L’APLEC DE SANT GERVÀS

On 22 de Juny de 202423 de Juny de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn Etnografia, Festes i tradicions populars, La TerretaDeixa un comentari

Hi ha dos aplecs molt importants a la Terreta: el de Sant Gervàs (foto 1) que aplega la gent dels pobles d’ambdues parts d’aquesta gran serralada i el de la Mare de Déu de la Mir, que congrega bàsicament els habitants dels pobles del sud de Sapeira i tota la Clotada d’Areny fins a Castissent i se celebra el dia 6 de maig.

L’aplec de Sant Gervàs se celebrava el dia 19 de juny, actualment la festa es passa al següent diumenge si aquesta data cau entre setmana. El dia de la festa els veïns de la Torre de Tamúrcia hi porten un reliquiari de plata amb un trosset d’os (no sabem si és de Sant Gervàs o del seu germà Sant Potràs) (fotos 2 i 3).

En aquest aplec s’hi reunien els habitants dels pobles de la Terreta i de l’altra part de la Serra de Sant Gervàs (Adons, Corroncui,..), hi arribaven a peu o a cavall de mules i matxos (foto 4), ja que el camí era llarg i la pujada fins a arribar a l’ermita era feixuga. Els animals també servien per portar al menjar de la família, ja que la festa consistia a oir missa, agafar un panet que el capellà beneïa i després, cada família es preparava el dinar, bé sigui coent la carn en unes fogueres que s’encenien, o de les carmanyoles que portaven de casa (foto 5). Tothom es situava arrecerat al voltant de la roca i a la plaça que hi ha a sota de l’ermita (fotos 6 i 7).

Una vegada havien dinat, es feia el ball amenitzat pel millor acordionista que hi havia en aquell moment a la zona, Joan Coixet, conegut popularment com l’Alon (foto 8). Tothom ballava i gaudia d’aquella festa (fotos 9 i 10), i com deia la nostra padrina, Maria Roy Laseras, tothom estava content i era feliç, perquè valoraven el que feien i el que tenien dins del seu petit microcosmos.

Una tradició d’aquest aplec era l’intercanvi de productes entre els d’una banda i l’altra de la Serra de Sant Gervàs. A la Terreta, al juny hi havia moltes cireres, fruita que no es conreava a l’altre costat de la serralada. Els de la Terreta portaven cireres i els de l’Alta Ribagorça portaven “trumfes” que es bescanviaven.

Les fotografies van ser realitzades per mossèn Àngel Escala Perucho (foto 11), que va ser nomenat capellà de Sapeira l’any 1966, va dir missa per les esglésies de la Terreta a finals dels anys seixanta, moment en què aquest territori es va despoblar irremeiablement. Tenia una càmera de fotos i va immortalitzar els pobles de la Terreta i els seus darrers habitants.

L’ermita està construïda en l’enclavament que albergava un l’antic monestir del qual encara en queden restes, a prop del pas del Portús. La seva funció, a part de la religiosa, era la de controlar i donar acollida a les persones que havien de passar pel Portús, únic lloc per on es pot travessar la serralada de Sant Gervàs. És una escletxa obliqua a la roca d’uns 40 metres d’alçada i d’un metre d’amplada que permet arribar al capdamunt de la serra.

Durant l’edat mitjana era habitual que els monestirs tinguessin també aquesta funció d’aixopluc de les persones que havien de travessar algun dels congostos més perillosos dels rius del Pirineu. Així trobem Santa Maria d’Alaó i Santa Maria de Lavaix, que controlaven els congostos d’Escales, d’Aulet i de la Carbonera al riu Noguera Ribagorçana o el monestir de Santa Maria d’Obarra que està situat al començament del congost del mateix nom, al riu Isàbena.

D’aquest monestir en queden poques restes, encara es pot apreciar la portalada romànica que donava accés a les dependències, els enderrocs no permeten identificar les diverses estances que podia tenir. Les parets d’aquestes construccions tenen una alçada que és del doble de les de l’ermita (fotos 1, 12 i 13).

L’actual ermita és de petites dimensions, d’una sola nau i sense cap estil arquitectònic definit. La façana principal està orientada al sud, on hi ha la porta d’entrada, també una petita finestra rodona que dona llum al cor i per sobre una altra de rectangular on hi ha la campana (foto 14).

Tota l’ermita és de pedra a excepció de la façana sud que està arrebossada i pintada de color blanc, això fa que es pugui veure des de molt lluny i sigui un punt d’orientació de la Serra de Sant Gervàs (foto 1).

Els seus “gois” (goigs) expliquen que són advocats dels trencats (hèrnies de la paret abdominal, especialment de les umbilicals dels nens, que curiosament acostumen a resoldre’s espontàniament quan es fan grandets) (foto 15).

Agraïments:

Àlex de Barreda

Aureli Barrull

Miquel Bailac

Més informació de l’aplec de Sant Gervàs:

https//noticiesdelaterreta.com

www.elcanutdelsmunairons.cat

Bibliografia

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu

BALDIRI BOLLÓ (Vilanova de Meià 1890-Montsó 1973)

On 10 de Juny de 202411 de Juny de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn Etnografia, La Terreta, LLegendes i tradicions de la Terreta recollides per Baldiri BollóDeixa un comentari

El franquisme va truncar moltes trajectòries professionals, la seva repressió es va estendre a persones pel sol fet d’estimar Catalunya, voler el seu desenvolupament i recuperar, per posar en valor, la seva cultura i les seves tradicions.

Baldiri Bolló es considerava fill de Sapeira (la Terreta, Pallars Jussà) perquè la seva família n’era oriünda. Era una persona culta, que va estimar profundament Catalunya, desitjava el desenvolupament del seu petit país (la Terreta i el Pallars), era republicà i antiborbó.

Els seus estudis i recerques van anar encaminats a recuperar les tradicions (balls i llegendes) de la comarca de la Noguerola, com ell anomenava a la vall del riu Noguera Ribagorçana des de Vilaller fins al Montsec, injustament partida per la divisió provincial que es va fer l’any 1833. Una unitat territorial que compartia història, tradicions i llengua i que aquesta disgregació administrativa ho va esmicolar.

Va inventariar i descriure (música i passos) els balls tradicionals que es ballaven als pobles d’aquesta zona:

Sapeira
- Confraria o de majorales
- Esquerranes
- Contrapàs
- De Mocadors
- De la Pila
Areny de Noguera
- Ball del rotgle
El Pont de Suert
- Ball Pla
- Bolanguera
Vilaller
- Ball Pla

També va recollir les llegendes i les tradicions de la Terreta i de la Noguerola que va publicar en les revistes especialitzades d’etnografia i en la premsa local del Pallars Jussà:

El convent dels plans d’Aulàs
El Molí de Sullà
Coves de Sarradell i Espluga Llonga
El graller d’Esplugafreda i del Castellet
Els tresors amagats
El ball de fades de la Paul d’Iscles
L’horòscop de la nit de Sant Joan
El Cos Sant de Sopeira

Va ser una persona íntegra i molt religiosa, que va saber perdonar a les persones que li van fer mal amb denúncies injustes que li van ocasionar que fos represaliat pel franquisme.

Fer un homenatge a Baldiri Bolló és publicar els seus escrits que transcric en el meu blog: www.elcanutdelsminairons.cat per donar a conèixer la seva obra i la seva personalitat.

Baldiri Bolló quan estudiava el batxillerat a Lleida

AVUI FAREM CAGAR LA TRONCA

On 24 de Desembre de 202324 de Desembre de 2023 Per lluiscolomesfigueraIn Etnografia, Festes i tradicions popularsDeixa un comentari

A la Terreta i al Pallars es fa cagar la Tronca la nit de Nadal (fer cagar el Tió a la resta de Catalunya). Aquesta tradició tan popular i entranyable té el seu origen en la nit dels temps i es remunta a l’antiga sumèria, a l’època del egipcis i dels celtes i està relacionada amb el solstici d’hivern.

Alguns estudiosos també la relacionen amb les fogueres que encenien els escandinaus, fetes amb troncs de roure en honor al deu Tro. Dins dels seus mites, l’arbre era el centre de l’univers i la seva vida estava lligada a la del sol. Per això, durant el solstici d’hivern, temien que la foscor derrotés el sol i el tapés, per això, encenien grans fogueres per tal de fer reviure el sol.

Els pobles germànics també encenien fogueres en adoració al déu Thor durant la nit del solstici d’hivern. Les invasions germàniques a la península Ibèrica dels s. III al IV dC podrien explicar l’arrelament d’aquesta tradició a casa nostra.

Un altre origen molt plausible d’aquesta costum seria la relació entre les actuals festes nadalenques amb les Saturnàlies romanes o festa dedicada a Saturn, déu de la sembra i de l’agricultura, que se celebrava del 17 al 23 de desembre. Al s. II dC irromp el culte a Mitra, déu del Sol, i la Saturnàlia es perllonga fins al dia 24, data de la mort del sol, i el dia 25, moment de la resurrecció d’aquest astre, la Natalis Solis invicti. Per aquest motiu la celebració del culte germànic de l’arbre amb aquesta festa romana dedicada al sol es van fondre en una sola.

En el segle IV l’església catòlica celebra per primera vegada el Nadal, transformant el Natalis Solis invicti en la celebració nadalenca i la festa del tronc va passar a ser el Tronc de Nadal. Per aquest motiu es troben referències al tronc de Nadal a Catalunya i a la Ribagorça (tronca o tió), al Pirineu aragonès (toza), al Navarrés (pullizo) o al País Vasc (olentzaro-enborr). Aquesta tradició també es troba al nord dels Pirineus, a Itàlia, a Anglaterra, a Holanda, als Països Escandinaus, etc.

Poques persones coneixen aquesta celebració màgicoreligiosa que està relacionada amb el naixement o el retorn del sol i del solstici d’hivern, però és una festa entranyable que cada nit de Nadal es du a terme en nombroses llars catalanes, on hi han nens i nenes que encara es creuen que la Tronca o el Tió, prèvia bastonada, caga de forma màgica llaminadures i petits obsequis.

A casa Jumperna de Sapeira la Tronca la portava el padrí vell. Buscava una rabassa que havia de tenir un bon forat per poder-hi amagat allò que havia de cagar. Normalment cagava els “tarrons”, que eren dels tous, dels durs i de “girlache”, per menjar-los el dia de Nadal. Aquets “tarrons” s’havien comprat a la fira de la Puríssima d’Areny o a la de Sant Tomàs de Tremp. També li feien cagar alguna ampolla de “xampany”, unes quantes mandarines (que era una cosa més aviat exòtica a la Terreta), una “mosta” de caramels i para de comptar.

La Tronca es posava al foc i començava a cremar per un cantó, als nens se’ns enviava al menjador o a posar els bastons a la cendra de la cuina econòmica i, mentrestant, omplien el forat d’allò que havia de cagar i que tenien amagat a sota del banc del foc.

Les bastonades anaven acompanyades de la cançó típica: “caga tió,……….si no et donaré un cop de bastó !”, (antigament es picava amb els molls del foc) després de tres o quatre rondes s’acabava la festa ja que s’havia d’anar a missa del gall. Es feia a les dotze de la nit i hi assistia tot el poble i, si feia bon temps, també hi acudien els veïns de les masies i del llogaret d’Aulàs, que podien fer una hora de camí d’anada i una altra de tornada per assistir a aquesta celebració els quals es feien llum pel camí amb una llanterna de llauna tota plena de forats.

Casa Jumperna va emigrar a Reus als anys seixanta del segle passat, però vam mantenir totes les tradicions de la Terreta. La primera generació nascuda a Reus va fer cagar la Tronca la nit de Nadal. L’avi Àngel va fer un tronc foradat que tenia totes les funcions d’una bona Tronca (fotos 1 i 2). Als nens se’ls hi deia que la Tronca vivia durant tot l’any a la rourera d’Aulàs i que quan feia fred baixava a Reus. Arribava el mateix dia que fèiem el pessebre, ves quina causalitat !, però els nens s’ho creien. Aquí vam fusionar la Tronca amb el Tió, ja que se li dona menjar uns dies abans per tal que cagui molt (foto 3), cosa que no es feia a Sapeira.

La Tronca arribava un any a casa meva i l’altre a casa del meu germà Josep i tots els 5 nets gaudien de la màgia d’aquesta festa. Enguany, que no hi ha l’avi Àngel, la Tronca també ha baixat de la rourera d’Aulàs i la faran cagar els seus besnéts (foto 4).

Bon Nadal a tothom !!!.

Bibliografia

Joan Amades. Costumari català. Els curs de l’any. Volum I. Salvat Editores S.A. Edicions 62 S.A. Barcelona 1982.

Ramon Violant i Simorra. Obra Oberta, 4. Altafulla 1981.

Malas Olga, Malas Khaled, Ribas Meritxell. Àmbits de psicopedagogia i orientació ÀÁF. 49, novembre 2018 (72-81).

CORONA DE REI

On 27 d'Agost de 202328 d'Agost de 2023 Per lluiscolomesfigueraIn El món del bestiar i del ramat, La Terreta, Remeis i tractamentsDeixa un comentari

Corona de rei (Saxifra longifolia), és una planta autòctona del Pirineu i del Prepirineu que creix entre les fissures i foradets de les roques calcàries situades a la vessant nord. La taxonomia d’aquesta planta ja ens indica el seu hàbitat. La paraula Saxifra prové del llatí i està composta per saxum (pedra) i per franguere (trencar) degut a la creença que aquest vegetal podia trencar les pedres amb les seves arrels.

És una planta perenne, de fulles de color verd, linears o estretament espatulades de 3 a 8 cm de llargada, tenen al seu extrem unes excrescències càlciques de color blanc. El conjunt de la planta forma una roseta basal compactada i aplanada molt vistosa.

Floreix una vegada a la vida, entre maig i juliol, amb la formació d’una tija que pot arribar a fer 80 cm, de la que en surt uns rams que poden tenir més de 500 flors de color blanc, després de la floració la planta mor.

La seva principal propietat medicinal és ser un eficaç remei abortiu, per aquest motiu els pastors la fan servir per ajudar a expulsar la placenta de les ovelles quan tenen alguna complicació després de corderar. Degut a això es considera una planta molt perillosa.

Bibliografia:

Antoni Agelat. Plantes Medicinals del Pallars. 2008.

www.enciclopedia.cat

Consejo Superior de Investigaciones Científicas. http://www.iqb.es

LA NIT DE SANT JOAN A LA TERRETA

On 22 de Juny de 202323 de Juny de 2023 Per lluiscolomesfigueraIn Etnografia, Festes i tradicions populars1 comentari

Aquesta celebració festeja el solstici d’estiu i se celebra arreu dels Països Catalans. El seu origen és pagà i representa una exaltació al culte del Sol i al seu poder de renovació de la Terra.

Joan Amades diu que aquesta festa és la més intensa en costums i creences relacionades amb el solstici d’estiu, moment de l’any on el Sol es troba al punt més alt del zenit i per tant, quan s’assoleix la màxima claror del Sol i el dia més llarg de l’any. El refrany diu: Sant Joan, el dia més gran.

L’activitat més estesa era l’encesa de fogueres. La gent utilitzava les seves flames purificadores per espantar els mals esperits que campaven durant aquesta nit i la resta de l’any. Per aquest motiu, el cristianisme ràpidament va transformar aquesta festa pagana en cristiana en el concili de Constantinoble de l’any 680.

A la Terreta la nit de Sant Joan s’encenien els “faros”. Aquest nom prové del llatí pharus que vol dir fanal o torre d’il·luminació.

Després de sopar, tots els pobles de la Terreta i les seves masies, encenien el faro i es podia veure la llum que desprenia cada foguera dins la foscor de la nit (els pobles no tenien llum elèctrica) (foto 1 recreació).

A Sapeira s’encenia un faro al portal (foto 2 recreació) i un altre al bancal (foto 3 recreació).

La nit de Sant Joan també estava plena de creences i fets extraordinaris que només succeïen en aquesta nit i d’origen totalment pagà. A la Terreta les va recollir Baldiri Bolló als anys trenta del segle passat i són les següents:

Les encantèries del Graller del Castellet que a les 12 de la nit estenien la bugada.
L’herba falaguera que granava al punt de la mitja nit dins del Graller del Castellet.
El ball de fades de la Paül d’Iscles.
L’horòscop de la nit de Sant Joan que servia per saber quina professió tindria el futur marit d’una noia en edat de casar-se.

LA XUNSA (en Pallarés), LA JONÇA (Aphillanthes monspeliensis)

On 2 de Juny de 20232 de Juny de 2023 Per lluiscolomesfigueraIn El món del bestiar i del ramat, Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

Article redactat per Manel Beneria (veterinari)

Es una planta herbàcia perenne, existent en molts indrets de l’entorn de la Mediterrània occidental, amb predilecció d’indrets assolellats, ben drenats, calcaris i pedregosos. Molt resistent a la sequera i al fred.

Floreix a la primavera fins a finals de juny, en anys favorables pot fer diverses floracions.

La flor de color blau es molt bonica, te 6 pètals, i posada a la boca i mastegada te un sabor dolç. La flor en el seu procés de maduració esdevé una minúscula espiga amb unes llavors que al caure al terra sovint ressembren la planta.

Es una planta rizomatosa que vol dir que fa una tija subterrània que va creixen en sentit horitzontal, de la qual emergeixen en sentit vertical les branques que son cilíndriques, visibles exteriorment, en forma de flocs, i que en el seu extrem donen origen a les flors i posteriorment a la llavor. Al llarg de la tija subterrània, creixen en profunditat les arrels.

En la part aèria de la planta coexisteixen branques amb flor i altres en que la flor madura ja ha generat la espiga, floreixen en diferents fases.

Es una planta molt apreciada pels ramaders, especialment pels de bestiar oví. Es un aliment molt nutritiu i apetitós per a ovelles bassibes (no prenyades) i gestants, però no tant convenient per a ovelles lactants, cosa que hem fa pensar que la planta, tant la flor con la part superior de la branca, tenen un valor calòric important però limitat en proteïna. Les ovelles lactants necessiten un aport alimentari important de proteïna de bon valor biològic (aminoàcids sulfurats).

La Terreta es una zona molt ben dotada d’aquesta planta, sobre tot en indrets marginals i en espones de terra eixuta i de poc contingut orgànic.

En una ocasió, tornant de xollar de “pravall”, a prop d’Areny, hi havia un bon ramat d’ovelles a l’altre costat del riu i recordo el comentari del meu pare “no se com cony hi pot haver tantes ovelles per eixos parraus tant aspres i eixuts, i bones que son¡¡¡¡¡¡¡¡¡”, després d’un curt silenci va afegir “això no ho fa sinó la xunça, que n’astà plagat”.

També, bastants anys posteriors, en una conversa amb Aurelio de Quina des Masos, que en pau descansi, vaig rebre una lliçó magistral i única de com conrear la xunsa tot fent menció de diferents maneres segons la primavera climàtica: “quant la xunça ha fet la seua segona o tercera floració, segons el temps (atmosfèric) cal atura-ni lo bestiar en ta que grane; i quant la llaor cau a terra, si ressembre tota sola…………..”.

Sabent l’interès ramader de la Xunsa, cap veterinari, agrònom ni cap institució, s’han preocupat mai del seu conreu ni de determinar el seu valor alimentari. Seria una tasca convenient i fàcil, i pel que fa al valor alimentari, tard o d’hora s’haurà de fer.

Consultada la tesi doctoral (Estudis d’Etnobotànica farmacèutica al Pallars) del biòleg Antoni Agelet, desprès de mes de 500 persones consultades de la zona, en cap cas l’hi han comunicat cap efecte medicinal.

L’HERBA DE SETGE

On 9 d'Abril de 20239 d'Abril de 2023 Per lluiscolomesfigueraIn Etnografia, Remeis i tractamentsDeixa un comentari

El seu nom científic és Ramonda myconi, és de la família de les gesneraceas, gènere Ramonda, de les que n’hi ha tres espècies i únicament la Ramonda myconi es troba a la península ibèrica.

Aquesta planta rep aquest nom en honor al metge i botànic català del s. XVI, Francesc Micó, que la va catalogar per primera vegada.

És una planta herbàcia amb les fulles rugoses i molt peludes, de color verd fort . Les seves flors són hermafrodites, en la corol·la té 5 pètals de color violeta i floreix durant els mesos de maig a juliol. El fruit és una càpsula allargassada que guarda nombroses llavors (foto 1,2 i 3).

Aquesta planta és una veritable relíquia de la flora del període terciari i el seu hàbitat són les roques calcàries i ombrívoles dels Pirineus.

A la Terreta es pot trobar a la part nord de les parets rocoses del Pas d’Escales, del barranc de Canarill, de la Roca de Turmeda, del Congost de Mont-rebei (foto 4) i en molts altres llocs amb aquestes característiques.

Les seves fulles s’utilitzen des de l’antiguitat per les seves propietats expectorants i contra la tos. També té un efecte hipotensor i se li atribueix propietats curatives del fetge i antiinflamatòries de la pròstata.

Les fulles seques es poden utilitzar barrejades amb cendra, en forma de cataplasma, per resoldre una crisi hemorroïdal.

Tot això fa que de l’herba del setge hi hagin moltes dites: “herba del setge, no li cal metge”; “qui gasta fulles de setge, no necessita metge”; “on hi ha setge, no entra el metge”; “el qui pren aigua de setge, no li farà mal el fetge”; “qui coneix el setge no necessita metge”.

* Segons Joan Corominas el nom de setge prové de sedicum (seient), sedere (seure), degut a què aquesta planta està enganxada i aplanada a la roca on creix. També se la coneix com Orella d’os

Bibliografia:

G. Montserrat, M. Gispert, J. Mora. Patogenesia de Ramonda myconi. Revista médica de homeopatia. 2010 (54-61).

Diccionari Català-Valencia-Balear. Institut d’Estudis Catalans

http://floraragon.ipe.csic.es>fichas>especia=myconi

http://floracatalana.cat>flora

EL TREBALL DEL CÀNEM

On 19 d'Octubre de 2022 Per lluiscolomesfigueraIn Etnografia, La TerretaDeixa un comentari

PRECEDENTS I UTILITAT

La planta del cànem produeix un tija que pot mesurar entre 1,5 i 2 metres d’alçada. D’aquest matoll s’extreu una fibra vegetal que va ser molt utilitzada fins l’era de la revolució industrial, ja que d’ella es poden fabricar cordes, espardenyes, sacs, etc. També s’ha utilitzat per fer veles dels vaixells, paper (la primera Constitució dels Estats Units i la seva Declaració d’Independència es van imprimir en paper de cànem) i teixits.

LOCALITZACIÓ, PREPARACIÓ I PRODUCTES

Als pobles de la Terreta hi ha molts topònims amb el mot “canemà”, això vol dir que tenien horts on es plantava aquest vegetal. A Sapeira el cànem es conreava a l’hort del Canemà o de les Basses, ja que allí es podia regar amb facilitat.

A la tardor se segava, es lligava en trosses i es tiraven dins d’una bassa d’aigua (d’aquí el nom de la font del Canemà o de les Basses) (foto 1). Després es treien de l’aigua i es deixaven assecar. Els de casa Botigué de Sapeira tenien una trinxadora que trencava la palla del cànem (foto 2).

Després es pentinava amb una pinta de ferro que tenia unes barnilles d’uns 30 centímetres acabades en punxa. Pentinant el cànem sortien tres tipus de qualitats: l’estopa (fibres curtes, utilitzades per a cordes de baixa qualitat), el clarell (fibres de 20 a 40 cm) i la canal (que tenia les fibres d’1 a 1,5 metres) que era d’una qualitat molt bona.

A la tardor pujaven del País Valencià uns soguers que fabricaven les sogues saumugueres i els gams. També en feia Manelet de Sobrecastell. El lloc on es confeccionaven era al bancal de Sapeira, ja que era un lloc proper al poble, pla i llarg.

El procés consistia primer en filar el cànem per fer el fil o cordó que acostumava a tenir uns 10 metres, i després s’agafaven els cordons i es retorçaven per poder fer la soga. Aquestes podien ser de 3 o de 4 cordons. Els gams eren més curts i menys gruixuts que les sogues. Tot aquest procés de fabricació es feia al bancal (foto 3 -recreació-).

Les sogues saumugueres servien per carregar els animals (sobretot les garbes) i també per estacar les bastides quan es feia una casa. Els gams servien per lligar els cartrons a les “aubardes” (albardes).

Existien els vencills que es feien d’espart i es compraven a Areny o a Tremp. Servien per lligar les garbes, els feixos de llenya, etc. (foto 4).

Quan plovia i no es podien fer les feines del camp, totes les cases aprofitaven per fer vencills de “séguel” (sègol) que servien per lligar les garbes quan segaven.

LA FUSTA

On 23 de Juliol de 202219 de Juliol de 2023 Per lluiscolomesfigueraIn Etnografia, La Terreta, Oficis i transformació de matèries primeres1 comentari

A la Terreta la fusta dels arbres s’utilitzava bàsicament per a la realització de mobles, per tot tipus d’estris tant domèstics, com per treballar al camp o per la construcció, i inclús, s’havien fet travesses pel ferrocarril.

Per treballar la fusta es feien servir diverses eines: destral, serra de mà, serra de cadastre, “trançador”, tribanes, etc. (foto 1)

En funció del que es necessitava s’empraven diferents tipus d’arbres: per la fabricació de mobles de qualitat, s’utilitzava el noguer i el cirerer. Per fer els cargols i caragola de la premsa del vi, la servera, ja que té una fusta molt resistent (fotos 2 i 3).

Del lledoner es feien les “tabarres” de les “aubardes” de les mules, els mànecs de les aixades, les masses, etc., i dels seus llucs els bastons (fotos 4, 5 i 6).

De “l’almudella” els timons de les arreus (fotos 7 i 8).

Del roure es confeccionaven les dogues de les tones del vi, les taules i els taulons pels tribols dels pallers i d’aquesta fusta -de les rouredes d’Aulàs i d’Esplugafreda-, s’havien fet travesses per fitxar les vies del ferrocarril (fotos 9, 10 i 11).

Com que a la Terreta no hi havia pins, les bigues de les cases d’aquesta fusta eren portades pel mètode de l’arrossegament des de l’altre costat de la serra de Sant Gervàs, passant pel coll de la Basseta.

A la Terreta no hi havia cap fuster, la major part de la fusta que es feia era per fabricar taules i taulons que després utilitzava el fuster d’Areny o servien per construir els “tribols” dels coberts i dels pallers de les eres o de les cases (foto 11).

L’obtenció de les taules i taulons es feia de la següent manera: es serrava el tronc del roure amb el “transador” en funció de la llargada i l’amplada de les taules i taulons que es necessitaven.

Pujava Puyet d’Orrit que tenia una serra especial (serra de cadastre). Es buscava una espona alta i es feina una mena de bastida on es col·locava el tronc paral·lel al terra. Es marcava el tronc amb línies paral·leles tibant un fil impregnat amb una pols vermella o blava.

Es començava a serrar seguint la línia marcada. Dos homes a la part de baix que feien baixar la serra i un home a la part de dalt que l’estirava cap amunt. D’aquesta manera s’obtenien els taulons (la fusta dels extrems del tronc) i les taules (recreació fotos 12 i 13).

LES CARBONERES

On 26 de Juny de 202219 de Juliol de 2023 Per lluiscolomesfigueraIn Etnografia, La Terreta, Oficis i transformació de matèries primeresDeixa un comentari

PRECEDENTS I UTILITAT

El carbó vegetal es produeix a l’escalfar la fusta fins a temperatures de 400-700º en absència d’aire, cosa que provoca una combustió incompleta. La seva aplicació més important ha estat com a combustible, ja que el seu poder calorífic és 2,5 vegades superior al de la fusta. Això l’ha fet indispensable per a la producció del ferro en un procés anomenat “la farga catalana”.

El carbó es produeix al crear una barrera física que aïlla la fusta de l’exterior, per evitar que l’oxigen de l’aire la incendiï.

PROCEDIMENT

Els carboners venien de fora de la Terreta. Prèviament s’havia comprat part d’una roureda per tal de tallar els roures i les alzines, que eren la base per poder fer el carbó.

La quadrilla estava formada per 8-10 homes. Si a prop de la carbonera no hi havia una cabana, es feien una barraca amb llenya, boixos, molsa, etc., i es cobria amb terra. En aquesta barraca hi passaven les dues o tres setmanes que durava el procés de tallar la llenya, preparar la carbonera, encendre-la, la cuita, la treta i baixar el carbó.

Amb la destral es tallaven els roures i les alzines, posteriorment es partien en trossos d’uns 80-100 cm i els anaven amuntegant.

Després aplanaven el terreny i començaven a apilar els troncs de forma vertical fent una rodona, anant amuntegant més fileres de troncs fins a completar una estructura de mitja esfera (carbonera anomenada de pila alta o rodona). Es deixava al mig un forat per tal que el fum tingués una sortida. Tota l’estructura es tapava amb boixos i terra.

Començaven a fer foc pel forat del damunt, fent que aquest anés penetrant per tota l’estructura. Els homes anaven controlant el foc fent petits forats a l’estructura per tal d’afavorir el tiratge.

La combustió es controlava per mitjà de senyals externs: els olors i colors del fum que anava desprenent.

La carbonera cremava uns 7-8 dies i després deixaven que es refredés.

El carbó es carregava amb sàrries (uns 70 Kg a cada costat) i es baixava amb matxos des de la carbonera fins a on es podia carregar amb camions.

A Saperia es van fer carboneres a les rouredes del Xiquillo, de Franxo, de Garcia, i de Foquinet i als Gargallons.

El canut dels minairons

Categoria: Etnografia