco. Arqueologia militar als Pirineus catalans.
Església d’origen romànic de la que de moment no s’ha trobat referències documentals. Està situada a l’obac dels Masos de Tamúrcia, a la partida de Sant Salvador, a la riba esquerra del barranc de Miralles i en terreny comunal. Del temple només es poden veure les restes de les parets totalment caigudes que ressegueixen el perímetre de l’església. Les dimensions són 9 metres de llarg per tres d’ample i el gruix de les parets fa aproximadament 0.80 metres.
És d’època romànica, possiblement del s.XI, d’una sola nau i capçada per un absis semicircular de petites dimensions i està totalment enrunada. Caldria una actuació per netejar la vegetació de l’interior i dels voltants, així com treure les pedres dels costats dels murs per deixar net tot el perímetre de l’església (fotos 1 i 2).
A uns 30 metres de l’església es troba l’Alzina del Consell, arbre centenari i monumental, i dels més grans de la Terreta (Foto 3).
Segons Glòria Francino, conta la llegenda que sota l’ombra d’aquesta alzina s’hi reunien els frares de Torogó, de Miralles i del monestir d’Alaò per fer els seus tractes i acords. També es diu per la contrada, que en aquest lloc es reunien els batlles dels pobles de la zona per parlar i resoldre algun problema comú que poguessin tenir, d’aquí el nom de l’Alzina del Consell (Fotos 4 i 5)
El lloc té unes magnífiques vistes: just al davant, a l’altre costat del barranc i a la mateixa alçada, hi han les restes de l’antic castell de Miralles (s.IX) i de l’església de Santa Maria (s.XII). Una mica més amunt es pot apreciar la cinglera de Freixans. Al centre hi ha el clot de Llastarri que dona accés al poble i a la Collada que permet l’entrada a la comarca de l’Alta Ribagorça. A la part dreta es poden contemplar les impressionats parets de la Serra de Sant Gervàs (Foto 6).
Per Sant Salvador i l’Alzina del Consell hi passa l’antic camí dels Masos de Tamúrcia a Llastarri, actualment convertit en una pista agrícola.
Itinerari:
Se surt des dels Masos de Tamúrcia, a l’extrem oest del poble, al costat de l’església de la MD de les Neus (en l’ICCG surt Sant Pere Màrtir) (0,0 km). S’agafa la pista agrícola en direcció NO (apta només pera vehicles 4×4) que a poc a poc gira en direcció nord (0,2 km), primer puja per anar baixant després i seguir per l’obac dels Masos de Tamúrcia (0,8 km). Es traspassa el barranc de la Solaneta (1,1 km) i es continua baixant veient des de lluny l’Alzina del Consell (Foto 6). A 2,3 km es deixa la pista que baixa fins al barranc de Miralles i s’agafa un corriol que ens porta a Sant Salvador i l’Alzina del Consell (2,5 km).
L’església està situada al costat del castell del s.IX (documentat l’any 837) que controlava les comunicacions de la serra de Sant Gervàs, del que només en queden les restes d’una torre quadrangular, així com dels vestigis de l’antic poblat de Miralles que va desaparèixer durant el s.XVIII.
Era una de les millors esglésies de la Terreta arquitectònicament parlant, per les seves dimensions i per l’estil constructiu del romànic del s.XII. La seva edificació està dins de l’òrbita estilística de Santa Maria d’Alaó i de Cornudella de Valira.
És un edifici d’una sola nau capçada a llevant amb un absis semicircular (foto 1) precedit per un curt tram presbiteral (foto 2). El sostre de la nau era de volta de canó reforçada per dos arcs torals, un al mig i l’altre adossat al mur de ponent i el de l’absis era de quart d’esfera, ambdós estan totalment enfonsats (foto 3).
La porta està situada a la façana sud, amb un arc de mig punt emfatitzat amb dues arquivoltes que formen un cos que sobresurt del mur (foto 4). En aquesta paret s’obre una finestra de doble esqueixada asimètrica amb la part externa recta (fotos 5 i 6).
L’absis presenta una finestra de doble esqueixada de les mateixes característiques que la que hi ha a la paret sud. A la part superior apareix un fris de mènsules bisellades que potser aguantaven un ràfec o unes arcuacions, similar al que hi ha a les esglésies de la Torre de Tamúrcia, de Sant Roc de Prullans i de la MD de la Fabregada (foto 7). És possible que aquesta ornamentació continués al llarg de tots els murs laterals però està totalment perduda.
A la paret de ponent s’obre una finestra en forma de creu llatina (foto 8). A l’interior del mur nord existeixen vuit fornícules que podrien servir per dipositar-hi ofrenes (foto 9).
L’aparell constructiu és molt ordenat, està format per carreus ben escairats i sense polir. L’estat de conservació és molt lamentable i caldria una actuació urgent per impermeabilitzar els murs al llarg del seu perímetre i, especialment, la part de la finestra de l’absis que si no s’arregla podria provocar tot el seu ensorrament (foto 10).
Accés:
Des de la N 230, abans d’arribar al primer túnel de Soperia, s’agafa una pista a la dreta que travessa el riu Noguera Ribagorçana pel pont de Baix (0,4 km), que condueix al molí de Sopeira i va paral·lela al canal de l’ENHER. A 1.8 Km es passa la canonada just al davant de Sant Gregori (pal indicador: Santa Maria de Miralles, Llasterri i Adons). A partir d’aquí la pista està en molt mal estat, apta només per vehicles 4×4, travessa tres vegades el barranc de Miralles i després s’enfila amunt en direcció nord fent diverses ramanxoles. Al cap de 4.7 Km s’arriba a una petita esplanada que està al davant de Sant Maria de Miralles.
Bibliografia
Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu
El canut dels minairons 