Era un menjar típic de la sega. Aquesta era una feina molt dura, que requeria un gran esforç físic i, per tant, una elevada despesa d’energia. Calia reposar forces menjant sovint i amb aliments calòrics, molt apetitosos i de fàcil digestió.
El nostre pare, Àngel Colomés, ens explicava que la sega s’iniciava a punta de dia. Abans de començar “mataven el cuquet”: agafaven un plat, hi posaven oli amb sal i hi sucaven el pa, tot seguit, es prenien una copeta d’aiguardent. Si eren a casa, abans de sortir menjaven unes farinetes. (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/12/12/la-cuina-de-la-terreta-les-farinetes/).
A les vuit del matí esmorzaven. A mig matí feien “les deu hores”, a les dotze del migdia dinaven, a mitja tarda berenaven i al vespre sopaven. Les dones de la casa estaven molt enfeinades preparant els àpats i portar-los al tros on se segava, que en alguns casos podia estar situat a més d’una hora de camí.
El pernil agredolç, o pernil amb mel i vinagre o sucades, complia perfectament les característiques de ser un àpat de la sega: és calòric, molt apetitós, de fàcil digestió i se solia menjar per les “deu hores” o per berenar.
Ingredients:
Pernil (millor si té greix)
Mel
Vinagre
Vi blanc
Llesques de pa
En una paella on hem posat un bon raig d’oli, hi coem un tall de pernil generós (foto 1). Quan comença a enrossir-se, hi afegim una cullerada generosa de mel, un raig de vinagre i una mica de vi blanc per rebaixar el gust del vinagre (foto 2). Ho deixem coure fins que s’ha desfet la mel i comença a caramel·litzar (foto 3). Tot seguit, retirem el pernil i amarem les llesques de pa pels dos costats (fotos 4 i 5). Se serveix una llesca de pa amb un tall de pernil al damunt o al costat (foto 6).
El Diccionari català-valencià-balear defineix el crispell com una coca de farina, ou i sucre, fregida amb molt d’oli, típica de la Ribagorça.
A la zona del Somontano i la Ribagorça aragonesa es fan els “crespillos”, que s’elaboren amb la mateixa pasta que els crispells i que s’utilitza per arrebossar les borratges.
L’etimologia del mot crispell prové del llatí de “crispus”, que significa arrissat, ondulat, i del català antic “cresp”. Aquest mot fa referència a la forma irregular característica d’aquest dolç.
Ingredients: (foto 1)
Farina
Ous
Llet
Anís
Sucre
Sobre de soda “la Perdiz”
Oli de gira-sol per fregir-los
Elaboració:
Batre tres ous. En un bol posar una cullerada de farina per cada ou, una culleradeta de sucre i el doble sobre de la Perdiz, i remenar-ho bé. Es posa en un colador per tal de tamisar-ho a mesura que ho anem incorporant a poc a poc als ous batuts i el rajolí de llet (reservar una mica d’aquesta farina per si cal espessir més la pasta). També s’hi posa un raget d’anís al gust.
Posar l’oli de gira-sol al caçó fins que cobreixi la meitat del recipient i escalfar-lo a foc mitjà.
Agafar una culleradeta de pasta procurant que entri a l’oli suaument, sense deixar-la caure de cop, perquè així quedin rodons (foto 2). Amb una forquilla, anar-los girant. Quan han girat algunes vegades i estan rossos (foto 3), es treuen amb una escumadora petita i es deixen en una safata amb paper absorbent.
Si queden plans i estrellats, cal afegir una mica més de farina a la pasta i tornar-ho a provar.
En un vol amb sucre, donar-los tombs fins que quedin ben arrebossats de sucre. Els que es vulguin amb mel, posar-la pel damunt (foto 4).
Els panadons són originaris de Lleida i de la Franja de Ponent, tot i que probablement totes les cultures mediterrànies antigues, vinculades al conreu del blat, elaboraven algun tipus “d’empanades farcides”. En una de les tauletes babilòniques de fa prop de 4.000 ja s’hi descriu com preparar una empanada farcida de colomins. Diverses fonts indiquen que, a casa nostra, el seu origen es remunta a l’edat mitjana, ja que se n’han trobat receptes de panadons en els primers receptaris medievals.
Els espinacs bullits es saltegen per la paella amb oli, alls laminats, tallets de cansalada curada, les panses i els pinyons.
A part es fa una pasta amb la farina, una mica de llevat i la de llet fins que la massa no s’enganxa als dits. Es deixa reposar per tal que augmenti el seu volum (foto 2). Es fan unes boles de la mida d’una nou (foto 3), i s’estiren amb un corró fins que tenen la mida d’un palmell de la mà, tan finetes com es pugui (foto 4). S’hi posen els espinacs i es tanca plegant la pasta (foto 5). Finalment, es fregeixen en una paella amb poc oli fins que queden daurats (fotos 6, 7 i 8) i, també es poden coure al forn (foto 9).
La paraula palpís prové del llatí: pulpiceu, que significa part carnosa sense os. El Diccionari català-valencià-balear defineix aquest mot com la part carnosa i molsuda d’un membre o tros de carn sense os.
A la Terreta, parlar de carn és sinònim de corder; per això el palpís era una menja delicada i exquisida, reservada per a les festes assenyalades. Com que era una mena de tall rodó, es podia repartir fàcilment i així més persones en podien gaudir.
La festa de Nadal a Sapeira era una de les més importants de l’any. Aquell dia tota la família es reunia al voltant de la taula i es procurava preparar plats que habitualment no es menjaven la resta de l’any. La cuina de proximitat feia que s’utilitzessin els productes que cada casa tenia a mà. Gairebé tots disposaven d’un petit ramat, cosa que permetia que, per a una festa tan cabdal, es pogués sacrificar un corder.
El dia de Nadal també es menjaven els “tarrons” comprats a la fira d’Areny, que tenia lloc per la Puríssima i, com a cosa excepcional, s’obria una ampolla de “xampany”, ja que en aquella època el “cava” encara no existia. Tant els “tarrons” com el “xampany” havien estat “cagats” la nit de Nadal per la Tronca, prèviament ben ataconada pels nens de la casa.
Ingredients
Una cuixa de corder o una espatlla desossada
4 talls cansalada
3-4 alls
1 got de vi blanc
1 copa conyac
Pebre
Sal
Oli
La cuixa/espatlla de corder un cop desossada (foto 1), s’estén i es posen els talls de cansalada, les làmines d’all, la sal i el pebre (foto 2). Tot seguit, es lliga formant un tall rodó (foto 3). Es torna a salpebrar per fora, es posa en una cassola i es rosteix fins que queda ben daurat (foto 4). S’hi afegeix el vi i el conyac, i es continua la cocció al forn o en una cassola tapada. Després s’hi incorpora la ceba, la pastanaga i un ramet d’herbes aromàtiques (fotos 5, 6 i 7). Es deixa coure durant aproximadament una hora. En temporada de bolets, també se n’hi poden afegir cap al final de la cocció. Un cop està fred, es talla a rodanxes (foto 9).
Es serveix tallat amb l’acompanyament.
Aquesta era la recepta tradicional de casa Jumperna de Sapeira. Com que els temps canvien, es pot adaptar als gustos actuals. La bresa que acompanya el palpís la podem posar triturada amb crema de llet -o altres condiments- i se serveix com una salsa calenta per acompanyar els talls del palpís.
4 talls de cansalada viada,1-2 alls tallats a làmines, oli, sal, farina, aigua.
Es fregeix la cansalada tallada a trossets i es retira de la paella quan ja estigui fregida. Amb el mateix oli es fregeixen els alls (foto 1). Tot això es posa dins d’una olla amb aigua bullent i s’hi tira la sal al gust. S’hi afegeix la farina* a poc a poc sense deixar de remenar amb una cullera de fusta durant uns deu minuts fins que quedi d’una textura i consistència cremosa i evitant que es formin grumolls (fotos 2 i 3).
* Per evitar els grumolls, es pot barrejar la farina amb una mica d’aigua freda quan s’incorpora a l’olla.
Alls, oli, tomata, pa una mica sec, sal, aigua/brou (foto 1)
En una cassola, sofregim els alls amb l’oli (foto 2) i afegim una tomata ratllada (foto 3). Quan estigui tot ben sofregit, incorporem el pa tallat en llesquetes fines, preferentment una mica seques (foto 4), juntament amb un polsim de sal i l’aigua o el brou. Es deixa bullir fins que estiguin fetes (foto 5). Es remenen amb un batedor perquè quedin ben desfetes (foto 6).
*Es pot fer servir el brou de fer bullir les “tavelles” (mongetes verdes), la “verdura” (les bledes), els fesols o els cigrons.
Foto 1Foto 2Foto 3Foto 4Foto 5Foto 6
Trumfa i sopes
Ingredients
Trumfa (patata) tallada fina, oli, un all, pa sec, sal, aigua o brou* (foto 7).
En una cassola, sofregim lleugerament la patata i afegim un all pelat sencer (foto 8). Quan la patata està ja marcada, hi incorporem el pa que prèviament l’hem mullat (si no el mullem, es crema o s’enganxa a la cassola) (foto 9). Ho remenem una mica i afegim la sal i l’aigua o al brou. Ho deixem bullir uns 12-15 minuts. Tot seguit, ho batem amb un batedor i ja es pot menjar (foto 10). Si volem que tingui una consistència més tipus crema, ho passem pel batedor de braç elèctric, però abans retirem l’all que hi hem posat (foto 11).
*Es pot fer servir el brou de fer bullir les “tavelles” (mongetes verdes), la “verdura” (les bledes), els fesols o els cigrons.
La Terreta i la Clotada d’Areny ha estat habitada des de temps pretèrits. Els ibers iacetans van poblar aquest territori des del s. VI aC durant un període de gairebé mil anys (s’han trobat monedes iberes als voltants de Castellet). Es va passar del món iber a la cristianització donat que la romanització va afectar poc els habitants d’aquesta zona.
Els romans van passar per la Terreta a través d’una via secundària que passava per Viacamp, Girberta, Pont d’Orrit, …, que, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana arribava fins a la Vall d’Aran. S’han trobat làpides romanes als Masos de Tamúrcia i a Sopeira (avui desaparegudes). Les restes més importants del passat romà es troben a l’interior de l’església de Sant Pere d’Orrit, amb dues pedres que es van aprofitar per fer els primers esgraons del cor de l’església. Un estudi arqueològic ha determinat que es tracta de pedra de Santa Tecla, que únicament es troba a Tarragona. És una varietat de marbre de baixa qualitat, per tant, va pujar de Tarraco. Per la grafia utilitzada és del segle II dC i es tracta del pedestal d’una estàtua. És un regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE (foto 1).
La cristianització es va iniciar al s. VI, monjos hispanogots des de les seves
cel·les serien els veritables organitzadors de la nova religió des del mont eremític de la roca de Sant Cugat, Ministeriolo i la vall de les Celles. Les esglésies es construeixen fora del nucli de població, evidenciant que aquest ja existia abans. La propagació de la catequesi i la vida monàstica es van estendre a partir dels vells centres pagans com Apolotensi (Alaó??).
D’època tardoromana i alt-medieval és el jaciment dels Altimiris (finals del s. V a finals del s. IX) (475-500 dC). És una població que s’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Està situat a 867 m d’alçada, als contraforts de les parets del Montsec d’Ares (foto 2).
Al voltant de l’església (500-525) han aparegut restes d’habitatges, sitges, llocs per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigot, molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
La invasió musulmana va arribar als voltants del 716-725, va afectar poc a la Terreta, l’ocupació va ser una mena de pacte de fidelitat i de pagament de tributs que recollien les pròpies autoritats locals. La línia d’ocupació real estava situada per sota del Montsec. Això es va establir en el moment que es va aturar la invasió franca l’any 732 amb la derrota dels musulmans en la batalla de Poitiers a mans de Carles Martell.
Es tractava, doncs, d’una ocupació més formal que real. Les valls del Pirineu eren “visitades” per les forces musulmanes en ràpides incursions de càstig, amb el pretext del cobrament dels impostos als quals estaven sotmesos. Per tant, l’ocupació no era permanent ni hi havia cap organització política. Tot això feia que la submissió fos lenta i poc sincera i disposada a trencar el pacte davant de qualsevol signe d’afebliment musulmà.
Aquesta situació es trenca arran de la forta immigració que es produeix en un primer moment cap a les terres del Pirineu, fugint de la dominació musulmana i a la intervenció francesa sobre Saragossa l’any 778 (que va donar lloc a la llegenda de Roldán). També hi van ajudar les primeres rebel·lions dels mateixos musulmans del nord a la recerca d’obtenir la independència de l’emirat cordovès, que en alguns casos, van ser ajudats per cristians de la zona.
L’emirat reacciona amb diverses expedicions a Saragossa i al Pirineu a càrrec d’Abd-Al-Raman I l’any 781 i de Hishram contra els territoris de Suleiman de Barcelona l’any 791, desbaratant les aliances i els compromisos amb els cristians del nord, enfrontant-se a les tropes de Guillem de Tolosa per les terres d’Aquitània. Aquestes revoltes i incursions van causar la destrucció d’esglésies i de monestirs com el d’Alaó, el de Tavèrnoles, el d’Obarra, considerats focus de resistència.
Tots aquests problemes de la frontera van fer que els francs optessin per crear una “marca” al sud dels Pirineus que culmina conquerint Girona l’any 785, la Seu d’Urgell l’any 788, Barcelona l’any 801 i Orrit l’any 802.
El pagus d’Orrit fou confiat al custo de la frontera Aquitana a Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, fou el primer a intervenir establint contactes amb els caps locals indígenes vers l’any 802. Els comtes de Tolosa dominen el pagus de Pallars i la Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa, l’any 806, convingué amb els habitants d’aquests territoris regir-los i protegir-los formant part de l’imperi Carolingi.
Seguidament, s’estableix el que es coneix com la marca Tolosana que és una veritable frontera entre el món cristià i el musulmà a la Terreta. Aquesta línia defensiva estava formada pels castells dels pobles de la Terreta. Vegeu els castells de la Terreta a https://elcanutdelsminairons.cat/2025/01/10/els-castells-de-la-terreta-s-ix-xi/.
Amb aquesta ocupació es crea un nou ordre social que vertebrarà el territori de la Terreta: el poder de l’església representada pel potent monestir de Santa Maria d’Alaó i el poder comtal amb la creació del comtat de Pallars i la infeudació dels castlans, de les terres i de les persones que estan en el seu territori. Així s’entra en l’era del feudalisme.
Un fet important va passar quan Ramon Llop (Ramon I) (872-929), obtingué la independència política de Tolosa l’any 872 i va intentar l’eclesiàstica amb la creació d’una nova diòcesi al Pallars l’any 888, futura seu de Roda, per desvincular-se del bisbat d’Urgell que Carlemany havia establert.
Entre 904-908 es van patir trasbalsos i raids en el sector ribagorçà. L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer, passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars destruint els castells de Castissent, d’Aulàs, Sarroca de Bellera, Mola de Baro i arriba fins a les portes de Sort. Aquesta campanya va costar la vida a 700 cristians i el captiveri de 1.000, entre ells Isarn, el fill de Ramon I, que va estar presoner a Tudela durant 14 anys fins que va ser alliberat pel seu cosí Sanç Garcés I de Navarra.
L’any 907 Al-Tawil d’Osca va destruir el castell de Roda i quasi arriba a les portes d’Alaó, passant per Campo, on destrueix la seva església i, travessant de la serra del Sis (Coll del Vent) arriba a Alaó.
Ramon I va incorporar la Terreta i la vall de Barrabés als seus dominis. Va morir l’any 920 i va repartir el territori entre els seus quatre fills. A Isarn i Llop els hi va correspondre el Pallars i a Unifred i Miró la Ribagorça.
Isarn i Llop van governar conjuntament el comtat de Pallars, a la mort de Llop, Isarn deixa l’administració en mans dels seus nebots: Ramon III, Borrel II i Sunyer I de Pallars.
Sunyer va morir més tard que els seus germans i el comtat va passar als seus fills que a la vegada es van repartir el territori. Ramon IV es va quedar el Pallars Jussà i Guillem II el Sobirà.
Pel que fa als altres fills de Ramon I, Miró i Unifred governaren el pagus d’Orrit i la Ribagorça respectivament. El comte Unifred, de sobrenom Bernat (920-955), s’ha de considerar el veritable creador de la dinastia ribagorçana. Un altre fill serà Ató que va ser el segon bisbe de Roda (sense seu catedralícia).
A Unifred Bernat I el a succeir Ramon II, i la seva dona Garsenda varen establir la seu cardenalícia a Roda d’Isàbena que va ser consagrada sota l’autoritat metropolitana de Narbona pel seu bisbe Aimeric el dia 30 de novembre de 957 (foto 3). El bisbe consagrat va ser Odesind fill de Ramon II i Garsenda.
A Ramon II li va succeir Unifred II (970-979) que va confirmar el privilegi d’immunitat a Alaó l’any 975. Va ser enterrat juntament amb la seva dona Sansa en aquest monestir (foto 4).
El va succeir el seu germà Arnau I (979-990) i a aquest el va succeir Isarn (990-1003) que mor a la batalla d’Albesa fent front a l’exèrcit d’Abd-Al Malik, fill d’Almansur. A aquest el va succeir Toda I de Ribagorça (1003-1010), filla de Ramon II donat que no hi havia descendents masculins dels anteriors comtes.
En aquests moments, i donada la crisi institucional i la gran inseguretat per l’atac àrab que l’any 1006 destrueix Roda, i pren en captivitat al seu bisbe Aimeric, arriben fins Areny i capturen eclesiàstics d’Alaó.
Tot això fa que la vella comtessa Toda es casi amb el seu cosí segon Sunyer I de Pallars (fill de Llop de Pallars i net de Ramon I), que era vidu i amb fills grans en un matrimoni d’empara. El comte Sunyer de Pallars incorporà part del territori ribagorçà al seu patrimoni familiar que traslladà als seus successors (Ramon IV 1010-1047). La reacció de la branca castellana i, almenys des de 1008, apareix la comtessa Major I Garcia instal·lada a la vall de Benasc. Toda trobant-se vídua i desemparada va traspassar els drets que li quedaven al seu nebot Guillem II Isarn. Aquest amb un gran exèrcit castellà feu fugir els musulmans a Sant Esteve del Mall (1012), per la qual cosa pogué reorganitzar tota la frontera, fent-se reconèixer fins i tot a la Terreta l’any 1014. A la mort d’aquest (1017) Ramon Sunyer de Pallars (Ramon IV) i la seva dona Major I de Ribagorça (filla de Garcia Fernandez i Ava de Ribagorça) i Sans III el Major de Navarra es disputen el territori ribagorçà: el navarrès es queda les conques de l’Èsera i el Pallars la Noguera Ribagorçana.
Aquesta va ser la darrera incursió musulmana a la zona, però els castells de la vall de la Clotada d’Areny van protegir durant quasi un segle la frontera sud i oest del comtat de Pallars Jussà.
Sunyer I de Pallars (?-1010) va dividir el comtat de Pallars entre els seus dos fills. A Guillem II li pertocà el Sobirà i a Ramon IV (?-1047) el Jussà.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV de Pallars Jussà infeudà el castell d’Areny i d’Orrit a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert (fotos 5 i 6). El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
Ramon IV el va succeir el seu fill Ramon V que entrarà en constants conflictes amb el seu cosí germà Artau I de Pallars Sobirà pels límits en el repartiment d’ambdós comtats. Aquestes lluites entre els dos cosins van evitar l’expansió del comtat de Pallars Jussà cap al Montsec, deixant la lluita contra l’islam en mans del noble urgellenc Arnau Mir de Tost.
Arnau Mir de Tost
L’any 1009 el califat de Córdoba es troba immers en una guerra civil que acabarà amb la seva desfeta l’any 1031, provocant el naixements de les Taifes. L’afebliment del califat va provocar que els comtats catalans iniciessin la conquesta de les terres controlades fins aquell moment pels sarraïns.
Arnau Mir de Tost va néixer als voltants de l’any 1000 i era fill de Mir, senyor de Tost, un poble que pertanyia al comtat d’Urgell. Juntament amb la seva esposa Arsenda van comprar l’any 1033 al comte Armengol II el castell de Llordà situat a la part sud-est de la Conca de Tremp (fotos 7 i 8).
Aprofitant les lluites entre les taifes de Lleida i de Saragossa, l’any 1034 conquereix la vall d’Àger per primera vegada. La taifa de Lleida reacciona reconquerint Àger l’any 1048 i es té que replegar al Pallars. Però al cap de pocs mesos torna a conquerir, aquesta vegada definitivament, la vall d’Àger (fotos 9 i 10).
Per tal de protegir aquesta conquesta territorial al sud del Montsec, calia defensar la part oest i per aquest motiu comencen a conquistar les terres més al nord de la Ribagorça amb l’ajut del comte d’Urgell i el rei d’Aragó.
A poc a poc obté un gran poder econòmic i militar i, juntament amb la seva política de col·laboració i de pactes, se’l coneixerà pel senyor de la frontera, mantenint vassallatge amb els comtes d’Urgell, del Pallars Jussà, de Barcelona i del rei d’Aragó. També va establir bones relacions amb els bisbes i amb els papes de Roma Nicolau II i Alexandre II.
Va tenir un paper clau en les gestes que van realitzar els comtes catalans per frenar els avanços aragonesos, que tenien la intenció de conquerir el Pla de Lleida. Podem dir que la configuració actual de Catalunya es deu en, gran part, a Arnau Mir de Tost.
En seu testament fet l’any 1071 hi conta que tenia 78 castells en feu o en alou.
Els castells d’Areny i de Montanyana foren empenyorats l’any 1055 pel comte Ramon V de Pallars Jussà a Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda, per raó del casament de la seva filla Valença amb el comte (fotos 5 i 11).
La possessió dels castells d’Areny i de Montanyana per part d’Arnau Mir de Tost tindrà conseqüències a la zona amb el repartiment del territori entre els bisbats de Lleida i Urgell. Com que aquest era vassall del bisbe d’Urgell, les parròquies d’Areny i de Montanyana-Pont de Montanyana, van pertànyer al bisbat d’Urgell fins a l’any 1956, moment en què es produeix una permuta entre els dos bisbats. Urgell guanyava setze parròquies de l’enclavament d’Artesa de Segre i cedia a Lleida les que estaven situades a les zones d’Areny i Purroi (fotos 12 i 13).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
https://books.openedition.org. Marta Sancho. Evidencias arqueológicas de un monasterio de los siglos VI-VII en el Prepirineo catalán: Santa Cecilia de Els Altimiris. Éditions du Comité des travaux històriques et scientifiques (STHS).
La primera notícia d’aquest castell la dona l’historiador musulmà ibn’Idari. L’any 904 el valí de Lleida, Llop ibn Muhamad, en una expedició cap al Pallars va prendre els castells de Castissent, Aulàs, Sarroca de Bellera i la Mola de Baro. En aquesta incursió es van produir un gran nombre de morts i de captius, entre ells el fill gran del comte Ramon de Pallars, Isarn.
El nom Castissent prové, segons Joan Coromines, de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell d’en Sanç.
L’any 1066 Galind Bradila ven al comte Ramon V una vinya situada a les eres del castell de Castissent. L’any 1077 Sunyer Ramon, fill de Ramon IV, reconeix al seu germà Ramon V la possessió dels castells de Montanyana, de Castissent i de la vall d’Escós.
Els comtes de Pallars Jussà Ramon V i la seva esposa Valença, en feren donació al monestir de Lavaix l’any 1099 (o Arnau I perquè Ramon V va morir l’any 1098) juntament amb les esglésies de tot el terme de Castissent.
L’any 1366 Pere el Cerimoniós va vendre aquest el castell al comte de Riba-roja i Dénia. L’any 1831 Castissent pertanyia al marquès de Pallars.
El castell estava ubicat al capdamunt del Tossal de l’Abadia, situat a 721 metres d’altitud (foto 1) . Actualment no en queda cap resta i, possiblement, resseguia la roca que envolta el turó (fotos 1 i 2). Quan van construir la pista que arriba al cementiri, van trobar fragments de murs que devien formar part del castell.
Va ser un important baluard defensiu de la Terreta entre els segles X i XI, donat que podia controlar les invasions o ràtzies musulmanes que podien venir del sud (Lleida-Balaguer i Àger) o de l’oest (Benavarri-Graus-Barbastre) (foto 3).
Accés:
0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.
0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.
2,4 km: Girem a l’esquerra per agafar la pista asfaltada que porta a Castissent (indicador Castissent 4).
5,6 km: Deixem a l’esquerra el pont que travessa la canal de l’ENHER (foto ) i continuem en direcció oest per la pista que va al cementiri.
5,7 km: En aquest punt podem deixar el vehicle i pujar camp a través, ascendint uns 27 metres de desnivell positiu, sense massa dificultat, fins al capdamunt del turó on hi ha l’església (foto 2). O podem continuar amb vehicle o a peu per la pista que s’enfila donant el tomb al turó.
6,0 km: Església de Sant Joan Baptista, abadia i lloc on va estar el castell de Castissent (fotos 5 i 6).
El castell d’Espills està situat a l’extrem oest d’aquest poble que a la vegada està emplaçat en un esperó rocós del Grau d’Espills (foto 1). El llogaret forma un conjunt autoemmurallat on les cases ressegueixen el perímetre de la roca i amb un únic carrer central (foto 2). Aquest poble es va despoblar als anys seixanta del segle passat i actualment està totalment derruït (foto 3).
El nom d’Espills deriva d’Especulos, lloc de guaita. El castell era el més meridional de la marca Tolosana, sent la talaia més meridional de la frontera al s. X.
L’any 1055 es troba termenat entre Areny, Montanyana (1070) i Castissent (1077). Aquest castell va pertànyer al comtat de Pallars Jussà, però Artau I del Sobirà va trencar la Treva moltes vegades a Espills.
Al s. XII en el reagrupament feudal el castell d’Espills, com els d’Orrit, Areny i Sapeira, caigueren sota la dependència dels Erill. En el fogatge de 1381 hi consten 9 focs.
Pascual Madoz descriu: “tiene ocho casas y las ruinas de una antigua torre, restos de una fortificación…”
Malgrat d’aquesta notificació de mitjans del s. XIX, aquest castell es donava per perdut, però l’enderroc del paller de casa Batlle d’Espills, ha permès veure les restes de la torre rodona que està construïda amb carreus pocs desbastats i enganxats amb argamassa (fotos 4 i 5).
Està situat a l’extrem oest de l’únic carrer que té el poble i al costat de l’antic fossar (fotos 6 i 7). Controlava l’accés a la Terreta per la part sud i tenia contacte visual amb els castells d’Escarlà, Orrit i Areny.
Hi ha dues maneres d’accedir a Espills: una és per la pista que surt del km 94,3 de la N-230, travessa el riu Noguera Ribagorçana i va a la Ribereta. D’aquí surt una carrerada apta només per a vehicles tot terreny que ascendeix en direcció nord-est fins a Espills. No és recomanable utilitzar-la per l’oposició que hi ha a utilitzar-la per part del mas del Batlle d’Espills.
L’altra proposta utilitza el camí antic que passa pel Grau d’Espills, que és més interessant des del punt de vista paisatgístic.
Se surt del Pont d’Orrit i s’agafa la pista asfaltada que va a Sapeira-Esplugafreda fins al Graller.
0,0 km: Pont d’Orrit. Agafem la carretera que va a Saperia, al Castellet i a Espluga de Serra.
1,8 km: Deixem la carretera asfaltada que gira a l’esquerra. Seguim recte per la pista que va a Esplugafreda i a Tremp (pal indicador). La carrerada que ara s’agafa està en males condicions, per la qual cosa és recomanable seguir amb un vehicle 4×4.
2,8 km: Es deixa la pista de l’esquerra que va a una pedrera i continuem recte.
3,7 km: Travessem el gual del barranc d’Esplugafreda. Ara la pista es va enfilant fent ramanxoles i guanyant alçaria.
5,7 km: A la dreta tenim el poble d’Esplugafreda que està a escassos 100 metres.
8,1 km: Ara travessem el gual del barranc dels Botets, en aquest punt, a vegades s’hi poden torbar còdols de grans dimensions que ha arrossegat l’aigua. Continuem per la pista que va pujant i guanyant alçària.
12,3 km: A l’esquerra hi ha el Graller d’Esplugafreda.
12,5 km: A l’esquerra surt el trencall que ascendeix en direcció oest. Fins aquí s’hi pot arribar en un vehicle no 4×4 encara que amb moltes dificultats.
Per anar per aquesta pista i fer aquest nou tram es necessita un cotxe tot terreny.
0:0 km: La pista ascendeix en direcció oest i passa pel costat sud del Tossal de l’Abadia (1.290m).
0.5 km: Tossal de l’Abadia, a partir d’aquí la carrerada va descendint fent ramanxoles.
2.3 km: A la dreta hi ha un dipòsit d’aigua per a la lluita contra els incendis forestals.
3.4 km: En aquest punt s’ha de deixar el vehicle i continuar a peu per l’antic camí que porta a Espills i que surt en direcció oest. En aquest punt es poden contemplar les impressionants vistes del cingle de la Cova Negra (foto 8). S’inicia el descens per l’únic pas que passa pels peus del cingle de la Serreta del Mig. El camí encara conserva els esgraons i l’empedrat que el feien més transitable (foto 9).
4.8 km: S’arriba a Espills, per entrar al poble només es pot fer per dues entrades, una està situada a la part sud i l’altra a la part est que, mitjançant una rampa, permet l’accés al poble per “lo Portal” (foto 10).
Bibliografia
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV
Pascual Madoz . Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid 1845.
El castell d’Escalà formava part de la marca tolosana del s. IX a la Terreta i amb el temps devia estar vinculat al d’Espills. A ponent de la roca que hi ha al costat de l’església (foto 1) s’hi poden veure els vestigis d’una fortificació com la part d’una paret arrodonida seguint el perímetre de la roca i una arcada per aguantar el mur que puja al costat de la roca (foto 2). Novament la toponímia ens ajuda a la localització d’aquest castell. Al poble d’Escarlà hi ha la roca del castell i damunt seu hi ha casa Castellà.
El castell devia estar format per una torre rodona que estava totalment assentada al damunt de la roca (foto 3). Amb el temps una part de la torre va formar part de casa Castellà (foto 4).
El castell d’Escarlà defensava aquesta població i tenia la funció de guaita i el control visual del sud i de l’oest de la Terreta, controlant la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana (fotos 5 i 6).
Accés:
El recorregut és el mateix del que està descrit per anar a l’església de Sant Joan Baptistad’Escarlà
El canut dels minairons 