Aquesta església, juntament amb les del terme de Castissent, van ser donades pels comtes de Pallars Jussà, Ramon i Valença, al monestir de Santa Maria de Lavaix l’any 1099.
L’advocació actual d’aquesta església no és l’original. Inicialment, estava dedicada a Sant Pere i devia ser la capella del nucli de les masies dels Masions quan antigament era un antic poblat.
És un edifici molt senzill, d’una sola nau coberta amb estructures de fusta i lloses amb llates. A l’est hi ha l’absis semicircular que està parcialment enterrat pel desnivell del terreny, amb una finestra d’espitllera que està cegada a la part interior (fotos 1 i 2). La porta d’entrada està situada a la paret sud i està resolta amb dovelles de tosca (foto 3). A la façana de ponent s’obre una petita finestra en forma d’espitllera que també està cegada per la part de dins (foto 4). L’interior del temple està parcialment arrebossat amb nombrosos grafits i algun vestigi de pintura mural vermella (foto 5).
Les parets exteriors estan fetes amb paraments de reble molt irregulars i sense cap ornamentació, per tot el que s’ha descrit, ens indicaria que es tracta d’una obra romànica rural del s. XI (fotos 1, 3 i 4).
Aquesta església és una de les més boniques d’aquest territori, les lloses del llenat estan a punt de caure (fotos 6 i 7), si això succeís, aquesta esglesiola es perdria per sempre més. Caldria una actuació immediata per poder-la salvar, s’han fet gestions amb els organismes oficials del territori en les diferents legislatures, sense obtenir cap resposta a hores d’ara.
Accés: Des de la carretera que va a Castissent, al km 1,8 s’agafa un trencall en direcció est on surt una pista que està en molt mal estat i s’arriba al mas de Pere (km 2,3), la carrerada es fa perdedora, puja una mica més i després gira cap al sud-oest. A 2,7 km veiem l’absis de l’església.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Al turó de Montserbós (foto 1) hi ha dues capelles (foto 2), les referències documentals d’aquesta església es poden confondre amb la situada en la part inferior del monticle, a només 150 metres de distància, que es va explicar en l’anterior entrada al blog (www.elcanutdelsminairons.cat; Mare de Déu de Montserbós (capella inferior) ) (foto 3).
La capella superior (foto 4) és un edifici de grans dimensions que està molt malmès. És d’una sola nau amb dues capelles laterals que li configura una forma de creu llatina i un absis orientat a l’est parcialment ensorrat (fotos 5, 6 i 7).
La coberta era de canó reforçada amb dos arcs torals, amb dues capelles laterals que tenen la part interior de forma semicircular i al centre hi ha una finestra en forma d’espitllera amb l’arquivolta graonada (foto 7). Aquesta configuració feia que des de l’interior del temple semblés que hi havia tres absis semicirculars. Tant la coberta de la nau com la de les capelles laterals estan totalment enfonsades. L’absis és semicircular i probablement estava cobert amb volta de quart d’esfera, donat que la part central està caiguda no es coneix quin tipus de finestra podia tenir (foto 7).
A la façana sud s’obre la porta d’entrada amb un arc semicircular on les dovelles han estat espoliades (foto 8). En aquesta paret s’obre una finestra amb un arc de mig punt adovellat i de doble esqueixada (foto 7).
L’aparell constructiu està format per carreus ben tallats, allargats i disposats en fileres uniformes. Totes aquestes descripcions ens indiquen que aquesta església es va construir al s. XII.
Montserbós (1.003,9 m) i el Tossal Gros (1.085 m) són la referència paisatgística de la contrada de Castissent (fotos 1 i 10).
Accés: Carretera C1311, al Km 7,7 en direcció a Tremp, a la dreta surt una pista que al cap d’1,1 km s’arriba al Tossal de Montserbós on es troba la capella inferior. Es continua en direcció sud ascendent pel perfil del tossal fins arribar a la capella superior (1,31 km) (foto 4).
La capella inferior de la Mare de Déu de Montserbós podria ser una de les esglésies fundades al terme de Castissent l’any 1099 pels comtes de Pallars Jussà (Ramon i Valença) i donades al monestir de Lavaix. Aquesta capella era sufragada de la parròquia de Sant Joan Baptista de Castissent.
Està situada al capdamunt d’un turó rocós (foto 1). És un edifici d’una sola nau amb volta de canó apuntada que comunica mitjançant un arc presbiteral amb un absis semicircular orientat a l’est (fotos 2 i 3). A l’extrem oest de la nau hi ha un arc faixó amb un petit cor (foto 4).
A la façana de ponent s’obre una porta amb un arc semicircular fet amb pedres adovellades (foto 5). També tenia una altra portada que s’obria al pany de paret sud, està feta amb dovelles de pedra vermella i ha estat tapiada (fotos 6 i 7). El llenat està fet amb llosa del país (foto 2).
L’edifici no té cap element de decoració externa, presenta una petita finestra d’espitllera a l’absis (foto 4) i una altra rodona formada per dues pedres al damunt de la porta (foto 5). L’aparell constructiu està fet amb pedres allargassades irregulars i amb filades horitzontals, la seva construcció podria correspondre a finals del s. XI o a principis del XII (fotos 2 i 6).
En aquesta església s’hi venera la imatge de la Mare de Déu de Montserbós que la porten el dia de l’aplec, es va poder salvar de la destrucció que va imposar el període revolucionari a l’estiu de 1936 en tota aquesta zona gràcies a la família del mas de Faro que van simular que la van cremar.
És una talla romànica policromada que mostra la marededeu asseguda sobre un escambell amb un cap desproporcionat respecte al cos. El rostre presenta uns ulls molt grans amb l’intent de donar certa expressió, la mà dreta està aixecada i possiblement devia aguantar algun objecte (una poma ?, signe de la puresa del pecat original). El braç esquerre ha desaparegut, possiblement abraçava al Nen Jesús. Sobre el genoll esquerre està assegut el seu fill, amb el cap també desproporcionat respecte al cos i amb una cara més aviat d’home que de nen. El braç dret està aixecat en posició de beneir. També li falta el braç esquerre que devia formar part del de la marededeu. Tots aquests detalls fan pensar que aquesta talla es va realitzar al s. XIII (foto 8). Antigament, la imatge de la marededeu i del Nen Jesús portaven un vestit i estaven guarnits amb joies (foto 9).
L’aplec de la Mare de Déu de Montserbós es fa al cap de quaranta dies després de la Setmana Santa. Enguany (2024) es farà el diumenge dia 12 de maig.
Al costat de l’església hi ha diverses tombes antropomòrfiques del s. XI (fotos 10 i 11). En obrir la pista que condueix a la capella des de la C1311, van aparèixer restes òssies que correspondrien al cementiri de la població que hi havia als vessants del turó i que devia desaparèixer als s. XIV a causa de la pesta (foto 12).
Accés: Carretera C1311, al Km 7,7 en direcció a Tremp, a la dreta surt una pista que al cap d’1,1 km arriba al Tossal de Montserbós.
Claramunt va ser agregat al municipi de Castissent l’any 1847, posteriorment aquest territori va formar part de l’ajuntament d’Eroles al 1877. L’any 1940 torna a canviar la capitalitat municipal per Fígols de Tremp, finalment al 1970 va ser agregat a Tremp.
Tots els canvis administratius que hi ha hagut al llarg dels anys demostren la poca població que ha viscut en aquesta contrada i que estava disseminada en una gran extensió de territori. El despoblament definitiu va començar a partir dels anys seixanta del segle passat.
El poble de Claramunt està situat al capdamunt d’un turó rocós que fa que sigui una vila closa (fotos 1,2 i 3). Les cases estan construïdes perimetralment a la roca (fotos 3 i 4) i disposa d’un únic carrer central, amb una porta d’accés situada a l’extrem sud i el tanca l’església per l’extrem nord.
L’església de Sant Pere és un edifici d’una sola nau coberta per una volta de canó semicircular reforçada per dos arcs torals. La capçalera està formada per un absis quadrangular adaptat al terreny on està construït, cobert amb volta de canó que s’obre a la nau amb un arc triomfal. Conté dues finestres de doble esqueixada, una s’obre a la paret est i l’altra al mur sud (fotos 5 i 6). L’absis s’obre amb una porta a la sagristia que està adossada al mur nord de l’església (foto 6).
A la paret de migjorn s’obren dues portes amb un arc de mig punt, una de les quals està cegada. No s’ha trobat cap explicació a la presència d’aquestes dues portes en un tram tan petit de paret, una cosa similar apareix a l’església de Sant Jaume del Cas (Vall d’Àger-la Noguera). La porta d’entrada està aixoplugada per una galeria porxada que s’obre a un pati que devia ser l’antic fossar (foto 7).
El campanar es va construir al damunt de l’absis en una època posterior, és quadrangular i després es transforma en octogonal, amb una finestra oberta a cada punt cardinal (fotos 5 i 6), pràcticament idèntic al campanar de Sant Joan Baptista d’Escarlà (veure Sant Joan Baptista d’Escarlà a www.elcanutdelsminairons.cat).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està bastit amb llosa del país.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s. XI i principis del s. XII (construïda a principis del s. XII però amb els models constructius arquitectònics del s. XI.
Actualment no es pot accedir a l’interior de l’església, ja que el carrer està tallat a causa del perill d’enfonsament de les cases del costat, per aquest motiu no hi ha fotos de l’interior del temple.
Accés: Carretera 1311, Km 11,5 agafar el trencall de Clarament que està a 5,3 km.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
La Vileta és un llogaret format per una antiga caseria de població disseminada que formava part del poble de Claramunt, posteriorment va ser agregat al municipi de Fígols i des de l’any 1970 pertany a Tremp. Actualment les seves cases estan en un estat ruïnós (fotos 1, 2 i 3).
L’església de Santa Llúcia és un edifici d’una sola nau, amb volta de canó de perfil semicircular i reforçada amb tres arcs torals (fotos 4 i 5). La capçalera original devia estar formada per un absis semicircular orientat a l’est que ha desaparegut i que va ser substituir per una paret recta, però es conserva l’arc presbiteral que obria l’absis a la nau (foto 6).
La porta original estava situada a la paret nord i comunicava amb el cementiri, actualment està cegada i amagada dins del cor (foto 7). L’actual porta s’obre a la paret de ponent on hi ha una finestra d’una sola esqueixada modificada sobre una d’original de doble esqueixada (foto 8).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està construït amb llosa del país (foto 11), l’estat actual de conservació és dolent.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s.XI i principis del s.XII (construïda a principis del s.XII però amb els models constructius arquitectònics del s.XI.
Accés: Des de la carretera 1311, al quilòmetre 10,5, s’agafa una pista que surt en direcció nord, seguint aquesta carrerada s’arriba a la Vileta al cap de 970 metres.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
A la Terreta i al Pallars es fa cagar la Tronca la nit de Nadal (fer cagar el Tió a la resta de Catalunya). Aquesta tradició tan popular i entranyable té el seu origen en la nit dels temps i es remunta a l’antiga sumèria, a l’època del egipcis i dels celtes i està relacionada amb el solstici d’hivern.
Alguns estudiosos també la relacionen amb les fogueres que encenien els escandinaus, fetes amb troncs de roure en honor al deu Tro. Dins dels seus mites, l’arbre era el centre de l’univers i la seva vida estava lligada a la del sol. Per això, durant el solstici d’hivern, temien que la foscor derrotés el sol i el tapés, per això, encenien grans fogueres per tal de fer reviure el sol.
Els pobles germànics també encenien fogueres en adoració al déu Thor durant la nit del solstici d’hivern. Les invasions germàniques a la península Ibèrica dels s. III al IV dC podrien explicar l’arrelament d’aquesta tradició a casa nostra.
Un altre origen molt plausible d’aquesta costum seria la relació entre les actuals festes nadalenques amb les Saturnàlies romanes o festa dedicada a Saturn, déu de la sembra i de l’agricultura, que se celebrava del 17 al 23 de desembre. Al s. II dC irromp el culte a Mitra, déu del Sol, i la Saturnàlia es perllonga fins al dia 24, data de la mort del sol, i el dia 25, moment de la resurrecció d’aquest astre, la Natalis Solis invicti. Per aquest motiu la celebració del culte germànic de l’arbre amb aquesta festa romana dedicada al sol es van fondre en una sola.
En el segle IV l’església catòlica celebra per primera vegada el Nadal, transformant el Natalis Solis invicti en la celebració nadalenca i la festa del tronc va passar a ser el Tronc de Nadal. Per aquest motiu es troben referències al tronc de Nadal a Catalunya i a la Ribagorça (tronca o tió), al Pirineu aragonès (toza), al Navarrés (pullizo) o al País Vasc (olentzaro-enborr). Aquesta tradició també es troba al nord dels Pirineus, a Itàlia, a Anglaterra, a Holanda, als Països Escandinaus, etc.
Poques persones coneixen aquesta celebració màgicoreligiosa que està relacionada amb el naixement o el retorn del sol i del solstici d’hivern, però és una festa entranyable que cada nit de Nadal es du a terme en nombroses llars catalanes, on hi han nens i nenes que encara es creuen que la Tronca o el Tió, prèvia bastonada, caga de forma màgica llaminadures i petits obsequis.
A casa Jumperna de Sapeira la Tronca la portava el padrí vell. Buscava una rabassa que havia de tenir un bon forat per poder-hi amagat allò que havia de cagar. Normalment cagava els “tarrons”, que eren dels tous, dels durs i de “girlache”, per menjar-los el dia de Nadal. Aquets “tarrons” s’havien comprat a la fira de la Puríssima d’Areny o a la de Sant Tomàs de Tremp. També li feien cagar alguna ampolla de “xampany”, unes quantes mandarines (que era una cosa més aviat exòtica a la Terreta), una “mosta” de caramels i para de comptar.
La Tronca es posava al foc i començava a cremar per un cantó, als nens se’ns enviava al menjador o a posar els bastons a la cendra de la cuina econòmica i, mentrestant, omplien el forat d’allò que havia de cagar i que tenien amagat a sota del banc del foc.
Les bastonades anaven acompanyades de la cançó típica: “caga tió,……….si no et donaré un cop de bastó !”, (antigament es picava amb els molls del foc) després de tres o quatre rondes s’acabava la festa ja que s’havia d’anar a missa del gall. Es feia a les dotze de la nit i hi assistia tot el poble i, si feia bon temps, també hi acudien els veïns de les masies i del llogaret d’Aulàs, que podien fer una hora de camí d’anada i una altra de tornada per assistir a aquesta celebració els quals es feien llum pel camí amb una llanterna de llauna tota plena de forats.
Casa Jumperna va emigrar a Reus als anys seixanta del segle passat, però vam mantenir totes les tradicions de la Terreta. La primera generació nascuda a Reus va fer cagar la Tronca la nit de Nadal. L’avi Àngel va fer un tronc foradat que tenia totes les funcions d’una bona Tronca (fotos 1 i 2). Als nens se’ls hi deia que la Tronca vivia durant tot l’any a la rourera d’Aulàs i que quan feia fred baixava a Reus. Arribava el mateix dia que fèiem el pessebre, ves quina causalitat !, però els nens s’ho creien. Aquí vam fusionar la Tronca amb el Tió, ja que se li dona menjar uns dies abans per tal que cagui molt (foto 3), cosa que no es feia a Sapeira.
La Tronca arribava un any a casa meva i l’altre a casa del meu germà Josep i tots els 5 nets gaudien de la màgia d’aquesta festa. Enguany, que no hi ha l’avi Àngel, la Tronca també ha baixat de la rourera d’Aulàs i la faran cagar els seus besnéts (foto 4).
Bon Nadal a tothom !!!.
Bibliografia
Joan Amades. Costumari català. Els curs de l’any. Volum I. Salvat Editores S.A. Edicions 62 S.A. Barcelona 1982.
Ramon Violant i Simorra. Obra Oberta, 4. Altafulla 1981.
Malas Olga, Malas Khaled, Ribas Meritxell. Àmbits de psicopedagogia i orientació ÀÁF. 49, novembre 2018 (72-81).
Aquesta vall actualment està totalment despoblada, antigament estava habitada per diferents masos aïllats i força importants, ja que molts d’ells disposaven d’una capella pròpia construïda durant el s. XVIII, en un moment de bonança econòmica que va tenir aquesta zona.
El mas de Toríbio és una masia que pertanyia al terme de Claramunt, municipi de Fígols de la Conca i actualment forma part del de Tremp. La capella de Santa Anna pertanyia a la parròquia de Castissent.
La masia està formada per un habitatge de grans dimensions amb una era envoltada de corrals. La porta d’entrada és de mig punt amb grans dovelles i l’edifici tenia una planta baixa, un pis i un tribol (foto 2). Està construïda amb pedra del país rejuntada amb fang sense arrebossar, la qual cosa fa que quan hi entra aigua a la paret aquesta es desfà i es destrueix (foto 3 ). A la part baixa del mur nord s’hi poden veure unes espitlleres que devien servir per protegir la casa en les èpoques convulses que va patir el país (foto 4 ).
Al costat de l’antic mas s’ha construït una nova casa (foto 5).
Santa Anna és la capella del mas, està aïllada, és de petites dimensions, rectangular, orientada de sud a nord i construïda sense cap estil arquitectònic definit (fotos 6 i 7)
La porta d’entrada està situada a la paret sud, amb grans dovelles, a sobre hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull. La coberta és de volta de canó i tota la capella està arrebossada. La part frontal està pintada amb blauet i al mig hi ha una petita fornícula on hi ha una imatge moderna de la santa (foto 8 ).
El cementiri del mas està adossat a la paret de ponent i al costat de la porta hi ha una làpida que recorda el noms de les persones enterrades en aquest fossar des de l’any 1827 i fins al 1955 (foto 9 ). A la façana de llevant s’obre una petita finestra formada per quatre pedres (foto 10).
Accés:
Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’ENHER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Fita de pedra que indica el mas de Toribio (foto 11).
7,6 Km: Santa Anna del mas de Toríbio.
Bibliografia:
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
És una església aïllada que es troba a la Solana del Terrat, entre els barrancs dels Masets i el de la Vileta (foto 1), a la part nord-est hi han les restes de les cases de Fumàs i de Terrat i al est la nova casa del mas de Fumàs (fotos 2 i 3).
És una esglesiola romànica d’una sola nau amb volta de canó parcialment enfonsada i absis semicircular, cobert per un llenat enllosat amb lloses del país (fotos 4 i 5). A la paret de ponent hi ha un campanar d’espadanya mig caigut i una finestra en creu (foto 6).
L’aparell constructiu és de carreu allargat, ben tallat i escairat, ordenat en fileres uniformes i regulars (foto 6).
L’absis conté una finestra de doble esqueixada, amb les esqueixades graonades (dues arquivoltes a l’exterior i una a l’interior) i un fris d’arcuacions llombardes resoltes (d’una manera arcaica i matussera) amb timpans formats per un únic bloc de pedra, això fa pensar que va ser construïda a principis del s. XII però amb els models constructius arquitectònics del s. XI (fotos 7 i 8).
La porta d’entrada està situada a la paret nord, on hi ha el petit cementiri. Està resolta amb un arc de mig punt que neix d’una imposta, emfatitzat exteriorment per una arquivolta en degradació a mode de guardapols (fotos 9 i 10).
A la paret sud hi van obrir als s. XIII-XIV una capella amb un arc apuntat, segurament de la mateixa època és la pila baptismal de grans dimensions, d’una peça i rodona (fotos 11 i 12).
Les parets interiors estan parcialment enguixades amb pintura d’època recent, sense cap valor artístic que ha sofert un acte vandàlic no fa gaire temps (foto 13). Al costat de la porta d’entrada ni ha la pila de l’aigua beneïda (foto 14).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Accés: Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’EHNER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Trencall a la dreta del mas de Toribio. Continuem en direcció nord.
8,7 km: Deixem la pista que va al mas de Fumàs nou i agafem el camí a l’esquerra.
Està situat a l’antic lloc de Prullans, on es troben les restes d’una torre rodona (foto 1) envoltada d’una muralla amb espitlleres (foto 2) i en el seu interior si poden veure rastres d’edificis (foto 3). L’any 1381 hi havien quatre focs.
Aquesta església va ser una de les que van fundar al terme de Castissent els comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença l’any 1099. Va ser donada al monestir de Lavaix i estava sufragada per la parròquia de Castissent.
És un edifici d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada (foto 4). L’arc presbiteral arranca en una petita motllura bisellada (foto 4). L’absis té una finestra d’una sola esqueixada i està coronat amb un ràfec bisellat aguantat per unes petites mènsules. Aquesta ornamentació apareix en altres esglésies de la Terreta (foto 5). Aquest ràfec es troba al voltant de l’absis i de la paret sud (foto 6). La porta està situada al mur oest i està aixoplugada per un porxo de construcció posterior. A la façana sud s’hi va obrir una finestra en època posterior (foto 7). L’estil arquitectònic és de finals del s. XI, però la seva construcció ja és del s. XII.
En el seu interior s’hi venera la imatge de Sant Roc (foto 8). Inicialment tenia com a patró a Sant Esteve, que era un sant habitual duran l’edat mitjana i demostra els lligams d’aquesta demarcació amb el passat carolingi del s.IX, quan depenia del bisbat de Narbona. En aquest territori hi han cinc esglésies dedicades a aquest protomàrtir[1]: Sant Esteve de la Sarga d’Aulàs, Sant Esteve del mas de Barreda, Sant Esteve d’Esplugafreda, Sant Esteve de Castellnou del Montsec i Sant Esteve d’Alsamora.
Sant Roc va néixer a Montpellier sobre el 1300 i va peregrinar a Roma coincidint amb la gran epidèmia de pesta que hi va haver a mitjans del s.XIV, allí va ajudar als malalts empestats i finalment també es va contagiar.
Aquesta epidèmia va provocar la pèrdua d’entre un quart i un terç de la població europea, es calcula que es va passar de 80 milions a 50 millions, és a dir, hi van haver uns 30 millions de morts.
Per evitar propagar la malaltia es va amagar en un bosc al costat d’un riu, estava ple de nafres i un gosset cada dia li portava un panet i li llepava les ferides fins que es va curar. Va ser beatificat l’any 1584.
El simbolitzen amb un bastó, un gosset i les nafres. També és un dels patrons dels pelegrins, d’aquí la vieira de pelegrí de Sant Jaume que porta a la capa i al barret. També es advocat del còlera, i altres epidèmies, de la ràbia, del mal de peus i de genolls, de les nafres i de tot tipus d’accidents. Protegeix als presos malalts, als metges, als farmacèutics i als enterramorts. Com es pot veure és un sant molt polivalent.
És possible que els habitants de Prullans canviessin l’advocació de la seva església durant l’epidèmia que va fuetejar aquest territori en el transcurs de la Guerra del Segadors[2] per veure si el nou sant hi podia fer alguna cosa més que Sant Esteve.
Accés:
0,0 km: Des de la plaça major del Pont de Montanynana se surt en direcció sud pel carrer de l’Arrabal fins a trobar la carretera C1311.
0,5 km: Carretera C1311, continuem per aquesta via en direcció sud.
0,7 km: A l’esquerra surt el camí que inicialment puja i després continua ascendint en direcció sud.
1,1 km: El camí gira en direcció nord i va a trobar la part inferior d’un bancal que seguirem duran uns 300 metres.
1,4 km: Església de Sant Roc i antic poblat de Prullans (foto 9).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
[1] Sant Esteve es considera protomàrtir ja que va ser el primer deixeble que fou martiritzat.
[2] Epidèmia de pesta que va fuetejar Catalunya i Aragó entre 1650 i 1654, provocant la mort d’una cinquena part de la població.
Aquest camí comunica la Terreta amb Tremp. Inicialment era un camí secundari, però entre el 1716 i el 1718 les autoritats militars borbòniques el van arranjar i ampliar per tal de facilitar el pas de trens d’artilleria entre dues places militars importants d’aquella època, com eren Areny de Noguera i Talarn*.
La gent de la Terreta l’utilitzava per anar a Tremp a mercat o a resoldre temes administratius (jutjat, notari,..). Per aquest camí també pujava tot el tragí de la Conca de Tremp que portava, entre d’altres coses, oli i vi cap els pobles de la muntanya que no podien conrear aquests productes. Però la despoblació dels anys 60, la utilització de la C-1311 i la construcció d’una pista forestal per repoblar de pins tota l’obaga del Codó va provocar que aquest camí es deixés d’utilitzar i pràcticament es perdés.
Desbrossar el camí i fer-lo novament transitable ens va costar, a l’Associació de Veïns de la Terreta, un any de feina. Ara està recuperat i senyalitzat amb marques grogues des de Sapeira fins a Tremp, per tal que sigui una ruta més, per gaudir del patrimoni paisatgístic i històric del Pallars Jussà.
Recórrer aquest camí em recorda quan els meus pares i padrins l’havien de fer sovint, quan la mesura del temps i de les dificultats eren molt diferents a les actuals. També em venen a la memòria les històries que ens explicava la nostra padrina, de les penes i dels treballs que passaven quan el camí estava nevat i l’havien de fer amb espardenyes i mitjons de llana, que era l’única protecció que tenien per als peus. O les històries que ens contaven de petits, de les rècules de 14 o 15 mules i matxos, carregats amb bots de vi i d’oli, vigilant de no “trepussar” amb els rocs del camí i també dels crits, renecs i les buscallades dels mossos que les conduïen quan el camí s’empinava.
Fer aquest camí em fa gaudir de la diversitat que ens ofereix la natura: fer supo supo amb una guineu o escunçar-te amb un galapat en les zones més ombrívoles i humides o les impressionants vistes que es poden veure al llarg del recorregut, que compensen amb escreix les pujades que hi ha fins a la serra Mitjana i la llarga baixada fins a Tremp. A mitja pujada, es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i, més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit. A l’arribar al cap de la serra Mitjana, la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc; a l’oest, la serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses; a l’est, la Roca Foradada i el Picó del Codó i de la Seuva; i, al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs, on, quan s’escunça l’hivern, algunes vegades també hi podem veure la boira que jau a tota la plana i, a l’estiu, la calitja.
Aquest escrit es va publicar a: Sendèria número 43, febrer 2018
“Una caminada amb…. Lluís Colomés (metge)”.
*Miquel Bailac i Jacinto Bonales. Camins històrics del Pallars Jussà.
Àmbit Territorial: la Terreta, Sapeira, ajuntament de Tremp, Pallars Jussà.
0,0 km: Sortim de la plaça de Sapeira, agafem el camí dels horts i creuem la pista en direcció est (pal indicador). El senderó passa pel barranc de Canarill, el de la Llera o de la Capella i traspassem el bosc de Turmeda (fotos 1 i 2), fins arribar a la pista forestal que va d’Esplugafreda a Talarn.
1,9 km. Continuem per aquesta pista que s’enlaira i passa pel costat de l’entrada del Botet de Casa el Rei que queda a la dreta, des d’aquí es pot contemplar el poble d’Esplugafreda i més enllà, el Picó de Sant Cosme, Areny de Noguera i Orrit (foto 3). A l’esquerra podem observar les coves dels antics corrals del poble i les parets verticals de conglomerat de la serra de Campimini (foto 4).
3,3 km: Deixem la pista per agafar l’antic camí, creuem el barranc dels Botets i s’inicia una forta pujada en direcció sud.
6,1 km: Passem la Llau Fonda.
6,7 km: Arribem al cap de la Serra Mitjana. Des d’aquí la panoràmica és esplèndida: al nord, tot el massís pirinenc. A l’oest la Serra de Berganui, Monesma i la vista es perd en la llunyania de les terres aragoneses. A l’est la roca foradada i el Picó del Codó i el Picó de la Seuva. I al sud, la Conca de Tremp i els tres Montsecs (fotos 5 i 6).
Ara el camí va descendent, en alguns trams coincideix amb la pista forestal, i en altres baixa en diagonal creuant-la varies vegades.
8.6 km: Es passa pel Caragol (foto 7).
10.5 km: Trobem la carretera que ve de Gurp. Ara el camí va per la mateixa carretera (foto 8).
12.5 km: Fem cap a les instal·lacions de l’Acadèmia General Bàsica de Suboficials.
15,7 km: Arribem a la font de Talarn. Des d’aquest poble fins a Tremp, el camí antic passava pel costat de la C-13. Nosaltres recomanem agafar el camí del Itinerari 1: Dilluns a Mercat, del llibre “A peu pel Prepirineu de Tremp” (editorial Arola Edicions) que ens porta fins a Tremp.
El canut dels minairons 