El cartulari d’Alaó reuneix una col·lecció de documents referents al castell de Guirbi o Gorvi datats a finals del s X. Segons Rubiò i Los es tractaria del castell de Corbins, muntanya situada propera a la Torre de Tamúrcia. En un document de l’any 886 apareix Corbinus que forma part d’un annex de Miralias (Miralles). Aquesta localització datada l’any 879, concorda amb unes terres que tenia Esclua al castell de Miralles dita Curvinus. A partir de l’any 970 es torna a trobar documentació on s’esmenta que en aquest lloc hi ha un castell. A partir de l’any 1020, desapareix tota referència a aquest topònim.
En la convinença entre els comtes Ramon V i Valença amb els seus fills l’any 1070, d’una banda, i Bertran At de Montanyana d’altra, s’esmenta la infeudació d’un castro de Castel Vetre entre Miralles i la Torre de Tamúrcia, que podria ser el castell de Corbins.
Alguns historiadors proposen que aquest castell estaria situat per la zona de la Pedra Fitada. La seva missió seria controlar el coll del mateix nom i d’aquesta manera dominar el camí que porta a Corroncui, per la Creu de Ferri, i a Pinyana i Cadolla, per la serra de Camporan. Caminant per aquesta zona no es troba cap resta de construcció que pogués haver estat un castell. Per altra banda, els documents indiquen que estaria situat a prop de Miralles (des d’aquesta localització fins a la Pedra Fitada hi ha 8 km en línia recta).
A trobar aquest castell hi han ajudat tres coses. En primer lloc, els documents on surt diuen que ha de ser proper al nucli de Miralles. En segon lloc, la toponímia de la zona, la muntanya que està davant de la serra de Sant Gervàs es coneix com el Tossal de Cornells i també per la Torre del Senyor segons l’ICGC. Finalment, el trinomi de població, església i castell, habitual durant l’edat mitjana. A la part oest del Tossal hi ha les restes d’un poblat conegut actualment com la borda de la Cisca (fotos 1, 2 i 3). Proper a aquestes ruïnes es troba l’església de la Mirabella (foto 4) (vegeu: Esglésies, Ermites i Capelles de la Terreta a: (https://elcanutdelsminairons.cat/2022/10/27/esglesia-de-la-mirabella-dels-masos-de-tamurcia/), només cal pujar fins al capdamunt del Tossal per descobrir les restes del castell de Corbins.
Del castell només en queden uns vestigis formats per un conjunt de pedres en una àrea circular i amb una depressió central, sense poder identificar cap més estructura (fotos 5 i 6).
Aquest castell no controlava cap camí de pas, tenia una funció de control i de visualització de tot el territori, ja que tenia vista de 360º de tota la Terreta (foto 7). Mantenia una visió directa amb els castells de Llastarri, Miralles, Espluga de Serra, el Castellet de la Terreta, Aulàs, Sapeira, Orrit, Areny de Noguera i Santa Eulàlia (fotos 8, 9 i 10).
Accés:
Per accedir al castell de Corbins se surt dels Masos de Tamúrcia.
0,0 km: Masos de Tamúrcia, al costat de casa Rafel s’agafa l’antic camí de la Mirabella que actualment s’hi pot passar amb vehicle tot terreny.
0,2 km: A l’esquerra hi ha el pilaret de Sant Pere Màrtir (foto 11), continuem pujant en direcció nord-est. Al llarg del camí trobarem barreres o fil elèctric per evitar que els animals que peixen en aquest indret es puguin escapar, per la qual cosa cal ser respectuosos i tornar a tancar els dispositius que hi trobarem.
1 km: Estem al pla de la Serra, deixem el camí de la Mirabella i prenem la pista que puja en direcció nord, passem per la partida de Comaroure.
1,8 km: La pista agrícola acaba aquí, si s’ha pujat en vehicle tot terreny cal deixar-lo en aquest indret. Es continua en direcció est sense cap camí definit.
2 km: Trobem les restes de la borda de la Cisca (foto 1).
2,1 km: Enmig d’alzines hi ha un petit promontori on es troben les restes de l’antic poblament de Corbins, es poden veure estructures circulars i alguna paret recta (fotos 2 i 3). Girem en direcció sud-est entre les espones dels camps conreats.
2,3 km: Restes de l’església de la Mirabella (foto 4. Sense cap camí definit i camp a través, anem en direcció est guanyant alçada per pujar al capdamunt del Tossal.
2,7 km: Esplanada del Tossal on trobarem les restes del castell de Corbins (fotos 5 i 6).
La primera vegada que surt documentat aquest castell va ser l’any 837. Vers l’any 964 era el centre administratiu i militar que organitzava la vall de Miralles que comprenia els llocs de la Torre de Tamúrcia, Llastarri, la Paül, la Paduleta, l’Espinalb i Corbins entre altres. Va ser sempre cobejat pel veí monestir d’Alaó.
La seva fortalesa fou seu i casal de la destacada nissaga dels Miralles que provenien de la Sarga d’Orrit i eren feudataris del comte Ramon V de Pallars Jussà. A finals de l’edat mitjana la seva baronia va ser ostentada pels abats d’Alaó i com a tals assistien a les Corts del Principat.
El castell de Miralles està ubicat en una curta carena rocosa que acaba en un petit turó situat a 897,6 metres d’alçada, que dona al damunt del barranc del mateix nom (foto 1). Queden poques restes del castell, la torre és quadrangular i gairebé no es troben fragments dels seus murs (foto 2). Estava envoltat per una muralla que ressegueix l’orografia del turó, encara que en queden poques restes (fotos 3, 4, 5 i 6).
A la part sud del castell encara s’hi poden veure les restes del poblat de Miralles (fotos 7, 8 i 9) que en el fogatjament del s. XIV s’esmenta la parròquia de Miralles amb sis focs. Aquest poblament va estar habitat fins al s. XVIII. A uns cent metres en direcció nord, hi ha l’església de Santa Maria de Miralles (foto 10) (vegeu: Santa Maria de Miralles/Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a www.elcanutdelsminairons.cat).
El castell de Miralles controlava el coll de Llastarri (fotos 10 i 11), pas obligatori per passar de la Terreta cap a la Ribagorça i els Pallars pel coll de Sant Roc de Viu.
Accés: Des de la N 230 abans d’arribar al primer túnel de Soperia, s’agafa una pista a la dreta que travessa el riu Noguera Ribagorçana i que condueix al molí de Sopeira i va paral·lela al canal de l’ENHER.
0,0 km: Pont que travessa el riu Noguera Ribagorçana, a l’esquerra i a uns 70 metres podem veure la presa del “contraembassament” de Soperia. Agafem la pista en direcció sud.
0,4 km: Prenem la pista de l’esquerra que va paral·lela al canal de Sopeira a Castissent.
1,3 km: Travessem la canal i prenem la pista que passa just pel davant de Sant Gregori (pal indicador: Santa Maria de Miralles, Llasterri i Adons). A partir d’aquí la pista està en molt mal estat i travessa tres vegades el barranc de Miralles.
3,5 km: La pista ara s’enfila amunt en direcció nord fent vàries corbes per guanyar alçada.
4,3 km: S’arriba a una petita esplanada davant de les restes de l’església de Santa Maria de Miralles. Deixem la pista i agafem un caminet en direcció sud per anar a trobar l’absis de l’església i arribar a la petita esplanada que hi ha a l’entrada del temple. Anem en direcció sud sense cap camí definit seguin la petita carena rocosa que ens portarà al castell de Miralles.
El topònim Llastarri és preromà, segon Joan Coromines prové del basc llastra: palla, herba seca i arri: roqueral o llastro: col·lectiu de plantes.
El poble de Llastarri està situat a 1.211 metres d’altitud, sent el llogaret més alt de tots els pobles de la Terreta.
Apareixen documents on fan palès que les terres de Llastarri eren importants pel Monestir d’Alaó quan les va adquirir i plantar l’any 833. Una donació l’any 930 menciona terres, vinyes, cases, casals, eres, pallers, molins, prats, garrigues, boscos, fonts, horts i arbres, situats al castell de Llastarri. Fins al s. X va pertànyer al pagus d’Orrit, l’any 1217 Berenguer de la Meitat concedí al monestir d’Alaó i a l’abat Berenguer de Cornudella el castell de Llastarri que va estar en poder d’aquest cenobi fins a la desamortització de Mendizabal.
El castell de Llastarri segons l’ICC estaria situat al voltant de l’església de Sant Hilari (fotos 1 i 2). En el catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp, el castell estaria situat al sud-oest del poble entre els Feixants i el pic de l’Àliga. Altres autors el localitzen al penyal que hi ha al mig del poble (foto 3) Encara que no hi ha restes visibles del castell en ambdós emplaçaments, les vistes que es veuen des d’aquest indret del monestir de Santa Maria d’Alaó, de la serra de Sant Gervàs i de la Terreta val la pena fer la caminada (foto 4).
A uns mestres 200 metres del poble i en direcció nord, l’any 1993 quan es llaurava un planell, es va descobrir la Necròpolis de Llastarri formada per diversos enterraments de lloses amb restes òssies humanes (foto 5).
El castell de Llastarri estava situat en un enclavament estratègic per dominar del congost d’Escales. Controlava el coll de Llastarri que era l’únic pas natural per remuntar la riba esquerra de la Noguera Pallaresa per accedir a la Ribagorça.
Accés:
A: Per l’antic camí de Soperia a Llastarri.
0,0 km: Pàrquing del monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira. Es passa pel davant de la porta de l’església i anem a buscar els tres absis, s’agafa la pista en direcció nord fins trobar el pont romànic o pont de Dalt.
0,5 km: Es travessa el riu Noguera Ribagorçana i es camina pel costat de l’estació transformadora, ara el camí voreja les aigües del Contraembassament. 0,9 km: Pal indicador que assenyala el camí que porta a Llastarri. És un camí ample que va pujant en direcció est (foto 6).
1,7 km: S’acaba el terme municipal de Soperia on hi ha un pal indicador que diu “Mirador de Sopeira” (foto 7). Ara es continua per l’antic camí que està indicat amb marques grogues i va ascendint en mig de boixos, roures, alzines i algun faig. A mesura que anem fent camí, tenim de referència les parets de la Roca de la Canal.
2,9 km: S’arriba a un planell on hi ha la Necròpolis de Llastarri (foto 5 i 8).
Aquí girem en direcció sud per una pista agrícola i planejant pel mig dels antics bancals.
3,2 km: S’arriba a les cases del poble de Llastarri on hi ha les dues roques on podia estar situat el castell (foto 9).
B: Per la pista que passa per Santa Maria de Miralles.
També s’hi pot arribar des de Sopeira passant per Sant Gregori, per una pista en molt males condicions, apta només per vehicles 4×4, que puja pel barranc de Miralles que cal seguir durant 9,4 km, però no té l’encant de passar per l’antic camí de Sopeira a Llastarri.
Aquest viatge de Sapeira a Reus, tal com deia en la primera de les onze etapes, ha volgut ser un homenatge de record i de memòria als nostres pares, padrins i padrí vell (besavi), de casa Jumperna i de casa Martí, que van deixar la manera tradicional de viure al poble per cercar un futur millor per a la seva família.
Segons l’arbre genealògic de la nostra família que data de finals del s. XVIII, ens situa sempre en aquest poblet de la Terreta, en un triangle format per Sapeira-Areny de Noguera-Tremp i prou més. Durant segles s’havien guanyat el pa treballant i treballant, lligats al que produïa la terra i la ramaderia, era una economia de subsistència, però el seu món va canviar de sobte a finals dels anys cinquanta del segle passat. Va ser un daltabaix que els treballs del camp no es poguessin mecanitzar per l’orografia del terreny, també van tancar l’estudi (escola), la mestra va marxar i també ho va fer el capellà. No hi havia futur per a les famílies del nostre poble i de la majoria dels llogarets del Pirineu, s’havia de marxar i buscar nous horitzons.
Primer van baixar els pares a buscar feina i comprar un pis a Reus, al barri Fortuny que feia poc s’havia inaugurat, concretament a la urbanització Massó, que estava a l’altre costat del barranc de l’Escorial que en aquella època no estava canalitzat, comunicat per un pont que per no tenir, no tenia ni baranes.
Casa Jumperna va tancar la casa al mes de desembre de 1964, les pertinences d’unes quantes generacions es van encabir en una furgoneta DKV, les altres, la gran majoria dels estris van restar al seu lloc, inservibles, abandonats, però no oblidades.
M’acompanyaven en aquest primer viatge cap a Reus el meu germà Josep, els padrins Agustí i Maria i el padrí vell (José Roy Pagés) que aleshores tenia 84 anys. Els Pares, Àngel i Maria ens esperaven a Reus.
Tinc un record molt viu del meu padrí vell, que es marejava i va fer el viatge recolzant el cap en la padrina i anava dient “m’estic morint !!!”. Quan vam ser a la Riba ja no podia més, el xofer va parar al costat d’un pedrís (foto 1), va baixar i va preguntar si faltava molt per a arribar a Reus, aquest li va contestar que faltava molt poc, aleshores ell va dir: “vatres aneu, que jo ja vinc a peu”.
A la urbanització Massó els carrers no estaven encara asfaltats i quan plovia eren un fangà. Vivíem en un cinquè pis sense ascensor, però en aquella època baixàvem i pujàvem els esgraons de les escales de dos en dos. Teníem aigua corrent i al quarto de bany, un temo elèctric que permetia dutxar-se amb comoditat, unes confortabilitats que no teníem a Sapeira.
L’escola eren uns barracons, el pati era una esplanada i el mateix barranc de l’Escorial !!!. Entràvem a l’aula després de “a formar y a cubrirse” en dues fileres. Cada dilluns el Sr. Jaume ens posava a la pissarra “la consigna”, un eslògan del Règim que calia acatar.
Van passar els anys i els cursos i amb els ensenyaments i els valors que els pares ens transmetien de l’esforç i del treball per cercar un futur millor del que ells van tenir, vam tirar endavant, penso que prou satisfactòriament
Després va venir l’institut i la universitat per encarar un futur professional.
Tant el meu germà com jo ens vàrem casar amb dues reusenques i vam formar unes famílies meravelloses, que tenen les arrels a Reus, encara que alguns visquin una mica lluny i la fuga de cervells i del capital humà d’elit, que pateix el nostre país, ha fet que ara tingui un nebot que és americà i una neboda holandesa.
Avui, que arriba molta gent a la nostra terra per buscar unes millors condicions de vida i poder tenir un futur per a les seves famílies, i moltes vegades són malvistos i menystinguts per un sector de la nostra societat, jo puc dir: també soc immigrant i amb molt d’orgull !!!.
Voldria agrair als amics que al llarg d’aquestes onze etapes ens han acompanyat, segurament han descobert paisatges de l’interior de les comarques lleidatanes desconeguts i molt bonits. A tots ells, moltes gràcies !!! (fotos 2, 3 i 4).
El recorregut d’aquesta etapa transcorre per carrerades agrícoles i no presenta cap dificultat tècnica, ja que és pràcticament plana.
0,0 km: Estació del ferrocarril d’Alcover (aquesta vegada hem tornat ha utilitzar el transport públic) (foto 1). Prenem l’avinguda de Sant Pau en direcció oest.
0,3 km: Avinguda de la Mare de Déu del Remei i girem a l’esquerra per l’avinguda de Catalunya.
0,6 km: Agafem el camí de l’Horta que baixa en direcció sud i sortim del poble (foto 2), caminem per la riba esquerra del riu Glorieta (foto 3).
1,1 km: Travessem la via del tren per un pas sense barreres. A pocs metres passem la carretera C14Z i la C14 per un pas inferior.
1,4 km: Creu i pont dels moros (fotos 4 i 5). La tradició popular atribueix la seva construcció als àrabs, encara que alguns experts consideren que la tècnica constructiva podria ser dels romans. Presenta una sola arcada d’arc carpanell o arc rebaixat.
1,7 km: Agafem la carretera auxiliar de la C14 en direcció oest (foto 6).
4 km: Riera del Burguet, travessem per sota de la C14 i de la via del tren.
4,2 km: Passem la C14Z i entrem a la part sud de la urbanització de les Masies Catalanes, continuem en direcció oest pel mig dels camps de conreu (foto 7) per anar a trobar el polígon industrial Silva que el travessarem d’est a oest.
6,9 km: Travessem el torrent de les Voltes i entrem a la Selva del Camp passant pel costat de la Creu Coberta (foto 8). És una creu de terme gòtica datada al s. XIII que es va cobrir al s. XVI. L’any 1036 es va destruir i el 1953 es va restaurar col·locant una rèplica de la creu del Cantó d’en Vaquer. Travessem el poble seguint la direcció dels carrers d’est a l’oest.
7,9 km: Rotonda del rellotge de sol (foto 9). Agafem la vorera de la carretera T3231 que porta a Almoster.
8,5 km: Prenem l’antiga carretera d’Almoster a la Selva del Camp que ara s’ha transformat en un passeig per a vianants (foto 10).
10,5 km: Deixem la carrerada de vianants que arriba a Almoster i seguim en direcció oest pel camí vell de Reus a la Selva del Camp (foto 11).
11,4 km: Travessem la riera d’Almoster i continuem en direcció oest.
11,6 km: Prenem a l’esquerra el camí dels cinc ponts que va en direcció sud-oest, passem pel mig de camps d’avellaner que en aquesta època de l’any presenten la floració masculina (coneguda pel moc dels avellaners) i les femenines molt diminutes (foto 12).
12,4 km: Agafem en direcció sud el camí dels capellans.
13,2 km: Riera de la Vidalera (foto 13).
14,3 km: Entrem a la urbanització del Pinar i continuem rumb oest fins a trobar l’avinguda de les Torres. Girem en direcció sud per anar a trobar a cercar el camí de Reus a Castellvell.
14,4 km: Pont de Calderons. Inicialment, era un aqüeducte construït al s. XV que conduïa l’aigua d’Almoster a la bassa del Pedró de Reus (actual plaça del Pintor Fortuny). Després s’hi va construir el pont per poder passar el barranc del mateix nom (fotos 14 i 15).
14,6 km: Entrem a Reus pel passeig del Nord.
15,3 km: Plaça d’Almoster. Fi de l’onzena etapa de Sapeira a Reus (foto 16).
Aquesta darrera etapa ha finalitzat amb un bon àpat al restaurant el Círcol de Reus, acompanyats dels amics que al llarg de 213 km hem travessat el país de nord a sud. Moltes gràcies, amics !!! (foto 17).
Les primeres notícies que es tenen d’Enrrense estan relacionades amb les adquisicions del monestir de Lavaix i el castell de Viu, que n’era termenat.
L’any 980 s’esmenta la serra d’Enrens com a fita de l’alou d’Ezo. En les disputes dels dos comtats, el castell d’Enrens era assignat al Pallars Jussà, però malgrat això els homes d’Artau I trencaren la Treva del Senyor i la sagrera de l’església d’Enrens. En l’arranjament definitiu el dia 9 d’agost de 1094, Artau II, la seva dona Eslonça i el germà Ot, venen i commuten el castell d’Enrens a Ramon V i Valença de Pallars Jussà. Al s. XII anà a parar a les mans dels Erill. Al s. XIV tenia 9 focs amb els agregats. A l’any 1553 nomes en tenia 2.
Aquest castell està situat en el punt estratègic entre la Terreta i la Ribagorça. Pel sud controlava el camí que venia des del coll de Llastarri, Casterner de les Olles i el Trepadús, i pel nord-est, el coll de Sant Roc de Viu, que permetia arribar fins a Viu de Llevata, al coll de Perves, Sarroca de Bellera, Senterada i entrar al Pallars Jussà per la Pobla de Segur o al Pallars Sobirà per la Pobleta de Bellveí, Montcortès i Gerri de la Sal. Des del coll de Sant Roc de Viu, en direcció nord, s’arriba a Montiberri i d’allí fins al Pont de Suert passant pel monestir de Lavaix i el castell del mateix nom que està al damunt d’una gran roca.
El castell està totalment ensorrat i les seves pedres han servit per a la construcció de les bordes properes al castell. Carreus ben tallats i de grans dimensions estan escampats per la zona (fotos 1, 2 i 3). Hi ha una paret feta amb pedres fixades amb argamassa que podria tractar-se de la base de la torre quadrangular (foto 4).
A uns 50 metres del castell, al damunt d’una gran roca, hi ha l’església de Santa Maria d’Enrens (vegeu Santa Maria d’Enrens/Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: http://www.elcanutdelsminairons.cat), constituint el conjunt de castell, església i nucli de població típic de l’edat mitjana (foto 5).
Accés:
Per accedir-hi s’ha d’agafar la pista forestal que surt de Viu de Llevata fins al cap de la Faiada de Malpàs.
0,0 km: Just a la part contrària de l’entrada al poble, en direcció oest agafem la carrerada que està cimentada.
0,2 km: A la dreta prenem l’antic camí que puja diagonalment en direcció oest, d’aquesta manera ens estalviem les corbes que fa la pista.
1,3 km: A l’esquerra es troba el pilaret de Sant Roc (foto 6), seguim ascendint fins a arribar al coll del mateix nom.
1,5 km Coll de Sant Roc de Viu, estem al punt més alt (1.148 m sobre el nivell del mar), hem fet 218 metres de desnivell positiu. Deixem la pista que arriba al cap de la Faiada i comencem la baixada per una carrerada agrícola que inicialment coincideix amb el camí del Trepadús (foto 7)
1,9 km: Deixem la pista agrícola i prenem el camí que baixa en direcció oest.
2,3 km: Tornem a trobar la pista.
2,4 km: Deixem a l’esquerra la pista agrícola que arriba fins a Adons.
Continuem pel camí que va baixant sempre en direcció oest.
La Terreta ha estat habitada des de temps pretèrits. Els ibers iacetans van poblar aquest territori des del s. VI aC durant un període de gairebé mil anys (s’han trobat monedes iberes als voltants de Castellet). Es va passar del món iber a la cristianització donat que la romanització va afectar poc els habitants d’aquesta zona.
Els romans van passar per la Terreta a través d’una via secundària que passava per Viacamp, Girberta, Pont d’Orrit, …, que seguint el curs de la Noguera Ribagorçana arribava fins a la Vall d’Aran. S’han trobat làpides romanes als Masos de Tamúrcia i a Sopeira (avui desaparegudes). Les restes més importants del passat romà es troben a l’interior de l’església de Sant Pere d’Orrit, amb dues pedres que es van aprofitar per fer els primers esgraons del cor de l’església. Un estudi arqueològic ha determinat que es tracta de pedra de Santa Tecla, que únicament es troba a Tarragona. És una varietat de marbre de baixa qualitat, per tant, va pujar de Tarraco. Per la grafia que utilitzada és del segle II dC i és el pedestal d’una estàtua. És un regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE.
La cristianització es va iniciar al s. VI, monjos hispanogots des de les seves cel·les serien els veritables organitzadors de la nova religió des del mont eremític de la roca de Sant Cugat, Ministeriolo i la vall de les Celles. Les esglésies es construeixen fora del nucli de població, evidenciant que aquest ja existia abans. La propagació de la catequesi i la vida monàstica es van estendre a partir dels vells centres pagans com Apolotensi (Alaó??).
D’època tardoromana i alt-medieval és el jaciment dels Altimiris (finals del s. V a finals del s. IX) (475-500 dC). És una població que s’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Està situat a 867 m d’alçada, als contraforts de les parets del Montsec d’Ares.
Al voltant de l’església (500-525) han aparegut restes d’habitatges, sitges, llocs per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòt, molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
La invasió musulmana va arribar als voltants del 716-725, va afectar poc a la Terreta, l’ocupació va ser una mena de pacte de fidelitat i de pagament de tributs que recollien les pròpies autoritats locals. La línia d’ocupació real estava situada per sota del Montsec. Això es va establir en el moment que es va aturar la invasió franca l’any 732 amb la derrota dels musulmans en la batalla de Poitiers a mans de Carles Martell.
Es tractava, doncs, d’una ocupació més formal que real. Les valls del Pirineu eren “visitades” per les forces musulmanes en ràpides incursions de càstic, amb el pretext del cobrament dels impostos als quals estaven sotmesos. Per tant, l’ocupació no era permanent ni hi havia cap organització política. Tot això feia que la submissió fos lenta i poc sincera i disposada a trencar el pacte davant de qualsevol signe d’afebliment musulmà.
Aquesta situació es trenca arran de la forta immigració massiva de primera hora cap a les terres del Pirineu, fugint de la dominació musulmana i a la intervenció francesa sobre Saragossa l’any 778 (que va donar lloc a la llegenda de Roldán). També hi van ajudar les primeres rebel·lions dels mateixos musulmans del nord a la recerca d’obtenir la independència de l’emirat cordovès, que en alguns casos, van ser ajudats per cristians de la zona.
L’emirat reacciona amb diverses expedicions a Saragossa i al Pirineu a càrrec d’Abd-Al-Raman I l’any 781 i de Hishram contra els territoris de Suleiman de Barcelona l’any 791, desbaratant les aliances i els compromisos amb els cristians del nord, enfrontant-se a les tropes de Guillem de Tolosa per les terres d’Aquitània. Aquestes revoltes i incursions van causar la destrucció d’esglésies i de monestirs com Alaó, el de Tavèrnoles, el d’Obarra, considerats focus de resistència.
Tots aquests problemes de la frontera van fer que els francs optessin per crear una “marca” al sud dels Pirineus que culmina conquerint Girona l’any 785, la Seu d’Urgell l’any 788, Barcelona l’any 801 i Orrit l’any 802.
El pagus d’Orrit fou confiat al custo de la frontera Aquitana a Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, que fou el primer a intervenir establint contactes amb els caps locals indígenes vers l’any 802. Els comtes de Tolosa dominen el pagus de Pallars i la Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa, l’any 806 convingué amb els habitants d’aquests territoris per regir-los i protegir-los formant part de l’imperi Carolingi.
Seguidament, s’estableix el que es coneix amb la marca Tolosana que és una veritable frontera entre el món cristià i el musulmà a la Terreta. Aquesta línia defensiva estava formada pels castells dels pobles de la Terreta que s’aniran explicant en aquesta sèrie de “Els castells de la Terreta”.
Amb aquesta ocupació es crea un nou ordre social que vertebrarà el territori de la Terreta: el poder de l’església representada pel potent monestir de Santa Maria d’Alaó i el poder comtal amb la creació del comtat de Pallars i la infeudació dels castlans, de les terres i de les persones que estan en el seu territori. Així s’entra en l’era del feudalisme.
Un fet important el va ocórrer quan Ramon Llop (Ramon I) (872-929), obtingué la independència política de Tolosa l’any 872 i va intentar l’eclesiàstica amb la creació d’una nova diòcesi al Pallars l’any 888, futura seu de Roda, per desvincular-se del bisbat d’Urgell que Carlemany havia establert.
Entre 904-908 es van patir trasbalsos i raids en el sector ribagorçà. L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer, passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars destruint els castells de Castissent, d’Aulàs, Sarroca de Bellera, Mola de Baro i arriba fins a Sort. Aquesta campanya va costar la vida a 700 cristians i el captiveri de 1.000, entre ells Isarn, el fill de Ramon I, que va estar presoner a Tudela durant 14 anys fins que va ser alliberat pel seu cosí Sanç Garcés I de Navarra.
L’any 907 Al-Tawil d’Osca va destruir el castell de Roda i quasi arriba a les portes d’Alaó, passant per Campo, on destrueix la seva església i, travessant de la serra del Sis (Coll del Vent) arriba a Alaó.
El va succeir el seu fill Unifred Bernat I (920-955). Ramon II, fill de l’anterior, i la seva dona Garsenda varen establir la seu cardenalícia a Roda d’Isàbena que va ser consagrada sota l’autoritat metropolitana de Narbona pel seu bisbe Aimeric el dia 30 de novembre de 957. El bisbe consagrat va ser Odesind fill de Ramon II i Garsenda.
L’atac àrab perpetrat per les tropes capitanejades pel fill d’Almansur, Abd Al-Málik, l’any 1006 destrueixen Roda i prenen en captivitat el seu bisbe Aimeric, arriben fins a Areny i capturen persones del monestir d’Alaó. Aquesta va ser la darrera incursió musulmana a la zona de la Terreta. A partir d’aquest moment es gira la truita, i són els cristians els que foragiten els musulmans de les terres meridionals. Amb la conquesta del pla de Lleida els segles XI i XII els castells de la Terreta deixen de tenir la funció defensiva pels quals s’havien construït i, a poc a poc, les seves pedres seran utilitzades en les construccions de les cases properes al castell, això va fer que avui molts d’ells pràcticament hagin desaparegut.
Els castells que s’explicaran en aquesta sèrie són:
Castell d’Enrens
Castell de Llastarri
Castell de Miralles
Castell de Corbins
Torre forta de casa Casolà de la Torre de Tamúrcia
Castell d’Espluga de Serra
Castell de Castelleto de la Terreta
Castell d’Aulàs
Castell de Sapeira
Castell de Turmeda
Castell d’Orrit
Castell de Sant Eulàlia
Castell d’Escarlà
Castell d’Espills
A més a més, hi afegiré els d’Areny, Montanyana, Prullans, Torre Amargós, Alsamora i Castellnou del Montsec.
De cada castell explicaré la seva història, els documents on surten, l’estat de conservació, el track per poder-hi accedir i les circumstàncies de com el vaig poder trobar, donat que quatre d’ells es donaven per perduts.
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Jordi Pons i Sala
Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Castell de TurmedaCastell de Santa EulàliaCastell d’Espluga de SerraCastell d’Orrit
Per acabar aquesta sèrie de les esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, faig l’inventari de les capelles privades dels masos i cases fortes del terme de Castissent.
Un fenomen que es veu a la Terreta i sobretot a la part de Castissent és que a finals de s. XVII i durant el s. XVIII es van construir esglésies noves, substituint les que hi havia d’època romànica com és el cas d’Esplugafreda i Castissent, i d’altres es van modificar, com la d’Escarlà. En aquesta època també es van construir capelles als masos aïllats i forts de la zona de Castissent.
Alguna cosa va succeir en aquesta zona, que és pobra en recursos, que va generar una riquesa suficient per poder dur a terme aquestes obres. No hi ha estudis econòmics específics que tractin aquest tema al Pallars, per la qual cosa cal buscar una explicació en el que va succeir a Catalunya i veure si es pot aplicar a la Terreta.
A mitjans del s. XVI s’observa que augmenta la nupcialitat i, conseqüentment, creix la natalitat i també s’incrementa la immigració occitana a Catalunya. Tot això va provocar un creixement demogràfic del 10% anual i la població es va duplicar en cent anys.
L’accés relativament fàcil a la terra va fer que aquest augment de la població se sustentés en l’agricultura facilitant tres coses:
La multiplicació de la retolació de les terres
La intensificació de les explotacions en diverses comarques
L’especialització dels cultius
Tot això va comportar l’àmplia comercialització dels productes agraris amb el conseqüent augment dels preus i de les rendes de la terra.
Juntament amb l’expansió agrària també ho van fer altres sectors: la indústria, la construcció de vaixells per fer front a la demanda del sector comercial i la consegüent generació mercantil. El comerç va ser el catalitzador de l’activitat econòmica: produir per vendre.
Es va establir una potent xarxa interior d’intercanvi tant a Catalunya, com amb la resta de la península i amb l’exterior (comerç colonial).
Intercanvi interior: gràcies al regadiu i a la nova arada (arada vertadera) es va incrementar la producció de vi, d’oli i de cereals amb el consegüent augment dels intercanvis entre les comarques i dels preus.
Un altre element dinamitzador de l’economia fou la comercialització de teixits manufacturats i la seva distribució.
Aquesta distribució també va crear al territori una xarxa d’hostals i mesons al llarg de les carreteres que va contribuir a augmentar la riquesa global del país.
Un altre factor afavoridor va ser l’establiment de relacions regulars amb Cadis, on comerciants d’aquesta ciutat embarcaven els productes catalans cap a Amèrica. Va ser a partir de 1740-43 quan va produir-se la irrupció de la flota mercant catalana en les rutes de les Índies. Així, la presència de vaixells catalans a l’Atlàntic es convertiria en una constant a la segona meitat del segle XVIII. El 1756 un grup de comerciants catalans va rebre l’autorització per crear una companyia que comerciés amb Amèrica: la Reial Companyia de Barcelona que actuaria a Puerto Rico, Santo Domingo, Margarita i Veneçuela. El 1765 les Antilles van obrir-se a la llibertat de comerç i, finalment, el 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com el vi, l’aiguardent, la fruita seca, els teixits de cotó estampats (indianes), els mocadors de seda, el paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.
En una economia de subsistència com era la de la Terreta, es fa difícil de pensar de quina manera es van obtenir els excedents per generar la liquiditat per poder construir aquestes esglésies. Segurament l’economia global va millorar molt i els masos forts van poder construir i dotar-se de capelles privades.
No sé fins a quin punt en la millora de l’economia del país va tenir un paper important la llana obtinguda dels ramats de la Terreta, ja que en la manufactura dels teixits es necessitava, entre altres, aquesta matèria primera.
La parròquia de Sant Baptista de Castissent està formada per un conjunt de masies allunyades, que tenien un bon patrimoni, tant pel que fa a l’extensió de terres conreables com de ramats, que els permetien tenir bons excedents. Això queda palès en la grandària de la casa i dels seus annexos (era, corrals, etc.) i de disposar de capella pròpia i en algun cas de cementiri privat. En l’actualitat moltes d’aquestes capelles estan molt malmeses.
Com que es tracta de capelles privades, només poso una foto i no faig cap referència al lloc on estan ubicades.
Mare de Déu del Roser del mas de Palasí (foto 1)
Sant Vicenç de casa Ensenyat (foto 2)
Sant Germà de casa Miquel (foto 3)
Sant Salvador del mas de Faro (foto 4)
Cementiri del mas de Faro (foto 5)
Mare de Déu del mas Ciutat (foto 6)
Sant Agustí de casa Mostatxo (foto 7)
Mare de Déu de Montserrat o Sant Antoni Abat de casa Batlle (foto 8)
Sant Agustí de casa Carlets (foto 9)
Sant Pere de casa Salze o de casa Aleixó (foto 10)
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
La primera part de l’etapa transcorre des de Montblanc fins a la Riba per l’antiga carretera N240, actualment en desús a causa de la construcció de la C14. Des de la Riba es camina per senderons i pistes de muntanya fins a Alcover.
0,0 km: Estació del ferrocarril de Montblanc (aquesta vegada hem utilitzat el transport públic). Prenem el carrer del batlle Dionís Mestre Serrat i després el de la Muralla de Santa Tecla en direcció oest.
1,0 km: Avinguda del General Prim (foto 1). Aquesta avinguda forma part de l’antiga carretera N240 que passava pel mig de Montblanc (foto 2). Sortim del poble i continuem en direcció sud-oest, actualment aquesta carrerada s’ha convertit en una via agrícola (foto 3).
3,1 km: Tenim una bona vista del riu Francolí, del molí de Llorac i al fons tenim la serra de Miramar (foto 4).
4,6 km: Arribem a la C14, la travessem i agafem la carretera que porta al poble de Vilaverd (foto 5). Tornem a estar en l’antiga N24 que travessava aquesta població. Entrem a Vilaverd pel carrer Major (foto 6). Anys enrere tot el trànsit passava pel mig del poble ocasionant desperfectes en els balcons de les cases, avui en dia encara es poden veure aquestes destrosses (foto 7). Amb la desviació del trànsit per la C14, el carrer Major de Vilaverd sembla gairebé un carrer de vianants.
6,0 km: Sortim del poble en direcció oest. Continuem per l’antiga N240.
7,3 km: Passem el riu Francolí (foto 8) i ens aproximem al congost de la Riba (foto 9), la carretera passa pel costat del Toll Rodó (foto 10).
8,0 km: Entrem a la Riba i anem pel carrer del pont.
8,4 km: Travessem el riu Francolí pel pont de cal Cisquet (foto 11). Abans d’enfilar pel carrer de la Costa Baixa, trobem la marca del nivell que va arribar l’aigua del riu en la riada del dia 10 d’octubre de 1994 (foto 12), imaginar la gran quantitat d’aigua que devia baixar pel riu fa fredor. Continuem pel carrer de la Costa Baixa pujant pels costeruts carrerons d’aquest poble (foto 13) fins a arribar al carrer de Fra Ignasi Carbó que és la carretera TV7044 que va de la Riba a Farena, hem fet 60 metres de desnivell des del pont.
9,2 km: Deixen la carretera en el moment que fa la corba i prenem a l’esquerra un corriol que baixa fent vàries ramanxoles en direcció a la llera del riu (és recomanable seguir el track perquè el caminet està totalment tapat per bardissa).
9,7 km: El camí passa al mateix nivell que el riu Francolí (foto 14), ara es transforma en una carrerada que va ascendint fent grans corbes per guanyar alçada.
11,1 km: Estem a l’Estret de la Riba on podem observar les impressionants estructures de l’AVE en aquest indret: el túnel de la cova de l’Olivera i el pont per travessar el riu Francolí (foto 15).
11,9 km: Arribem al punt més alt d’aquesta etapa (365 m sobre el nivell del mar). Des d’aquest punt podem contemplar el poble de Picamoixons i tot l’Alt Camp (foto 16). Seguim la pista que va planejant (foto 17).
12,1 km: A la dreta trobem una cabana de pedra seca típica d’aquesta zona que està en molt bon estat de conservació (foto 18).
12,5 km: A l’esquerra hi ha una altra cabana de pedra seca de les mateixes característiques que l’anterior (foto 19).
13,1 km: Iniciem la baixada contemplant l’Alt Camp i el Baix Camp, i al mig, el poble d’Alcover (foto 20).
13,7 km: Passem pel costat de les antigues instal·lacions de les incubadores de la granja Vila, actualment un estat ruïnós.
15 km: Passem per sota del pont de l’AVE, a l’esquerra hi ha la via del tren de Reus a Picamoixons i la C14. Prenem la pista asfaltada que porta a les antigues construccions de la granja Vila.
15,3 km: Deixem la pista asfaltada i prenem una pista de terra que surt en direcció oest. Passem per la part alta del polígon industrial Roques Roges.
16,8 km: Trobem la pista asfaltada que ve del mas de Garriga. Continuem en direcció sud.
16,9 km: A la dreta prenem un corriol que baixa al llit del barranc de la Font Major. El travessem i ascendim fins a trobar els primers carrers de la urbanització Mas Gassol. Anem en direcció sud fins al darrer carrer.
17,6 km: Carril bici que comunica la urbanització amb Alcover.
18,8 km: Alcover. Creu de terme del portal de Sant Miquel i porta d’entrada del mateix nom que dona al carrer Major (foto 21).
El nom Castissent prové, segons Joan Coromines, de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell d’en Sanç. Va ser un important baluard defensiu de la Terreta entre els segles X i XI, donat que podia controlar les invasions o ràtzies musulmanes que podien venir del sud (Lleida-Balaguer i Àger) o de l’oest (Benavarri-Graus-Barbastre).
La primitiva església de Sant Esteve es devia construir probablement a finals del s. X o a principis del segle XI com va passar en la majoria dels pobles de la Terreta i va ser transformada totalment al s. XVIII. Està situada a l’altiplà on hi devia haver el castell (actualment no en queden restes) (foto 1).
Els comtes de Pallars Jussà Ramon V i la seva esposa Valença, en feren donació al monestir de Lavaix l’any 1099 (o Arnau I perquè Ramon V va morir l’any 1098) juntament amb les esglésies de tot el terme de Castissent.
De la primitiva església només en queda la paret sud que es va aprofitar per alçar el nou temple (foto 2). La nova església es va construir de tres naus separades per grans pilastres, sent la central més gran i alta que les laterals, totes elles estan cobertes per volta d’aresta barroca (foto 3). En el seu interior s’hi conserva el retaule barroc original. Segurament és l’únic de la zona que es va salvar de la destrucció imposada durant els primers mesos de l’estiu de l’any 1936. Quan el poble va rebre l’ordre de destruir tot el contingut de l’església, els habitants de Castissent només van cremar la imatge d’un sant que estava situada a la fornícula superior (foto 3), deixant la resta intacte. Després de la guerra aquesta imatge es va reposar nova.
La capçalera està orientada al nord i als peus hi ha el cor (foto 4). En aquesta façana s’obre la porta d’entrada que està resolta amb un arc de mig punt adovellat, per damunt de la portada hi ha un ull de bou que dona llum al cor (fotos 5 i 4).
El campanar està situat al mur de migdia i a l’angle sud-oest. És quadrangular, descansa sobre la volta i està coronat amb finestres de mig punt obertes als punts cardinals on hi ha les campanes (foto 5).
El poble de Castissent no té un nucli de població pròpiament dit, està format per un conjunt de masies i masos disseminats pel seu terme, molts d’ells tenen una capella pròpia que depenia de la parròquia de Castissent. Aquestes capelles particulars seran tractades pròximament en un únic escrit.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El canut dels minairons 