PRECEDENTS I UTILITAT
Els forns de calç ja eren utilitzats en l’època dels romans i segurament havien variat poc de com es feien a la Terreta.
La calç s’utilitzava en la construcció per fer un morter que es diu argamassa, era una barreja de calç i sorra que quan es seca s’endureix molt. També servia per blanquejar les cases i parets (tenia a més a més un efecte desinfectant). Per últim també s’emprava per “sucar” els ceps com a fungicida amb una barreja de calç i vidriol blau (sulfat de coure).
CONSTRUCCIÓ
Es posaven d’acord unes quantes famílies que necessitaven calç i es buscava un lloc situat a prop d’un barranc per utilitzar la pedra calcària (còdols), també que estigués en un “tipàs“ amb un desnivell que permetés la construcció del forn i la boca.
S’excavava un pou d’uns 2-3 m d’amplada i de 3-4 m d’alçada. Des de la base es feina una boca perpendicular al forn, que és per on s’encenia i s’administrava el combustible fins que la calç estava feta.
Al fons del pou es feia una volta amb pedres ben buscades i treballades per tal de poder aguantar la temperatura del foc i el pes de la resta de les pedres del forn.
Simón (Josep Grau Lampurdanés) era un especialista en fer aquesta volta ja que sabia treballar molt bé la pedra.
FUNCIONAMENT
S’amuntegaven pedres calcàries que es treien normalment de la llera d’un barranc, llenya i matolls (argelagues, boixos, etc.) com a combustible.
Després s’encenia el foc per la boca i es mantenia dia i nit arribant a 900-1.000 graus, fins que tota la pedra era “cuita”, el que succeïa entre 8 i 10 dies després, això obligava a què, permanentment, hi hagués algú per anar administrant combustible al foc[1].
Quan les pedres del damunt del forn eren blanques, era senyal que ja estaven cuites i la calç ja s’havia fet. En aquest moment es deixava de fer foc i s’esperava a què es refredés el forn.
Es desmuntava el forn i es repartia la calç en funció dels jornals de feina que cadascú hi havia posat.
Les pedres cuites es podien guardar directament per utilitzar-les en la construcció (calç+sorra=argamassa) o bé “s’ameraven” amb aigua en uns forats que es feien a terra, a prop d’una font o barranc per tal de poder-hi fer arribar l’aigua. Les pedres de calç començaven a “bullir“ i quedava una pasta blanca que servia tant per a la construcció com per blanquejar o sucar els ceps. Aquests pous de calç amerada es tapaven amb terra i la calç es conservava durant molt de temps.
N’hi havia bastants de forns de calç a la Terrera, ja que la calç era necessària per a totes les cases. En aquets moments se’n tenen geocolalitzats set, quedant per inventariar els que estan a la zona d’Esplugafreda.
[1] Quan el forn estava ben encès, només calia atansar la llenya a la boca de forn i la força xucladora de la calor feia que entrés sola al seu interior.
El canut dels minairons 