Aquesta església i la de Santa Maria del Puig de Tercui pertanyien al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes quan el comte Ramon IV/V i la seva esposa Valença, van fer la donació d’un terreny proper al poble per a crear-hi un cenobi. 

Sembla que molts fidels s’encomanaven a Sant Pere de Rodes quan es trobaven a les portes de la mort, entre ells el comte Artau I de Pallars Sobirà i d’altres nobles i li feien donacions importants. Això va fer que s’establís un priorat a Tercui que depenia del monestir empordanès. 

La primitiva església era contemporània de la de Santa Maria de Puig, situada a només uns 200 metres del poble de Tercui. Aquest temple tenia la porta d’entrada ubicada a la paret de ponent (foto 1). 

Les donacions van fer possible que al s. XII es construís una nova església que va aprofitar la paret oest del primitiu temple, es va tapar la porta i es va ampliar cap a l’est fins al final de l’esperó rocós (foto 2).  

És un edifici d’una sola nau reforçada amb tres arcs torals que aguantaven una volta de canó. Està capçada per un absis semicircular que aprofita la forma de la roca (foto 2), cobert per una volta de quart d’esfera que arranca d’una motllura bisellada (foto 3) que s’obre a la nau per un arc presbiteral (foto 4). 

Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada que ha estat cegada (foto 2) i a la paret sud n’hi ha una altra també de doble esqueixada amb un arc decorat amb boles (foto 5).    

La porta d’entrada està situada a la paret nord, està formada per una arcada de mig punt amb grans dovelles i emmarcada en una arc en degradació i extradossat hi ha una motllura a mode de guardapols (foto 6). 

El campanar està situat a l’angle nord-oest i descansa sobre la volta, era quadrangular amb obertures als quatre vents per a allotjar les campanes. Amb la darrera reforma del temple només disposa dels costats nord i oest i contenen una campana cadascun. 

L’interior del temple conté dues capelles dins del mateix mur, en època posterior s’hi va fa afegir una sagristia a la part sud i s’hi va obrir una porta que comunica amb el cementiri (fotos 3,7 i 8). També s’hi conserva la pila baptismal cisellada d’una sola pedra (foto 9).

El parament està resolt amb unes pedres ben tallades i polides, disposades en fileres uniformes i bastant regulars (foto 7).

Tota l’església es va aixecar en època barroca, substituint la volta de pedra per rajol (foto 10) i es va construir un cor a la part sud (foto 11). Aquesta transformació també va succeir en les esglésies de la Terreta de Sant Pere d’Espills, Sant Joan Baptista d’Escarlà i Sant Esteve d’Esplugafreda (veure: www.elcanutdelsminairons.cat). En la dècada dels anys vuitanta es va substituir la volta d’època barroca per un teulat de fusta (foto 12).

Com a cosa curiosa cal destacar que fins el 1790 era l’única parròquia de la Terreta que pertanyia al bisbat de la Seu d’Urgell. La dependència del monestir de Sant Pere de Rodes va fer que aquesta església fos una pabordia i el capellà no era rector de la parròquia sinó que era paborde.

Accés:

Al km 92,5 de la N230 s’agafa el trencall de la pista asfaltada (actualment en molt mal estat) que arriba a Tercui. Cal anar en compte ja que s’inicia amb una forta baixada  per anar a trobar el gual per poder passar el riu Noguera Ribagorçana (150m). Al cap de 3,9 km s’arriba al poble. 

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

La Mare de Déu del Solà està situada a uns 800 metres del poble d’Espills en direcció al sud i al capdamunt del Serrat de la Verge Maria (foto 1).

Aquesta capella va ser erigida pels monjos que pertanyien al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes i residien a Santa Maria de Tercui.

Aquesta pertinença a Sant Pere de Rodes va entrar en conflicte amb el monestir de Lavaix que tenia sota els seus dominis tota la zona de Castissent donada pel comte de Pallars Jussà Ramon V i la comtessa Valença.

El conflicte es va resoldre amb la mediació del bisbe Ramon Guillem de Roda, que després serà canonitzat (Sant Ramon) en presència dels ardiaques i d’altres religiosos afectats i dels nobles de la contrada amb una concòrdia datada l’any 1110 on es reconeix la jurisdicció d’aquesta capella a Lavaix. 

Aquest acord va durar poc temps ja que en l’inventari de l’any 1140 d’aquest monestir no figura cap església d’Espills, en canvi surten les esglésies de Castissent i de Prullans. Això va ser degut a que en l’arranjament definitiu dels límits diocesans entre els bisbats d’Urgell i de Roda, el bisbe urgellenc, Pere Berenguer, no va acceptar la concòrdia anterior que reconeixia la jurisdicció d’Espills a Lavaix.

L’església de la Mare de Déu del Solà d’Espills és un edifici d’una sola nau coberta amb un llenat de fusta (foto 2). Està capçada a l’est per un absis semicircular coronat amb un ràfec de pedra tosca del país i amb volta de quart d’esfera (foto 3). A la paret de ponent s’obre la porta d’entrada resolta amb un arc de mig punt. En aquesta façana s’hi va obrir posteriorment una finestra rodona per donar llum al temple i a cada costat de la porta hi han dues petites espitlleres  per poder veure l’interior de la capella quan la porta estava tancada.

També en època posterior, una part de l’absis es va tancar amb una paret recta amb una fornícula al mig on hi devia haver la imatge de la marededéu (foto 4). Al caure un tros del guix de la paret de l’absis, van aparèixer unes pintures que,  al trencar la fornícula, es va veure que continuaven en el seu interior. 

Per la forma i el color que presentaven es va pensar que podria tractar-se de pintures d’època romànica (foto 4, 5 i 6).

Tècnics del Centre de Restauració de Béns i Mobles de Catalunya (CRBMC), del museu de Lleida i de la Universitat de Lleida, per la indumentària dels personatges, els pigments utilitzats i el procediment de la trepa per repetir la decoració, permeten datar-les entre el s. XV-XVIII.

L’aparell constructiu és de carreus irregulars disposats ordenadament en filades que estan molt emmascarades per la gran quantitat de morter qui hi ha, tot això fa entendre que aquesta capella va ser construïda al s. XII. 

La capella actualment està dins del recinte del cementiri nou del poble d’Espills (foto 7) i una part del llenat ha caigut (foto 2), per la qual cosa cal una actuació urgent per salvar-la.

Accés:

Se surt del portal del poble d’Espills i es camina en direcció al sud carenejant el serrat de la Verge Maria (foto 8), el camí es perd en alguns trams però és molt intuïtiu. Aviat es veu l’absis de la capella i cal seguir en aquella direcció. Al cap de 850 metres i de 133 metres de desnivell negatiu, s’arriba a la part posterior de l’absis i per la porta del cementiri es pot entrar a la capella (foto 7).

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

Sant Pere d’Espills era l’església de la parròquia d’aquest poble que comprenia també l’església d’Escarlà.

El llogaret d’Espills està situat a 1.077 metres d’alçada i es troba emplaçat  al damunt d’un esperó rocós que constitueix un bell conjunt emmurallat natural que encara conserva les arrels medievals, actualment està totalment enderrocat des que va ser abandonat als anys seixanta del segle passat. (foto 1, 2, 3 i 4). 

El nom d’Espills ve d’especulari que significa mirar des de dalt, des d’una talaia. Aquest nom li prové de ser el lloc de guaita i defensa de la Marca Tolosana als segles IX i X de la Terreta.

La primitiva església de Sant Pere es va construir probablement a finals del s. X o a principis del  segle XI com va passar en la majoria dels pobles de la Terreta i va ser transformada totalment al s. XVIII. De la primitiva església només en queda la paret sud i el començament de l’absis (foto 5 i 6). 

La nova església es va construir de tres naus separades per grans pilastres, sent la central més gran i alta que les laterals, totes elles estan cobertes per volta d’aresta barroca (7, 8 i 9). La capçalera està orientada a l’oest i als peus hi ha el cor. En aquesta façana s’obre la porta  resolta amb un arc de mig punt amb petites dovelles (foto 9 i 10).

El campanar està situat als peus de l’edifici i a l’angle sud-est. És quadrangular, descansa sobre la volta i està coronat amb finestres de mig punt obertes als punts cardinals on hi havien les campanes, actualment també desaparegudes. Al davant de l’església hi havia l’antic fossar.

En el seu interior encara s’hi conserven les pintures d’època barroca i la pila baptismal de pedra d’una sola peça (fotos 8, 11, 12 i 13).

Sota les escales del cor hi ha la pila per guardar-hi l’oli de les llànties (foto 14), possiblement era de la primitiva església romànica ja que és similar a la que hi ha a Sant Pere d’Orrit (veure: www.elcanutdelsminairons /Sant Pere d’Orrit).  

El retaule que hi havia en aquest temple no es devia fer malbé durant el període de la Guerra Civil, com va succeir en totes les esglésies de la Terreta. Segurament hi va influir la llunyania d’Espills amb Tremp i, per aquest motiu, els membres del Comitè Antifeixista d’aquesta població no hi van arribar,  ja que es pot observar  que va ser extret en una època recent (foto 7).

Accés:

Hi ha dues maneres d’accedir a Espills: una és per la pista que surt del km 94,3 de la N-230, travessa el riu Noguera Ribagorçana i va a la Ribereta. D’aquí surt una carrerada apta només per a vehicles tot terreny que  ascendeix en direcció nord-est fins a Espills. No és recomanable utilitzar-la per l’oposició que hi ha a utilitzar-la per part del mas del Batlle d’Espills.

L’altra proposta utilitza el camí antic que passa pel Grau d’Espills, que és més  interessant des del punt de vista paisatgístic.

Se surt del Pont d’Orrit i s’agafa la pista asfaltada que va a Sapeira-Esplugafreda fins al Graller.

(Veure el Graller d’Esplugafreda a www.elcanutdelsminairons.cat) . 

0,0 km: Pont d’Orrit. Agafem la carretera que va a Saperia, al Castellet i a Espluga de Serra.

1,8 km: Deixem la carretera asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador). La carrerada que ara s’agafa està en males condicions, per la qual cosa és recomanable seguir amb un vehicle 4×4.

2,8 km: Es deixa la pista de l’esquerra que va a una pedrera i continuem recte.

3,7 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda. Ara la pista es va enfilant fent ramanxoles i guanyant alçaria. 

5,7 km: A la dreta tenim el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.

8,1 km: Ara travessem el gual del barranc dels Botets, en aquest punt, a vegades s’hi poden torbar còdols de grans dimensions que ha arrossegat l’aigua. Continuem per la pista que va pujant i guanyant alçària.

12,3 km: A l’esquerra hi ha el Graller d’Esplugafreda. 

12,5 km: A l’esquerra surt el trencall que ascendeix en direcció oest. Fins aquí s’hi pot arribar en un vehicle no 4×4 encara que amb moltes dificultats. 

Per anar per aquesta pista i fer aquest nou tram es necessita un cotxe tot terreny.

0:0 km: La pista ascendeix en direcció oest i passa pel costat sud del Tossal de l’Abadia (1.290m).

0.5 km: Tossal de l’Abadia, a partir d’aquí la carrerada va descendint fent ramanxoles.

2.3 km: A la dreta hi ha un dipòsit d’aigua per a la lluita contra els incendis forestals.

3.4 km: En aquest punt s’ha de deixar el vehicle i continuar a peu per l’antic camí que porta a Espills i que surt en direcció oest. En aquest punt es poden contemplar les impressionants vistes del cingle de la Cova Negra (foto 15). S’inicia el descens per l’únic pas que passa pels peus del cingle de la Serreta del Mig. El camí encara conserva els esgraons que el feien més transitable (foto 16).

4.8 km: S’arriba a Espills, per entrar al poble només es pot fer per dues entrades, una està situada a la part sud i l’altra a la part est que, mitjançant una rampa, permet l’accés al poble per “lo Portal” (foto 17).

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

L’any 1061 els comptes de Pallars Jussà, Ramon IV/V i Valença, van cedir als monjos Guillem i Ponç un terreny a Tercui per tal d’erigir una església. Va ser una cel·la monacal que tenia un abat propi que depenia de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà).

Està situada al damunt d’un petit monticle a llevant del poble de Tercui i situat a només 250 metres de distància del nucli de població (fotos 1,2 i 3).

L’edifici està molt malmès, és d’una sola nau capçada per una absis a llevant i, possiblement, estava coberta per una volta de canó de la qual només en queden les parets nord i sud (fotos 4, 5 i 6) . 

L’absis és semicircular i estava cobert per una volta de quart d’esfera (ara només s’observa l’inici d’aquesta volta (foto 7).  S’obria a la nau amb un arc presbiteral del que només es pot observar la part que queda a part baixa (foto 8). Presenta una finestra d’una sola esqueixada (foto 9 i 10).

La porta estava situada a la paret sud de la que no en queda cap rastre (foto 11).

L’aparell constructiu està format per carreus de pedra ben tallada i disposats en fileres uniformes i regulars. Curiosament les pedres de les parets exteriors són mes grans i més ben tallades (foto 12) que les dels murs interiors (foto 13), la qual cosa demostra que les parets de dins de l’església estaven arrebossades i enlluïdes. 

Aquestes característiques fan que la construcció d’aquesta església la puguem datar cap a la segona meitat del s XI i correspondria a l’any que els comtes de Pallars Jussà varen fer la donació.

Accés:

Al km 92,5 de la N230 s’agafa el trencall de la pista asfaltada (actualment en molt mal estat) que arriba a Tercui. Cal anar en compte ja que s’inicia amb una forta baixada  per anar a trobar el gual per poder passar el riu Noguera Ribagorçana (150 m). 

Al cap de3,7 km s’arriba al poble. Es pot deixar el vehicle en una petita esplanada que queda a l’esquerra i continuar caminant pel carrer que puja en direcció oest que porta a les últimes eres del poble i dona el tomb al turonet on hi ha les restes de l’església de Santa Maria del Puig de Tercui (331 metres des d’on s’ha deixat el vehicle). 

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

Ja s’ha explicat la gran devoció que hi havia per aquesta marededéu a la Terreta. Amb la despoblació dels anys seixanta del segle passat, fer cap a l’ermita el dia de l’aplec era dificultós. Per aquest motiu, es va decidir la construcció d’una nova capella i situar-la al costat de la pista que transcorre per la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana i d’aquesta manera permetés arribar-hi amb vehicles.

Inicialment es va construir la capella i posteriorment s’hi va afegir un campanar l’any 1989 (foto 1 i 2).

De l’ermita de la Mare de Déu de la Mir antiga s’hi va baixar la imatge de la verge (foto 3). Les dues campanes que hi ha al campanar les van portar de l’església de Sant Joan Baptista d’Escarlà. (foto 4 i 5)

Accés:

Una vegada s’ha passat el Pont d’Orrit, s’agafa la pista que va en direcció sud i transcorre paral·lela a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana. Al cap de 4,1 km s’arriba a l’ermita que queda a l’esquerra.

Bibliografia:

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

Hi ha dos aplecs molt importants a la Terreta: el de Sant Gervàs que aplega la gent dels pobles d’ambdues parts d’aquesta gran serralada i el de la Mare de Déu de la Mir, que congrega bàsicament els habitants dels pobles del sud de Sapeira i tota la Clotada d’Areny fins a Castissent i se celebra el dia 6 de maig.

Hi havia una gran devoció per aquesta marededéu. Els seus “gois” (goigs) canten les lloances a la Mare de Déu de la Mir i la seva lletra ens indica que és advocada dels malalts que pateixen mal de cap, dels coixos, dels tolits i dels sords. També intercedeix quan hi ha alguna pestilència (epidèmia) i evita les tempestats i les pedregades que poden fer malbé els cereals plantats, la vinya i les oliveres (foto 1).

Aquesta capella pertanyia a la parròquia d’Espills, encara que segons els “gois” formava part de l’Església d’Escarlà.

L’ermita està situada gairebé equidistant entre els pobles d’Escarlà i d’Espills i al capdamunt del Serrat de la Capella a 784 metres d’alçada, entre els barrancs de la Mir al sud i el d’Escarlà al nord (foto 2) .

És un edifici d’una sola nau orientat d’est a oest i sense cap estil arquitectònic definit. La capçalera és a llevant i inicialment tota la nau estava oberta a ponent. Amb el temps es va tancar i s’hi van deixar tres finestres, una d’ull de bou i dues quadrades i una porta (foto 3). La coberta és de volta de canó i en el seu interior només hi queda l’altar on hi havia la Mare de Déu de la Mir, que es va traslladar a la nova capella situada al costat del riu Noguera Ribagorçana.

Al damunt de la volta hi ha un petit campanar d’un sol ull on hi havia la campana (actualment desapareguda). Està acabat amb un arc de mig punt fet amb pedra tosca que arranca d’una imposta que hi ha a cada costat. El llenat està fet amb lloses planes del país que li dona un aspecte molt rústic (foto 3).

Accés:

Els camins que conduïen a la Mare de Déu de la Mir des de Sapeira, Escarlà o Espills, actualment estan totalment perduts. Gràcies a les pistes agrícoles de la zona permeten una aproximació fins al barranc d’Escarlà, i des d’allí encara es pot trobar l’antic camí que puja fins a l’ermita.

Se surt del Pont d’Orrit i s’agafa la pista que transcorre paral·lela a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana.

0,0 km: El pont d’Orrit.

0,6 km: Es travessa el barranc d’Esplugafreda i es continua en direcció sud.

2,7 km: Es franqueja el barranc de Tamesí fent una doble corba. 

3,6 km: Barranc del Campàs.

3,9 km: S’agafa el trencall a l’esquerra que va pujant en direcció est pel mig de camps de conreu i de roures.

5,1 km: Es deixa la pista que va a Escarlà i a l’esquerra s’agafa una carrerada que passa pel mig d’una plantada d’oliveres.

5,4 km: A l’esquerra hi ha el cementiri nou d’Escarlà, al cap de 100 metres s’inicia la baixada cap al barranc, després de tres ramanxoles es traspassa el barranc  i es troba la pista que va construir l’ENHER per fer la canonada de Soperia al Pont de Montanyana.

6,4 km: Accés per fer el manteniment de la canonada de l’ENHER (lloc perillós). Tot just a la corba surt el caminet que ascendeix primer en direcció est i al cap de 100 metres, gira en direcció sud-oest per anar a trobar el capdamunt del Serrat de la Capella.

6,9 km: Ermita de la Mare de Déu de la Mir.

Bibliografia:

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2021/09/goigs-la-mare-de-deu-de-la-mir-en.html?spref=tw

Escarlà és un poble que fins l’any 1970 pertanyia a l’antic municipi de Sapeira i actualment forma part del de Tremp quan tota la Terreta hi va ser adscrita. El mot Escarlà podria provenir del nom gòtic Skarilan. 

L’església de Sant Joan Baptista d’Escarlà era sufragada de la parròquia d’Espills i es va construir a finals del s. XI. Era d’una sola nau i capçada per un absis semicircular amb una finestra de doble esqueixada que es va cegar (foto 1). Les dimensions del primitiu temple es poden veure a la paret nord ja que va ser  totalment aprofitada quan es va ampliar (fofo 2). 

Al s. XVIII va sofrir una gran transformació, a partir de l’arc presbiteral es va engrandir en alçada i en longitud (fotos 1, 3 i 4). També s’hi van afegir una capella lateral a la paret nord i una altra a la façana sud. La coberta és de volta d’aresta i també es va construir un cor als peus del temple (foto 5).

La porta d’entrada està situada a la paret de ponent i a la pedra de la llinda hi ha esculpida la data de 1778,  segurament va ser el moment que es va acabar de construir aquesta ampliació (foto 6).

El campanar està situat a l’angle sud-oest, inicialment és quadrangular i després es transforma en octagonal amb una finestra a cada punt cardinal on s’hi allotjaven les campanes que actualment estan a la capella nova de la Mare de Déu de la Mir (foto 7). 

Al costat de la paret sud hi ha l’antic fossar que encara conserva la porta d’entrada (foto 4).

En el seu interior encara s’hi conserva la pila baptismal de grans dimensions i feta d’una sola pedra (foto 8).

Actualment es seu estat de conservació és molt precari, ha caigut part de la paret de l’absis i el començament de la volta d’època romànica. Aquest deteriorament es va iniciar a la dècada dels any setanta del segle passat i afecta tant a l’església com a la resta del poble d’Escarlà (fotos 1, 3, 9, 10, 11 i 12).

Accés:

Se surt del Pont d’Orrit i s’agafa la pista que transcorre paral·lela a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana.

• km: El pont d’Orrit.

0,6 km: Es travessa el barranc d’Esplugafreda i es continua en direcció sud.

2,7 km: Es franqueja el barranc de Tamesí fent una doble corba. 

3,6 km: Barranc del Campàs.

3,9 km: S’agafa el trencall a l’esquerra que va pujant en direcció est pel mig de camps de conreu i de roures (foto 13).

5,5 km: La pista gira en direcció sud-oest i arriba a l’altiplà on es pot veure el poble (foto 14).

6,1 km: Escarlà. 

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.