La primera referència d’aquest lloc es troba l’any 920 quan el monestir d’Alaó va obtenir, per donació de Ceno, una vinya al lloc dit Velone de la vall d’Esplugafreda (foto 1).

La primera església va ser consagrada l’any 987 pel bisbe Aimeric de Roda* sota l’advocació de Sant Vicenç. Al s. XI es va tornar a beneir de nou, aquesta vegada sota la protecció de Sant Esteve. Es desconeix la causa d’aquesta segona consagració però podria ser a conseqüència de la destrucció del primer temple en la darrera incursió sarraïna a la Ribagorça i a la Terreta l’any 1006. 

Entre els anys 1106 i 1112 es troba un altre document on explica la conveniència entre l’abat Bernat d’Alaó i Martí Galin, a canvi de la meitat dels seus béns el nomenava clergue de Sant Esteve d’Esplugafreda amb la condició de mantenir l’observança de la castedat. En el mateix document consta que quan es morís el seu cos fos traslladat i enterrat a Alaó i en aquest moment el cenobi es quedaria amb l’altra meitat del seu patrimoni.

De la primitiva església construïda a finals del s. X no en queda cap vestigi. Durant el s. XVIII va ser enderrocada per poder construir un nou temple més gran i d’estil arquitectònic barroc. Aquest fenomen va passar a molts pobles de la Terreta quan les antigues esglésies van quedar petites per encabir l’increment de la població que hi haver en aquella època. 

Aquest no és el cas d’Esplugafreda que va mantenir gairebé el mateix nombre de cases al llarg de 700 anys. Segurament el motiu va ser el poder econòmic d’aquestes cases que va coincidir amb la millora de l’economia general del país.

Per Esplugafreda hi passava tot el tragí que portava els productes excedents de la Conca de Tremp, com l’oli i el vi, per transportar-los als pobles de la muntanya que n’eren deficitaris. La distància entre Tremp i Esplugafreda feia que aquest fos un lloc de parada i fonda.

L’església construïda al s. XVIII és rectangular, la porta d’entrada està situada a la façana est i resolta amb un arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca del país (foto 2 i 3). Damunt la porta hi ha un òbol fet també amb pedra tosca.

A la paret nord s’hi obre una capella (foto 4) i el campanar està situat a l’angle sud-est, és quadrangular i de grans dimensions (foto 5).

L’església actualment està en un estat de completa ruïna (foto 6) sense cap mobiliari ni objecte litúrgic a excepció de la pila baptismal, que té una forma arrodonida i està feta d’una sola pedra. Ha estat arrancada de la paret on estava, però degut al seu pes i estar lluny de la pista, no ha pogut ser espoliada (foto 7).

*Aimeric va ser fet presoner per Al-Makil (fill d’Almansor) l’any 1006 durant la ràtzia que va fer a la Ribagorça i possiblement a la Terreta. Va demanar un fort rescat per al seu alliberament, però com que era molt elevat no s’aconseguia. Aleshores li van permetre que es bescanviés pel seu nebot que va quedar com a penyora i així ell va poder anar a les parròquies del seu bisbat per aconseguir els diners del seu rescat i poder deslliurar el seu nebot. Aimeric va ser el tercer bisbe d’aquesta nova seu catedralícia (el quart si tenim en compte Adulf que finalment no va ser bisbe per un problema de dret canònic quan el bisbat de la Seu d’Urgell es va oposar a la constitució d’aquesta nova diòcesi).

Accés:

0,0 km: El Pont d’Orrit, s’agafa la carretera que va a Sapeira, el Castellet i Espluga de Serra.

1,8 km: Es deixa la carretera asfaltada que gira a l’esquerra i es continua recte per la pista (pal indicador: Esplugafreda-Tremp).

2,7 km: A l’esquerra surt una pista que va a una pedrera, es continua en direcció est i paral·lel al barranc d’Esplugafreda.

3,6 km: Gual del barranc d’Esplugafreda. Una vegada travessat el barranc, la pista s’enfila fent ramanxoles.

5,6 km: Estem a 90 metres del poble. Deixem la pista i s’agafa l’antic camí en direcció sud.

5,7 Km: Església de Sant Esteve d’Esplugafreda.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

Manuel Iglesias Costa. Roda de Isábena. Monografias del Instituto de Estudios Pirenaicos. Jaca 1980. Número 108. Consejo Superior de Investigaciones Científicas.