La finalitat d’aquesta sèrie al blog, és explicar a les noves generacions què es menjava a la Terreta i com es preparaven algunes receptes, per tal que no es perdin i que tothom, que ho desitgi, pugui aprendre de la vida dels seus avantpassats i al mateix temps degustar aquestes menges. També vol ser un homenatge a les nostres mares i padrines*, que, darrere de les llars de focs i dels fogons de les cuines econòmiques, van mantenir vives les tradicions culinàries de la Terreta i van alimentar i cuidar de les seves famílies.
L’alimentació a la Terreta es caracteritzava pels productes que donava el país i la seva estacionalitat, motiu pel qual eren tan importants les tècniques per conservar els aliments i poder-los consumir durant tot l’any.
Les matèries primeres les oferia la terra. S’anava a l’hort, al corral, al forn, a caçar, al bosc o al rebost per les conserves. Pocs eren els aliments que s’havien d’importar: el bacallà, les arengades, l’arròs i el sucre. S’havia de donar una solució eficient als excedents de temporada, fent conserves, tupines, assecant, salant…. i també era una cuina de l’aprofitament, res es podia fer malbé.
Eren les dones les cuineres de les cases, habitualment les padrines i cadascuna tenia el seu toc especial, aquell petit secret: un punt de cocció determinat, una espècie o una herba aromàtica… Omplir la panxa, que és una necessitat vital, esdevé un meravellós plaer pels sentits. Aquestes receptes centenàries es transmetien oralment de generació en generació i ens faran recordar i reviure olors i sabors que tenim tots en algun raconet de la memòria.
Tanmateix aquesta sèrie, no només vol ser una eina de transmissió de receptes, sinó que vol explicar com era la vida d’abans a través de la seva alimentació, per comprendre millor com era la vida dels nostres ancestres al llarg de moltes generacions.
La gastronomia també ens apropa i ens ajuda comprendre com s’organitzaven les famílies, o sigui les unitats econòmiques entenent que cada casa era una empresa, com aprofitaven els recursos naturals, com dirigien els seus esforços a la supervivència i a la generació d’excedents, a fi de fer les cases fortes i permetre una societat viable i pròspera.
La cultura d’un país també es pot explicar a través de la seva gastronomia, i aquesta sèrie vol ser una finestra oberta a la cultura de la Terreta a partir del seu patrimoni culinari.
El contingut d’aquesta sèrie se centrarà en la presentació d’unes quaranta receptes, tant de plats quotidians com dels àpats propis de les festes assenyalades. A més, inclourà un apartat dedicat a la cuina de l’aprofitament i diverses monogràfics temàtiques, com ara l’aprofitament integral del corder o del porc i dels sistemes de conservació dels aliments que es feien servir a la Terreta.
* Dedicat a la nostra padrina, Maria Roy i a la nostra mare, Maria Figuera de casa Jumperna de Sapeira.
El poble de Castellnou del Montsec està estratègicament situat per tal de controlar les entrades al Pallars Jussà des del sud-oest. A poca distància del castell hi passa el camí ral que comunica el coll d’Ares (accés a la vall d’Àger) des de la Fabregada, el castell de Girbeta a ponent i el de Mur a llevant (afrontació occidental amb aquest castell).
Formava part de la línia defensiva del primer terç del s. XI: Castellnou, Torre Amargós, Alsamora, Girbeta, Viacamp, Falç.
L’any 1055 Ramon IV-V el va vendre a Arnau Mir de Tost que després el va cedir a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars Jussà.
Els Portolà foren els barons (Baronia de Castellnou del Montsec) fins a finals del s. XIX. Un descendent d’aquesta nissaga va ser Gaspar de Portolà, descobridor o conqueridor de Califòrnia en època de Carles III (s. XVIII). En realitat va anar a detenir els Jesuïtes que havien fundat missions i sembla que van acumular massa riquesa, cosa que no podia tolerar la corona espanyola.
És una vila closa que aprofita el terreny i la roca per a l’autodefensa (foto 1). A la part nord es pot veure la muralla que s’alterna amb trams sortits que podien fer la funció de bestorres o torres de franqueig que servia per instal·lar-hi unes fustes a manera de matacà per augmentar el seu poder defensiu (s. XI-XII) (foto 2).
On possiblement estava situat el primitiu castell del s. XI i la seva torre, la família del Portolà hi va edificar l’actual casal de grans dimensions al s. XVII i com a element defensiu hi ha un cimbori a cada angle de les parets est i nord, que és més ornamental que de protecció (fotos 3 i 4). A la part de ponent del casalot hi ha la porta d’entrada de grans dimensions, formada per un arc de mig punt amb grans dovelles. Sobre la porta i desplaçat a la dreta, hi han les restes d’un gran matacà que podria haver defensat la primitiva porta del castell (foto 5).
Possiblement amb la construcció del casal dels Portolà es devia modificar el conjunt del castell i de l’església romànica primitiva (foto 6).
GR3. Tram 6. Sant Esteve de la Sarga-El Pont de Montanyana
El castell de Torre Amargós és una torre circular que només se’n conserven uns quatre metres d’alçada (foto 1 i 2). Està assentada sobre una esplanada rocosa d’uns 130 metres de llarg per 30 d’ample on s’estenen les poques cases que formaven aquest llogaret. Pascual Madoz informa que l’any 1849 hi havia quatre cases. A principis del s. XX hi havia 15 edificis i 26 habitants. Actualment està deshabitat.
La torre com que no està situada damunt de cap turó, és possible que tingués una muralla a la part nord-oest, similar al castell d’Alsamora. Actualment, es fa difícil la seva identificació perquè només presenta uns quatre metres d’alçada i perquè es troba dins d’un recinte en runes (casa i era) (foto 3 i 4).
Aquest castell està poc documentat, l’any 1099 Pere Ramon de Pallars Jussà donà el castell i el poble a Santa Maria de Mur.
Aquesta fortificació formava part de la línia fronterera del s. XI, situada a la part nord del Montsec juntament amb els castells de Castellnou del Montsec, Alsamora, Montanyana, Girbeta, Viacamp i Falç.
Accés:
0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.
0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.
6,1 km: Deixem a la dreta la carretera que va a Mont-rebei, Alsamora i Sant Esteve de la Sarga. Agafem a l’esquerra una pista apta per a tot tipus de vehicles.
9,1 km: La Clua, continuem en direcció est.
12,7 km: Deixem la pista que porta a Castellnou del Montsec i girem en direcció oest.
12,8 km: Arribem al llogaret de Torre Amargós (foto 5).
Aquest castell formava part de la línia defensiva de Castellnou del Montsec, Torre Amargós, Montanyana, Girbeta, Viacamp i Falç, durant la primera meitat del s. XI. L’any 1038 figura en una afrontació amb la Fabregada quan Ramon V el donà a Bertran Ató.
El castell està situat a la part oest del poble (fotos 1 i 2), damunt d’una roca en forma trapezoïdal que el feia més inexpugnable (foto 3). Presenta una torre circular assentada a la roca de 15 metres d’alçada i és una de les més ben conservades de Catalunya. Al seu voltant i seguint el perímetre del penyal hi havia una muralla. Actualment només en queden els murs de la part est i sud que estan apegats a la paret de la torre (foto 3).
La porta d’entrada de la torre està situada al nord i a 4 metres d’alçada (foto 3). A llevant i al capdamunt s’obren dues finestres (fotos 5 i 6). Al voltant d’aquestes obertures no s’observa cap forat per poder-hi posar una estructura de fusta a mode de matacà, com succeeix amb la torre del castell de Viacamp. Una mica per sota d’aquests finestrals hi han dues sageteres orientades a l’est i al sud (foto 6).
En època més posterior es va esberlar la torre per fer una obertura a ponent (foto 7). Aquest castell es podria datar en els primers decennis del s. XI.
La seva funció principal era el control de les ràtzies musulmanes que podien venir des del sud pel coll d’Ares (Àger, Balaguer i Lleida) i de l’oest des de les alcassabes de Benavarri, Graus, Barbastre.
A l’entrada del poble hi ha un sarcòfag que va ser utilitzat com a abeurador. Té una forma navicular i lleugerament antropomorfa, amb dos costats corbs i els laterals rectes. Té una llargada de 201 cm, d’amplada fa 86 cm d’ample i de profunditat 50 cm. Es podria datar entre els s. XII i XIII i es desconeix la seva ubicació inicial com a sepultura (fotos 8 i 9).
Accés:
0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.
0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.
7,3 km: Deixem a la dreta el desviament que porta al pàrquing de Mont-rebei. Continuem en direcció sud per la carretera d’Alsamora.
Aquest castell no està documentat. Està situat a l’antic lloc de Prullans, on hi ha l’església de Sant Roc (abans Sant Esteve) que van fundar els comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença l’any 1099 i va ser donada al monestir de Lavaix i estava sufragada a la parròquia de Castissent. Vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/10/14/sant-roc-de-prullans-abans-sant-esteve-de-castissent/.
El poblat de Prullans era un petit nucli de població que es va formar als voltants de la torre del castell (foto 1), al capdamunt d’un turonet que està sobre el Pont de Montanyana. Resseguint les seves restes es pot observar que el poble estava emmurallat i en algun tram encara s’hi pot veure alguna espitllera (fotos 2, 3, 4 i 5) i a dins s’hi poden identificar les restes del poblament (foto 6).
A la part més alta del monticle situat a 633 metres d’alçada, hi ha les restes d’una torre rodona de característiques similars als castells de la zona (fotos 7, 8 i 9) que es podria datar de principis del s. XI.
A pocs metres del poblat i en direcció sud hi ha l’església de Sant Roc (fotos 10 i 11).
Aquest castell tenia la funció de controlar les ràtzies musulmanes que podien venir des del sud (Àger, Balaguer, Lleida) i de l’oest (Benavarri, Graus, Barbastre) i tenia contacte visual amb els castells del sud de la Terreta (foto 12).
Durant la batalla del Pont de Montanyana (3-6 d’abril de 1938), en aquest lloc s’hi va establir el comandament republicà que dirigia les forces republicanes. Aquestes estaven parapetades a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana per fer front a l’exèrcit feixista en el decurs de l’ofensiva d’Aragó (foto 13).
Accés:
0,0 km: Des de la plaça major del Pont de Montanyana sortim en direcció sud pel carrer de l’Arrabal fins a trobar la carretera C1311.
0,5 km: Carretera C1311, continuem per aquesta via en direcció sud.
0,7 km: A l’esquerra surt el camí que inicialment puja i després continua ascendint en direcció sud.
1,1 km: El camí gira en direcció nord i va a trobar la part inferior d’un bancal que seguirem duran uns 300 metres.
1,4 km: Església de Sant Roc i antic poblat i castell de Prullans (foto1).
La primera notícia d’aquest castell la dona l’historiador musulmà ibn’Idari. L’any 904 el valí de Lleida, Llop ibn Muhamad, en una expedició cap al Pallars va prendre els castells de Castissent, Aulàs, Sarroca de Bellera i la Mola de Baro. En aquesta incursió es van produir un gran nombre de morts i de captius, entre ells el fill gran del comte Ramon de Pallars, Isarn.
El nom Castissent prové, segons Joan Coromines, de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell d’en Sanç.
L’any 1066 Galind Bradila ven al comte Ramon V una vinya situada a les eres del castell de Castissent. L’any 1077 Sunyer Ramon, fill de Ramon IV, reconeix al seu germà Ramon V la possessió dels castells de Montanyana, de Castissent i de la vall d’Escós.
Els comtes de Pallars Jussà Ramon V i la seva esposa Valença, en feren donació al monestir de Lavaix l’any 1099 (o Arnau I perquè Ramon V va morir l’any 1098) juntament amb les esglésies de tot el terme de Castissent.
L’any 1366 Pere el Cerimoniós va vendre aquest el castell al comte de Riba-roja i Dénia. L’any 1831 Castissent pertanyia al marquès de Pallars.
El castell estava ubicat al capdamunt del Tossal de l’Abadia, situat a 721 metres d’altitud (foto 1) . Actualment no en queda cap resta i, possiblement, resseguia la roca que envolta el turó (fotos 1 i 2). Quan van construir la pista que arriba al cementiri, van trobar fragments de murs que devien formar part del castell.
Va ser un important baluard defensiu de la Terreta entre els segles X i XI, donat que podia controlar les invasions o ràtzies musulmanes que podien venir del sud (Lleida-Balaguer i Àger) o de l’oest (Benavarri-Graus-Barbastre) (foto 3).
Accés:
0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.
0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.
2,4 km: Girem a l’esquerra per agafar la pista asfaltada que porta a Castissent (indicador Castissent 4).
5,6 km: Deixem a l’esquerra el pont que travessa la canal de l’ENHER (foto ) i continuem en direcció oest per la pista que va al cementiri.
5,7 km: En aquest punt podem deixar el vehicle i pujar camp a través, ascendint uns 27 metres de desnivell positiu, sense massa dificultat, fins al capdamunt del turó on hi ha l’església (foto 2). O podem continuar amb vehicle o a peu per la pista que s’enfila donant el tomb al turó.
6,0 km: Església de Sant Joan Baptista, abadia i lloc on va estar el castell de Castissent (fotos 5 i 6).
Aquest castell surt documentat l’any 1017 quan Apó de Turmeda fou un dels fidels laics que va assistir a la consagració del bisbe Borrell de Ribagorça a Roda d’Isàbena.
En la convinença de l’any 1072, Artau I reconegué que el castell de Turmeda, amb les terres i pertinences, era propietat de Ramon V de Pallars Jussà. Així mateix, ho confirmà el conveni següent, vers 1073-1079.
El 1183 s’anomena l’església de Santa Maria de Turmeda en el testament de Ramon de Gurp, prelat de Santa Maria de Tremp.
El castell estava emplaçat entre la sarga d’Orrit i la capçalera del barranc de Turmeda.
El topònim “Turmeda” indica un emplaçament en un torm (penyal) o muntanya aïllada.
Aquest castell es donava per perdut, novament la toponímia m’ha ajudat a trobar-lo. A la Terreta hi ha la roca de Turmeda i en aquest roquerol, a la meitat de la paret vertical, hi ha una balma que s’anomena la “cova dels Moros” (foto 1). Aquests topònims de “moros” o “del diable” indiquen construccions difícils o sobrenaturals. Resseguint els peus de la roca de Turmeda, apareix a uns dotze metres d’alçada la paret del castell roquer de Turmeda.
El castell aprofita una balma situada a uns catorze metres del terra, en una paret vertical. Per protegir aquesta balma s’hi va construir una paret que tancava la cavitat, sent un veritable castell roquer (fotos 2, 3, i 4). Segurament és el castell de més difícil accés i amb menys restes (només un tros de paret) però és el més espectacular per la vista del paratge que s’hi pot contemplar (foto 5).
Als peus de la roca de Turmeda hi ha les restes de l’església de Santa Maria de Turmeda (vegeu: Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: http://www.elcanutdelsminairons.cat) i al seu voltant es troben els enderrocs de les cases de l’antic poblament del mateix nom (foto 6).
A uns catorze metres del terra, al mig de la roca de Turmeda (ICC) es troba una cova balma anomenada cova dels moros. Té una llargada d’uns quinze metres de llarg per uns quatre en el punt més ampli (foto 4). En la part més ampla hi ha un doll d’aigua que brolla de la roca de conglomerat. En aquesta balma hi ha un fragment de paret amb carreus rectangulars i ben treballats que formava part de la paret del castell (foto 3). Per tant, es tractaria d’un castell roquer. Dins de la balma s’hi poden trobar bocins de lloses que devien formar part de les poques estructures del bastió i alguns carreus de pedra ben treballats (fotos 7 i 8).
Aquest castell controlava el camí de Serra Mitjana que comunicava la Terreta amb la Conca de Tremp i té contacte visual amb els castells de Santa Eulàlia, Areny de Noguera, Orrit i Sapeira (fotos 9 i 10).
0,0 km: Sapeira, sortim del poble pel camí dels horts en direcció est.
0,2 km: Travessem la pista que puja des del Pont d’Orrit. Pal indicador. Agafem el camí que baixa i continua en direcció sud-est.
0,4 km: Creuem el barranc de Canarill.
1,2 km: Travessem el barranc del Regany.
1,3 km: Arribem al barranc de Turmeda. Deixem el camí que va a Esplugafreda i a Tremp que travessa la barrancada i s’endinsa dins del bosc de Turmeda en direcció est.
0,2 km: Deixem el barranc i es comença a ascendir per la part esquerra on hi ha una fita de pedres (foto 12). Es continua pujant sense que hi hagi cap traça de camí pel mig del bosc seguint els antics bancals i espones (està marcat amb fites de pedres) (foto 13).
0,72 km: Base de la roca de Turmeda. Per a poder accedir al capdamunt del castell roquer de Turmeda hi ha una cadena (fotos 14 i 15). Cal recordar que per pujar-hi s’ha de tenir pràctica esportiva en l’escalada i anar degudament equipat amb arnés, dissipador i casc (la roca és de conglomerat i poden caure rocs).
El castell de Santa Eulàlia surt documentat en diversos diplomes del s. XI. Encara que la seva localització exacta no s’havia trobat, tot feia pensar que devia estar situat proper a l’església de Sant Cosme (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/03/10/sant-cosme/.
En dos documents dels anys 1055 i 1056 que fan referència al castell d’Areny, aquest estava termenat a llevant pels castells de Santa Eulàlia i el d’Espills. L’any 1085 torna a aparèixer, Ava i els seus fills lliuren a Santa Maria de la Seu i al seu bisbe Bernat Guillem, l’església de Sant Feliu del Castellet (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2022/12/03/sant-feliu-del-castellet/). Els termenals d’aquesta església eren: coll del Moixà a llevant, el diu Noguera Ribagorçana a ponent, al nord el puig de Cornells i el castro Sanchta Euliaie a migjorn.
Aquest castell es devia construir durant la primera meitat del s. XI i va tenir una vida breu. La seva funció era bàsicament l’observació del territori sud-oest i la de comunicació amb els diferents castells de la Terreta (foto 1 i 2). Una vegada la contrada es va consolidar i conformar amb el nou ordre comtal, segurament va annexar-se al castell d’Espills.
Del castell només en queden els fonaments d’una torre rodona d’uns 6 metres de diàmetre, en la part est es pot veure la forma arrodonida de la paret (fotos 3 i 4). Aquesta no és molt ampla, la qual cosa indica que el castell no devia ser molt alt, donat que, per a la seva funció, no li calia molta alçada a l’estar localitzat al capdamunt del Pic de Sant Cosme que li donava una visió de 360º de tot el territori (5). Com que estava situat en un indret que no controlava cap lloc de pas, no li calia fer una funció defensiva. Als seus volants es pot veure l’enderroc enmig dels matolls (fotos 6 i 7).
Formava part del complex castell-població i església de Sant Cosme (des del castell fins a l’església hi ha uns 200 metres en línia recta) (foto 8).
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopedia.cat
Accés
Una part del trajecte es pot fer en vehicle 4×4 (10,9 km) i els darrers 3 km s’han de fer necessàriament a peu sense gran dificultat.
0:0 km: El Pont d’Orrit, Agafem la pista asfaltada que va a Sapeira, Aulàs, el Castellet i Espluga de Serra.
1,7 km: Deixem la pista asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador).
3,6 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda i continuem per la pista que ara comença a guanyar alçada fem amples ramanxoles.
5,6 km: A la dreta hi ha el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.
6,6 km: La pista passa per sota dels cingles de Turmeda.
6,7 km: En aquest punt, baixant a la dreta, es troba molt a prop el forat del Botet de casa el Rei i les restes de la casa del mateix nom.
8,3 km: Ara travessem el gual del barranc dels Botets, en aquest punt, a vegades s’hi poden trobar còdols de grans dimensions que ha arrossegat l’aigua. Continuem per la pista que va pujant i guanyant alçària.
10,9 km: Deixem la pista que va a Tremp. Agafem una pista que surt a la dreta i gira en direcció nord. És una carrerada on només hi ha les dues roderes de vehicle.
12,9 km: Acaba la carrerada, seguim en direcció oest per les carrerades del ramat, per anar a trobar la carena que a poc a poc, va girant en direcció nord (foto 1).
La cuina de l‘aprofitament consistia a no malbaratar res que fos comestible, això passava abans a la Terreta on l’economia de subsistència feia que s’aprofitessin tots els recursos que donava l’hort. Ara també hi ha un corrent per evitar el malbaratament dels aliments amb accions encaminades a vigilar i flexibilitazar les caducitats dels productes, etc. Un altre motiu per evitar el malbaratament amb la recepta que us presento, és que s’aprofita d’una sèrie de nutrients, i sobretot de fibra vegetal, que ens són molt útils en la nostra dieta diària, i que moltes vegades van directament al cubell de l’orgànic.
Ara és l’època de menjar faves, normalment mengem només el gra de la fava (faves a la catalana, amb calamarsons, saltades, a la brutesca, etc.). Si rebutgem la tavella de la fava perdem el 80% del seu pes (foto 1).
La tavella aporta molta fibra, a banda de tenir un efecte saciant donat que se’n menja més quantitat que si només ingerim el gra que és la llavor d’aquest llegum.
Les faves tendres són poc calòriques, un 20% dels hidrats de carboni són d’absorció lenta i contenen pocs greixos, això fa que sigui ideal per a dietes hipocalòriques. També contenen vitamines del grup B (B1, B2, B3, B9), àcid fòlic, ferro, magnesi, fòsfor i zinc. Si a més a més les mengem amb la tavella, incrementem enormement el contingut de fibra vegetal que afavorirà el trànsit intestinal evitant així el restrenyiment.
La recepta que us presento és de la nostra mare, Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Sapeira, on per necessitat es practicava la cuina de l’aprofitament.
Ingredients (foto 2):
Faves amb la tavella
Alls tendres
Cansalada viada
Farina
Un polsim de sucre
Es tallen les faves i es posen a bullir durant uns 30-40 minuts (han de quedar al dente). En una cassola se sofregeix la cansalada viada i els alls tendres amb un bon raig d’oli. S’hi afegeixen les faves i quan estan ben sofregides, s’hi tira una cullerada de farina per espessir-les i una culleradeta de sucre (fotos 3 i 4). Es remena una mica i ja estan llestes per menjar-les (foto 5).
Les mencions més antigues d’Orrit apareixen en documents del monestir d’Alaó de 806 i 814. A diferència de la resta de pobles de la Terreta, Orrit rep el nom de pagus, això demostra que formava part d’una demarcació més primitiva, d’arrels indígenes, governada per una autoritat d’ordre superior, potser l’equivalent a vescomte durant l’organització del territori i defensa de la marca al s. IX. D’aquest pagus sorgiren els districtes castellans de Llastarri, Miralles, Soperia, Sapeira, etc.
Amb la consolidació de la frontera dels s. IX-X, l’encastellament feudal i la fragmentació del territori van afavorir el desenvolupament d’altres centres de poder a la Terreta.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV infeudà el castell d’Areny i d’Orrit a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert. El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
En els pactes matrimonials entre Ramon V de Pallars amb Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda de l’any 1055, s’acorda que el comte els hi lliura en penyora, entre altres, el castell d’Orrit amb les seves terres i pertinences, per tal que quedin en mans de la seva filla Valença i futura esposa de Ramon V.
En els pactes de convinença entre Artau I de Pallars Sobirà i Ramon V de Pallars Jussà de l’any 1072, aquell reconeix que el castell d’Orrit pertany de ple dret al segon.
En l’acta de consagració de Santa Maria de Mur feta l’any 1100, surt esmentat el castell d’Orrit i l’any 1381 hi figuraven 6 focs.
El castell d’Orrit fou la seu de famílies molt importants: els Areny, els Sapeira, els Miralles, els Castellet, els Girbeta, etc.
El castell està situat al capdamunt de la roca on s’estén les restes del poble d’Orrit (fotos 1 i 2). Actualment només en queda una torre de planta quadrada de 4,1 x 4,7 metres. Pel gruix de les parets que actualment en queden, fan pensar que la torre devia tenir una alçada d’uns 10 metres, amb una porta d’entrada situada a uns sis metres del terra (fotos 3, 4, 5 i 6). Aquests murs estan fets amb carreus grans i rectangulars arrenglerats i units per morter de calç (foto 7).
Actualment, les parets del castell tenen una alçada d’uns quatre metres en els vessants nord, oest i sud i d’un metre i mig la de l’est. Recentment el seu interior ha estat excavat per arqueòlegs de la Universitat de Barcelona que han trobat una estructura circular d’uns dos metres de diàmetre situada al mig de la torre quadrada sense que es pugui identificar la seva funció (foto 8).
A llevant del castell s’hi troben dues sitges excavades a la roca (fotos 9 i 10) i les restes de les antigues construccions que hi havia als voltants del castell (foto 11). Aquest castell es pot datar a principis de l’any 1000, encara que aquesta fortificació ja existia en època carolíngia en els s. IX i X.
Aquest baluard controlava juntament amb el castell d’Areny de Noguera, l’estret del Pont d’Orrit i l’accés a la Terreta i tenia contacte visual amb la major part dels castells d’aquest territori (fotos 5, 12 i 13).
Accés:
0,0 km: El Pont d’Orrit.
0,1 km: Pal indicador. Prenem el camí a mà esquerra que inicia l’ascens al poble d’Orrit (foto 14). L’antic camí de bast va pujant fent varies ramanxoles fins arribar a l’església de Sant Pere (foto 15).
0,9 km: Església de Sant Pere d’Orrit (vegeu: Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/01/27/sant-pere-dorrit/) (foto 16). En 800 metres hem ascendit 151 metres d’alçada. Pal indicador que mostra el camí al poble de Sapiera. Anem seguint aquesta indicació per l’únic carrer que travessava el poble. A pocs metres de l’església a mà esquerra s’hi troba una cisterna que recollia l’aigua que baixava per la roca quan plovia (foto 17). En alguns moments cal passar pel damunt dels enderrocs de les cases que han caigut sobre el camí o entre els antigues casalots i corrals del poble (foto 18).
1,2 km: Deixem el camí i comencem a enfilar la roca quasi camp a través intentant buscar alguna insinuació d’un antic accés al castell. En mig de les restes de les cases s’hi troba una altra cisterna que recull l’aigua de la roca (foto 19). Amen ascendint en direcció al castell (foto 20). En alguns moments es troben enderrocs de construccions de l’antic castell (foto 11) i quan estem al capdamunt es troben dues sitges excavades a la roca (fotos 9 i 10).
El canut dels minairons 