Aquest viatge de Sapeira a Reus, tal com deia en la primera de les onze etapes, ha volgut ser un homenatge de record i de memòria als nostres pares, padrins i padrí vell (besavi), de casa Jumperna i de casa Martí, que van deixar la manera tradicional de viure al poble per cercar un futur millor per a la seva família.
Segons l’arbre genealògic de la nostra família que data de finals del s. XVIII, ens situa sempre en aquest poblet de la Terreta, en un triangle format per Sapeira-Areny de Noguera-Tremp i prou més. Durant segles s’havien guanyat el pa treballant i treballant, lligats al que produïa la terra i la ramaderia, era una economia de subsistència, però el seu món va canviar de sobte a finals dels anys cinquanta del segle passat. Va ser un daltabaix que els treballs del camp no es poguessin mecanitzar per l’orografia del terreny, també van tancar l’estudi (escola), la mestra va marxar i també ho va fer el capellà. No hi havia futur per a les famílies del nostre poble i de la majoria dels llogarets del Pirineu, s’havia de marxar i buscar nous horitzons.
Primer van baixar els pares a buscar feina i comprar un pis a Reus, al barri Fortuny que feia poc s’havia inaugurat, concretament a la urbanització Massó, que estava a l’altre costat del barranc de l’Escorial que en aquella època no estava canalitzat, comunicat per un pont que per no tenir, no tenia ni baranes.
Casa Jumperna va tancar la casa al mes de desembre de 1964, les pertinences d’unes quantes generacions es van encabir en una furgoneta DKV, les altres, la gran majoria dels estris van restar al seu lloc, inservibles, abandonats, però no oblidades.
M’acompanyaven en aquest primer viatge cap a Reus el meu germà Josep, els padrins Agustí i Maria i el padrí vell (José Roy Pagés) que aleshores tenia 84 anys. Els Pares, Àngel i Maria ens esperaven a Reus.
Tinc un record molt viu del meu padrí vell, que es marejava i va fer el viatge recolzant el cap en la padrina i anava dient “m’estic morint !!!”. Quan vam ser a la Riba ja no podia més, el xofer va parar al costat d’un pedrís (foto 1), va baixar i va preguntar si faltava molt per a arribar a Reus, aquest li va contestar que faltava molt poc, aleshores ell va dir: “vatres aneu, que jo ja vinc a peu”.
A la urbanització Massó els carrers no estaven encara asfaltats i quan plovia eren un fangà. Vivíem en un cinquè pis sense ascensor, però en aquella època baixàvem i pujàvem els esgraons de les escales de dos en dos. Teníem aigua corrent i al quarto de bany, un temo elèctric que permetia dutxar-se amb comoditat, unes confortabilitats que no teníem a Sapeira.
L’escola eren uns barracons, el pati era una esplanada i el mateix barranc de l’Escorial !!!. Entràvem a l’aula després de “a formar y a cubrirse” en dues fileres. Cada dilluns el Sr. Jaume ens posava a la pissarra “la consigna”, un eslògan del Règim que calia acatar.
Van passar els anys i els cursos i amb els ensenyaments i els valors que els pares ens transmetien de l’esforç i del treball per cercar un futur millor del que ells van tenir, vam tirar endavant, penso que prou satisfactòriament
Després va venir l’institut i la universitat per encarar un futur professional.
Tant el meu germà com jo ens vàrem casar amb dues reusenques i vam formar unes famílies meravelloses, que tenen les arrels a Reus, encara que alguns visquin una mica lluny i la fuga de cervells i del capital humà d’elit, que pateix el nostre país, ha fet que ara tingui un nebot que és americà i una neboda holandesa.
Avui, que arriba molta gent a la nostra terra per buscar unes millors condicions de vida i poder tenir un futur per a les seves famílies, i moltes vegades són malvistos i menystinguts per un sector de la nostra societat, jo puc dir: també soc immigrant i amb molt d’orgull !!!.
Voldria agrair als amics que al llarg d’aquestes onze etapes ens han acompanyat, segurament han descobert paisatges de l’interior de les comarques lleidatanes desconeguts i molt bonits. A tots ells, moltes gràcies !!! (fotos 2, 3 i 4).
El canut dels minairons 