Era un menjar típic de la sega. Aquesta era una feina molt dura, que requeria un gran esforç físic i, per tant, una elevada despesa d’energia. Calia reposar forces menjant sovint i amb aliments calòrics, molt apetitosos i de fàcil digestió.
El nostre pare, Àngel Colomés, ens explicava que la sega s’iniciava a punta de dia. Abans de començar “mataven el cuquet”: agafaven un plat, hi posaven oli amb sal i hi sucaven el pa, tot seguit, es prenien una copeta d’aiguardent. Si eren a casa, abans de sortir menjaven unes farinetes. (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/12/12/la-cuina-de-la-terreta-les-farinetes/).
A les vuit del matí esmorzaven. A mig matí feien “les deu hores”, a les dotze del migdia dinaven, a mitja tarda berenaven i al vespre sopaven. Les dones de la casa estaven molt enfeinades preparant els àpats i portar-los al tros on se segava, que en alguns casos podia estar situat a més d’una hora de camí.
El pernil agredolç, o pernil amb mel i vinagre o sucades, complia perfectament les característiques de ser un àpat de la sega: és calòric, molt apetitós, de fàcil digestió i se solia menjar per les “deu hores” o per berenar.
Ingredients:
Pernil (millor si té greix)
Mel
Vinagre
Vi blanc
Llesques de pa
En una paella on hem posat un bon raig d’oli, hi coem un tall de pernil generós (foto 1). Quan comença a enrossir-se, hi afegim una cullerada generosa de mel, un raig de vinagre i una mica de vi blanc per rebaixar el gust del vinagre (foto 2). Ho deixem coure fins que s’ha desfet la mel i comença a caramel·litzar (foto 3). Tot seguit, retirem el pernil i amarem les llesques de pa pels dos costats (fotos 4 i 5). Se serveix una llesca de pa amb un tall de pernil al damunt o al costat (foto 6).
El Dicionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus Posesiones de Ultramar (1849), de Pascual Madoz, quan descriu Sapeira diu que hi havia abundància de caça: conills, llebres i perdius. Les cases que comptaven amb un caçador disposen d’aquesta font de proteïnes gairebé tot l’any, excepte a l’estiu, època en què no es caçava.
El nostre padrí, Francisco Colomés Ardanuy, era un gran caçador. Fent de pastor, sempre portava l’escopeta penjada a l’esquena, i a casa Martí gairebé sempre hi havia alguna peça de caça penjada al rebost, a punt d’anar a la cassola*.
*Informació facilitada pel nostre oncle Jesús Colomés Colomés.
Ingredients (foto 1):
1 perdiu**, 4 cebes,1 got de brandi, 1 fulla de llorer i una branqueta de timonet, 4 alls,1 tomata, 2 gots de brou, farina, sal i pebre.
Per a la picada: 2 alls fregits, 4-5 ametlles torrades o fregides, 1/2 got de vinagre de vi i safrà.
Fulles de col bullides.
**Aquesta recepta es pot fer amb guatlles, ja que són més fàcils d’obtenir.
Enfarinem les perdius (o les guatlles) i les fregim en una cassola amb abundant oli fins que quedin ben daurades i les reservem (foto 2). En el mateix oli s’hi afegeixen els alls, la ceba tallada a juliana i la tomata. Quan el sofregit comença a estar a punt, hi incorporem les perdius (o guatlles), la fulla de llorer, la branqueta de timonet, el brandi, el vinagre i el brou (foto 3). Tapem la cassola i deixem coure a foc suau durant 30-45 minuts. A continuació, hi afegim la picada i ho deixem coure durant 5-10 minuts (foto 4).
Amb les fulles de col bullides fem els farcellets, els enfarinem i els fregim amb oli en una paella fins que queden daurats (foto 5).
Se serveix la perdiu (o les guatlles) acompanyada dels farcellets de col (foto 6).
El Diccionari català-valencià-balear defineix el crispell com una coca de farina, ou i sucre, fregida amb molt d’oli, típica de la Ribagorça.
A la zona del Somontano i la Ribagorça aragonesa es fan els “crespillos”, que s’elaboren amb la mateixa pasta que els crispells i que s’utilitza per arrebossar les borratges.
L’etimologia del mot crispell prové del llatí de “crispus”, que significa arrissat, ondulat, i del català antic “cresp”. Aquest mot fa referència a la forma irregular característica d’aquest dolç.
Ingredients: (foto 1)
Farina
Ous
Llet
Anís
Sucre
Sobre de soda “la Perdiz”
Oli de gira-sol per fregir-los
Elaboració:
Batre tres ous. En un bol posar una cullerada de farina per cada ou, una culleradeta de sucre i el doble sobre de la Perdiz, i remenar-ho bé. Es posa en un colador per tal de tamisar-ho a mesura que ho anem incorporant a poc a poc als ous batuts i el rajolí de llet (reservar una mica d’aquesta farina per si cal espessir més la pasta). També s’hi posa un raget d’anís al gust.
Posar l’oli de gira-sol al caçó fins que cobreixi la meitat del recipient i escalfar-lo a foc mitjà.
Agafar una culleradeta de pasta procurant que entri a l’oli suaument, sense deixar-la caure de cop, perquè així quedin rodons (foto 2). Amb una forquilla, anar-los girant. Quan han girat algunes vegades i estan rossos (foto 3), es treuen amb una escumadora petita i es deixen en una safata amb paper absorbent.
Si queden plans i estrellats, cal afegir una mica més de farina a la pasta i tornar-ho a provar.
En un vol amb sucre, donar-los tombs fins que quedin ben arrebossats de sucre. Els que es vulguin amb mel, posar-la pel damunt (foto 4).
Els panadons són originaris de Lleida i de la Franja de Ponent, tot i que probablement totes les cultures mediterrànies antigues, vinculades al conreu del blat, elaboraven algun tipus “d’empanades farcides”. En una de les tauletes babilòniques de fa prop de 4.000 ja s’hi descriu com preparar una empanada farcida de colomins. Diverses fonts indiquen que, a casa nostra, el seu origen es remunta a l’edat mitjana, ja que se n’han trobat receptes de panadons en els primers receptaris medievals.
Els espinacs bullits es saltegen per la paella amb oli, alls laminats, tallets de cansalada curada, les panses i els pinyons.
A part es fa una pasta amb la farina, una mica de llevat i la de llet fins que la massa no s’enganxa als dits. Es deixa reposar per tal que augmenti el seu volum (foto 2). Es fan unes boles de la mida d’una nou (foto 3), i s’estiren amb un corró fins que tenen la mida d’un palmell de la mà, tan finetes com es pugui (foto 4). S’hi posen els espinacs i es tanca plegant la pasta (foto 5). Finalment, es fregeixen en una paella amb poc oli fins que queden daurats (fotos 6, 7 i 8) i, també es poden coure al forn (foto 9).
La paraula palpís prové del llatí: pulpiceu, que significa part carnosa sense os. El Diccionari català-valencià-balear defineix aquest mot com la part carnosa i molsuda d’un membre o tros de carn sense os.
A la Terreta, parlar de carn és sinònim de corder; per això el palpís era una menja delicada i exquisida, reservada per a les festes assenyalades. Com que era una mena de tall rodó, es podia repartir fàcilment i així més persones en podien gaudir.
La festa de Nadal a Sapeira era una de les més importants de l’any. Aquell dia tota la família es reunia al voltant de la taula i es procurava preparar plats que habitualment no es menjaven la resta de l’any. La cuina de proximitat feia que s’utilitzessin els productes que cada casa tenia a mà. Gairebé tots disposaven d’un petit ramat, cosa que permetia que, per a una festa tan cabdal, es pogués sacrificar un corder.
El dia de Nadal també es menjaven els “tarrons” comprats a la fira d’Areny, que tenia lloc per la Puríssima i, com a cosa excepcional, s’obria una ampolla de “xampany”, ja que en aquella època el “cava” encara no existia. Tant els “tarrons” com el “xampany” havien estat “cagats” la nit de Nadal per la Tronca, prèviament ben ataconada pels nens de la casa.
Ingredients
Una cuixa de corder o una espatlla desossada
4 talls cansalada
3-4 alls
1 got de vi blanc
1 copa conyac
Pebre
Sal
Oli
La cuixa/espatlla de corder un cop desossada (foto 1), s’estén i es posen els talls de cansalada, les làmines d’all, la sal i el pebre (foto 2). Tot seguit, es lliga formant un tall rodó (foto 3). Es torna a salpebrar per fora, es posa en una cassola i es rosteix fins que queda ben daurat (foto 4). S’hi afegeix el vi i el conyac, i es continua la cocció al forn o en una cassola tapada. Després s’hi incorpora la ceba, la pastanaga i un ramet d’herbes aromàtiques (fotos 5, 6 i 7). Es deixa coure durant aproximadament una hora. En temporada de bolets, també se n’hi poden afegir cap al final de la cocció. Un cop està fred, es talla a rodanxes (foto 9).
Es serveix tallat amb l’acompanyament.
Aquesta era la recepta tradicional de casa Jumperna de Sapeira. Com que els temps canvien, es pot adaptar als gustos actuals. La bresa que acompanya el palpís la podem posar triturada amb crema de llet -o altres condiments- i se serveix com una salsa calenta per acompanyar els talls del palpís.
Alls, oli, tomata, pa una mica sec, sal, aigua/brou (foto 1)
En una cassola, sofregim els alls amb l’oli (foto 2) i afegim una tomata ratllada (foto 3). Quan estigui tot ben sofregit, incorporem el pa tallat en llesquetes fines, preferentment una mica seques (foto 4), juntament amb un polsim de sal i l’aigua o el brou. Es deixa bullir fins que estiguin fetes (foto 5). Es remenen amb un batedor perquè quedin ben desfetes (foto 6).
*Es pot fer servir el brou de fer bullir les “tavelles” (mongetes verdes), la “verdura” (les bledes), els fesols o els cigrons.
Foto 1Foto 2Foto 3Foto 4Foto 5Foto 6
Trumfa i sopes
Ingredients
Trumfa (patata) tallada fina, oli, un all, pa sec, sal, aigua o brou* (foto 7).
En una cassola, sofregim lleugerament la patata i afegim un all pelat sencer (foto 8). Quan la patata està ja marcada, hi incorporem el pa que prèviament l’hem mullat (si no el mullem, es crema o s’enganxa a la cassola) (foto 9). Ho remenem una mica i afegim la sal i l’aigua o al brou. Ho deixem bullir uns 12-15 minuts. Tot seguit, ho batem amb un batedor i ja es pot menjar (foto 10). Si volem que tingui una consistència més tipus crema, ho passem pel batedor de braç elèctric, però abans retirem l’all que hi hem posat (foto 11).
*Es pot fer servir el brou de fer bullir les “tavelles” (mongetes verdes), la “verdura” (les bledes), els fesols o els cigrons.
La cuina de l‘aprofitament consistia a no malbaratar res que fos comestible, això passava abans a la Terreta on l’economia de subsistència feia que s’aprofitessin tots els recursos que donava l’hort. Ara també hi ha un corrent per evitar el malbaratament dels aliments amb accions encaminades a vigilar i flexibilitazar les caducitats dels productes, etc. Un altre motiu per evitar el malbaratament amb la recepta que us presento, és que s’aprofita d’una sèrie de nutrients, i sobretot de fibra vegetal, que ens són molt útils en la nostra dieta diària, i que moltes vegades van directament al cubell de l’orgànic.
Ara és l’època de menjar faves, normalment mengem només el gra de la fava (faves a la catalana, amb calamarsons, saltades, a la brutesca, etc.). Si rebutgem la tavella de la fava perdem el 80% del seu pes (foto 1).
La tavella aporta molta fibra, a banda de tenir un efecte saciant donat que se’n menja més quantitat que si només ingerim el gra que és la llavor d’aquest llegum.
Les faves tendres són poc calòriques, un 20% dels hidrats de carboni són d’absorció lenta i contenen pocs greixos, això fa que sigui ideal per a dietes hipocalòriques. També contenen vitamines del grup B (B1, B2, B3, B9), àcid fòlic, ferro, magnesi, fòsfor i zinc. Si a més a més les mengem amb la tavella, incrementem enormement el contingut de fibra vegetal que afavorirà el trànsit intestinal evitant així el restrenyiment.
La recepta que us presento és de la nostra mare, Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Sapeira, on per necessitat es practicava la cuina de l’aprofitament.
Ingredients (foto 2):
Faves amb la tavella
Alls tendres
Cansalada viada
Farina
Un polsim de sucre
Es tallen les faves i es posen a bullir durant uns 30-40 minuts (han de quedar al dente). En una cassola se sofregeix la cansalada viada i els alls tendres amb un bon raig d’oli. S’hi afegeixen les faves i quan estan ben sofregides, s’hi tira una cullerada de farina per espessir-les i una culleradeta de sucre (fotos 3 i 4). Es remena una mica i ja estan llestes per menjar-les (foto 5).
Aquest viatge de Sapeira a Reus, tal com deia en la primera de les onze etapes, ha volgut ser un homenatge de record i de memòria als nostres pares, padrins i padrí vell (besavi), de casa Jumperna i de casa Martí, que van deixar la manera tradicional de viure al poble per cercar un futur millor per a la seva família.
Segons l’arbre genealògic de la nostra família que data de finals del s. XVIII, ens situa sempre en aquest poblet de la Terreta, en un triangle format per Sapeira-Areny de Noguera-Tremp i prou més. Durant segles s’havien guanyat el pa treballant i treballant, lligats al que produïa la terra i la ramaderia, era una economia de subsistència, però el seu món va canviar de sobte a finals dels anys cinquanta del segle passat. Va ser un daltabaix que els treballs del camp no es poguessin mecanitzar per l’orografia del terreny, també van tancar l’estudi (escola), la mestra va marxar i també ho va fer el capellà. No hi havia futur per a les famílies del nostre poble i de la majoria dels llogarets del Pirineu, s’havia de marxar i buscar nous horitzons.
Primer van baixar els pares a buscar feina i comprar un pis a Reus, al barri Fortuny que feia poc s’havia inaugurat, concretament a la urbanització Massó, que estava a l’altre costat del barranc de l’Escorial que en aquella època no estava canalitzat, comunicat per un pont que per no tenir, no tenia ni baranes.
Casa Jumperna va tancar la casa al mes de desembre de 1964, les pertinences d’unes quantes generacions es van encabir en una furgoneta DKV, les altres, la gran majoria dels estris van restar al seu lloc, inservibles, abandonats, però no oblidades.
M’acompanyaven en aquest primer viatge cap a Reus el meu germà Josep, els padrins Agustí i Maria i el padrí vell (José Roy Pagés) que aleshores tenia 84 anys. Els Pares, Àngel i Maria ens esperaven a Reus.
Tinc un record molt viu del meu padrí vell, que es marejava i va fer el viatge recolzant el cap en la padrina i anava dient “m’estic morint !!!”. Quan vam ser a la Riba ja no podia més, el xofer va parar al costat d’un pedrís (foto 1), va baixar i va preguntar si faltava molt per a arribar a Reus, aquest li va contestar que faltava molt poc, aleshores ell va dir: “vatres aneu, que jo ja vinc a peu”.
A la urbanització Massó els carrers no estaven encara asfaltats i quan plovia eren un fangà. Vivíem en un cinquè pis sense ascensor, però en aquella època baixàvem i pujàvem els esgraons de les escales de dos en dos. Teníem aigua corrent i al quarto de bany, un temo elèctric que permetia dutxar-se amb comoditat, unes confortabilitats que no teníem a Sapeira.
L’escola eren uns barracons, el pati era una esplanada i el mateix barranc de l’Escorial !!!. Entràvem a l’aula després de “a formar y a cubrirse” en dues fileres. Cada dilluns el Sr. Jaume ens posava a la pissarra “la consigna”, un eslògan del Règim que calia acatar.
Van passar els anys i els cursos i amb els ensenyaments i els valors que els pares ens transmetien de l’esforç i del treball per cercar un futur millor del que ells van tenir, vam tirar endavant, penso que prou satisfactòriament
Després va venir l’institut i la universitat per encarar un futur professional.
Tant el meu germà com jo ens vàrem casar amb dues reusenques i vam formar unes famílies meravelloses, que tenen les arrels a Reus, encara que alguns visquin una mica lluny i la fuga de cervells i del capital humà d’elit, que pateix el nostre país, ha fet que ara tingui un nebot que és americà i una neboda holandesa.
Avui, que arriba molta gent a la nostra terra per buscar unes millors condicions de vida i poder tenir un futur per a les seves famílies, i moltes vegades són malvistos i menystinguts per un sector de la nostra societat, jo puc dir: també soc immigrant i amb molt d’orgull !!!.
Voldria agrair als amics que al llarg d’aquestes onze etapes ens han acompanyat, segurament han descobert paisatges de l’interior de les comarques lleidatanes desconeguts i molt bonits. A tots ells, moltes gràcies !!! (fotos 2, 3 i 4).
El recorregut d’aquesta etapa transcorre per carrerades agrícoles i no presenta cap dificultat tècnica, ja que és pràcticament plana.
0,0 km: Estació del ferrocarril d’Alcover (aquesta vegada hem tornat ha utilitzar el transport públic) (foto 1). Prenem l’avinguda de Sant Pau en direcció oest.
0,3 km: Avinguda de la Mare de Déu del Remei i girem a l’esquerra per l’avinguda de Catalunya.
0,6 km: Agafem el camí de l’Horta que baixa en direcció sud i sortim del poble (foto 2), caminem per la riba esquerra del riu Glorieta (foto 3).
1,1 km: Travessem la via del tren per un pas sense barreres. A pocs metres passem la carretera C14Z i la C14 per un pas inferior.
1,4 km: Creu i pont dels moros (fotos 4 i 5). La tradició popular atribueix la seva construcció als àrabs, encara que alguns experts consideren que la tècnica constructiva podria ser dels romans. Presenta una sola arcada d’arc carpanell o arc rebaixat.
1,7 km: Agafem la carretera auxiliar de la C14 en direcció oest (foto 6).
4 km: Riera del Burguet, travessem per sota de la C14 i de la via del tren.
4,2 km: Passem la C14Z i entrem a la part sud de la urbanització de les Masies Catalanes, continuem en direcció oest pel mig dels camps de conreu (foto 7) per anar a trobar el polígon industrial Silva que el travessarem d’est a oest.
6,9 km: Travessem el torrent de les Voltes i entrem a la Selva del Camp passant pel costat de la Creu Coberta (foto 8). És una creu de terme gòtica datada al s. XIII que es va cobrir al s. XVI. L’any 1036 es va destruir i el 1953 es va restaurar col·locant una rèplica de la creu del Cantó d’en Vaquer. Travessem el poble seguint la direcció dels carrers d’est a l’oest.
7,9 km: Rotonda del rellotge de sol (foto 9). Agafem la vorera de la carretera T3231 que porta a Almoster.
8,5 km: Prenem l’antiga carretera d’Almoster a la Selva del Camp que ara s’ha transformat en un passeig per a vianants (foto 10).
10,5 km: Deixem la carrerada de vianants que arriba a Almoster i seguim en direcció oest pel camí vell de Reus a la Selva del Camp (foto 11).
11,4 km: Travessem la riera d’Almoster i continuem en direcció oest.
11,6 km: Prenem a l’esquerra el camí dels cinc ponts que va en direcció sud-oest, passem pel mig de camps d’avellaner que en aquesta època de l’any presenten la floració masculina (coneguda pel moc dels avellaners) i les femenines molt diminutes (foto 12).
12,4 km: Agafem en direcció sud el camí dels capellans.
13,2 km: Riera de la Vidalera (foto 13).
14,3 km: Entrem a la urbanització del Pinar i continuem rumb oest fins a trobar l’avinguda de les Torres. Girem en direcció sud per anar a trobar a cercar el camí de Reus a Castellvell.
14,4 km: Pont de Calderons. Inicialment, era un aqüeducte construït al s. XV que conduïa l’aigua d’Almoster a la bassa del Pedró de Reus (actual plaça del Pintor Fortuny). Després s’hi va construir el pont per poder passar el barranc del mateix nom (fotos 14 i 15).
14,6 km: Entrem a Reus pel passeig del Nord.
15,3 km: Plaça d’Almoster. Fi de l’onzena etapa de Sapeira a Reus (foto 16).
Aquesta darrera etapa ha finalitzat amb un bon àpat al restaurant el Círcol de Reus, acompanyats dels amics que al llarg de 213 km hem travessat el país de nord a sud. Moltes gràcies, amics !!! (foto 17).
Que ningú s’espanti, no vàrem torturar cap animal. Ni es va treure un tros de cuixa ni de cap altre lloc del cos, per poder recrear una tradició que té l’origen en l’aprofitament de qualsevol proteïna animal, en els temps pretèrits i en un context de penúries i escassetats, quan a la Terreta gairebé tothom tenia un petit ramat de bestiar (ovelles).
Cada any es venia la corderada (els corders que naixien en una temporada) i així obtenien els pocs diners que entraven en una casa a l’any. Però, per tal de fer gran el ramat, el pastor es quedava amb algunes femelles i així, a poc a poc, engrandir la ramada.
A aquestes femelles se les escuava (amputar la cua deixant 2-3 vèrtebres del còccix de forma que la cua resultant tapés parcialment la zona anus-genital).
No hi ha cap evidència científica que avali aquesta pràctica que està estesa a nivell mundial i seguida per totes les societats que tenen ramats d’ovelles i, segurament, d’ençà que es va domesticar l’ovella. Els beneficis que sembla que produeix l’amputació de la cua (caudectomia) són els següents:
Mantenir neta la zona anus-genital i d’aquesta manera prevenir la miasis cutània (infestació per larves de la mosca), pel fet que no s’acumula matèria fecal a la cua si aquesta és curta.
Facilitar la còpula per part del marrà.
Una vegada tallada la cua, aquesta es cuinava i era una menja deliciosa.
Un grup de persones de la Terreta entestades a recuperar les antigues tradicions dels nostres padrins i padrines, hem volgut reviure tot el procés de pelar, cuinar i menjar les cues de corder i així poder dir que hem menjat carn de bèstia viva.
S’ha de dir que la carn de les cues de corder conté majoritàriament gelatina (col·lagen), vitamines del grup B i molts oligoelements i per aquest motiu és una carn saludable.
Procés de pelar les cues:
S’han d’escaldar per tal de poder treure la llana que està adherida a la pell de la cua, cal que l’aigua estigui a uns 70-80 graus, ja que si està més calenta, es produeix una cremada de la pell i les vèrtebres queden pelades sense la carn. Una vegada arrancada la llana, s’ha de treure el borrissol que ha quedat, socarrimant-les amb foc i després s’hi passa un ganivet ben esmolat per tal d’afaitar la cua. (fotos 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7)
Recepta:
Ingredients:
Cues de corder pelades, sublimades i ben rascades
Trumfes (patates)
Alls, pebre negre, sal
Preparació:
Es fa una primera bullida de les cues. Després es posen en una olla exprés amb una fulla de llorer i uns grans de pebre. Han de bullir entre 45 minuts i una hora i es guarda el caldo de fer-les bullir. Es prepara un bon sofregit de tomata i es reserva. En una paella s’hi sofregeixen els alls a làmines amb abundant oli. Quan comencen a estar rossos es retiren. En aquest oli s’hi sofregeixen les cues cuites, després s’hi incorporen les trumfes per tal d’enrossir-les una mica, s’hi tira el sofregit de la tomata i es cobreix amb el caldo de coure les cues juntament amb una fulla de llorer. Es deixa bullir durant una mitja hora i ja es poden menjar.
Degustació:
El restaurant Casa Passé de Sopeira va tenir l’amabilitat de cuinar les cues seguint aquesta recepta. El resultat va ser que ens vam cruspir 200 cues. Ningú de la quarantena de comensals n’havíem menjat abans, les vàrem trobar delicioses.
Val a dir que el menú de degustació estava compossat nomes per plats on el protagonista era el corder (amanida tèbia de brot de pit i amb corder escabetxat (foto 8), fetge amb ceba (foto 9), caldereta de corder (foto 10), girella (foto 11), cues (foto 12), carn a la brasa (foto 13) i espatlla al forn (foto 14)). Hi ha l’anècdota que l’endemà els clients del restaurant demanaven si hi havia cues de corder a la carta de l’establiment!.
Amb aquest escrit voldria reivindicar la carn del corder i d’aquesta manera donar suport a la feina dels ramaders del Pirineu que, amb el seu treball i esforç, mantenen viva l’economia tradicional del país adaptant-la als temps actuals i ajuden a preservar els ecosistemes (foto x).
Agraïments:
Manel Beneria de Boí-la Pobla de Segur
Mateu de Toralla
Pau de Vinyafrescal
Maria de casa Aiguana de Durro
Sandra Altarriba i Enrique Ariño del Restaurant casa Pasé de Sopeira
El canut dels minairons 