El castell de Santa Eulàlia surt documentat en diversos diplomes del s. XI. Encara que la seva localització exacta no s’havia trobat, tot feia pensar que devia estar situat proper a l’església de Sant Cosme (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/03/10/sant-cosme/.
En dos documents dels anys 1055 i 1056 que fan referència al castell d’Areny, aquest estava termenat a llevant pels castells de Santa Eulàlia i el d’Espills. L’any 1085 torna a aparèixer, Ava i els seus fills lliuren a Santa Maria de la Seu i al seu bisbe Bernat Guillem, l’església de Sant Feliu del Castellet (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2022/12/03/sant-feliu-del-castellet/). Els termenals d’aquesta església eren: coll del Moixà a llevant, el diu Noguera Ribagorçana a ponent, al nord el puig de Cornells i el castro Sanchta Euliaie a migjorn.
Aquest castell es devia construir durant la primera meitat del s. XI i va tenir una vida breu. La seva funció era bàsicament l’observació del territori sud-oest i la de comunicació amb els diferents castells de la Terreta (foto 1 i 2). Una vegada la contrada es va consolidar i conformar amb el nou ordre comtal, segurament va annexar-se al castell d’Espills.
Del castell només en queden els fonaments d’una torre rodona d’uns 6 metres de diàmetre, en la part est es pot veure la forma arrodonida de la paret (fotos 3 i 4). Aquesta no és molt ampla, la qual cosa indica que el castell no devia ser molt alt, donat que, per a la seva funció, no li calia molta alçada a l’estar localitzat al capdamunt del Pic de Sant Cosme que li donava una visió de 360º de tot el territori (5). Com que estava situat en un indret que no controlava cap lloc de pas, no li calia fer una funció defensiva. Als seus volants es pot veure l’enderroc enmig dels matolls (fotos 6 i 7).
Formava part del complex castell-població i església de Sant Cosme (des del castell fins a l’església hi ha uns 200 metres en línia recta) (foto 8).
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopedia.cat
Accés
Una part del trajecte es pot fer en vehicle 4×4 (10,9 km) i els darrers 3 km s’han de fer necessàriament a peu sense gran dificultat.
0:0 km: El Pont d’Orrit, Agafem la pista asfaltada que va a Sapeira, Aulàs, el Castellet i Espluga de Serra.
1,7 km: Deixem la pista asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador).
3,6 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda i continuem per la pista que ara comença a guanyar alçada fem amples ramanxoles.
5,6 km: A la dreta hi ha el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.
6,6 km: La pista passa per sota dels cingles de Turmeda.
6,7 km: En aquest punt, baixant a la dreta, es troba molt a prop el forat del Botet de casa el Rei i les restes de la casa del mateix nom.
8,3 km: Ara travessem el gual del barranc dels Botets, en aquest punt, a vegades s’hi poden trobar còdols de grans dimensions que ha arrossegat l’aigua. Continuem per la pista que va pujant i guanyant alçària.
10,9 km: Deixem la pista que va a Tremp. Agafem una pista que surt a la dreta i gira en direcció nord. És una carrerada on només hi ha les dues roderes de vehicle.
12,9 km: Acaba la carrerada, seguim en direcció oest per les carrerades del ramat, per anar a trobar la carena que a poc a poc, va girant en direcció nord (foto 1).
La cuina de l‘aprofitament consistia a no malbaratar res que fos comestible, això passava abans a la Terreta on l’economia de subsistència feia que s’aprofitessin tots els recursos que donava l’hort. Ara també hi ha un corrent per evitar el malbaratament dels aliments amb accions encaminades a vigilar i flexibilitazar les caducitats dels productes, etc. Un altre motiu per evitar el malbaratament amb la recepta que us presento, és que s’aprofita d’una sèrie de nutrients, i sobretot de fibra vegetal, que ens són molt útils en la nostra dieta diària, i que moltes vegades van directament al cubell de l’orgànic.
Ara és l’època de menjar faves, normalment mengem només el gra de la fava (faves a la catalana, amb calamarsons, saltades, a la brutesca, etc.). Si rebutgem la tavella de la fava perdem el 80% del seu pes (foto 1).
La tavella aporta molta fibra, a banda de tenir un efecte saciant donat que se’n menja més quantitat que si només ingerim el gra que és la llavor d’aquest llegum.
Les faves tendres són poc calòriques, un 20% dels hidrats de carboni són d’absorció lenta i contenen pocs greixos, això fa que sigui ideal per a dietes hipocalòriques. També contenen vitamines del grup B (B1, B2, B3, B9), àcid fòlic, ferro, magnesi, fòsfor i zinc. Si a més a més les mengem amb la tavella, incrementem enormement el contingut de fibra vegetal que afavorirà el trànsit intestinal evitant així el restrenyiment.
La recepta que us presento és de la nostra mare, Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Sapeira, on per necessitat es practicava la cuina de l’aprofitament.
Ingredients (foto 2):
Faves amb la tavella
Alls tendres
Cansalada viada
Farina
Un polsim de sucre
Es tallen les faves i es posen a bullir durant uns 30-40 minuts (han de quedar al dente). En una cassola se sofregeix la cansalada viada i els alls tendres amb un bon raig d’oli. S’hi afegeixen les faves i quan estan ben sofregides, s’hi tira una cullerada de farina per espessir-les i una culleradeta de sucre (fotos 3 i 4). Es remena una mica i ja estan llestes per menjar-les (foto 5).
Les mencions més antigues d’Orrit apareixen en documents del monestir d’Alaó de 806 i 814. A diferència de la resta de pobles de la Terreta, Orrit rep el nom de pagus, això demostra que formava part d’una demarcació més primitiva, d’arrels indígenes, governada per una autoritat d’ordre superior, potser l’equivalent a vescomte durant l’organització del territori i defensa de la marca al s. IX. D’aquest pagus sorgiren els districtes castellans de Llastarri, Miralles, Soperia, Sapeira, etc.
Amb la consolidació de la frontera dels s. IX-X, l’encastellament feudal i la fragmentació del territori van afavorir el desenvolupament d’altres centres de poder a la Terreta.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV infeudà el castell d’Areny i d’Orrit a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert. El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
En els pactes matrimonials entre Ramon V de Pallars amb Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda de l’any 1055, s’acorda que el comte els hi lliura en penyora, entre altres, el castell d’Orrit amb les seves terres i pertinences, per tal que quedin en mans de la seva filla Valença i futura esposa de Ramon V.
En els pactes de convinença entre Artau I de Pallars Sobirà i Ramon V de Pallars Jussà de l’any 1072, aquell reconeix que el castell d’Orrit pertany de ple dret al segon.
En l’acta de consagració de Santa Maria de Mur feta l’any 1100, surt esmentat el castell d’Orrit i l’any 1381 hi figuraven 6 focs.
El castell d’Orrit fou la seu de famílies molt importants: els Areny, els Sapeira, els Miralles, els Castellet, els Girbeta, etc.
El castell està situat al capdamunt de la roca on s’estén les restes del poble d’Orrit (fotos 1 i 2). Actualment només en queda una torre de planta quadrada de 4,1 x 4,7 metres. Pel gruix de les parets que actualment en queden, fan pensar que la torre devia tenir una alçada d’uns 10 metres, amb una porta d’entrada situada a uns sis metres del terra (fotos 3, 4, 5 i 6). Aquests murs estan fets amb carreus grans i rectangulars arrenglerats i units per morter de calç (foto 7).
Actualment, les parets del castell tenen una alçada d’uns quatre metres en els vessants nord, oest i sud i d’un metre i mig la de l’est. Recentment el seu interior ha estat excavat per arqueòlegs de la Universitat de Barcelona que han trobat una estructura circular d’uns dos metres de diàmetre situada al mig de la torre quadrada sense que es pugui identificar la seva funció (foto 8).
A llevant del castell s’hi troben dues sitges excavades a la roca (fotos 9 i 10) i les restes de les antigues construccions que hi havia als voltants del castell (foto 11). Aquest castell es pot datar a principis de l’any 1000, encara que aquesta fortificació ja existia en època carolíngia en els s. IX i X.
Aquest baluard controlava juntament amb el castell d’Areny de Noguera, l’estret del Pont d’Orrit i l’accés a la Terreta i tenia contacte visual amb la major part dels castells d’aquest territori (fotos 5, 12 i 13).
Accés:
0,0 km: El Pont d’Orrit.
0,1 km: Pal indicador. Prenem el camí a mà esquerra que inicia l’ascens al poble d’Orrit (foto 14). L’antic camí de bast va pujant fent varies ramanxoles fins arribar a l’església de Sant Pere (foto 15).
0,9 km: Església de Sant Pere d’Orrit (vegeu: Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/01/27/sant-pere-dorrit/) (foto 16). En 800 metres hem ascendit 151 metres d’alçada. Pal indicador que mostra el camí al poble de Sapiera. Anem seguint aquesta indicació per l’únic carrer que travessava el poble. A pocs metres de l’església a mà esquerra s’hi troba una cisterna que recollia l’aigua que baixava per la roca quan plovia (foto 17). En alguns moments cal passar pel damunt dels enderrocs de les cases que han caigut sobre el camí o entre els antigues casalots i corrals del poble (foto 18).
1,2 km: Deixem el camí i comencem a enfilar la roca quasi camp a través intentant buscar alguna insinuació d’un antic accés al castell. En mig de les restes de les cases s’hi troba una altra cisterna que recull l’aigua de la roca (foto 19). Amen ascendint en direcció al castell (foto 20). En alguns moments es troben enderrocs de construccions de l’antic castell (foto 11) i quan estem al capdamunt es troben dues sitges excavades a la roca (fotos 9 i 10).
Les torradetes de Santa Teresa és una menja de la cuina de l’aprofitament, segurament per aprofitar el pa dur. És un dolç d’origen molt antic i molt popular que es pot menjar com a berenar o de postres. En alguns indrets es menja sobretot per Pasqua (torrijas).
L’any 2027, dins dels actes de la XXV Trobada de la Terreta a Saperia, vàrem presentar el segon fascicle sobre els Menjars de la Terreta. Deixo aquí la recepta que ens va donar la nostra mare Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Saperia.
Ingredients
Llesques de pa del dia anterior, llet, ous, pell de llimona, canyella en rama i en pols, sucre.
Es posa a bullir la llet amb la pell de la llimona i la canyella en rama i ho deixem refredar. Mullem el pa amb la llet deixant que s’amari pels dos costats i les passem per l’ou batut. Fregim les llesques en una paella amb oli abundant. Una vegada fregides pels dos costats, es posa en un plat amb paper absorvent per treure l’excés d’oli. S’hi tira pel damunt el sucre i un polsim de canyella en pols.
Fa pocs dies vaig pujar al castell d’Orrit per acabar de completar la informació d’aquesta fortificació per publicar-ho al meu blog sobre la sèrie dels Castells de la Terreta.
Al passar pel costat de les runes de la casa Solé d’Orrit vaig poder contemplar com la intolerància i el menyspreu per la Memòria Històrica és una realitat quotidiana.
En estudiar els fets que van succeir durant la Guerra Civil a la Terreta, vaig trobar la història d’una persona a la qual vaig anomenar “el milicià d’Orrit”. Es deia Francisco Nadal Barrabés i va néixer en aquesta casa l’any 1913. Va tenir un paper important durant el període revolucionari de l’estiu de 1936, després es va allistar per combatre el feixisme arribant a ser tinent de l’Exèrcit de la República. Finalitzada la guerra va ser represaliat i condemnat a molts anys de presó. També va donar suport al moviment del Maquis al Pla de Lleida els anys quaranta del segle passat, sent novament empresonat fins que va morir d’una malaltia neurodegenerativa a la presó de Lleida amb 40 anys.
Una persona que presentava els clarobscurs propis de l’època convulsa que va ocasionar la Guerra Civil Espanyola. Els falangistes que van assassinar als camperols a la zona on van guanyar els feixistes van ser considerats herois “del Alzamiento” i els que van participar en les morts de la gent de la dreta a la zona republicana van ser considerats assassins. La història l’escriuen els vencedors.
L’any 2019 el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del Centre Excursionista de Lleida i FEM TERRETA, vàrem marcar el track del camí que feien els Maquis des de França al Pla de Lleida per l’eix del riu Noguera Ribagorçana, un recorregut de 102 km des de Sucs (Segrià) al Pla de Vent (Serra del Cis).
Aquell mateix any vàrem voler fer-li un homenatge com a oficial de l’Exèrcit de la República i lluitador antifranquista, col·locant una placa a les parets de les restes de la casa Solé d’Orrit on va néixer (fotos 1, 2 i 3).
Al costat de la placa hi vàrem posar un QR que permetia obrir un enllaç amb tota la història d’aquest personatge (foto 4).
Algun malvat i desaprensiu va arrancar el QR per tal d’evitar que es pugui conèixer aquesta història. No em puc imaginar que un excursionista que passava per Orrit ho pogués fer o que algú pugés expressament a fer aquesta acció, però ambdues opcions són plausibles.
Que la intolerància i la rancúnia no anul·li la Memòria Històrica!!.
Deixo aquí el text que contenia el QR:
FRANCISCO NADAL BARRABÉS
Orrit 1913-Lleida 1953
Tinent de l’Exèrcit de la República
Els vencedors de les guerres són els que escriuen la història, això és ben sabut. Així, determinats fets realitzats per algunes persones són considerats heroics, i els mateixos fets realitzats per persones del bàndol contrari, són considerats criminals.
Pel que fa a la nostra Guerra Civil (GC) i al llarg temps de repressió que la va succeir, anar desfent l’embolic i aprofundir en el passat d’una manera objectiva, és anar contra l’oblit i en definitiva és un deute pendent.
Des de l’Associació Fem Terreta i el Grup de la Recuperació de la Memòria Històrica del Centre Excursionista de Lleida us presentem una monografia sobre la vida de Francisco Nadal Barrabés, documentada gràcies a la recerca efectuada als arxius oficials del PARES, al Tribunal Militar Tercero de Barcelona i a l’Arxiu Històric de Lleida. Els documents existents han permès seguir el rastre d’un militar de l’Exèrcit Popular de la República, nascut al poble d’Orrit, (antic municipi de Sapeira, la Terreta al Pallar Jussà), que era totalment desconegut. L’interès per investigar-lo va venir donat per la seva col·laboració amb el maquis, donant suport i fent d’enllaç amb diferents grups establerts a la zona d’Almenar (Segrià) els anys quaranta del segle passat.
La referència a aquest personatge va sorgir de la investigació que hem portat a terme en relació als fets que van succeir al Pallars Jussà durant el període revolucionari de l’inici de la GC. També de l’estudi dels grups de maquis que entraven pels Pirineus i de l’ajuda que els van donar alguns veïns dels pobles de la Terreta. Dels documents estudiats hem pogut conèixer tots els actes en què va participar, alguns d’ells tràgics i penosos. De tota manera la brutalitat de les guerres fa que les accions de les persones tinguin zones de clarobscurs, difícils de jutjar asseguts al sofà de casa nostra i només es poden entendre en el context sociopolític de l’Espanya de 1936 a 1950.
Francisco Nadal Barrabés, era fill de casa Solé d’Orrit, va néixer el 19 de gener de 1913. Quan va esclatar la guerra al 1936 ell estava fent el servei militar obligatori al castell de Lleida. En el primer moment de la guerra, al dissoldre’s la seva unitat, es va adherir a una patrulla d’uns 30 milicians-soldats, que en dos camions, el 12 d’agost del 36, van anar de Lleida cap al Pallars Jussà, concretament a la Pobla de Segur.
El Comitè de Pobla de Segur tenia detinguts a set capellans de la població i dels pobles de la muntanya. El dia 13 d’agost de 1936 els van carregar als camions i al passar pel cementiri de Salàs de Pallars els van afusellar. Per la tarda van agafar a tres persones retingudes pel Comitè de Tremp (dos civils i un capellà) i al passar per Cellers també van ser afusellats a la paret del cementiri.
Després d’aquets fets s’allista a l’Exèrcit de la República, és ascendit a caporal donat que era dels pocs soldats que sabia llegir i escriure de la seva companyia. En data 15 de gener de 1937 sabem que va ascendir a sergent. El 2 de gener de 1939 i després de superar les proves de capacitació de l’Escola Popular de Guerra obté els galons de tinent de complement, estant assignat a la 99 Divisió de l’Exèrcit del Centre de la República fins el dia 28 de març de 1938 que es rendirà als Nacionals.
Al ser oficial de la República és fet presoner i portat al Reformatorio de Adultos de Ocaña (Toledo) on estarà fins el dia 29 de març de 1940. Durant aquest període coincidirà en aquesta presó amb el poeta Miguel Hernández.
El dia 30 de març és traslladat a la presó provisional de “Las Comendadoras” de Madrid i aquí coincidirà amb el poeta José Hierro. Va ser reclamat pel Jutjat Militar de Balaguer-Tremp pels fets de Salàs de Pallars i de Cellers i per aquest motiu ingressa a la presó de Lleida. El dia 20 de gener de 1942 un consell de guerra sumaríssim el condemna a la pena de mort amb proposició de 30 anys. Posteriorment se li revisa la pena que es commutada per una de 20 anys i un dia de presó.
Al febrer de 1943 surt en llibertat vigilada i com que els seus pares han marxat d’Orrit a Albelda (Osca), fixa la seva residència en aquesta població amb l’obligació d’haver de presentar-se cada mes al Jutjat de Pau d’aquest poble.
Es posa a treballar de mosso a la Torre de Santa Maria (partida de Comaestreta d’Almenar), allí juntament amb altres persones republicanes i represaliades pel franquisme, entren en contacte amb els grups de suport de l’Agrupació Guerrillera Espanyola (AGE), concretament amb l’Agrupación Guerrillera de Levante i Aragón (AGLA). Sota la coordinació del maqui “el Tanque” van formar un grup de suport i enllaç a Almenar juntament amb José Torà, Francisco Miranda i Antonio Badia.
Després d’una delació, el dia 27 d’octubre de 1948 van ser detinguts per la Guardia Civil i ingressats a la presó de Lleida. Com que Francisco Nadal Barrabés havia estat oficial de la República va estar un any i mig en presó preventiva fins al judici, sense possibilitat de gaudir de la llibertat provisional com van fer els altres companys.
El dia 19 de juliol de 1950 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a 10 anys de presó per “enlace con guerrilleros y jefe de una partida de bandoleros” aplicant la Llei de Bandidaje y terrorismo vigent en aquell moment. Com que tenia una pena anterior de 20 anys i només n’havia complert 5, amb la nova condemna no sortirà de la presó fins l’any 1967. Considerant que la pena és excessiva i desesperat, fa un intent de suïcidi tallant-se el coll. L’actuació ràpida dels serveis mèdics de la presó va poder salvar-li la vida. Degut a aquest fet comença amb un deteriorament neuropsicològic, inicialment atribuït a l’intent de suïcidi, però cada vegada es fa més progressiu i el diagnostiquen d’una Esclerosi Múltiple. Per culpa d’aquesta malaltia pateix greus dèficits neurològics especialment per poder deglutir. El seu estat de salut fa que sigui traslladat a l’hospital provincial de Lleida on es va deteriorant de forma contínua i dramàtica fins que morirà el dia 21 d’agost de 1953.
El dia 25 de maig de 1954, la Junta Provincial del servei de llibertat provisional li concedeix la llibertat quan feia 9 mesos que ja era mort.
El dia 27 d’octubre de 2019, l’Associació pel patrimoni de la Terreta (FEM TERRETA) i el Grup de la Recuperació de la Memòria Històrica del Centre Excursionista de Lleida, hem volgut recordar a un oficial de l’Exèrcit Popular de la República: el tinent Francisco Nadal Barrabés, posant una placa commemorativa a les parets caigudes de casa Solé d’Orrit, on va néixer ara fa 106 anys.
Que la història ens ajudi a no permetre que aquets fets tornin a succeir.
La primera notícia del castell de Sapeira data del s. X en un instrument alaonés que cita el lloc com Illa Petra. Si es tenen en compte els termenals d’Areny, el castell de Sapeira no sorgí fins a mitjans del s. XI i com a resultat del procés d’encastellament feudal de l’antic pagus Orritensis. També es troba esmentat en les convinences pallareses dels anys 1064, 1072, 1076 i 1080 i sempre dins del comtat de Pallars Jussà. Artau I de Pallars Sobirà no es va conformar amb aquests pactes de distribució territorial i sovint va trencar la Treva del Senyor i va occir (matar) homes a Sapeira.
La senyoria del Sapeira va estar en mans dels Erill. En el fogatjament de 1381 hi consten 12 focs.
Ferran d’Antequera l’any 1414 lliurà a Guerau Alemany el castell de Sapeira, en la sotsvegueria de Pallars, quan va ser pres el darrer comte de Pallars.
La nissaga dels Sullà seran els senyors de Sapeira des de 1494, de forma ininterrompuda al llarg de 425 anys i de 14 generacions.
El castell estava situat al capdamunt de la roca del castell, inicialment tenia una torre rodona que segurament va ser enderrocada al finalitzar la guerra de Successió. Durant la Guerra dels Segadors aquest castell va canviar de mans en quatre ocasions, provocant una gran destrucció tant de la fortalesa com del poble de Sapeira.
Durant la guerra de Successió no hi ha constància de què el castell de Sapeira participés en aquest conflicte bèl·lic. Com que Sullà era austriacista, com a càstig li devien obligar a destruir la fortificació.
L’enginyer militar Juan Muñoz de Ruesta ser l’encarregat de visitar “las plazas, castillos y cases Fuertes de algunos beguerios a la parte de Montblanc, Cervera i Lérida” entre el 17 d’abril de 1711 i el 30 d’octubre de 1718 per tal d’avaluar el risc que podien tenir les fortificacions del país una vegada derrotada Catalunya peer les tropes de Felip V, diu del castell de Sapeira: (Sic) “ Dista de Trem cinco horas esta situado en alto cercado de Montañas. Es este lugar de Da Antonia Berart residente en Aren. Tiene diez y seis Vezinos. El Castillo estubo situado sobre peñasco junto al Lugar, fue demolido por la tropas de SM Junto al Castillo ha reedificado, la Señora, Una Casa para poner los granos de la rentas; no es nada fuerte”.
Aquest edifici es coneix com la “Casa Nova” i era el casalici dels Sullà quan venien a Sapeira.
La casa Nova va passar a ser l’ajuntament del poble l’any 1921 quan mor el darrer Sullà i actualment és la seu de l’associació de Veïns de Sapeira.
Pràcticament, no en queden restes del castell, es podria fer una reconstrucció de com seria al s. XI (foto 1) pel que diu Francisco Sullà en el “Llibre de Memòries de Joseph Sullà de Sapeira” (foto 2), una vegada acabada la guerra dels Segadors va refer i fortificar el castell que podria tenir aquesta imatge (foto 3).
Actualment, només en queda part de la muralla (fotos 4, 5, 6, i 7) i el trull (foto 8).
L’any 2003 l’Ajuntament de Tremp i la Fundació Territori i paisatge van construir el mirador de ferro situat a la roca del castell, dins del projecte de la Ruta de la Vall dels Voltors (foto 9).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’Ajuntament de Tremp.
Visita del ingeniero militar Juan Muñoz de Ruesta al veguerio de Lérida y al sub-veguerio de Pallars. www.ub.edu/geocrit/b3w-611.htm
Simulació 3D del castell de Sapiera. Anna Meelker de Tercui.
L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer i passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars entrant per la Terreta. Les cròniques musulmanes descriuen que van destruir els castells de Castissent i d’Aulàs. Això indica que al s. X ja existia el castell en aquest petit llogaret.
En la convinença de l’any 1073 entre Ramon V i Artau I, aquest se’n reserva la tinença. El castell es troba també documentat l’any 1084 en què Gausbert Ramon donà a l’abat Bernat i als monjos d’Alaó un home dit Altemir Baró que tenia incastello Aulà (Aulàs). L’església de Sant Feliu de Castellet hi tenia alous l’any 1085. En el fogatge de 1381 hi havia dos focs. El 1553 hi havia set focs i formava part de la baronia dels Erill. L’any 1831, fi de l’Antic Règim, la família Perucho en tenia el domini.
El castell estava situat al capdamunt de la roca que s’entén d’est a oest (fotos 1 i 2). A la part sud hi han arrecerades les cases formant un únic carrer entre la roca i les seves parets. Al vessant nord i aprofitant la inclinació del penyal hi ha els cellers de les cases del poble i el cementiri nou.
Hi ha restes de carreus del que podria correspondre a una torre (punt més alt de la roca). També s’hi troben parets amb pedres ben tallades que pertanyerien a l’antic castell (fotos 2, 3 i 4).
Per accedir-hi cal agafar el camí del cementiri i en el moment que el gira, cal grimpar en direcció est al capdamunt de la roca fins al punt més alt del penyal sense cap dificultat.
La tradició oral diu que l’antic poblat del Castellet estava situat a l’altra banda del barranc del Clot del Roure, a l’obac, prop de la “quadra del mac” (església de Sant Feliu) i al peu de la roca del castell del Mai (Mall).
El Castellet de la Terreta fou objecte de lluites i d’acords en el repartiment del comtat pallarès. L’any 1073, Artau I del Sobirà donà a Ramon V del Jussà, el Castellet amb tots els seus termes, pertinences i els seus drets. Aquesta situació durà poc perquè l’any 1094, en l’acord definitiu entre Ramon V i Artau II, el primer lliura a Artau II de Sobirà, a la seva dona Eslonça i el seu germà Ot, el lloc del Castellet.
La comtessa Eslonça, vers l’any 1112 deixà al monestir de Gerri un home que tenia en domini íntegre al Castellet, això demostra que el Castellet i Espluga de Serra pertanyien al comtat de Pallars Sobirà.
Aquest castell no estava localitzat, novament la toponímia ens ha ajudat a descobrir-lo. Entre el barranc del Clot del Roure i el de la Rovelló hi ha una roca cilíndrica i de grans dimensions (fotos 1 i 2) que es coneix com el castell del Mai (Mall) i al seu peu, hi ha les restes de l’església de Sant Feliu (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2022/12/03/sant-feliu-del-castellet/) que seria l’església del castell. Ascendint fins a aquest lloc trobem les restes del castell.
Als voltants de la roca, especialment en la part sud i oest, es troben gran quantitat de pedres rodones, altres desbastades i en alguns llocs s’insinuen parets. També apareixen lloses que s’han hagut de portar expressament, ja que no és la pedra habitual d’aquest lloc (fotos 3 i 4).
Des d’aquest indret es manté contacte visual amb els castells de Llastarri, Aulàs, Sapeira i Espluga de Serra (foto 5) i controlava al camí del Castellet a la collada del mateix nom (foto 6), lloc d’accés a la Conca de Tremp per Santa Engràcia i Salàs de Pallars.
Accés:
0,0 km: El Castellet, agafem la pista en direcció sud-est que porta a Sapeira i al Pont d’Orrit.
0,4 km: A l’esquerra hi ha la font de la Canal (foto 7) que normalment està seca si el país no està amarat. A l’esquerra hi ha un abeurador del ramat.
0.x km: Pilaret de Sant Isidre (foto 8).
0,9 km: Pal indicador (foto 9), deixem la pista i agafem el camí a l’esquerra que porta a la Collada del Castellet. El camí és ample i franquejat per un mur de pedra que encara conserva l’empedrat original (fotos 19 i 11). El caminal transcorre pel mig de la rourera de Castell Tallat-la Vilavella.
1,2 km: Barranc del Clot del Roure. Travessem la seva llera i prenem el camí que ara passa pel mig d’antics camps de conreu.
1,8 km: Deixem el camí i pugem uns 114 m d’alçada camp a través en direcció nord-est buscant el millor pas enmig d’alzines i roures tenint com a punt de referència la roca del Castell del Mai.
2,1 km: Castell de Castellet de la Terreta.
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’Ajuntament de Tremp.
Informació oral facilitada per Ramon Moli, de casa Tarrobella del Castellet.
Els primers documents que citen el castell d’Espluga de Serra daten del s. X (977 i 986), mentre que el terme es menciona de manera específica l’any 1085.
L’any 1122 fou lliurat en penyora per Artau III a Bernat Ramon de Pallars Jussà, per tal de dirimir totes les querelles i disputes que tenien els dos cosins. Sembla que restà en mans del comtat de Pallars Sobirà fins al s. XIII. Arnau Roger I de Pallars Sobirà, l’any 1288 deixà el castell al seu fill natural, anomenat el bord de Pallars, en feu honorat, és a dir, sense servei però amb homenatge. L’any 1381 figura a la sotsvegueria de Pallars amb 6 focs i sota el domini de Ramon de Claramunt.
El rei Ferran el Catòlic, el 30 d’octubre de 1484, des de Sevilla, comunica al comte de Cardona la felicitació per les seves campanyes contra el comte de Pallars Hug Roger III: “e mes lo que tant treballes en pendre les fortalezes de Santangratia, Spluga de Serra,..”. L’any 1553 es trobava sota la senyoria dels Mur i en aquell moment hi havia 13 focs.
L’enginyer militar Juan Muñoz de Ruesta va ser l’encarregat de visitar “las plazas, castillos y casas Fuertes de algunos beguerios a la parte de Montblanc, Cervera i Lérida”. Entre el 17 d’abril de 1711 i el 30 d’octubre de 1718, va avaluar el risc que podien tenir les fortificacions del país, una vegada derrotada Catalunya davant les tropes de Felip V, i en el seu informe diu: (Sic) “Dista de Trem cinco horas situado en alto. Es este lugar de Da Maria Rivera residente en Barzelona. Tiene ocho vezinos, y junto al lugar en lo eminente de un Peñasco inaccesible ai una Cassa, que por raçon de la siutacion era fuerte: fue demolida por el Governador de Aren cinco años hace”.
El castell es troba al mig del poble, damunt de la roca que està a 1.199 m d’altitud en una plataforma calcària molt irregular (fotos 1 i 2). Perimetralment, es poden veure restes dels murs del castell que segueixen l’orografia de la roca, encara que la major part de la muralla ha desaparegut i les seves pedres han servit per construir les cases del poble (fotos 3 i 4).
Per accedir-hi cal grimpar el penyal per la part est, amb certa dificultat, donat que no hi ha cap pas definit. L’altiplà de la roca del castell està plena de vegetació, la qual cosa dificulta observar les restes. Aproximadament al mig hi ha una depressió del terreny d’uns 1,5 x 1,5 m que podria correspondre a un aljub.
El castell d’Espluga de Serra controlava dos camins. El que porta al coll de Serradell i permetia l’accés directe al Pallars per la Pobla de Segur i el del coll de la Pedra Fitada que porta a Corroncui, per la Creu de Ferri, i a Pinyana i Cadolla, per la serra de Camporan, permeten, tant l’entrada al Pallars com a l’Alta Ribagorça (fotos 5 i 6).
Accés:
Espluga de Serra, la Terreta (Pallars Jussà)
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’Ajuntament de Tremp.
Les primeres notícies del llogaret de la Torre de Tamúrcia estant relacionades amb les adquisicions patrimonials del monestir d’Alaó al lloc de Tamureces i a Corbins (vegeu castell de Corbins/castells de la Terreta a: www.elcanutdelsminairons.cat). L’any 988 Oleguer de Miralles va adjudicar a Alaó una terra situada al pujol de Turricella, que podria tractar-se del lloc on actualment està ubicat el poble de la Torre de Tamúrcia.
L’any 1632 apareix el lloc de “Torre de Tamursi” en la sotsvegueria del Pallars i sota la jurisdicció dels Erill.
Al poble de la Torre de Tamúrcia no hi ha restes ni topònims que ens puguin indicar que en aquest lloc hi havia un castell ni tampoc surt esmentat en cap document. A uns 380 metres del nucli del vilatge, en direcció oest i en una zona aixecada uns 40 metres, hi ha una torre de grans dimensions que es coneix com a casa Casolà (foto 1).
La torre és quadrangular i de grans proporcions (fotos 2 i 3). La porta d’entrada està situada a la façana est i està formada per uns brancals de pedres ben tallades que acaben amb una arcada de mig punt amb dovelles (foto 2). En aquesta paret s’obren tres finestres que corresponen a cada pis d’alçada, la més alta era un matacà (s’ha perdut una de les pedres que aguantava aquesta estructura) (foto 4).
En època més posterior s’hi va afegir un habitatge i una era (foto 5).
Aquesta torre controlava l’accés al pas del Portús (serra de Sant Gervàs) (fotos 6, 7 i 8) (vegeu: Sant Gervàs/Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: www.elcanutdelsminairons.cat) i tenia una visió quasi de 360 graus del territori i per tant, es podia comunicar visualment amb la major part dels castells de la Terreta.
Accés:
0,0 km: Plaça de l’església de la Torre de Tamúrcia. Prenem el carrer que surt en direcció nord i ràpidament gira cap a l’oest. Passem pel costat de l’antic estudi (escola) de poble, actualment és el Casal dels Voltors, punt d’informació turística i centre d’interpretació de les aus carronyaires de la serra de Sant Gervàs.
0,1 km: Sortim del poble i travessem la pista asfaltada que va a Espluga de Serra. Continuem en direcció oest per una pista que porta a les Comparades i als Trossos de Tamars.
0,44 km: Casa Casolà (torre/castell de la Torre de Tamúrcia).
El canut dels minairons 