Aquesta vall actualment està totalment despoblada, antigament estava habitada per diferents masos aïllats i força importants, ja que molts d’ells disposaven d’una capella pròpia construïda durant el s. XVIII, en un moment de bonança econòmica que va tenir aquesta zona.
El mas de Toríbio és una masia que pertanyia al terme de Claramunt, municipi de Fígols de la Conca i actualment forma part del de Tremp. La capella de Santa Anna pertanyia a la parròquia de Castissent.
La masia està formada per un habitatge de grans dimensions amb una era envoltada de corrals. La porta d’entrada és de mig punt amb grans dovelles i l’edifici tenia una planta baixa, un pis i un tribol (foto 2). Està construïda amb pedra del país rejuntada amb fang sense arrebossar, la qual cosa fa que quan hi entra aigua a la paret aquesta es desfà i es destrueix (foto 3 ). A la part baixa del mur nord s’hi poden veure unes espitlleres que devien servir per protegir la casa en les èpoques convulses que va patir el país (foto 4 ).
Al costat de l’antic mas s’ha construït una nova casa (foto 5).
Santa Anna és la capella del mas, està aïllada, és de petites dimensions, rectangular, orientada de sud a nord i construïda sense cap estil arquitectònic definit (fotos 6 i 7)
La porta d’entrada està situada a la paret sud, amb grans dovelles, a sobre hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull. La coberta és de volta de canó i tota la capella està arrebossada. La part frontal està pintada amb blauet i al mig hi ha una petita fornícula on hi ha una imatge moderna de la santa (foto 8 ).
El cementiri del mas està adossat a la paret de ponent i al costat de la porta hi ha una làpida que recorda el noms de les persones enterrades en aquest fossar des de l’any 1827 i fins al 1955 (foto 9 ). A la façana de llevant s’obre una petita finestra formada per quatre pedres (foto 10).
Accés:
Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’ENHER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Fita de pedra que indica el mas de Toribio (foto 11).
7,6 Km: Santa Anna del mas de Toríbio.
Bibliografia:
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
0,0 km: Plaça de Sapeira (foto 1). El camí que sortia del poble per la part oest eixia de la porta de l’antic castell que protegia el poble. Actualment aquest caminal està perdut per l’ensulsida de la casa del Guerra (Foquinet). Per aquest motiu agafem el camí dels horts fins a trobar la carretera.
0,1 km: Prenem la carretera en direcció oest.
0,5 km: Pal indicador. A l’esquerra surt l’antic camí de la Costa que va de Sapeira a Areny i baixa en diagonal travessant dos cops la carretera (foto 2).
1,3 km: Estem al Seix, nom molt antic, podria ser d’origen preromà i voldria dir terrassa fluvial, pedregosa i àrida. Seguim avall per la carretera que es va construir aprofitant l’antic camí (foto 3).
4,7 km: A la dreta ens queda la casa del Mundet. L’antic camí passava entre la masia i la font (foto 4). A la dreta tenim el poble d’Orrit (foto 5), amb el castell situat al capdamunt de la roca, testimoni del que va ser durant els s. IX i X quan era la capçalera del Pagus Orritensis i l’església de Sant Pere, construcció romànica de finals del s. X que manté la puresa arquitectònica del primer romànic (més informació: www.elcanutdelsminairons.cat).
En aquest lloc, sobre l’any 1030, el castlà d’Orrit i d’Areny, Radolf Oriol, va jurar fidelitat als comtes de Pallars Jussà, i en el document que ho testificava, tot hi estar escrit en llatí, ja hi apareixen paraules netament catalanes. Actualment totes les cases del poble d’Orrit estan derruïdes i esfondrades.
5,7 km: El Pont d’Orrit (foto 6). L’actual pont el va fer construir el governador Fèlix d’Areny l’any 1737, després que l’any 1710, en el decurs de la Guerra de Successió, el pont d’origen romànic situat una mica més amunt d’aquest lloc va ser destruït. Per edificar-lo va obligar la gent de la Terreta a contribuir-hi bé amb treball o amb diners.
Des del Pont d’Orrit fins al Pont de Montanyana passa el GR-3. Això ens donarà la tranquil·litat de seguir les marques blanques i vermelles al llarg de tot el recorregut.
Agafem la pista que surt en direcció sud que va fer l’ENHER als anys cinquanta del segle passat, quan va construir la canonada subterrània de Soperia a Castissent que té una llargària de 23,5 km. Aquesta pista arriba fins al barranc de la Mir que buida les seves aigües al d’Escarlà.
6,3 km: Travessem el barranc d’Esplugafreda (foto 7). El nom li ve de Spelunca Frígida que fa referència al naixement d’aigua freda que surt d’un forat a la roca que li diuen el Botet d’Esplugafreda. Joan Coromines afirma que el nom pot venir de Espelunca Fracta (balma tancada) que seria la cova d’Urso. Continuem per la pista en direcció sud propera al riu (foto 8).
8,8 km: Creuem el barranc de Magdalena (foto 9).
9,2 km: Passem pel barranc de les Bancalades (foto 10).
9,9 km: Mare de Déu de la Mir (nova) (fotos 11 i 12). Més informació d’aquesta capella a: www.elcanutdelsminairons.
10,3 km: Davant i al damunt de la muntanya tenim el poble d’Escarlà que està totalment enrunat (foto 13).
11,6 km: La pista per on veníem gira en direcció est per anar a trobar el barranc de la Mir. Continuem en direcció sud per un corriol.
11,7 km: Creuem el barranc d’Escarlà (fotos 14 i 15).
12,5 km: Trobem “lo caixó”, era una caixa enganxada amb una sirga de 40 metres de llargada i permetia el pas d’una persona asseguda. El desplaçament es feia amb les seves pròpies mans empenyent-se a través de la sirga. Servia per a poder traspassar el riu a l’alçada d’Escarlà, d’aquesta manera podien anar fins a la carretera N230 a buscar el cotxe de línia, estalviant-se més de 5 km de camí que hi havia des del Pont d’Orrit.
El camí transcorre pel costat del riu seguin una rodera de vehicles agrícoles.
12,9 km: Trobem la pista que va al mas de l’Arturo i a la Ribereta.
13,1 km: A la nostra dreta hi han les restes del molí hidràulic de l’Arturo (foto 17). Pascual Madoz ja l’anomenava l’any 1845. El molí era de farina i d’oli (es poden veure encara les dues moles) i de dos rodets amb dues voltes independents cadascuna amb un rodet. Les persones més velles recorden que només s’hi feia farina. Agafava l’aigua del riu Noguera Ribagorçana just al costat del barranc de casa Aparici, a 762 metres amunt del molí. Va deixar de funcionar els anys 1948-49, quan l’ENHER va adquirir els drets de l’aigua pagant una indemnització.
13,4 km: Gual de la Ribereta (foto 18).
14,8 km: Barranc d’Espills (foto 19. A partir d’aquí es pot observar l’obra del canal de rec que va més enllà del Pont de Montanyana, per mantenir el nivell va sortejant la complicada orografia del terreny (fotos 20 i 21).
17,4 km: Barranc de Tercui (foto 22). A l’esquerra puja el sender que va a Tercui, continuem en direcció sud pel camí que anava des del Pont de Montanyana fins a Tercui (foto 23) (veure wikiloc: TERRETA VI Caminada dels Mocadors Pont de Montanyana-Tercui-Pont de Montanyana).
18,7 km: Agafem la pista que baixa de casa Paula i seguim en direcció sud. A poc a poc ens acostem al Pont de Montanyana, on trobem “un puiadó” per anar a un hort situat a la part superior del camí (foto 24).
19,7 km: Molí del Farré Nou. Era una veritable indústria hidràulica que feia farina, oli, i llum pel poble i després per a la Farinera del Pont de Montanyana. Travessem el barranc del Pont (foto 25).
19,8 km: Entrem al Pont de Montanyana per la porxada que dona a la plaça Major (foto 26).
20 km: Pont penjat del Pont de Montanyana. Fi de la primera etapa (foto 27).
Vol ser un homenatge a casa Martí i casa Jumperna de Sapeira que, a principis dels anys seixanta del segle passat van tancar les cases del poble per immigrar a la ciutat de Reus.
Durant anys, i segurament segles, a Saperia s’havia fet el mateix, se seguien els costums, les tradicions i pel que fa a l’economia familiar -que era de total subsistència i molt equilibrada- quan perillava o es trencava les cases patien i, fins i tot, es podien perdre. Cada família tenia el suficient per sobreviure: collien el blat per poder fer el pa de l’any, plegaven les olives per tenir l’oli, mataven el porc per disposar de proteïnes durant tot l’any, etc. etc. Tenien els animals (mules, matxos, rucs…) que els ajudaven a llaurar, traginar les garbes de la sega i fer les feines més feixugues. La major part de les cases tenien un petit ramat d’ovelles que quan venien els corders disposaven d’uns pocs diners en moneda.
A nivell comunitari, el poble tenia un ajuntament, un capellà i una mestra que ensenyava els nens i les nenes a llegir, a escriure i aprendre les quatre regles.
Tot aquest món, de cop i volta, va canviar als any seixanta del segle passat; la mestra va marxar i els nens havien d’anar interns a Tremp o a la Pobla de Segur i després també va marxar el capellà. La industrialització del camp amb el tractor era molt complicada degut a l’orografia del terreny.
D’avui per demà, les cases es van anar tancant una a una i els seus habitants van marxar en busca de noves oportunitats, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Els de casa Martí i casa Jumperna com que eren parents van marxar junts a Reus ja que hi tenien parents.
Per fer aquest homenatge (adreçat sobretot als nostres pares i padrins que van patir un gran canvi en les seves vides), caminarem el meu germà Josep i jo acompanyats d’amics, des de Sapeira fins a Reus en 9 etapes per cobrir els 192 km. No seguirem pròpiament el camí que van fer per no passar per les carreteres, sinó que el farem seguint els camins emblemàtics de nord a sud i cada etapa l’explicarem en aquest blog.
El proper dissabte dia 25 de novembre farem la primera etapa: Sapeira-el Pont de Montanyana de 20 km, si algú s’anima i ens vol acompanyar que es posi en contacte a: llcolomes@gmail.com.
Excursió ermita de Sant Antoni, congost de Fraguerau, Sant Bertomeu (Ulldemolins).
Història/ressenya:
Aquesta excursió transcorre per un paratge de gran bellesa com és l’espai natural de Fraguerau. No presenta cap dificultat tècnica i és ideal per fer-la en família.
Se surt de l’ermita de Sant Antoni d’Ulldemolins que està situada a 3,3 km d’aquesta població i s’hi arriba amb vehicle per una pista asfaltada.
Sant Antoni:
És una ermita formada per una capella rectangular. Fins al s.XV estigué sota l’advocació de Santa Bàrbara, però l’any 1559 un ermità hi va bastir un altar dedicat a Sant Antoni que va fer necessari l’ampliació del temple (foto 1).
L’any 1580 s’hi va construir la casa de l’ermità que es va transformar en casa de colònies cap al 1960 i als seus voltants hi ha una àrea d’esbarjo (foto 2).
Sant Bertomeu:
Aquesta església var ser fundada per fra Guerau Miquel als voltants de 1192, un anacoreta que vivia a la balma que hi ha en aquest lloc (foto 3). L’any 1210 va passar a ser propietat del cenobi de Bonrepòs. Quan aquest monestir fou suprimit va ser traspassat a la cartoixa d’Escala-Dei.
És un edifici d’una sola nau coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada. Està capçada a llevant per un absis semicircular amb una finestra d’una sola esqueixada, a diferència de les que hi ha en les façanes sud i oest, que són de doble esqueixada (fotos 3 i 4).
La porta d’entrada es troba a la paret nord, està formada per un arc de mig punt amb grans dovelles on hi ha esculpit l’escut de Scala-Dei amb la data de 1799 (fotos 5 i 6).
Al damunt de la paret oest hi ha un petit campanar d’espadanya i en el seu interior hi ha una campana feta amb part d’una bomba de la Guerra Civil (foto 7).
L’aparell constructiu està format per carreus ben tallats sense escairar, tot plegat fa suposar que el bastiment d’aquesta església es pot datar al s. XII.
Àmbit territorial:
Terme municipal d’Ulldemolins i Espai Natural del congost de Fraguerau.
0,0 km: Pàrquing de l’ermita de Sant Antoni. Prenem la pista que surt en direcció a ponent seguint per la vall del riu Montsant.
0,3 km: A l’esquerra hi ha un gran dipòsit d’aigua per a incendis forestals.
0,7 km: Coll del Prat (foto 9), continuem per la pista en direcció oest que passa pel costat de les parets nord del Montsant (foto 10).
2,3 km: Mirador de les Cadolles Fondes (gorgs de considerable fondària esculpits a la roca per l’acció de l’aigua del riu Montsant) (fotos 11 i 12). Fins aquí arriba la pista, ara el camí continua sent un senderó molt bonic i des d’on es poden contemplar les impressionants roques del congost de Fraguerau (fotos 13 i 14).
4,3 km: Creuament de camins (foto 15), deixem el camí que va fins a Margalef i baixem per creuar el riu Montsant. En aquest punt hi havia un pont penjat que la riuada de 2019 se’l en va dur. Ara hi ha una sirga per facilitar el pas (foto 16). A partir d’aquí el camí transcorre en direcció nord.
5 km: Racó de Sant Bertomeu, el camí passa pel mig dels blocs de roca que hi ha a la llera del barranc de Sant Bertomeu (fotos 17 i 18).
És una església aïllada que es troba a la Solana del Terrat, entre els barrancs dels Masets i el de la Vileta (foto 1), a la part nord-est hi han les restes de les cases de Fumàs i de Terrat i al est la nova casa del mas de Fumàs (fotos 2 i 3).
És una esglesiola romànica d’una sola nau amb volta de canó parcialment enfonsada i absis semicircular, cobert per un llenat enllosat amb lloses del país (fotos 4 i 5). A la paret de ponent hi ha un campanar d’espadanya mig caigut i una finestra en creu (foto 6).
L’aparell constructiu és de carreu allargat, ben tallat i escairat, ordenat en fileres uniformes i regulars (foto 6).
L’absis conté una finestra de doble esqueixada, amb les esqueixades graonades (dues arquivoltes a l’exterior i una a l’interior) i un fris d’arcuacions llombardes resoltes (d’una manera arcaica i matussera) amb timpans formats per un únic bloc de pedra, això fa pensar que va ser construïda a principis del s. XII però amb els models constructius arquitectònics del s. XI (fotos 7 i 8).
La porta d’entrada està situada a la paret nord, on hi ha el petit cementiri. Està resolta amb un arc de mig punt que neix d’una imposta, emfatitzat exteriorment per una arquivolta en degradació a mode de guardapols (fotos 9 i 10).
A la paret sud hi van obrir als s. XIII-XIV una capella amb un arc apuntat, segurament de la mateixa època és la pila baptismal de grans dimensions, d’una peça i rodona (fotos 11 i 12).
Les parets interiors estan parcialment enguixades amb pintura d’època recent, sense cap valor artístic que ha sofert un acte vandàlic no fa gaire temps (foto 13). Al costat de la porta d’entrada ni ha la pila de l’aigua beneïda (foto 14).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Accés: Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’EHNER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Trencall a la dreta del mas de Toribio. Continuem en direcció nord.
8,7 km: Deixem la pista que va al mas de Fumàs nou i agafem el camí a l’esquerra.
Circular Aleixar Vilaplana Aleixar pel paisatge que va inspirar a Mir i a Manent.
Història/ressenya:
Aquesta excursió transcorre pels termes de l’Aleixar i de Vilaplana. No presenta cap dificultat tècnica i és ideal per a fer-la en família. Durant el recorregut es pot veure el paisatge que va inspirar les obres de dos personatges importants: Joaquim Mir i Marià Manent.
Durant l’excursió podrem observar els diferents conreus típics d’aquesta zona: les oliveres i els avellaners (foto 1), els boscos de pins al costat de les rieres (foto 2) i les muntanyes que envolten el Baix Camp (foto 3). També podrem observar els marges fets de còdols de diferents colors portats de les rieres dels voltants (foto 4). Al llarg del recorregut trobarem les antigues basses per a regar els horts (foto 5), que s’omplien de l’aigua que sorgia de les antigues mines, algunes de les quals encara estan en funcionament (foto 6).
Joaquim Mir i Trinxet (Barcelona 1873-1940). Pintor, considerat el màxim exponent del postmodernisme i fou un renovador de l’estil paisatgístic de finals del s.XIX. L’any 1904 va patir una crisi nerviosa que el va obligar ingressar a l’Institut Pere Mata de Reus durant dos anys. Al llarg d’aquesta estada va pintar molts paisatges de Maspujols i de l’Aleixar.
Marià Manent i Cisca (Barcelona 1898-1988). Poeta, prosista, crític literari, traductor i activista cultural. De les seves obres cal destacar “els Dietaris” que es consideren una de les grans creacions de la literatura catalana contemporània, en els que descriu, de forma molt acurada, els paisatges de l’Aleixar. Van ser escrits quan passava els estius en aquest poble.
0,0 km: Poble de l’Aleixar. Continuem per l’avinguda Joaquim Mir (T-704) en direcció nord.
0,4 km: Antic pont de la Carretera (foto 7). A l’esquerra prenem el camí d’Alforja a l’Aleixar que transcorre en direcció nord-oest.
3,1 km: A l’esquerra continua el camí que porta a Alforja. A 100 metres hi ha la Torre Regina, edifici documentat al s.XIII i ampliat al s.XVIII (foto 8). Deixem el camí que porta a Alforja i continuem en direcció est.
3,6 km: Travessem la Riera de la Vila (foto 9).
4,1 km: Barranc de Campdevaques. Lloc confús per passar. Cal seguir el track per continuar el camí. Seguim en direcció est per una pista que passa pel mig dels camps de conreu.
5,5 km: S’arriba als Espinets on podem observar uns impressionants pins que estan situats a la vora del barranc de la Mussara (fotos 10 i 11). Estem al davant del poble de Vilaplana.
5,7 km: Pont vell (fotos 12 i 13). Està situat sobre el barranc de la Mussara i formava part de l’antic camí de Vilaplana a l’Aleixar. Fins el dia 22 de setembre de 1874, aquest barranc passava per sota d’aquest pont. La nit del 23 al 24 de setembre va ploure molt intensament a les comarques del Camp de Tarragona, de la Conca de Barberà, de l’Alt camp, del Priorat, de la Ribera d’Ebre, de l’Urgell i de les Garrigues, provocant el desbordament de rius, de rierols i de torrents que va ocasionar la inundació de terrenys i de pobles, ocasionant la mort d’unes 570 persones i l’enderrocament de més de 700 cases. Després d’aquest aiguat, va variar el curs del barranc de la Mussara, que ara ja no passa per sota d’aquest pont (foto 14).
5,7 km: Refem el camí per on hem vingut.
6,4 km: Agafem a l’esquerra la carrerada que va en direcció sud. Som a l’antic camí de Vilaplana a l’Aleixar que segueix enmig dels camps de conreu. En alguns trams encara conserva l’empedrat original (foto 15).
9 km: S’arriba al camí de l’Aleixar a Alforja, continuem en direcció sud fins arribar al poble.
Està situat a l’antic lloc de Prullans, on es troben les restes d’una torre rodona (foto 1) envoltada d’una muralla amb espitlleres (foto 2) i en el seu interior si poden veure rastres d’edificis (foto 3). L’any 1381 hi havien quatre focs.
Aquesta església va ser una de les que van fundar al terme de Castissent els comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença l’any 1099. Va ser donada al monestir de Lavaix i estava sufragada per la parròquia de Castissent.
És un edifici d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada (foto 4). L’arc presbiteral arranca en una petita motllura bisellada (foto 4). L’absis té una finestra d’una sola esqueixada i està coronat amb un ràfec bisellat aguantat per unes petites mènsules. Aquesta ornamentació apareix en altres esglésies de la Terreta (foto 5). Aquest ràfec es troba al voltant de l’absis i de la paret sud (foto 6). La porta està situada al mur oest i està aixoplugada per un porxo de construcció posterior. A la façana sud s’hi va obrir una finestra en època posterior (foto 7). L’estil arquitectònic és de finals del s. XI, però la seva construcció ja és del s. XII.
En el seu interior s’hi venera la imatge de Sant Roc (foto 8). Inicialment tenia com a patró a Sant Esteve, que era un sant habitual duran l’edat mitjana i demostra els lligams d’aquesta demarcació amb el passat carolingi del s.IX, quan depenia del bisbat de Narbona. En aquest territori hi han cinc esglésies dedicades a aquest protomàrtir[1]: Sant Esteve de la Sarga d’Aulàs, Sant Esteve del mas de Barreda, Sant Esteve d’Esplugafreda, Sant Esteve de Castellnou del Montsec i Sant Esteve d’Alsamora.
Sant Roc va néixer a Montpellier sobre el 1300 i va peregrinar a Roma coincidint amb la gran epidèmia de pesta que hi va haver a mitjans del s.XIV, allí va ajudar als malalts empestats i finalment també es va contagiar.
Aquesta epidèmia va provocar la pèrdua d’entre un quart i un terç de la població europea, es calcula que es va passar de 80 milions a 50 millions, és a dir, hi van haver uns 30 millions de morts.
Per evitar propagar la malaltia es va amagar en un bosc al costat d’un riu, estava ple de nafres i un gosset cada dia li portava un panet i li llepava les ferides fins que es va curar. Va ser beatificat l’any 1584.
El simbolitzen amb un bastó, un gosset i les nafres. També és un dels patrons dels pelegrins, d’aquí la vieira de pelegrí de Sant Jaume que porta a la capa i al barret. També es advocat del còlera, i altres epidèmies, de la ràbia, del mal de peus i de genolls, de les nafres i de tot tipus d’accidents. Protegeix als presos malalts, als metges, als farmacèutics i als enterramorts. Com es pot veure és un sant molt polivalent.
És possible que els habitants de Prullans canviessin l’advocació de la seva església durant l’epidèmia que va fuetejar aquest territori en el transcurs de la Guerra del Segadors[2] per veure si el nou sant hi podia fer alguna cosa més que Sant Esteve.
Accés:
0,0 km: Des de la plaça major del Pont de Montanynana se surt en direcció sud pel carrer de l’Arrabal fins a trobar la carretera C1311.
0,5 km: Carretera C1311, continuem per aquesta via en direcció sud.
0,7 km: A l’esquerra surt el camí que inicialment puja i després continua ascendint en direcció sud.
1,1 km: El camí gira en direcció nord i va a trobar la part inferior d’un bancal que seguirem duran uns 300 metres.
1,4 km: Església de Sant Roc i antic poblat de Prullans (foto 9).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
[1] Sant Esteve es considera protomàrtir ja que va ser el primer deixeble que fou martiritzat.
[2] Epidèmia de pesta que va fuetejar Catalunya i Aragó entre 1650 i 1654, provocant la mort d’una cinquena part de la població.
Circular Alforja-creu del Formatge-ermita de Puigcerver-coll d’Alforja-Alforja.
Història/ressenya:
Aquesta excursió transcorre pel terme d’Alforja i per l’extrem oriental del Baix Camp a tocar del Priorat. La ruta és plena d’història ja que passa per l’antic camí que comunicava el Priorat amb el Camp de Tarragona a través de dos colls, el de Cortiella que portava a Porrera i el d’Alforja, per servia per anar a Arbolí i a Cornudella del Montsant.
També podem gaudir d’una vegetació que va canviant a mesura que fem l’ascens. Primer es troben els canyars típics de les rieres del Baix Camp (foto 1), després apareixen els roures i les alzines, alguna d’elles és monumental, com la Creu (foto 2). Els pins que hi ha a la costa arriben fins a aquests indrets (foto 3) i a les parts més ombrívoles del camí podem observar la molsa i la falguera (foto 4).
Des de Puigcerver es pot contemplar tot el Camp de Tarragona des de les muntanyes de Prades fins al mar.
Per iniciar la caminada s’ha d’anar a la part més oest del poble d’Alforja i de les darreres cases que hi ha al carrer del camí de Sant Antoni.
0,0 km: Creu de Pedra. És una antiga creu de terme esculpida en estil gòtic tardà que data de l’any 1602 (foto 5). L’any 1936 va ser destruïda i als anys cinquanta del segle passar va ser reconstruïda imitant l’original.
0,3 km: Deixem el camí a l’esquerra que porta a l’ermita de Sant Antoni. Continuem en direcció oest per l’antic camí que anava al Priorat.
0,5 km: Font provinent d’una antiga mina d’aigua.
0,7 km: Pal indicador que indica l’ermita de Puigcerver. Prenem aquest camí que puja en direcció sud-oest. El camí és una pista forestal molt ben conservada, a l’esquerra hi han camps de conreu i a la dreta la boscúria (foto 6).
3 km: Creu del Formatge. L’antiga creu estava formada per un pedestal de tres graons i un cos de tres metres d’alçada rematada amb una creu de ferro. Va ser destruïda l’any 1936 i l’actual creu la va fer l’escultor Josep Rull l’any 1991 (foto 7). Des d’aquest lloc sortia la processó que avançava resant el rosari fins a Puigcerver. Fins aquí hem fet 252 metres de desnivell positiu, fins a l’ermita ens en queden 166 metres.
5,2 km: S’arriba a la pista que ve del coll d’Alforja i a pocs metres puja un senderó a la dreta que ens portarà a l’explanada de l’ermita.
5,3 km: Ermita de Puigcerver. 876 metres sobre el nivell del mar. Lloc amb unes vistes 360 graus de tot el Camp de Tarragona. L’actual santuari data del s. XII quan va ser construïda per Pere del Arcs, encara que d’aquesta època no en queda cap resta. S’hi venera la Mare de Déu de Puigcerver que segons la tradició la va trobar un pastor. L’actual edificació data del s. XVII. Va patir els estralls de les guerres carlines i de la Guerra Civil (foto 8). Sortim de l’explanada per uns esgraons amb fusta per anar a trobar de nou la pista que ens portarà al coll d’Alforja. Seguim en direcció nord. Estem en el GR 7 (marques vermelles i blanques).
7,4 km: Coll de Cortiella. Pal indicador (foto 9). Cruïlla de camins: a l’esquerra el camí porta a Porrera, a la dreta baixa fins a Alforja. Continuem endavant seguint en direcció nord i resseguint la serra del Molló (foto 10).
11,6 km: Coll d’Alforja (foto 11). Agafem la pista que baixa en direcció sud en mig de roures i alzines. Caminem per l’antic camí que comunicava el nord del Priorat amb el Camp de Tarragona (foto 12).
14,4 km: A la dreta baixa l’antic camí de Porrera que passa pel coll de Cortiella. Continuem baixant en direcció est.
14,7 km: A la dreta baixa el camí que hem pujat fins a Puigcerver.
14,8 km: Tornem a trobar la petita font de la mina d’aigua.
15,2 km: Per la dreta s’incorpora el camí de Sant Antoni.
Mom de l’Excursió: Circular Tivissa-Sant Blai-coll de Montnegret-tossal de la Margarida-les coves de la Llena-Tivissa.
Història/ressenya:
És una excursió molt interessant que transcorre per les muntanyes de Tivissa-Vandellòs que formen part de la serralada prelitoral de Catalunya. Fent-la es pot gaudir d’un paisatge que combina tant les roques i la flora, com l’empremta de l’home en la construcció de camins de bast empedrats i el conjunt de marges de pedra seca, avui en dia abandonats, que són el testimoni d’una activitat agrària on s’aprofitava cada pam de terra per poder subsistir (fotos 1 i 2).
Una part del recorregut passa pel GR-7. El dia 2 de març de 1975 es va pintar, als voltants de l’ermita de Sant Blai, la primera marca dels Senders de Gran Recorregut a tota la península Ibèrica (foto 3). Aquest GR va des de Tarifa (Cadis), passa per Catalunya, Andorra, França, Alemanya, Àustria, Hongria, Romania, Bulgària, Grècia i acaba a Xipre, en total estan marcats al voltant de 10.500 km que es poden fer a peu. El Dr. Enric Aguadé Sans va ser l’impulsor i li fou concedida la Creu de Sant Jordi l’any 2000, per la seva dedicació al senderisme a Catalunya i ser un referent en la senyalització de senders a casa nostra.
Àmbit territorial: Ribera d’Ebre, municipi de Tivissa, Muntanyes de Tivissa-Vandellòs.
0,0 km: Carrer de la Marca de Dalt. Pal indicador. Continuem per un carrer que al cap de 100 metres continua en un camí de bast (foto 4) que està empedrat (foto 5) i ens anem allunyant de Tivissa (foto 6).
0,9 km: El camí continua per la carretera que porta a Sant Blai.
1,3 km: Estret de Sant Blai (foto 7).
1,5 km: Font (foto 8).
1,7 km: S’arriba a l’ermita de Sant Blai (foto 9). De l’esplanada de l’església surt un corriol que s’enfila a la cresta de la roca.
2,00 km: Creu de Sant Blai, lloc recomanable de pujar-hi per poder contemplar l’impressionant panoràmica de la Ribera d’Ebre (fotos 10 i 11). Refem el camí fins a la font.
2,8 km: Al mateix costat de la font s’agafa un caminet empedrat que puja en direcció est (foto 12). El camí va pujant i gira en direcció sud.
3,9 km: Coll de Montnegret. Pal indicador (foto 13). A l’esquerra s’agafa la pista que ens portarà al tossal de la Margarida. A la dreta tenim les parets verticals de la roca del Migdia i la Tossa.
5,2 km: Estem al davant del tossal de la Margarida. Camí de la Llena. Girem a l’esquerra per anar a trobar el collet dels Tormos de la Margarita.
5,5 km: A la dreta agafem el camí de la Llena (foto 14). Anem baixant per un camí totalment empedrat que, fent ramanxoles, arriba a Tivissa (fotos 15 i 16).
Aquest camí comunica la Terreta amb Tremp. Inicialment era un camí secundari, però entre el 1716 i el 1718 les autoritats militars borbòniques el van arranjar i ampliar per tal de facilitar el pas de trens d’artilleria entre dues places militars importants d’aquella època, com eren Areny de Noguera i Talarn*.
La gent de la Terreta l’utilitzava per anar a Tremp a mercat o a resoldre temes administratius (jutjat, notari,..). Per aquest camí també pujava tot el tragí de la Conca de Tremp que portava, entre d’altres coses, oli i vi cap els pobles de la muntanya que no podien conrear aquests productes. Però la despoblació dels anys 60, la utilització de la C-1311 i la construcció d’una pista forestal per repoblar de pins tota l’obaga del Codó va provocar que aquest camí es deixés d’utilitzar i pràcticament es perdés.
Desbrossar el camí i fer-lo novament transitable ens va costar, a l’Associació de Veïns de la Terreta, un any de feina. Ara està recuperat i senyalitzat amb marques grogues des de Sapeira fins a Tremp, per tal que sigui una ruta més, per gaudir del patrimoni paisatgístic i històric del Pallars Jussà.
Recórrer aquest camí em recorda quan els meus pares i padrins l’havien de fer sovint, quan la mesura del temps i de les dificultats eren molt diferents a les actuals. També em venen a la memòria les històries que ens explicava la nostra padrina, de les penes i dels treballs que passaven quan el camí estava nevat i l’havien de fer amb espardenyes i mitjons de llana, que era l’única protecció que tenien per als peus. O les històries que ens contaven de petits, de les rècules de 14 o 15 mules i matxos, carregats amb bots de vi i d’oli, vigilant de no “trepussar” amb els rocs del camí i també dels crits, renecs i les buscallades dels mossos que les conduïen quan el camí s’empinava.
Fer aquest camí em fa gaudir de la diversitat que ens ofereix la natura: fer supo supo amb una guineu o escunçar-te amb un galapat en les zones més ombrívoles i humides o les impressionants vistes que es poden veure al llarg del recorregut, que compensen amb escreix les pujades que hi ha fins a la serra Mitjana i la llarga baixada fins a Tremp. A mitja pujada, es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i, més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit. A l’arribar al cap de la serra Mitjana, la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc; a l’oest, la serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses; a l’est, la Roca Foradada i el Picó del Codó i de la Seuva; i, al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs, on, quan s’escunça l’hivern, algunes vegades també hi podem veure la boira que jau a tota la plana i, a l’estiu, la calitja.
Aquest escrit es va publicar a: Sendèria número 43, febrer 2018
“Una caminada amb…. Lluís Colomés (metge)”.
*Miquel Bailac i Jacinto Bonales. Camins històrics del Pallars Jussà.
Àmbit Territorial: la Terreta, Sapeira, ajuntament de Tremp, Pallars Jussà.
0,0 km: Sortim de la plaça de Sapeira, agafem el camí dels horts i creuem la pista en direcció est (pal indicador). El senderó passa pel barranc de Canarill, el de la Llera o de la Capella i traspassem el bosc de Turmeda (fotos 1 i 2), fins arribar a la pista forestal que va d’Esplugafreda a Talarn.
1,9 km. Continuem per aquesta pista que s’enlaira i passa pel costat de l’entrada del Botet de Casa el Rei que queda a la dreta, des d’aquí es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit (foto 3). A l’esquerra podem observar les coves dels antics corrals del poble i les parets verticals de conglomerat de la serra de Campimini (foto 4).
3,3 km: Deixem la pista per agafar l’antic camí, creuem el barranc dels Botets i s’inicia una forta pujada en direcció sud.
6,1 km: Passem la Llau Fonda.
6,7 km: Arribem al cap de la Serra Mitjana. Des d’aquí la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc. A l’oest la Serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses. A l’est la roca foradada i el Picó del Codó i el Picó de la Seuva. I al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs (fotos 5 i 6).
Ara el camí va descendent, en alguns trams coincideix amb la pista forestal, i en altres baixa en diagonal creuant-la varies vegades.
8.6 km: Es passa pel Caragol (foto 7).
10.5 km: Trobem la carretera que ve de Gurp. Ara el camí va per la mateixa carretera (foto 8).
12.5 km: Fem cap a les instal·lacions de l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials.
15,7 km: Arribem a la font de Talarn. Des d’aquest poble fins a Tremp, el camí antic passava pel costat de la C-13. Nosaltres recomanem agafar el camí del Itinerari 1: Dilluns a Mercat, del llibre “A peu pel Prepirineu de Tremp” (editorial Arola Edicions) que ens porta fins a Tremp.
El canut dels minairons 