Aquest viatge de Sapeira a Reus, tal com deia en la primera de les onze etapes, ha volgut ser un homenatge de record i de memòria als nostres pares, padrins i padrí vell (besavi), de casa Jumperna i de casa Martí, que van deixar la manera tradicional de viure al poble per cercar un futur millor per a la seva família.
Segons l’arbre genealògic de la nostra família que data de finals del s. XVIII, ens situa sempre en aquest poblet de la Terreta, en un triangle format per Sapeira-Areny de Noguera-Tremp i prou més. Durant segles s’havien guanyat el pa treballant i treballant, lligats al que produïa la terra i la ramaderia, era una economia de subsistència, però el seu món va canviar de sobte a finals dels anys cinquanta del segle passat. Va ser un daltabaix que els treballs del camp no es poguessin mecanitzar per l’orografia del terreny, també van tancar l’estudi (escola), la mestra va marxar i també ho va fer el capellà. No hi havia futur per a les famílies del nostre poble i de la majoria dels llogarets del Pirineu, s’havia de marxar i buscar nous horitzons.
Primer van baixar els pares a buscar feina i comprar un pis a Reus, al barri Fortuny que feia poc s’havia inaugurat, concretament a la urbanització Massó, que estava a l’altre costat del barranc de l’Escorial que en aquella època no estava canalitzat, comunicat per un pont que per no tenir, no tenia ni baranes.
Casa Jumperna va tancar la casa al mes de desembre de 1964, les pertinences d’unes quantes generacions es van encabir en una furgoneta DKV, les altres, la gran majoria dels estris van restar al seu lloc, inservibles, abandonats, però no oblidades.
M’acompanyaven en aquest primer viatge cap a Reus el meu germà Josep, els padrins Agustí i Maria i el padrí vell (José Roy Pagés) que aleshores tenia 84 anys. Els Pares, Àngel i Maria ens esperaven a Reus.
Tinc un record molt viu del meu padrí vell, que es marejava i va fer el viatge recolzant el cap en la padrina i anava dient “m’estic morint !!!”. Quan vam ser a la Riba ja no podia més, el xofer va parar al costat d’un pedrís (foto 1), va baixar i va preguntar si faltava molt per a arribar a Reus, aquest li va contestar que faltava molt poc, aleshores ell va dir: “vatres aneu, que jo ja vinc a peu”.
A la urbanització Massó els carrers no estaven encara asfaltats i quan plovia eren un fangà. Vivíem en un cinquè pis sense ascensor, però en aquella època baixàvem i pujàvem els esgraons de les escales de dos en dos. Teníem aigua corrent i al quarto de bany, un temo elèctric que permetia dutxar-se amb comoditat, unes confortabilitats que no teníem a Sapeira.
L’escola eren uns barracons, el pati era una esplanada i el mateix barranc de l’Escorial !!!. Entràvem a l’aula després de “a formar y a cubrirse” en dues fileres. Cada dilluns el Sr. Jaume ens posava a la pissarra “la consigna”, un eslògan del Règim que calia acatar.
Van passar els anys i els cursos i amb els ensenyaments i els valors que els pares ens transmetien de l’esforç i del treball per cercar un futur millor del que ells van tenir, vam tirar endavant, penso que prou satisfactòriament
Després va venir l’institut i la universitat per encarar un futur professional.
Tant el meu germà com jo ens vàrem casar amb dues reusenques i vam formar unes famílies meravelloses, que tenen les arrels a Reus, encara que alguns visquin una mica lluny i la fuga de cervells i del capital humà d’elit, que pateix el nostre país, ha fet que ara tingui un nebot que és americà i una neboda holandesa.
Avui, que arriba molta gent a la nostra terra per buscar unes millors condicions de vida i poder tenir un futur per a les seves famílies, i moltes vegades són malvistos i menystinguts per un sector de la nostra societat, jo puc dir: també soc immigrant i amb molt d’orgull !!!.
Voldria agrair als amics que al llarg d’aquestes onze etapes ens han acompanyat, segurament han descobert paisatges de l’interior de les comarques lleidatanes desconeguts i molt bonits. A tots ells, moltes gràcies !!! (fotos 2, 3 i 4).
El recorregut d’aquesta etapa transcorre per carrerades agrícoles i no presenta cap dificultat tècnica, ja que és pràcticament plana.
0,0 km: Estació del ferrocarril d’Alcover (aquesta vegada hem tornat ha utilitzar el transport públic) (foto 1). Prenem l’avinguda de Sant Pau en direcció oest.
0,3 km: Avinguda de la Mare de Déu del Remei i girem a l’esquerra per l’avinguda de Catalunya.
0,6 km: Agafem el camí de l’Horta que baixa en direcció sud i sortim del poble (foto 2), caminem per la riba esquerra del riu Glorieta (foto 3).
1,1 km: Travessem la via del tren per un pas sense barreres. A pocs metres passem la carretera C14Z i la C14 per un pas inferior.
1,4 km: Creu i pont dels moros (fotos 4 i 5). La tradició popular atribueix la seva construcció als àrabs, encara que alguns experts consideren que la tècnica constructiva podria ser dels romans. Presenta una sola arcada d’arc carpanell o arc rebaixat.
1,7 km: Agafem la carretera auxiliar de la C14 en direcció oest (foto 6).
4 km: Riera del Burguet, travessem per sota de la C14 i de la via del tren.
4,2 km: Passem la C14Z i entrem a la part sud de la urbanització de les Masies Catalanes, continuem en direcció oest pel mig dels camps de conreu (foto 7) per anar a trobar el polígon industrial Silva que el travessarem d’est a oest.
6,9 km: Travessem el torrent de les Voltes i entrem a la Selva del Camp passant pel costat de la Creu Coberta (foto 8). És una creu de terme gòtica datada al s. XIII que es va cobrir al s. XVI. L’any 1036 es va destruir i el 1953 es va restaurar col·locant una rèplica de la creu del Cantó d’en Vaquer. Travessem el poble seguint la direcció dels carrers d’est a l’oest.
7,9 km: Rotonda del rellotge de sol (foto 9). Agafem la vorera de la carretera T3231 que porta a Almoster.
8,5 km: Prenem l’antiga carretera d’Almoster a la Selva del Camp que ara s’ha transformat en un passeig per a vianants (foto 10).
10,5 km: Deixem la carrerada de vianants que arriba a Almoster i seguim en direcció oest pel camí vell de Reus a la Selva del Camp (foto 11).
11,4 km: Travessem la riera d’Almoster i continuem en direcció oest.
11,6 km: Prenem a l’esquerra el camí dels cinc ponts que va en direcció sud-oest, passem pel mig de camps d’avellaner que en aquesta època de l’any presenten la floració masculina (coneguda pel moc dels avellaners) i les femenines molt diminutes (foto 12).
12,4 km: Agafem en direcció sud el camí dels capellans.
13,2 km: Riera de la Vidalera (foto 13).
14,3 km: Entrem a la urbanització del Pinar i continuem rumb oest fins a trobar l’avinguda de les Torres. Girem en direcció sud per anar a trobar a cercar el camí de Reus a Castellvell.
14,4 km: Pont de Calderons. Inicialment, era un aqüeducte construït al s. XV que conduïa l’aigua d’Almoster a la bassa del Pedró de Reus (actual plaça del Pintor Fortuny). Després s’hi va construir el pont per poder passar el barranc del mateix nom (fotos 14 i 15).
14,6 km: Entrem a Reus pel passeig del Nord.
15,3 km: Plaça d’Almoster. Fi de l’onzena etapa de Sapeira a Reus (foto 16).
Aquesta darrera etapa ha finalitzat amb un bon àpat al restaurant el Círcol de Reus, acompanyats dels amics que al llarg de 213 km hem travessat el país de nord a sud. Moltes gràcies, amics !!! (foto 17).
Les primeres notícies que es tenen d’Enrrense estan relacionades amb les adquisicions del monestir de Lavaix i el castell de Viu, que n’era termenat.
L’any 980 s’esmenta la serra d’Enrens com a fita de l’alou d’Ezo. En les disputes dels dos comtats, el castell d’Enrens era assignat al Pallars Jussà, però malgrat això els homes d’Artau I trencaren la Treva del Senyor i la sagrera de l’església d’Enrens. En l’arranjament definitiu el dia 9 d’agost de 1094, Artau II, la seva dona Eslonça i el germà Ot, venen i commuten el castell d’Enrens a Ramon V i Valença de Pallars Jussà. Al s. XII anà a parar a les mans dels Erill. Al s. XIV tenia 9 focs amb els agregats. A l’any 1553 nomes en tenia 2.
Aquest castell està situat en el punt estratègic entre la Terreta i la Ribagorça. Pel sud controlava el camí que venia des del coll de Llastarri, Casterner de les Olles i el Trepadús, i pel nord-est, el coll de Sant Roc de Viu, que permetia arribar fins a Viu de Llevata, al coll de Perves, Sarroca de Bellera, Senterada i entrar al Pallars Jussà per la Pobla de Segur o al Pallars Sobirà per la Pobleta de Bellveí, Montcortès i Gerri de la Sal. Des del coll de Sant Roc de Viu, en direcció nord, s’arriba a Montiberri i d’allí fins al Pont de Suert passant pel monestir de Lavaix i el castell del mateix nom que està al damunt d’una gran roca.
El castell està totalment ensorrat i les seves pedres han servit per a la construcció de les bordes properes al castell. Carreus ben tallats i de grans dimensions estan escampats per la zona (fotos 1, 2 i 3). Hi ha una paret feta amb pedres fixades amb argamassa que podria tractar-se de la base de la torre quadrangular (foto 4).
A uns 50 metres del castell, al damunt d’una gran roca, hi ha l’església de Santa Maria d’Enrens (vegeu Santa Maria d’Enrens/Esglésies, ermites i capelles de la Terreta a: http://www.elcanutdelsminairons.cat), constituint el conjunt de castell, església i nucli de població típic de l’edat mitjana (foto 5).
Accés:
Per accedir-hi s’ha d’agafar la pista forestal que surt de Viu de Llevata fins al cap de la Faiada de Malpàs.
0,0 km: Just a la part contrària de l’entrada al poble, en direcció oest agafem la carrerada que està cimentada.
0,2 km: A la dreta prenem l’antic camí que puja diagonalment en direcció oest, d’aquesta manera ens estalviem les corbes que fa la pista.
1,3 km: A l’esquerra es troba el pilaret de Sant Roc (foto 6), seguim ascendint fins a arribar al coll del mateix nom.
1,5 km Coll de Sant Roc de Viu, estem al punt més alt (1.148 m sobre el nivell del mar), hem fet 218 metres de desnivell positiu. Deixem la pista que arriba al cap de la Faiada i comencem la baixada per una carrerada agrícola que inicialment coincideix amb el camí del Trepadús (foto 7)
1,9 km: Deixem la pista agrícola i prenem el camí que baixa en direcció oest.
2,3 km: Tornem a trobar la pista.
2,4 km: Deixem a l’esquerra la pista agrícola que arriba fins a Adons.
Continuem pel camí que va baixant sempre en direcció oest.
La Terreta ha estat habitada des de temps pretèrits. Els ibers iacetans van poblar aquest territori des del s. VI aC durant un període de gairebé mil anys (s’han trobat monedes iberes als voltants de Castellet). Es va passar del món iber a la cristianització donat que la romanització va afectar poc els habitants d’aquesta zona.
Els romans van passar per la Terreta a través d’una via secundària que passava per Viacamp, Girberta, Pont d’Orrit, …, que seguint el curs de la Noguera Ribagorçana arribava fins a la Vall d’Aran. S’han trobat làpides romanes als Masos de Tamúrcia i a Sopeira (avui desaparegudes). Les restes més importants del passat romà es troben a l’interior de l’església de Sant Pere d’Orrit, amb dues pedres que es van aprofitar per fer els primers esgraons del cor de l’església. Un estudi arqueològic ha determinat que es tracta de pedra de Santa Tecla, que únicament es troba a Tarragona. És una varietat de marbre de baixa qualitat, per tant, va pujar de Tarraco. Per la grafia que utilitzada és del segle II dC i és el pedestal d’una estàtua. És un regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE.
La cristianització es va iniciar al s. VI, monjos hispanogots des de les seves cel·les serien els veritables organitzadors de la nova religió des del mont eremític de la roca de Sant Cugat, Ministeriolo i la vall de les Celles. Les esglésies es construeixen fora del nucli de població, evidenciant que aquest ja existia abans. La propagació de la catequesi i la vida monàstica es van estendre a partir dels vells centres pagans com Apolotensi (Alaó??).
D’època tardoromana i alt-medieval és el jaciment dels Altimiris (finals del s. V a finals del s. IX) (475-500 dC). És una població que s’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Està situat a 867 m d’alçada, als contraforts de les parets del Montsec d’Ares.
Al voltant de l’església (500-525) han aparegut restes d’habitatges, sitges, llocs per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigòt, molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
La invasió musulmana va arribar als voltants del 716-725, va afectar poc a la Terreta, l’ocupació va ser una mena de pacte de fidelitat i de pagament de tributs que recollien les pròpies autoritats locals. La línia d’ocupació real estava situada per sota del Montsec. Això es va establir en el moment que es va aturar la invasió franca l’any 732 amb la derrota dels musulmans en la batalla de Poitiers a mans de Carles Martell.
Es tractava, doncs, d’una ocupació més formal que real. Les valls del Pirineu eren “visitades” per les forces musulmanes en ràpides incursions de càstic, amb el pretext del cobrament dels impostos als quals estaven sotmesos. Per tant, l’ocupació no era permanent ni hi havia cap organització política. Tot això feia que la submissió fos lenta i poc sincera i disposada a trencar el pacte davant de qualsevol signe d’afebliment musulmà.
Aquesta situació es trenca arran de la forta immigració massiva de primera hora cap a les terres del Pirineu, fugint de la dominació musulmana i a la intervenció francesa sobre Saragossa l’any 778 (que va donar lloc a la llegenda de Roldán). També hi van ajudar les primeres rebel·lions dels mateixos musulmans del nord a la recerca d’obtenir la independència de l’emirat cordovès, que en alguns casos, van ser ajudats per cristians de la zona.
L’emirat reacciona amb diverses expedicions a Saragossa i al Pirineu a càrrec d’Abd-Al-Raman I l’any 781 i de Hishram contra els territoris de Suleiman de Barcelona l’any 791, desbaratant les aliances i els compromisos amb els cristians del nord, enfrontant-se a les tropes de Guillem de Tolosa per les terres d’Aquitània. Aquestes revoltes i incursions van causar la destrucció d’esglésies i de monestirs com Alaó, el de Tavèrnoles, el d’Obarra, considerats focus de resistència.
Tots aquests problemes de la frontera van fer que els francs optessin per crear una “marca” al sud dels Pirineus que culmina conquerint Girona l’any 785, la Seu d’Urgell l’any 788, Barcelona l’any 801 i Orrit l’any 802.
El pagus d’Orrit fou confiat al custo de la frontera Aquitana a Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, que fou el primer a intervenir establint contactes amb els caps locals indígenes vers l’any 802. Els comtes de Tolosa dominen el pagus de Pallars i la Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa, l’any 806 convingué amb els habitants d’aquests territoris per regir-los i protegir-los formant part de l’imperi Carolingi.
Seguidament, s’estableix el que es coneix amb la marca Tolosana que és una veritable frontera entre el món cristià i el musulmà a la Terreta. Aquesta línia defensiva estava formada pels castells dels pobles de la Terreta que s’aniran explicant en aquesta sèrie de “Els castells de la Terreta”.
Amb aquesta ocupació es crea un nou ordre social que vertebrarà el territori de la Terreta: el poder de l’església representada pel potent monestir de Santa Maria d’Alaó i el poder comtal amb la creació del comtat de Pallars i la infeudació dels castlans, de les terres i de les persones que estan en el seu territori. Així s’entra en l’era del feudalisme.
Un fet important el va ocórrer quan Ramon Llop (Ramon I) (872-929), obtingué la independència política de Tolosa l’any 872 i va intentar l’eclesiàstica amb la creació d’una nova diòcesi al Pallars l’any 888, futura seu de Roda, per desvincular-se del bisbat d’Urgell que Carlemany havia establert.
Entre 904-908 es van patir trasbalsos i raids en el sector ribagorçà. L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer, passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars destruint els castells de Castissent, d’Aulàs, Sarroca de Bellera, Mola de Baro i arriba fins a Sort. Aquesta campanya va costar la vida a 700 cristians i el captiveri de 1.000, entre ells Isarn, el fill de Ramon I, que va estar presoner a Tudela durant 14 anys fins que va ser alliberat pel seu cosí Sanç Garcés I de Navarra.
L’any 907 Al-Tawil d’Osca va destruir el castell de Roda i quasi arriba a les portes d’Alaó, passant per Campo, on destrueix la seva església i, travessant de la serra del Sis (Coll del Vent) arriba a Alaó.
El va succeir el seu fill Unifred Bernat I (920-955). Ramon II, fill de l’anterior, i la seva dona Garsenda varen establir la seu cardenalícia a Roda d’Isàbena que va ser consagrada sota l’autoritat metropolitana de Narbona pel seu bisbe Aimeric el dia 30 de novembre de 957. El bisbe consagrat va ser Odesind fill de Ramon II i Garsenda.
L’atac àrab perpetrat per les tropes capitanejades pel fill d’Almansur, Abd Al-Málik, l’any 1006 destrueixen Roda i prenen en captivitat el seu bisbe Aimeric, arriben fins a Areny i capturen persones del monestir d’Alaó. Aquesta va ser la darrera incursió musulmana a la zona de la Terreta. A partir d’aquest moment es gira la truita, i són els cristians els que foragiten els musulmans de les terres meridionals. Amb la conquesta del pla de Lleida els segles XI i XII els castells de la Terreta deixen de tenir la funció defensiva pels quals s’havien construït i, a poc a poc, les seves pedres seran utilitzades en les construccions de les cases properes al castell, això va fer que avui molts d’ells pràcticament hagin desaparegut.
Els castells que s’explicaran en aquesta sèrie són:
Castell d’Enrens
Castell de Llastarri
Castell de Miralles
Castell de Corbins
Torre forta de casa Casolà de la Torre de Tamúrcia
Castell d’Espluga de Serra
Castell de Castelleto de la Terreta
Castell d’Aulàs
Castell de Sapeira
Castell de Turmeda
Castell d’Orrit
Castell de Sant Eulàlia
Castell d’Escarlà
Castell d’Espills
A més a més, hi afegiré els d’Areny, Montanyana, Prullans, Torre Amargós, Alsamora i Castellnou del Montsec.
De cada castell explicaré la seva història, els documents on surten, l’estat de conservació, el track per poder-hi accedir i les circumstàncies de com el vaig poder trobar, donat que quatre d’ells es donaven per perduts.
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Catàleg del patrimoni arquitectònic, paisatgístic i ambiental de l’ajuntament de Tremp.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Jordi Pons i Sala
Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Castell de TurmedaCastell de Santa EulàliaCastell d’Espluga de SerraCastell d’Orrit
Que ningú s’espanti, no vàrem torturar cap animal. Ni es va treure un tros de cuixa ni de cap altre lloc del cos, per poder recrear una tradició que té l’origen en l’aprofitament de qualsevol proteïna animal, en els temps pretèrits i en un context de penúries i escassetats, quan a la Terreta gairebé tothom tenia un petit ramat de bestiar (ovelles).
Cada any es venia la corderada (els corders que naixien en una temporada) i així obtenien els pocs diners que entraven en una casa a l’any. Però, per tal de fer gran el ramat, el pastor es quedava amb algunes femelles i així, a poc a poc, engrandir la ramada.
A aquestes femelles se les escuava (amputar la cua deixant 2-3 vèrtebres del còccix de forma que la cua resultant tapés parcialment la zona anus-genital).
No hi ha cap evidència científica que avali aquesta pràctica que està estesa a nivell mundial i seguida per totes les societats que tenen ramats d’ovelles i, segurament, d’ençà que es va domesticar l’ovella. Els beneficis que sembla que produeix l’amputació de la cua (caudectomia) són els següents:
Mantenir neta la zona anus-genital i d’aquesta manera prevenir la miasis cutània (infestació per larves de la mosca), pel fet que no s’acumula matèria fecal a la cua si aquesta és curta.
Facilitar la còpula per part del marrà.
Una vegada tallada la cua, aquesta es cuinava i era una menja deliciosa.
Un grup de persones de la Terreta entestades a recuperar les antigues tradicions dels nostres padrins i padrines, hem volgut reviure tot el procés de pelar, cuinar i menjar les cues de corder i així poder dir que hem menjat carn de bèstia viva.
S’ha de dir que la carn de les cues de corder conté majoritàriament gelatina (col·lagen), vitamines del grup B i molts oligoelements i per aquest motiu és una carn saludable.
Procés de pelar les cues:
S’han d’escaldar per tal de poder treure la llana que està adherida a la pell de la cua, cal que l’aigua estigui a uns 70-80 graus, ja que si està més calenta, es produeix una cremada de la pell i les vèrtebres queden pelades sense la carn. Una vegada arrancada la llana, s’ha de treure el borrissol que ha quedat, socarrimant-les amb foc i després s’hi passa un ganivet ben esmolat per tal d’afaitar la cua. (fotos 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7)
Recepta:
Ingredients:
Cues de corder pelades, sublimades i ben rascades
Trumfes (patates)
Alls, pebre negre, sal
Preparació:
Es fa una primera bullida de les cues. Després es posen en una olla exprés amb una fulla de llorer i uns grans de pebre. Han de bullir entre 45 minuts i una hora i es guarda el caldo de fer-les bullir. Es prepara un bon sofregit de tomata i es reserva. En una paella s’hi sofregeixen els alls a làmines amb abundant oli. Quan comencen a estar rossos es retiren. En aquest oli s’hi sofregeixen les cues cuites, després s’hi incorporen les trumfes per tal d’enrossir-les una mica, s’hi tira el sofregit de la tomata i es cobreix amb el caldo de coure les cues juntament amb una fulla de llorer. Es deixa bullir durant una mitja hora i ja es poden menjar.
Degustació:
El restaurant Casa Passé de Sopeira va tenir l’amabilitat de cuinar les cues seguint aquesta recepta. El resultat va ser que ens vam cruspir 200 cues. Ningú de la quarantena de comensals n’havíem menjat abans, les vàrem trobar delicioses.
Val a dir que el menú de degustació estava compossat nomes per plats on el protagonista era el corder (amanida tèbia de brot de pit i amb corder escabetxat (foto 8), fetge amb ceba (foto 9), caldereta de corder (foto 10), girella (foto 11), cues (foto 12), carn a la brasa (foto 13) i espatlla al forn (foto 14)). Hi ha l’anècdota que l’endemà els clients del restaurant demanaven si hi havia cues de corder a la carta de l’establiment!.
Amb aquest escrit voldria reivindicar la carn del corder i d’aquesta manera donar suport a la feina dels ramaders del Pirineu que, amb el seu treball i esforç, mantenen viva l’economia tradicional del país adaptant-la als temps actuals i ajuden a preservar els ecosistemes (foto x).
Agraïments:
Manel Beneria de Boí-la Pobla de Segur
Mateu de Toralla
Pau de Vinyafrescal
Maria de casa Aiguana de Durro
Sandra Altarriba i Enrique Ariño del Restaurant casa Pasé de Sopeira
És una església romànica construïda als voltants de 1060, d’una sola nau, que ha estat molt modificada al llarg dels segles. La seva volta original es va aixecar i posteriorment es va tornar a posar al nivell primitiu amb un sostre de fusta (foto 1).
També ha estat escurçada per la part de ponent, possiblement a causa d’un enfonsament (foto 2). Presenta un absis semicircular obert a la nau amb un arc presbiteral en degradació (Foto 3), conté tres finestres de doble esqueixada amb arcuacions, fetes amb pedra tosca combinada amb la del país amb bandes llombardes (fotos 4 i 5).
Les parets laterals també disposen d’aquesta decoració amb un ràfec bisellat al seu damunt fet de pedra tosca (foto 6).
La porta original estava situada al mur sud i va ser tapiada quan van construir el cementiri o hi van afegir més terra i va fer pujar el seu nivell (foto 7). En aquesta paret també hi han dues finestres i una curiosa fornícula situada al damunt de la porta primitiva (foto 8) construïda posteriorment.
L’actual porta d’entrada està ubicada a la paret oest i es devia construir quan van escurçar la nau. Al seu damunt hi ha el campanar d’espadanya de dos ulls que conserven les campanes (foto 9).
Al costat sud-est hi van adossar una sagristia en època posterior (foto 10).
L’aparell constructiu està format per carreus molt irregulars i poc treballats, disposats en fileres que volen seguir una horitzontalitat (fotos 5 i 6).
L’any 2014 el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya va fer un estudi preliminar sobre unes pintures ubicades tant a l’interior (foto 3) com a l’exterior i que es troben situades a les finestres i als timpans de les arcuacions llombardes (foto 11). Es tracta de pintures murals del primer terç del s. XII i podrien ser contemporànies de les de Mur (mateixos pintors ?).
La Clua fins l’any 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i actualment de Sant Esteve de la Sarga.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei. Tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei, s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Juan Antonio Olañeta Molina. Imágenes que pueden desaparecer. La Clua de Montsec: las pinturas que dependen de una restauración. Románico. Revista de arte de amigos del románico (AdR). Número 20, (250-254). Septiembre 2015.
Hi ha dos aplecs molt importants a la Terreta: el de Sant Gervàs (foto 1) que aplega la gent dels pobles d’ambdues parts d’aquesta gran serralada i el de la Mare de Déu de la Mir, que congrega bàsicament els habitants dels pobles del sud de Sapeira i tota la Clotada d’Areny fins a Castissent i se celebra el dia 6 de maig.
L’aplec de Sant Gervàs se celebrava el dia 19 de juny, actualment la festa es passa al següent diumenge si aquesta data cau entre setmana. El dia de la festa els veïns de la Torre de Tamúrcia hi porten un reliquiari de plata amb un trosset d’os (no sabem si és de Sant Gervàs o del seu germà Sant Potràs) (fotos 2 i 3).
En aquest aplec s’hi reunien els habitants dels pobles de la Terreta i de l’altra part de la Serra de Sant Gervàs (Adons, Corroncui,..), hi arribaven a peu o a cavall de mules i matxos (foto 4), ja que el camí era llarg i la pujada fins a arribar a l’ermita era feixuga. Els animals també servien per portar al menjar de la família, ja que la festa consistia a oir missa, agafar un panet que el capellà beneïa i després, cada família es preparava el dinar, bé sigui coent la carn en unes fogueres que s’encenien, o de les carmanyoles que portaven de casa (foto 5). Tothom es situava arrecerat al voltant de la roca i a la plaça que hi ha a sota de l’ermita (fotos 6 i 7).
Una vegada havien dinat, es feia el ball amenitzat pel millor acordionista que hi havia en aquell moment a la zona, Joan Coixet, conegut popularment com l’Alon (foto 8). Tothom ballava i gaudia d’aquella festa (fotos 9 i 10), i com deia la nostra padrina, Maria Roy Laseras, tothom estava content i era feliç, perquè valoraven el que feien i el que tenien dins del seu petit microcosmos.
Una tradició d’aquest aplec era l’intercanvi de productes entre els d’una banda i l’altra de la Serra de Sant Gervàs. A la Terreta, al juny hi havia moltes cireres, fruita que no es conreava a l’altre costat de la serralada. Els de la Terreta portaven cireres i els de l’Alta Ribagorça portaven “trumfes” que es bescanviaven.
Les fotografies van ser realitzades per mossèn Àngel Escala Perucho (foto 11), que va ser nomenat capellà de Sapeira l’any 1966, va dir missa per les esglésies de la Terreta a finals dels anys seixanta, moment en què aquest territori es va despoblar irremeiablement. Tenia una càmera de fotos i va immortalitzar els pobles de la Terreta i els seus darrers habitants.
L’ermita està construïda en l’enclavament que albergava un l’antic monestir del qual encara en queden restes, a prop del pas del Portús. La seva funció, a part de la religiosa, era la de controlar i donar acollida a les persones que havien de passar pel Portús, únic lloc per on es pot travessar la serralada de Sant Gervàs. És una escletxa obliqua a la roca d’uns 40 metres d’alçada i d’un metre d’amplada que permet arribar al capdamunt de la serra.
Durant l’edat mitjana era habitual que els monestirs tinguessin també aquesta funció d’aixopluc de les persones que havien de travessar algun dels congostos més perillosos dels rius del Pirineu. Així trobem Santa Maria d’Alaó i Santa Maria de Lavaix, que controlaven els congostos d’Escales, d’Aulet i de la Carbonera al riu Noguera Ribagorçana o el monestir de Santa Maria d’Obarra que està situat al començament del congost del mateix nom, al riu Isàbena.
D’aquest monestir en queden poques restes, encara es pot apreciar la portalada romànica que donava accés a les dependències, els enderrocs no permeten identificar les diverses estances que podia tenir. Les parets d’aquestes construccions tenen una alçada que és del doble de les de l’ermita (fotos 1, 12 i 13).
L’actual ermita és de petites dimensions, d’una sola nau i sense cap estil arquitectònic definit. La façana principal està orientada al sud, on hi ha la porta d’entrada, també una petita finestra rodona que dona llum al cor i per sobre una altra de rectangular on hi ha la campana (foto 14).
Tota l’ermita és de pedra a excepció de la façana sud que està arrebossada i pintada de color blanc, això fa que es pugui veure des de molt lluny i sigui un punt d’orientació de la Serra de Sant Gervàs (foto 1).
Els seus “gois” (goigs) expliquen que són advocats dels trencats (hèrnies de la paret abdominal, especialment de les umbilicals dels nens, que curiosament acostumen a resoldre’s espontàniament quan es fan grandets) (foto 15).
El franquisme va truncar moltes trajectòries professionals, la seva repressió es va estendre a persones pel sol fet d’estimar Catalunya, voler el seu desenvolupament i recuperar, per posar en valor, la seva cultura i les seves tradicions.
Baldiri Bolló es considerava fill de Sapeira (la Terreta, Pallars Jussà) perquè la seva família n’era oriünda. Era una persona culta, que va estimar profundament Catalunya, desitjava el desenvolupament del seu petit país (la Terreta i el Pallars), era republicà i antiborbó.
Els seus estudis i recerques van anar encaminats a recuperar les tradicions (balls i llegendes) de la comarca de la Noguerola, com ell anomenava a la vall del riu Noguera Ribagorçana des de Vilaller fins al Montsec, injustament partida per la divisió provincial que es va fer l’any 1833. Una unitat territorial que compartia història, tradicions i llengua i que aquesta disgregació administrativa ho va esmicolar.
Va inventariar i descriure (música i passos) els balls tradicionals que es ballaven als pobles d’aquesta zona:
Sapeira
Confraria o de majorales
Esquerranes
Contrapàs
De Mocadors
De la Pila
Areny de Noguera
Ball del rotgle
El Pont de Suert
Ball Pla
Bolanguera
Vilaller
Ball Pla
També va recollir les llegendes i les tradicions de la Terreta i de la Noguerola que va publicar en les revistes especialitzades d’etnografia i en la premsa local del Pallars Jussà:
El convent dels plans d’Aulàs
El Molí de Sullà
Coves de Sarradell i Espluga Llonga
El graller d’Esplugafreda i del Castellet
Els tresors amagats
El ball de fades de la Paul d’Iscles
L’horòscop de la nit de Sant Joan
El Cos Sant de Sopeira
Va ser una persona íntegra i molt religiosa, que va saber perdonar a les persones que li van fer mal amb denúncies injustes que li van ocasionar que fos represaliat pel franquisme.
Fer un homenatge a Baldiri Bolló és publicar els seus escrits que transcric en el meu blog: www.elcanutdelsminairons.cat per donar a conèixer la seva obra i la seva personalitat.
Baldiri Bolló quan estudiava el batxillerat a Lleida(Baldiri Bolló tocant l’acordió amb la seva família de Sapeira (Casa Bolló i casa Martí)
La capella inferior de la Mare de Déu de Montserbós podria ser una de les esglésies fundades al terme de Castissent l’any 1099 pels comtes de Pallars Jussà (Ramon i Valença) i donades al monestir de Lavaix. Aquesta capella era sufragada de la parròquia de Sant Joan Baptista de Castissent.
Està situada al capdamunt d’un turó rocós (foto 1). És un edifici d’una sola nau amb volta de canó apuntada que comunica mitjançant un arc presbiteral amb un absis semicircular orientat a l’est (fotos 2 i 3). A l’extrem oest de la nau hi ha un arc faixó amb un petit cor (foto 4).
A la façana de ponent s’obre una porta amb un arc semicircular fet amb pedres adovellades (foto 5). També tenia una altra portada que s’obria al pany de paret sud, està feta amb dovelles de pedra vermella i ha estat tapiada (fotos 6 i 7). El llenat està fet amb llosa del país (foto 2).
L’edifici no té cap element de decoració externa, presenta una petita finestra d’espitllera a l’absis (foto 4) i una altra rodona formada per dues pedres al damunt de la porta (foto 5). L’aparell constructiu està fet amb pedres allargassades irregulars i amb filades horitzontals, la seva construcció podria correspondre a finals del s. XI o a principis del XII (fotos 2 i 6).
En aquesta església s’hi venera la imatge de la Mare de Déu de Montserbós que la porten el dia de l’aplec, es va poder salvar de la destrucció que va imposar el període revolucionari a l’estiu de 1936 en tota aquesta zona gràcies a la família del mas de Faro que van simular que la van cremar.
És una talla romànica policromada que mostra la marededeu asseguda sobre un escambell amb un cap desproporcionat respecte al cos. El rostre presenta uns ulls molt grans amb l’intent de donar certa expressió, la mà dreta està aixecada i possiblement devia aguantar algun objecte (una poma ?, signe de la puresa del pecat original). El braç esquerre ha desaparegut, possiblement abraçava al Nen Jesús. Sobre el genoll esquerre està assegut el seu fill, amb el cap també desproporcionat respecte al cos i amb una cara més aviat d’home que de nen. El braç dret està aixecat en posició de beneir. També li falta el braç esquerre que devia formar part del de la marededeu. Tots aquests detalls fan pensar que aquesta talla es va realitzar al s. XIII (foto 8). Antigament, la imatge de la marededeu i del Nen Jesús portaven un vestit i estaven guarnits amb joies (foto 9).
L’aplec de la Mare de Déu de Montserbós es fa al cap de quaranta dies després de la Setmana Santa. Enguany (2024) es farà el diumenge dia 12 de maig.
Al costat de l’església hi ha diverses tombes antropomòrfiques del s. XI (fotos 10 i 11). En obrir la pista que condueix a la capella des de la C1311, van aparèixer restes òssies que correspondrien al cementiri de la població que hi havia als vessants del turó i que devia desaparèixer als s. XIV a causa de la pesta (foto 12).
Accés: Carretera C1311, al Km 7,7 en direcció a Tremp, a la dreta surt una pista que al cap d’1,1 km arriba al Tossal de Montserbós.
Claramunt va ser agregat al municipi de Castissent l’any 1847, posteriorment aquest territori va formar part de l’ajuntament d’Eroles al 1877. L’any 1940 torna a canviar la capitalitat municipal per Fígols de Tremp, finalment al 1970 va ser agregat a Tremp.
Tots els canvis administratius que hi ha hagut al llarg dels anys demostren la poca població que ha viscut en aquesta contrada i que estava disseminada en una gran extensió de territori. El despoblament definitiu va començar a partir dels anys seixanta del segle passat.
El poble de Claramunt està situat al capdamunt d’un turó rocós que fa que sigui una vila closa (fotos 1,2 i 3). Les cases estan construïdes perimetralment a la roca (fotos 3 i 4) i disposa d’un únic carrer central, amb una porta d’accés situada a l’extrem sud i el tanca l’església per l’extrem nord.
L’església de Sant Pere és un edifici d’una sola nau coberta per una volta de canó semicircular reforçada per dos arcs torals. La capçalera està formada per un absis quadrangular adaptat al terreny on està construït, cobert amb volta de canó que s’obre a la nau amb un arc triomfal. Conté dues finestres de doble esqueixada, una s’obre a la paret est i l’altra al mur sud (fotos 5 i 6). L’absis s’obre amb una porta a la sagristia que està adossada al mur nord de l’església (foto 6).
A la paret de migjorn s’obren dues portes amb un arc de mig punt, una de les quals està cegada. No s’ha trobat cap explicació a la presència d’aquestes dues portes en un tram tan petit de paret, una cosa similar apareix a l’església de Sant Jaume del Cas (Vall d’Àger-la Noguera). La porta d’entrada està aixoplugada per una galeria porxada que s’obre a un pati que devia ser l’antic fossar (foto 7).
El campanar es va construir al damunt de l’absis en una època posterior, és quadrangular i després es transforma en octogonal, amb una finestra oberta a cada punt cardinal (fotos 5 i 6), pràcticament idèntic al campanar de Sant Joan Baptista d’Escarlà (veure Sant Joan Baptista d’Escarlà a www.elcanutdelsminairons.cat).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està bastit amb llosa del país.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s. XI i principis del s. XII (construïda a principis del s. XII però amb els models constructius arquitectònics del s. XI.
Actualment no es pot accedir a l’interior de l’església, ja que el carrer està tallat a causa del perill d’enfonsament de les cases del costat, per aquest motiu no hi ha fotos de l’interior del temple.
Accés: Carretera 1311, Km 11,5 agafar el trencall de Clarament que està a 5,3 km.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El canut dels minairons 