AVUI FAREM CAGAR LA TRONCA

A la Terreta i al Pallars es fa cagar la Tronca la nit de Nadal (fer cagar el Tió a la resta de Catalunya). Aquesta tradició tan popular i entranyable té el seu origen en la nit dels temps i es remunta a l’antiga sumèria, a l’època del egipcis i dels celtes i està relacionada amb el solstici d’hivern. 

Alguns estudiosos també la relacionen amb les fogueres que encenien els escandinaus, fetes amb troncs de roure en honor al deu Tro. Dins dels seus mites, l’arbre era el centre de l’univers i la seva vida estava lligada a la del sol. Per això, durant el solstici d’hivern, temien que la foscor derrotés el sol i el tapés, per això, encenien grans fogueres per tal de fer reviure el sol. 

Els pobles germànics també encenien fogueres en adoració al déu Thor durant la nit del solstici d’hivern. Les invasions germàniques a la península Ibèrica dels s. III al IV dC  podrien explicar l’arrelament d’aquesta tradició a casa nostra.

Un altre origen molt plausible d’aquesta costum seria la relació entre les actuals festes nadalenques amb les Saturnàlies romanes o festa dedicada a Saturn, déu de la sembra i de l’agricultura, que se celebrava del 17 al 23 de desembre. Al s. II dC irromp el culte a Mitra, déu del Sol, i la Saturnàlia es perllonga fins al dia 24, data de la mort del sol, i el dia 25, moment de la resurrecció d’aquest astre, la Natalis Solis invicti. Per aquest motiu la celebració del culte germànic de l’arbre amb aquesta festa romana dedicada al sol es van fondre en una sola.

En el segle IV l’església catòlica celebra per primera vegada el Nadal, transformant el Natalis Solis invicti  en la celebració nadalenca i la festa del tronc va passar a ser el Tronc de Nadal. Per aquest motiu es troben referències al tronc de Nadal a Catalunya i a la Ribagorça (tronca o tió), al Pirineu aragonès (toza), al Navarrés (pullizo) o al País Vasc (olentzaro-enborr). Aquesta tradició també es troba al nord dels Pirineus, a Itàlia, a Anglaterra, a Holanda, als Països Escandinaus, etc.

Poques persones coneixen aquesta celebració màgicoreligiosa que està relacionada amb el naixement o el retorn del sol i del solstici d’hivern, però és una festa entranyable que cada nit de Nadal es du a terme en nombroses llars catalanes, on hi han nens i nenes que encara es creuen que la Tronca o el Tió, prèvia bastonada, caga de forma màgica llaminadures i petits obsequis. 

A casa Jumperna de Sapeira la Tronca la portava el padrí vell. Buscava una rabassa que havia de tenir un bon forat per poder-hi amagat allò que havia de cagar. Normalment cagava els “tarrons”, que eren dels tous, dels durs i de “girlache”, per menjar-los el dia de Nadal. Aquets “tarrons” s’havien comprat a la fira de la Puríssima d’Areny o a la de Sant Tomàs de Tremp. També li feien cagar alguna ampolla de “xampany”, unes quantes mandarines (que era una cosa més aviat exòtica a la Terreta), una “mosta” de caramels i para de comptar.   

La Tronca es posava al foc i començava a cremar per un cantó, als nens se’ns enviava al menjador o a posar els bastons a la cendra de la cuina econòmica i, mentrestant, omplien el forat d’allò que havia de cagar i que tenien amagat a sota del banc del foc.

Les bastonades anaven acompanyades de la cançó típica: “caga tió,……….si no et donaré un cop de bastó !”, (antigament es picava amb els molls del foc) després de tres o quatre rondes s’acabava la festa ja que s’havia d’anar a missa del gall. Es feia a les dotze de la nit i hi assistia tot el poble i, si feia bon temps, també hi acudien els veïns de les masies i del llogaret d’Aulàs, que podien fer una hora de camí d’anada i una altra de tornada per assistir a aquesta celebració els quals es feien llum pel camí amb una llanterna de llauna tota plena de forats.

Casa Jumperna va emigrar a Reus als anys seixanta del segle passat, però vam mantenir totes les tradicions de la Terreta. La primera generació nascuda a Reus va fer cagar la Tronca la nit de Nadal. L’avi Àngel va fer un tronc foradat que tenia totes les funcions d’una bona Tronca (fotos 1 i 2). Als nens se’ls hi deia que la Tronca vivia durant tot l’any a la rourera d’Aulàs i que quan feia fred baixava a Reus.  Arribava el mateix dia que fèiem el pessebre, ves quina causalitat !, però els nens s’ho creien. Aquí vam fusionar la Tronca amb el Tió, ja que se li dona menjar uns dies abans per tal que cagui molt (foto 3), cosa que no es feia a Sapeira.

La Tronca arribava un any a casa meva i l’altre a casa del meu germà Josep i tots els 5 nets gaudien de la màgia d’aquesta festa. Enguany, que no hi ha l’avi Àngel, la Tronca també ha baixat de la rourera d’Aulàs i la faran cagar els seus besnéts (foto 4). 

Bon Nadal a tothom !!!.

Bibliografia

Joan Amades. Costumari català. Els curs de l’any. Volum I. Salvat Editores S.A. Edicions 62 S.A. Barcelona 1982.

Ramon Violant i Simorra. Obra Oberta, 4. Altafulla 1981.

Malas Olga, Malas Khaled, Ribas Meritxell. Àmbits de psicopedagogia i orientació ÀÁF. 49, novembre 2018 (72-81).

DE SAPEIRA A REUS

Vol ser un homenatge a casa Martí i casa Jumperna de Sapeira que, a principis dels anys seixanta del segle passat van tancar les cases del poble per immigrar a la ciutat de Reus.

Durant anys, i segurament segles, a Saperia s’havia fet el mateix, se seguien els costums, les tradicions i pel que fa a l’economia familiar -que era de total subsistència i molt equilibrada-  quan perillava o es trencava les cases patien i,  fins i tot, es podien perdre. Cada família tenia el suficient per sobreviure: collien el blat per poder fer el pa de l’any, plegaven les olives per tenir l’oli, mataven el porc per disposar de proteïnes durant tot l’any, etc. etc. Tenien els animals (mules, matxos, rucs…) que els ajudaven a llaurar, traginar les garbes de la sega i fer les feines més feixugues. La major part de les cases tenien un petit ramat d’ovelles que quan venien els corders disposaven d’uns pocs diners en moneda.

A nivell comunitari, el poble tenia un ajuntament, un capellà i una mestra que ensenyava els nens i les nenes a llegir, a escriure i aprendre les quatre regles.

Tot aquest món, de cop i volta, va canviar als any seixanta del segle passat; la mestra va marxar i els nens havien d’anar interns a Tremp o a la Pobla de Segur i després també va marxar el capellà. La industrialització del camp amb el tractor era molt complicada degut a l’orografia del terreny.

D’avui per demà, les cases es van anar tancant  una a una i els seus habitants van marxar en busca de noves oportunitats, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana. 

Els de casa Martí i casa Jumperna com que eren parents van marxar junts a Reus ja que hi tenien parents.

Per fer aquest homenatge (adreçat sobretot als nostres pares i padrins que van patir un gran canvi en les seves vides), caminarem el meu germà Josep i jo acompanyats d’amics, des de Sapeira fins a Reus en 9 etapes per cobrir els 192 km. No seguirem pròpiament el camí que van fer per no passar per les carreteres, sinó que el farem seguint els camins emblemàtics de nord a sud i cada etapa l’explicarem en aquest blog.

El proper dissabte dia 25 de novembre farem la primera etapa: Sapeira-el Pont de Montanyana de 20 km, si algú s’anima i ens vol acompanyar que es posi en contacte a: llcolomes@gmail.com.