Les torradetes de Santa Teresa és una menja de la cuina de l’aprofitament, segurament per aprofitar el pa dur. És un dolç d’origen molt antic i molt popular que es pot menjar com a berenar o de postres. En alguns indrets es menja sobretot per Pasqua (torrijas).
L’any 2027, dins dels actes de la XXV Trobada de la Terreta a Saperia, vàrem presentar el segon fascicle sobre els Menjars de la Terreta. Deixo aquí la recepta que ens va donar la nostra mare Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Saperia.
Ingredients
Llesques de pa del dia anterior, llet, ous, pell de llimona, canyella en rama i en pols, sucre.
Es posa a bullir la llet amb la pell de la llimona i la canyella en rama i ho deixem refredar. Mullem el pa amb la llet deixant que s’amari pels dos costats i les passem per l’ou batut. Fregim les llesques en una paella amb oli abundant. Una vegada fregides pels dos costats, es posa en un plat amb paper absorvent per treure l’excés d’oli. S’hi tira pel damunt el sucre i un polsim de canyella en pols.
Les primeres notícies del llogaret de la Torre de Tamúrcia estant relacionades amb les adquisicions patrimonials del monestir d’Alaó al lloc de Tamureces i a Corbins (vegeu castell de Corbins/castells de la Terreta a: www.elcanutdelsminairons.cat). L’any 988 Oleguer de Miralles va adjudicar a Alaó una terra situada al pujol de Turricella, que podria tractar-se del lloc on actualment està ubicat el poble de la Torre de Tamúrcia.
L’any 1632 apareix el lloc de “Torre de Tamursi” en la sotsvegueria del Pallars i sota la jurisdicció dels Erill.
Al poble de la Torre de Tamúrcia no hi ha restes ni topònims que ens puguin indicar que en aquest lloc hi havia un castell ni tampoc surt esmentat en cap document. A uns 380 metres del nucli del vilatge, en direcció oest i en una zona aixecada uns 40 metres, hi ha una torre de grans dimensions que es coneix com a casa Casolà (foto 1).
La torre és quadrangular i de grans proporcions (fotos 2 i 3). La porta d’entrada està situada a la façana est i està formada per uns brancals de pedres ben tallades que acaben amb una arcada de mig punt amb dovelles (foto 2). En aquesta paret s’obren tres finestres que corresponen a cada pis d’alçada, la més alta era un matacà (s’ha perdut una de les pedres que aguantava aquesta estructura) (foto 4).
En època més posterior s’hi va afegir un habitatge i una era (foto 5).
Aquesta torre controlava l’accés al pas del Portús (serra de Sant Gervàs) (fotos 6, 7 i 8) (vegeu: Sant Gervàs/Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: www.elcanutdelsminairons.cat) i tenia una visió quasi de 360 graus del territori i per tant, es podia comunicar visualment amb la major part dels castells de la Terreta.
Accés:
0,0 km: Plaça de l’església de la Torre de Tamúrcia. Prenem el carrer que surt en direcció nord i ràpidament gira cap a l’oest. Passem pel costat de l’antic estudi (escola) de poble, actualment és el Casal dels Voltors, punt d’informació turística i centre d’interpretació de les aus carronyaires de la serra de Sant Gervàs.
0,1 km: Sortim del poble i travessem la pista asfaltada que va a Espluga de Serra. Continuem en direcció oest per una pista que porta a les Comparades i als Trossos de Tamars.
0,44 km: Casa Casolà (torre/castell de la Torre de Tamúrcia).
Les primeres notícies que es tenen d’Enrrense estan relacionades amb les adquisicions del monestir de Lavaix i el castell de Viu, que n’era termenat.
L’any 980 s’esmenta la serra d’Enrens com a fita de l’alou d’Ezo. En les disputes dels dos comtats, el castell d’Enrens era assignat al Pallars Jussà, però malgrat això els homes d’Artau I trencaren la Treva del Senyor i la sagrera de l’església d’Enrens. En l’arranjament definitiu el dia 9 d’agost de 1094, Artau II, la seva dona Eslonça i el germà Ot, venen i commuten el castell d’Enrens a Ramon V i Valença de Pallars Jussà. Al s. XII anà a parar a les mans dels Erill. Al s. XIV tenia 9 focs amb els agregats. A l’any 1553 nomes en tenia 2.
Aquest castell està situat en el punt estratègic entre la Terreta i la Ribagorça. Pel sud controlava el camí que venia des del coll de Llastarri, Casterner de les Olles i el Trepadús, i pel nord-est, el coll de Sant Roc de Viu, que permetia arribar fins a Viu de Llevata, al coll de Perves, Sarroca de Bellera, Senterada i entrar al Pallars Jussà per la Pobla de Segur o al Pallars Sobirà per la Pobleta de Bellveí, Montcortès i Gerri de la Sal. Des del coll de Sant Roc de Viu, en direcció nord, s’arriba a Montiberri i d’allí fins al Pont de Suert passant pel monestir de Lavaix i el castell del mateix nom que està al damunt d’una gran roca.
El castell està totalment ensorrat i les seves pedres han servit per a la construcció de les bordes properes al castell. Carreus ben tallats i de grans dimensions estan escampats per la zona (fotos 1, 2 i 3). Hi ha una paret feta amb pedres fixades amb argamassa que podria tractar-se de la base de la torre quadrangular (foto 4).
A uns 50 metres del castell, al damunt d’una gran roca, hi ha l’església de Santa Maria d’Enrens (vegeu Santa Maria d’Enrens/Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: http://www.elcanutdelsminairons.cat), constituint el conjunt de castell, església i nucli de població típic de l’edat mitjana (foto 5).
Accés:
Per accedir-hi s’ha d’agafar la pista forestal que surt de Viu de Llevata fins al cap de la Faiada de Malpàs.
0,0 km: Just a la part contrària de l’entrada al poble, en direcció oest agafem la carrerada que està cimentada.
0,2 km: A la dreta prenem l’antic camí que puja diagonalment en direcció oest, d’aquesta manera ens estalviem les corbes que fa la pista.
1,3 km: A l’esquerra es troba el pilaret de Sant Roc (foto 6), seguim ascendint fins a arribar al coll del mateix nom.
1,5 km Coll de Sant Roc de Viu, estem al punt més alt (1.148 m sobre el nivell del mar), hem fet 218 metres de desnivell positiu. Deixem la pista que arriba al cap de la Faiada i comencem la baixada per una carrerada agrícola que inicialment coincideix amb el camí del Trepadús (foto 7)
1,9 km: Deixem la pista agrícola i prenem el camí que baixa en direcció oest.
2,3 km: Tornem a trobar la pista.
2,4 km: Deixem a l’esquerra la pista agrícola que arriba fins a Adons.
Continuem pel camí que va baixant sempre en direcció oest.
La Terreta ha estat habitada des de temps pretèrits. Els ibers iacetans van poblar aquest territori des del s. VI aC durant un període de gairebé mil anys (s’han trobat monedes iberes als voltants de Castellet). Es va passar del món iber a la cristianització donat que la romanització va afectar poc els habitants d’aquesta zona.
Els romans van passar per la Terreta a través d’una via secundària que passava per Viacamp, Girberta, Pont d’Orrit, …, que seguint el curs de la Noguera Ribagorçana arribava fins a la Vall d’Aran. S’han trobat làpides romanes als Masos de Tamúrcia i a Sopeira (avui desaparegudes). Les restes més importants del passat romà es troben a l’interior de l’església de Sant Pere d’Orrit, amb dues pedres que es van aprofitar per fer els primers esgraons del cor de l’església. Un estudi arqueològic ha determinat que es tracta de pedra de Santa Tecla, que únicament es troba a Tarragona. És una varietat de marbre de baixa qualitat, per tant, va pujar de Tarraco. Per la grafia que utilitzada és del segle II dC i és el pedestal d’una estàtua. És un regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE.
La cristianització es va iniciar al s. VI, monjos hispanogots des de les seves cel·les serien els veritables organitzadors de la nova religió des del mont eremític de la roca de Sant Cugat, Ministeriolo i la vall de les Celles. Les esglésies es construeixen fora del nucli de població, evidenciant que aquest ja existia abans. La propagació de la catequesi i la vida monàstica es van estendre a partir dels vells centres pagans com Apolotensi (Alaó??).
D’època tardoromana i alt-medieval és el jaciment dels Altimiris (finals del s. V a finals del s. IX) (475-500 dC). És una població que s’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Està situat a 867 m d’alçada, als contraforts de les parets del Montsec d’Ares.
Al voltant de l’església (500-525) han aparegut restes d’habitatges, sitges, llocs per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòt, molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
La invasió musulmana va arribar als voltants del 716-725, va afectar poc a la Terreta, l’ocupació va ser una mena de pacte de fidelitat i de pagament de tributs que recollien les pròpies autoritats locals. La línia d’ocupació real estava situada per sota del Montsec. Això es va establir en el moment que es va aturar la invasió franca l’any 732 amb la derrota dels musulmans en la batalla de Poitiers a mans de Carles Martell.
Es tractava, doncs, d’una ocupació més formal que real. Les valls del Pirineu eren “visitades” per les forces musulmanes en ràpides incursions de càstic, amb el pretext del cobrament dels impostos als quals estaven sotmesos. Per tant, l’ocupació no era permanent ni hi havia cap organització política. Tot això feia que la submissió fos lenta i poc sincera i disposada a trencar el pacte davant de qualsevol signe d’afebliment musulmà.
Aquesta situació es trenca arran de la forta immigració massiva de primera hora cap a les terres del Pirineu, fugint de la dominació musulmana i a la intervenció francesa sobre Saragossa l’any 778 (que va donar lloc a la llegenda de Roldán). També hi van ajudar les primeres rebel·lions dels mateixos musulmans del nord a la recerca d’obtenir la independència de l’emirat cordovès, que en alguns casos, van ser ajudats per cristians de la zona.
L’emirat reacciona amb diverses expedicions a Saragossa i al Pirineu a càrrec d’Abd-Al-Raman I l’any 781 i de Hishram contra els territoris de Suleiman de Barcelona l’any 791, desbaratant les aliances i els compromisos amb els cristians del nord, enfrontant-se a les tropes de Guillem de Tolosa per les terres d’Aquitània. Aquestes revoltes i incursions van causar la destrucció d’esglésies i de monestirs com Alaó, el de Tavèrnoles, el d’Obarra, considerats focus de resistència.
Tots aquests problemes de la frontera van fer que els francs optessin per crear una “marca” al sud dels Pirineus que culmina conquerint Girona l’any 785, la Seu d’Urgell l’any 788, Barcelona l’any 801 i Orrit l’any 802.
El pagus d’Orrit fou confiat al custo de la frontera Aquitana a Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, que fou el primer a intervenir establint contactes amb els caps locals indígenes vers l’any 802. Els comtes de Tolosa dominen el pagus de Pallars i la Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa, l’any 806 convingué amb els habitants d’aquests territoris per regir-los i protegir-los formant part de l’imperi Carolingi.
Seguidament, s’estableix el que es coneix amb la marca Tolosana que és una veritable frontera entre el món cristià i el musulmà a la Terreta. Aquesta línia defensiva estava formada pels castells dels pobles de la Terreta que s’aniran explicant en aquesta sèrie de “Els castells de la Terreta”.
Amb aquesta ocupació es crea un nou ordre social que vertebrarà el territori de la Terreta: el poder de l’església representada pel potent monestir de Santa Maria d’Alaó i el poder comtal amb la creació del comtat de Pallars i la infeudació dels castlans, de les terres i de les persones que estan en el seu territori. Així s’entra en l’era del feudalisme.
Un fet important el va ocórrer quan Ramon Llop (Ramon I) (872-929), obtingué la independència política de Tolosa l’any 872 i va intentar l’eclesiàstica amb la creació d’una nova diòcesi al Pallars l’any 888, futura seu de Roda, per desvincular-se del bisbat d’Urgell que Carlemany havia establert.
Entre 904-908 es van patir trasbalsos i raids en el sector ribagorçà. L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer, passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars destruint els castells de Castissent, d’Aulàs, Sarroca de Bellera, Mola de Baro i arriba fins a Sort. Aquesta campanya va costar la vida a 700 cristians i el captiveri de 1.000, entre ells Isarn, el fill de Ramon I, que va estar presoner a Tudela durant 14 anys fins que va ser alliberat pel seu cosí Sanç Garcés I de Navarra.
L’any 907 Al-Tawil d’Osca va destruir el castell de Roda i quasi arriba a les portes d’Alaó, passant per Campo, on destrueix la seva església i, travessant de la serra del Sis (Coll del Vent) arriba a Alaó.
El va succeir el seu fill Unifred Bernat I (920-955). Ramon II, fill de l’anterior, i la seva dona Garsenda varen establir la seu cardenalícia a Roda d’Isàbena que va ser consagrada sota l’autoritat metropolitana de Narbona pel seu bisbe Aimeric el dia 30 de novembre de 957. El bisbe consagrat va ser Odesind fill de Ramon II i Garsenda.
L’atac àrab perpetrat per les tropes capitanejades pel fill d’Almansur, Abd Al-Málik, l’any 1006 destrueixen Roda i prenen en captivitat el seu bisbe Aimeric, arriben fins a Areny i capturen persones del monestir d’Alaó. Aquesta va ser la darrera incursió musulmana a la zona de la Terreta. A partir d’aquest moment es gira la truita, i són els cristians els que foragiten els musulmans de les terres meridionals. Amb la conquesta del pla de Lleida els segles XI i XII els castells de la Terreta deixen de tenir la funció defensiva pels quals s’havien construït i, a poc a poc, les seves pedres seran utilitzades en les construccions de les cases properes al castell, això va fer que avui molts d’ells pràcticament hagin desaparegut.
Els castells que s’explicaran en aquesta sèrie són:
Castell d’Enrens
Castell de Llastarri
Castell de Miralles
Castell de Corbins
Torre forta de casa Casolà de la Torre de Tamúrcia
Castell d’Espluga de Serra
Castell de Castelleto de la Terreta
Castell d’Aulàs
Castell de Sapeira
Castell de Turmeda
Castell d’Orrit
Castell de Sant Eulàlia
Castell d’Escarlà
Castell d’Espills
A més a més, hi afegiré els d’Areny, Montanyana, Prullans, Torre Amargós, Alsamora i Castellnou del Montsec.
De cada castell explicaré la seva història, els documents on surten, l’estat de conservació, el track per poder-hi accedir i les circumstàncies de com el vaig poder trobar, donat que quatre d’ells es donaven per perduts.
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Jordi Pons i Sala
Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Castell de TurmedaCastell de Santa EulàliaCastell d’Espluga de SerraCastell d’Orrit
Per acabar aquesta sèrie de les esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, faig l’inventari de les capelles privades dels masos i cases fortes del terme de Castissent.
Un fenomen que es veu a la Terreta i sobretot a la part de Castissent és que a finals de s. XVII i durant el s. XVIII es van construir esglésies noves, substituint les que hi havia d’època romànica com és el cas d’Esplugafreda i Castissent, i d’altres es van modificar, com la d’Escarlà. En aquesta època també es van construir capelles als masos aïllats i forts de la zona de Castissent.
Alguna cosa va succeir en aquesta zona, que és pobra en recursos, que va generar una riquesa suficient per poder dur a terme aquestes obres. No hi ha estudis econòmics específics que tractin aquest tema al Pallars, per la qual cosa cal buscar una explicació en el que va succeir a Catalunya i veure si es pot aplicar a la Terreta.
A mitjans del s. XVI s’observa que augmenta la nupcialitat i, conseqüentment, creix la natalitat i també s’incrementa la immigració occitana a Catalunya. Tot això va provocar un creixement demogràfic del 10% anual i la població es va duplicar en cent anys.
L’accés relativament fàcil a la terra va fer que aquest augment de la població se sustentés en l’agricultura facilitant tres coses:
La multiplicació de la retolació de les terres
La intensificació de les explotacions en diverses comarques
L’especialització dels cultius
Tot això va comportar l’àmplia comercialització dels productes agraris amb el conseqüent augment dels preus i de les rendes de la terra.
Juntament amb l’expansió agrària també ho van fer altres sectors: la indústria, la construcció de vaixells per fer front a la demanda del sector comercial i la consegüent generació mercantil. El comerç va ser el catalitzador de l’activitat econòmica: produir per vendre.
Es va establir una potent xarxa interior d’intercanvi tant a Catalunya, com amb la resta de la península i amb l’exterior (comerç colonial).
Intercanvi interior: gràcies al regadiu i a la nova arada (arada vertadera) es va incrementar la producció de vi, d’oli i de cereals amb el consegüent augment dels intercanvis entre les comarques i dels preus.
Un altre element dinamitzador de l’economia fou la comercialització de teixits manufacturats i la seva distribució.
Aquesta distribució també va crear al territori una xarxa d’hostals i mesons al llarg de les carreteres que va contribuir a augmentar la riquesa global del país.
Un altre factor afavoridor va ser l’establiment de relacions regulars amb Cadis, on comerciants d’aquesta ciutat embarcaven els productes catalans cap a Amèrica. Va ser a partir de 1740-43 quan va produir-se la irrupció de la flota mercant catalana en les rutes de les Índies. Així, la presència de vaixells catalans a l’Atlàntic es convertiria en una constant a la segona meitat del segle XVIII. El 1756 un grup de comerciants catalans va rebre l’autorització per crear una companyia que comerciés amb Amèrica: la Reial Companyia de Barcelona que actuaria a Puerto Rico, Santo Domingo, Margarita i Veneçuela. El 1765 les Antilles van obrir-se a la llibertat de comerç i, finalment, el 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com el vi, l’aiguardent, la fruita seca, els teixits de cotó estampats (indianes), els mocadors de seda, el paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.
En una economia de subsistència com era la de la Terreta, es fa difícil de pensar de quina manera es van obtenir els excedents per generar la liquiditat per poder construir aquestes esglésies. Segurament l’economia global va millorar molt i els masos forts van poder construir i dotar-se de capelles privades.
No sé fins a quin punt en la millora de l’economia del país va tenir un paper important la llana obtinguda dels ramats de la Terreta, ja que en la manufactura dels teixits es necessitava, entre altres, aquesta matèria primera.
La parròquia de Sant Baptista de Castissent està formada per un conjunt de masies allunyades, que tenien un bon patrimoni, tant pel que fa a l’extensió de terres conreables com de ramats, que els permetien tenir bons excedents. Això queda palès en la grandària de la casa i dels seus annexos (era, corrals, etc.) i de disposar de capella pròpia i en algun cas de cementiri privat. En l’actualitat moltes d’aquestes capelles estan molt malmeses.
Com que es tracta de capelles privades, només poso una foto i no faig cap referència al lloc on estan ubicades.
Mare de Déu del Roser del mas de Palasí (foto 1)
Sant Vicenç de casa Ensenyat (foto 2)
Sant Germà de casa Miquel (foto 3)
Sant Salvador del mas de Faro (foto 4)
Cementiri del mas de Faro (foto 5)
Mare de Déu del mas Ciutat (foto 6)
Sant Agustí de casa Mostatxo (foto 7)
Mare de Déu de Montserrat o Sant Antoni Abat de casa Batlle (foto 8)
Sant Agustí de casa Carlets (foto 9)
Sant Pere de casa Salze o de casa Aleixó (foto 10)
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El nom Castissent prové, segons Joan Coromines, de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell d’en Sanç. Va ser un important baluard defensiu de la Terreta entre els segles X i XI, donat que podia controlar les invasions o ràtzies musulmanes que podien venir del sud (Lleida-Balaguer i Àger) o de l’oest (Benavarri-Graus-Barbastre).
La primitiva església de Sant Esteve es devia construir probablement a finals del s. X o a principis del segle XI com va passar en la majoria dels pobles de la Terreta i va ser transformada totalment al s. XVIII. Està situada a l’altiplà on hi devia haver el castell (actualment no en queden restes) (foto 1).
Els comtes de Pallars Jussà Ramon V i la seva esposa Valença, en feren donació al monestir de Lavaix l’any 1099 (o Arnau I perquè Ramon V va morir l’any 1098) juntament amb les esglésies de tot el terme de Castissent.
De la primitiva església només en queda la paret sud que es va aprofitar per alçar el nou temple (foto 2). La nova església es va construir de tres naus separades per grans pilastres, sent la central més gran i alta que les laterals, totes elles estan cobertes per volta d’aresta barroca (foto 3). En el seu interior s’hi conserva el retaule barroc original. Segurament és l’únic de la zona que es va salvar de la destrucció imposada durant els primers mesos de l’estiu de l’any 1936. Quan el poble va rebre l’ordre de destruir tot el contingut de l’església, els habitants de Castissent només van cremar la imatge d’un sant que estava situada a la fornícula superior (foto 3), deixant la resta intacte. Després de la guerra aquesta imatge es va reposar nova.
La capçalera està orientada al nord i als peus hi ha el cor (foto 4). En aquesta façana s’obre la porta d’entrada que està resolta amb un arc de mig punt adovellat, per damunt de la portada hi ha un ull de bou que dona llum al cor (fotos 5 i 4).
El campanar està situat al mur de migdia i a l’angle sud-oest. És quadrangular, descansa sobre la volta i està coronat amb finestres de mig punt obertes als punts cardinals on hi ha les campanes (foto 5).
El poble de Castissent no té un nucli de població pròpiament dit, està format per un conjunt de masies i masos disseminats pel seu terme, molts d’ells tenen una capella pròpia que depenia de la parròquia de Castissent. Aquestes capelles particulars seran tractades pròximament en un únic escrit.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
A prop de la casa Cortit es troben les restes d’una església romànica situada al costat del barranc de la Font. Només queden els fonaments d’un absis semicircular orientat a l’est i les parets laterals que fan que es pugui resseguir el perímetre de l’església (fotos 1, 2 i 3).
Moltes de les pedres d’aquest temple van ser utilitzades en la construcció de la font que es troba a sota i a la vora del barranc (foto 4) i en els diferents recintes annexes al mas.
Casa Cortit està situada al terme de Castissent (foto 5) és una casa forta que pertanyia a una nissaga important establerta en aquella zona i emparentada amb la noblesa del Pallars i de la Ribagorça (fotos 6 i 7). Trobem que Guillem de Cortit devia formar part de la conquesta de Vila-real, pel fet que Jaume I li va concedir, el dia 11 de gener de 1272, una terra amb l’obligació d’establir la seva residència en la nova vila que s’estava construint. En aquesta casa també va néixer Agnès de Cortit i de Colomina, que va ser abadessa del monestir de Vallbona de les Monges des del 9 de gener de 1748 fins al 4 de novembre de 1787, data de la seva mort (foto 8).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
L’església de la Mare de Déu del Roser de Mont-rebei apareix mencionada l’any 1391, on el capellà de Mont-Rebeyg hi constava que tenia assignats dos sous per donar assistència espiritual a la població que hi havia i que, amb el temps, es va reduir al mas del mateix nom.
La capella estava situada dins del mas, amb una porta d’entrada pròpia amb grans dovelles, similar a les capelles dels masos de la zona i una petita espadanya (sense campana) a la part més alta del llenat i a prop de la façana principal (fotos 1 i 2). Al costat de l’entrada hi havia un nínxol que podia fer d’ossera i quan es va expropiar el mas, les restes van ser traslladats a Tremp (foto 3). A la paret oest hi havia un petit cementiri on estaven enterrats els descendents del mas. Actualment, el mas de Mont-rebei està totalment ensorrat a causa del fet que les aigües del pantà de Canyelles l’inunda quan està ple (foto 4).
És un jaciment arqueològic datat en l’antiguitat tardoromana i altmedieval (finals del s. V a finals del s. IX). S’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Segons els arqueòlegs el jaciment es pot datar entre el 475 i el 500 i l’església entre el 500 i el 525 dC (fotos 1 i 2).
Està situat a 867m d’alçada, tocant els contraforts de les parets del Montsec d’Ares (fotos 3 i 4).
Al voltant de l’església han aparegut restes d’habitatges, sitges, lloc per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòtic. Molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília (foto 5) i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
Aquest conjunt arqueològic ha estat estudiat per la professora Marta Sancho i el Sr. Walter Alegría de l’UB.
Accés: pel camí que porta a l’estret de Mont-rebei, surt un camí en direcció est (pal indicador) (513m) i en aproximadament 1 km s’arriba al jaciment (867m).
És un jaciment arqueològic datat en l’antiguitat tardoromana i altmedieval (finals del s. V a finals del s. IX). S’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Segons els arqueòlegs el jaciment es pot datar entre el 475 i el 500 i l’església entre el 500 i el 525 dC (fotos 1 i 2).
Està situat a 867m d’alçada, tocant els contraforts de les parets del Montsec d’Ares (fotos 3 i 4).
Al voltant de l’església han aparegut restes d’habitatges, sitges, lloc per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòtic. Molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília (foto 5) i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
Aquest conjunt arqueològic ha estat estudiat per la professora Marta Sancho i el Sr. Walter Alegría de l’UB.
Accés: pel camí que porta a l’estret de Mont-rebei, surt un camí en direcció est (pal indicador) (513m) i en aproximadament 1 km s’arriba al jaciment (867m).
El canut dels minairons 