L’església de Sant Esteve apareix en tres documents datats als segles XI i XII. Al voltant del 1010 figura en una donació al monestir d’Alaó per salvar les ànimes d’Enrecó Oriol i Ató Mir. L’abat Ató i el monjos d’aquest cenobi la vengueren per quaranta sous a Altemir (del llinatge de la Sarga). En un altre document d’aquesta època, Gil·la de Sapeira en el seu testament, fa una deixa a l’església de la Sarga per comprar una cortina a Sant Esteve. En un altre escrit de l’any 1110 figura que aquest temple es lliura al bisbe Ramon Guillem de Roda. Finalment en la conveniència de l’any 1140 i per dirimir les disputes sobre els límits diocesans dels bisbats de Roda i d’Urgell, consta que el bisbe d’Urgell es va reservar la possessió de l’església de Sant Esteve de la Sarga amb totes les seves pertinències.

Aquesta església ha estat perduda i per aquest motiu s’ha arribat a pensar que hi havia una confusió amb Sant Esteve de la Sarga que està als peus del Montsec d’Ares. Però el fet que en els documents constava que estava termenada amb Sant Esteve de Barreda i amb l’església de Sapeira, feia preveure que havia d’estar ubicada entre aquesta població i Aulàs.

La toponímia ha sigut útil per a trobar aquesta església. A la Terreta hi han dos topònims relacionats amb la Sarga: la font de la Sarga i la Sarga d’Aulàs (foto 1) que estan properes al mas de Barreda (Sant Esteve de Barreda) i a Sapeira. Trepitjant el terreny en busca de possibles restes, al costat d’una pedrera de pedra tosca (foto 2) i entre els barrancs de Franxo i dels Bancalons, van aparèixer les restes de l’església de Sant Esteve de la Sarga.

Dels vestigis d’aquest temple, es conserven el començament de la paret oest  (foto 3 i 4), l’angle nord-oest (foto 5) i algun mur perimetral (foto 6) que estan fets amb carreus grans i ben treballats (foto 7). La rourera  i els matolls han envaït tots les restes, però encara es pot apreciar l’absis semicircular que està orientat a l’est (foto 7).

Molt a prop d’aquest lloc, es localitzen uns enterraments en tombes de llosa. La seva descoberta es va produir als anys trenta del segle passat, quan s’arreglava la terra per plantar-hi una vinya. Això, i uns grans tarters de pedres amuntegades que hi ha per la zona, van fer que la gent del país ho atribuís a l’existència en  d’un antic “convent”. 

Baldiri Bolló Llebot* l’any 1934 va publicar un article a la revista Renovació dins de l’apartat: Les tradicions de la nostra terra/Llegendes  VI, que transcric literalment:

“El Convent dels plans d’Aulàs. Gairebé al centre de la vall de la Terreta, part de l’antiga comarca de Noguerola, s’hi troba una extensa planúria, poblada en sa major d’atapaït bosc de roure, alguns d’ells mil·lenaris, boscúria que, junt amb els fèrtils i ben cuidats conreus, en els quals abunden la vinya i els arbres fruiters, ademés de les nombroses i bones fonts, entre les que mereixen especial menció les de Sanahuja, Llapós, Cabana, Torre del Senyor i Canemás, ofereix un panorama encisador. Aquesta planúria es coneguda amb el nom de Plans i pertany als pobles d’Aulás, Castellet i Sapeira.

Al Migjorn-Ponent, terme d’Aulás, gairebé al límit amb el de Sapeira, i equidistant de les fonts de Sanahuja i de la Torre del Senyor, s’hi veuen grans pires de pedres, vulgarment nominats “pedregals”, i pels voltants d’elles, en fer clotades per plantar ceps, i altres exarcións, s’hi ha trobat fossanes antiquíssimes, fetes amb lloses naturals pro curosament arranjades. Aqueixos fets abonen la llegenda que s’ha forjat en el transcurs dels segles entorn d’aquell lloc tan pintoresc.

Diu la llegenda que els “pedregals” esmentats no son altra cosa que les ruïnes d’un convent de frares, -qual ordre no puntualitza- que antigament hi va haver, els quals, ademés de les obligacions propies de la seva religió, es dedicaven al conreu de la terra, acabant d’una manera trágica la existencia del esmentat convent.

Certa diada, aparegué a la caiguda de la tarda, per la part de Ponent, un núvol que per la seva forma i color era quelcom extraordinari, i en veure’l i observar-lo el Prior, digué que alló era una senyal de la Divina Providencia, indicadora d’algun aconteixement greu que esdevindria a la Comunitat que ell dirigia. Davant d’aquest pressentiment, prengué la resolució d’abandonar, junt amb els seus, llur residencia, essent inútils els esforços que feu per tal de convéncer als demés religiosos de la necessitat de deixar el seu estatge abans que no esdevinguessin els fets que ell presentia. Marxá doncs ell sol aquella mateixa nit, i el jorn següent, es presentá una turba de malfactors que sens compassió abrandaren el convent, no restan d’ell i de llurs moradors mes que les ruïnes que avui formen aquells “pedregals”.

No intentaré donar crédit a la llegenda que acabo de contar, pró tampoc negaré el que hagués pogut existir el convent, ans bé al contrari, car l’abundor d’arbrat, vinya, horta, construccions mil·lenàries i altres detalls, palesen que per aquelles encontrades hi ha passat generacions d’una cultura no gens comú.

Será obra e frares; de la extingida família senyorial de Sullá, qual torre es conserva encara amb el nom de Torre del Senyor; o be en conjunt de tots, pro el fet innegable es que hi ha vestigis d’una grandesa i esplendor dignes de lloança i admiració.”

*Baldiri Bolló Llebot, (Vilanova de Meià?-Montsó 1973) va ser el secretari i guardabosc de l’ajuntament de Sapeira, durant els anys vint del segle passat. Era una persona molt culta i preocupada per recuperar el folklore i les tradicions de la Terreta, recollint nombroses tradicions, cançons i danses. També va aplegar fets que van succeir al país, publicant-ho tot al Butlletí del Esbart Folk-lore de Catalunya. Va ser el delegat de l’Institut de Folklore de Catalunya a la província de Lleida. L’any 1938 quan les tropes faccioses van envair el Pallars, fou detingut i represaliat pel règim franquista per ser catalanista. Va ser condemnat a molts anys de presó i destituït de la plaça de guardabosc. Formà part dels batallons de treballadors que redimien la pena pel treball a Montsó, la seva vàlua intel·lectual va fer que fos traslladat a l’ajuntament de Montsó on després en seria el seu secretari fins la seva jubilació. Va estar molt lligat a Sapeira, especialment  a casa Martí on hi tenia parents.

 Accés:

0,0  km: Se surt de la Creu de Sapeira i es continua per la pista en direcció al Castellet i a Espluga de Serra.

1,1 km: A la dreta es troba la Font de l’Obac. No hi brolla aigua ja que tota es recull per portar-la a Sapeira. 

1,5 km: A l’esquera s’agafa el desviament que porta a la Torre del Sinyó i a Aulàs (pal indicador).

2,5 km: Creuament de camins (pal indicador): es pren el desviament de la dreta  en direcció a Aulàs.

2,8 km: La pista gira per travessar  el barranc de Franxo.

3,3 km: Deixem la pista d’Aulàs. S’agafa el camí carreter que va en direcció sud i passa pel mig d’una finca que cal seguir durant uns 100 metres. Després es gira en direcció oest.

3,5 km: Es passa pel davant d’unes construccions modernes. A partir d’aquí la pista està en molt males condicions i només és apta per a vehicles tot terreny. La carrerada acaba en una petita explanada.

3,8 Km: Es continua caminant pel mig de la rourera pel costat del barranc de Franxo, seguint l’altiplà triangular que configura la Sarga d’Orrit. 

4.02 km: De cop es fa supo-supo amb la cantera de pedra tosca. Just al seu costat apareixen les restes de l’església de Sant Esteve de la Sarga.

Aulàs és un poblet de la Terreta que formava part del municipi d’Espluga de Serra fins l’any 1970. Actualment pertany a Tremp. (foto 1)

L’església de Sant Martí d’Aulàs era sufragada de la de Sapeira. És un temple de petites dimensions, suficient per donar assistència espiritual als pocs habitants que vivien en aquest poble. És rectangular d’una sola nau amb el llenat de llosa del país i no presenta cap estil arquitectònic definit. Al mur nord s’hi va afegir una petita capella (foto 2), a la paret est hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls que a l’any 1978 encara tenia les  dues campanes (foto 3). En aquest mur s’obre la porta amb un arc de mig punt i al seu damunt una finestra rodona feta amb pedra tosca del país (foto 4). L’altar està col·locat a la paret oest (foto 5). Dels objectes litúrgics que tenia, destaca una Veracreu  (foto 6) que actualment està dipositada al Museu d’Art Sacre de la Ribagorça, situat a l’església vella del Pont de Suert. 

Aulàs va quedar completament deshabitat els anys 60 del segle passat. L’any 1997 es va tornar a poblar amb neorurals, havent-hi més habitants actualment que en l’època de major ocupació abans de l’emigració que va patir tota la Terreta.

Actualment l’església fa les funcions de magatzem comunitari (foto 7) i com anècdota explicar que, al juliol de 2015 el bisbe de Lleida Mons. Joan Piris Frígola, durant la vista que va fer a totes les esglésies de la Terreta, quan va arribar a Aulàs, gairebé li agafa un bon ensurt quan va veure en què s’havia convertit el temple de la seva jurisdicció eclesiàstica (foto 8). 

Al costat de la paret de ponent hi ha l’antic fossar (foto 2). 

Accés:

Al km 101,4  de la N230 s’agafa el trencall que passa pel damunt del pont sobre el Noguera Ribagorçana, entrem a Catalunya i prenem la carretera-pista del Pont d’Orrit-Sapeira-el Castellet-Espluga de Serra. Fins al poble de Sapiera la pista està asfaltada encara que actualment el ferm està molt deteriorar. A partir d’aquí es converteix en pista de terra. Al km 8,1 girem a l’esquerra seguint en direcció oest (pal indicador: la Torre del Senyó-Aulàs). Al km 9,1 s’agafa el trencall de la dreta (pal indicador: Aulàs). Al km 11,5 s’arriba al poble d’Aulàs. 

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

Possiblement fou l’església del castell de Castelleto de la Terreta.

És una església del s. XI que es va començar a construir per la capçalera amb un disseny de tres absis i segurament es va interrompre per algun conflicte d’aquella època, ja que no hi han restes de les parets perimetrals. Si s’hagués acabat de bastir segurament seria l’església més gran de la Terreta amb tres absis i tres naus?. Probablement es va fer per donar assistència espiritual  a la població que hi havia als voltants del castell de Castelleto de la Terreta. 

La interrupció de la seva construcció podia ser deguda a les disputes ocasionades arran del repartiment del comtat de Pallars. Els protagonistes foren dos cosins: Artau I de Pallars Sobirà i Ramon de V de Pallars Jussà. Hi ha un episodi documentat on s’explica que Artau I va cegar, punxant els ulls, al castlà de Castelleto de la Terreta per ser vassall de Ramon V.

Aquets esdeveniments podien haver provocat l’abandonament  d’aquest lloc i el desplaçament de la seva població a l’actual lloc del Castellet, per aquest motiu la seva església es va construir a finals del s. XII o a principis del s. XIII.

Està situada al costat del camí que va a la Collada del Castellet i actualment és un paller particular.

També es coneix com la Quadra del Mag. En èpoques pretèrites quan una construcció sobresortia per la seva grandària o dificultat es deia que ho havia fet el dimoni, els moros o un mag. Aquest nom es podria deure a l’obra de gran envergadura  (capçalera amb tres absis) i va queda paralitzada. 

De les restes que es conserven es pot observar la capçalera amb els tres absis: el situat a l’esquerra, el central que és el més gran i està tapat parcialment per una paret on hi ha una pilastra que aguanta la teulada del l’actual paller (foto 1) i l’absis de la dreta que es perllonga amb una mica de mur original (foto 2 i 3). És possible que la pedra de l’ara estigui aprofitada com a basament de la pilastra (foto 4).

Accés:

Des de la Carretera-pista que va des del Pont d’Orrit al Castellet i a Espluga de Serra, al Km 10,8 s’agafa l’antic camí que transcorre entre dues parets de pedres arrodonides de grans dimensions (foto 5) i en alguns trams encara s’hi pot veure l’empedrat original (foto 6). Al cap de 850 metres estarem al davant  de Quadra del Mag-Sant Feliu. Cal recordar que actualment és una propietat privada (Foto 7).

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

www.enciclopedia.cat

El poble del Castellet formava part del municipi d’Espluga de Serra (la Terreta) fins l’any1970 i ara pertany a l’ajuntament de Tremp.

El temple de la Mare de Déu de l’Esperança és l’església del poble del Castellet i pertany a la parròquia d’Espluga de Serra. És un edifici d’una sola nau amb volta de canó feta amb pedra tosca del país i està aguantada per un arc toral. Està capçada per un absis semicircular orientat a l’est que es continua  amb la volta sense cap arc presbiteral (foto 1). Proper a l’obertura absidal s’obren dues capelles en els murs nord i sud, de forma quadrangular i amb volta de canó afegides posteriorment (foto 2), igual que la sagristia situada a  l’angle sud-est.

En el seu interior s’hi conserven les piles del baptisme i de l’aigua beneïda que estan al costat de la porta (foto 3). El cor està situat al damunt de l’entrada (foto 4).

A la façana oest s’obre la porta de l’església que és de mig punt amb grans dovelles. Al seu damunt hi ha una petita finestra rectangular amb una esqueixada. En aquesta paret s’alça un campanar d’espadanya de grans dimensions amb dos pisos. El pis inferior té dos ulls i el superior només un. Dues campanes de diferent mida ocupen els ulls del primer pis (foto 5).

La coberta està feta de llosa del país (foto 6)

La seva construcció podria datar-se de finals del s. XII o de principis del s. XIII.

Accés: Al km 101,4  de la N230 s’agafa el trencall que passa pel damunt del pont sobre el Noguera Ribagorçana, entrem a Catalunya i prenem la carretera-pista del Pont d’Orrit-Sapeira-el Castellet-Espluga de Serra. Al km 11,7 s’arriba al llogaret del Castellet (foto 7). 

Bibliografia

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

Les primeres notícies documentals d’Espluga de Serra apareixen a finals del s. X (977 i 986). El llogaret estava format per l’església i el nucli de població situat al voltant d’una gran roca on hi havia el castell (foto 1 i 2 ).

Va ser un dels municipis de la Terreta fins l’any 1970, després aquest territori va ser adscrit al municipi de Tremp.

Santa Maria de les Neus és l’església de la parròquia d’Espluga de Serra, i d’ella en depenia Sant Climent de Torogó i la Mare de Déu de l’Esperança del Castellet.

L’actual església és de finals del segle XII o principis del XIII i devia substituir una d’anterior construïda a les darreries del X o a començament del XI.

És d’una sola nau (foto 3) amb volta de canó apuntada (foto 4) i capçada per un absis a llevant que va reemplaçar per una sagristia quadrangular (foto 5 A). Inicialment tenia un campanar d’espadanya i posteriorment es va convertir en una torre quadrangular que descansa directament damunt de la volta (foto 6). En època més recent s’hi van afegir dues capelles laterals obertes a les parets nord i sud (foto 5 B).

La porta està ubicada a la façana de migjorn, és d’arc de mig punt que arranca de la imposta, amb grans dovelles i un fris extradossat, a mode de guardapols, que està fet amb pedra tosca del país (foto 7).

Al seu  interior hi destaca una pila baptismal de pedra de grans dimensions feta d’una sola peça, encastada parcialment  a la paret. S’aguantava al damunt d’uns tros de columna i d’un capitell que segurament va ser aprofitat i portat d’un altre lloc. Aquesta estructura es va desmuntar (foto 8 i 9) i a l’agost de l’any 2017 havia desaparegut el capitell (foto 10) .

A la paret nord de l’església hi ha el cementiri del poble.

Bibliografia

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

El topònim d’aquesta església-capella el podem situar a l’antic mas d’Olari que ha derivat amb el temps al nom actual de mas de l’Aulari.

El vilar Oliberanum es perd en la nit dels temps preromànics. Tres instruments conservats al Cartoral d’Alaó dels anys 845, 851 i 905 en parlen i probablement fou un domini d’Alaó a la zona del Solà. Aquesta zona està orientada a migjorn i permet dos conreus fonamentals: els cereals i l’olivera, ja que la Terreta és el límit septentrional del conreu d’aquest arbre. Això podria haver donat el nom al lloc.

Inicialment devia gaudir de certa autonomia, però quan es va crear el priorat dels Masos de Tamúrcia va passar a dependre d’aquest cenobi.

La capella devia estar en actiu fins a l’època moderna ja que surt en els inventaris relacionats amb la desamortització a mitjans del segle XIX.

L’actual mas de l’Aulari es va abandonar quan es va despoblar dràsticament la Terreta als anys seixanta del segle passat. Els seus propietaris van anar a viure a Tremp*. Actualment està en un estat de total ruïna i no permet poder identificar cap estructura que pogués haver format part de la capella (fotos 1,2 i 3). 

* Informació facilitada per Jesús Porté de casa Rafel dels Masos de Tamúrcia.

Accés:

0,0 km: Al km 103 de la N230 s’agafa la carretera asfaltada que porta a la Torre de Tamúrcia i a Espluga de Serra.

2,4 km: Agafem una pista a la dreta que baixa en direcció a la cabana de Talló.

2,5 km: Estem a prop de la cabana, girem en direcció est i ja veiem les restes del mas de l’Aulari.

2,58 km: Restes de l’era i del mas de l’Aulari.

Bibliografia

http://www.enciclopedia.cat

Durant l’edat mitjana el territori es configurava pel conjunt format  per un castell, una església i un nucli de població proper, més o menys gran, depenent de la zona on estava ubicat. 

L’església de la Mirabella podria ser el temple de l’antic poblament dels Masos de Tamúrcia, que està emplaçat a 160 metres (foto 1) i del castell de Corbins, situat al capdamunt del Tossal Gros, a 320 metres de distància (foto 2).

Les persones més velles del lloc li diuen la Vilavella encara que el nom ha derivat a Mirabella, que és com se’l coneix en l’actualitat. 

De l’església de la Mirabella només en queden les restes perimetrals del temple que era d’una sola nau (foto 3). La part més ben conservada és la de l’absis on encara hi queda un tros de la paret arrodonida d’aproximadament un metre d’alçada (foto 4 i 5). Es va construir amb uns carreus de pedra rectangular, ben tallats i sense polir. Es tracta d’una construcció romànica del s. XII de la mateixa època de Santa Maria de Miralles i de Sant Josep de la Torre de Tamúrcia. Una gran part de les pedres d’aquesta església van ser aprofitades per construir un corral situat uns metres més avall (foto 6).

Accés: 

0,0 km: Al km 103 de la N230 s’agafa la carretera asfaltada que porta a la Torre de Tamúrcia i a Espluga de Serra.

4,3 km: Agafem el  trencall a l’esquerra que va als Masos de Tamúrcia.

5,2 km: A 900 metes del trencall, prenem a la dreta una pista que passa pel costat de casa Alberto i va pujant en direcció nord-est.

6,2 km: Agafem el camí que envolta un camp en forma de triangle. Continuem pujant, ara la pista es transforma en dues roderes de tractor que arriba a un camp de conreu que té una bassa d’aigua a la part més alta del terreny. Les roderes passen pel mig de la finca que la traspassarem.

6,8 km: Continuem camp a través ascendint en direcció nord-est fins trobar un corral. 

7 km: Ensopeguem amb el corral que deixem a l’esquerra.

7,05 Km: Restes de l’església de la Mirabella.

Bibliografia

Catàleg de Béns  Culturals d’Interès Arquitectònic. Ajuntament de Tremp.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Les primeres notícies del lloc de la Torre de Tamúrcia són indirectes i estan relacionades amb adquisicions per part del monestir de Santa Maria d’Alaó al lloc de Tamurces, a finals del s.X.

L’església de Sant Josep és una construcció romànica del segle XII, d’una sola nau amb  coberta d’una volta de canó reforçada amb un arc toral. Està capçada per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral (foto 1). La seva estructura ha estat modificada al llarg dels anys incorporant dues capelles laterals a les parets nord i sud. Al seu interior hi ha un cor i recentment ha estat pintada i restaurada (foto 1 i 2).

La part exterior de l’absis presenta un ràfec bisellat suportat per un fris de petites mènsules que es perd a la cara nord, similar al que hi ha a Santa Maria de Miralles, a Sant Roc-Sant Esteve de Prullans (Castissent) i a la Mare de Déu de la Fabregada (Sant Esteve de la Sarga). Per damunt d’aquest ràfec, l’absis va ser aixecat per fer la teulada del mateix nivell que la nau (fotos 3 i 4).

La torre del campanar està situada a la paret de ponent (foto 5). La porta s’obre al migdia i està aixoplugada per un porxo. Anteriorment el llenat era de llosa que va  ser substituït per teula aràbiga (foto 6). 

Bibliografia

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

L’ermita està construïda en l’enclavament que albergava un antic monestir del que encara en queden restes, a prop del pas del Portús. La seva funció, a part de la religiosa,  era la de controlar i donar acollida  a les persones que havien de passar pel Portús, únic lloc per on es pot travessar la serralada de Sant Gervàs. És una escletxa obliqua a la roca d’uns 40 metres d’alçada i d’un metre d’amplada que permet arribar al capdamunt de la serra (foto 1).

Durant l’edat mitjana era habitual que els monestirs tinguessin també aquesta funció d’aixopluc de les persones que havien de travessar algun dels congostos més perillosos dels rius del Pirineu. Així trobem  Santa Maria d’Alaó i Santa Maria de Lavaix, que controlaven els congostos d’Escales, d’Aulet i de la Carbonera al riu Noguera Ribagorçana o el monestir de Santa Maria d’Obarra que està situat al començament del congost del mateix nom, al riu Isàbena.

D’aquest monestir en queden poques restes, encara es pot apreciar la portalada romànica que donava accés a les dependències, els enderrocs no permeten identificar les diverses estances que podia tenir. Les parets d’aquestes construccions tenen una alçada que són del doble de les de l’ermita (foto 2,3, 4 i 5).

L’actual ermita és de petites dimensions, d’una sola nau  i sense cap estil arquitectònic definit. La façana principal està orientada al sud, on hi ha la porta d’entrada, també una petita finestra rodona que dona llum al cor i per sobre una altra de rectangular on hi ha la campana (foto 6, 7).

Tota l’ermita és de pedra a excepció de la façana sud que està arrebossada i  pintada de color blanc, això fa que es pugui veure  des de molt lluny  i sigui un punt d’orientació de la Serra de Sant Gervàs (foto 3).

Està dedicada a Sant Gervàs i a Sant Potràs,  eren dos germans bessons que van morir martiritzats entre els segles II i III (sant Gervàs fou decapitat i sant Potràs dels cops rebuts durant el martiri) (foto 8 i 9). 

Cada any s’hi celebra l’aplec el dia 19 de juny (actualment la festa es passa al següent diumenge si aquesta data cau entre setmana). El dia de la festa els veïns de la Torre de Tamúrcia hi porten un reliquiari de plata amb un trosset d’os (no sabem si és de Sant Gervàs o del seu germà Sant Potràs) (foto 10).

Els seus “gois” (goigs)  expliquen que són advocats dels trencats (hèrnies de la paret abdominal, especialment de les umbilicals dels nens, que curiosament acostumen a resoldre’s espontàniament quan es fan grandets).

Accés: des del poble de la Torre de Tamúrcia, el camí per arribar a l’ermita de Sant Gervàs forma part del GR-3 i està  marcat amb ratlles vermelles i blanques. És recomanable fer-lo a peu o amb un vehicle 4×4.

0,0 km: Sortim de la Torre de Tamúrcia i agafem la carretera en direcció a Espluga de Serra.

0,3 km: Deixem a la dreta la pista que porta a Torogó. Continuem per la carretera.

0,5 km: Abandonem la carretera i agafem la pista a l’esquerra que baixa pel mig dels camps de conreu en direcció al barranc de Miralles.

1,5 km: Travessem el barranc de Miralles i continuem per la pista que ara comença a pujar.

1,9 km: Font de Miralles i àrea de pícnic. Seguim per la pista que s’enfila amunt en direcció al nord. Tenim al davant les impressionants parets verticals de la Serra de Sant Gervàs.

3,1 km: Deixem la pista que gira en direcció oest (fa una gran volta per guanyar alçada i porta a la zona de pàrquing pels vehicles) i agafem l’antic camí en direcció nord.

3,4 km: Arribem al final de la pista que havíem deixat abans. Continuem per l’antiga sendera que va pujant diagonalment que ens portarà a l’ermita.

3,7 km: Esplanada al costat d’una gran roca que era el lloc on es dinava i es feia el ball el dia de l’aplec. Per sota d’aquesta roca hi ha la font, que degut al canvi climàtic, ara acostuma a estar sempre seca (foto 11 i 12)

3.8 km: Ermita de Sant Gervàs.

Bibliografia

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu