És un jaciment arqueològic datat en l’antiguitat tardoromana i altmedieval (finals del s. V a finals del s. IX). S’estructura al voltant d’una església  paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Segons els arqueòlegs el jaciment es pot datar entre el 475 i el 500 i l’església  entre el 500 i el 525 dC (fotos 1 i 2).

Està situat a 867m d’alçada, tocant els contraforts de les parets del Montsec d’Ares (fotos 3 i 4).

Al voltant de l’església han aparegut restes d’habitatges, sitges, lloc per recollir aigua, etc.  Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòtic. Molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília (foto 5)  i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment  de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.

Aquest conjunt arqueològic ha estat estudiat per la professora Marta Sancho i el Sr. Walter Alegría de l’UB.

Accés: pel camí que porta a l’estret de Mont-rebei, surt un camí en direcció est (pal indicador) (513m) i en aproximadament 1 km s’arriba al jaciment (867m).

Els Altimiris

És un jaciment arqueològic datat en l’antiguitat tardoromana i altmedieval (finals del s. V a finals del s. IX). S’estructura al voltant d’una església  paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Segons els arqueòlegs el jaciment es pot datar entre el 475 i el 500 i l’església  entre el 500 i el 525 dC (fotos 1 i 2).

Està situat a 867m d’alçada, tocant els contraforts de les parets del Montsec d’Ares (fotos 3 i 4).

Al voltant de l’església han aparegut restes d’habitatges, sitges, lloc per recollir aigua, etc.  Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòtic. Molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília (foto 5)  i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment  de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.

Aquest conjunt arqueològic ha estat estudiat per la professora Marta Sancho i el Sr. Walter Alegría de l’UB.

Accés: pel camí que porta a l’estret de Mont-rebei, surt un camí en direcció est (pal indicador) (513m) i en aproximadament 1 km s’arriba al jaciment (867m).

Els Altimiris

Les restes de la capella de Santa Margarita estarien dins del complex del mas d’Auberola, propietat dels Sullà que eren els senyors de Sapeira, el Meüll i d’Auberola. Es tracta d’una masia forta que s’autoprotegeix amb les seves construccions i també aprofita tota la roca on està construïda per fer-la més defensable (fotos 1 i 2). Al no poder accedir a l’interior del recinte no he pogut identificar la capella de Santa Margarida. En l’Inventari d’Esglésies del Pallars Jussà de l’Arxiu Gavín publicat l’any 1981, hi ha una fotografia d’aquesta capella on diu: “una vista del que resta del mur (juny 1978)”.

Casa Auberola està ubicada entre els barrancs del Coscó i del Gros i està situada a sota del Meüll, poble que en el seu dia va ser un senyoriu de la nissaga dels Sullà (foto 3).

Accés:

Per arribar-hi cal agafar la pista que surt de Castellnou en direcció nord, ràpidament gira cap a l’est i va descendint per anar als diferents camps de conreu. A 1,7 km es troba la casa Mariagnet, la pista passa pel davant del corral del bestiar i continua descendent fins que arriba a Auberola al cap de 4,1 km.  

Bibliografia:

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Està situada a 400m del coll del mateix nom, ja en la vessant del Noguera Pallaresa, a tocar del nucli antic  de Ipsa Fabricata nom documentat l’any 1038 quan s’esmenta com a part del castell de Mur. Aquest nucli de població va desaparèixer al s. XIV degut segurament a la pesta. Hi han ruïnes d’habitatges (un més gran que els altres) i es pot trobar restes de mena (hi havia una farga de ferro) (fotos 1 i 2). Aquest lloc tenia un especial interès ja que controlava l’accés al coll d’Ares, a la conca de Tremp i a la Ribagorça.

L’església és un edifici romànic del s. XII amb una nau de canó lleugerament apuntada, un absis semicircular  amb un ràfec bisellat amb petites mènsules (similars a Torre de Tamúrcia i Sant Roc de Prullans), tot i que aquestes són una mica més amples) i una finestra de doble esqueixada (fotos 3, 4 i 5). A la paret de ponent hi ha una espadanya amb dues finestres per allotjar dues campanes que actualment han desaparegut  (foto 6).

La porta s’obre a la paret sud amb una arquivolta en degradació i les dovelles extradossades per una motllura llisa a mode de guardapols (amb alguna decoració formada per boles, cups i cilindres), molt igual a la de Sant Pere de Tercui (foto 7). 

S’hi fa un aplec el darrer diumenge de maig.

Jaciment de la Fabregada:  En aquest lloc, a principis del s- XI, s’hi va establir una població que consta de dues àrees ben definides, una defensiva i perimetral i una altra industrial per a la fabricació de ferro on encara s’hi poden trobar restes de mena d’aquest metall.

Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent,  Mont-rebei  i a Sant Esteve de la Sarga.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

És una església d’origen romànic que ha estat molt transformada al llarg dels segles. Presenta una sola nau amb volta de canó amb un arc toral central. Tota la volta i la paret meridional estan ensorrades (fotos 1 i 2). Possiblement, l’absis va ser desfet i al seu lloc hi van construir un mur recte (foto 2).  

La porta d’entrada està situada a ponent, formada per pedres ben tallades i grans dovelles (foto 3). Entrant a l’esquerra hi ha la pila baptismal de grans dimensions i esculpida en un sol bloc de pedra (foto 4) i al costat de la porta a la dreta hi ha una pedra rectangular foradada pel mig que servia per posar-hi el recipient de l’aigua beneïda (foto 5).

L’aparell constructiu està format per carreus grans i ben tallats (foto 2) això indica que la seva data de construcció va ser, probablement, f a finals de s. XI o a principis del s. XII.

Al costat septentrional de l’església hi ha el petit cementiri del poble (foto 6).

Torre Amargós és un petit poblet situat al damunt d’una esplanada rocosa, el nom li ve de la torre del castell que formava part de la línia fronterera  entre el Pallars i la Ribagorça del s. XI (foto 7).

Fins al 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i ara de Sant Esteve de la Sarga.

Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei, tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.