L’església de Sant Esteve d’Alsamora està situada a ponent del poble (foto 1), està molt modificada i només queden restes de la primitiva església romànica a la paret nord (foto 2). El temple està totalment en runes, estava format per una sola nau amb un campanar quadrangular que descansa sobre la paret est, on hi ha també la porta d’entrada, i la volta (fotos 3, 4, 5 i 6). Destaca la Custòdia que hi ha a la clau de volta de la portalada (foto 7).
Al seu interior es venerava la Mare de Déu de la Feixa que estava situada al centre del retaule de l’altar major (foto 3). Era una talla romànica de fusta de 60 cm d’alçada de la qual no se’n guarda cap fotografia, però segons els testimonis respon fidelment al dibuix que presideix els goigs. Només eren visibles el cap de la Verge i del Nen Jesús envoltada d’un mantell (fotos 3 i 8). Quan hi havia el més petit problema en la vinguda d’un infant al món, ràpidament es posava el mantell de la Verge de la Freixa a la mare en dificultats.
Durant la Guerra Civil la imatge es va salvar de la seva destrucció en ser amagada sota el cingle del Montsec, però cap als anys seixanta del segle passat, coincidint amb la gran despoblació del país, va ser robada i mai més se n’ha sabut res.
A l’extrem de llevant del pobre hi ha una església moderna al costat del cementiri (foto 9).
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent, Mont-rebei i a Sant Esteve de la Sarga.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
És una església d’origen romànic que ha estat molt transformada al llarg dels segles. Presenta una sola nau amb volta de canó amb un arc toral central. Tota la volta i la paret meridional estan ensorrades (fotos 1 i 2). Possiblement, l’absis va ser desfet i al seu lloc hi van construir un mur recte (foto 2).
La porta d’entrada està situada a ponent, formada per pedres ben tallades i grans dovelles (foto 3). Entrant a l’esquerra hi ha la pila baptismal de grans dimensions i esculpida en un sol bloc de pedra (foto 4) i al costat de la porta a la dreta hi ha una pedra rectangular foradada pel mig que servia per posar-hi el recipient de l’aigua beneïda (foto 5).
L’aparell constructiu està format per carreus grans i ben tallats (foto 2) això indica que la seva data de construcció va ser, probablement, f a finals de s. XI o a principis del s. XII.
Al costat septentrional de l’església hi ha el petit cementiri del poble (foto 6).
Torre Amargós és un petit poblet situat al damunt d’una esplanada rocosa, el nom li ve de la torre del castell que formava part de la línia fronterera entre el Pallars i la Ribagorça del s. XI (foto 7).
Fins al 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i ara de Sant Esteve de la Sarga.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei, tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Que ningú s’espanti, no vàrem torturar cap animal. Ni es va treure un tros de cuixa ni de cap altre lloc del cos, per poder recrear una tradició que té l’origen en l’aprofitament de qualsevol proteïna animal, en els temps pretèrits i en un context de penúries i escassetats, quan a la Terreta gairebé tothom tenia un petit ramat de bestiar (ovelles).
Cada any es venia la corderada (els corders que naixien en una temporada) i així obtenien els pocs diners que entraven en una casa a l’any. Però, per tal de fer gran el ramat, el pastor es quedava amb algunes femelles i així, a poc a poc, engrandir la ramada.
A aquestes femelles se les escuava (amputar la cua deixant 2-3 vèrtebres del còccix de forma que la cua resultant tapés parcialment la zona anus-genital).
No hi ha cap evidència científica que avali aquesta pràctica que està estesa a nivell mundial i seguida per totes les societats que tenen ramats d’ovelles i, segurament, d’ençà que es va domesticar l’ovella. Els beneficis que sembla que produeix l’amputació de la cua (caudectomia) són els següents:
Mantenir neta la zona anus-genital i d’aquesta manera prevenir la miasis cutània (infestació per larves de la mosca), pel fet que no s’acumula matèria fecal a la cua si aquesta és curta.
Facilitar la còpula per part del marrà.
Una vegada tallada la cua, aquesta es cuinava i era una menja deliciosa.
Un grup de persones de la Terreta entestades a recuperar les antigues tradicions dels nostres padrins i padrines, hem volgut reviure tot el procés de pelar, cuinar i menjar les cues de corder i així poder dir que hem menjat carn de bèstia viva.
S’ha de dir que la carn de les cues de corder conté majoritàriament gelatina (col·lagen), vitamines del grup B i molts oligoelements i per aquest motiu és una carn saludable.
Procés de pelar les cues:
S’han d’escaldar per tal de poder treure la llana que està adherida a la pell de la cua, cal que l’aigua estigui a uns 70-80 graus, ja que si està més calenta, es produeix una cremada de la pell i les vèrtebres queden pelades sense la carn. Una vegada arrancada la llana, s’ha de treure el borrissol que ha quedat, socarrimant-les amb foc i després s’hi passa un ganivet ben esmolat per tal d’afaitar la cua. (fotos 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7)
Recepta:
Ingredients:
Cues de corder pelades, sublimades i ben rascades
Trumfes (patates)
Alls, pebre negre, sal
Preparació:
Es fa una primera bullida de les cues. Després es posen en una olla exprés amb una fulla de llorer i uns grans de pebre. Han de bullir entre 45 minuts i una hora i es guarda el caldo de fer-les bullir. Es prepara un bon sofregit de tomata i es reserva. En una paella s’hi sofregeixen els alls a làmines amb abundant oli. Quan comencen a estar rossos es retiren. En aquest oli s’hi sofregeixen les cues cuites, després s’hi incorporen les trumfes per tal d’enrossir-les una mica, s’hi tira el sofregit de la tomata i es cobreix amb el caldo de coure les cues juntament amb una fulla de llorer. Es deixa bullir durant una mitja hora i ja es poden menjar.
Degustació:
El restaurant Casa Passé de Sopeira va tenir l’amabilitat de cuinar les cues seguint aquesta recepta. El resultat va ser que ens vam cruspir 200 cues. Ningú de la quarantena de comensals n’havíem menjat abans, les vàrem trobar delicioses.
Val a dir que el menú de degustació estava compossat nomes per plats on el protagonista era el corder (amanida tèbia de brot de pit i amb corder escabetxat (foto 8), fetge amb ceba (foto 9), caldereta de corder (foto 10), girella (foto 11), cues (foto 12), carn a la brasa (foto 13) i espatlla al forn (foto 14)). Hi ha l’anècdota que l’endemà els clients del restaurant demanaven si hi havia cues de corder a la carta de l’establiment!.
Amb aquest escrit voldria reivindicar la carn del corder i d’aquesta manera donar suport a la feina dels ramaders del Pirineu que, amb el seu treball i esforç, mantenen viva l’economia tradicional del país adaptant-la als temps actuals i ajuden a preservar els ecosistemes (foto x).
Agraïments:
Manel Beneria de Boí-la Pobla de Segur
Mateu de Toralla
Pau de Vinyafrescal
Maria de casa Aiguana de Durro
Sandra Altarriba i Enrique Ariño del Restaurant casa Pasé de Sopeira
És una església romànica construïda als voltants de 1060, d’una sola nau, que ha estat molt modificada al llarg dels segles. La seva volta original es va aixecar i posteriorment es va tornar a posar al nivell primitiu amb un sostre de fusta (foto 1).
També ha estat escurçada per la part de ponent, possiblement a causa d’un enfonsament (foto 2). Presenta un absis semicircular obert a la nau amb un arc presbiteral en degradació (Foto 3), conté tres finestres de doble esqueixada amb arcuacions, fetes amb pedra tosca combinada amb la del país amb bandes llombardes (fotos 4 i 5).
Les parets laterals també disposen d’aquesta decoració amb un ràfec bisellat al seu damunt fet de pedra tosca (foto 6).
La porta original estava situada al mur sud i va ser tapiada quan van construir el cementiri o hi van afegir més terra i va fer pujar el seu nivell (foto 7). En aquesta paret també hi han dues finestres i una curiosa fornícula situada al damunt de la porta primitiva (foto 8) construïda posteriorment.
L’actual porta d’entrada està ubicada a la paret oest i es devia construir quan van escurçar la nau. Al seu damunt hi ha el campanar d’espadanya de dos ulls que conserven les campanes (foto 9).
Al costat sud-est hi van adossar una sagristia en època posterior (foto 10).
L’aparell constructiu està format per carreus molt irregulars i poc treballats, disposats en fileres que volen seguir una horitzontalitat (fotos 5 i 6).
L’any 2014 el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya va fer un estudi preliminar sobre unes pintures ubicades tant a l’interior (foto 3) com a l’exterior i que es troben situades a les finestres i als timpans de les arcuacions llombardes (foto 11). Es tracta de pintures murals del primer terç del s. XII i podrien ser contemporànies de les de Mur (mateixos pintors ?).
La Clua fins l’any 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i actualment de Sant Esteve de la Sarga.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei. Tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei, s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Juan Antonio Olañeta Molina. Imágenes que pueden desaparecer. La Clua de Montsec: las pinturas que dependen de una restauración. Románico. Revista de arte de amigos del románico (AdR). Número 20, (250-254). Septiembre 2015.
Hi ha dos aplecs molt importants a la Terreta: el de Sant Gervàs (foto 1) que aplega la gent dels pobles d’ambdues parts d’aquesta gran serralada i el de la Mare de Déu de la Mir, que congrega bàsicament els habitants dels pobles del sud de Sapeira i tota la Clotada d’Areny fins a Castissent i se celebra el dia 6 de maig.
L’aplec de Sant Gervàs se celebrava el dia 19 de juny, actualment la festa es passa al següent diumenge si aquesta data cau entre setmana. El dia de la festa els veïns de la Torre de Tamúrcia hi porten un reliquiari de plata amb un trosset d’os (no sabem si és de Sant Gervàs o del seu germà Sant Potràs) (fotos 2 i 3).
En aquest aplec s’hi reunien els habitants dels pobles de la Terreta i de l’altra part de la Serra de Sant Gervàs (Adons, Corroncui,..), hi arribaven a peu o a cavall de mules i matxos (foto 4), ja que el camí era llarg i la pujada fins a arribar a l’ermita era feixuga. Els animals també servien per portar al menjar de la família, ja que la festa consistia a oir missa, agafar un panet que el capellà beneïa i després, cada família es preparava el dinar, bé sigui coent la carn en unes fogueres que s’encenien, o de les carmanyoles que portaven de casa (foto 5). Tothom es situava arrecerat al voltant de la roca i a la plaça que hi ha a sota de l’ermita (fotos 6 i 7).
Una vegada havien dinat, es feia el ball amenitzat pel millor acordionista que hi havia en aquell moment a la zona, Joan Coixet, conegut popularment com l’Alon (foto 8). Tothom ballava i gaudia d’aquella festa (fotos 9 i 10), i com deia la nostra padrina, Maria Roy Laseras, tothom estava content i era feliç, perquè valoraven el que feien i el que tenien dins del seu petit microcosmos.
Una tradició d’aquest aplec era l’intercanvi de productes entre els d’una banda i l’altra de la Serra de Sant Gervàs. A la Terreta, al juny hi havia moltes cireres, fruita que no es conreava a l’altre costat de la serralada. Els de la Terreta portaven cireres i els de l’Alta Ribagorça portaven “trumfes” que es bescanviaven.
Les fotografies van ser realitzades per mossèn Àngel Escala Perucho (foto 11), que va ser nomenat capellà de Sapeira l’any 1966, va dir missa per les esglésies de la Terreta a finals dels anys seixanta, moment en què aquest territori es va despoblar irremeiablement. Tenia una càmera de fotos i va immortalitzar els pobles de la Terreta i els seus darrers habitants.
L’ermita està construïda en l’enclavament que albergava un l’antic monestir del qual encara en queden restes, a prop del pas del Portús. La seva funció, a part de la religiosa, era la de controlar i donar acollida a les persones que havien de passar pel Portús, únic lloc per on es pot travessar la serralada de Sant Gervàs. És una escletxa obliqua a la roca d’uns 40 metres d’alçada i d’un metre d’amplada que permet arribar al capdamunt de la serra.
Durant l’edat mitjana era habitual que els monestirs tinguessin també aquesta funció d’aixopluc de les persones que havien de travessar algun dels congostos més perillosos dels rius del Pirineu. Així trobem Santa Maria d’Alaó i Santa Maria de Lavaix, que controlaven els congostos d’Escales, d’Aulet i de la Carbonera al riu Noguera Ribagorçana o el monestir de Santa Maria d’Obarra que està situat al començament del congost del mateix nom, al riu Isàbena.
D’aquest monestir en queden poques restes, encara es pot apreciar la portalada romànica que donava accés a les dependències, els enderrocs no permeten identificar les diverses estances que podia tenir. Les parets d’aquestes construccions tenen una alçada que és del doble de les de l’ermita (fotos 1, 12 i 13).
L’actual ermita és de petites dimensions, d’una sola nau i sense cap estil arquitectònic definit. La façana principal està orientada al sud, on hi ha la porta d’entrada, també una petita finestra rodona que dona llum al cor i per sobre una altra de rectangular on hi ha la campana (foto 14).
Tota l’ermita és de pedra a excepció de la façana sud que està arrebossada i pintada de color blanc, això fa que es pugui veure des de molt lluny i sigui un punt d’orientació de la Serra de Sant Gervàs (foto 1).
Els seus “gois” (goigs) expliquen que són advocats dels trencats (hèrnies de la paret abdominal, especialment de les umbilicals dels nens, que curiosament acostumen a resoldre’s espontàniament quan es fan grandets) (foto 15).
El franquisme va truncar moltes trajectòries professionals, la seva repressió es va estendre a persones pel sol fet d’estimar Catalunya, voler el seu desenvolupament i recuperar, per posar en valor, la seva cultura i les seves tradicions.
Baldiri Bolló es considerava fill de Sapeira (la Terreta, Pallars Jussà) perquè la seva família n’era oriünda. Era una persona culta, que va estimar profundament Catalunya, desitjava el desenvolupament del seu petit país (la Terreta i el Pallars), era republicà i antiborbó.
Els seus estudis i recerques van anar encaminats a recuperar les tradicions (balls i llegendes) de la comarca de la Noguerola, com ell anomenava a la vall del riu Noguera Ribagorçana des de Vilaller fins al Montsec, injustament partida per la divisió provincial que es va fer l’any 1833. Una unitat territorial que compartia història, tradicions i llengua i que aquesta disgregació administrativa ho va esmicolar.
Va inventariar i descriure (música i passos) els balls tradicionals que es ballaven als pobles d’aquesta zona:
Sapeira
Confraria o de majorales
Esquerranes
Contrapàs
De Mocadors
De la Pila
Areny de Noguera
Ball del rotgle
El Pont de Suert
Ball Pla
Bolanguera
Vilaller
Ball Pla
També va recollir les llegendes i les tradicions de la Terreta i de la Noguerola que va publicar en les revistes especialitzades d’etnografia i en la premsa local del Pallars Jussà:
El convent dels plans d’Aulàs
El Molí de Sullà
Coves de Sarradell i Espluga Llonga
El graller d’Esplugafreda i del Castellet
Els tresors amagats
El ball de fades de la Paul d’Iscles
L’horòscop de la nit de Sant Joan
El Cos Sant de Sopeira
Va ser una persona íntegra i molt religiosa, que va saber perdonar a les persones que li van fer mal amb denúncies injustes que li van ocasionar que fos represaliat pel franquisme.
Fer un homenatge a Baldiri Bolló és publicar els seus escrits que transcric en el meu blog: www.elcanutdelsminairons.cat per donar a conèixer la seva obra i la seva personalitat.
Baldiri Bolló quan estudiava el batxillerat a Lleida(Baldiri Bolló tocant l’acordió amb la seva família de Sapeira (Casa Bolló i casa Martí)
Aquesta església, juntament amb les del terme de Castissent, van ser donades pels comtes de Pallars Jussà, Ramon i Valença, al monestir de Santa Maria de Lavaix l’any 1099.
L’advocació actual d’aquesta església no és l’original. Inicialment, estava dedicada a Sant Pere i devia ser la capella del nucli de les masies dels Masions quan antigament era un antic poblat.
És un edifici molt senzill, d’una sola nau coberta amb estructures de fusta i lloses amb llates. A l’est hi ha l’absis semicircular que està parcialment enterrat pel desnivell del terreny, amb una finestra d’espitllera que està cegada a la part interior (fotos 1 i 2). La porta d’entrada està situada a la paret sud i està resolta amb dovelles de tosca (foto 3). A la façana de ponent s’obre una petita finestra en forma d’espitllera que també està cegada per la part de dins (foto 4). L’interior del temple està parcialment arrebossat amb nombrosos grafits i algun vestigi de pintura mural vermella (foto 5).
Les parets exteriors estan fetes amb paraments de reble molt irregulars i sense cap ornamentació, per tot el que s’ha descrit, ens indicaria que es tracta d’una obra romànica rural del s. XI (fotos 1, 3 i 4).
Aquesta església és una de les més boniques d’aquest territori, les lloses del llenat estan a punt de caure (fotos 6 i 7), si això succeís, aquesta esglesiola es perdria per sempre més. Caldria una actuació immediata per poder-la salvar, s’han fet gestions amb els organismes oficials del territori en les diferents legislatures, sense obtenir cap resposta a hores d’ara.
Accés: Des de la carretera que va a Castissent, al km 1,8 s’agafa un trencall en direcció est on surt una pista que està en molt mal estat i s’arriba al mas de Pere (km 2,3), la carrerada es fa perdedora, puja una mica més i després gira cap al sud-oest. A 2,7 km veiem l’absis de l’església.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Al turó de Montserbós (foto 1) hi ha dues capelles (foto 2), les referències documentals d’aquesta església es poden confondre amb la situada en la part inferior del monticle, a només 150 metres de distància, que es va explicar en l’anterior entrada al blog (www.elcanutdelsminairons.cat; Mare de Déu de Montserbós (capella inferior) ) (foto 3).
La capella superior (foto 4) és un edifici de grans dimensions que està molt malmès. És d’una sola nau amb dues capelles laterals que li configura una forma de creu llatina i un absis orientat a l’est parcialment ensorrat (fotos 5, 6 i 7).
La coberta era de canó reforçada amb dos arcs torals, amb dues capelles laterals que tenen la part interior de forma semicircular i al centre hi ha una finestra en forma d’espitllera amb l’arquivolta graonada (foto 7). Aquesta configuració feia que des de l’interior del temple semblés que hi havia tres absis semicirculars. Tant la coberta de la nau com la de les capelles laterals estan totalment enfonsades. L’absis és semicircular i probablement estava cobert amb volta de quart d’esfera, donat que la part central està caiguda no es coneix quin tipus de finestra podia tenir (foto 7).
A la façana sud s’obre la porta d’entrada amb un arc semicircular on les dovelles han estat espoliades (foto 8). En aquesta paret s’obre una finestra amb un arc de mig punt adovellat i de doble esqueixada (foto 7).
L’aparell constructiu està format per carreus ben tallats, allargats i disposats en fileres uniformes. Totes aquestes descripcions ens indiquen que aquesta església es va construir al s. XII.
Montserbós (1.003,9 m) i el Tossal Gros (1.085 m) són la referència paisatgística de la contrada de Castissent (fotos 1 i 10).
Accés: Carretera C1311, al Km 7,7 en direcció a Tremp, a la dreta surt una pista que al cap d’1,1 km s’arriba al Tossal de Montserbós on es troba la capella inferior. Es continua en direcció sud ascendent pel perfil del tossal fins arribar a la capella superior (1,31 km) (foto 4).
Claramunt va ser agregat al municipi de Castissent l’any 1847, posteriorment aquest territori va formar part de l’ajuntament d’Eroles al 1877. L’any 1940 torna a canviar la capitalitat municipal per Fígols de Tremp, finalment al 1970 va ser agregat a Tremp.
Tots els canvis administratius que hi ha hagut al llarg dels anys demostren la poca població que ha viscut en aquesta contrada i que estava disseminada en una gran extensió de territori. El despoblament definitiu va començar a partir dels anys seixanta del segle passat.
El poble de Claramunt està situat al capdamunt d’un turó rocós que fa que sigui una vila closa (fotos 1,2 i 3). Les cases estan construïdes perimetralment a la roca (fotos 3 i 4) i disposa d’un únic carrer central, amb una porta d’accés situada a l’extrem sud i el tanca l’església per l’extrem nord.
L’església de Sant Pere és un edifici d’una sola nau coberta per una volta de canó semicircular reforçada per dos arcs torals. La capçalera està formada per un absis quadrangular adaptat al terreny on està construït, cobert amb volta de canó que s’obre a la nau amb un arc triomfal. Conté dues finestres de doble esqueixada, una s’obre a la paret est i l’altra al mur sud (fotos 5 i 6). L’absis s’obre amb una porta a la sagristia que està adossada al mur nord de l’església (foto 6).
A la paret de migjorn s’obren dues portes amb un arc de mig punt, una de les quals està cegada. No s’ha trobat cap explicació a la presència d’aquestes dues portes en un tram tan petit de paret, una cosa similar apareix a l’església de Sant Jaume del Cas (Vall d’Àger-la Noguera). La porta d’entrada està aixoplugada per una galeria porxada que s’obre a un pati que devia ser l’antic fossar (foto 7).
El campanar es va construir al damunt de l’absis en una època posterior, és quadrangular i després es transforma en octogonal, amb una finestra oberta a cada punt cardinal (fotos 5 i 6), pràcticament idèntic al campanar de Sant Joan Baptista d’Escarlà (veure Sant Joan Baptista d’Escarlà a www.elcanutdelsminairons.cat).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està bastit amb llosa del país.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s. XI i principis del s. XII (construïda a principis del s. XII però amb els models constructius arquitectònics del s. XI.
Actualment no es pot accedir a l’interior de l’església, ja que el carrer està tallat a causa del perill d’enfonsament de les cases del costat, per aquest motiu no hi ha fotos de l’interior del temple.
Accés: Carretera 1311, Km 11,5 agafar el trencall de Clarament que està a 5,3 km.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
La Vileta és un llogaret format per una antiga caseria de població disseminada que formava part del poble de Claramunt, posteriorment va ser agregat al municipi de Fígols i des de l’any 1970 pertany a Tremp. Actualment les seves cases estan en un estat ruïnós (fotos 1, 2 i 3).
L’església de Santa Llúcia és un edifici d’una sola nau, amb volta de canó de perfil semicircular i reforçada amb tres arcs torals (fotos 4 i 5). La capçalera original devia estar formada per un absis semicircular orientat a l’est que ha desaparegut i que va ser substituir per una paret recta, però es conserva l’arc presbiteral que obria l’absis a la nau (foto 6).
La porta original estava situada a la paret nord i comunicava amb el cementiri, actualment està cegada i amagada dins del cor (foto 7). L’actual porta s’obre a la paret de ponent on hi ha una finestra d’una sola esqueixada modificada sobre una d’original de doble esqueixada (foto 8).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està construït amb llosa del país (foto 11), l’estat actual de conservació és dolent.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s.XI i principis del s.XII (construïda a principis del s.XII però amb els models constructius arquitectònics del s.XI.
Accés: Des de la carretera 1311, al quilòmetre 10,5, s’agafa una pista que surt en direcció nord, seguint aquesta carrerada s’arriba a la Vileta al cap de 970 metres.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El canut dels minairons 