Aquest castell no està documentat. Està situat a l’antic lloc de Prullans, on hi ha l’església de Sant Roc (abans Sant Esteve) que van fundar els comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença l’any 1099 i va ser donada al monestir de Lavaix i estava sufragada a la parròquia de Castissent. Vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2023/10/14/sant-roc-de-prullans-abans-sant-esteve-de-castissent/.
El poblat de Prullans era un petit nucli de població que es va formar als voltants de la torre del castell (foto 1), al capdamunt d’un turonet que està sobre el Pont de Montanyana. Resseguint les seves restes es pot observar que el poble estava emmurallat i en algun tram encara s’hi pot veure alguna espitllera (fotos 2, 3, 4 i 5) i a dins s’hi poden identificar les restes del poblament (foto 6).
A la part més alta del monticle situat a 633 metres d’alçada, hi ha les restes d’una torre rodona de característiques similars als castells de la zona (fotos 7, 8 i 9) que es podria datar de principis del s. XI.
A pocs metres del poblat i en direcció sud hi ha l’església de Sant Roc (fotos 10 i 11).
Aquest castell tenia la funció de controlar les ràtzies musulmanes que podien venir des del sud (Àger, Balaguer, Lleida) i de l’oest (Benavarri, Graus, Barbastre) i tenia contacte visual amb els castells del sud de la Terreta (foto 12).
Durant la batalla del Pont de Montanyana (3-6 d’abril de 1938), en aquest lloc s’hi va establir el comandament republicà que dirigia les forces republicanes. Aquestes estaven parapetades a la riba esquerra del riu Noguera Ribagorçana per fer front a l’exèrcit feixista en el decurs de l’ofensiva d’Aragó (foto 13).
Accés:
0,0 km: Des de la plaça major del Pont de Montanyana sortim en direcció sud pel carrer de l’Arrabal fins a trobar la carretera C1311.
0,5 km: Carretera C1311, continuem per aquesta via en direcció sud.
0,7 km: A l’esquerra surt el camí que inicialment puja i després continua ascendint en direcció sud.
1,1 km: El camí gira en direcció nord i va a trobar la part inferior d’un bancal que seguirem duran uns 300 metres.
1,4 km: Església de Sant Roc i antic poblat i castell de Prullans (foto1).
La primera notícia d’aquest castell la dona l’historiador musulmà ibn’Idari. L’any 904 el valí de Lleida, Llop ibn Muhamad, en una expedició cap al Pallars va prendre els castells de Castissent, Aulàs, Sarroca de Bellera i la Mola de Baro. En aquesta incursió es van produir un gran nombre de morts i de captius, entre ells el fill gran del comte Ramon de Pallars, Isarn.
El nom Castissent prové, segons Joan Coromines, de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell d’en Sanç.
L’any 1066 Galind Bradila ven al comte Ramon V una vinya situada a les eres del castell de Castissent. L’any 1077 Sunyer Ramon, fill de Ramon IV, reconeix al seu germà Ramon V la possessió dels castells de Montanyana, de Castissent i de la vall d’Escós.
Els comtes de Pallars Jussà Ramon V i la seva esposa Valença, en feren donació al monestir de Lavaix l’any 1099 (o Arnau I perquè Ramon V va morir l’any 1098) juntament amb les esglésies de tot el terme de Castissent.
L’any 1366 Pere el Cerimoniós va vendre aquest el castell al comte de Riba-roja i Dénia. L’any 1831 Castissent pertanyia al marquès de Pallars.
El castell estava ubicat al capdamunt del Tossal de l’Abadia, situat a 721 metres d’altitud (foto 1) . Actualment no en queda cap resta i, possiblement, resseguia la roca que envolta el turó (fotos 1 i 2). Quan van construir la pista que arriba al cementiri, van trobar fragments de murs que devien formar part del castell.
Va ser un important baluard defensiu de la Terreta entre els segles X i XI, donat que podia controlar les invasions o ràtzies musulmanes que podien venir del sud (Lleida-Balaguer i Àger) o de l’oest (Benavarri-Graus-Barbastre) (foto 3).
Accés:
0,0 km: N230. Km 88. Travessem el riu Noguera Ribagorçana per la C1311.
0,5 km: Deixem la C1311 i prenem a la dreta la carretera de la Central-Mont-rebei-Alsamora que va paral·lela al riu.
2,4 km: Girem a l’esquerra per agafar la pista asfaltada que porta a Castissent (indicador Castissent 4).
5,6 km: Deixem a l’esquerra el pont que travessa la canal de l’ENHER (foto ) i continuem en direcció oest per la pista que va al cementiri.
5,7 km: En aquest punt podem deixar el vehicle i pujar camp a través, ascendint uns 27 metres de desnivell positiu, sense massa dificultat, fins al capdamunt del turó on hi ha l’església (foto 2). O podem continuar amb vehicle o a peu per la pista que s’enfila donant el tomb al turó.
6,0 km: Església de Sant Joan Baptista, abadia i lloc on va estar el castell de Castissent (fotos 5 i 6).
Per acabar aquesta sèrie de les esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, faig l’inventari de les capelles privades dels masos i cases fortes del terme de Castissent.
Un fenomen que es veu a la Terreta i sobretot a la part de Castissent és que a finals de s. XVII i durant el s. XVIII es van construir esglésies noves, substituint les que hi havia d’època romànica com és el cas d’Esplugafreda i Castissent, i d’altres es van modificar, com la d’Escarlà. En aquesta època també es van construir capelles als masos aïllats i forts de la zona de Castissent.
Alguna cosa va succeir en aquesta zona, que és pobra en recursos, que va generar una riquesa suficient per poder dur a terme aquestes obres. No hi ha estudis econòmics específics que tractin aquest tema al Pallars, per la qual cosa cal buscar una explicació en el que va succeir a Catalunya i veure si es pot aplicar a la Terreta.
A mitjans del s. XVI s’observa que augmenta la nupcialitat i, conseqüentment, creix la natalitat i també s’incrementa la immigració occitana a Catalunya. Tot això va provocar un creixement demogràfic del 10% anual i la població es va duplicar en cent anys.
L’accés relativament fàcil a la terra va fer que aquest augment de la població se sustentés en l’agricultura facilitant tres coses:
La multiplicació de la retolació de les terres
La intensificació de les explotacions en diverses comarques
L’especialització dels cultius
Tot això va comportar l’àmplia comercialització dels productes agraris amb el conseqüent augment dels preus i de les rendes de la terra.
Juntament amb l’expansió agrària també ho van fer altres sectors: la indústria, la construcció de vaixells per fer front a la demanda del sector comercial i la consegüent generació mercantil. El comerç va ser el catalitzador de l’activitat econòmica: produir per vendre.
Es va establir una potent xarxa interior d’intercanvi tant a Catalunya, com amb la resta de la península i amb l’exterior (comerç colonial).
Intercanvi interior: gràcies al regadiu i a la nova arada (arada vertadera) es va incrementar la producció de vi, d’oli i de cereals amb el consegüent augment dels intercanvis entre les comarques i dels preus.
Un altre element dinamitzador de l’economia fou la comercialització de teixits manufacturats i la seva distribució.
Aquesta distribució també va crear al territori una xarxa d’hostals i mesons al llarg de les carreteres que va contribuir a augmentar la riquesa global del país.
Un altre factor afavoridor va ser l’establiment de relacions regulars amb Cadis, on comerciants d’aquesta ciutat embarcaven els productes catalans cap a Amèrica. Va ser a partir de 1740-43 quan va produir-se la irrupció de la flota mercant catalana en les rutes de les Índies. Així, la presència de vaixells catalans a l’Atlàntic es convertiria en una constant a la segona meitat del segle XVIII. El 1756 un grup de comerciants catalans va rebre l’autorització per crear una companyia que comerciés amb Amèrica: la Reial Companyia de Barcelona que actuaria a Puerto Rico, Santo Domingo, Margarita i Veneçuela. El 1765 les Antilles van obrir-se a la llibertat de comerç i, finalment, el 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com el vi, l’aiguardent, la fruita seca, els teixits de cotó estampats (indianes), els mocadors de seda, el paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.
En una economia de subsistència com era la de la Terreta, es fa difícil de pensar de quina manera es van obtenir els excedents per generar la liquiditat per poder construir aquestes esglésies. Segurament l’economia global va millorar molt i els masos forts van poder construir i dotar-se de capelles privades.
No sé fins a quin punt en la millora de l’economia del país va tenir un paper important la llana obtinguda dels ramats de la Terreta, ja que en la manufactura dels teixits es necessitava, entre altres, aquesta matèria primera.
La parròquia de Sant Baptista de Castissent està formada per un conjunt de masies allunyades, que tenien un bon patrimoni, tant pel que fa a l’extensió de terres conreables com de ramats, que els permetien tenir bons excedents. Això queda palès en la grandària de la casa i dels seus annexos (era, corrals, etc.) i de disposar de capella pròpia i en algun cas de cementiri privat. En l’actualitat moltes d’aquestes capelles estan molt malmeses.
Com que es tracta de capelles privades, només poso una foto i no faig cap referència al lloc on estan ubicades.
Mare de Déu del Roser del mas de Palasí (foto 1)
Sant Vicenç de casa Ensenyat (foto 2)
Sant Germà de casa Miquel (foto 3)
Sant Salvador del mas de Faro (foto 4)
Cementiri del mas de Faro (foto 5)
Mare de Déu del mas Ciutat (foto 6)
Sant Agustí de casa Mostatxo (foto 7)
Mare de Déu de Montserrat o Sant Antoni Abat de casa Batlle (foto 8)
Sant Agustí de casa Carlets (foto 9)
Sant Pere de casa Salze o de casa Aleixó (foto 10)
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El nom Castissent prové, segons Joan Coromines, de Castell de Sent, Castellum Sanctum, Castellum Sancti o Castell d’en Sanç. Va ser un important baluard defensiu de la Terreta entre els segles X i XI, donat que podia controlar les invasions o ràtzies musulmanes que podien venir del sud (Lleida-Balaguer i Àger) o de l’oest (Benavarri-Graus-Barbastre).
La primitiva església de Sant Esteve es devia construir probablement a finals del s. X o a principis del segle XI com va passar en la majoria dels pobles de la Terreta i va ser transformada totalment al s. XVIII. Està situada a l’altiplà on hi devia haver el castell (actualment no en queden restes) (foto 1).
Els comtes de Pallars Jussà Ramon V i la seva esposa Valença, en feren donació al monestir de Lavaix l’any 1099 (o Arnau I perquè Ramon V va morir l’any 1098) juntament amb les esglésies de tot el terme de Castissent.
De la primitiva església només en queda la paret sud que es va aprofitar per alçar el nou temple (foto 2). La nova església es va construir de tres naus separades per grans pilastres, sent la central més gran i alta que les laterals, totes elles estan cobertes per volta d’aresta barroca (foto 3). En el seu interior s’hi conserva el retaule barroc original. Segurament és l’únic de la zona que es va salvar de la destrucció imposada durant els primers mesos de l’estiu de l’any 1936. Quan el poble va rebre l’ordre de destruir tot el contingut de l’església, els habitants de Castissent només van cremar la imatge d’un sant que estava situada a la fornícula superior (foto 3), deixant la resta intacte. Després de la guerra aquesta imatge es va reposar nova.
La capçalera està orientada al nord i als peus hi ha el cor (foto 4). En aquesta façana s’obre la porta d’entrada que està resolta amb un arc de mig punt adovellat, per damunt de la portada hi ha un ull de bou que dona llum al cor (fotos 5 i 4).
El campanar està situat al mur de migdia i a l’angle sud-oest. És quadrangular, descansa sobre la volta i està coronat amb finestres de mig punt obertes als punts cardinals on hi ha les campanes (foto 5).
El poble de Castissent no té un nucli de població pròpiament dit, està format per un conjunt de masies i masos disseminats pel seu terme, molts d’ells tenen una capella pròpia que depenia de la parròquia de Castissent. Aquestes capelles particulars seran tractades pròximament en un únic escrit.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
A prop de la casa Cortit es troben les restes d’una església romànica situada al costat del barranc de la Font. Només queden els fonaments d’un absis semicircular orientat a l’est i les parets laterals que fan que es pugui resseguir el perímetre de l’església (fotos 1, 2 i 3).
Moltes de les pedres d’aquest temple van ser utilitzades en la construcció de la font que es troba a sota i a la vora del barranc (foto 4) i en els diferents recintes annexes al mas.
Casa Cortit està situada al terme de Castissent (foto 5) és una casa forta que pertanyia a una nissaga important establerta en aquella zona i emparentada amb la noblesa del Pallars i de la Ribagorça (fotos 6 i 7). Trobem que Guillem de Cortit devia formar part de la conquesta de Vila-real, pel fet que Jaume I li va concedir, el dia 11 de gener de 1272, una terra amb l’obligació d’establir la seva residència en la nova vila que s’estava construint. En aquesta casa també va néixer Agnès de Cortit i de Colomina, que va ser abadessa del monestir de Vallbona de les Monges des del 9 de gener de 1748 fins al 4 de novembre de 1787, data de la seva mort (foto 8).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Aquesta església, juntament amb les del terme de Castissent, van ser donades pels comtes de Pallars Jussà, Ramon i Valença, al monestir de Santa Maria de Lavaix l’any 1099.
L’advocació actual d’aquesta església no és l’original. Inicialment, estava dedicada a Sant Pere i devia ser la capella del nucli de les masies dels Masions quan antigament era un antic poblat.
És un edifici molt senzill, d’una sola nau coberta amb estructures de fusta i lloses amb llates. A l’est hi ha l’absis semicircular que està parcialment enterrat pel desnivell del terreny, amb una finestra d’espitllera que està cegada a la part interior (fotos 1 i 2). La porta d’entrada està situada a la paret sud i està resolta amb dovelles de tosca (foto 3). A la façana de ponent s’obre una petita finestra en forma d’espitllera que també està cegada per la part de dins (foto 4). L’interior del temple està parcialment arrebossat amb nombrosos grafits i algun vestigi de pintura mural vermella (foto 5).
Les parets exteriors estan fetes amb paraments de reble molt irregulars i sense cap ornamentació, per tot el que s’ha descrit, ens indicaria que es tracta d’una obra romànica rural del s. XI (fotos 1, 3 i 4).
Aquesta església és una de les més boniques d’aquest territori, les lloses del llenat estan a punt de caure (fotos 6 i 7), si això succeís, aquesta esglesiola es perdria per sempre més. Caldria una actuació immediata per poder-la salvar, s’han fet gestions amb els organismes oficials del territori en les diferents legislatures, sense obtenir cap resposta a hores d’ara.
Accés: Des de la carretera que va a Castissent, al km 1,8 s’agafa un trencall en direcció est on surt una pista que està en molt mal estat i s’arriba al mas de Pere (km 2,3), la carrerada es fa perdedora, puja una mica més i després gira cap al sud-oest. A 2,7 km veiem l’absis de l’església.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Al turó de Montserbós (foto 1) hi ha dues capelles (foto 2), les referències documentals d’aquesta església es poden confondre amb la situada en la part inferior del monticle, a només 150 metres de distància, que es va explicar en l’anterior entrada al blog (www.elcanutdelsminairons.cat; Mare de Déu de Montserbós (capella inferior) ) (foto 3).
La capella superior (foto 4) és un edifici de grans dimensions que està molt malmès. És d’una sola nau amb dues capelles laterals que li configura una forma de creu llatina i un absis orientat a l’est parcialment ensorrat (fotos 5, 6 i 7).
La coberta era de canó reforçada amb dos arcs torals, amb dues capelles laterals que tenen la part interior de forma semicircular i al centre hi ha una finestra en forma d’espitllera amb l’arquivolta graonada (foto 7). Aquesta configuració feia que des de l’interior del temple semblés que hi havia tres absis semicirculars. Tant la coberta de la nau com la de les capelles laterals estan totalment enfonsades. L’absis és semicircular i probablement estava cobert amb volta de quart d’esfera, donat que la part central està caiguda no es coneix quin tipus de finestra podia tenir (foto 7).
A la façana sud s’obre la porta d’entrada amb un arc semicircular on les dovelles han estat espoliades (foto 8). En aquesta paret s’obre una finestra amb un arc de mig punt adovellat i de doble esqueixada (foto 7).
L’aparell constructiu està format per carreus ben tallats, allargats i disposats en fileres uniformes. Totes aquestes descripcions ens indiquen que aquesta església es va construir al s. XII.
Montserbós (1.003,9 m) i el Tossal Gros (1.085 m) són la referència paisatgística de la contrada de Castissent (fotos 1 i 10).
Accés: Carretera C1311, al Km 7,7 en direcció a Tremp, a la dreta surt una pista que al cap d’1,1 km s’arriba al Tossal de Montserbós on es troba la capella inferior. Es continua en direcció sud ascendent pel perfil del tossal fins arribar a la capella superior (1,31 km) (foto 4).
Aquesta vall actualment està totalment despoblada, antigament estava habitada per diferents masos aïllats i força importants, ja que molts d’ells disposaven d’una capella pròpia construïda durant el s. XVIII, en un moment de bonança econòmica que va tenir aquesta zona.
El mas de Toríbio és una masia que pertanyia al terme de Claramunt, municipi de Fígols de la Conca i actualment forma part del de Tremp. La capella de Santa Anna pertanyia a la parròquia de Castissent.
La masia està formada per un habitatge de grans dimensions amb una era envoltada de corrals. La porta d’entrada és de mig punt amb grans dovelles i l’edifici tenia una planta baixa, un pis i un tribol (foto 2). Està construïda amb pedra del país rejuntada amb fang sense arrebossar, la qual cosa fa que quan hi entra aigua a la paret aquesta es desfà i es destrueix (foto 3 ). A la part baixa del mur nord s’hi poden veure unes espitlleres que devien servir per protegir la casa en les èpoques convulses que va patir el país (foto 4 ).
Al costat de l’antic mas s’ha construït una nova casa (foto 5).
Santa Anna és la capella del mas, està aïllada, és de petites dimensions, rectangular, orientada de sud a nord i construïda sense cap estil arquitectònic definit (fotos 6 i 7)
La porta d’entrada està situada a la paret sud, amb grans dovelles, a sobre hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull. La coberta és de volta de canó i tota la capella està arrebossada. La part frontal està pintada amb blauet i al mig hi ha una petita fornícula on hi ha una imatge moderna de la santa (foto 8 ).
El cementiri del mas està adossat a la paret de ponent i al costat de la porta hi ha una làpida que recorda el noms de les persones enterrades en aquest fossar des de l’any 1827 i fins al 1955 (foto 9 ). A la façana de llevant s’obre una petita finestra formada per quatre pedres (foto 10).
Accés:
Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’ENHER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Fita de pedra que indica el mas de Toribio (foto 11).
7,6 Km: Santa Anna del mas de Toríbio.
Bibliografia:
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
El canut dels minairons 