Vol ser un homenatge a casa Martí i casa Jumperna de Sapeira que, a principis dels anys seixanta del segle passat van tancar les cases del poble per immigrar a la ciutat de Reus.
Durant anys, i segurament segles, a Saperia s’havia fet el mateix, se seguien els costums, les tradicions i pel que fa a l’economia familiar -que era de total subsistència i molt equilibrada- quan perillava o es trencava les cases patien i, fins i tot, es podien perdre. Cada família tenia el suficient per sobreviure: collien el blat per poder fer el pa de l’any, plegaven les olives per tenir l’oli, mataven el porc per disposar de proteïnes durant tot l’any, etc. etc. Tenien els animals (mules, matxos, rucs…) que els ajudaven a llaurar, traginar les garbes de la sega i fer les feines més feixugues. La major part de les cases tenien un petit ramat d’ovelles que quan venien els corders disposaven d’uns pocs diners en moneda.
A nivell comunitari, el poble tenia un ajuntament, un capellà i una mestra que ensenyava els nens i les nenes a llegir, a escriure i aprendre les quatre regles.
Tot aquest món, de cop i volta, va canviar als any seixanta del segle passat; la mestra va marxar i els nens havien d’anar interns a Tremp o a la Pobla de Segur i després també va marxar el capellà. La industrialització del camp amb el tractor era molt complicada degut a l’orografia del terreny.
D’avui per demà, les cases es van anar tancant una a una i els seus habitants van marxar en busca de noves oportunitats, especialment a Barcelona i la seva àrea metropolitana.
Els de casa Martí i casa Jumperna com que eren parents van marxar junts a Reus ja que hi tenien parents.
Per fer aquest homenatge (adreçat sobretot als nostres pares i padrins que van patir un gran canvi en les seves vides), caminarem el meu germà Josep i jo acompanyats d’amics, des de Sapeira fins a Reus en 9 etapes per cobrir els 192 km. No seguirem pròpiament el camí que van fer per no passar per les carreteres, sinó que el farem seguint els camins emblemàtics de nord a sud i cada etapa l’explicarem en aquest blog.
El proper dissabte dia 25 de novembre farem la primera etapa: Sapeira-el Pont de Montanyana de 20 km, si algú s’anima i ens vol acompanyar que es posi en contacte a: llcolomes@gmail.com.
Està situat a l’antic lloc de Prullans, on es troben les restes d’una torre rodona (foto 1) envoltada d’una muralla amb espitlleres (foto 2) i en el seu interior si poden veure rastres d’edificis (foto 3). L’any 1381 hi havien quatre focs.
Aquesta església va ser una de les que van fundar al terme de Castissent els comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença l’any 1099. Va ser donada al monestir de Lavaix i estava sufragada per la parròquia de Castissent.
És un edifici d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada (foto 4). L’arc presbiteral arranca en una petita motllura bisellada (foto 4). L’absis té una finestra d’una sola esqueixada i està coronat amb un ràfec bisellat aguantat per unes petites mènsules. Aquesta ornamentació apareix en altres esglésies de la Terreta (foto 5). Aquest ràfec es troba al voltant de l’absis i de la paret sud (foto 6). La porta està situada al mur oest i està aixoplugada per un porxo de construcció posterior. A la façana sud s’hi va obrir una finestra en època posterior (foto 7). L’estil arquitectònic és de finals del s. XI, però la seva construcció ja és del s. XII.
En el seu interior s’hi venera la imatge de Sant Roc (foto 8). Inicialment tenia com a patró a Sant Esteve, que era un sant habitual duran l’edat mitjana i demostra els lligams d’aquesta demarcació amb el passat carolingi del s.IX, quan depenia del bisbat de Narbona. En aquest territori hi han cinc esglésies dedicades a aquest protomàrtir[1]: Sant Esteve de la Sarga d’Aulàs, Sant Esteve del mas de Barreda, Sant Esteve d’Esplugafreda, Sant Esteve de Castellnou del Montsec i Sant Esteve d’Alsamora.
Sant Roc va néixer a Montpellier sobre el 1300 i va peregrinar a Roma coincidint amb la gran epidèmia de pesta que hi va haver a mitjans del s.XIV, allí va ajudar als malalts empestats i finalment també es va contagiar.
Aquesta epidèmia va provocar la pèrdua d’entre un quart i un terç de la població europea, es calcula que es va passar de 80 milions a 50 millions, és a dir, hi van haver uns 30 millions de morts.
Per evitar propagar la malaltia es va amagar en un bosc al costat d’un riu, estava ple de nafres i un gosset cada dia li portava un panet i li llepava les ferides fins que es va curar. Va ser beatificat l’any 1584.
El simbolitzen amb un bastó, un gosset i les nafres. També és un dels patrons dels pelegrins, d’aquí la vieira de pelegrí de Sant Jaume que porta a la capa i al barret. També es advocat del còlera, i altres epidèmies, de la ràbia, del mal de peus i de genolls, de les nafres i de tot tipus d’accidents. Protegeix als presos malalts, als metges, als farmacèutics i als enterramorts. Com es pot veure és un sant molt polivalent.
És possible que els habitants de Prullans canviessin l’advocació de la seva església durant l’epidèmia que va fuetejar aquest territori en el transcurs de la Guerra del Segadors[2] per veure si el nou sant hi podia fer alguna cosa més que Sant Esteve.
Accés:
0,0 km: Des de la plaça major del Pont de Montanynana se surt en direcció sud pel carrer de l’Arrabal fins a trobar la carretera C1311.
0,5 km: Carretera C1311, continuem per aquesta via en direcció sud.
0,7 km: A l’esquerra surt el camí que inicialment puja i després continua ascendint en direcció sud.
1,1 km: El camí gira en direcció nord i va a trobar la part inferior d’un bancal que seguirem duran uns 300 metres.
1,4 km: Església de Sant Roc i antic poblat de Prullans (foto 9).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
[1] Sant Esteve es considera protomàrtir ja que va ser el primer deixeble que fou martiritzat.
[2] Epidèmia de pesta que va fuetejar Catalunya i Aragó entre 1650 i 1654, provocant la mort d’una cinquena part de la població.
Aquest camí comunica la Terreta amb Tremp. Inicialment era un camí secundari, però entre el 1716 i el 1718 les autoritats militars borbòniques el van arranjar i ampliar per tal de facilitar el pas de trens d’artilleria entre dues places militars importants d’aquella època, com eren Areny de Noguera i Talarn*.
La gent de la Terreta l’utilitzava per anar a Tremp a mercat o a resoldre temes administratius (jutjat, notari,..). Per aquest camí també pujava tot el tragí de la Conca de Tremp que portava, entre d’altres coses, oli i vi cap els pobles de la muntanya que no podien conrear aquests productes. Però la despoblació dels anys 60, la utilització de la C-1311 i la construcció d’una pista forestal per repoblar de pins tota l’obaga del Codó va provocar que aquest camí es deixés d’utilitzar i pràcticament es perdés.
Desbrossar el camí i fer-lo novament transitable ens va costar, a l’Associació de Veïns de la Terreta, un any de feina. Ara està recuperat i senyalitzat amb marques grogues des de Sapeira fins a Tremp, per tal que sigui una ruta més, per gaudir del patrimoni paisatgístic i històric del Pallars Jussà.
Recórrer aquest camí em recorda quan els meus pares i padrins l’havien de fer sovint, quan la mesura del temps i de les dificultats eren molt diferents a les actuals. També em venen a la memòria les històries que ens explicava la nostra padrina, de les penes i dels treballs que passaven quan el camí estava nevat i l’havien de fer amb espardenyes i mitjons de llana, que era l’única protecció que tenien per als peus. O les històries que ens contaven de petits, de les rècules de 14 o 15 mules i matxos, carregats amb bots de vi i d’oli, vigilant de no “trepussar” amb els rocs del camí i també dels crits, renecs i les buscallades dels mossos que les conduïen quan el camí s’empinava.
Fer aquest camí em fa gaudir de la diversitat que ens ofereix la natura: fer supo supo amb una guineu o escunçar-te amb un galapat en les zones més ombrívoles i humides o les impressionants vistes que es poden veure al llarg del recorregut, que compensen amb escreix les pujades que hi ha fins a la serra Mitjana i la llarga baixada fins a Tremp. A mitja pujada, es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i, més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit. A l’arribar al cap de la serra Mitjana, la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc; a l’oest, la serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses; a l’est, la Roca Foradada i el Picó del Codó i de la Seuva; i, al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs, on, quan s’escunça l’hivern, algunes vegades també hi podem veure la boira que jau a tota la plana i, a l’estiu, la calitja.
Aquest escrit es va publicar a: Sendèria número 43, febrer 2018
“Una caminada amb…. Lluís Colomés (metge)”.
*Miquel Bailac i Jacinto Bonales. Camins històrics del Pallars Jussà.
Àmbit Territorial: la Terreta, Sapeira, ajuntament de Tremp, Pallars Jussà.
0,0 km: Sortim de la plaça de Sapeira, agafem el camí dels horts i creuem la pista en direcció est (pal indicador). El senderó passa pel barranc de Canarill, el de la Llera o de la Capella i traspassem el bosc de Turmeda (fotos 1 i 2), fins arribar a la pista forestal que va d’Esplugafreda a Talarn.
1,9 km. Continuem per aquesta pista que s’enlaira i passa pel costat de l’entrada del Botet de Casa el Rei que queda a la dreta, des d’aquí es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit (foto 3). A l’esquerra podem observar les coves dels antics corrals del poble i les parets verticals de conglomerat de la serra de Campimini (foto 4).
3,3 km: Deixem la pista per agafar l’antic camí, creuem el barranc dels Botets i s’inicia una forta pujada en direcció sud.
6,1 km: Passem la Llau Fonda.
6,7 km: Arribem al cap de la Serra Mitjana. Des d’aquí la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc. A l’oest la Serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses. A l’est la roca foradada i el Picó del Codó i el Picó de la Seuva. I al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs (fotos 5 i 6).
Ara el camí va descendent, en alguns trams coincideix amb la pista forestal, i en altres baixa en diagonal creuant-la varies vegades.
8.6 km: Es passa pel Caragol (foto 7).
10.5 km: Trobem la carretera que ve de Gurp. Ara el camí va per la mateixa carretera (foto 8).
12.5 km: Fem cap a les instal·lacions de l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials.
15,7 km: Arribem a la font de Talarn. Des d’aquest poble fins a Tremp, el camí antic passava pel costat de la C-13. Nosaltres recomanem agafar el camí del Itinerari 1: Dilluns a Mercat, del llibre “A peu pel Prepirineu de Tremp” (editorial Arola Edicions) que ens porta fins a Tremp.
A l’edat mitjana la població d’aquest territori s’aixoplugava al poble de Montanyana (foto 1) i per poder travessar el riu Noguera Ribagorçana hi van construir un pont romànic. Quan va desaparèixer el perill sarraí, a poc a poc, es va establir un nucli de població a la riba esquerra d’aquest riu que es va anomenar el Pont de Montanyana. Amb el temps el nombre d’habitants va créixer i es va fer necessari la construcció d’una església que es va dedicar a Sant Armengol.
Aquest pont romànic va ser destruït durant la Guerra de Successió juntament amb el d’Orrit (als voltants de 1710?). A finals del s. XIX o a principis del s. XX se’n va construir un de nou del tipus penjat (foto 2). El dia 3 d’abril de 1938 les tropes de l’Exèrcit de la República el van destruir, per evitar que les forces feixistes poguessin avançar en direcció a Tremp. El dia 9 del mateix mes, la companyia de sapadors de la 63 Divisió del Cos de l’Exèrcit de Navarra el va reconstruir (foto 3 i 4).
Sant Armengol va ser bisbe de la Seu d’Urgell durant el primer terç del s.XI. Durant el seu pontificat (1010-1035) va contribuir al desenvolupament del comtat d’Urgell duent a terme una gran activitat espiritual i sobretot social, afavorint la construcció de ponts i de camins per a la millora de la comunicació del comtat.
Dins del territori del bisbat de Lleida hi havia una anomalia: l’arxiprestat d’Areny formava part del bisbat d’Urgell. Aquest estava configurat per les parròquies d’Areny, Claravalls, Colls, Montanyana-Pont de Montanyana, Girbeta, Torre Baró i Estall. Això ve del s.XI, quan Arnau Mir de Tost tenia en feu els castells d’Areny i de Montanyana, com que era vassall del comte d’Urgell i estava molt lligat al bisbe d’aquest comtat, es va produir aquesta anomalia territorial.
Aquesta situació va perdurar fins als anys 1955-1956, quan es van bescanviar els territoris d’Areny pels de Montclar-Artesa de Segre. El primer va passar al bisbat de Lleida i el segon al d’Urgell.
La construcció de l’església de Sant Armengol es devia iniciar al s.XV, d’estil gòtic tardà (fotos 5 i 6) i es va acabar al s. XVII. És d’una sola nau i està orientada de sud, on hi ha l’absis (foto 7), a nord, on està situada la porta d’entrada que és plenament renaixentista (fotos 8 i 9). La puresa arquitectònica de la portalada s’ha malmès per la pèrdua d’alguns elements artístics i per l’erosió de la pedra amb la que va ser construïda.
El retaule actual és dels anys 50 del segle passat (foto 10), substituint el que es va perdre al juliol-agost de 1936.
En el seu interior es conserva una de les tres rèpliques de la Pietat que es van poder salvar de la crema a l’inici de la Guerra Civil (foto 11), són tan iguals que no se sap quina és l’original i quines són les còpies.
Accés:
El Pont de Montanyana està situat al km 88 de la N-230. S’hi accedeix pel pont penjat que està situat al mateix costat de la carretera.
Corona de rei (Saxifra longifolia), és una planta autòctona del Pirineu i del Prepirineu que creix entre les fissures i foradets de les roques calcàries situades a la vessant nord. La taxonomia d’aquesta planta ja ens indica el seu hàbitat. La paraula Saxifra prové del llatí i està composta per saxum (pedra) i per franguere (trencar) degut a la creença que aquest vegetal podia trencar les pedres amb les seves arrels.
És una planta perenne, de fulles de color verd, linears o estretament espatulades de 3 a 8 cm de llargada, tenen al seu extrem unes excrescències càlciques de color blanc. El conjunt de la planta forma una roseta basal compactada i aplanada molt vistosa.
Floreix una vegada a la vida, entre maig i juliol, amb la formació d’una tija que pot arribar a fer 80 cm, de la que en surt uns rams que poden tenir més de 500 flors de color blanc, després de la floració la planta mor.
La seva principal propietat medicinal és ser un eficaç remei abortiu, per aquest motiu els pastors la fan servir per ajudar a expulsar la placenta de les ovelles quan tenen alguna complicació després de corderar. Degut a això es considera una planta molt perillosa.
Bibliografia:
Antoni Agelat. Plantes Medicinals del Pallars. 2008.
A la Terreta hi sovintegen les coves i els grallers degut a les formacions de roques calcàries. Aquestes reaccionen amb l’aigua i provoquen la seva dissolució que, al cap de milers d’anys, generen unes cavitats o avencs i que a la Terreta s’anomenen grallers, degut a què en aquestes cavitats i solen niar les gralles.
Els grallers més significatius de la Terreta són el d’Esplugafreda, el Botet de casa el Rei de la mateixa població (veure informació a: www.elcanutdelsminairons.cat) i el del Castellet.
Aquets grallers són de difícil accés i en el seu interior hi ha grans cavitats amb formacions calcàries espectaculars, forats, túnels i moltes d’ells tenen corrents d’aigua o fonts en el seu interior. Tot això feia que es pensés que eren obra d’essers sobrenaturals i de tots ells se’n expliquen llegendes, moltes estan relacionades amb les dones d’aigua, les fades o les encantades.
El graller del Castellet és un avenc que està situat a 1.300 metres d’altitud, presenta una boca d’entrada petita en forma de cova ( fotos 1, 2 i 3). Per entrar-hi cal gatejar uns 10 metres. Després d’un pas estret es troba un ressalt d’uns dos metres i una galeria que finalitza en una estretor. Després hi ha un pou de 25 metres que dona a una gran galeria amb aigua en el seu interior. Continua amb més cavitats i forats fins a completar un desnivell de -107 metres des de l’entrada i uns 70 metres de llargada. Va ser explorada per primera vegada l’any 1911.
A la Terreta es pensava que l’aigua del seu interior tenia propietats curatives contra les febres terciàries (malària). Quan algun soldat provinent de les guerres de Cuba o del Marroc venia contagiat d’aquesta malaltia, anaven a buscar l’aigua d’aquest graller per curar-lo.
L’accés a l’interior del graller només és apte per a espeleòlegs amb experiència i degudament equipats i proveïts de material d’escalada i d’espeleologia.
L’excursió que us presento per localitzar el graller, no té cap dificultat tècnica a part d’haver de caminar pel mig del bosc sense cap camí definit. Permet contemplar un paisatge esplèndid de l’obaga de les Guardioles i del bosc del Castellet (fotos 4 i 5) i gaudir d’una gran varietat de vegetació.
El traçat transcorre per un terreny que en molts indrets està recobert per faringoles amb les baies vermelles (foto 6) (Arctostaphylos uva ursi). També es troben boixos de grans dimensions (Buxus sempervirens) (foto 7), molts “fais” que és com es coneixen els faigs o bedolls (Betua pendula) a la Terreta(foto 5). Aquets que són fills de la “faiada” del Castellet que es va talar als anys seixanta del segle passat. També s’hi troben roures (Quercus humilis), ginebres (Juniperus Communis) (foto 8), tintillaina (Viburnum lantana) amb el seu característic fruit vermell (foto 9), trèmols (Populus tremula) i algun pi que ha crescut d’un pinyó que han transportat les potes d’alguna ovella dels boscos propers que ICONA va repoblar als anys seixanta del segle passat (foto 10).
Àmbit territorial: La Terreta, el Castellet, ajuntament de Tremp, Pallars Jussà
S’ha d’anar per la pista que va des del Pont d’Orrit-Sapeira-el Castellet. Es deixa el vehicle al barranc del Comellar i es continua a peu en direcció al Castellet durant uns 130 metres.
0,0 km: A la dreta surt una pista agrícola que va a Sant Feliu del Castellet (veure www.elcanutdelsminairons.cat) que l’agafarem en direcció al sud (foto 11).
0.3 km: Es deixa la pista que porta a Sant Feliu i s’agafa la carrerada que travessa el barranc i porta a una finca de conreu que es troba a l’altre costat. Es creuen les dues finques tenint en compte que si estan sembrades, cal seguir el perímetre de les mateixes fins al capdamunt.
0,6 km: Entrem al bosc, continuem sempre en direcció sud enmig de la vegetació buscant el millor pas.
1,1 km: S’arriba al costat d’un barranc que cal baixar i creuar-lo en diagonal. A partir d’aquí es troben fites amb pedres que indiquen més o menys un senderó molt petit. Es continua amunt en direcció sud-oest fins que s’arriba a una altra llau que acaba en una gran roca.
1,39 km: Sembla que el camí finalitza aquí sense possibilitat de continuar (foto 12). Per la part dreta del penyal es puja amb la intenció de intentar superar-lo (foto 13) i es troba la boca del graller del Castellet (fotos 1 i 2).
La Ribereta és un conjunt de masos aïllats que formaven part del terme d’Espills. Pascual Madoz descriu l’any 1845 que estava format per quatre masies. Fins a l’any 1970 pertanyien a l’antic municipi de Saperia i actualment forma part del de Tremp. Aquets masos estan situats a la vall del barranc de Gargalló i a l’extrem sud-oest del Serrat de la Roca Roia. El lloc es coneix per la solana de la Roca Roia.
La Ribereta no disposava de parròquia pròpia i només tenia una capella, que està situada al costat del mas d’Arturo (foto 1 i 2), i era administrada pel capellà d’Espills.
La capella és de petites dimensions i no presenta cap estil arquitectònic definit (foto 3).
La porta d’entrada està situada a la paret sud, està formada per uns brancals fets amb pedres que acaben amb una arcada de mig punt construïda amb totxanes vermelles. Al damunt de la porta hi ha un ull de bou fet d’obra. Al capdamunt d’aquesta paret hi ha el campanar d’espadanya d’un sol ull sense que hi hagi actualment cap campana (foto 3).
Al costat sud de la capella hi ha el cementiri de la Ribereta, que és de petites dimensions i amb la porta d’entrada situada a la part sud. En el seu interior s’hi ha construït recentment un cos de nínxols (foto 3).
Accés:
Al km 94,25 de la N230 s’agafa el trencall de la pista que gira a la dreta per anar a trobar el gual que traspassa el riu Noguera Ribagorçana.
0,3 km: Gual sobre el riu. Es travessa i es continua per la pista en direcció nord.
0,7 km: Es creua el barranc de Gargalló.
0,8 km: Es deixa la pista que transcorre per la riba esquerra del riu i s’agafa a la dreta la carrerada que va ascendint en direcció est enmig dels camps de conreu.
1,74 km: Sant Pau del mas d’Arturo.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Aquesta celebració festeja el solstici d’estiu i se celebra arreu dels Països Catalans. El seu origen és pagà i representa una exaltació al culte del Sol i al seu poder de renovació de la Terra.
Joan Amades diu que aquesta festa és la més intensa en costums i creences relacionades amb el solstici d’estiu, moment de l’any on el Sol es troba al punt més alt del zenit i per tant, quan s’assoleix la màxima claror del Sol i el dia més llarg de l’any. El refrany diu: Sant Joan, el dia més gran.
L’activitat més estesa era l’encesa de fogueres. La gent utilitzava les seves flames purificadores per espantar els mals esperits que campaven durant aquesta nit i la resta de l’any. Per aquest motiu, el cristianisme ràpidament va transformar aquesta festa pagana en cristiana en el concili de Constantinoble de l’any 680.
A la Terreta la nit de Sant Joan s’encenien els “faros”. Aquest nom prové del llatí pharus que vol dir fanal o torre d’il·luminació.
Després de sopar, tots els pobles de la Terreta i les seves masies, encenien el faro i es podia veure la llum que desprenia cada foguera dins la foscor de la nit (els pobles no tenien llum elèctrica) (foto 1 recreació).
A Sapeira s’encenia un faro al portal (foto 2 recreació) i un altre al bancal (foto 3 recreació).
La nit de Sant Joan també estava plena de creences i fets extraordinaris que només succeïen en aquesta nit i d’origen totalment pagà. A la Terreta les va recollir Baldiri Bolló als anys trenta del segle passat i són les següents:
Les encantèries del Graller del Castellet que a les 12 de la nit estenien la bugada.
L’herba falaguera que granava al punt de la mitja nit dins del Graller del Castellet.
El ball de fades de la Paül d’Iscles.
L’horòscop de la nit de Sant Joan que servia per saber quina professió tindria el futur marit d’una noia en edat de casar-se.
Aquesta església i la de Santa Maria del Puig de Tercui pertanyien al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes quan el comte Ramon IV/V i la seva esposa Valença, van fer la donació d’un terreny proper al poble per a crear-hi un cenobi.
Sembla que molts fidels s’encomanaven a Sant Pere de Rodes quan es trobaven a les portes de la mort, entre ells el comte Artau I de Pallars Sobirà i d’altres nobles i li feien donacions importants. Això va fer que s’establís un priorat a Tercui que depenia del monestir empordanès.
La primitiva església era contemporània de la de Santa Maria de Puig, situada a només uns 200 metres del poble de Tercui. Aquest temple tenia la porta d’entrada ubicada a la paret de ponent (foto 1).
Les donacions van fer possible que al s. XII es construís una nova església que va aprofitar la paret oest del primitiu temple, es va tapar la porta i es va ampliar cap a l’est fins al final de l’esperó rocós (foto 2).
És un edifici d’una sola nau reforçada amb tres arcs torals que aguantaven una volta de canó. Està capçada per un absis semicircular que aprofita la forma de la roca (foto 2), cobert per una volta de quart d’esfera que arranca d’una motllura bisellada (foto 3) que s’obre a la nau per un arc presbiteral (foto 4).
Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada que ha estat cegada (foto 2) i a la paret sud n’hi ha una altra també de doble esqueixada amb un arc decorat amb boles (foto 5).
La porta d’entrada està situada a la paret nord, està formada per una arcada de mig punt amb grans dovelles i emmarcada en una arc en degradació i extradossat hi ha una motllura a mode de guardapols (foto 6).
El campanar està situat a l’angle nord-oest i descansa sobre la volta, era quadrangular amb obertures als quatre vents per a allotjar les campanes. Amb la darrera reforma del temple només disposa dels costats nord i oest i contenen una campana cadascun.
L’interior del temple conté dues capelles dins del mateix mur, en època posterior s’hi va fa afegir una sagristia a la part sud i s’hi va obrir una porta que comunica amb el cementiri (fotos 3,7 i 8). També s’hi conserva la pila baptismal cisellada d’una sola pedra (foto 9).
El parament està resolt amb unes pedres ben tallades i polides, disposades en fileres uniformes i bastant regulars (foto 7).
Tota l’església es va aixecar en època barroca, substituint la volta de pedra per rajol (foto 10) i es va construir un cor a la part sud (foto 11). Aquesta transformació també va succeir en les esglésies de la Terreta de Sant Pere d’Espills, Sant Joan Baptista d’Escarlà i Sant Esteve d’Esplugafreda (veure: www.elcanutdelsminairons.cat). En la dècada dels anys vuitanta es va substituir la volta d’època barroca per un teulat de fusta (foto 12).
Com a cosa curiosa cal destacar que fins el 1790 era l’única parròquia de la Terreta que pertanyia al bisbat de la Seu d’Urgell. La dependència del monestir de Sant Pere de Rodes va fer que aquesta església fos una pabordia i el capellà no era rector de la parròquia sinó que era paborde.
Accés:
Al km 92,5 de la N230 s’agafa el trencall de la pista asfaltada (actualment en molt mal estat) que arriba a Tercui. Cal anar en compte ja que s’inicia amb una forta baixada per anar a trobar el gual per poder passar el riu Noguera Ribagorçana (150m). Al cap de 3,9 km s’arriba al poble.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
La Mare de Déu del Solà està situada a uns 800 metres del poble d’Espills en direcció al sud i al capdamunt del Serrat de la Verge Maria (foto 1).
Aquesta capella va ser erigida pels monjos que pertanyien al monestir empordanès de Sant Pere de Rodes i residien a Santa Maria de Tercui.
Aquesta pertinença a Sant Pere de Rodes va entrar en conflicte amb el monestir de Lavaix que tenia sota els seus dominis tota la zona de Castissent donada pel comte de Pallars Jussà Ramon V i la comtessa Valença.
El conflicte es va resoldre amb la mediació del bisbe Ramon Guillem de Roda, que després serà canonitzat (Sant Ramon) en presència dels ardiaques i d’altres religiosos afectats i dels nobles de la contrada amb una concòrdia datada l’any 1110 on es reconeix la jurisdicció d’aquesta capella a Lavaix.
Aquest acord va durar poc temps ja que en l’inventari de l’any 1140 d’aquest monestir no figura cap església d’Espills, en canvi surten les esglésies de Castissent i de Prullans. Això va ser degut a que en l’arranjament definitiu dels límits diocesans entre els bisbats d’Urgell i de Roda, el bisbe urgellenc, Pere Berenguer, no va acceptar la concòrdia anterior que reconeixia la jurisdicció d’Espills a Lavaix.
L’església de la Mare de Déu del Solà d’Espills és un edifici d’una sola nau coberta amb un llenat de fusta (foto 2). Està capçada a l’est per un absis semicircular coronat amb un ràfec de pedra tosca del país i amb volta de quart d’esfera (foto 3). A la paret de ponent s’obre la porta d’entrada resolta amb un arc de mig punt. En aquesta façana s’hi va obrir posteriorment una finestra rodona per donar llum al temple i a cada costat de la porta hi han dues petites espitlleres per poder veure l’interior de la capella quan la porta estava tancada.
També en època posterior, una part de l’absis es va tancar amb una paret recta amb una fornícula al mig on hi devia haver la imatge de la marededéu (foto 4). Al caure un tros del guix de la paret de l’absis, van aparèixer unes pintures que, al trencar la fornícula, es va veure que continuaven en el seu interior.
Per la forma i el color que presentaven es va pensar que podria tractar-se de pintures d’època romànica (foto 4, 5 i 6).
Tècnics del Centre de Restauració de Béns i Mobles de Catalunya (CRBMC), del museu de Lleida i de la Universitat de Lleida, per la indumentària dels personatges, els pigments utilitzats i el procediment de la trepa per repetir la decoració, permeten datar-les entre el s. XV-XVIII.
L’aparell constructiu és de carreus irregulars disposats ordenadament en filades que estan molt emmascarades per la gran quantitat de morter qui hi ha, tot això fa entendre que aquesta capella va ser construïda al s. XII.
La capella actualment està dins del recinte del cementiri nou del poble d’Espills (foto 7) i una part del llenat ha caigut (foto 2), per la qual cosa cal una actuació urgent per salvar-la.
Accés:
Se surt del portal del poble d’Espills i es camina en direcció al sud carenejant el serrat de la Verge Maria (foto 8), el camí es perd en alguns trams però és molt intuïtiu. Aviat es veu l’absis de la capella i cal seguir en aquella direcció. Al cap de 850 metres i de 133 metres de desnivell negatiu, s’arriba a la part posterior de l’absis i per la porta del cementiri es pot entrar a la capella (foto 7).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El canut dels minairons 