El franquisme va truncar moltes trajectòries professionals, la seva repressió es va estendre a persones pel sol fet d’estimar Catalunya, voler el seu desenvolupament i recuperar, per posar en valor, la seva cultura i les seves tradicions.
Baldiri Bolló es considerava fill de Sapeira (la Terreta, Pallars Jussà) perquè la seva família n’era oriünda. Era una persona culta, que va estimar profundament Catalunya, desitjava el desenvolupament del seu petit país (la Terreta i el Pallars), era republicà i antiborbó.
Els seus estudis i recerques van anar encaminats a recuperar les tradicions (balls i llegendes) de la comarca de la Noguerola, com ell anomenava a la vall del riu Noguera Ribagorçana des de Vilaller fins al Montsec, injustament partida per la divisió provincial que es va fer l’any 1833. Una unitat territorial que compartia història, tradicions i llengua i que aquesta disgregació administrativa ho va esmicolar.
Va inventariar i descriure (música i passos) els balls tradicionals que es ballaven als pobles d’aquesta zona:
Sapeira
Confraria o de majorales
Esquerranes
Contrapàs
De Mocadors
De la Pila
Areny de Noguera
Ball del rotgle
El Pont de Suert
Ball Pla
Bolanguera
Vilaller
Ball Pla
També va recollir les llegendes i les tradicions de la Terreta i de la Noguerola que va publicar en les revistes especialitzades d’etnografia i en la premsa local del Pallars Jussà:
El convent dels plans d’Aulàs
El Molí de Sullà
Coves de Sarradell i Espluga Llonga
El graller d’Esplugafreda i del Castellet
Els tresors amagats
El ball de fades de la Paul d’Iscles
L’horòscop de la nit de Sant Joan
El Cos Sant de Sopeira
Va ser una persona íntegra i molt religiosa, que va saber perdonar a les persones que li van fer mal amb denúncies injustes que li van ocasionar que fos represaliat pel franquisme.
Fer un homenatge a Baldiri Bolló és publicar els seus escrits que transcric en el meu blog: www.elcanutdelsminairons.cat per donar a conèixer la seva obra i la seva personalitat.
Baldiri Bolló quan estudiava el batxillerat a Lleida(Baldiri Bolló tocant l’acordió amb la seva família de Sapeira (Casa Bolló i casa Martí)
Aquesta església, juntament amb les del terme de Castissent, van ser donades pels comtes de Pallars Jussà, Ramon i Valença, al monestir de Santa Maria de Lavaix l’any 1099.
L’advocació actual d’aquesta església no és l’original. Inicialment, estava dedicada a Sant Pere i devia ser la capella del nucli de les masies dels Masions quan antigament era un antic poblat.
És un edifici molt senzill, d’una sola nau coberta amb estructures de fusta i lloses amb llates. A l’est hi ha l’absis semicircular que està parcialment enterrat pel desnivell del terreny, amb una finestra d’espitllera que està cegada a la part interior (fotos 1 i 2). La porta d’entrada està situada a la paret sud i està resolta amb dovelles de tosca (foto 3). A la façana de ponent s’obre una petita finestra en forma d’espitllera que també està cegada per la part de dins (foto 4). L’interior del temple està parcialment arrebossat amb nombrosos grafits i algun vestigi de pintura mural vermella (foto 5).
Les parets exteriors estan fetes amb paraments de reble molt irregulars i sense cap ornamentació, per tot el que s’ha descrit, ens indicaria que es tracta d’una obra romànica rural del s. XI (fotos 1, 3 i 4).
Aquesta església és una de les més boniques d’aquest territori, les lloses del llenat estan a punt de caure (fotos 6 i 7), si això succeís, aquesta esglesiola es perdria per sempre més. Caldria una actuació immediata per poder-la salvar, s’han fet gestions amb els organismes oficials del territori en les diferents legislatures, sense obtenir cap resposta a hores d’ara.
Accés: Des de la carretera que va a Castissent, al km 1,8 s’agafa un trencall en direcció est on surt una pista que està en molt mal estat i s’arriba al mas de Pere (km 2,3), la carrerada es fa perdedora, puja una mica més i després gira cap al sud-oest. A 2,7 km veiem l’absis de l’església.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Al turó de Montserbós (foto 1) hi ha dues capelles (foto 2), les referències documentals d’aquesta església es poden confondre amb la situada en la part inferior del monticle, a només 150 metres de distància, que es va explicar en l’anterior entrada al blog (www.elcanutdelsminairons.cat; Mare de Déu de Montserbós (capella inferior) ) (foto 3).
La capella superior (foto 4) és un edifici de grans dimensions que està molt malmès. És d’una sola nau amb dues capelles laterals que li configura una forma de creu llatina i un absis orientat a l’est parcialment ensorrat (fotos 5, 6 i 7).
La coberta era de canó reforçada amb dos arcs torals, amb dues capelles laterals que tenen la part interior de forma semicircular i al centre hi ha una finestra en forma d’espitllera amb l’arquivolta graonada (foto 7). Aquesta configuració feia que des de l’interior del temple semblés que hi havia tres absis semicirculars. Tant la coberta de la nau com la de les capelles laterals estan totalment enfonsades. L’absis és semicircular i probablement estava cobert amb volta de quart d’esfera, donat que la part central està caiguda no es coneix quin tipus de finestra podia tenir (foto 7).
A la façana sud s’obre la porta d’entrada amb un arc semicircular on les dovelles han estat espoliades (foto 8). En aquesta paret s’obre una finestra amb un arc de mig punt adovellat i de doble esqueixada (foto 7).
L’aparell constructiu està format per carreus ben tallats, allargats i disposats en fileres uniformes. Totes aquestes descripcions ens indiquen que aquesta església es va construir al s. XII.
Montserbós (1.003,9 m) i el Tossal Gros (1.085 m) són la referència paisatgística de la contrada de Castissent (fotos 1 i 10).
Accés: Carretera C1311, al Km 7,7 en direcció a Tremp, a la dreta surt una pista que al cap d’1,1 km s’arriba al Tossal de Montserbós on es troba la capella inferior. Es continua en direcció sud ascendent pel perfil del tossal fins arribar a la capella superior (1,31 km) (foto 4).
Claramunt va ser agregat al municipi de Castissent l’any 1847, posteriorment aquest territori va formar part de l’ajuntament d’Eroles al 1877. L’any 1940 torna a canviar la capitalitat municipal per Fígols de Tremp, finalment al 1970 va ser agregat a Tremp.
Tots els canvis administratius que hi ha hagut al llarg dels anys demostren la poca població que ha viscut en aquesta contrada i que estava disseminada en una gran extensió de territori. El despoblament definitiu va començar a partir dels anys seixanta del segle passat.
El poble de Claramunt està situat al capdamunt d’un turó rocós que fa que sigui una vila closa (fotos 1,2 i 3). Les cases estan construïdes perimetralment a la roca (fotos 3 i 4) i disposa d’un únic carrer central, amb una porta d’accés situada a l’extrem sud i el tanca l’església per l’extrem nord.
L’església de Sant Pere és un edifici d’una sola nau coberta per una volta de canó semicircular reforçada per dos arcs torals. La capçalera està formada per un absis quadrangular adaptat al terreny on està construït, cobert amb volta de canó que s’obre a la nau amb un arc triomfal. Conté dues finestres de doble esqueixada, una s’obre a la paret est i l’altra al mur sud (fotos 5 i 6). L’absis s’obre amb una porta a la sagristia que està adossada al mur nord de l’església (foto 6).
A la paret de migjorn s’obren dues portes amb un arc de mig punt, una de les quals està cegada. No s’ha trobat cap explicació a la presència d’aquestes dues portes en un tram tan petit de paret, una cosa similar apareix a l’església de Sant Jaume del Cas (Vall d’Àger-la Noguera). La porta d’entrada està aixoplugada per una galeria porxada que s’obre a un pati que devia ser l’antic fossar (foto 7).
El campanar es va construir al damunt de l’absis en una època posterior, és quadrangular i després es transforma en octogonal, amb una finestra oberta a cada punt cardinal (fotos 5 i 6), pràcticament idèntic al campanar de Sant Joan Baptista d’Escarlà (veure Sant Joan Baptista d’Escarlà a www.elcanutdelsminairons.cat).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està bastit amb llosa del país.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s. XI i principis del s. XII (construïda a principis del s. XII però amb els models constructius arquitectònics del s. XI.
Actualment no es pot accedir a l’interior de l’església, ja que el carrer està tallat a causa del perill d’enfonsament de les cases del costat, per aquest motiu no hi ha fotos de l’interior del temple.
Accés: Carretera 1311, Km 11,5 agafar el trencall de Clarament que està a 5,3 km.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
La Vileta és un llogaret format per una antiga caseria de població disseminada que formava part del poble de Claramunt, posteriorment va ser agregat al municipi de Fígols i des de l’any 1970 pertany a Tremp. Actualment les seves cases estan en un estat ruïnós (fotos 1, 2 i 3).
L’església de Santa Llúcia és un edifici d’una sola nau, amb volta de canó de perfil semicircular i reforçada amb tres arcs torals (fotos 4 i 5). La capçalera original devia estar formada per un absis semicircular orientat a l’est que ha desaparegut i que va ser substituir per una paret recta, però es conserva l’arc presbiteral que obria l’absis a la nau (foto 6).
La porta original estava situada a la paret nord i comunicava amb el cementiri, actualment està cegada i amagada dins del cor (foto 7). L’actual porta s’obre a la paret de ponent on hi ha una finestra d’una sola esqueixada modificada sobre una d’original de doble esqueixada (foto 8).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està construït amb llosa del país (foto 11), l’estat actual de conservació és dolent.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s.XI i principis del s.XII (construïda a principis del s.XII però amb els models constructius arquitectònics del s.XI.
Accés: Des de la carretera 1311, al quilòmetre 10,5, s’agafa una pista que surt en direcció nord, seguint aquesta carrerada s’arriba a la Vileta al cap de 970 metres.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El Pont de Montanyana. A l’edat mitjana la població d’aquest territori s’aixoplugava al poble de Montanyana i per poder travessar el riu Noguera Ribagorçana hi van construir un pont romànic. Quan va desaparèixer el perill sarraí, a poc a poc, es va establir un nucli de població a la riba esquerra d’aquest riu que es va anomenar el Pont de Montanyana. Amb el temps el nombre d’habitants va créixer i es va fer necessari la construcció d’una església que es va dedicar a Sant Armengol.
Aquest pont romànic va ser destruït durant la Guerra de Successió juntament amb el d’Orrit (als voltants de 1710?). A finals del s. XIX o a principis del XX se’n va construir un de nou del tipus penjant. El dia 3 d’abril de 1938 les tropes de l’Exèrcit de la República el van destruir per evitar que les forces feixistes poguessin avançar en direcció a Tremp. El dia 9 del mateix mes, la companyia de sapadors de la 63 Divisió del Cos de l’Exèrcit de Navarra el va reconstruir.
Aquesta etapa del camí té l’encant de travessar el congost de Mont-rebei que està format per les impressionants parets verticals que tenen una alçada superior als 500 metres. Era l´únic congost dels grans rius del Pirineu català que no era transitable, la qual cosa dificultava enormement la comunicació de la vall d’Àger amb la part de la Ribagorça catalana. Per aquest motiu la Mancomunitat de Catalunya, dins del Pla Orgànic de Vies de Comunicació, va obrir un camí excavat a la roca l’any 1924.
La construcció del pantà de Canyelles en la dècada dels seixanta del segle passat va provocar que aquell camí quedés negat sota les aigües. La despoblació de la zona i la poca utilització va provocar que ningú se’n preocupés i quedés oblidat, fins que el lingüista, escriptor i activista cultural, Jordi Mir Parache va publicar una sèrie d’escrits al diari Avui l’any 1977, per reivindicar aquest camí i el pas entre les dues comarques. Això va provocar que l’empresa ENHER en construís un de nou de les mateixes característiques, però uns metres més amunt i lluny del nivell màxim de l’embassament. Avui aquest camí és un atractiu turístic de primer ordre i un important motor econòmic d’aquesta zona.
0,0 km: Travessen el pont penjant (foto 1).
0,2 km: Plaça major. Agafem el carrer de l’Arrabal i continuem en direcció sud.
0,7 km: Agafem la C1311 durant 100 metres.
0,8 km: Prenem la carretera d’Alsamora (foto 2) i continuem en direcció sud.
2,8 km: A l’esquerra surt la carretera que va a Castissent (foto 3). Aquest poble està situat a 2,8 km i el seu nom prové de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell de Sanç. Va ser el baluard defensiu per la banda sud i oest de la Terreta fins al s.XI.
3,4 km: A la dreta es pot veure el mas de l’Agustina (foto 4) i a l’esquerra hi ha l’accés a la central hidroelèctrica del Pont de Montanyana que produeix electricitat amb l’aigua que surt de Sopeira i durant 23,5 km traspassa tota la Terreta.
4 km: A la dreta es pot veure la sortida de l’aigua del desguàs de la central del Pont de Montanyana (foto 5).
5,6 km: A l’esquerra i a uns 80 metres, hi han les restes de l’antic molí fariner del mas de Mont-rebei (foto 6). Degut a l’obertura del camí que va construir la Mancomunitat de Catalunya l’any 1924, la seva activitat molinera es va incrementar considerablement. Això també va succeir durant els primers anys de la postguerra, en aquest cas, treballant de nit per evitar la requisa de la farina que va imposar el Règim.
5.8 km: La carretera fa una corba a l’esquerra. Al davant hi ha les restes del mas de Mont-rebei, casalici del s. XVI-XVII que tenia capella i cementiri propi, la qual cosa indica la importància d’aquesta masia (foto 7).
7,5 km: Mirador de les llúdrigues (foto 8) on es pot gaudir d’unes vistes fantàstiques, tant del congost (foto 9), com de l’església romànica de Girbeta.
7,9 km: Lloc de control de pas de vehicles de la Reserva del Congost de Mont-rebei que gestiona la Fundació la Pedrera (foto 10).
8,2 km: La Masieta, punt d’informació i pàrquing de vehicles. Prenem el camí més proper al riu i continuem en direcció al sud. Davant tenim el Congost de Mont-rebei (foto 11). El senderó va ascendint una mica i transcorre proper al riu. Comença a ser aeri.
10 km: Pont penjant que va bastir l’ENHER als any 70 del segle passat quan va construir el camí superior (foto 12) en substitució del que va fer la Mancomunitat de Catalunya l’any 1924. Comença el tram de 1,2 km més espectacular del congost de Mont-rebei. El camí està excavat a la roca, té una amplada d’aproximadament un metre (fotos 13, 14 i 15) i en alguns trams hi ha una línia de vida per millorar la seguretat del tram.
11,9 km: A l’esquerra i a uns 15 metres d’alçada hi ha la cova de la Colomera. Per pujar-hi no hi ha cap problema ja que està equipada amb una cadena i uns graons de ferro (foto 16). Prospeccions arqueològiques han determinat que aquesta cova va ser habitada durant els períodes neolítics i l’edat de bronze inicial.
12,4 km. S’acaba el camí excavat a la roca i continua un senderó que va guanyant alçada.
13 km: A la dreta baixa el camí que porta al pont penjant del congost del Sieguer, situat a uns 600 metres d’aquest punt i després a les escales de Montfalcó (foto 17). Continuem en direcció sud, ara el camí s’endinsa dins del bosc de la Boïga de la Jaumeta i, a poc a poc, es van trobant els antics bancals de conreu del mas de Carlets (foto 18).
14,2 km: Font del Rajolí. Actualment degut a la gran sequera no raja ni una gota d’aigua (Foto 19).
14,4 km: Mas de Carlets (foto 20). Punt de descans dels veïns de la vall d’Àger que anaven a moldre el blat al molí de Mont-rebei. Encara s’hi pot veure el forn semicircular, testimoni de l’autosuficiència que havia de tenir la família que allí hi vivia (foto 21). L’any 1973 el darrer propietari del mas va anar a viure a Corçà. Des de 1989 al 2000 va fer les funcions de refugi de muntanya obert.
14,8 km: Pas del Guiler. Punt més alt de tot el recorregut (762 m). Les vistes cap al nord i cap al sud són esplèndides (fotos 22 i 23). El camí ara inicia la baixada per passar per sota dels cingles de la serra del Mill.
15 km: Una mica més amunt del camí es troba la cova de Tonya.
16 km: Pas del Mill (foto 24). El camí va baixant fent diverses ramanxoles.
17 km: Masia de la Pardina (foto 25). Continuem baixant fins a travessar el barranc del mateix nom. S’inicia la pujada fent ramanxoles pel mig de l’obaga de la Pardina fins a travessar la serra de Cantaperdius. Tenim al davant la Mare de Déu de la Pertusa i les restes del castell (foto 26).
18 km: Esplanada de l’antic pàrquing de la Pertusa (foto 27). És molt recomanable agafar el senderó que surt en direcció oest per anar fins a l’ermita.
18,3 km: A l’esquerra i enlairat al damunt de la roca hi han les restes del castell de la Pertusa que pertanyia a la Canònica de Sant Pere d’Àger, domini d’Arnau Mir de Tost (foto 27).
18,6 km: Mare de Déu de la Pertusa. Construcció romànica del s. XI-XII (foto 28), actualment està molt ben conservada gràcies a una recent restauració.
19 km: Esplanada de l’antic pàrquing de la Pertusa. Agafem la pista asfaltada en direcció sud est que porta a Corçà.
21 km: Corcà. Poble que ha crescut als peus del tossal rocós on hi han les restes de l’antic castell datat a la primera meitat del s. XI (foto 29). Aquest lloc serà la sortida de la tercera etapa de Sapeira a Reus. Fi de la segona etapa (foto 30).
Aquesta vall actualment està totalment despoblada, antigament estava habitada per diferents masos aïllats i força importants, ja que molts d’ells disposaven d’una capella pròpia construïda durant el s. XVIII, en un moment de bonança econòmica que va tenir aquesta zona.
El mas de Toríbio és una masia que pertanyia al terme de Claramunt, municipi de Fígols de la Conca i actualment forma part del de Tremp. La capella de Santa Anna pertanyia a la parròquia de Castissent.
La masia està formada per un habitatge de grans dimensions amb una era envoltada de corrals. La porta d’entrada és de mig punt amb grans dovelles i l’edifici tenia una planta baixa, un pis i un tribol (foto 2). Està construïda amb pedra del país rejuntada amb fang sense arrebossar, la qual cosa fa que quan hi entra aigua a la paret aquesta es desfà i es destrueix (foto 3 ). A la part baixa del mur nord s’hi poden veure unes espitlleres que devien servir per protegir la casa en les èpoques convulses que va patir el país (foto 4 ).
Al costat de l’antic mas s’ha construït una nova casa (foto 5).
Santa Anna és la capella del mas, està aïllada, és de petites dimensions, rectangular, orientada de sud a nord i construïda sense cap estil arquitectònic definit (fotos 6 i 7)
La porta d’entrada està situada a la paret sud, amb grans dovelles, a sobre hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull. La coberta és de volta de canó i tota la capella està arrebossada. La part frontal està pintada amb blauet i al mig hi ha una petita fornícula on hi ha una imatge moderna de la santa (foto 8 ).
El cementiri del mas està adossat a la paret de ponent i al costat de la porta hi ha una làpida que recorda el noms de les persones enterrades en aquest fossar des de l’any 1827 i fins al 1955 (foto 9 ). A la façana de llevant s’obre una petita finestra formada per quatre pedres (foto 10).
Accés:
Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’ENHER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Fita de pedra que indica el mas de Toribio (foto 11).
7,6 Km: Santa Anna del mas de Toríbio.
Bibliografia:
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
És una església aïllada que es troba a la Solana del Terrat, entre els barrancs dels Masets i el de la Vileta (foto 1), a la part nord-est hi han les restes de les cases de Fumàs i de Terrat i al est la nova casa del mas de Fumàs (fotos 2 i 3).
És una esglesiola romànica d’una sola nau amb volta de canó parcialment enfonsada i absis semicircular, cobert per un llenat enllosat amb lloses del país (fotos 4 i 5). A la paret de ponent hi ha un campanar d’espadanya mig caigut i una finestra en creu (foto 6).
L’aparell constructiu és de carreu allargat, ben tallat i escairat, ordenat en fileres uniformes i regulars (foto 6).
L’absis conté una finestra de doble esqueixada, amb les esqueixades graonades (dues arquivoltes a l’exterior i una a l’interior) i un fris d’arcuacions llombardes resoltes (d’una manera arcaica i matussera) amb timpans formats per un únic bloc de pedra, això fa pensar que va ser construïda a principis del s. XII però amb els models constructius arquitectònics del s. XI (fotos 7 i 8).
La porta d’entrada està situada a la paret nord, on hi ha el petit cementiri. Està resolta amb un arc de mig punt que neix d’una imposta, emfatitzat exteriorment per una arquivolta en degradació a mode de guardapols (fotos 9 i 10).
A la paret sud hi van obrir als s. XIII-XIV una capella amb un arc apuntat, segurament de la mateixa època és la pila baptismal de grans dimensions, d’una peça i rodona (fotos 11 i 12).
Les parets interiors estan parcialment enguixades amb pintura d’època recent, sense cap valor artístic que ha sofert un acte vandàlic no fa gaire temps (foto 13). Al costat de la porta d’entrada ni ha la pila de l’aigua beneïda (foto 14).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Accés: Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’EHNER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Trencall a la dreta del mas de Toribio. Continuem en direcció nord.
8,7 km: Deixem la pista que va al mas de Fumàs nou i agafem el camí a l’esquerra.
Està situat a l’antic lloc de Prullans, on es troben les restes d’una torre rodona (foto 1) envoltada d’una muralla amb espitlleres (foto 2) i en el seu interior si poden veure rastres d’edificis (foto 3). L’any 1381 hi havien quatre focs.
Aquesta església va ser una de les que van fundar al terme de Castissent els comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença l’any 1099. Va ser donada al monestir de Lavaix i estava sufragada per la parròquia de Castissent.
És un edifici d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada (foto 4). L’arc presbiteral arranca en una petita motllura bisellada (foto 4). L’absis té una finestra d’una sola esqueixada i està coronat amb un ràfec bisellat aguantat per unes petites mènsules. Aquesta ornamentació apareix en altres esglésies de la Terreta (foto 5). Aquest ràfec es troba al voltant de l’absis i de la paret sud (foto 6). La porta està situada al mur oest i està aixoplugada per un porxo de construcció posterior. A la façana sud s’hi va obrir una finestra en època posterior (foto 7). L’estil arquitectònic és de finals del s. XI, però la seva construcció ja és del s. XII.
En el seu interior s’hi venera la imatge de Sant Roc (foto 8). Inicialment tenia com a patró a Sant Esteve, que era un sant habitual duran l’edat mitjana i demostra els lligams d’aquesta demarcació amb el passat carolingi del s.IX, quan depenia del bisbat de Narbona. En aquest territori hi han cinc esglésies dedicades a aquest protomàrtir[1]: Sant Esteve de la Sarga d’Aulàs, Sant Esteve del mas de Barreda, Sant Esteve d’Esplugafreda, Sant Esteve de Castellnou del Montsec i Sant Esteve d’Alsamora.
Sant Roc va néixer a Montpellier sobre el 1300 i va peregrinar a Roma coincidint amb la gran epidèmia de pesta que hi va haver a mitjans del s.XIV, allí va ajudar als malalts empestats i finalment també es va contagiar.
Aquesta epidèmia va provocar la pèrdua d’entre un quart i un terç de la població europea, es calcula que es va passar de 80 milions a 50 millions, és a dir, hi van haver uns 30 millions de morts.
Per evitar propagar la malaltia es va amagar en un bosc al costat d’un riu, estava ple de nafres i un gosset cada dia li portava un panet i li llepava les ferides fins que es va curar. Va ser beatificat l’any 1584.
El simbolitzen amb un bastó, un gosset i les nafres. També és un dels patrons dels pelegrins, d’aquí la vieira de pelegrí de Sant Jaume que porta a la capa i al barret. També es advocat del còlera, i altres epidèmies, de la ràbia, del mal de peus i de genolls, de les nafres i de tot tipus d’accidents. Protegeix als presos malalts, als metges, als farmacèutics i als enterramorts. Com es pot veure és un sant molt polivalent.
És possible que els habitants de Prullans canviessin l’advocació de la seva església durant l’epidèmia que va fuetejar aquest territori en el transcurs de la Guerra del Segadors[2] per veure si el nou sant hi podia fer alguna cosa més que Sant Esteve.
Accés:
0,0 km: Des de la plaça major del Pont de Montanynana se surt en direcció sud pel carrer de l’Arrabal fins a trobar la carretera C1311.
0,5 km: Carretera C1311, continuem per aquesta via en direcció sud.
0,7 km: A l’esquerra surt el camí que inicialment puja i després continua ascendint en direcció sud.
1,1 km: El camí gira en direcció nord i va a trobar la part inferior d’un bancal que seguirem duran uns 300 metres.
1,4 km: Església de Sant Roc i antic poblat de Prullans (foto 9).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
[1] Sant Esteve es considera protomàrtir ja que va ser el primer deixeble que fou martiritzat.
[2] Epidèmia de pesta que va fuetejar Catalunya i Aragó entre 1650 i 1654, provocant la mort d’una cinquena part de la població.
Aquest camí comunica la Terreta amb Tremp. Inicialment era un camí secundari, però entre el 1716 i el 1718 les autoritats militars borbòniques el van arranjar i ampliar per tal de facilitar el pas de trens d’artilleria entre dues places militars importants d’aquella època, com eren Areny de Noguera i Talarn*.
La gent de la Terreta l’utilitzava per anar a Tremp a mercat o a resoldre temes administratius (jutjat, notari,..). Per aquest camí també pujava tot el tragí de la Conca de Tremp que portava, entre d’altres coses, oli i vi cap els pobles de la muntanya que no podien conrear aquests productes. Però la despoblació dels anys 60, la utilització de la C-1311 i la construcció d’una pista forestal per repoblar de pins tota l’obaga del Codó va provocar que aquest camí es deixés d’utilitzar i pràcticament es perdés.
Desbrossar el camí i fer-lo novament transitable ens va costar, a l’Associació de Veïns de la Terreta, un any de feina. Ara està recuperat i senyalitzat amb marques grogues des de Sapeira fins a Tremp, per tal que sigui una ruta més, per gaudir del patrimoni paisatgístic i històric del Pallars Jussà.
Recórrer aquest camí em recorda quan els meus pares i padrins l’havien de fer sovint, quan la mesura del temps i de les dificultats eren molt diferents a les actuals. També em venen a la memòria les històries que ens explicava la nostra padrina, de les penes i dels treballs que passaven quan el camí estava nevat i l’havien de fer amb espardenyes i mitjons de llana, que era l’única protecció que tenien per als peus. O les històries que ens contaven de petits, de les rècules de 14 o 15 mules i matxos, carregats amb bots de vi i d’oli, vigilant de no “trepussar” amb els rocs del camí i també dels crits, renecs i les buscallades dels mossos que les conduïen quan el camí s’empinava.
Fer aquest camí em fa gaudir de la diversitat que ens ofereix la natura: fer supo supo amb una guineu o escunçar-te amb un galapat en les zones més ombrívoles i humides o les impressionants vistes que es poden veure al llarg del recorregut, que compensen amb escreix les pujades que hi ha fins a la serra Mitjana i la llarga baixada fins a Tremp. A mitja pujada, es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i, més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit. A l’arribar al cap de la serra Mitjana, la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc; a l’oest, la serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses; a l’est, la Roca Foradada i el Picó del Codó i de la Seuva; i, al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs, on, quan s’escunça l’hivern, algunes vegades també hi podem veure la boira que jau a tota la plana i, a l’estiu, la calitja.
Aquest escrit es va publicar a: Sendèria número 43, febrer 2018
“Una caminada amb…. Lluís Colomés (metge)”.
*Miquel Bailac i Jacinto Bonales. Camins històrics del Pallars Jussà.
Àmbit Territorial: la Terreta, Sapeira, ajuntament de Tremp, Pallars Jussà.
0,0 km: Sortim de la plaça de Sapeira, agafem el camí dels horts i creuem la pista en direcció est (pal indicador). El senderó passa pel barranc de Canarill, el de la Llera o de la Capella i traspassem el bosc de Turmeda (fotos 1 i 2), fins arribar a la pista forestal que va d’Esplugafreda a Talarn.
1,9 km. Continuem per aquesta pista que s’enlaira i passa pel costat de l’entrada del Botet de Casa el Rei que queda a la dreta, des d’aquí es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit (foto 3). A l’esquerra podem observar les coves dels antics corrals del poble i les parets verticals de conglomerat de la serra de Campimini (foto 4).
3,3 km: Deixem la pista per agafar l’antic camí, creuem el barranc dels Botets i s’inicia una forta pujada en direcció sud.
6,1 km: Passem la Llau Fonda.
6,7 km: Arribem al cap de la Serra Mitjana. Des d’aquí la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc. A l’oest la Serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses. A l’est la roca foradada i el Picó del Codó i el Picó de la Seuva. I al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs (fotos 5 i 6).
Ara el camí va descendent, en alguns trams coincideix amb la pista forestal, i en altres baixa en diagonal creuant-la varies vegades.
8.6 km: Es passa pel Caragol (foto 7).
10.5 km: Trobem la carretera que ve de Gurp. Ara el camí va per la mateixa carretera (foto 8).
12.5 km: Fem cap a les instal·lacions de l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials.
15,7 km: Arribem a la font de Talarn. Des d’aquest poble fins a Tremp, el camí antic passava pel costat de la C-13. Nosaltres recomanem agafar el camí del Itinerari 1: Dilluns a Mercat, del llibre “A peu pel Prepirineu de Tremp” (editorial Arola Edicions) que ens porta fins a Tremp.
El canut dels minairons 