VINAIXA-MONTBLANC

On 10 de Novembre de 202411 de Novembre de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn De Sapeira a ReusDeixa un comentari

Novena etapa Vinaixa-Montblanc

Dimecres 6 de novembre de 2024

Lluís Colomés, Josep Colomés, Alfonso Carbajo, Lluís Boqué, Josep Moragas, Jean Claude Bardin, Joan Eslava, Josep Pagés, Josep Maria Grau, Jaume Hernández, Jordi Olivé, Lluís Llauradó i Anna Maria Pérez Vendrell.

Àmbit territorial: les Garrigues-la Conca de Barberà

Track:

https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/de-sapeira-a-reus-vinaixa-montblanc-190834496

Grau de dificultat:

SENDIF: Lineal 1081 Exigent

Distància: 20,44 km

Ascensió acumulada: 216 m

Descens acumulat: 349 m

Recorregut:

Aquesta etapa transcorre per camins veïnals i pistes agrícoles entre pinedes i conreus d’oliveres i quan s’arriba a la Conca de Barberà comença el cultiu de la vinya.

0,0 km Vinaixa. Aquesta població pertany a la comarca de les Garrigues i limita pel sud amb la Conca de Barberà. El seu nom prové de l’àrab, Ibn Aisa (fill d’Aixa). Era un antic castell musulmà que a partir del s. VIII s’hi va establir la població al seu voltant anomenant-se Beni-Aixa. Va ser conquerida per Ramon Berenguer IV, el qual va atorgar la carta de població. Sortim del poble des de la carretera de Tarragona i passem per la vorera de l’N-240 en direcció a Montblanc.

0,5 km: Prenem el camí de Comasegarra que surt en direcció sud. Són dos quart de vuit del matí, fa dies que plou a les Garrigues, la terra està mullada i hi ha molta humitat a l’ambient i la boirina deixa passar alguns raigs de sol (foto 1), la pista està asfaltada i va pujant enmig de pins i oliveres (fotos 2 i 3).

1,0 km: Travessem per un pont elevat l’autopista AP-2.

2 km: Passem per damunt de l’AVE Barcelona-Madrid (foto 4).

2,5 km: La carrerada ens porta al Coll dels Pins (foto 5) i passa paral·lela a la trinxera excavada per on passa el tren de Sant Vicenç de Calders-Lleida. Entrem a la Conca de Barberà per on transcorren les vies de comunicació més importants entre Tarragona i Lleida: l’AP-9, l’AVE i el ferrocarril regional (foto 6).

7,3 km: Creuem la TV 7004 i entrem a Vimbodí per l’avinguda dels Amics de Vimbodí. Travessem el poble d’oest a est pel carrer Major (foto 7). Agafem el carrer Catalunya i després de passar pel costat dels antics rentadors (foto 8), sortim del poble pel raval de Poblet. Deixem Vimbodí a la nostra esquena (foto 9) i seguim en direcció sud.

9,1 km: El camí ens porta a la carretera TV 7002 que seguirem en direcció sud.

9,5 km: A la nostra esquerra està la Mare de Déu dels Torrens (foto 10). L’ermita dels Torrens va ser fundada l’any 1484 per l’abat de Poblet Juan Payo Coello, en estil gòtic, per posar-hi la Mare de Déu dels Torrens que feia poc que s’havia trobat enmig d’un canyar en aquest lloc. L’any 1714 va ser reformada totalment en estil barroc tal com avui es pot veure.

9,8 km: Prenem a l’esquerra el camí de Milmanda (foto 11).

11,1 km: Castell de Milmanda. La primera referència documental es troba a mitjans del s. XII. Aquest lloc va ser un assentament iber, grec fenicis i romà. Sempre ha estat un castell-palau i no va tenir gaire importància estratègica des del punt de vista militar. Actualment, pertany a l’empresa vinícola Torres que conrea les terres plantades de vinya al seu voltant (fotos 12 i 13).

12,8 km: Entrem a l’Espluga de Francolí pel carrer de Milmanda. Carrer Rovira i Virgili i plaça Montserrat Canals (foto 14) on hi ha el Casal de l’Espluga de Francolí, construït per Lluís Carulla l’any 1963, actualment és un equipament cultural polivalent. Agafem el carrer Lluís Carulla fins a la plaça de l’església (foto 15). Sortim pel carrer de l’Ermita. Continuem pel camí del Mas de Móra, ara caminem pel GR 171/GR 175-2. A poc a poc ens aproximem a Montblanc on es poden veure les vinyes juntament amb la indústria i el parc logístic de la vila comtal (foto 16).

19,8 km: Aqüeducte (foto 17). Les epidèmies del primer terç del s. XVIII que va patir Montblanc i que van provocar la mort de 152 persones, va fer que es fessin les primeres obres per portar aigua des de la mina de la Pascuala a la Font Major. Aquestes van concloure l’any 1804 amb la construcció d’un aqüeducte que portava l’aigua des de la font de la Pascuala al Cingle Blanc fins a Montblanc, per poder superar el desnivell es va haver de construir aquest aqüeducte que, per on passa el camí, és el punt més alt.

20,1 km: Entrem a Montblanc pel Portalet de la Serra (foto 18). L’any 1076 es va fundar el primitiu poble de Montblanc, estava ubicat a l’aiguabarreig dels rius Anguera i Francolí, per aquest motiu es va denominar Duesaigües i el 1155 apareix amb el nom de Vilasalva (vila sense impostos). A causa de les contínues inundacions que va patir i a la necessitat de disposar d’una plaça forta al camí entre Tarragona i Lleida, Alfons I va ordenar el seu trasllat a un turó que la faria més segura i protegida. L’any 1163 aquest rei atorga a Montblanc una carta de població. Al s. XIV la població de Montblanc es va protegir amb una muralla de 1.500 metres que encerclava tot el nucli antic. Aquesta muralla conté torres de defensa i portals d’accés a l’interior que avui en dia encara perduren.

Després de passar pel Portalet de la Serra, continuem pels carrers de Sant Marçal i de la Font Major arribem a la Plaça Major, on trobem la impressionant Font de la Vila, amb tres aixetes i un abeurador (foto 19) i sota les porxades hi ha les antigues quarteres per a mesurar el cereal (fotos 21 i 21). Aquesta vegada hem acabat l’etapa fent un bon dinar a la Fonda del Àngels. Pròxima etapa: Montblanc-Alcover.

LES BORGES BLANQUES-VIMBODÍ

On 31 d'Octubre de 202431 d'Octubre de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn De Sapeira a ReusDeixa un comentari

Vuitena etapa Les Borges Blanques-Vinaixa

Dimecres 30 d’octubre de 2024

Lluís Colomés, Alfons Barceló, Alfonso Carbajo, Josep Moragas, Jean Claude Bardin, Joan Eslava, Josep Pagés, Jordi Olivé i Lluís Llauradó.

Àmbit territorial: les Garigues

Track:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/de-sapeira-a-reus-les-borges-blanques-vinaixa-190022156

Grau de dificultat:

SENDIF: Lineal 942 Exigent

Distància: 18,14 km

Ascensió acumulada: 305 m

Descens acumulat: 103 m

Recorregut:

Aquesta etapa transcorre per camins veïnals i pistes agrícoles entre conreus d’arbres fruiters, oliveres i ametllers i abans d’arribar a Vinaixa, a la serra de les Solanes, hi ha pinedes. Els primers 12 km del recorregut segueix el GR-3 (GR central de Catalunya).

0,0 km: Estació de ferrocarril de les Borges Blanques. Anem en direcció nord fins a trobar el carrer de la Cavalleria per poder travessar el canal d’Urgell i la línia de ferrocarril.

0,3 km: Pont, per la dreta agafem les escales metàl·liques per baixar del pont, anem en direcció sud fins a trobar la banqueta del canal d’Urgell (foto 1).

0,7 km: Agafem la banqueta del canal d’Urgell en direcció sud (foto 2), la seguim al llarg d’un quilòmetre, el canal actualment no porta aigua pel fet que no és època de regar els conreus (foto 3).

1,8 km: Deixem el canal i agafem la pista que surt en direcció sud-est (foto 4). Estem en la carrerada de la Font Vella que coincideix amb el GR-3. A dreta i esquerra podem veure com la tardor modifica els colors dels arbres fruiters (fotos 5 i 6) que són regats amb l’aigua del canal. A mesura que anem en direcció sud, l’aigua ja no arriba als camps i els conreus de fruiters canvien per oliveres (foto 7), en aquests moments estan carregades d’olives arbequines que produeixen l’oli de la denominació d’origen les Garrigues (foto 8) i per ametllers (foto 9). A poc a poc ens anem apropant al poble de la Floresta (foto 10).

5,6 km: La Floresta. A l’esquerra de l’entrada del poble hi ha l’imponent castell que té els seus orígens al s. XII, posteriorment es va engrandir i transformar en estil gòtic i després renaixentista. Va pertànyer als comtes de Pallars, als ducs de Cardona i de Medinaceli. Actualment, és propietat de particulars i d’institucions eclesiàstiques (foto 11). A la dreta hi ha el pou de gel, únic exemplar que es conserva a la comarca de les Garrigues (foto 12). Passem pel carrer Major i sortim del poble pel carrer de l’alcalde J. Torné.

6,2 km: Travessem la carretera LV-2012 i agafem el camí dels Boixols, que al cap de 300 metres creua la via del tren per un pont. Continuem per aquesta carrerada en direcció sud seguint les marques vermelles i blanques del GR-3. Al llarg d’aquest tram podem veure grans extensions de plantacions d’oliveres per poder recol·lectar les olives de forma mecanitzada (foto 13).

9,3 km: A l’esquerra de la pista hi ha una cabana de pedra seca que presenta un tret característic de les construccions típiques de la comarca: un gran arc de mig punt de descàrrega (foto 14). A dins hi ha una menjadora pels animals de peu rodó (foto 15), una llar de foc en un dels extrems i un parell d’armaris integrats a la paret (foto 16).

9,5 km: Travessem el canal Segarra-Garrigues.

12 km: Ermita de Sant Bonifaci (foto 17).

12,1 km: Deixem el GR-3 que va en direcció est i agafem a la dreta la pista que baixa en direcció sud. És el camí de Barrils i Sant Bonifaci.

14,7 km: La carrerada va ascendint per la serra de les Solanes fins a arribar als 518 metres d’altitud. Després amem baixant.

16,9 km: A l’esquerra tenim la via del tren. El camí transcorre paral·lel a les vies.

17,8 km: Passem per sota de l’N-240.

18,1 km: Entrem a Vinaixa per sota del pont del ferrocarril Sant Vicenç de Calders-Lleida (foto 18).

18,14 km: Vinaixa. Fi de l’etapa (foto 19).

ELS ALTIMIRIS

On 18 d'Octubre de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, La TerretaDeixa un comentari

És un jaciment arqueològic datat en l’antiguitat tardoromana i altmedieval (finals del s. V a finals del s. IX). S’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Segons els arqueòlegs el jaciment es pot datar entre el 475 i el 500 i l’església entre el 500 i el 525 dC (fotos 1 i 2).

Està situat a 867m d’alçada, tocant els contraforts de les parets del Montsec d’Ares (fotos 3 i 4).

Al voltant de l’església han aparegut restes d’habitatges, sitges, lloc per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòtic. Molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília (foto 5) i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.

Aquest conjunt arqueològic ha estat estudiat per la professora Marta Sancho i el Sr. Walter Alegría de l’UB.

Accés: pel camí que porta a l’estret de Mont-rebei, surt un camí en direcció est (pal indicador) (513m) i en aproximadament 1 km s’arriba al jaciment (867m).

Els Altimiris

SANTA MARGARIDA DE CASA AUBEROLA

On 11 d'Octubre de 202414 d'Octubre de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, La TerretaDeixa un comentari

Les restes de la capella de Santa Margarita estarien dins del complex del mas d’Auberola, propietat dels Sullà que eren els senyors de Sapeira, el Meüll i d’Auberola. Es tracta d’una masia forta que s’autoprotegeix amb les seves construccions i també aprofita tota la roca on està construïda per fer-la més defensable (fotos 1 i 2). Al no poder accedir a l’interior del recinte no he pogut identificar la capella de Santa Margarida. En l’Inventari d’Esglésies del Pallars Jussà de l’Arxiu Gavín publicat l’any 1981, hi ha una fotografia d’aquesta capella on diu: “una vista del que resta del mur (juny 1978)”.

Casa Auberola està ubicada entre els barrancs del Coscó i del Gros i està situada a sota del Meüll, poble que en el seu dia va ser un senyoriu de la nissaga dels Sullà (foto 3).

Accés:

Per arribar-hi cal agafar la pista que surt de Castellnou en direcció nord, ràpidament gira cap a l’est i va descendint per anar als diferents camps de conreu. A 1,7 km es troba la casa Mariagnet, la pista passa pel davant del corral del bestiar i continua descendent fins que arriba a Auberola al cap de 4,1 km.

Bibliografia:

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

MARE DE DÉU DE LA FABREGADA

On 27 de Setembre de 202429 de Setembre de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, La TerretaDeixa un comentari

Està situada a 400m del coll del mateix nom, ja en la vessant del Noguera Pallaresa, a tocar del nucli antic de Ipsa Fabricata nom documentat l’any 1038 quan s’esmenta com a part del castell de Mur. Aquest nucli de població va desaparèixer al s. XIV degut segurament a la pesta. Hi han ruïnes d’habitatges (un més gran que els altres) i es pot trobar restes de mena (hi havia una farga de ferro) (fotos 1 i 2). Aquest lloc tenia un especial interès ja que controlava l’accés al coll d’Ares, a la conca de Tremp i a la Ribagorça.

L’església és un edifici romànic del s. XII amb una nau de canó lleugerament apuntada, un absis semicircular amb un ràfec bisellat amb petites mènsules (similars a Torre de Tamúrcia i Sant Roc de Prullans), tot i que aquestes són una mica més amples) i una finestra de doble esqueixada (fotos 3, 4 i 5). A la paret de ponent hi ha una espadanya amb dues finestres per allotjar dues campanes que actualment han desaparegut (foto 6).

La porta s’obre a la paret sud amb una arquivolta en degradació i les dovelles extradossades per una motllura llisa a mode de guardapols (amb alguna decoració formada per boles, cups i cilindres), molt igual a la de Sant Pere de Tercui (foto 7).

S’hi fa un aplec el darrer diumenge de maig.

Jaciment de la Fabregada: En aquest lloc, a principis del s- XI, s’hi va establir una població que consta de dues àrees ben definides, una defensiva i perimetral i una altra industrial per a la fabricació de ferro on encara s’hi poden trobar restes de mena d’aquest metall.

Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent, Mont-rebei i a Sant Esteve de la Sarga.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

SANT ESTEVE DE CASTELLNOU DEL MONTSEC

On 20 de Setembre de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, La TerretaDeixa un comentari

Castellnou del Montsec és una vila closa que aprofita el terreny i la roca per l’autodefensa. A la part nord es pot veure la muralla que s’alterna amb trams sortits que podien fer la funció de bestorres o torres de franqueig que servia per instal·lar-hi unes fustes a mode de matacà per augmentar el seu poder defensiu (s. XI-XII).

On possiblement estava situat el primitiu castell del s. XI i la seva torre, la família dels Portolà hi va edificar l’actual casal de grans dimensions i com element defensiu hi ha un cimbori a cada angle de les parets est i nord.

A l’extrem est del poble hi ha l’església de Sant Esteve (foto 1), sense un estil arquitectònic definit i molt modificada per ampliacions posteriors. Sembla que està situada fora de la muralla, encara que estaria al damunt de l’esperó rocós i tancaria la part est del poble (fotos 2 i 3). De la primitiva església romànica en quedaria la paret de ponent on encara hi ha una finestra amb doble esqueixada (foto 4). Al seu interior hi havia un retaule barroc que fou destruït l’any 1936, un fragment amb l’heràldica dels Portolà es va poder salvar i actualment està a la Diputació de Lleida.

Possiblement amb la construcció del casal del Portolà es devia modificar el conjunt del castell medieval i església romànica adjunta.

Fins al 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i ara de Sant Esteve de la Sarga.

Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei, tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.Arxiu Gavín de les Avellanes.

SANT ESTEVE D’ALSAMORA

On 13 de Setembre de 202413 de Setembre de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, La TerretaDeixa un comentari

L’església de Sant Esteve d’Alsamora està situada a ponent del poble (foto 1), està molt modificada i només queden restes de la primitiva església romànica a la paret nord (foto 2). El temple està totalment en runes, estava format per una sola nau amb un campanar quadrangular que descansa sobre la paret est, on hi ha també la porta d’entrada, i la volta (fotos 3, 4, 5 i 6). Destaca la Custòdia que hi ha a la clau de volta de la portalada (foto 7).

Al seu interior es venerava la Mare de Déu de la Feixa que estava situada al centre del retaule de l’altar major (foto 3). Era una talla romànica de fusta de 60 cm d’alçada de la qual no se’n guarda cap fotografia, però segons els testimonis respon fidelment al dibuix que presideix els goigs. Només eren visibles el cap de la Verge i del Nen Jesús envoltada d’un mantell (fotos 3 i 8). Quan hi havia el més petit problema en la vinguda d’un infant al món, ràpidament es posava el mantell de la Verge de la Freixa a la mare en dificultats.

Durant la Guerra Civil la imatge es va salvar de la seva destrucció en ser amagada sota el cingle del Montsec, però cap als anys seixanta del segle passat, coincidint amb la gran despoblació del país, va ser robada i mai més se n’ha sabut res.

A l’extrem de llevant del pobre hi ha una església moderna al costat del cementiri (foto 9).

Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent, Mont-rebei i a Sant Esteve de la Sarga.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.

LA IMMACULADA CONCEPCIÓ DE TORRE AMARGÓS

On 6 de Setembre de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, La TerretaDeixa un comentari

És una església d’origen romànic que ha estat molt transformada al llarg dels segles. Presenta una sola nau amb volta de canó amb un arc toral central. Tota la volta i la paret meridional estan ensorrades (fotos 1 i 2). Possiblement, l’absis va ser desfet i al seu lloc hi van construir un mur recte (foto 2).

La porta d’entrada està situada a ponent, formada per pedres ben tallades i grans dovelles (foto 3). Entrant a l’esquerra hi ha la pila baptismal de grans dimensions i esculpida en un sol bloc de pedra (foto 4) i al costat de la porta a la dreta hi ha una pedra rectangular foradada pel mig que servia per posar-hi el recipient de l’aigua beneïda (foto 5).

L’aparell constructiu està format per carreus grans i ben tallats (foto 2) això indica que la seva data de construcció va ser, probablement, f a finals de s. XI o a principis del s. XII.

Al costat septentrional de l’església hi ha el petit cementiri del poble (foto 6).

Torre Amargós és un petit poblet situat al damunt d’una esplanada rocosa, el nom li ve de la torre del castell que formava part de la línia fronterera entre el Pallars i la Ribagorça del s. XI (foto 7).

Fins al 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i ara de Sant Esteve de la Sarga.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

MENJAR CARN DE BÈSTIA VIVA

On 23 d'Agost de 202425 d'Agost de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn El món del bestiar i del ramat, EtnografiaDeixa un comentari

Que ningú s’espanti, no vàrem torturar cap animal. Ni es va treure un tros de cuixa ni de cap altre lloc del cos, per poder recrear una tradició que té l’origen en l’aprofitament de qualsevol proteïna animal, en els temps pretèrits i en un context de penúries i escassetats, quan a la Terreta gairebé tothom tenia un petit ramat de bestiar (ovelles).

Cada any es venia la corderada (els corders que naixien en una temporada) i així obtenien els pocs diners que entraven en una casa a l’any. Però, per tal de fer gran el ramat, el pastor es quedava amb algunes femelles i així, a poc a poc, engrandir la ramada.

A aquestes femelles se les escuava (amputar la cua deixant 2-3 vèrtebres del còccix de forma que la cua resultant tapés parcialment la zona anus-genital).

No hi ha cap evidència científica que avali aquesta pràctica que està estesa a nivell mundial i seguida per totes les societats que tenen ramats d’ovelles i, segurament, d’ençà que es va domesticar l’ovella. Els beneficis que sembla que produeix l’amputació de la cua (caudectomia) són els següents:

Mantenir neta la zona anus-genital i d’aquesta manera prevenir la miasis cutània (infestació per larves de la mosca), pel fet que no s’acumula matèria fecal a la cua si aquesta és curta.
Facilitar la còpula per part del marrà.

Una vegada tallada la cua, aquesta es cuinava i era una menja deliciosa.

Un grup de persones de la Terreta entestades a recuperar les antigues tradicions dels nostres padrins i padrines, hem volgut reviure tot el procés de pelar, cuinar i menjar les cues de corder i així poder dir que hem menjat carn de bèstia viva.

S’ha de dir que la carn de les cues de corder conté majoritàriament gelatina (col·lagen), vitamines del grup B i molts oligoelements i per aquest motiu és una carn saludable.

Procés de pelar les cues:

S’han d’escaldar per tal de poder treure la llana que està adherida a la pell de la cua, cal que l’aigua estigui a uns 70-80 graus, ja que si està més calenta, es produeix una cremada de la pell i les vèrtebres queden pelades sense la carn. Una vegada arrancada la llana, s’ha de treure el borrissol que ha quedat, socarrimant-les amb foc i després s’hi passa un ganivet ben esmolat per tal d’afaitar la cua. (fotos 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7)

Recepta:

Ingredients:

Cues de corder pelades, sublimades i ben rascades
Trumfes (patates)
Alls, pebre negre, sal

Preparació:

Es fa una primera bullida de les cues. Després es posen en una olla exprés amb una fulla de llorer i uns grans de pebre. Han de bullir entre 45 minuts i una hora i es guarda el caldo de fer-les bullir. Es prepara un bon sofregit de tomata i es reserva. En una paella s’hi sofregeixen els alls a làmines amb abundant oli. Quan comencen a estar rossos es retiren. En aquest oli s’hi sofregeixen les cues cuites, després s’hi incorporen les trumfes per tal d’enrossir-les una mica, s’hi tira el sofregit de la tomata i es cobreix amb el caldo de coure les cues juntament amb una fulla de llorer. Es deixa bullir durant una mitja hora i ja es poden menjar.

Degustació:

El restaurant Casa Passé de Sopeira va tenir l’amabilitat de cuinar les cues seguint aquesta recepta. El resultat va ser que ens vam cruspir 200 cues. Ningú de la quarantena de comensals n’havíem menjat abans, les vàrem trobar delicioses.

Val a dir que el menú de degustació estava compossat nomes per plats on el protagonista era el corder (amanida tèbia de brot de pit i amb corder escabetxat (foto 8), fetge amb ceba (foto 9), caldereta de corder (foto 10), girella (foto 11), cues (foto 12), carn a la brasa (foto 13) i espatlla al forn (foto 14)). Hi ha l’anècdota que l’endemà els clients del restaurant demanaven si hi havia cues de corder a la carta de l’establiment!.

Amb aquest escrit voldria reivindicar la carn del corder i d’aquesta manera donar suport a la feina dels ramaders del Pirineu que, amb el seu treball i esforç, mantenen viva l’economia tradicional del país adaptant-la als temps actuals i ajuden a preservar els ecosistemes (foto x).

Agraïments:

Manel Beneria de Boí-la Pobla de Segur

Mateu de Toralla

Pau de Vinyafrescal

Maria de casa Aiguana de Durro

Sandra Altarriba i Enrique Ariño del Restaurant casa Pasé de Sopeira

SANTA MARIA DE LA CLUA

On 4 d'Agost de 20245 d'Agost de 2024 Per lluiscolomesfigueraIn Esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, La TerretaDeixa un comentari

És una església romànica construïda als voltants de 1060, d’una sola nau, que ha estat molt modificada al llarg dels segles. La seva volta original es va aixecar i posteriorment es va tornar a posar al nivell primitiu amb un sostre de fusta (foto 1).

També ha estat escurçada per la part de ponent, possiblement a causa d’un enfonsament (foto 2). Presenta un absis semicircular obert a la nau amb un arc presbiteral en degradació (Foto 3), conté tres finestres de doble esqueixada amb arcuacions, fetes amb pedra tosca combinada amb la del país amb bandes llombardes (fotos 4 i 5).

Les parets laterals també disposen d’aquesta decoració amb un ràfec bisellat al seu damunt fet de pedra tosca (foto 6).

La porta original estava situada al mur sud i va ser tapiada quan van construir el cementiri o hi van afegir més terra i va fer pujar el seu nivell (foto 7). En aquesta paret també hi han dues finestres i una curiosa fornícula situada al damunt de la porta primitiva (foto 8) construïda posteriorment.

L’actual porta d’entrada està ubicada a la paret oest i es devia construir quan van escurçar la nau. Al seu damunt hi ha el campanar d’espadanya de dos ulls que conserven les campanes (foto 9).

Al costat sud-est hi van adossar una sagristia en època posterior (foto 10).

L’aparell constructiu està format per carreus molt irregulars i poc treballats, disposats en fileres que volen seguir una horitzontalitat (fotos 5 i 6).

L’any 2014 el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya va fer un estudi preliminar sobre unes pintures ubicades tant a l’interior (foto 3) com a l’exterior i que es troben situades a les finestres i als timpans de les arcuacions llombardes (foto 11). Es tracta de pintures murals del primer terç del s. XII i podrien ser contemporànies de les de Mur (mateixos pintors ?).

La Clua fins l’any 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i actualment de Sant Esteve de la Sarga.

Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei. Tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei, s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.

Bibliografia:

Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.

Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.

Arxiu Gavín de les Avellanes.

Juan Antonio Olañeta Molina. Imágenes que pueden desaparecer. La Clua de Montsec: las pinturas que dependen de una restauración. Románico. Revista de arte de amigos del románico (AdR). Número 20, (250-254). Septiembre 2015.