ELS MENJARS DE LA TERRETA: agredolç de pernil, pernil amb mel i vinagre o sucades

Era un menjar típic de la sega. Aquesta era una feina molt dura, que requeria un gran esforç físic i, per tant, una elevada despesa d’energia. Calia reposar forces menjant sovint i amb aliments calòrics, molt apetitosos i de fàcil digestió.

El nostre pare, Àngel Colomés, ens explicava que la sega s’iniciava a punta de dia. Abans de començar “mataven el cuquet”: agafaven un plat, hi posaven oli amb sal i hi sucaven el pa, tot seguit, es prenien una copeta d’aiguardent. Si eren a casa, abans de sortir menjaven unes farinetes. (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/12/12/la-cuina-de-la-terreta-les-farinetes/).

A les vuit del matí esmorzaven. A mig matí feien “les deu hores”, a les dotze del migdia dinaven, a mitja tarda berenaven i al vespre sopaven. Les dones de la casa estaven molt enfeinades preparant els àpats i portar-los al tros on se segava, que en alguns casos podia estar situat a més d’una hora de camí.

El pernil agredolç, o pernil amb mel i vinagre o sucades, complia perfectament les característiques de ser un àpat de la sega: és calòric, molt apetitós, de fàcil digestió i se solia menjar per les “deu hores” o per berenar. 

Ingredients:

  • Pernil (millor si té greix)
  • Mel
  • Vinagre
  • Vi blanc
  • Llesques de pa

En una paella on hem posat un bon raig d’oli, hi coem un tall de pernil generós (foto 1). Quan comença a enrossir-se, hi afegim una cullerada generosa de mel, un raig de vinagre i una mica de vi blanc per rebaixar el gust del vinagre (foto 2). Ho deixem coure fins que s’ha desfet la mel i comença a caramel·litzar (foto 3). Tot seguit, retirem el pernil i amarem les llesques de pa pels dos costats (fotos 4 i 5). Se serveix una llesca de pa amb un tall de pernil al damunt o al costat (foto 6).

ELS MENJARS DE LA TERETA: perdiu a la vinagreta

El Dicionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus Posesiones de Ultramar (1849), de Pascual Madoz, quan descriu Sapeira diu que hi havia abundància de caça: conills, llebres i perdius. Les cases que comptaven amb un caçador disposen d’aquesta font de proteïnes gairebé tot l’any, excepte a l’estiu, època en què no es caçava.

El nostre padrí, Francisco Colomés Ardanuy, era un gran caçador. Fent de pastor, sempre portava l’escopeta penjada a l’esquena, i a casa Martí gairebé sempre hi havia alguna peça de caça penjada al rebost, a punt d’anar a la cassola*.

*Informació facilitada pel nostre oncle Jesús Colomés Colomés.

Ingredients (foto 1): 

  • 1 perdiu**, 4 cebes,1 got de brandi, 1 fulla de llorer i una branqueta de timonet, 4 alls,1 tomata, 2 gots de brou, farina, sal i pebre.
  • Per a la picada: 2 alls fregits, 4-5 ametlles torrades o fregides, 1/2 got de vinagre de vi i safrà.
  • Fulles de col bullides.

**Aquesta recepta es pot fer amb guatlles, ja que són més fàcils d’obtenir.

Enfarinem les perdius (o les guatlles) i les fregim en una cassola amb abundant oli fins que quedin ben daurades i les reservem (foto 2). En el mateix oli s’hi afegeixen els alls, la ceba tallada a juliana i la tomata. Quan el sofregit comença a estar a punt, hi incorporem les perdius (o guatlles), la fulla de llorer, la branqueta de timonet, el brandi, el vinagre i el brou (foto 3). Tapem la cassola i deixem coure a foc suau durant  30-45 minuts. A continuació, hi afegim la picada i ho deixem coure durant 5-10 minuts (foto 4).

Amb les fulles de col bullides fem els farcellets, els enfarinem i els fregim amb oli en una paella fins que queden daurats (foto 5). 

Se serveix la perdiu (o les guatlles) acompanyada dels farcellets de col (foto 6).

ELS MENJARS DE LA TERRETA: els crispells

El Diccionari català-valencià-balear defineix el crispell com una coca de farina, ou i sucre, fregida amb molt d’oli, típica de la Ribagorça.

A la zona del Somontano i la Ribagorça aragonesa es fan els “crespillos”, que s’elaboren amb la mateixa pasta que els crispells i que s’utilitza per arrebossar les borratges.

L’etimologia del mot crispell prové del llatí de “crispus”, que significa arrissat, ondulat, i del català antic “cresp”. Aquest mot fa referència a la forma irregular característica d’aquest dolç.

Ingredients: (foto 1)

  • Farina
  • Ous
  • Llet
  • Anís
  • Sucre
  • Sobre de soda “la Perdiz
  • Oli de gira-sol per fregir-los 

Elaboració:

Batre tres ous. En un bol posar una cullerada de farina per cada ou, una culleradeta de sucre i el doble sobre de la Perdiz, i remenar-ho bé. Es posa en un colador per tal de tamisar-ho a mesura que ho anem incorporant a poc a poc als ous batuts i el rajolí de llet (reservar una mica d’aquesta farina per si cal espessir més la pasta). També s’hi posa un raget d’anís al gust.

Posar l’oli de gira-sol al caçó fins que cobreixi la meitat del recipient i escalfar-lo a foc mitjà.

Agafar una culleradeta de pasta procurant que entri a l’oli suaument, sense deixar-la caure de cop, perquè així quedin rodons (foto 2). Amb una forquilla, anar-los girant. Quan han girat algunes vegades i estan rossos (foto 3), es treuen amb una escumadora petita i es deixen en una safata amb paper absorbent.

Si queden plans i estrellats, cal afegir una mica més de farina a la pasta i tornar-ho a provar.

En un vol amb sucre, donar-los tombs fins que quedin ben arrebossats de sucre. Els que es vulguin amb mel, posar-la pel damunt (foto 4). 

ELS MENJARS DE LA TERRETA: el palpís

La paraula palpís prové del llatí: pulpiceu, que significa part carnosa sense os. El Diccionari català-valencià-balear defineix aquest mot com la part carnosa i molsuda d’un membre o tros de carn sense os. 

A la Terreta, parlar de carn és sinònim de corder; per això el palpís era una menja delicada i exquisida, reservada per a les festes assenyalades. Com que era una mena de tall rodó, es podia repartir fàcilment i així més persones en podien gaudir.

La festa de Nadal a Sapeira era una de les més importants de l’any. Aquell dia tota la família es reunia al voltant de la taula i es procurava preparar plats que habitualment no es menjaven la resta de l’any. La cuina de proximitat feia que s’utilitzessin els productes que cada casa tenia a mà. Gairebé tots disposaven d’un petit ramat, cosa que permetia que, per a una festa tan cabdal, es pogués sacrificar un corder.

El dia de Nadal també es menjaven els “tarrons” comprats a la fira d’Areny, que tenia lloc per la Puríssima i, com a cosa excepcional, s’obria una ampolla de “xampany”, ja que en aquella època el “cava” encara no existia. Tant els “tarrons” com el “xampany” havien estat “cagats” la nit de Nadal per la Tronca, prèviament ben ataconada pels nens de la casa.

Ingredients

  • Una cuixa de corder o una espatlla desossada
  • 4 talls cansalada 
  • 3-4 alls
  • 1 got de vi blanc
  • 1 copa conyac
  • Pebre 
  • Sal
  • Oli

La cuixa/espatlla de corder un cop desossada (foto 1), s’estén i es posen els talls de cansalada, les làmines d’all, la sal i el pebre (foto 2). Tot seguit, es lliga formant un tall rodó (foto 3). Es torna a salpebrar per fora, es posa en una cassola i es rosteix fins que queda ben daurat (foto 4). S’hi afegeix el vi i el conyac, i es continua la cocció al forn o en una cassola tapada. Després s’hi incorpora la ceba, la pastanaga i un ramet d’herbes aromàtiques (fotos 5, 6 i 7). Es deixa coure durant aproximadament una hora. En temporada de bolets, també se n’hi poden afegir cap al final de la cocció. Un cop està fred, es talla a rodanxes (foto 9).

Es serveix tallat amb l’acompanyament.

Aquesta era la recepta tradicional de casa Jumperna de Sapeira. Com que els temps canvien, es pot adaptar als gustos actuals. La bresa que acompanya el palpís la podem posar triturada amb crema de llet -o altres condiments- i se serveix com una salsa calenta per acompanyar els talls del palpís.

ELS MENJARS DE LA TERRETA: les farinetes

Ingredients:

  • 4 talls de cansalada viada,1-2 alls tallats a làmines, oli, sal, farina, aigua.

Es fregeix la cansalada tallada a trossets i es retira de la paella quan ja estigui fregida. Amb el mateix oli es fregeixen els alls (foto 1). Tot això es posa dins d’una olla amb aigua bullent i s’hi tira la sal al gust. S’hi afegeix la farina* a poc a poc sense deixar de remenar amb una cullera de fusta durant uns deu minuts fins que quedi d’una textura i consistència cremosa i evitant que es formin grumolls (fotos 2 i 3).

* Per evitar els grumolls, es pot barrejar la farina amb una mica d’aigua freda quan s’incorpora a l’olla.

ELS MENJARS DE LA TERRETA: Sopes d’all i sopes menestrades

Des de que l’home va descobrir el foc, és probable que un dels primers plats que va descobrir van ser les sopes. En uns recipients rudimentaris hi col·locaven pedres calentes per escalfar l’aigua amb tota mena d’ingredients, tant animals com vegetals, per tal d’estovar-los. Aviat van adonar-se que el brou que hi que quedava era molt saborós.

Les sopes tenen moltes d’avantatges:

  • Reconforta el cos a l’hivern.
  • Hidrata l’organisme.
  • Permeten aprofitar millor els aliments, ja que molts nutrients i sabors passen al brou.
  • Són de fàcil digestió, per aquest motiu són molt recomanables al sopar.
  • Eviten el malbaratament alimentari, ja que hi podem posar tot tipus d’ingredients, tant d’origen animals com vegetal.
  • Són molt fàcils de preparar.
  • Són molt econòmiques.
  • Són adequades per a totes les edats, especialment per a infants i persones grans.

Sopes d’all 

Versió 1

Ingredients:

  • Alls, oli, pa una mica sec i tallat a llesques molt fines, sal, aigua/brou*, ou batut (opcional)

S’han de sofregir uns alls tallats en làmines amb oli a la cassola (foto 1) i, quan estiguin rossos, afegir-hi les llesques de pa, que ha d’estar una mica sec (foto 2). S’hi tira l’aigua o el brou, un polsim de sal i es deixa bullir (fotos 3 i 4). Després es remena amb un batedor perquè la mescla quedi desfeta (foto 5). També s’hi pot batre un ou per fer que les sopes siguin més consistents (foto 6).

Versió 2 

Es fan bullir les sopes amb un parell d’alls aixafats, un polsim de sal i una mica d’oli fins que estan fetes. També es remenen perquè quedin ben desfetes.

Sopes menestrades

El nom d’aquestes sopes prové del llatí: ministrare, que significa servir un plat a la taula. Aquestes sopes representen la forma més senzilla de preparar un àpat ràpid, calent, nutritiu i gustós. 

Ingredients:

  • Oli, pa una mica sec i tallat en llesques molt fines, sal, all cru opcional i aigua o brou* **

Es posen les llesques de pa tallades ben primes al plat, s’hi tira un rajolí d’oli i s’escalden amb aigua o amb brou (s’hi pot posar un all trinxat damunt del pa abans d’escaldar-lo) (foto 7).

*Es pot fer servir el brou de fer bullir les “tavelles” (mongetes verdes), la “verdura”  (bledes), els fesols o els cigrons.

** Les sopes menestrades també poden servir com a remei curatiu per a les afeccions abdominals si s’escalden amb aigua de timonet (farigola).

CASTELLNOU DEL MONTSEC

El poble de Castellnou del Montsec està estratègicament situat per tal de controlar les entrades al Pallars Jussà des del sud-oest. A poca distància del castell hi passa el camí ral que comunica el coll d’Ares (accés a la vall d’Àger) des de la Fabregada, el castell de Girbeta a ponent i el de Mur a llevant (afrontació occidental amb aquest castell).

Formava part de la línia defensiva del primer terç del s. XI: Castellnou, Torre Amargós, Alsamora, Girbeta, Viacamp, Falç.

L’any 1055 Ramon IV-V el va vendre a Arnau Mir de Tost que després el va cedir a la seva filla Valença, esposa de Ramon V de Pallars Jussà.

Els Portolà foren els barons (Baronia de Castellnou del Montsec) fins a finals del s. XIX. Un descendent d’aquesta nissaga va ser Gaspar de Portolà, descobridor o conqueridor de Califòrnia en època de Carles III (s. XVIII). En realitat va anar a detenir els Jesuïtes que havien fundat missions i sembla que van acumular massa riquesa, cosa que no podia tolerar la corona espanyola.

És una vila closa que aprofita el terreny i la roca per a l’autodefensa (foto 1). A la part nord es pot veure la muralla que s’alterna amb trams sortits que podien fer la funció de bestorres o torres de franqueig que servia per instal·lar-hi unes fustes a manera de matacà per augmentar el seu poder defensiu (s. XI-XII) (foto 2).

On possiblement estava situat el primitiu castell del s. XI i la seva torre, la família del Portolà hi va edificar l’actual casal de grans dimensions al s. XVII i com a element defensiu hi ha un cimbori a cada angle de les parets est i nord, que és més ornamental que de protecció (fotos 3 i 4). A la part de ponent del casalot hi ha la porta d’entrada de grans dimensions, formada per un arc de mig punt amb grans dovelles. Sobre la porta i desplaçat a la dreta, hi han les restes d’un gran matacà que podria haver defensat la primitiva porta del castell (foto 5). 

Possiblement amb la construcció del casal dels Portolà es devia modificar el conjunt del castell i de l’església romànica primitiva (foto 6).

GR3. Tram 6. Sant Esteve de la Sarga-El Pont de Montanyana

Bibliografia:

  • Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
  • Enciclopèdia.cat

CASTELL DE TORRE AMARGÓS

El castell de Torre Amargós és una torre circular que només se’n conserven uns quatre metres d’alçada (foto 1 i 2). Està assentada sobre una esplanada rocosa d’uns 130 metres de llarg per 30 d’ample on s’estenen les poques cases que formaven aquest llogaret. Pascual Madoz informa que l’any 1849 hi havia quatre cases. A principis del s. XX hi havia 15 edificis i 26 habitants. Actualment està deshabitat.

La torre com que no està situada damunt de cap turó, és possible que tingués una muralla a la part nord-oest, similar al castell d’Alsamora. Actualment, es fa difícil la seva identificació perquè només presenta uns quatre metres d’alçada i perquè es troba dins d’un recinte en runes (casa i era) (foto 3 i 4).

Aquest castell està poc documentat,  l’any 1099 Pere Ramon de Pallars Jussà donà el castell i el poble a Santa Maria de Mur.

Aquesta fortificació formava part de la línia fronterera del s. XI, situada a la part nord del Montsec juntament amb els castells de Castellnou del Montsec, Alsamora, Montanyana, Girbeta, Viacamp i Falç.

Accés:

0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.

0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.

6,1 km: Deixem a la dreta la carretera que va a Mont-rebei, Alsamora i Sant Esteve de la Sarga. Agafem a l’esquerra una pista apta per a tot tipus de vehicles.

9,1 km: La Clua, continuem en direcció est.

12,7 km: Deixem la pista que porta a Castellnou del Montsec i girem en direcció oest.

12,8 km: Arribem al llogaret de Torre Amargós (foto 5).

Aquest itinerari forma part del GR3. Tram 6. Sant Esteve de la Sarga-El Pont de Montanyana. https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/gr3-tram-6-sant-esteve-de-la-sarga-el-pont-de-montanyana-14-05-2018-28484650.

Des de Castellnou del Montsec (LV-9124 que ve de Sant Esteva de la Sarga) surt una pista que també arriba a Torre Amargós en 3,2 km.

Bibliografia:

CASTELL D’ALSAMORA

Aquest castell formava part de la línia defensiva de Castellnou del Montsec, Torre Amargós, Montanyana, Girbeta, Viacamp i Falç, durant la primera meitat del s. XI. L’any 1038 figura en una afrontació amb la Fabregada quan Ramon V el donà a Bertran Ató.

El castell està situat a la part oest del poble (fotos 1 i 2), damunt d’una roca en forma trapezoïdal que el feia més inexpugnable (foto 3). Presenta una torre circular assentada a la roca de 15 metres d’alçada i és una de les més ben conservades de Catalunya. Al seu voltant i seguint el perímetre del penyal hi havia una muralla. Actualment només en queden els murs de la part est i sud que estan apegats a la paret de la torre (foto 3).

La porta d’entrada  de la torre està situada al nord i a 4 metres d’alçada (foto 3). A llevant i al capdamunt s’obren dues finestres (fotos 5 i 6). Al voltant d’aquestes obertures no s’observa cap forat per poder-hi posar una estructura de fusta a mode de matacà,  com succeeix amb la torre del castell de Viacamp. Una mica per sota d’aquests finestrals hi han dues sageteres orientades a l’est i al sud (foto 6).

En època més posterior es va esberlar la torre per fer una obertura a ponent (foto 7). Aquest castell es podria datar en els primers decennis del s. XI. 

La seva funció principal era el control de les ràtzies musulmanes que podien venir des del sud pel coll d’Ares (Àger, Balaguer i Lleida) i de l’oest des de les alcassabes  de Benavarri, Graus, Barbastre. 

A l’entrada del poble hi ha un sarcòfag que va ser utilitzat com a abeurador. Té una forma navicular i lleugerament antropomorfa, amb dos costats corbs i els laterals rectes. Té una llargada de 201 cm, d’amplada fa 86 cm d’ample i de profunditat 50 cm. Es podria datar entre els s. XII i XIII i es desconeix la seva ubicació inicial com a sepultura (fotos 8 i 9).

Accés:

0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.

0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.

7,3 km: Deixem a la dreta el desviament que porta al pàrquing de Mont-rebei. Continuem en direcció sud per la carretera d’Alsamora.

11,9 km: Alsamora.

Bibliografia:

  • Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
  • Enciclopèdia Romànica de Catalunya XIX
  • Enciclopèdia.cat

CASTELL DE PRULLANS

Aquest castell no està documentat. Està situat a l’antic lloc de Prullans, on hi ha l’església de Sant Roc (abans Sant Esteve) que van fundar els comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença l’any 1099 i va ser donada al monestir de Lavaix i estava sufragada a la parròquia de Castissent. Vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/10/14/sant-roc-de-prullans-abans-sant-esteve-de-castissent/.

El poblat de Prullans era un petit nucli de població que es va formar als voltants de la torre del castell (foto 1), al capdamunt d’un turonet que està sobre el Pont de Montanyana. Resseguint les seves restes es pot observar que el poble estava emmurallat i en algun tram encara s’hi pot veure alguna espitllera (fotos 2, 3, 4 i 5) i a dins s’hi poden identificar les restes del poblament (foto 6).

A la part més alta del monticle situat a 633 metres d’alçada, hi ha les restes d’una torre rodona de característiques similars als castells de la zona (fotos 7, 8 i 9) que es podria datar de principis del s. XI.

A pocs metres del poblat i en direcció sud hi ha l’església de Sant Roc (fotos 10 i 11).

Aquest castell tenia la funció de controlar les ràtzies musulmanes que podien venir des del sud (Àger, Balaguer, Lleida) i de l’oest (Benavarri, Graus, Barbastre) i tenia contacte visual amb els castells del sud de la Terreta (foto 12). 

Durant la batalla del Pont de Montanyana (3-6 d’abril de 1938), en aquest lloc s’hi va establir el comandament republicà que dirigia les forces republicanes. Aquestes estaven parapetades a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana per fer front a l’exèrcit feixista en el decurs de l’ofensiva d’Aragó (foto 13).

Accés: 

0,0 km: Des de la plaça major del Pont de Montanyana sortim en direcció sud pel carrer de l’Arrabal fins a trobar la carretera C1311.

0,5 km: Carretera C1311, continuem per aquesta via en direcció sud.

0,7 km: A l’esquerra surt el camí que inicialment puja i després continua ascendint  en direcció sud.

1,1 km: El camí gira en direcció nord i va a trobar la part inferior d’un bancal que seguirem duran uns 300 metres.

1,4 km: Església de Sant Roc i antic poblat i castell de Prullans (foto1).

Track: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/terreta-castell-de-prullans-222419909

Bibliografia:

  • Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.