La cuina de l‘aprofitament consistia a no malbaratar res que fos comestible, això passava abans a la Terreta on l’economia de subsistència feia que s’aprofitessin tots els recursos que donava l’hort. Ara també hi ha un corrent per evitar el malbaratament dels aliments amb accions encaminades a vigilar i flexibilitazar les caducitats dels productes, etc. Un altre motiu per evitar el malbaratament amb la recepta que us presento, és que s’aprofita d’una sèrie de nutrients, i sobretot de fibra vegetal, que ens són molt útils en la nostra dieta diària, i que moltes vegades van directament al cubell de l’orgànic.
Ara és l’època de menjar faves, normalment mengem només el gra de la fava (faves a la catalana, amb calamarsons, saltades, a la brutesca, etc.). Si rebutgem la tavella de la fava perdem el 80% del seu pes (foto 1).
La tavella aporta molta fibra, a banda de tenir un efecte saciant donat que se’n menja més quantitat que si només ingerim el gra que és la llavor d’aquest llegum.
Les faves tendres són poc calòriques, un 20% dels hidrats de carboni són d’absorció lenta i contenen pocs greixos, això fa que sigui ideal per a dietes hipocalòriques. També contenen vitamines del grup B (B1, B2, B3, B9), àcid fòlic, ferro, magnesi, fòsfor i zinc. Si a més a més les mengem amb la tavella, incrementem enormement el contingut de fibra vegetal que afavorirà el trànsit intestinal evitant així el restrenyiment.
La recepta que us presento és de la nostra mare, Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Sapeira, on per necessitat es practicava la cuina de l’aprofitament.
Ingredients (foto 2):
Faves amb la tavella
Alls tendres
Cansalada viada
Farina
Un polsim de sucre
Es tallen les faves i es posen a bullir durant uns 30-40 minuts (han de quedar al dente). En una cassola se sofregeix la cansalada viada i els alls tendres amb un bon raig d’oli. S’hi afegeixen les faves i quan estan ben sofregides, s’hi tira una cullerada de farina per espessir-les i una culleradeta de sucre (fotos 3 i 4). Es remena una mica i ja estan llestes per menjar-les (foto 5).
Les torradetes de Santa Teresa és una menja de la cuina de l’aprofitament, segurament per aprofitar el pa dur. És un dolç d’origen molt antic i molt popular que es pot menjar com a berenar o de postres. En alguns indrets es menja sobretot per Pasqua (torrijas).
L’any 2027, dins dels actes de la XXV Trobada de la Terreta a Saperia, vàrem presentar el segon fascicle sobre els Menjars de la Terreta. Deixo aquí la recepta que ens va donar la nostra mare Maria Figuera Roy de casa Jumperna de Saperia.
Ingredients
Llesques de pa del dia anterior, llet, ous, pell de llimona, canyella en rama i en pols, sucre.
Es posa a bullir la llet amb la pell de la llimona i la canyella en rama i ho deixem refredar. Mullem el pa amb la llet deixant que s’amari pels dos costats i les passem per l’ou batut. Fregim les llesques en una paella amb oli abundant. Una vegada fregides pels dos costats, es posa en un plat amb paper absorvent per treure l’excés d’oli. S’hi tira pel damunt el sucre i un polsim de canyella en pols.
Que ningú s’espanti, no vàrem torturar cap animal. Ni es va treure un tros de cuixa ni de cap altre lloc del cos, per poder recrear una tradició que té l’origen en l’aprofitament de qualsevol proteïna animal, en els temps pretèrits i en un context de penúries i escassetats, quan a la Terreta gairebé tothom tenia un petit ramat de bestiar (ovelles).
Cada any es venia la corderada (els corders que naixien en una temporada) i així obtenien els pocs diners que entraven en una casa a l’any. Però, per tal de fer gran el ramat, el pastor es quedava amb algunes femelles i així, a poc a poc, engrandir la ramada.
A aquestes femelles se les escuava (amputar la cua deixant 2-3 vèrtebres del còccix de forma que la cua resultant tapés parcialment la zona anus-genital).
No hi ha cap evidència científica que avali aquesta pràctica que està estesa a nivell mundial i seguida per totes les societats que tenen ramats d’ovelles i, segurament, d’ençà que es va domesticar l’ovella. Els beneficis que sembla que produeix l’amputació de la cua (caudectomia) són els següents:
Mantenir neta la zona anus-genital i d’aquesta manera prevenir la miasis cutània (infestació per larves de la mosca), pel fet que no s’acumula matèria fecal a la cua si aquesta és curta.
Facilitar la còpula per part del marrà.
Una vegada tallada la cua, aquesta es cuinava i era una menja deliciosa.
Un grup de persones de la Terreta entestades a recuperar les antigues tradicions dels nostres padrins i padrines, hem volgut reviure tot el procés de pelar, cuinar i menjar les cues de corder i així poder dir que hem menjat carn de bèstia viva.
S’ha de dir que la carn de les cues de corder conté majoritàriament gelatina (col·lagen), vitamines del grup B i molts oligoelements i per aquest motiu és una carn saludable.
Procés de pelar les cues:
S’han d’escaldar per tal de poder treure la llana que està adherida a la pell de la cua, cal que l’aigua estigui a uns 70-80 graus, ja que si està més calenta, es produeix una cremada de la pell i les vèrtebres queden pelades sense la carn. Una vegada arrancada la llana, s’ha de treure el borrissol que ha quedat, socarrimant-les amb foc i després s’hi passa un ganivet ben esmolat per tal d’afaitar la cua. (fotos 1, 2, 3, 4, 5, 6 i 7)
Recepta:
Ingredients:
Cues de corder pelades, sublimades i ben rascades
Trumfes (patates)
Alls, pebre negre, sal
Preparació:
Es fa una primera bullida de les cues. Després es posen en una olla exprés amb una fulla de llorer i uns grans de pebre. Han de bullir entre 45 minuts i una hora i es guarda el caldo de fer-les bullir. Es prepara un bon sofregit de tomata i es reserva. En una paella s’hi sofregeixen els alls a làmines amb abundant oli. Quan comencen a estar rossos es retiren. En aquest oli s’hi sofregeixen les cues cuites, després s’hi incorporen les trumfes per tal d’enrossir-les una mica, s’hi tira el sofregit de la tomata i es cobreix amb el caldo de coure les cues juntament amb una fulla de llorer. Es deixa bullir durant una mitja hora i ja es poden menjar.
Degustació:
El restaurant Casa Passé de Sopeira va tenir l’amabilitat de cuinar les cues seguint aquesta recepta. El resultat va ser que ens vam cruspir 200 cues. Ningú de la quarantena de comensals n’havíem menjat abans, les vàrem trobar delicioses.
Val a dir que el menú de degustació estava compossat nomes per plats on el protagonista era el corder (amanida tèbia de brot de pit i amb corder escabetxat (foto 8), fetge amb ceba (foto 9), caldereta de corder (foto 10), girella (foto 11), cues (foto 12), carn a la brasa (foto 13) i espatlla al forn (foto 14)). Hi ha l’anècdota que l’endemà els clients del restaurant demanaven si hi havia cues de corder a la carta de l’establiment!.
Amb aquest escrit voldria reivindicar la carn del corder i d’aquesta manera donar suport a la feina dels ramaders del Pirineu que, amb el seu treball i esforç, mantenen viva l’economia tradicional del país adaptant-la als temps actuals i ajuden a preservar els ecosistemes (foto x).
Agraïments:
Manel Beneria de Boí-la Pobla de Segur
Mateu de Toralla
Pau de Vinyafrescal
Maria de casa Aiguana de Durro
Sandra Altarriba i Enrique Ariño del Restaurant casa Pasé de Sopeira
Hi ha dos aplecs molt importants a la Terreta: el de Sant Gervàs (foto 1) que aplega la gent dels pobles d’ambdues parts d’aquesta gran serralada i el de la Mare de Déu de la Mir, que congrega bàsicament els habitants dels pobles del sud de Sapeira i tota la Clotada d’Areny fins a Castissent i se celebra el dia 6 de maig.
L’aplec de Sant Gervàs se celebrava el dia 19 de juny, actualment la festa es passa al següent diumenge si aquesta data cau entre setmana. El dia de la festa els veïns de la Torre de Tamúrcia hi porten un reliquiari de plata amb un trosset d’os (no sabem si és de Sant Gervàs o del seu germà Sant Potràs) (fotos 2 i 3).
En aquest aplec s’hi reunien els habitants dels pobles de la Terreta i de l’altra part de la Serra de Sant Gervàs (Adons, Corroncui,..), hi arribaven a peu o a cavall de mules i matxos (foto 4), ja que el camí era llarg i la pujada fins a arribar a l’ermita era feixuga. Els animals també servien per portar al menjar de la família, ja que la festa consistia a oir missa, agafar un panet que el capellà beneïa i després, cada família es preparava el dinar, bé sigui coent la carn en unes fogueres que s’encenien, o de les carmanyoles que portaven de casa (foto 5). Tothom es situava arrecerat al voltant de la roca i a la plaça que hi ha a sota de l’ermita (fotos 6 i 7).
Una vegada havien dinat, es feia el ball amenitzat pel millor acordionista que hi havia en aquell moment a la zona, Joan Coixet, conegut popularment com l’Alon (foto 8). Tothom ballava i gaudia d’aquella festa (fotos 9 i 10), i com deia la nostra padrina, Maria Roy Laseras, tothom estava content i era feliç, perquè valoraven el que feien i el que tenien dins del seu petit microcosmos.
Una tradició d’aquest aplec era l’intercanvi de productes entre els d’una banda i l’altra de la Serra de Sant Gervàs. A la Terreta, al juny hi havia moltes cireres, fruita que no es conreava a l’altre costat de la serralada. Els de la Terreta portaven cireres i els de l’Alta Ribagorça portaven “trumfes” que es bescanviaven.
Les fotografies van ser realitzades per mossèn Àngel Escala Perucho (foto 11), que va ser nomenat capellà de Sapeira l’any 1966, va dir missa per les esglésies de la Terreta a finals dels anys seixanta, moment en què aquest territori es va despoblar irremeiablement. Tenia una càmera de fotos i va immortalitzar els pobles de la Terreta i els seus darrers habitants.
L’ermita està construïda en l’enclavament que albergava un l’antic monestir del qual encara en queden restes, a prop del pas del Portús. La seva funció, a part de la religiosa, era la de controlar i donar acollida a les persones que havien de passar pel Portús, únic lloc per on es pot travessar la serralada de Sant Gervàs. És una escletxa obliqua a la roca d’uns 40 metres d’alçada i d’un metre d’amplada que permet arribar al capdamunt de la serra.
Durant l’edat mitjana era habitual que els monestirs tinguessin també aquesta funció d’aixopluc de les persones que havien de travessar algun dels congostos més perillosos dels rius del Pirineu. Així trobem Santa Maria d’Alaó i Santa Maria de Lavaix, que controlaven els congostos d’Escales, d’Aulet i de la Carbonera al riu Noguera Ribagorçana o el monestir de Santa Maria d’Obarra que està situat al començament del congost del mateix nom, al riu Isàbena.
D’aquest monestir en queden poques restes, encara es pot apreciar la portalada romànica que donava accés a les dependències, els enderrocs no permeten identificar les diverses estances que podia tenir. Les parets d’aquestes construccions tenen una alçada que és del doble de les de l’ermita (fotos 1, 12 i 13).
L’actual ermita és de petites dimensions, d’una sola nau i sense cap estil arquitectònic definit. La façana principal està orientada al sud, on hi ha la porta d’entrada, també una petita finestra rodona que dona llum al cor i per sobre una altra de rectangular on hi ha la campana (foto 14).
Tota l’ermita és de pedra a excepció de la façana sud que està arrebossada i pintada de color blanc, això fa que es pugui veure des de molt lluny i sigui un punt d’orientació de la Serra de Sant Gervàs (foto 1).
Els seus “gois” (goigs) expliquen que són advocats dels trencats (hèrnies de la paret abdominal, especialment de les umbilicals dels nens, que curiosament acostumen a resoldre’s espontàniament quan es fan grandets) (foto 15).
El franquisme va truncar moltes trajectòries professionals, la seva repressió es va estendre a persones pel sol fet d’estimar Catalunya, voler el seu desenvolupament i recuperar, per posar en valor, la seva cultura i les seves tradicions.
Baldiri Bolló es considerava fill de Sapeira (la Terreta, Pallars Jussà) perquè la seva família n’era oriünda. Era una persona culta, que va estimar profundament Catalunya, desitjava el desenvolupament del seu petit país (la Terreta i el Pallars), era republicà i antiborbó.
Els seus estudis i recerques van anar encaminats a recuperar les tradicions (balls i llegendes) de la comarca de la Noguerola, com ell anomenava a la vall del riu Noguera Ribagorçana des de Vilaller fins al Montsec, injustament partida per la divisió provincial que es va fer l’any 1833. Una unitat territorial que compartia història, tradicions i llengua i que aquesta disgregació administrativa ho va esmicolar.
Va inventariar i descriure (música i passos) els balls tradicionals que es ballaven als pobles d’aquesta zona:
Sapeira
Confraria o de majorales
Esquerranes
Contrapàs
De Mocadors
De la Pila
Areny de Noguera
Ball del rotgle
El Pont de Suert
Ball Pla
Bolanguera
Vilaller
Ball Pla
També va recollir les llegendes i les tradicions de la Terreta i de la Noguerola que va publicar en les revistes especialitzades d’etnografia i en la premsa local del Pallars Jussà:
El convent dels plans d’Aulàs
El Molí de Sullà
Coves de Sarradell i Espluga Llonga
El graller d’Esplugafreda i del Castellet
Els tresors amagats
El ball de fades de la Paul d’Iscles
L’horòscop de la nit de Sant Joan
El Cos Sant de Sopeira
Va ser una persona íntegra i molt religiosa, que va saber perdonar a les persones que li van fer mal amb denúncies injustes que li van ocasionar que fos represaliat pel franquisme.
Fer un homenatge a Baldiri Bolló és publicar els seus escrits que transcric en el meu blog: www.elcanutdelsminairons.cat per donar a conèixer la seva obra i la seva personalitat.
Baldiri Bolló quan estudiava el batxillerat a Lleida(Baldiri Bolló tocant l’acordió amb la seva família de Sapeira (Casa Bolló i casa Martí)
A la Terreta i al Pallars es fa cagar la Tronca la nit de Nadal (fer cagar el Tió a la resta de Catalunya). Aquesta tradició tan popular i entranyable té el seu origen en la nit dels temps i es remunta a l’antiga sumèria, a l’època del egipcis i dels celtes i està relacionada amb el solstici d’hivern.
Alguns estudiosos també la relacionen amb les fogueres que encenien els escandinaus, fetes amb troncs de roure en honor al deu Tro. Dins dels seus mites, l’arbre era el centre de l’univers i la seva vida estava lligada a la del sol. Per això, durant el solstici d’hivern, temien que la foscor derrotés el sol i el tapés, per això, encenien grans fogueres per tal de fer reviure el sol.
Els pobles germànics també encenien fogueres en adoració al déu Thor durant la nit del solstici d’hivern. Les invasions germàniques a la península Ibèrica dels s. III al IV dC podrien explicar l’arrelament d’aquesta tradició a casa nostra.
Un altre origen molt plausible d’aquesta costum seria la relació entre les actuals festes nadalenques amb les Saturnàlies romanes o festa dedicada a Saturn, déu de la sembra i de l’agricultura, que se celebrava del 17 al 23 de desembre. Al s. II dC irromp el culte a Mitra, déu del Sol, i la Saturnàlia es perllonga fins al dia 24, data de la mort del sol, i el dia 25, moment de la resurrecció d’aquest astre, la Natalis Solis invicti. Per aquest motiu la celebració del culte germànic de l’arbre amb aquesta festa romana dedicada al sol es van fondre en una sola.
En el segle IV l’església catòlica celebra per primera vegada el Nadal, transformant el Natalis Solis invicti en la celebració nadalenca i la festa del tronc va passar a ser el Tronc de Nadal. Per aquest motiu es troben referències al tronc de Nadal a Catalunya i a la Ribagorça (tronca o tió), al Pirineu aragonès (toza), al Navarrés (pullizo) o al País Vasc (olentzaro-enborr). Aquesta tradició també es troba al nord dels Pirineus, a Itàlia, a Anglaterra, a Holanda, als Països Escandinaus, etc.
Poques persones coneixen aquesta celebració màgicoreligiosa que està relacionada amb el naixement o el retorn del sol i del solstici d’hivern, però és una festa entranyable que cada nit de Nadal es du a terme en nombroses llars catalanes, on hi han nens i nenes que encara es creuen que la Tronca o el Tió, prèvia bastonada, caga de forma màgica llaminadures i petits obsequis.
A casa Jumperna de Sapeira la Tronca la portava el padrí vell. Buscava una rabassa que havia de tenir un bon forat per poder-hi amagat allò que havia de cagar. Normalment cagava els “tarrons”, que eren dels tous, dels durs i de “girlache”, per menjar-los el dia de Nadal. Aquets “tarrons” s’havien comprat a la fira de la Puríssima d’Areny o a la de Sant Tomàs de Tremp. També li feien cagar alguna ampolla de “xampany”, unes quantes mandarines (que era una cosa més aviat exòtica a la Terreta), una “mosta” de caramels i para de comptar.
La Tronca es posava al foc i començava a cremar per un cantó, als nens se’ns enviava al menjador o a posar els bastons a la cendra de la cuina econòmica i, mentrestant, omplien el forat d’allò que havia de cagar i que tenien amagat a sota del banc del foc.
Les bastonades anaven acompanyades de la cançó típica: “caga tió,……….si no et donaré un cop de bastó !”, (antigament es picava amb els molls del foc) després de tres o quatre rondes s’acabava la festa ja que s’havia d’anar a missa del gall. Es feia a les dotze de la nit i hi assistia tot el poble i, si feia bon temps, també hi acudien els veïns de les masies i del llogaret d’Aulàs, que podien fer una hora de camí d’anada i una altra de tornada per assistir a aquesta celebració els quals es feien llum pel camí amb una llanterna de llauna tota plena de forats.
Casa Jumperna va emigrar a Reus als anys seixanta del segle passat, però vam mantenir totes les tradicions de la Terreta. La primera generació nascuda a Reus va fer cagar la Tronca la nit de Nadal. L’avi Àngel va fer un tronc foradat que tenia totes les funcions d’una bona Tronca (fotos 1 i 2). Als nens se’ls hi deia que la Tronca vivia durant tot l’any a la rourera d’Aulàs i que quan feia fred baixava a Reus. Arribava el mateix dia que fèiem el pessebre, ves quina causalitat !, però els nens s’ho creien. Aquí vam fusionar la Tronca amb el Tió, ja que se li dona menjar uns dies abans per tal que cagui molt (foto 3), cosa que no es feia a Sapeira.
La Tronca arribava un any a casa meva i l’altre a casa del meu germà Josep i tots els 5 nets gaudien de la màgia d’aquesta festa. Enguany, que no hi ha l’avi Àngel, la Tronca també ha baixat de la rourera d’Aulàs i la faran cagar els seus besnéts (foto 4).
Bon Nadal a tothom !!!.
Bibliografia
Joan Amades. Costumari català. Els curs de l’any. Volum I. Salvat Editores S.A. Edicions 62 S.A. Barcelona 1982.
Ramon Violant i Simorra. Obra Oberta, 4. Altafulla 1981.
Malas Olga, Malas Khaled, Ribas Meritxell. Àmbits de psicopedagogia i orientació ÀÁF. 49, novembre 2018 (72-81).
Corona de rei (Saxifra longifolia), és una planta autòctona del Pirineu i del Prepirineu que creix entre les fissures i foradets de les roques calcàries situades a la vessant nord. La taxonomia d’aquesta planta ja ens indica el seu hàbitat. La paraula Saxifra prové del llatí i està composta per saxum (pedra) i per franguere (trencar) degut a la creença que aquest vegetal podia trencar les pedres amb les seves arrels.
És una planta perenne, de fulles de color verd, linears o estretament espatulades de 3 a 8 cm de llargada, tenen al seu extrem unes excrescències càlciques de color blanc. El conjunt de la planta forma una roseta basal compactada i aplanada molt vistosa.
Floreix una vegada a la vida, entre maig i juliol, amb la formació d’una tija que pot arribar a fer 80 cm, de la que en surt uns rams que poden tenir més de 500 flors de color blanc, després de la floració la planta mor.
La seva principal propietat medicinal és ser un eficaç remei abortiu, per aquest motiu els pastors la fan servir per ajudar a expulsar la placenta de les ovelles quan tenen alguna complicació després de corderar. Degut a això es considera una planta molt perillosa.
Bibliografia:
Antoni Agelat. Plantes Medicinals del Pallars. 2008.
Aquesta celebració festeja el solstici d’estiu i se celebra arreu dels Països Catalans. El seu origen és pagà i representa una exaltació al culte del Sol i al seu poder de renovació de la Terra.
Joan Amades diu que aquesta festa és la més intensa en costums i creences relacionades amb el solstici d’estiu, moment de l’any on el Sol es troba al punt més alt del zenit i per tant, quan s’assoleix la màxima claror del Sol i el dia més llarg de l’any. El refrany diu: Sant Joan, el dia més gran.
L’activitat més estesa era l’encesa de fogueres. La gent utilitzava les seves flames purificadores per espantar els mals esperits que campaven durant aquesta nit i la resta de l’any. Per aquest motiu, el cristianisme ràpidament va transformar aquesta festa pagana en cristiana en el concili de Constantinoble de l’any 680.
A la Terreta la nit de Sant Joan s’encenien els “faros”. Aquest nom prové del llatí pharus que vol dir fanal o torre d’il·luminació.
Després de sopar, tots els pobles de la Terreta i les seves masies, encenien el faro i es podia veure la llum que desprenia cada foguera dins la foscor de la nit (els pobles no tenien llum elèctrica) (foto 1 recreació).
A Sapeira s’encenia un faro al portal (foto 2 recreació) i un altre al bancal (foto 3 recreació).
La nit de Sant Joan també estava plena de creences i fets extraordinaris que només succeïen en aquesta nit i d’origen totalment pagà. A la Terreta les va recollir Baldiri Bolló als anys trenta del segle passat i són les següents:
Les encantèries del Graller del Castellet que a les 12 de la nit estenien la bugada.
L’herba falaguera que granava al punt de la mitja nit dins del Graller del Castellet.
El ball de fades de la Paül d’Iscles.
L’horòscop de la nit de Sant Joan que servia per saber quina professió tindria el futur marit d’una noia en edat de casar-se.
Es una planta herbàcia perenne, existent en molts indrets de l’entorn de la Mediterrània occidental, amb predilecció d’indrets assolellats, ben drenats, calcaris i pedregosos. Molt resistent a la sequera i al fred.
Floreix a la primavera fins a finals de juny, en anys favorables pot fer diverses floracions.
La flor de color blau es molt bonica, te 6 pètals, i posada a la boca i mastegada te un sabor dolç. La flor en el seu procés de maduració esdevé una minúscula espiga amb unes llavors que al caure al terra sovint ressembren la planta.
Es una planta rizomatosa que vol dir que fa una tija subterrània que va creixen en sentit horitzontal, de la qual emergeixen en sentit vertical les branques que son cilíndriques, visibles exteriorment, en forma de flocs, i que en el seu extrem donen origen a les flors i posteriorment a la llavor. Al llarg de la tija subterrània, creixen en profunditat les arrels.
En la part aèria de la planta coexisteixen branques amb flor i altres en que la flor madura ja ha generat la espiga, floreixen en diferents fases.
Es una planta molt apreciada pels ramaders, especialment pels de bestiar oví. Es un aliment molt nutritiu i apetitós per a ovelles bassibes (no prenyades) i gestants, però no tant convenient per a ovelles lactants, cosa que hem fa pensar que la planta, tant la flor con la part superior de la branca, tenen un valor calòric important però limitat en proteïna. Les ovelles lactants necessiten un aport alimentari important de proteïna de bon valor biològic (aminoàcids sulfurats).
La Terreta es una zona molt ben dotada d’aquesta planta, sobre tot en indrets marginals i en espones de terra eixuta i de poc contingut orgànic.
En una ocasió, tornant de xollar de “pravall”, a prop d’Areny, hi havia un bon ramat d’ovelles a l’altre costat del riu i recordo el comentari del meu pare “no se com cony hi pot haver tantes ovelles per eixos parraus tant aspres i eixuts, i bones que son¡¡¡¡¡¡¡¡¡”, després d’un curt silenci va afegir “això no ho fa sinó la xunça, que n’astà plagat”.
També, bastants anys posteriors, en una conversa amb Aurelio de Quina des Masos, que en pau descansi, vaig rebre una lliçó magistral i única de com conrear la xunsa tot fent menció de diferents maneres segons la primavera climàtica: “quant la xunça ha fet la seua segona o tercera floració, segons el temps (atmosfèric) cal atura-ni lo bestiar en ta que grane; i quant la llaor cau a terra, si ressembre tota sola…………..”.
Sabent l’interès ramader de la Xunsa, cap veterinari, agrònom ni cap institució, s’han preocupat mai del seu conreu ni de determinar el seu valor alimentari. Seria una tasca convenient i fàcil, i pel que fa al valor alimentari, tard o d’hora s’haurà de fer.
Consultada la tesi doctoral (Estudis d’Etnobotànica farmacèutica al Pallars) del biòleg Antoni Agelet, desprès de mes de 500 persones consultades de la zona, en cap cas l’hi han comunicat cap efecte medicinal.
El seu nom científic és Ramonda myconi, és de la família de les gesneraceas, gènere Ramonda, de les que n’hi ha tres espècies i únicament la Ramonda myconi es troba a la península ibèrica.
Aquesta planta rep aquest nom en honor al metge i botànic català del s. XVI, Francesc Micó, que la va catalogar per primera vegada.
És una planta herbàcia amb les fulles rugoses i molt peludes, de color verd fort . Les seves flors són hermafrodites, en la corol·la té 5 pètals de color violeta i floreix durant els mesos de maig a juliol. El fruit és una càpsula allargassada que guarda nombroses llavors (foto 1,2 i 3).
Aquesta planta és una veritable relíquia de la flora del període terciari i el seu hàbitat són les roques calcàries i ombrívoles dels Pirineus.
A la Terreta es pot trobar a la part nord de les parets rocoses del Pas d’Escales, del barranc de Canarill, de la Roca de Turmeda, del Congost de Mont-rebei (foto 4) i en molts altres llocs amb aquestes característiques.
Les seves fulles s’utilitzen des de l’antiguitat per les seves propietats expectorants i contra la tos. També té un efecte hipotensor i se li atribueix propietats curatives del fetge i antiinflamatòries de la pròstata.
Les fulles seques es poden utilitzar barrejades amb cendra, en forma de cataplasma, per resoldre una crisi hemorroïdal.
Tot això fa que de l’herba del setge hi hagin moltes dites: “herba del setge, no li cal metge”; “qui gasta fulles de setge, no necessita metge”; “on hi ha setge, no entra el metge”; “el qui pren aigua de setge, no li farà mal el fetge”; “qui coneix el setge no necessita metge”.
* Segons Joan Corominas el nom de setge prové de sedicum (seient), sedere (seure), degut a què aquesta planta està enganxada i aplanada a la roca on creix. També se la coneix com Orella d’os
Bibliografia:
G. Montserrat, M. Gispert, J. Mora. Patogenesia de Ramonda myconi. Revista médica de homeopatia. 2010 (54-61).
El canut dels minairons 