La primera notícia d’aquest castell la dona l’historiador musulmà ibn’Idari. L’any 904 el valí de Lleida, Llop ibn Muhamad, en una expedició cap al Pallars va prendre els castells de Castissent, Aulàs, Sarroca de Bellera i la Mola de Baro. En aquesta incursió es van produir un gran nombre de morts i de captius, entre ells el fill gran del comte Ramon de Pallars, Isarn.
El nom Castissent prové, segons Joan Coromines, de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell d’en Sanç.
L’any 1066 Galind Bradila ven al comte Ramon V una vinya situada a les eres del castell de Castissent. L’any 1077 Sunyer Ramon, fill de Ramon IV, reconeix al seu germà Ramon V la possessió dels castells de Montanyana, de Castissent i de la vall d’Escós.
Els comtes de Pallars Jussà Ramon V i la seva esposa Valença, en feren donació al monestir de Lavaix l’any 1099 (o Arnau I perquè Ramon V va morir l’any 1098) juntament amb les esglésies de tot el terme de Castissent.
L’any 1366 Pere el Cerimoniós va vendre aquest el castell al comte de Riba-roja i Dénia. L’any 1831 Castissent pertanyia al marquès de Pallars.
El castell estava ubicat al capdamunt del Tossal de l’Abadia, situat a 721 metres d’altitud (foto 1) . Actualment no en queda cap resta i, possiblement, resseguia la roca que envolta el turó (fotos 1 i 2). Quan van construir la pista que arriba al cementiri, van trobar fragments de murs que devien formar part del castell.
Va ser un important baluard defensiu de la Terreta entre els segles X i XI, donat que podia controlar les invasions o ràtzies musulmanes que podien venir del sud (Lleida-Balaguer i Àger) o de l’oest (Benavarri-Graus-Barbastre) (foto 3).
Accés:
0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.
0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.
2,4 km: Girem a l’esquerra per agafar la pista asfaltada que porta a Castissent (indicador Castissent 4).
5,6 km: Deixem a l’esquerra el pont que travessa la canal de l’ENHER (foto ) i continuem en direcció oest per la pista que va al cementiri.
5,7 km: En aquest punt podem deixar el vehicle i pujar camp a través, ascendint uns 27 metres de desnivell positiu, sense massa dificultat, fins al capdamunt del turó on hi ha l’església (foto 2). O podem continuar amb vehicle o a peu per la pista que s’enfila donant el tomb al turó.
6,0 km: Església de Sant Joan Baptista, abadia i lloc on va estar el castell de Castissent (fotos 5 i 6).
Aquest castell surt documentat l’any 1017 quan Apó de Turmeda fou un dels fidels laics que va assistir a la consagració del bisbe Borrell de Ribagorça a Roda d’Isàbena.
En la convinença de l’any 1072, Artau I reconegué que el castell de Turmeda, amb les terres i pertinences, era propietat de Ramon V de Pallars Jussà. Així mateix, ho confirmà el conveni següent, vers 1073-1079.
El 1183 s’anomena l’església de Santa Maria de Turmeda en el testament de Ramon de Gurp, prelat de Santa Maria de Tremp.
El castell estava emplaçat entre la sarga d’Orrit i la capçalera del barranc de Turmeda.
El topònim “Turmeda” indica un emplaçament en un torm (penyal) o muntanya aïllada.
Aquest castell es donava per perdut, novament la toponímia m’ha ajudat a trobar-lo. A la Terreta hi ha la roca de Turmeda i en aquest roquerol, a la meitat de la paret vertical, hi ha una balma que s’anomena la “cova dels Moros” (foto 1). Aquests topònims de “moros” o “del diable” indiquen construccions difícils o sobrenaturals. Resseguint els peus de la roca de Turmeda, apareix a uns dotze metres d’alçada la paret del castell roquer de Turmeda.
El castell aprofita una balma situada a uns catorze metres del terra, en una paret vertical. Per protegir aquesta balma s’hi va construir una paret que tancava la cavitat, sent un veritable castell roquer (fotos 2, 3, i 4). Segurament és el castell de més difícil accés i amb menys restes (només un tros de paret) però és el més espectacular per la vista del paratge que s’hi pot contemplar (foto 5).
Als peus de la roca de Turmeda hi ha les restes de l’església de Santa Maria de Turmeda (vegeu: Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: http://www.elcanutdelsminairons.cat) i al seu voltant es troben els enderrocs de les cases de l’antic poblament del mateix nom (foto 6).
A uns catorze metres del terra, al mig de la roca de Turmeda (ICC) es troba una cova balma anomenada cova dels moros. Té una llargada d’uns quinze metres de llarg per uns quatre en el punt més ampli (foto 4). En la part més ampla hi ha un doll d’aigua que brolla de la roca de conglomerat. En aquesta balma hi ha un fragment de paret amb carreus rectangulars i ben treballats que formava part de la paret del castell (foto 3). Per tant, es tractaria d’un castell roquer. Dins de la balma s’hi poden trobar bocins de lloses que devien formar part de les poques estructures del bastió i alguns carreus de pedra ben treballats (fotos 7 i 8).
Aquest castell controlava el camí de Serra Mitjana que comunicava la Terreta amb la Conca de Tremp i té contacte visual amb els castells de Santa Eulàlia, Areny de Noguera, Orrit i Sapeira (fotos 9 i 10).
0,0 km: Sapeira, sortim del poble pel camí dels horts en direcció est.
0,2 km: Travessem la pista que puja des del Pont d’Orrit. Pal indicador. Agafem el camí que baixa i continua en direcció sud-est.
0,4 km: Creuem el barranc de Canarill.
1,2 km: Travessem el barranc del Regany.
1,3 km: Arribem al barranc de Turmeda. Deixem el camí que va a Esplugafreda i a Tremp que travessa la barrancada i s’endinsa dins del bosc de Turmeda en direcció est.
0,2 km: Deixem el barranc i es comença a ascendir per la part esquerra on hi ha una fita de pedres (foto 12). Es continua pujant sense que hi hagi cap traça de camí pel mig del bosc seguint els antics bancals i espones (està marcat amb fites de pedres) (foto 13).
0,72 km: Base de la roca de Turmeda. Per a poder accedir al capdamunt del castell roquer de Turmeda hi ha una cadena (fotos 14 i 15). Cal recordar que per pujar-hi s’ha de tenir pràctica esportiva en l’escalada i anar degudament equipat amb arnés, dissipador i casc (la roca és de conglomerat i poden caure rocs).
El castell de Santa Eulàlia surt documentat en diversos diplomes del s. XI. Encara que la seva localització exacta no s’havia trobat, tot feia pensar que devia estar situat proper a l’església de Sant Cosme (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/03/10/sant-cosme/.
En dos documents dels anys 1055 i 1056 que fan referència al castell d’Areny, aquest estava termenat a llevant pels castells de Santa Eulàlia i el d’Espills. L’any 1085 torna a aparèixer, Ava i els seus fills lliuren a Santa Maria de la Seu i al seu bisbe Bernat Guillem, l’església de Sant Feliu del Castellet (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2022/12/03/sant-feliu-del-castellet/). Els termenals d’aquesta església eren: coll del Moixà a llevant, el diu Noguera Ribagorçana a ponent, al nord el puig de Cornells i el castro Sanchta Euliaie a migjorn.
Aquest castell es devia construir durant la primera meitat del s. XI i va tenir una vida breu. La seva funció era bàsicament l’observació del territori sud-oest i la de comunicació amb els diferents castells de la Terreta (foto 1 i 2). Una vegada la contrada es va consolidar i conformar amb el nou ordre comtal, segurament va annexar-se al castell d’Espills.
Del castell només en queden els fonaments d’una torre rodona d’uns 6 metres de diàmetre, en la part est es pot veure la forma arrodonida de la paret (fotos 3 i 4). Aquesta no és molt ampla, la qual cosa indica que el castell no devia ser molt alt, donat que, per a la seva funció, no li calia molta alçada a l’estar localitzat al capdamunt del Pic de Sant Cosme que li donava una visió de 360º de tot el territori (5). Com que estava situat en un indret que no controlava cap lloc de pas, no li calia fer una funció defensiva. Als seus volants es pot veure l’enderroc enmig dels matolls (fotos 6 i 7).
Formava part del complex castell-població i església de Sant Cosme (des del castell fins a l’església hi ha uns 200 metres en línia recta) (foto 8).
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopedia.cat
Accés
Una part del trajecte es pot fer en vehicle 4×4 (10,9 km) i els darrers 3 km s’han de fer necessàriament a peu sense gran dificultat.
0:0 km: El Pont d’Orrit, Agafem la pista asfaltada que va a Sapeira, Aulàs, el Castellet i Espluga de Serra.
1,7 km: Deixem la pista asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador).
3,6 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda i continuem per la pista que ara comença a guanyar alçada fem amples ramanxoles.
5,6 km: A la dreta hi ha el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.
6,6 km: La pista passa per sota dels cingles de Turmeda.
6,7 km: En aquest punt, baixant a la dreta, es troba molt a prop el forat del Botet de casa el Rei i les restes de la casa del mateix nom.
8,3 km: Ara travessem el gual del barranc dels Botets, en aquest punt, a vegades s’hi poden trobar còdols de grans dimensions que ha arrossegat l’aigua. Continuem per la pista que va pujant i guanyant alçària.
10,9 km: Deixem la pista que va a Tremp. Agafem una pista que surt a la dreta i gira en direcció nord. És una carrerada on només hi ha les dues roderes de vehicle.
12,9 km: Acaba la carrerada, seguim en direcció oest per les carrerades del ramat, per anar a trobar la carena que a poc a poc, va girant en direcció nord (foto 1).
La cuina de l‘aprofitament consistia a no malbaratar res que fos comestible, això passava abans a la Terreta on l’economia de subsistència feia que s’aprofitessin tots els recursos que donava l’hort. Ara també hi ha un corrent per evitar el malbaratament dels aliments amb accions encaminades a vigilar i flexibilitazar les caducitats dels productes, etc. Un altre motiu per evitar el malbaratament amb la recepta que us presento, és que s’aprofita d’una sèrie de nutrients, i sobretot de fibra vegetal, que ens són molt útils en la nostra dieta diària, i que moltes vegades van directament al cubell de l’orgànic.
Ara és l’època de menjar faves, normalment mengem només el gra de la fava (faves a la catalana, amb calamarsons, saltades, a la brutesca, etc.). Si rebutgem la tavella de la fava perdem el 80% del seu pes (foto 1).
La tavella aporta molta fibra, a banda de tenir un efecte saciant donat que se’n menja més quantitat que si només ingerim el gra que és la llavor d’aquest llegum.
Les faves tendres són poc calòriques, un 20% dels hidrats de carboni són d’absorció lenta i contenen pocs greixos, això fa que sigui ideal per a dietes hipocalòriques. També contenen vitamines del grup B (B1, B2, B3, B9), àcid fòlic, ferro, magnesi, fòsfor i zinc. Si a més a més les mengem amb la tavella, incrementem enormement el contingut de fibra vegetal que afavorirà el trànsit intestinal evitant així el restrenyiment.
La recepta que us presento és de la nostra mare, Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Sapeira, on per necessitat es practicava la cuina de l’aprofitament.
Ingredients (foto 2):
Faves amb la tavella
Alls tendres
Cansalada viada
Farina
Un polsim de sucre
Es tallen les faves i es posen a bullir durant uns 30-40 minuts (han de quedar al dente). En una cassola se sofregeix la cansalada viada i els alls tendres amb un bon raig d’oli. S’hi afegeixen les faves i quan estan ben sofregides, s’hi tira una cullerada de farina per espessir-les i una culleradeta de sucre (fotos 3 i 4). Es remena una mica i ja estan llestes per menjar-les (foto 5).
Les mencions més antigues d’Orrit apareixen en documents del monestir d’Alaó de 806 i 814. A diferència de la resta de pobles de la Terreta, Orrit rep el nom de pagus, això demostra que formava part d’una demarcació més primitiva, d’arrels indígenes, governada per una autoritat d’ordre superior, potser l’equivalent a vescomte durant l’organització del territori i defensa de la marca al s. IX. D’aquest pagus sorgiren els districtes castellans de Llastarri, Miralles, Soperia, Sapeira, etc.
Amb la consolidació de la frontera dels s. IX-X, l’encastellament feudal i la fragmentació del territori van afavorir el desenvolupament d’altres centres de poder a la Terreta.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV infeudà el castell d’Areny i d’Orrit a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert. El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
En els pactes matrimonials entre Ramon V de Pallars amb Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda de l’any 1055, s’acorda que el comte els hi lliura en penyora, entre altres, el castell d’Orrit amb les seves terres i pertinences, per tal que quedin en mans de la seva filla Valença i futura esposa de Ramon V.
En els pactes de convinença entre Artau I de Pallars Sobirà i Ramon V de Pallars Jussà de l’any 1072, aquell reconeix que el castell d’Orrit pertany de ple dret al segon.
En l’acta de consagració de Santa Maria de Mur feta l’any 1100, surt esmentat el castell d’Orrit i l’any 1381 hi figuraven 6 focs.
El castell d’Orrit fou la seu de famílies molt importants: els Areny, els Sapeira, els Miralles, els Castellet, els Girbeta, etc.
El castell està situat al capdamunt de la roca on s’estén les restes del poble d’Orrit (fotos 1 i 2). Actualment només en queda una torre de planta quadrada de 4,1 x 4,7 metres. Pel gruix de les parets que actualment en queden, fan pensar que la torre devia tenir una alçada d’uns 10 metres, amb una porta d’entrada situada a uns sis metres del terra (fotos 3, 4, 5 i 6). Aquests murs estan fets amb carreus grans i rectangulars arrenglerats i units per morter de calç (foto 7).
Actualment, les parets del castell tenen una alçada d’uns quatre metres en els vessants nord, oest i sud i d’un metre i mig la de l’est. Recentment el seu interior ha estat excavat per arqueòlegs de la Universitat de Barcelona que han trobat una estructura circular d’uns dos metres de diàmetre situada al mig de la torre quadrada sense que es pugui identificar la seva funció (foto 8).
A llevant del castell s’hi troben dues sitges excavades a la roca (fotos 9 i 10) i les restes de les antigues construccions que hi havia als voltants del castell (foto 11). Aquest castell es pot datar a principis de l’any 1000, encara que aquesta fortificació ja existia en època carolíngia en els s. IX i X.
Aquest baluard controlava juntament amb el castell d’Areny de Noguera, l’estret del Pont d’Orrit i l’accés a la Terreta i tenia contacte visual amb la major part dels castells d’aquest territori (fotos 5, 12 i 13).
Accés:
0,0 km: El Pont d’Orrit.
0,1 km: Pal indicador. Prenem el camí a mà esquerra que inicia l’ascens al poble d’Orrit (foto 14). L’antic camí de bast va pujant fent varies ramanxoles fins arribar a l’església de Sant Pere (foto 15).
0,9 km: Església de Sant Pere d’Orrit (vegeu: Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/01/27/sant-pere-dorrit/) (foto 16). En 800 metres hem ascendit 151 metres d’alçada. Pal indicador que mostra el camí al poble de Sapiera. Anem seguint aquesta indicació per l’únic carrer que travessava el poble. A pocs metres de l’església a mà esquerra s’hi troba una cisterna que recollia l’aigua que baixava per la roca quan plovia (foto 17). En alguns moments cal passar pel damunt dels enderrocs de les cases que han caigut sobre el camí o entre els antigues casalots i corrals del poble (foto 18).
1,2 km: Deixem el camí i comencem a enfilar la roca quasi camp a través intentant buscar alguna insinuació d’un antic accés al castell. En mig de les restes de les cases s’hi troba una altra cisterna que recull l’aigua de la roca (foto 19). Amen ascendint en direcció al castell (foto 20). En alguns moments es troben enderrocs de construccions de l’antic castell (foto 11) i quan estem al capdamunt es troben dues sitges excavades a la roca (fotos 9 i 10).
Les torradetes de Santa Teresa és una menja de la cuina de l’aprofitament, segurament per aprofitar el pa dur. És un dolç d’origen molt antic i molt popular que es pot menjar com a berenar o de postres. En alguns indrets es menja sobretot per Pasqua (torrijas).
L’any 2027, dins dels actes de la XXV Trobada de la Terreta a Saperia, vàrem presentar el segon fascicle sobre els Menjars de la Terreta. Deixo aquí la recepta que ens va donar la nostra mare Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Saperia.
Ingredients
Llesques de pa del dia anterior, llet, ous, pell de llimona, canyella en rama i en pols, sucre.
Es posa a bullir la llet amb la pell de la llimona i la canyella en rama i ho deixem refredar. Mullem el pa amb la llet deixant que s’amari pels dos costats i les passem per l’ou batut. Fregim les llesques en una paella amb oli abundant. Una vegada fregides pels dos costats, es posa en un plat amb paper absorvent per treure l’excés d’oli. S’hi tira pel damunt el sucre i un polsim de canyella en pols.
Les primeres notícies del llogaret de la Torre de Tamúrcia estant relacionades amb les adquisicions patrimonials del monestir d’Alaó al lloc de Tamureces i a Corbins (vegeu castell de Corbins/castells de la Terreta a: www.elcanutdelsminairons.cat). L’any 988 Oleguer de Miralles va adjudicar a Alaó una terra situada al pujol de Turricella, que podria tractar-se del lloc on actualment està ubicat el poble de la Torre de Tamúrcia.
L’any 1632 apareix el lloc de “Torre de Tamursi” en la sotsvegueria del Pallars i sota la jurisdicció dels Erill.
Al poble de la Torre de Tamúrcia no hi ha restes ni topònims que ens puguin indicar que en aquest lloc hi havia un castell ni tampoc surt esmentat en cap document. A uns 380 metres del nucli del vilatge, en direcció oest i en una zona aixecada uns 40 metres, hi ha una torre de grans dimensions que es coneix com a casa Casolà (foto 1).
La torre és quadrangular i de grans proporcions (fotos 2 i 3). La porta d’entrada està situada a la façana est i està formada per uns brancals de pedres ben tallades que acaben amb una arcada de mig punt amb dovelles (foto 2). En aquesta paret s’obren tres finestres que corresponen a cada pis d’alçada, la més alta era un matacà (s’ha perdut una de les pedres que aguantava aquesta estructura) (foto 4).
En època més posterior s’hi va afegir un habitatge i una era (foto 5).
Aquesta torre controlava l’accés al pas del Portús (serra de Sant Gervàs) (fotos 6, 7 i 8) (vegeu: Sant Gervàs/Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: www.elcanutdelsminairons.cat) i tenia una visió quasi de 360 graus del territori i per tant, es podia comunicar visualment amb la major part dels castells de la Terreta.
Accés:
0,0 km: Plaça de l’església de la Torre de Tamúrcia. Prenem el carrer que surt en direcció nord i ràpidament gira cap a l’oest. Passem pel costat de l’antic estudi (escola) de poble, actualment és el Casal dels Voltors, punt d’informació turística i centre d’interpretació de les aus carronyaires de la serra de Sant Gervàs.
0,1 km: Sortim del poble i travessem la pista asfaltada que va a Espluga de Serra. Continuem en direcció oest per una pista que porta a les Comparades i als Trossos de Tamars.
0,44 km: Casa Casolà (torre/castell de la Torre de Tamúrcia).
Les primeres notícies que es tenen d’Enrrense estan relacionades amb les adquisicions del monestir de Lavaix i el castell de Viu, que n’era termenat.
L’any 980 s’esmenta la serra d’Enrens com a fita de l’alou d’Ezo. En les disputes dels dos comtats, el castell d’Enrens era assignat al Pallars Jussà, però malgrat això els homes d’Artau I trencaren la Treva del Senyor i la sagrera de l’església d’Enrens. En l’arranjament definitiu el dia 9 d’agost de 1094, Artau II, la seva dona Eslonça i el germà Ot, venen i commuten el castell d’Enrens a Ramon V i Valença de Pallars Jussà. Al s. XII anà a parar a les mans dels Erill. Al s. XIV tenia 9 focs amb els agregats. A l’any 1553 nomes en tenia 2.
Aquest castell està situat en el punt estratègic entre la Terreta i la Ribagorça. Pel sud controlava el camí que venia des del coll de Llastarri, Casterner de les Olles i el Trepadús, i pel nord-est, el coll de Sant Roc de Viu, que permetia arribar fins a Viu de Llevata, al coll de Perves, Sarroca de Bellera, Senterada i entrar al Pallars Jussà per la Pobla de Segur o al Pallars Sobirà per la Pobleta de Bellveí, Montcortès i Gerri de la Sal. Des del coll de Sant Roc de Viu, en direcció nord, s’arriba a Montiberri i d’allí fins al Pont de Suert passant pel monestir de Lavaix i el castell del mateix nom que està al damunt d’una gran roca.
El castell està totalment ensorrat i les seves pedres han servit per a la construcció de les bordes properes al castell. Carreus ben tallats i de grans dimensions estan escampats per la zona (fotos 1, 2 i 3). Hi ha una paret feta amb pedres fixades amb argamassa que podria tractar-se de la base de la torre quadrangular (foto 4).
A uns 50 metres del castell, al damunt d’una gran roca, hi ha l’església de Santa Maria d’Enrens (vegeu Santa Maria d’Enrens/Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: http://www.elcanutdelsminairons.cat), constituint el conjunt de castell, església i nucli de població típic de l’edat mitjana (foto 5).
Accés:
Per accedir-hi s’ha d’agafar la pista forestal que surt de Viu de Llevata fins al cap de la Faiada de Malpàs.
0,0 km: Just a la part contrària de l’entrada al poble, en direcció oest agafem la carrerada que està cimentada.
0,2 km: A la dreta prenem l’antic camí que puja diagonalment en direcció oest, d’aquesta manera ens estalviem les corbes que fa la pista.
1,3 km: A l’esquerra es troba el pilaret de Sant Roc (foto 6), seguim ascendint fins a arribar al coll del mateix nom.
1,5 km Coll de Sant Roc de Viu, estem al punt més alt (1.148 m sobre el nivell del mar), hem fet 218 metres de desnivell positiu. Deixem la pista que arriba al cap de la Faiada i comencem la baixada per una carrerada agrícola que inicialment coincideix amb el camí del Trepadús (foto 7)
1,9 km: Deixem la pista agrícola i prenem el camí que baixa en direcció oest.
2,3 km: Tornem a trobar la pista.
2,4 km: Deixem a l’esquerra la pista agrícola que arriba fins a Adons.
Continuem pel camí que va baixant sempre en direcció oest.
La Terreta ha estat habitada des de temps pretèrits. Els ibers iacetans van poblar aquest territori des del s. VI aC durant un període de gairebé mil anys (s’han trobat monedes iberes als voltants de Castellet). Es va passar del món iber a la cristianització donat que la romanització va afectar poc els habitants d’aquesta zona.
Els romans van passar per la Terreta a través d’una via secundària que passava per Viacamp, Girberta, Pont d’Orrit, …, que seguint el curs de la Noguera Ribagorçana arribava fins a la Vall d’Aran. S’han trobat làpides romanes als Masos de Tamúrcia i a Sopeira (avui desaparegudes). Les restes més importants del passat romà es troben a l’interior de l’església de Sant Pere d’Orrit, amb dues pedres que es van aprofitar per fer els primers esgraons del cor de l’església. Un estudi arqueològic ha determinat que es tracta de pedra de Santa Tecla, que únicament es troba a Tarragona. És una varietat de marbre de baixa qualitat, per tant, va pujar de Tarraco. Per la grafia que utilitzada és del segle II dC i és el pedestal d’una estàtua. És un regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE.
La cristianització es va iniciar al s. VI, monjos hispanogots des de les seves cel·les serien els veritables organitzadors de la nova religió des del mont eremític de la roca de Sant Cugat, Ministeriolo i la vall de les Celles. Les esglésies es construeixen fora del nucli de població, evidenciant que aquest ja existia abans. La propagació de la catequesi i la vida monàstica es van estendre a partir dels vells centres pagans com Apolotensi (Alaó??).
D’època tardoromana i alt-medieval és el jaciment dels Altimiris (finals del s. V a finals del s. IX) (475-500 dC). És una població que s’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Està situat a 867 m d’alçada, als contraforts de les parets del Montsec d’Ares.
Al voltant de l’església (500-525) han aparegut restes d’habitatges, sitges, llocs per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòt, molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
La invasió musulmana va arribar als voltants del 716-725, va afectar poc a la Terreta, l’ocupació va ser una mena de pacte de fidelitat i de pagament de tributs que recollien les pròpies autoritats locals. La línia d’ocupació real estava situada per sota del Montsec. Això es va establir en el moment que es va aturar la invasió franca l’any 732 amb la derrota dels musulmans en la batalla de Poitiers a mans de Carles Martell.
Es tractava, doncs, d’una ocupació més formal que real. Les valls del Pirineu eren “visitades” per les forces musulmanes en ràpides incursions de càstic, amb el pretext del cobrament dels impostos als quals estaven sotmesos. Per tant, l’ocupació no era permanent ni hi havia cap organització política. Tot això feia que la submissió fos lenta i poc sincera i disposada a trencar el pacte davant de qualsevol signe d’afebliment musulmà.
Aquesta situació es trenca arran de la forta immigració massiva de primera hora cap a les terres del Pirineu, fugint de la dominació musulmana i a la intervenció francesa sobre Saragossa l’any 778 (que va donar lloc a la llegenda de Roldán). També hi van ajudar les primeres rebel·lions dels mateixos musulmans del nord a la recerca d’obtenir la independència de l’emirat cordovès, que en alguns casos, van ser ajudats per cristians de la zona.
L’emirat reacciona amb diverses expedicions a Saragossa i al Pirineu a càrrec d’Abd-Al-Raman I l’any 781 i de Hishram contra els territoris de Suleiman de Barcelona l’any 791, desbaratant les aliances i els compromisos amb els cristians del nord, enfrontant-se a les tropes de Guillem de Tolosa per les terres d’Aquitània. Aquestes revoltes i incursions van causar la destrucció d’esglésies i de monestirs com Alaó, el de Tavèrnoles, el d’Obarra, considerats focus de resistència.
Tots aquests problemes de la frontera van fer que els francs optessin per crear una “marca” al sud dels Pirineus que culmina conquerint Girona l’any 785, la Seu d’Urgell l’any 788, Barcelona l’any 801 i Orrit l’any 802.
El pagus d’Orrit fou confiat al custo de la frontera Aquitana a Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, que fou el primer a intervenir establint contactes amb els caps locals indígenes vers l’any 802. Els comtes de Tolosa dominen el pagus de Pallars i la Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa, l’any 806 convingué amb els habitants d’aquests territoris per regir-los i protegir-los formant part de l’imperi Carolingi.
Seguidament, s’estableix el que es coneix amb la marca Tolosana que és una veritable frontera entre el món cristià i el musulmà a la Terreta. Aquesta línia defensiva estava formada pels castells dels pobles de la Terreta que s’aniran explicant en aquesta sèrie de “Els castells de la Terreta”.
Amb aquesta ocupació es crea un nou ordre social que vertebrarà el territori de la Terreta: el poder de l’església representada pel potent monestir de Santa Maria d’Alaó i el poder comtal amb la creació del comtat de Pallars i la infeudació dels castlans, de les terres i de les persones que estan en el seu territori. Així s’entra en l’era del feudalisme.
Un fet important el va ocórrer quan Ramon Llop (Ramon I) (872-929), obtingué la independència política de Tolosa l’any 872 i va intentar l’eclesiàstica amb la creació d’una nova diòcesi al Pallars l’any 888, futura seu de Roda, per desvincular-se del bisbat d’Urgell que Carlemany havia establert.
Entre 904-908 es van patir trasbalsos i raids en el sector ribagorçà. L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer, passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars destruint els castells de Castissent, d’Aulàs, Sarroca de Bellera, Mola de Baro i arriba fins a Sort. Aquesta campanya va costar la vida a 700 cristians i el captiveri de 1.000, entre ells Isarn, el fill de Ramon I, que va estar presoner a Tudela durant 14 anys fins que va ser alliberat pel seu cosí Sanç Garcés I de Navarra.
L’any 907 Al-Tawil d’Osca va destruir el castell de Roda i quasi arriba a les portes d’Alaó, passant per Campo, on destrueix la seva església i, travessant de la serra del Sis (Coll del Vent) arriba a Alaó.
El va succeir el seu fill Unifred Bernat I (920-955). Ramon II, fill de l’anterior, i la seva dona Garsenda varen establir la seu cardenalícia a Roda d’Isàbena que va ser consagrada sota l’autoritat metropolitana de Narbona pel seu bisbe Aimeric el dia 30 de novembre de 957. El bisbe consagrat va ser Odesind fill de Ramon II i Garsenda.
L’atac àrab perpetrat per les tropes capitanejades pel fill d’Almansur, Abd Al-Málik, l’any 1006 destrueixen Roda i prenen en captivitat el seu bisbe Aimeric, arriben fins a Areny i capturen persones del monestir d’Alaó. Aquesta va ser la darrera incursió musulmana a la zona de la Terreta. A partir d’aquest moment es gira la truita, i són els cristians els que foragiten els musulmans de les terres meridionals. Amb la conquesta del pla de Lleida els segles XI i XII els castells de la Terreta deixen de tenir la funció defensiva pels quals s’havien construït i, a poc a poc, les seves pedres seran utilitzades en les construccions de les cases properes al castell, això va fer que avui molts d’ells pràcticament hagin desaparegut.
Els castells que s’explicaran en aquesta sèrie són:
Castell d’Enrens
Castell de Llastarri
Castell de Miralles
Castell de Corbins
Torre forta de casa Casolà de la Torre de Tamúrcia
Castell d’Espluga de Serra
Castell de Castelleto de la Terreta
Castell d’Aulàs
Castell de Sapeira
Castell de Turmeda
Castell d’Orrit
Castell de Sant Eulàlia
Castell d’Escarlà
Castell d’Espills
A més a més, hi afegiré els d’Areny, Montanyana, Prullans, Torre Amargós, Alsamora i Castellnou del Montsec.
De cada castell explicaré la seva història, els documents on surten, l’estat de conservació, el track per poder-hi accedir i les circumstàncies de com el vaig poder trobar, donat que quatre d’ells es donaven per perduts.
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Jordi Pons i Sala
Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Castell de TurmedaCastell de Santa EulàliaCastell d’Espluga de SerraCastell d’Orrit
Per acabar aquesta sèrie de les esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, faig l’inventari de les capelles privades dels masos i cases fortes del terme de Castissent.
Un fenomen que es veu a la Terreta i sobretot a la part de Castissent és que a finals de s. XVII i durant el s. XVIII es van construir esglésies noves, substituint les que hi havia d’època romànica com és el cas d’Esplugafreda i Castissent, i d’altres es van modificar, com la d’Escarlà. En aquesta època també es van construir capelles als masos aïllats i forts de la zona de Castissent.
Alguna cosa va succeir en aquesta zona, que és pobra en recursos, que va generar una riquesa suficient per poder dur a terme aquestes obres. No hi ha estudis econòmics específics que tractin aquest tema al Pallars, per la qual cosa cal buscar una explicació en el que va succeir a Catalunya i veure si es pot aplicar a la Terreta.
A mitjans del s. XVI s’observa que augmenta la nupcialitat i, conseqüentment, creix la natalitat i també s’incrementa la immigració occitana a Catalunya. Tot això va provocar un creixement demogràfic del 10% anual i la població es va duplicar en cent anys.
L’accés relativament fàcil a la terra va fer que aquest augment de la població se sustentés en l’agricultura facilitant tres coses:
La multiplicació de la retolació de les terres
La intensificació de les explotacions en diverses comarques
L’especialització dels cultius
Tot això va comportar l’àmplia comercialització dels productes agraris amb el conseqüent augment dels preus i de les rendes de la terra.
Juntament amb l’expansió agrària també ho van fer altres sectors: la indústria, la construcció de vaixells per fer front a la demanda del sector comercial i la consegüent generació mercantil. El comerç va ser el catalitzador de l’activitat econòmica: produir per vendre.
Es va establir una potent xarxa interior d’intercanvi tant a Catalunya, com amb la resta de la península i amb l’exterior (comerç colonial).
Intercanvi interior: gràcies al regadiu i a la nova arada (arada vertadera) es va incrementar la producció de vi, d’oli i de cereals amb el consegüent augment dels intercanvis entre les comarques i dels preus.
Un altre element dinamitzador de l’economia fou la comercialització de teixits manufacturats i la seva distribució.
Aquesta distribució també va crear al territori una xarxa d’hostals i mesons al llarg de les carreteres que va contribuir a augmentar la riquesa global del país.
Un altre factor afavoridor va ser l’establiment de relacions regulars amb Cadis, on comerciants d’aquesta ciutat embarcaven els productes catalans cap a Amèrica. Va ser a partir de 1740-43 quan va produir-se la irrupció de la flota mercant catalana en les rutes de les Índies. Així, la presència de vaixells catalans a l’Atlàntic es convertiria en una constant a la segona meitat del segle XVIII. El 1756 un grup de comerciants catalans va rebre l’autorització per crear una companyia que comerciés amb Amèrica: la Reial Companyia de Barcelona que actuaria a Puerto Rico, Santo Domingo, Margarita i Veneçuela. El 1765 les Antilles van obrir-se a la llibertat de comerç i, finalment, el 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com el vi, l’aiguardent, la fruita seca, els teixits de cotó estampats (indianes), els mocadors de seda, el paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.
En una economia de subsistència com era la de la Terreta, es fa difícil de pensar de quina manera es van obtenir els excedents per generar la liquiditat per poder construir aquestes esglésies. Segurament l’economia global va millorar molt i els masos forts van poder construir i dotar-se de capelles privades.
No sé fins a quin punt en la millora de l’economia del país va tenir un paper important la llana obtinguda dels ramats de la Terreta, ja que en la manufactura dels teixits es necessitava, entre altres, aquesta matèria primera.
La parròquia de Sant Baptista de Castissent està formada per un conjunt de masies allunyades, que tenien un bon patrimoni, tant pel que fa a l’extensió de terres conreables com de ramats, que els permetien tenir bons excedents. Això queda palès en la grandària de la casa i dels seus annexos (era, corrals, etc.) i de disposar de capella pròpia i en algun cas de cementiri privat. En l’actualitat moltes d’aquestes capelles estan molt malmeses.
Com que es tracta de capelles privades, només poso una foto i no faig cap referència al lloc on estan ubicades.
Mare de Déu del Roser del mas de Palasí (foto 1)
Sant Vicenç de casa Ensenyat (foto 2)
Sant Germà de casa Miquel (foto 3)
Sant Salvador del mas de Faro (foto 4)
Cementiri del mas de Faro (foto 5)
Mare de Déu del mas Ciutat (foto 6)
Sant Agustí de casa Mostatxo (foto 7)
Mare de Déu de Montserrat o Sant Antoni Abat de casa Batlle (foto 8)
Sant Agustí de casa Carlets (foto 9)
Sant Pere de casa Salze o de casa Aleixó (foto 10)
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El canut dels minairons 