Claramunt va ser agregat al municipi de Castissent l’any 1847, posteriorment aquest territori va formar part de l’ajuntament d’Eroles al 1877. L’any 1940 torna a canviar la capitalitat municipal per Fígols de Tremp, finalment al 1970 va ser agregat a Tremp.
Tots els canvis administratius que hi ha hagut al llarg dels anys demostren la poca població que ha viscut en aquesta contrada i que estava disseminada en una gran extensió de territori. El despoblament definitiu va començar a partir dels anys seixanta del segle passat.
El poble de Claramunt està situat al capdamunt d’un turó rocós que fa que sigui una vila closa (fotos 1,2 i 3). Les cases estan construïdes perimetralment a la roca (fotos 3 i 4) i disposa d’un únic carrer central, amb una porta d’accés situada a l’extrem sud i el tanca l’església per l’extrem nord.
L’església de Sant Pere és un edifici d’una sola nau coberta per una volta de canó semicircular reforçada per dos arcs torals. La capçalera està formada per un absis quadrangular adaptat al terreny on està construït, cobert amb volta de canó que s’obre a la nau amb un arc triomfal. Conté dues finestres de doble esqueixada, una s’obre a la paret est i l’altra al mur sud (fotos 5 i 6). L’absis s’obre amb una porta a la sagristia que està adossada al mur nord de l’església (foto 6).
A la paret de migjorn s’obren dues portes amb un arc de mig punt, una de les quals està cegada. No s’ha trobat cap explicació a la presència d’aquestes dues portes en un tram tan petit de paret, una cosa similar apareix a l’església de Sant Jaume del Cas (Vall d’Àger-la Noguera). La porta d’entrada està aixoplugada per una galeria porxada que s’obre a un pati que devia ser l’antic fossar (foto 7).
El campanar es va construir al damunt de l’absis en una època posterior, és quadrangular i després es transforma en octogonal, amb una finestra oberta a cada punt cardinal (fotos 5 i 6), pràcticament idèntic al campanar de Sant Joan Baptista d’Escarlà (veure Sant Joan Baptista d’Escarlà a www.elcanutdelsminairons.cat).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està bastit amb llosa del país.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s. XI i principis del s. XII (construïda a principis del s. XII però amb els models constructius arquitectònics del s. XI.
Actualment no es pot accedir a l’interior de l’església, ja que el carrer està tallat a causa del perill d’enfonsament de les cases del costat, per aquest motiu no hi ha fotos de l’interior del temple.
Accés: Carretera 1311, Km 11,5 agafar el trencall de Clarament que està a 5,3 km.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
La Vileta és un llogaret format per una antiga caseria de població disseminada que formava part del poble de Claramunt, posteriorment va ser agregat al municipi de Fígols i des de l’any 1970 pertany a Tremp. Actualment les seves cases estan en un estat ruïnós (fotos 1, 2 i 3).
L’església de Santa Llúcia és un edifici d’una sola nau, amb volta de canó de perfil semicircular i reforçada amb tres arcs torals (fotos 4 i 5). La capçalera original devia estar formada per un absis semicircular orientat a l’est que ha desaparegut i que va ser substituir per una paret recta, però es conserva l’arc presbiteral que obria l’absis a la nau (foto 6).
La porta original estava situada a la paret nord i comunicava amb el cementiri, actualment està cegada i amagada dins del cor (foto 7). L’actual porta s’obre a la paret de ponent on hi ha una finestra d’una sola esqueixada modificada sobre una d’original de doble esqueixada (foto 8).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està construït amb llosa del país (foto 11), l’estat actual de conservació és dolent.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s.XI i principis del s.XII (construïda a principis del s.XII però amb els models constructius arquitectònics del s.XI.
Accés: Des de la carretera 1311, al quilòmetre 10,5, s’agafa una pista que surt en direcció nord, seguint aquesta carrerada s’arriba a la Vileta al cap de 970 metres.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Aquesta etapa transcorre per la vall d’Àger, anunciar aquest territori ens obliga a parlar d’un personatge clau per entendre la Catalunya actual, com és Arnau Mir de Tost (Tost 1000?-Àger 1072). Va tenir una importància cabdal durant el s.XI col·laborant amb els comtes de Barcelona i d’Urgell i amb el rei d’Aragó per expandir la conquesta cristiana cap als territoris musulmans de les terres lleidatanes. Durant la primera meitat del s.XI va apoderar-se d’aquest enclavament, la construcció d’infraestructures i l’organització administrativa que va dur a terme, va permetre el seu enriquiment i incrementar el seu poder políticomilitar. A la seva mort l’any 1072, la conquesta cristiana a la vall d’Àger s’havia estès cap al sud, seguint la línia dels castells defensius de Queralt, Cas, Fondepou i Millà.
Va establir la seva residència a Àger on va reconstruir la part alta amb un complex format per un castell, amb una torre rodona de 19 metres de diàmetre i una alçada de 30 metres, actualment desapareguda, un palau vescomtal i la col·legiata de Sant Pere.
Tota la població d’Àger estava emmurallada i actualment encara se’n conserva una part important a la banda est del poble.
0,0 km: Corçà, el poble ha crescut als peus del tossal rocós on hi han les restes de l’antic castell datat a la primera meitat del s. XI propietat d’Arnau Mir de Tost (fotos 1 i 2). L’església del poble va ser construïda al s.XVIII i està sota l’advocacia de la Mare de Déu del Roser (foto 3). Prenem el camí de les masies que surt del poble en direcció est.
0,1 km: El camí gira en direcció sud-est i passa pel costat dels masos de Badia, Panyelló i Serradill (foto 4). A l’oest podem veure el poble de Corçà i la boira que jau sobre les aigües del riu Noguera Ribagorçana, aturades al pantà de Canyelles (foto 5). El camí de les masies transcorre entre camps de conreu de cereal, a l’esquerra al capdamunt del Montsec d’Ares, es pot observar la torre del castell de Claramunt (propietat d’Arnau Mir de Tost) (foto 6). La sendera en molt trams s’ha convertit en una pista agrícola que transcorre entre roures i conreus d’ametllers (fotos 7 i 8).
4,3 km: Sant Pere Màrtir, d’arquitectura rural popular, construïda als s. XVII-XVIII amb un campanar d’espadanya d’un sol ull (foto 9).
8,8 km: Cementiri d’Àger i capella del Calvari (foto 10). Darrere del cementiri hi ha la necròpolis medieval de Santa Coloma, extensa àrea funerària que data entre els segles VI i XI (foto 11).
9,0 km: Àger. Pugem pel camí de la Font, portal de Pedró i entrem a la part medieval de la població (fotos 12 i 13). Sortim d’Àger pel raval de Sant Martí.
10,4 km: Pont d’en Rosell (foto 14). Prenem l’antic camí d’Àger a Balaguer que es dirigeix cap al port de la Creu (port d’Àger). Una part important d’aquesta carrerada està empedrada i té els seu orígens en una via romana (foto 15).
13,6 km: Després de fer 322 metres de desnivell positiu i de caminar 3,2 km, arribem al coll de la Creu (coll d’Àger) (foto 16). Iniciem la baixada en direcció sud.
14,7 km: Travessem la C12 a l’alçada de la urbanització de Sant Josep de Fondepou.
15,6 km: Reprenem l’antic camí d’Àger a Balaguer (fotos 17 i 18).
16,1 km: Fondepou. Petit nucli de població que encara conserva una part de la torre del castell que fou propietat d’Arnau Mir de Tost (foto 19). Des del darrera de l’esglesiola agafem el camí que baixa en direcció sud.
16,5 km: El camí transcorre per la Cabanera Reial (foto 20) i va paral·lel a la C12. Continuem en direcció sud, al fons veiem el poble de Vilamajor (foto 21).
19,6 km: Mas de Canonges i cementiri de Vilamajor (foto 22). Prenem la carretera que va de Vilamajor a Tartareu.
19,9 km: A la dreta surt el trencall que arriba a Vilamajor. Continuem en direcció sud-oest per la carretera.
22,8 km: Tartareu. Al capdamunt hi ha les restes del castell i l’església romànica de Sant Miquel (s.XI-XII). Aquest lloc serà la sortida de la quarta etapa Sapeira-Reus. Fi de la tercera etapa (foto 23).
El Pont de Montanyana. A l’edat mitjana la població d’aquest territori s’aixoplugava al poble de Montanyana i per poder travessar el riu Noguera Ribagorçana hi van construir un pont romànic. Quan va desaparèixer el perill sarraí, a poc a poc, es va establir un nucli de població a la riba esquerra d’aquest riu que es va anomenar el Pont de Montanyana. Amb el temps el nombre d’habitants va créixer i es va fer necessari la construcció d’una església que es va dedicar a Sant Armengol.
Aquest pont romànic va ser destruït durant la Guerra de Successió juntament amb el d’Orrit (als voltants de 1710?). A finals del s. XIX o a principis del XX se’n va construir un de nou del tipus penjant. El dia 3 d’abril de 1938 les tropes de l’Exèrcit de la República el van destruir per evitar que les forces feixistes poguessin avançar en direcció a Tremp. El dia 9 del mateix mes, la companyia de sapadors de la 63 Divisió del Cos de l’Exèrcit de Navarra el va reconstruir.
Aquesta etapa del camí té l’encant de travessar el congost de Mont-rebei que està format per les impressionants parets verticals que tenen una alçada superior als 500 metres. Era l´únic congost dels grans rius del Pirineu català que no era transitable, la qual cosa dificultava enormement la comunicació de la vall d’Àger amb la part de la Ribagorça catalana. Per aquest motiu la Mancomunitat de Catalunya, dins del Pla Orgànic de Vies de Comunicació, va obrir un camí excavat a la roca l’any 1924.
La construcció del pantà de Canyelles en la dècada dels seixanta del segle passat va provocar que aquell camí quedés negat sota les aigües. La despoblació de la zona i la poca utilització va provocar que ningú se’n preocupés i quedés oblidat, fins que el lingüista, escriptor i activista cultural, Jordi Mir Parache va publicar una sèrie d’escrits al diari Avui l’any 1977, per reivindicar aquest camí i el pas entre les dues comarques. Això va provocar que l’empresa ENHER en construís un de nou de les mateixes característiques, però uns metres més amunt i lluny del nivell màxim de l’embassament. Avui aquest camí és un atractiu turístic de primer ordre i un important motor econòmic d’aquesta zona.
0,0 km: Travessen el pont penjant (foto 1).
0,2 km: Plaça major. Agafem el carrer de l’Arrabal i continuem en direcció sud.
0,7 km: Agafem la C1311 durant 100 metres.
0,8 km: Prenem la carretera d’Alsamora (foto 2) i continuem en direcció sud.
2,8 km: A l’esquerra surt la carretera que va a Castissent (foto 3). Aquest poble està situat a 2,8 km i el seu nom prové de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell de Sanç. Va ser el baluard defensiu per la banda sud i oest de la Terreta fins al s.XI.
3,4 km: A la dreta es pot veure el mas de l’Agustina (foto 4) i a l’esquerra hi ha l’accés a la central hidroelèctrica del Pont de Montanyana que produeix electricitat amb l’aigua que surt de Sopeira i durant 23,5 km traspassa tota la Terreta.
4 km: A la dreta es pot veure la sortida de l’aigua del desguàs de la central del Pont de Montanyana (foto 5).
5,6 km: A l’esquerra i a uns 80 metres, hi han les restes de l’antic molí fariner del mas de Mont-rebei (foto 6). Degut a l’obertura del camí que va construir la Mancomunitat de Catalunya l’any 1924, la seva activitat molinera es va incrementar considerablement. Això també va succeir durant els primers anys de la postguerra, en aquest cas, treballant de nit per evitar la requisa de la farina que va imposar el Règim.
5.8 km: La carretera fa una corba a l’esquerra. Al davant hi ha les restes del mas de Mont-rebei, casalici del s. XVI-XVII que tenia capella i cementiri propi, la qual cosa indica la importància d’aquesta masia (foto 7).
7,5 km: Mirador de les llúdrigues (foto 8) on es pot gaudir d’unes vistes fantàstiques, tant del congost (foto 9), com de l’església romànica de Girbeta.
7,9 km: Lloc de control de pas de vehicles de la Reserva del Congost de Mont-rebei que gestiona la Fundació la Pedrera (foto 10).
8,2 km: La Masieta, punt d’informació i pàrquing de vehicles. Prenem el camí més proper al riu i continuem en direcció al sud. Davant tenim el Congost de Mont-rebei (foto 11). El senderó va ascendint una mica i transcorre proper al riu. Comença a ser aeri.
10 km: Pont penjant que va bastir l’ENHER als any 70 del segle passat quan va construir el camí superior (foto 12) en substitució del que va fer la Mancomunitat de Catalunya l’any 1924. Comença el tram de 1,2 km més espectacular del congost de Mont-rebei. El camí està excavat a la roca, té una amplada d’aproximadament un metre (fotos 13, 14 i 15) i en alguns trams hi ha una línia de vida per millorar la seguretat del tram.
11,9 km: A l’esquerra i a uns 15 metres d’alçada hi ha la cova de la Colomera. Per pujar-hi no hi ha cap problema ja que està equipada amb una cadena i uns graons de ferro (foto 16). Prospeccions arqueològiques han determinat que aquesta cova va ser habitada durant els períodes neolítics i l’edat de bronze inicial.
12,4 km. S’acaba el camí excavat a la roca i continua un senderó que va guanyant alçada.
13 km: A la dreta baixa el camí que porta al pont penjant del congost del Sieguer, situat a uns 600 metres d’aquest punt i després a les escales de Montfalcó (foto 17). Continuem en direcció sud, ara el camí s’endinsa dins del bosc de la Boïga de la Jaumeta i, a poc a poc, es van trobant els antics bancals de conreu del mas de Carlets (foto 18).
14,2 km: Font del Rajolí. Actualment degut a la gran sequera no raja ni una gota d’aigua (Foto 19).
14,4 km: Mas de Carlets (foto 20). Punt de descans dels veïns de la vall d’Àger que anaven a moldre el blat al molí de Mont-rebei. Encara s’hi pot veure el forn semicircular, testimoni de l’autosuficiència que havia de tenir la família que allí hi vivia (foto 21). L’any 1973 el darrer propietari del mas va anar a viure a Corçà. Des de 1989 al 2000 va fer les funcions de refugi de muntanya obert.
14,8 km: Pas del Guiler. Punt més alt de tot el recorregut (762 m). Les vistes cap al nord i cap al sud són esplèndides (fotos 22 i 23). El camí ara inicia la baixada per passar per sota dels cingles de la serra del Mill.
15 km: Una mica més amunt del camí es troba la cova de Tonya.
16 km: Pas del Mill (foto 24). El camí va baixant fent diverses ramanxoles.
17 km: Masia de la Pardina (foto 25). Continuem baixant fins a travessar el barranc del mateix nom. S’inicia la pujada fent ramanxoles pel mig de l’obaga de la Pardina fins a travessar la serra de Cantaperdius. Tenim al davant la Mare de Déu de la Pertusa i les restes del castell (foto 26).
18 km: Esplanada de l’antic pàrquing de la Pertusa (foto 27). És molt recomanable agafar el senderó que surt en direcció oest per anar fins a l’ermita.
18,3 km: A l’esquerra i enlairat al damunt de la roca hi han les restes del castell de la Pertusa que pertanyia a la Canònica de Sant Pere d’Àger, domini d’Arnau Mir de Tost (foto 27).
18,6 km: Mare de Déu de la Pertusa. Construcció romànica del s. XI-XII (foto 28), actualment està molt ben conservada gràcies a una recent restauració.
19 km: Esplanada de l’antic pàrquing de la Pertusa. Agafem la pista asfaltada en direcció sud est que porta a Corçà.
21 km: Corcà. Poble que ha crescut als peus del tossal rocós on hi han les restes de l’antic castell datat a la primera meitat del s. XI (foto 29). Aquest lloc serà la sortida de la tercera etapa de Sapeira a Reus. Fi de la segona etapa (foto 30).
A la Terreta i al Pallars es fa cagar la Tronca la nit de Nadal (fer cagar el Tió a la resta de Catalunya). Aquesta tradició tan popular i entranyable té el seu origen en la nit dels temps i es remunta a l’antiga sumèria, a l’època del egipcis i dels celtes i està relacionada amb el solstici d’hivern.
Alguns estudiosos també la relacionen amb les fogueres que encenien els escandinaus, fetes amb troncs de roure en honor al deu Tro. Dins dels seus mites, l’arbre era el centre de l’univers i la seva vida estava lligada a la del sol. Per això, durant el solstici d’hivern, temien que la foscor derrotés el sol i el tapés, per això, encenien grans fogueres per tal de fer reviure el sol.
Els pobles germànics també encenien fogueres en adoració al déu Thor durant la nit del solstici d’hivern. Les invasions germàniques a la península Ibèrica dels s. III al IV dC podrien explicar l’arrelament d’aquesta tradició a casa nostra.
Un altre origen molt plausible d’aquesta costum seria la relació entre les actuals festes nadalenques amb les Saturnàlies romanes o festa dedicada a Saturn, déu de la sembra i de l’agricultura, que se celebrava del 17 al 23 de desembre. Al s. II dC irromp el culte a Mitra, déu del Sol, i la Saturnàlia es perllonga fins al dia 24, data de la mort del sol, i el dia 25, moment de la resurrecció d’aquest astre, la Natalis Solis invicti. Per aquest motiu la celebració del culte germànic de l’arbre amb aquesta festa romana dedicada al sol es van fondre en una sola.
En el segle IV l’església catòlica celebra per primera vegada el Nadal, transformant el Natalis Solis invicti en la celebració nadalenca i la festa del tronc va passar a ser el Tronc de Nadal. Per aquest motiu es troben referències al tronc de Nadal a Catalunya i a la Ribagorça (tronca o tió), al Pirineu aragonès (toza), al Navarrés (pullizo) o al País Vasc (olentzaro-enborr). Aquesta tradició també es troba al nord dels Pirineus, a Itàlia, a Anglaterra, a Holanda, als Països Escandinaus, etc.
Poques persones coneixen aquesta celebració màgicoreligiosa que està relacionada amb el naixement o el retorn del sol i del solstici d’hivern, però és una festa entranyable que cada nit de Nadal es du a terme en nombroses llars catalanes, on hi han nens i nenes que encara es creuen que la Tronca o el Tió, prèvia bastonada, caga de forma màgica llaminadures i petits obsequis.
A casa Jumperna de Sapeira la Tronca la portava el padrí vell. Buscava una rabassa que havia de tenir un bon forat per poder-hi amagat allò que havia de cagar. Normalment cagava els “tarrons”, que eren dels tous, dels durs i de “girlache”, per menjar-los el dia de Nadal. Aquets “tarrons” s’havien comprat a la fira de la Puríssima d’Areny o a la de Sant Tomàs de Tremp. També li feien cagar alguna ampolla de “xampany”, unes quantes mandarines (que era una cosa més aviat exòtica a la Terreta), una “mosta” de caramels i para de comptar.
La Tronca es posava al foc i començava a cremar per un cantó, als nens se’ns enviava al menjador o a posar els bastons a la cendra de la cuina econòmica i, mentrestant, omplien el forat d’allò que havia de cagar i que tenien amagat a sota del banc del foc.
Les bastonades anaven acompanyades de la cançó típica: “caga tió,……….si no et donaré un cop de bastó !”, (antigament es picava amb els molls del foc) després de tres o quatre rondes s’acabava la festa ja que s’havia d’anar a missa del gall. Es feia a les dotze de la nit i hi assistia tot el poble i, si feia bon temps, també hi acudien els veïns de les masies i del llogaret d’Aulàs, que podien fer una hora de camí d’anada i una altra de tornada per assistir a aquesta celebració els quals es feien llum pel camí amb una llanterna de llauna tota plena de forats.
Casa Jumperna va emigrar a Reus als anys seixanta del segle passat, però vam mantenir totes les tradicions de la Terreta. La primera generació nascuda a Reus va fer cagar la Tronca la nit de Nadal. L’avi Àngel va fer un tronc foradat que tenia totes les funcions d’una bona Tronca (fotos 1 i 2). Als nens se’ls hi deia que la Tronca vivia durant tot l’any a la rourera d’Aulàs i que quan feia fred baixava a Reus. Arribava el mateix dia que fèiem el pessebre, ves quina causalitat !, però els nens s’ho creien. Aquí vam fusionar la Tronca amb el Tió, ja que se li dona menjar uns dies abans per tal que cagui molt (foto 3), cosa que no es feia a Sapeira.
La Tronca arribava un any a casa meva i l’altre a casa del meu germà Josep i tots els 5 nets gaudien de la màgia d’aquesta festa. Enguany, que no hi ha l’avi Àngel, la Tronca també ha baixat de la rourera d’Aulàs i la faran cagar els seus besnéts (foto 4).
Bon Nadal a tothom !!!.
Bibliografia
Joan Amades. Costumari català. Els curs de l’any. Volum I. Salvat Editores S.A. Edicions 62 S.A. Barcelona 1982.
Ramon Violant i Simorra. Obra Oberta, 4. Altafulla 1981.
Malas Olga, Malas Khaled, Ribas Meritxell. Àmbits de psicopedagogia i orientació ÀÁF. 49, novembre 2018 (72-81).
Circular dels Miradors: de les Costes, d’Alforja, de les Muntanyes de Prades i de les Borges del Camp.
Història/ressenya:
És una excursió que sorprèn per dues coses. La primera per estar situada a menys de 10 km de Reus i la segona, per les magnífiques vistes del Baix Camp que es poden gaudir al llarg de tot el recorregut.
Tot el circuit transcorre per pistes forestals i /o agrícoles. El grau de dificultat és moderat per dos motius: el primer per l’ascens en el tram inicial fins al mirador de les Costes (es fan 237 metres d’ascensió en tan sols 2,0 km). El segon és que en la baixada des del primer mirador fins a la riera d’Alforja, com que hi ha molta pedra petita, pot provocar alguna que altra relliscada, per la qual cosa és recomanable portar un o dos bastons.
0,0 km: Aparcament de les Borges del Camp situat al carrer de la Baixada de la Creueta. Seguim per aquest carrer avall fins a la riera.
0,2 km: Creuem la riera d’Alforja. Continuem en direcció oest pel camí de Riudecols i de la Quadra.
0,3 km: (Pal indicador) agafem la pista a la dreta, tenim a l’esquena el poble de les Borges del Camp (foto 1).
1,0 km: Travessem per sota de la variant de la C-242. La carrerada va ascendint i anem trobant la típica flora mediterrània (fotos 2 i 3).
2,9 km: Mirador de les Costes. Punt més alt de tot el recorregut (457 m sobre el nivell del mar). Al sud es pot observar una magnífica panoràmica de tot el Baix Camp i el Tarragonès (foto 4). Iniciem la baixada, en menys de 2 km haurem baixat 214 m. Cal anar en compte amb les pedres petites del terra que poden provocar alguna que altra relliscada (foto 5).
4,7 km: Riera d’Alforja. Anem en direcció nord fins a trobar el pont de la C-242.
5,1 km: Després de passar per sota del pont, s’agafa un senderó en direcció est. A l’esquerra trobem un pi monumental (foto 6).
5,3 km: Travessem la carretera C-242 i continuem en direcció est per una pista cimentada que va ascendint fins a trobar una urbanització de xalets.
6,4 km: Sortim de la urbanització i enfilem per la pista de terra en direcció nord. Aldavant i a l’esquerra es pot contemplar la regeneració de la vegetació que s’ha produït després de l’incendi que va patir aquesta contrada l’any 2005.
7,1 km: La carrerada va pujant i gira en direcció est (foto 7).
7,5 km: Mirador d’Alforja (foto 8). Continuem cap a l’est.
7,9 km: Mirador de les Muntanyes de Prades (foto 9). Ara el camí gira rumb sud i va descendint.
8,1 km: Mirador de les Borges del Camp (foto 10). Des d’aquest punt es contempla una magnifica panoràmica del Baix Camp i és complementària a la que hem vist des del mirador de les Costes. El camí va baixant fins arribar a la urbanització dels Garrigots.
11,2 km: Avinguda de la Font de les Escales.
11,4 km: Entrem al cas antic de les Borges del Camp (foto 11).
Aquesta vall actualment està totalment despoblada, antigament estava habitada per diferents masos aïllats i força importants, ja que molts d’ells disposaven d’una capella pròpia construïda durant el s. XVIII, en un moment de bonança econòmica que va tenir aquesta zona.
El mas de Toríbio és una masia que pertanyia al terme de Claramunt, municipi de Fígols de la Conca i actualment forma part del de Tremp. La capella de Santa Anna pertanyia a la parròquia de Castissent.
La masia està formada per un habitatge de grans dimensions amb una era envoltada de corrals. La porta d’entrada és de mig punt amb grans dovelles i l’edifici tenia una planta baixa, un pis i un tribol (foto 2). Està construïda amb pedra del país rejuntada amb fang sense arrebossar, la qual cosa fa que quan hi entra aigua a la paret aquesta es desfà i es destrueix (foto 3 ). A la part baixa del mur nord s’hi poden veure unes espitlleres que devien servir per protegir la casa en les èpoques convulses que va patir el país (foto 4 ).
Al costat de l’antic mas s’ha construït una nova casa (foto 5).
Santa Anna és la capella del mas, està aïllada, és de petites dimensions, rectangular, orientada de sud a nord i construïda sense cap estil arquitectònic definit (fotos 6 i 7)
La porta d’entrada està situada a la paret sud, amb grans dovelles, a sobre hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull. La coberta és de volta de canó i tota la capella està arrebossada. La part frontal està pintada amb blauet i al mig hi ha una petita fornícula on hi ha una imatge moderna de la santa (foto 8 ).
El cementiri del mas està adossat a la paret de ponent i al costat de la porta hi ha una làpida que recorda el noms de les persones enterrades en aquest fossar des de l’any 1827 i fins al 1955 (foto 9 ). A la façana de llevant s’obre una petita finestra formada per quatre pedres (foto 10).
Accés:
Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’ENHER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Fita de pedra que indica el mas de Toribio (foto 11).
7,6 Km: Santa Anna del mas de Toríbio.
Bibliografia:
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
0,0 km: Plaça de Sapeira (foto 1). El camí que sortia del poble per la part oest eixia de la porta de l’antic castell que protegia el poble. Actualment aquest caminal està perdut per l’ensulsida de la casa del Guerra (Foquinet). Per aquest motiu agafem el camí dels horts fins a trobar la carretera.
0,1 km: Prenem la carretera en direcció oest.
0,5 km: Pal indicador. A l’esquerra surt l’antic camí de la Costa que va de Sapeira a Areny i baixa en diagonal travessant dos cops la carretera (foto 2).
1,3 km: Estem al Seix, nom molt antic, podria ser d’origen preromà i voldria dir terrassa fluvial, pedregosa i àrida. Seguim avall per la carretera que es va construir aprofitant l’antic camí (foto 3).
4,7 km: A la dreta ens queda la casa del Mundet. L’antic camí passava entre la masia i la font (foto 4). A la dreta tenim el poble d’Orrit (foto 5), amb el castell situat al capdamunt de la roca, testimoni del que va ser durant els s. IX i X quan era la capçalera del Pagus Orritensis i l’església de Sant Pere, construcció romànica de finals del s. X que manté la puresa arquitectònica del primer romànic (més informació: www.elcanutdelsminairons.cat).
En aquest lloc, sobre l’any 1030, el castlà d’Orrit i d’Areny, Radolf Oriol, va jurar fidelitat als comtes de Pallars Jussà, i en el document que ho testificava, tot hi estar escrit en llatí, ja hi apareixen paraules netament catalanes. Actualment totes les cases del poble d’Orrit estan derruïdes i esfondrades.
5,7 km: El Pont d’Orrit (foto 6). L’actual pont el va fer construir el governador Fèlix d’Areny l’any 1737, després que l’any 1710, en el decurs de la Guerra de Successió, el pont d’origen romànic situat una mica més amunt d’aquest lloc va ser destruït. Per edificar-lo va obligar la gent de la Terreta a contribuir-hi bé amb treball o amb diners.
Des del Pont d’Orrit fins al Pont de Montanyana passa el GR-3. Això ens donarà la tranquil·litat de seguir les marques blanques i vermelles al llarg de tot el recorregut.
Agafem la pista que surt en direcció sud que va fer l’ENHER als anys cinquanta del segle passat, quan va construir la canonada subterrània de Soperia a Castissent que té una llargària de 23,5 km. Aquesta pista arriba fins al barranc de la Mir que buida les seves aigües al d’Escarlà.
6,3 km: Travessem el barranc d’Esplugafreda (foto 7). El nom li ve de Spelunca Frígida que fa referència al naixement d’aigua freda que surt d’un forat a la roca que li diuen el Botet d’Esplugafreda. Joan Coromines afirma que el nom pot venir de Espelunca Fracta (balma tancada) que seria la cova d’Urso. Continuem per la pista en direcció sud propera al riu (foto 8).
8,8 km: Creuem el barranc de Magdalena (foto 9).
9,2 km: Passem pel barranc de les Bancalades (foto 10).
9,9 km: Mare de Déu de la Mir (nova) (fotos 11 i 12). Més informació d’aquesta capella a: www.elcanutdelsminairons.
10,3 km: Davant i al damunt de la muntanya tenim el poble d’Escarlà que està totalment enrunat (foto 13).
11,6 km: La pista per on veníem gira en direcció est per anar a trobar el barranc de la Mir. Continuem en direcció sud per un corriol.
11,7 km: Creuem el barranc d’Escarlà (fotos 14 i 15).
12,5 km: Trobem “lo caixó”, era una caixa enganxada amb una sirga de 40 metres de llargada i permetia el pas d’una persona asseguda. El desplaçament es feia amb les seves pròpies mans empenyent-se a través de la sirga. Servia per a poder traspassar el riu a l’alçada d’Escarlà, d’aquesta manera podien anar fins a la carretera N230 a buscar el cotxe de línia, estalviant-se més de 5 km de camí que hi havia des del Pont d’Orrit.
El camí transcorre pel costat del riu seguin una rodera de vehicles agrícoles.
12,9 km: Trobem la pista que va al mas de l’Arturo i a la Ribereta.
13,1 km: A la nostra dreta hi han les restes del molí hidràulic de l’Arturo (foto 17). Pascual Madoz ja l’anomenava l’any 1845. El molí era de farina i d’oli (es poden veure encara les dues moles) i de dos rodets amb dues voltes independents cadascuna amb un rodet. Les persones més velles recorden que només s’hi feia farina. Agafava l’aigua del riu Noguera Ribagorçana just al costat del barranc de casa Aparici, a 762 metres amunt del molí. Va deixar de funcionar els anys 1948-49, quan l’ENHER va adquirir els drets de l’aigua pagant una indemnització.
13,4 km: Gual de la Ribereta (foto 18).
14,8 km: Barranc d’Espills (foto 19. A partir d’aquí es pot observar l’obra del canal de rec que va més enllà del Pont de Montanyana, per mantenir el nivell va sortejant la complicada orografia del terreny (fotos 20 i 21).
17,4 km: Barranc de Tercui (foto 22). A l’esquerra puja el sender que va a Tercui, continuem en direcció sud pel camí que anava des del Pont de Montanyana fins a Tercui (foto 23) (veure wikiloc: TERRETA VI Caminada dels Mocadors Pont de Montanyana-Tercui-Pont de Montanyana).
18,7 km: Agafem la pista que baixa de casa Paula i seguim en direcció sud. A poc a poc ens acostem al Pont de Montanyana, on trobem “un puiadó” per anar a un hort situat a la part superior del camí (foto 24).
19,7 km: Molí del Farré Nou. Era una veritable indústria hidràulica que feia farina, oli, i llum pel poble i després per a la Farinera del Pont de Montanyana. Travessem el barranc del Pont (foto 25).
19,8 km: Entrem al Pont de Montanyana per la porxada que dona a la plaça Major (foto 26).
20 km: Pont penjat del Pont de Montanyana. Fi de la primera etapa (foto 27).
Vol ser un homenatge a casa Martí i casa Jumperna de Sapeira que, a principis dels anys seixanta del segle passat van tancar les cases del poble per immigrar a la ciutat de Reus.
Durant anys, i segurament segles, a Saperia s’havia fet el mateix, se seguien els costums, les tradicions i pel que fa a l’economia familiar -que era de total subsistència i molt equilibrada- quan perillava o es trencava les cases patien i, fins i tot, es podien perdre. Cada família tenia el suficient per sobreviure: collien el blat per poder fer el pa de l’any, plegaven les olives per tenir l’oli, mataven el porc per disposar de proteïnes durant tot l’any, etc. etc. Tenien els animals (mules, matxos, rucs…) que els ajudaven a llaurar, traginar les garbes de la sega i fer les feines més feixugues. La major part de les cases tenien un petit ramat d’ovelles que quan venien els corders disposaven d’uns pocs diners en moneda.
A nivell comunitari, el poble tenia un ajuntament, un capellà i una mestra que ensenyava els nens i les nenes a llegir, a escriure i aprendre les quatre regles.
Tot aquest món, de cop i volta, va canviar als any seixanta del segle passat; la mestra va marxar i els nens havien d’anar interns a Tremp o a la Pobla de Segur i després també va marxar el capellà. La industrialització del camp amb el tractor era molt complicada degut a l’orografia del terreny.
D’avui per demà, les cases es van anar tancant una a una i els seus habitants van marxar en busca de noves oportunitats, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Els de casa Martí i casa Jumperna com que eren parents van marxar junts a Reus ja que hi tenien parents.
Per fer aquest homenatge (adreçat sobretot als nostres pares i padrins que van patir un gran canvi en les seves vides), caminarem el meu germà Josep i jo acompanyats d’amics, des de Sapeira fins a Reus en 9 etapes per cobrir els 192 km. No seguirem pròpiament el camí que van fer per no passar per les carreteres, sinó que el farem seguint els camins emblemàtics de nord a sud i cada etapa l’explicarem en aquest blog.
El proper dissabte dia 25 de novembre farem la primera etapa: Sapeira-el Pont de Montanyana de 20 km, si algú s’anima i ens vol acompanyar que es posi en contacte a: llcolomes@gmail.com.
Excursió ermita de Sant Antoni, congost de Fraguerau, Sant Bertomeu (Ulldemolins).
Història/ressenya:
Aquesta excursió transcorre per un paratge de gran bellesa com és l’espai natural de Fraguerau. No presenta cap dificultat tècnica i és ideal per fer-la en família.
Se surt de l’ermita de Sant Antoni d’Ulldemolins que està situada a 3,3 km d’aquesta població i s’hi arriba amb vehicle per una pista asfaltada.
Sant Antoni:
És una ermita formada per una capella rectangular. Fins al s.XV estigué sota l’advocació de Santa Bàrbara, però l’any 1559 un ermità hi va bastir un altar dedicat a Sant Antoni que va fer necessari l’ampliació del temple (foto 1).
L’any 1580 s’hi va construir la casa de l’ermità que es va transformar en casa de colònies cap al 1960 i als seus voltants hi ha una àrea d’esbarjo (foto 2).
Sant Bertomeu:
Aquesta església var ser fundada per fra Guerau Miquel als voltants de 1192, un anacoreta que vivia a la balma que hi ha en aquest lloc (foto 3). L’any 1210 va passar a ser propietat del cenobi de Bonrepòs. Quan aquest monestir fou suprimit va ser traspassat a la cartoixa d’Escala-Dei.
És un edifici d’una sola nau coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada. Està capçada a llevant per un absis semicircular amb una finestra d’una sola esqueixada, a diferència de les que hi ha en les façanes sud i oest, que són de doble esqueixada (fotos 3 i 4).
La porta d’entrada es troba a la paret nord, està formada per un arc de mig punt amb grans dovelles on hi ha esculpit l’escut de Scala-Dei amb la data de 1799 (fotos 5 i 6).
Al damunt de la paret oest hi ha un petit campanar d’espadanya i en el seu interior hi ha una campana feta amb part d’una bomba de la Guerra Civil (foto 7).
L’aparell constructiu està format per carreus ben tallats sense escairar, tot plegat fa suposar que el bastiment d’aquesta església es pot datar al s. XII.
Àmbit territorial:
Terme municipal d’Ulldemolins i Espai Natural del congost de Fraguerau.
0,0 km: Pàrquing de l’ermita de Sant Antoni. Prenem la pista que surt en direcció a ponent seguint per la vall del riu Montsant.
0,3 km: A l’esquerra hi ha un gran dipòsit d’aigua per a incendis forestals.
0,7 km: Coll del Prat (foto 9), continuem per la pista en direcció oest que passa pel costat de les parets nord del Montsant (foto 10).
2,3 km: Mirador de les Cadolles Fondes (gorgs de considerable fondària esculpits a la roca per l’acció de l’aigua del riu Montsant) (fotos 11 i 12). Fins aquí arriba la pista, ara el camí continua sent un senderó molt bonic i des d’on es poden contemplar les impressionants roques del congost de Fraguerau (fotos 13 i 14).
4,3 km: Creuament de camins (foto 15), deixem el camí que va fins a Margalef i baixem per creuar el riu Montsant. En aquest punt hi havia un pont penjat que la riuada de 2019 se’l en va dur. Ara hi ha una sirga per facilitar el pas (foto 16). A partir d’aquí el camí transcorre en direcció nord.
5 km: Racó de Sant Bertomeu, el camí passa pel mig dels blocs de roca que hi ha a la llera del barranc de Sant Bertomeu (fotos 17 i 18).
El canut dels minairons 