Les restes de la capella de Santa Margarita estarien dins del complex del mas d’Auberola, propietat dels Sullà que eren els senyors de Sapeira, el Meüll i d’Auberola. Es tracta d’una masia forta que s’autoprotegeix amb les seves construccions i també aprofita tota la roca on està construïda per fer-la més defensable (fotos 1 i 2). Al no poder accedir a l’interior del recinte no he pogut identificar la capella de Santa Margarida. En l’Inventari d’Esglésies del Pallars Jussà de l’Arxiu Gavín publicat l’any 1981, hi ha una fotografia d’aquesta capella on diu: “una vista del que resta del mur (juny 1978)”.
Casa Auberola està ubicada entre els barrancs del Coscó i del Gros i està situada a sota del Meüll, poble que en el seu dia va ser un senyoriu de la nissaga dels Sullà (foto 3).
Accés:
Per arribar-hi cal agafar la pista que surt de Castellnou en direcció nord, ràpidament gira cap a l’est i va descendint per anar als diferents camps de conreu. A 1,7 km es troba la casa Mariagnet, la pista passa pel davant del corral del bestiar i continua descendent fins que arriba a Auberola al cap de 4,1 km.
Bibliografia:
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Està situada a 400m del coll del mateix nom, ja en la vessant del Noguera Pallaresa, a tocar del nucli antic de Ipsa Fabricata nom documentat l’any 1038 quan s’esmenta com a part del castell de Mur. Aquest nucli de població va desaparèixer al s. XIV degut segurament a la pesta. Hi han ruïnes d’habitatges (un més gran que els altres) i es pot trobar restes de mena (hi havia una farga de ferro) (fotos 1 i 2). Aquest lloc tenia un especial interès ja que controlava l’accés al coll d’Ares, a la conca de Tremp i a la Ribagorça.
L’església és un edifici romànic del s. XII amb una nau de canó lleugerament apuntada, un absis semicircular amb un ràfec bisellat amb petites mènsules (similars a Torre de Tamúrcia i Sant Roc de Prullans), tot i que aquestes són una mica més amples) i una finestra de doble esqueixada (fotos 3, 4 i 5). A la paret de ponent hi ha una espadanya amb dues finestres per allotjar dues campanes que actualment han desaparegut (foto 6).
La porta s’obre a la paret sud amb una arquivolta en degradació i les dovelles extradossades per una motllura llisa a mode de guardapols (amb alguna decoració formada per boles, cups i cilindres), molt igual a la de Sant Pere de Tercui (foto 7).
S’hi fa un aplec el darrer diumenge de maig.
Jaciment de la Fabregada: En aquest lloc, a principis del s- XI, s’hi va establir una població que consta de dues àrees ben definides, una defensiva i perimetral i una altra industrial per a la fabricació de ferro on encara s’hi poden trobar restes de mena d’aquest metall.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent, Mont-rebei i a Sant Esteve de la Sarga.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Castellnou del Montsec és una vila closa que aprofita el terreny i la roca per l’autodefensa. A la part nord es pot veure la muralla que s’alterna amb trams sortits que podien fer la funció de bestorres o torres de franqueig que servia per instal·lar-hi unes fustes a mode de matacà per augmentar el seu poder defensiu (s. XI-XII).
On possiblement estava situat el primitiu castell del s. XI i la seva torre, la família dels Portolà hi va edificar l’actual casal de grans dimensions i com element defensiu hi ha un cimbori a cada angle de les parets est i nord.
A l’extrem est del poble hi ha l’església de Sant Esteve (foto 1), sense un estil arquitectònic definit i molt modificada per ampliacions posteriors. Sembla que està situada fora de la muralla, encara que estaria al damunt de l’esperó rocós i tancaria la part est del poble (fotos 2 i 3). De la primitiva església romànica en quedaria la paret de ponent on encara hi ha una finestra amb doble esqueixada (foto 4). Al seu interior hi havia un retaule barroc que fou destruït l’any 1936, un fragment amb l’heràldica dels Portolà es va poder salvar i actualment està a la Diputació de Lleida.
Possiblement amb la construcció del casal del Portolà es devia modificar el conjunt del castell medieval i església romànica adjunta.
Fins al 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i ara de Sant Esteve de la Sarga.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei, tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.Arxiu Gavín de les Avellanes.
L’església de Sant Esteve d’Alsamora està situada a ponent del poble (foto 1), està molt modificada i només queden restes de la primitiva església romànica a la paret nord (foto 2). El temple està totalment en runes, estava format per una sola nau amb un campanar quadrangular que descansa sobre la paret est, on hi ha també la porta d’entrada, i la volta (fotos 3, 4, 5 i 6). Destaca la Custòdia que hi ha a la clau de volta de la portalada (foto 7).
Al seu interior es venerava la Mare de Déu de la Feixa que estava situada al centre del retaule de l’altar major (foto 3). Era una talla romànica de fusta de 60 cm d’alçada de la qual no se’n guarda cap fotografia, però segons els testimonis respon fidelment al dibuix que presideix els goigs. Només eren visibles el cap de la Verge i del Nen Jesús envoltada d’un mantell (fotos 3 i 8). Quan hi havia el més petit problema en la vinguda d’un infant al món, ràpidament es posava el mantell de la Verge de la Freixa a la mare en dificultats.
Durant la Guerra Civil la imatge es va salvar de la seva destrucció en ser amagada sota el cingle del Montsec, però cap als anys seixanta del segle passat, coincidint amb la gran despoblació del país, va ser robada i mai més se n’ha sabut res.
A l’extrem de llevant del pobre hi ha una església moderna al costat del cementiri (foto 9).
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent, Mont-rebei i a Sant Esteve de la Sarga.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
És una església d’origen romànic que ha estat molt transformada al llarg dels segles. Presenta una sola nau amb volta de canó amb un arc toral central. Tota la volta i la paret meridional estan ensorrades (fotos 1 i 2). Possiblement, l’absis va ser desfet i al seu lloc hi van construir un mur recte (foto 2).
La porta d’entrada està situada a ponent, formada per pedres ben tallades i grans dovelles (foto 3). Entrant a l’esquerra hi ha la pila baptismal de grans dimensions i esculpida en un sol bloc de pedra (foto 4) i al costat de la porta a la dreta hi ha una pedra rectangular foradada pel mig que servia per posar-hi el recipient de l’aigua beneïda (foto 5).
L’aparell constructiu està format per carreus grans i ben tallats (foto 2) això indica que la seva data de construcció va ser, probablement, f a finals de s. XI o a principis del s. XII.
Al costat septentrional de l’església hi ha el petit cementiri del poble (foto 6).
Torre Amargós és un petit poblet situat al damunt d’una esplanada rocosa, el nom li ve de la torre del castell que formava part de la línia fronterera entre el Pallars i la Ribagorça del s. XI (foto 7).
Fins al 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i ara de Sant Esteve de la Sarga.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei, tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Que ningú s’espanti, no vàrem torturar cap animal. Ni es va treure un tros de cuixa ni de cap altre lloc del cos, per poder recrear una tradició que té l’origen en l’aprofitament de qualsevol proteïna animal, en els temps pretèrits i en un context de penúries i escassetats, quan a la Terreta gairebé tothom tenia un petit ramat de bestiar (ovelles).
Cada any es venia la corderada (els corders que naixien en una temporada) i així obtenien els pocs diners que entraven en una casa a l’any. Però, per tal de fer gran el ramat, el pastor es quedava amb algunes femelles i així, a poc a poc, engrandir la ramada.
A aquestes femelles se les escuava (amputar la cua deixant 2-3 vèrtebres del còccix de forma que la cua resultant tapés parcialment la zona anus-genital).
No hi ha cap evidència científica que avali aquesta pràctica que està estesa a nivell mundial i seguida per totes les societats que tenen ramats d’ovelles i, segurament, d’ençà que es va domesticar l’ovella. Els beneficis que sembla que produeix l’amputació de la cua (caudectomia) són els següents:
Mantenir neta la zona anus-genital i d’aquesta manera prevenir la miasis cutània (infestació per larves de la mosca), pel fet que no s’acumula matèria fecal a la cua si aquesta és curta.
Facilitar la còpula per part del marrà.
Una vegada tallada la cua, aquesta es cuinava i era una menja deliciosa.
Un grup de persones de la Terreta entestades a recuperar les antigues tradicions dels nostres padrins i padrines, hem volgut reviure tot el procés de pelar, cuinar i menjar les cues de corder i així poder dir que hem menjat carn de bèstia viva.
S’ha de dir que la carn de les cues de corder conté majoritàriament gelatina (col·lagen), vitamines del grup B i molts oligoelements i per aquest motiu és una carn saludable.
Procés de pelar les cues:
S’han d’escaldar per tal de poder treure la llana que està adherida a la pell de la cua, cal que l’aigua estigui a uns 70-80 graus, ja que si està més calenta, es produeix una cremada de la pell i les vèrtebres queden pelades sense la carn. Una vegada arrancada la llana, s’ha de treure el borrissol que ha quedat, socarrimant-les amb foc i després s’hi passa un ganivet ben esmolat per tal d’afaitar la cua. (fotos 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7)
Recepta:
Ingredients:
Cues de corder pelades, sublimades i ben rascades
Trumfes (patates)
Alls, pebre negre, sal
Preparació:
Es fa una primera bullida de les cues. Després es posen en una olla exprés amb una fulla de llorer i uns grans de pebre. Han de bullir entre 45 minuts i una hora i es guarda el caldo de fer-les bullir. Es prepara un bon sofregit de tomata i es reserva. En una paella s’hi sofregeixen els alls a làmines amb abundant oli. Quan comencen a estar rossos es retiren. En aquest oli s’hi sofregeixen les cues cuites, després s’hi incorporen les trumfes per tal d’enrossir-les una mica, s’hi tira el sofregit de la tomata i es cobreix amb el caldo de coure les cues juntament amb una fulla de llorer. Es deixa bullir durant una mitja hora i ja es poden menjar.
Degustació:
El restaurant Casa Passé de Sopeira va tenir l’amabilitat de cuinar les cues seguint aquesta recepta. El resultat va ser que ens vam cruspir 200 cues. Ningú de la quarantena de comensals n’havíem menjat abans, les vàrem trobar delicioses.
Val a dir que el menú de degustació estava compossat nomes per plats on el protagonista era el corder (amanida tèbia de brot de pit i amb corder escabetxat (foto 8), fetge amb ceba (foto 9), caldereta de corder (foto 10), girella (foto 11), cues (foto 12), carn a la brasa (foto 13) i espatlla al forn (foto 14)). Hi ha l’anècdota que l’endemà els clients del restaurant demanaven si hi havia cues de corder a la carta de l’establiment!.
Amb aquest escrit voldria reivindicar la carn del corder i d’aquesta manera donar suport a la feina dels ramaders del Pirineu que, amb el seu treball i esforç, mantenen viva l’economia tradicional del país adaptant-la als temps actuals i ajuden a preservar els ecosistemes (foto x).
Agraïments:
Manel Beneria de Boí-la Pobla de Segur
Mateu de Toralla
Pau de Vinyafrescal
Maria de casa Aiguana de Durro
Sandra Altarriba i Enrique Ariño del Restaurant casa Pasé de Sopeira
És una església romànica construïda als voltants de 1060, d’una sola nau, que ha estat molt modificada al llarg dels segles. La seva volta original es va aixecar i posteriorment es va tornar a posar al nivell primitiu amb un sostre de fusta (foto 1).
També ha estat escurçada per la part de ponent, possiblement a causa d’un enfonsament (foto 2). Presenta un absis semicircular obert a la nau amb un arc presbiteral en degradació (Foto 3), conté tres finestres de doble esqueixada amb arcuacions, fetes amb pedra tosca combinada amb la del país amb bandes llombardes (fotos 4 i 5).
Les parets laterals també disposen d’aquesta decoració amb un ràfec bisellat al seu damunt fet de pedra tosca (foto 6).
La porta original estava situada al mur sud i va ser tapiada quan van construir el cementiri o hi van afegir més terra i va fer pujar el seu nivell (foto 7). En aquesta paret també hi han dues finestres i una curiosa fornícula situada al damunt de la porta primitiva (foto 8) construïda posteriorment.
L’actual porta d’entrada està ubicada a la paret oest i es devia construir quan van escurçar la nau. Al seu damunt hi ha el campanar d’espadanya de dos ulls que conserven les campanes (foto 9).
Al costat sud-est hi van adossar una sagristia en època posterior (foto 10).
L’aparell constructiu està format per carreus molt irregulars i poc treballats, disposats en fileres que volen seguir una horitzontalitat (fotos 5 i 6).
L’any 2014 el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya va fer un estudi preliminar sobre unes pintures ubicades tant a l’interior (foto 3) com a l’exterior i que es troben situades a les finestres i als timpans de les arcuacions llombardes (foto 11). Es tracta de pintures murals del primer terç del s. XII i podrien ser contemporànies de les de Mur (mateixos pintors ?).
La Clua fins l’any 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i actualment de Sant Esteve de la Sarga.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei. Tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei, s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Juan Antonio Olañeta Molina. Imágenes que pueden desaparecer. La Clua de Montsec: las pinturas que dependen de una restauración. Románico. Revista de arte de amigos del románico (AdR). Número 20, (250-254). Septiembre 2015.
Circular Prades, font del Cap del Pla, coll de l’Andreu, Pla de la Guàrdia, font del Pu, Prades.
Història/ressenya:
Aquesta excursió transcorre pels voltants de la vila de Prades. La vaig fer acompanyat pel meu amic Joan Eslava i l’objectiu principal era fer les fotografies de les torres d’alta tensió de la línia Seròs-Reus que estan ubicades al cap de la cinglera del Pla de la Guàrdia per tenir el document gràfic per a la conferència que faré a Prades el dia 16 d’agost de 2024 titulada: “Les torres d’alta tensió del Pla de la Guàrdia i la Canadenca”.
Transcorre, majoritàriament, per pistes forestals molt ben conservades i només hi ha un senderó des del mirador del Pla de la Guàrdia i la pista que arriba al poble per les granges de Castellots.
0,0 km: Prades: Avinguda de la Mare de Déu de l’Abellera.
0,1 km: Plaça Major de Prades, anem pel carrer del Forn en direcció a la carretera. Travessem la T-701 i agafem l’antic camí de Reus (pal indicador), que fa baixada i surt en direcció sud.
0,4 km. Pont romànic que serveix per passar el riu Prades (foto 1), està totalment sec degut a la manca de pluges. A pocs metres de distància trobem a la dreta la creu de terme del camí vell de Reus (foto 2).
0,9 km: Deixem a la dreta el camí del Castellots que és per on després tornarem.
1 km: A la dreta surt l’antic camí de Prades a Siurana, continuem en direcció sud.
1,7 km: Al costat del camí trobem el Perelloner (Pyrus spinosa) del Cisterer, un arbre monumental que va ser plantat fa més de cent anys.
2,1 km: Font del Cap del Pla. Està seca per l’eixutor del terreny. Agafem la pista de Siurana que surt en direcció oest (foto 3).
3,1 km: Forn de calç (fotos 4 i 5). Antic forn que servia per a convertir la pedra calcària en calç després d’un procés de cuita que durava uns set dies. La calç s’utilitzava, majoritàriament, per fer l’argamassa (calç, aigua i sorra) i s’utilitzava en la construcció.
3,5 km: A pocs metres del coll de l’Andreu agafem la pista que porta al Pla de la Guàrdia i surt en direcció nord fent una mica de pujada (pal indicador) (foto 6).
3,8 km: Per la dreta s’arriba a l’antic camí de Prades a Siurana, som al coll del Vidrier (foto 7). Continuem per la pista en direcció N-NO. A poc a poc anem pujant envers al Pla de la Guàrdia (foto 8).
5 km: A l’esquerra surt una carrerada que porta fins a les torres d’alta tensió de la línia de Seròs a Reus que estan ubicades al cap del cingle. Si ens hi arribem, podem observar els tallafocs de la línia elèctrica que abasten fins la llunyania. Per la banda nord, es pot albirar fins a les terres lleidatanes (foto 9) i per la banda sud, fins al coll de l’Agustenc (foto 10). Continuem per la pista que gira cap a l’est que arriba al mirador del Pla de la Guàrdia.
5,8 km: Mirador del Pla de la Guàrdia (foto 11). Des d’aquest punt es poden contemplar unes vistes esplèndides de les Muntanyes de Prades (foto 12). Agafem un senderó que baixa en direcció est i bordeja el cingle de Torruella (foto 13) en uns 300 metres arriba a la pista que ve de l’obac del Planell del Blai.
6,2 km: Agafem aquesta carrerada en direcció sud.
6,8 km: Font del Pu. Degut a la sequera tant greu que pateixen les Muntanyes de Prades, no en raja per aquesta font ni una gota d’aigua !! (foto 14). Continuem baixant per aquesta pista fins a les granges de Castellots.
8,4 km: Agafem el camí Vell de Reus que ens portarà fins a Prades.
9 km: Travessem la carretera T-701 i agafem el carrer de l’Aigua.
9,1 km. Carrer Major, anem en direcció est fins a entrar a la plaça Major de Prades. És tan greu la sequera que la font renaixentista d’aquesta població està seca !!! (foto 15).
Hi ha dos aplecs molt importants a la Terreta: el de Sant Gervàs (foto 1) que aplega la gent dels pobles d’ambdues parts d’aquesta gran serralada i el de la Mare de Déu de la Mir, que congrega bàsicament els habitants dels pobles del sud de Sapeira i tota la Clotada d’Areny fins a Castissent i se celebra el dia 6 de maig.
L’aplec de Sant Gervàs se celebrava el dia 19 de juny, actualment la festa es passa al següent diumenge si aquesta data cau entre setmana. El dia de la festa els veïns de la Torre de Tamúrcia hi porten un reliquiari de plata amb un trosset d’os (no sabem si és de Sant Gervàs o del seu germà Sant Potràs) (fotos 2 i 3).
En aquest aplec s’hi reunien els habitants dels pobles de la Terreta i de l’altra part de la Serra de Sant Gervàs (Adons, Corroncui,..), hi arribaven a peu o a cavall de mules i matxos (foto 4), ja que el camí era llarg i la pujada fins a arribar a l’ermita era feixuga. Els animals també servien per portar al menjar de la família, ja que la festa consistia a oir missa, agafar un panet que el capellà beneïa i després, cada família es preparava el dinar, bé sigui coent la carn en unes fogueres que s’encenien, o de les carmanyoles que portaven de casa (foto 5). Tothom es situava arrecerat al voltant de la roca i a la plaça que hi ha a sota de l’ermita (fotos 6 i 7).
Una vegada havien dinat, es feia el ball amenitzat pel millor acordionista que hi havia en aquell moment a la zona, Joan Coixet, conegut popularment com l’Alon (foto 8). Tothom ballava i gaudia d’aquella festa (fotos 9 i 10), i com deia la nostra padrina, Maria Roy Laseras, tothom estava content i era feliç, perquè valoraven el que feien i el que tenien dins del seu petit microcosmos.
Una tradició d’aquest aplec era l’intercanvi de productes entre els d’una banda i l’altra de la Serra de Sant Gervàs. A la Terreta, al juny hi havia moltes cireres, fruita que no es conreava a l’altre costat de la serralada. Els de la Terreta portaven cireres i els de l’Alta Ribagorça portaven “trumfes” que es bescanviaven.
Les fotografies van ser realitzades per mossèn Àngel Escala Perucho (foto 11), que va ser nomenat capellà de Sapeira l’any 1966, va dir missa per les esglésies de la Terreta a finals dels anys seixanta, moment en què aquest territori es va despoblar irremeiablement. Tenia una càmera de fotos i va immortalitzar els pobles de la Terreta i els seus darrers habitants.
L’ermita està construïda en l’enclavament que albergava un l’antic monestir del qual encara en queden restes, a prop del pas del Portús. La seva funció, a part de la religiosa, era la de controlar i donar acollida a les persones que havien de passar pel Portús, únic lloc per on es pot travessar la serralada de Sant Gervàs. És una escletxa obliqua a la roca d’uns 40 metres d’alçada i d’un metre d’amplada que permet arribar al capdamunt de la serra.
Durant l’edat mitjana era habitual que els monestirs tinguessin també aquesta funció d’aixopluc de les persones que havien de travessar algun dels congostos més perillosos dels rius del Pirineu. Així trobem Santa Maria d’Alaó i Santa Maria de Lavaix, que controlaven els congostos d’Escales, d’Aulet i de la Carbonera al riu Noguera Ribagorçana o el monestir de Santa Maria d’Obarra que està situat al començament del congost del mateix nom, al riu Isàbena.
D’aquest monestir en queden poques restes, encara es pot apreciar la portalada romànica que donava accés a les dependències, els enderrocs no permeten identificar les diverses estances que podia tenir. Les parets d’aquestes construccions tenen una alçada que és del doble de les de l’ermita (fotos 1, 12 i 13).
L’actual ermita és de petites dimensions, d’una sola nau i sense cap estil arquitectònic definit. La façana principal està orientada al sud, on hi ha la porta d’entrada, també una petita finestra rodona que dona llum al cor i per sobre una altra de rectangular on hi ha la campana (foto 14).
Tota l’ermita és de pedra a excepció de la façana sud que està arrebossada i pintada de color blanc, això fa que es pugui veure des de molt lluny i sigui un punt d’orientació de la Serra de Sant Gervàs (foto 1).
Els seus “gois” (goigs) expliquen que són advocats dels trencats (hèrnies de la paret abdominal, especialment de les umbilicals dels nens, que curiosament acostumen a resoldre’s espontàniament quan es fan grandets) (foto 15).
El franquisme va truncar moltes trajectòries professionals, la seva repressió es va estendre a persones pel sol fet d’estimar Catalunya, voler el seu desenvolupament i recuperar, per posar en valor, la seva cultura i les seves tradicions.
Baldiri Bolló es considerava fill de Sapeira (la Terreta, Pallars Jussà) perquè la seva família n’era oriünda. Era una persona culta, que va estimar profundament Catalunya, desitjava el desenvolupament del seu petit país (la Terreta i el Pallars), era republicà i antiborbó.
Els seus estudis i recerques van anar encaminats a recuperar les tradicions (balls i llegendes) de la comarca de la Noguerola, com ell anomenava a la vall del riu Noguera Ribagorçana des de Vilaller fins al Montsec, injustament partida per la divisió provincial que es va fer l’any 1833. Una unitat territorial que compartia història, tradicions i llengua i que aquesta disgregació administrativa ho va esmicolar.
Va inventariar i descriure (música i passos) els balls tradicionals que es ballaven als pobles d’aquesta zona:
Sapeira
Confraria o de majorales
Esquerranes
Contrapàs
De Mocadors
De la Pila
Areny de Noguera
Ball del rotgle
El Pont de Suert
Ball Pla
Bolanguera
Vilaller
Ball Pla
També va recollir les llegendes i les tradicions de la Terreta i de la Noguerola que va publicar en les revistes especialitzades d’etnografia i en la premsa local del Pallars Jussà:
El convent dels plans d’Aulàs
El Molí de Sullà
Coves de Sarradell i Espluga Llonga
El graller d’Esplugafreda i del Castellet
Els tresors amagats
El ball de fades de la Paul d’Iscles
L’horòscop de la nit de Sant Joan
El Cos Sant de Sopeira
Va ser una persona íntegra i molt religiosa, que va saber perdonar a les persones que li van fer mal amb denúncies injustes que li van ocasionar que fos represaliat pel franquisme.
Fer un homenatge a Baldiri Bolló és publicar els seus escrits que transcric en el meu blog: www.elcanutdelsminairons.cat per donar a conèixer la seva obra i la seva personalitat.
Baldiri Bolló quan estudiava el batxillerat a Lleida(Baldiri Bolló tocant l’acordió amb la seva família de Sapeira (Casa Bolló i casa Martí)
El canut dels minairons 