Circular Castellvell del Camp-la Selva del Camp-Sant Pere-Puig d’en Cama-coll del bosc del Manol-Castellvell del Camp.
Història/ressenya:
Aquest circuit transcorre per la part oriental del Baix Camp i el primer contrafort de la serralada prelitoral de les muntanyes de la Mussara i de Prades. Discorre enmig de terres planes on es poden veure els conreus emblemàtics d’aquesta comarca: els avellaners, les oliveres i els garrofers (foto 1 i 2). Després s’enfila cap a Sant Pere del Puig i seguint la carena s’arriba al Puig d’en Cama, alturó situat a 716 metres sobre el nivell del mar, lloc privilegiat per poder atalaiar l’Alt Camp, el Tarragonès, el Baix Camp i, si les condicions atmosfèriques són bones, fins al Delta de l’Ebre (foto 3). També transcorre pels antics camins, ara transformats en carreteres, que anaven de Reus i Castellvell a la Selva del Camp.
Àmbit territorial: Baix Camp, municipi de Castellvell del Camp, de la Selva del Camp i d’Almoster.
0,0 km: Pàrquing situat a l’entrada de Castellvell del Camp. Anem cap al nord a buscar la carretera TV-7048.
0,5 km: S’agafa l’antic camí de Castellvell a Almoster que actualment està arranjat (fotos 4 i 5).
0,8 km: Es deixa aquest camí i s’agafa la carretera TV-7048.
1,4 km: A la dreta passem per l’antic pont per anar a trobar l’antic camí de Castellvell a la Selva del Camp. Es continua en direcció est.
2,4 km: Travessem la riera d’Almoster (fotos 6 i 7) que transcorre de nord a sud.
2,5 km: Per la dreta puja l’antic camí de Reus a la Selva del Camp (foto 8) i s’incorpora al que ve de Castellvell. Es continua en direcció est (fotos 9 i 10).
3,4 km: L’antic camí es va transformar en la carretera d’Almoster a la Selva. Actualment amb el nou vial de la TV-7048 torna a ser un camí per a vianants i ciclistes (foto 11).
5,6 km: La Selva del Camp. Plaça de Catalunya. Continuem en direcció nord per l’avinguda de la Llibertat.
6,1 km: A l’esquerra s’agafa el camí de vianants que porta a l’escola Abel Ferrater i a l’institut Joan Puig i Ferrater.
6,5 km: Camí antic d’Almoster a la Selva del Camp, anem cap a la dreta per trobar la carrerada que puja fins a Sant Pere del Puig.
6,8 km: Pal indicador. Inici de la pujada que després de 288 metres d’alçada ens portarà a l’ermita.
9,8 km: Ermita de Sant Pere del Puig. El primitiu temple es va construir al s.XII al damunt d’unes restes romanes i musulmanes. Va sofrir diferents reformes i l’any 1588 es va ver pràcticament nova. Va ser fortificada pels francesos l’any 1811. L’any 1837, durant la primera Guerra Carlina va ser totalment destruïda i posteriorment fou reconstruïda. A començaments de la Guerra Civil va ser cremada i l’any 1952 va ser restaurada (fotos 12 i 13). Per la part oest surt la pista que carenejant ens portarà al Puig d’en Cama (foto 14).
12,1 km: Trobem la pista que puja al cim. Girem a la dreta i ascendim en direcció nord-est, ens queden 100 metres de llargada i 31 d’alçada per arribar al cim més alt de tota aquesta serra.
12,2 km: Puig d’en Cama (foto 15). L’esforç per arribar fins aquí dalt compensa amb escreix amb la contemplació de la magnífica panoràmica dels quatre punts cardinals del territori. Desfem el camí i s’agafa novament la pista que careneja en direcció a ponent.
13,1 km: Coll del bosc del Manol (pal indicador) (fotos 16 i 17). Agafem la pista del camí de les Romagoses en direcció oest (foto 18).
13,6 km: A la dreta es pot observar un mur de grans dimensions que els germans Gassull van construir l’any 1895 per intentar protegir del vent de Mestral un camp d’avellaners que havien plantat a la vessant sud (foto 19).
14,7 km: Arribem a la Llenguadera i l’inici de la urbanització del Picarany. Continuem baixant en direcció sud pel camí de Prades (camí vell de Prades).
17,9 km: Castellvell del Camp, plaça de la Font Nova.
No s’ha trobat cap referència documental d’aquesta església que està situada als peus del Montsec de Rúbies.
És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó però a l’actualitat ha desaparegut completament (foto 1). Està capçada a llevant per un absis semicircular que s’obria a la nau amb un arc presbiteral (foto 2), a l’igual que la nau, ha perdut la volta de quart d’esfera que devia tenir. Al centre de l’absis hi ha una finestra d’una sola esqueixada formada amb brancals i llinda d’una sola peça (fotos 2 i 3).
La porta d’entrada està situada a la paret sud i estava resolta amb un arc de mig punt que està totalment ensorrat (foto 4).
Part de la paret nord de l’absis i de la nau estan caigudes (fotos 5 i 6) i l’estat perimetral de la resta de les parets no permet observar cap ornamentació en forma d’impostes o d’arcuacions.
L’aparell constructiu està format per grans carreus sense polir, disposats en fileres ordenades i regulars (fotos 2 i 3), això situa la construcció d’aquesta església a partir de la segona meitat del s. XI.
A la part sud de l’església s’observen restes de parets que possiblement eren construccions annexes al temple (fotos 7 i 8).
Amb el temps, aquesta edificació s’ha utilitzat per a finalitats ramaderes i una part dels seus carreus s’han aprofitat per fer un tancament per al bestiar (foto 9).
Àmbit territorial: Pallars Jussà, Montsec de Rúbies i municipi de Llimiana.
Circuit: Anada i tornada pel mateix camí.
Distància: 1,2 km.
Ascensió acumulada: 24 metres.
Duració aproximada: 15-20 minuts.
Grau de dificultat SENDIF: 110 Molt fàcil.
Accés:
S’agafa la LV-1491 al nou pont de Monares que travessa les aigües del pantà de Terradets en direcció a Llimiana.
1,8 Km: Després de passar el pont del Barranc de Barcedana, s’agafa a la dreta el camí del peu del bosc (pista no asfaltada però apta per a tot tipus de vehicles).
4,13 km: Pal Indicador que assenyala Sant Salvador del Bosc (foto 10).
Inici del camí:
0,0 km: S’agafa la pista que surt a la dreta i continua ascendent en direcció sud.
0,5 km: A la dreta s’observen les restes de Sant Miquel (foto 11). Es deixa la pista i camp a través, en direcció sud, s’arriba a Sant Miquel de Llimiana que està situat al damunt d’un petit monticle.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Nom de l’excursió: Sant Salvador del Montsec – Lo Sant del Bosc
Història/ressenya:
El Sant del Bosc és un lloc emblemàtic que desprèn un magnetisme especial, no sé a què és degut, si és pel cansament i la satisfacció d’arribar-hi (cal superar un desnivell de 740 metres en poc més de 3 km), per les impressionants vistes que es contemplen, tant dels cingles que hi ha al voltant de l’ermita, com de la vall de la Noguera Pallaresa o per alguna força esotèrica desconeguda.
Segurament en aquest lloc ja hi devia haver un culte pagà i va ser cristianitzat. A la Serralada dels Montsecs hi han diverses ermites dedicades a Sant Salvador, a Sant Miquel i a Santa Maria. El cristianisme ho va aprofitar transformant els llocs de culte; els dedicats als deus pagans es van convertir en Sant Salvador o Sant Miquel i si el lloc estava consagrat a una deessa, en Santa Maria.
Hi havia molta devoció al Sant del Bosc, l’aplec se celebrava el 29 de setembre i hi acudien peregrins, no tan sols de la Conca de Tremp, sinó de llocs allunyats com és la Terreta. Algunes persones que, complint una prometença al Sant, hi pujaven descalços o fent trams del camí agenollats.
Per arribar-hi cal seguir el camí de les “100 ramanxoles” (alguns diuen que en són 102).
L’ermita del Sant del Bosc està situada al capdamunt del Serrat del Sant, a l’obaga del Montsec de Rúbies i a 1.226 metres d’alçada.
És un edifici de construcció molt simple, inicialment estava format per un absis orientat a l’est edificat al mateix single de roca del Serrat del Sant (foto 1) i una nau lleugerament apuntada (foto 2) que està per sota del nivell de l’absis degut a la morfologia de la roca on està ubicat el temple. Les dues estructures estan separades per una reixa que protegia la imatge del sant (foto 3).
En una segona etapa es va allargar la nau per tal que el temple tingués més cabuda (foto 4) i es va traslladar l’altar i la imatge del sant a la paret de ponent (foto 5).
La porta d’entrada està situada al mur nord i al seu costat hi ha la pila de l’aigua beneïda (fotos 4 i 6).
A l’interior de l’ermita hi han exvots. Un exvot és un agraïment en forma d’ofrena per haver obtingut algun favor després d’encomanar-se al sant. Aquests han evolucionat al llarg del temps: es pot observar motlles de cera del cap d’un nen o el tors d’una persona, segurament l’agraïment era per una curació d’alguna malaltia del cap (convulsions febrils,,..?) o de les afeccions pulmonars tan freqüents en èpoques pretèrites (tuberculosi pulmonar, bronquitis, asma,..?). També hi han compliments de prometences per tornar sa i estalvi del servei miliar (afortunadament ara ja no es fa), portant la fotografia al sant vestit de soldat. Actualment els agraïments han anat canviant, finalitzar una cursa de muntanya o una marató també és motiu per donar les gràcies al sant del Bosc i es penja la samarreta (fotos 7, 8 i 5).
L’ermita està oberta i per protegir al sant hi ha una reixa de ferro forjat que si que està tancada amb un forrellat amb clau (foto 9).
Donat que en aquest lloc no hi ha cap font, s’hi va construir una cisterna que recull l’aigua de pluja de la teulada (foto 10). Una construcció annexa a l’ermita s’ha convertit en un refugi de muntanya lliure, que permet l’aixopluc en cas de tronada o poder pernoctar si es fa una travessa pel Montsec, seguint algunes de les moltes rutes que s’hi poden fer. Al costat del refugi ni ha un nou ajup que conté aigua.
Diu la tradició que si vols que et marxi el mal de queixals has de donar el tomb sencer a l’ermita del Sant del Bosc i et desapareixerà, òbviament perquè t’estimbaràs single avall (foto11).
Àmbit territorial: Pallars Jussà, Montsec de Rúbies i municipi de Llimiana.
Circuit: Pujada i baixada pel mateix camí.
Distància: 7,6 km.
Ascensió acumulada: 740 metres.
Duració aproximada: 3-4 hores
Grau de dificultat SENDIF: 1.052 Exigent
Accés:
S’agafa la LV-1491 al nou Pont de Monares que travessa les aigües del pantà de Terradets en direcció a Llimiana.
1,8 Km: Després de passar el pont del Barranc de Barcedana s’agafa a la dreta el camí del peu del bosc (pista no asfaltada però apta per a tot tipus de vehicles).
3 km (pal Indicador) (foto 12)
Inici del camí:
0,0 km: S’agafa el camí, que inicialment és una pista forestal, a la dreta seguint en direcció sud (foto 13).
0,8 km: Pilaret de Sant Miquel, es deixa la pista i s’agafa el camí en direcció nord (foto 14).
1,3 km: per l’esquerra puja la pista que passa molt a prop de Sant Miquel. Es continua amunt pel mig de vegetació frondosa amb molsa i amb els arbres plens de líquens (foto 15 i 16).
1,4 km: Pilaret de Sant Antón (foto 17).
1,7 km: Pilaret de Sant Jordi (foto 18). Inici de la ramanxoles (fotos 19 i 20). En alguns trams encara es conserva l’empedrat original (foto 21) i es poden observar els murs per fer els canvis de sentit del camí (fotos 22 i 23).
1,9 km: Pilaret de Sant Jaume apòstol (fotos 24 i 25).
2,47 km: Pilaret de Sant Sebastià (foto 26).
3,32 km: Pilaret de la MD de Montserrat (foto 27).
3,8 km: Després de completar les dues últimes ramanxoles (foto 28) s’arriba a Sant Salvador del Montsec-Sant del Bosc i es poden contemplar les impressionants vistes des d’aquest lloc (fotos 29 i 30).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Nom de l’excursió: Circular Vilaplana – les Campanilles – la Mussara – les Tosques – Vilaplana.
Història/ressenya:
Aquest circuit comunica el poble de Vilaplana amb la Mussara. La dificultat que representa l’ascensió dels 634 metres de desnivell en només 4 km, es compensa amb escreix amb les impressionants vistes sobre el Baix Camp que es contemplen a mesura que es va pujant (foto 1). El camí de les Campanilles és una mica més dificultós que el de les Tosques, ja que per salvar el single de les Campanilles cal grimpar uns esgraons de roca que no presenten cap dificultat (en alguns llocs hi ha uns suports de ferro per fer-ho més fàcil). Per aquest motiu recomano fer la circular tal com indica el track.
La Mussara té un origen musulmà, el seu nom vol dir “passeig, lloc per passejar-se”. Les primeres referències documentades d’aquest poble apareixen l’any 1173 i la seva església consta en una butlla papal de Celestí III de l’any 1194. La Mussara formava part del comtat de Prades i actualment està totalment despoblada (foto 2).
L’església de Sant Salvador era inicialment d’origen romànic-gòtic (foto 3) i es va transformar totalment al s. XVIII. Durant el s. XIX es va ampliar el temple i s’hi va construir el campanar (foto 4).
A les Airasses s’hi va edificar l’any 1926 un refugi d’excursionistes, conegut com el xalet de les Airasses, actualment en runes (fotos 5 i 6). Des d’aquest lloc les vistes sobre el Baix Camp són impressionants (foto 7).
Àmbit territorial: Baix Camp, les Muntanyes de Prades i el municipi de Vilaplana.
Circuit: Circular.
Distància: 10,3 km.
Ascensió acumulada: 634 metres.
Durada aproximada: 2h 30 min-3h.
Grau de dificultat SENDIF: 634 Exigent.
Recorregut:
0,0 km: Pàrquing situat a l’entrada de Vilaplana. Anem a buscar el carrer Major (foto 8).
0,3 km: Girem a la dreta per agafar el carrer del Dr. Mallafré, es continua per la plaça de Catalunya i s’agafa el carrer Santiago Russinyol que gira cap al nord i descendeix fins a trobar la font de les Creus (foto 9).
0,9 km: Font de les Creus, travessem el barranc de les Tosques i continuem per una pista asfaltada en direcció nord.
1,2 km: Pal indicador (foto 10). Agafem a l’esquerra el camí de les Campanilles. Aquest camí va pujant fins a trobar les pilones de la línia d’alta tensió que porta l’electricitat de la Central de Seròs a Reus (foto 11).
2,5 km: Ara el camí s’enfila per anar a passar pel cingle de les Campanilles, necessitant grimpar en algun moment per poder enfilar-se pels esgraons de les roques.
3,6 km: Es troba la pista que porta als Garrigots, la travessem i continuem pujant en direcció nord.
4 km: Les Airasses (fotos 5, 6 i 7).
4,2 km: La Mussara, església de Sant Salvador i la Bassa (fotos 2, 4 i 12).
4,6 km: Refugi de la Mussara. Continuem en direcció est per anar a trobar el camí de les Tosques.
6,6 km: Travessem el barranc de les Tosques. En direcció est surt el camí dels Cingles. Continuem en direcció sud (foto 13), a l’esquerra podem observar petites cascades i tolls de l’aigua del barranc (foto 14 i 15).
6,7 km: Travessem el barranc de les Tosques (foto 16).
7,6 km: Trobem els primers camps de conreu de Vilaplana (foto 17).
9 km: Pal indicador (foto 10).
9,5 km Font de les Creus (foto 9). Entrem al poble de Vilaplana desfent el camí que hem iniciat (foto 18).
El Botet de casa el Rei d’Esplugafreda és una de les coves més emblemàtiques de la Terreta. Quan havia plogut molt s’amerava i l’aigua sortia per la seva boca de cop i fent bots, com una glopada. Aquest fenomen es podia veure des de varis quilòmetres lluny.
Està situat als peus de la cinglera de la roca de Turmeda (foto 1 i 2), al damunt del poble d’Esplugafreda (foto 3) i molt a prop de les restes de casa el Rei* (foto 4 i 5).
La boca d’accés és bastant petita i s’hi va col·locar un tub d’acer a la seva entrada, per evitar que s’obstruís a conseqüència dels despreniments del talús, en el moment de construir la pista que va a Tremp (foto 6 i 7). Està format per roca conglomerada.
La primera exploració es va efectuar al mes d’octubre de 1975. Té una extensió de 1.579 metres entre el recorregut principal i el secundari (foto 8 i 9). Està format per galeries de diferents dimensions amb gatoneres i sifons d’aigua que cal superar. Per transitar-hi és necessari anar degudament equipat i tenir experiència en espeleologia.
El mot botet significa saltar una resclosa, sobreeixir o descarregar-se de cop un líquid o qualsevol massa resclosa o continguda. A la Terreta es fa servir per indicar els forats que s’ameren quan ha plogut molt. A part del botet de casa el Rei, també hi ha el de la Maciana, el del Castellet i el de Sant Gervàs.
*En aquesta casa es va produir un fet luctuós que va commocionar la Terreta: el dia 20 de febrer de 1949 hi va morir el pare i la filla. Va ser un suïcidi premeditat, el pare va disparar primer a la filla i després es va descarregar ell mateix un tret al cap. Les causes d’aquest parricidi i suïcidi van provocar tota mena de conjectures que un dia publicaré a: www.elcanutdelsminairons.cat
https://redib.org; Exploraciones en la Sierra de Lleràs. Botet de Casa Rei (2017-2019) (Tremp, Lérida)
Accés:
0,0 km: Pont d’Orrit. Agafem la carretera que va a Saperia, a el Castellet i a Espluga de Serra.
1,8 km: Deixem la carretera asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador). La carrerada que ara s’agafa està en males condicions, per la qual cosa és recomanable seguir amb un vehicle 4×4.
2,8 km: Es deixa la pista de l’esquerra que va a una pedrera i continuem recte.
3,7 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda. Ara la pista es va enfilant fent ramanxoles i guanyant alçada.
5,7 km: A la dreta tenim el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.
6,5 km: La pista passa per sota dels cingles de Turmeda.
6,6 km: En el mateix revolt, a la part oest hi ha una petita esplanada que permet aparcar un vehicle.
6,7 km: En aquest punt hi ha un pal amb la part superior pintada de color groc, pel costat oest de la pista es baixa en diagonal seguint un petit senderó (foto 4) que ens portarà a la boca d’entrada del Botet d’Esplugafreda (foto 6 i 7).
A la Terreta sovintegen les coves i els grallers * (avencs) degut a la tipologia de les seves roques. Una de les més emblemàtiques per la seva morfologia i per les llegendes que ha originat al llarg del temps, és el Graller d’Esplugafreda.
Està situat a l’obaga del Graller a 1.242 metres d’alçada sobre el nivell del mar (foto 1).
Presenta una boca d’uns 5×3 metres en forma triangular. L’embut d’accés té un desnivell de 13 metres entre el llavi superior i l’inferior. A partir d’aquí s’obre un pou vertical de més de 40 metres (foto 2, 3, 4 i 5). El lloc és molt feréstec (foto 6, 7 i 8) i amb una gran pendent. El terreny és pedregós i constituït per petits còdols (foto 9) que fa que el seu accés sigui dificultós i molt perillós (foto 10) .
Per entrar al graller cal anar-hi equipat amb material d’escalada-espeleologia. A la base del pou (-53 metres) s’hi troba una galeria ascendent de 15 metres de llarg per 4 d’ample i 13 metres d’alçada. En sentit descendent la galeria gira 90º i 10 metres i més endavant torna a girar uns altes 90º (foto 2).
La primera exploració va ser realitzada per membres del Grup Espeleològic Pedraforca l’any 1966. Actualment està equipada per poder-hi baixar amb l’equipament necessari. En l’àmbit espeleològic es coneix com el Graller d’Espills.
A la Terreta hi ha una llegenda que va ser recollida per l’escriptor Pep Coll en el seu llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”: una vegada hi havia una pastoreta d’Esplugafreda que estava a la vora del Graller i de cop va rebre la tossada d’un marrà que la va precipitar al fons del forat. Mai més se’n va saber res d’ella, fins que al cap d’uns anys l’anell que portava al dit va sortir per la font de Rejuncs que està situada als peus del picó de Sant Cosme.
Pep Coll. Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Editorial la Magrana. 1986
Accés:
0,0 km: Pont d’Orrit. Agafem la carretera que va a Saperia, a el Castellet i a Espluga de Serra.
1,8 km: Deixem la carretera asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador). La carrerada que ara s’agafa està en males condicions, per la qual cosa es recomanable seguir amb un vehicle 4×4.
2,8 km: Es deixa la pista de l’esquerra que va a una pedrera i continuem recte.
3,7 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda. Ara la pista es va enfilant fent ramanxoles i guanyant alçada.
5,7 km: A la dreta tenim el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.
6,5 km: La pista passa per sota dels cingles de Turmeda.
6,7 km: En aquest punt, baixant a la dreta hi ha molt a prop el forat del Botet de casa el Rei i les restes de la casa del mateix nom, que serà una propera entrada a www.elcanutdelsminairons.cat.
8,1 km: Ara travessem el gual del barranc dels Botets, en aquest punt, a vegades s’hi poden trobar còdols de grans dimensions que ha arrossegat l’aigua. Continuem per la pista que va pujant i guanyant alçària.
12,28 km: Al costat de la pista hem de trobar una petita fita de pedra (foto 9). (Es pot deixar el vehicle a uns 120 metres més enllà al costat del desviament que porta a Espills). Del costat est de la pista anem baixant diagonalment en direcció sud, amb molt de compte i en mig de l’espessa vegetació (foto 7) per anar a trobar el llavi inferior de la boca del Graller (20 metres des de la pista). Fins que no s’hi arriba no es veu on és l’entrada (foto 11). Això és molt important, ja que si fem cap al llavi superior, el risc de caure al forat és molt alt !!!.
* Els avencs a la Terreta reben el nom de grallers, ja que en aquestes cavitats naturals formades per pous de parets verticals, hi acostumen a niar les gralles.
Una passejada pels voltants de Reus que transcorre per camins veïnals de terra i en algun trams asfaltats. Podrem gaudir del paisatge típic del Baix Camp i entretenir-nos mirant la diferent vegetació que trobarem al llarg del recorregut. Per la part obaga dels Puigs: els pins i la vegetació pròpia del bosc (foto 1) i per les terres de conreu: les oliveres (foto 2), els avellaners (foto 3), els ametllers (foto 4) i els garrofers (foto 5). També podrem observar els marges fets amb pedra seca i les terrasses dels camps de conreu que hi ha en tot el recorregut (foto 6 i 7). El circuït és de 13,6 km amb un desnivell positiu de 220 metres, no presenta cap dificultat tècnica i es pot fer en 2,5-3 hores.
Itinerari:
00 km: Reus.
0,8 km: Camí de la pedrera del Coubi.
1,1 km: Pal indicador (foto 8). Agafem a la dreta el camí de les Ànimes .
2,7 km: Pal indicador (foto 9). Castellvell del Camp.
2,8 km: Camí de Castellvell a l’Aleixar.
4,2 km: Agafem a la dreta el camí de les Planes del Puig que puja en direcció nord.
4,7 km: Coll del Perelló (foto 10).
5,8 km: Riera de la Salvià (foto 11).
7,9 km: Pal indicador (foto 12). Agafem a l’esquerra el camí de Copons.
8,5 km: Pal indicador (foto 13). Des d’aquí es poden veure els pobles de Maspujols, les Borges del Camp i tot l’oest del Baix Camp (foto 14). Prenem a l’esquerra el camí de la Drecera.
10,5 km: Pal indicador (foto 15). Cinc Camins. En aquest punt es pot veure una magnífica panoràmica del Baix Camp i de les serres de ponent. Agafem el camí asfaltat de la pedrera del Coubi en direcció sud.
10,8 km: Passem pel costat esquerre de la bassa de regulació dels regants del Pantà de Riudecanyes (foto 16).
12,1 km: Pal indicador (foto 17). Creuem el Cinturó Nord, seguim en direcció sud. Passem pel costat de la bassa nova (bassiol de forma hexagonal construïda l’any 1842 per recollir l’aigua d’una mina per a ús agrícola i domèstic) (foto 18).
El conjunt megalític de Cornudella de Valira està format per dos dòlmens i un menhir que guarden relació amb els que es troben al Pallars. Està datat en l’època del neolític, entre els anys 6000 i 3000 AC. Està situat a la Rourera del Transà, al costat del mas de l’Hospitalet, entre els barrancs del Transà i el de la Serra, sota els cingles de la serra del Cis i de Coll de Vent.
Els dòlmens són de cambra rectangular simple, estan construïts amb blocs de pudinga, que són conglomerats de còdols molt durs que hi ha per la zona. Tenien una funció funerària i ambdós han perdut totalment el túmul que devien tenir, deixant al descobert les dues pedres verticals i l’horitzontal.
En l’excavació del dolmen de la Cabaneta del Formó, s’intueix que hi podia haver hagut un passadís sense cobrir que arribava fins a l’entrada de la cambra (foto 1).
El primer a donar-ho a conèixer fou Ramón Violant i Simorra (Sarroca de Bellera 1903-Barcelona 1956). L’any 1973 es va procedir a fer una prospecció arqueològica que va trobar pocs materials a l’interior de les cambres dels dòlmens, la qual cosa fa suposar que havien estat espoliades anteriorment.
La Roureda del Transà està a 1.020 metres sobre el nivell del mar, fa una pendent i s’orienta de nord a sud. En aquest lloc abunden nombrosos vestigis de murs i ruïnes de construccions que són de difícil interpretació, que han quedat emmascarades per la vegetació i els conreus que s’hi ha fet al llarg del temps (foto 2). És molt recomanable visitar-la per la tarda, ja que els rajos del sol en mig del roures li donen un caire més “esotèric” al lloc.
Accés: Per accedir a la Rourera del Transà cal fer un tros en vehicle i un altre a peu.
Accés en vehicle: Al km 103.3 de la N230 s’agafa el trencall de la A2614 que va a Sobrecastell i a Cornudella de Valira.
1.4 km: Sobrecastell.
6.9 km: Ribera de la Vall.
8.37 km: Deixem el trencall que va a Sant Martí del Sas i continuem per l’esquerra.
9.35 km: Deixem a la dreta la carretera que ens portaria al Sas i a Soperuny. Continuem per la A2614.
10.9 km: Arribem a la masia de l’Hostalet on podem deixar el vehicle. Per deferència als propietaris de la rourera, caldria demanar permís a la família que habita la masia abans de començar el camí.
Accés a peu:
0.0 Km: Agafem la pista en direcció nord que primer puja i després va baixant fins arribar al barranc del Transà.
0.25 km: Llera del barranc del Transà, la recorrem durant uns 30 metres a la vegada que fa una corba que gira en direcció oest.
0.28 km: Enfilem la pista que puja.
0.55 km: Deixem la pista i s’agafa el camí que puja en direcció nord (foto 3) que passa entre dues parets amples fetes amb pedres rodones de diferents mides (foto 4). Continuem per aquest camí.
0.64 km: A pocs metres veiem el dolmen de la Cabaneta del Formó (foto 5, 6 i 1). Ara anem en sentit nord pel mig de la Rourera del Transà (foto 7), sense que hi hagi cap corriol ni fita que indica el següent dolmen.
0,9 km: Dolmen de la Cabaneta del Tancat de Dalt (foto 8, 9 i 10). Ara girem en direcció sud oest durant uns 100 metres.
1 km: Menhir (foto 11 i 12). Pel mig de la rourera baixem en sentit sud fins a trobar el dolmen de la Cabaneta del Formó i retrobem el camí de tornada a l’Hostalet.
1,85 km: l’Hostalet.
Bibliografia:
Megalismo en Aragón. Maria Teresa Andrés. El Misterio de las grandes piedras (El megalismo en la Corna de Aragón) Colección: La Corona de Aragon T.I, 40-99, Barcelona-Zaragoza 1988.
Historia del Condado de Aragón. Manuel Iglesias Costa. Instituto de Estudios Altoaragoneses. Diputación de Huesca. 2001.
Des del punt de vista militar la vigilància i la defensa de la costa li pertocava a les forces de la Marina, i l’Exèrcit de Terra només havia d’actuar en el cas d’un desembarcament, per aquest motiu disposaven de les bateries de costa, d’armes antiaèries i de les fortificacions costaneres.
Per a la República, la mar no representava un perill real militar, ja que la major part de l’Armada no va secundar el cop d’estat. Però dos fets van fer replantejar l’estratègia defensiva de les costes:
El primer fet, va ser la facilitat com es va poder realitzar l’intent de conquesta de les Illes Balears, amb el desembarcament d’un exèrcit al mes d’agost de 1936 i, una vegada fracassada la invasió, com es van poder reembarcar les tropes per poder tornar a Barcelona amb la mateixa facilitat.
El segon fet, va ser quan a finals de setembre de 1936, els destructors facciosos Canarias i Almirante Cervera, van poder passar l’estret de Gibraltar i entrar al Mediterrani, comprovant la ineficiència de l’esquadra republicana per poder-los mantenir a ratlla.
Tot això, i el bombardeig de Roses el dia 30 d’octubre de 1936 per part del vaixell Canarias, va fer veure la necessitat de crear un sistema de defensa costanera.
La Conselleria de Defensa va dividir la costa catalana en tres trams:
1r tram: Portbou-Tossa de Mar (Plana major a Figueres i els seus batallons ubicats a Roses, a Torroella de Montgrí i a Sant Feliu de Guíxols).
2n tram: Tossa de Mar-Vilanova i la Geltrú (Plana major a Barcelona i el seus batallons ubicats a Mataró, a Badalona, al Prat de Llobregat i a Sitges).
3r tram: Vilanova i la Geltrú-Alcanar (Plana major a Tarragona i els seus batallons ubicats al Vendrell, a Vila-seca, a l’Hospitalet de l’Infant i a Amposta).
A l’octubre de 1936 comença tot el procés per recórrer tota la costa catalana per decidir on es posaran les bateries de costa i els nius de metralladores. Ràpidament s’inicien les obres de construcció que s’acceleraran després del bombardeig de Roses per part del vaixell facciós Canarias i, sobretot, a partir del 13 de febrer de 1937, quan la ciutat de Barcelona pateix un bombardeig naval per part del creuer italià Eugenio di Savoia.
La Conselleria de Defensa també va planificar les defenses de cara a un hipotètic desembarcament facciós, establint uns punts de vigilància a tota la costa en previsió d’un cop de mà que hagués pogut tenir uns efectes psicològics i militars molt importants per a la República.
Un hipotètic desembarcament facciós en una platja catalana que hagués permès, ja no una invasió, sinó simplement un sabotatge en una línia de ferrocarril o la destrucció d’un dipòsit d’armes, etc,. hagués creat un fort impacte negatiu en la moral republicana i un gran ressò internacional. Per aquest motiu es van construir molts búnquers amb metralladores per protegir les platges que permetien un fàcil desembarcament.
L’element principal i permanent de la defensa del litoral va ser l’artilleria de costa, preparada per fer foc sobre blancs en moviment i estava ubicada en punts estratègicament situats i protegits dels bombardejos des de la mar.
Tipus de búnquers
Búnquer tipus A: D’una sola metralladora. Era semicircular a la part del davant on hi havien les espitlleres i quadrangular la part lateral i posterior. Les dimensions podien anar de 7,38 m de llarg per 3,8 d’ample amb un gruix de les parets de 0,75 metres.
Búnquer tipus B: El conjunt eren dos búnquers amb una metralladora cadascun amb una entrada pròpia i connectats per un passadís protegit (normalment enterrat).
Búnquer tipus C: Amb dues metralladores amb les seves espitlleres i amb un habitacle posterior on hi havia l’observador. Estava connectat mitjançant un passadís protegit amb l’entrada.
SITUACIÓ DELS BÚNQUERS I BATERIA DE COSTA DE LA PINEDA-SALOU
A 30 metres de l’inici del passeig marítim de la Pineda, just on han construït un petit espigó del complex del Port de Tarragona, es troba un conjunt de dos búnquers del tipus B. Estant mig ensorrats de la part de les espitlleres degut al pes del formigó. Encara es pot observar les dues entrades que quasi estan tapades (foto 1 i 2).
Davant del restaurant Soldemar (antic Reymar) hi havia un búnquer del tipus A i a 100 metres en direcció al sud n’hi havia un altre de les mateixes característiques. Quan es va remodelar el passeig es van treure i actualment no en queda cap rastre (foto 3 i 4).
Búnquer del Racó de Salou
Era del tipus C. Tenia la funció de protegir un possible desembarcament a la platja de la Pineda. Tota la seva construcció estava feta sobre un esperó de roca viva i cobert amb ciment armat reforçat amb bigues de ferro i pedres a la part més exterior. El seu interior estava folrat amb totxanes. Comptava amb quatre espitlleres, dues frontals i dues laterals. Té dues càmeres, una semicircular on hi havia les metralladores i una avantsala quadrangular on hi havia l’observador. El seu accés estava protegit per una estructura en forma de túnel. Tot el seu voltant està revestit de les pedres de la roca on està enclavat perquè estigui més camuflat (foto 5 i 6).
Sobre el búnquer hi ha l’obra escultòrica “Marca d’Aigua” realitzada en acer per l’escultor Sergi Aguilar (foto 7).
Bateria del Cap de Salou
La seva ubicació era a prop del far de Salou, al punt més aixecat (73,6 metres sobre el nivell del mar) i el de més endins del mar des del Delta de l’Ebre. Estava constituïda per dues seccions amb quatre fortificacions circulars amb un mur de protecció d’un gruix considerable, a cel obert o en barbeta. Servien per encabir-hi una peça d’artilleria. En una d’elles encara hi han els ferros per a la fixació del canó (foto 8 i 9).
La primera secció està situada més superior i al nord i està comunicada per passadissos subterranis que arriben als set metres de profunditat on hi havia el polvorí i els recanvis de les peces dels canons. Tot el conjunt està excavat a la roca viva de la muntanya (foto 10). Aquest emplaçament estava protegit per quatre nius de metralladora i per una trinxera de protecció que està també soscavat a la roca i molt propera al precipici (foto 11).
A la part del darrere hi havia dues barraques per allotjar als artillers. En aquest lloc hi ha la caseta de l’antena de TVE que fa fer de repetidor per a la zona de la Pineda i de Salou.
A 250 metres en direcció sud i al costat del punt geodèsic (76,1 metres) hi ha un búnquer amb una explanada per ubicar-hi una altra bateria que sembla que no es va arribar a construir. Podria ser el punt de comandament ja que està al lloc més enlairat. Per la vessant sud i nord d’aquesta posició hi ha excavada a la roca una trinxera que servia de protecció de l’indret (foto 12 i 13).
La posició d’aquest emplaçament el feia molt estratègic ja que permetia realitzar el foc tan al sud mirant a Salou i Cambrils com al nord cap a Tarragona.
El radi d’acció d’aquest conjunt de bateries del Cap de Salou era de 15,9 quilòmetres, cobrint la costa des de Miami Platja fins a la Punta de la Mora. S’ha de dir que els canons que disposava eren obsolets: Krupp de 150 mm i després seran substituïts per obusos de bronze de 150 mm, model 1891 (eren molt poc efectius ja que la lenta velocitat de l’obús el feia poc efectiu sobre els blancs en moviment) (foto 14).
Búnquer de la Punta del Cavall
És un búnquer tipus C situat a la part oest de la Punta del Cavall. Presenta una entrada protegida per un passadís obert i una altre accés excavat a la roca. Conté tres espitlleres que protegirien sobretot la platja Llarga de Salou (foto 15 i 16).
Encara es pot veure el caminet excavat a la roca per accedir-hi des del camí de Ronda.
Búnquers de la Punta de Porroig
Es tractaria de dos búnquers tipus B situats a la Punta de Porroig. Actualment la zona s’ha explanat per fer-hi un mirador, per la qual cosa només es poden veure les dues cúpules dels búnquers. Possiblement estaven connectats per un passadís que els comunicava (foto 17).
Protegien la platja Llarga per l’est i la dels Capellans i tota la de Llevant de Salou per l’oest (foto 18).
Itinerari:
0 km: Inici al passeig de la platja de la Pineda. Girem en direcció est fins al petit espigó del complex del Port de Tarragona.
0,03 km: Es troba un conjunt dels dos primers búnquers del tipus B. Reprenem el passeig de la platja de la Pineda en direcció oest.
1,2 km: Ubicació del búnquer tipus A actualment desaparegut.
1,3 km: Ubicació del búnquer tipus A actualment desaparegut.
3,0 km: Búnquer del Racó de Salou.
3,1 km: Sortim de la platja per anar a trobar el carrer del Vaporet, just a la part dreta de la tanca de l’accés al recinte de l’Autoritat Portuària hi ha l’accés al Camí de Ronda.
3,3 km: El camí gira en direcció oest i paral·lel a l’antiga pedrera i al mar.
3,9 km: El senderó comença a endinsant-se dins del bosc i ascendint en direcció al Racó de Salou.
4,3 km: Deixem el camí de Ronda i ascendim a la part més alta del Racó de Salou (73,6 metres sobre el nivell del mar).
4,4 km: Conjunt de la Bateria de Salou. Seguim per la part del darrera fins a trobar la caseta de l’antic repetidor de TVE, ara anem en direcció oest fins a trobar una cadena, pugem per una pista fins a un gran dipòsit d’aigua que al costat hi ha el punt geodèsic.
4,6 km: Búnquer del segon emplaçament. Tornem enrere fins a trobar el senderó que baixa fins al carrer de la Falconera.
5 km: Carrer de la Falconera (urbanització d’apartaments).
5,4 km: Porta d’entrada del Far de Salou. A l’esquerra hi ha el camí de Ronda que, a partir d’aquí fins a Salou, està restaurat. Cal seguir-lo al voltant de tota la tanca del far.
5,6 km: Estem davant del Far de Salou on hi han diverses plataformes d’observació de les impressionants vistes del mar, de les roques i de les caletes que configuren aquest espai. Es segueix el camí de Ronda passant per la Cala Crancs i la Punta de la Salada.
6,8 km: Punta del Cavall. Búnquer situat a l’extrem de les roques. Reprenem l’antic camí que van excavar a la pedra quan van construir el búnquer, per continuar cap a la Penya Tallada, la Punta Roja, els Replanets, les roques Puntxoses fins arribar a la Platja Llarga.
8,9 km: Deixem la Platja Llarga per enfilar el caminet per les roques de l’Altar i la Punta del Lari. El camí passa enlairat pel damunt de les roques, a poca distància del mar i ens porta a la platja de les Llenguades.
9,4 km: Punta del Porroig. Esplanada urbanitzada on hi han les dues cúpules dels dos búnquers. Lloc privilegiat on es pot veure tota la costa de Salou i la de Cambrils. El camí de Ronda passa pel costat mateix dels edificis d’apartaments de la Punteta Roja.
9,7 km: Escales que baixen a la Platja dels Capellans. Travessem tota la platja fins arribar a les Ferreries. Aquí el camí de Ronda és un voladís de fusta amb baranes de protecció. Continuem fins a trobar l’inici de la Platja de Llevant de Salou.
10,4 km: Els Pilons, inici de la Platja de Llevant i del Passeig marítim de Salou, també conegut pel passeig de Jaume I.
Bibliografia:
http:/www.ggc.com
Adrián Cabezas Sánchez. La defensa de la costa a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). 2013. UB.
Anna Soret Miravet. Los fortines de los rojos. Búnquers de la costa catalana: patrimonio inmueble de la guerra civil en riesgo: El pasado que no pasa. La guera civil a los ochenta años de su finalización. Ediciones Universidad de Castilla-la Mancha.
Josep Clarà. Els fortins de Franco. Arqueologia militar als Pirineus catalans.
Història/ressenya: És una cova molt coneguda per la gent de la contrada des de temps immemorials. Propera al poble d’Espluga de Serra (la Terreta) Pallars Jussà. Coneguda per pastors i habitada pels habitants de la Terreta des de que l’home va habitar aquest territori.
Es tracta d’una interessant cavitat de 210 metres de recorregut dins de la Serra de Lleràs. Presenta una boca de 7 metres d’alçada que dona pas a una galeria que durant 30 metres conserva una secció de 7×10 metres. A partir dels 40 metres, la galeria presenta una forta pendent fins que arriba a una sala de 25 metres d’ample per 14 d’alçada. Acaba en una gatera molt estreta que dona a una gran galeria de 23 metres amb una boca de sortida a l’altre costat de la serra. La seva gran boca és visible a la mitat de l’espadat de la roca des de tota la Terreta (fotografia 1).
Àmbit territorial: Antic terme municipal d’Espluga de Serra (ara ajuntament de Tremp).
Recorregut: Cal arribar a la font dels Capellans per la carretera-pista que va del Castellet a Espluga de Serra. Just pel darrera de la font cal agafar un corriol en direcció est i va pujant en mig del roures i dels antics camp de cultiu. Hi ha dos maneres d’accedir-hi (veure itineraris al Wikiloc). Itinerari 1: als 300 metres de l’inici es va pujant en direcció est fins anar a trobar la feixa de la roca (900m) que està al mateix nivell que l’entrada de la cova. Es camina en direcció oest i pel costat de la paret de la roca durant 400 metres. Aquest trajecte està molt emboscat i difícil de passar (curiosament era el camí per on el ramat d’ovelles podia accedir a la cova) 1,417 Km. Itinerari 2: en comptes d’anar cap a l’esquerra es continua ascendint en direcció a l’entrada de la cova (direcció sud) pel mig d’una petita llau que ens portarà amb alguna dificultat fins a l’entrada de la cova (en alguns moment s’ha de grimpar) 1,1 Km.
El canut dels minairons 