És una església d’origen romànic que ha estat molt transformada al llarg dels segles. Presenta una sola nau amb volta de canó amb un arc toral central. Tota la volta i la paret meridional estan ensorrades (fotos 1 i 2). Possiblement, l’absis va ser desfet i al seu lloc hi van construir un mur recte (foto 2).
La porta d’entrada està situada a ponent, formada per pedres ben tallades i grans dovelles (foto 3). Entrant a l’esquerra hi ha la pila baptismal de grans dimensions i esculpida en un sol bloc de pedra (foto 4) i al costat de la porta a la dreta hi ha una pedra rectangular foradada pel mig que servia per posar-hi el recipient de l’aigua beneïda (foto 5).
L’aparell constructiu està format per carreus grans i ben tallats (foto 2) això indica que la seva data de construcció va ser, probablement, f a finals de s. XI o a principis del s. XII.
Al costat septentrional de l’església hi ha el petit cementiri del poble (foto 6).
Torre Amargós és un petit poblet situat al damunt d’una esplanada rocosa, el nom li ve de la torre del castell que formava part de la línia fronterera entre el Pallars i la Ribagorça del s. XI (foto 7).
Fins al 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i ara de Sant Esteve de la Sarga.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei, tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
És una església romànica construïda als voltants de 1060, d’una sola nau, que ha estat molt modificada al llarg dels segles. La seva volta original es va aixecar i posteriorment es va tornar a posar al nivell primitiu amb un sostre de fusta (foto 1).
També ha estat escurçada per la part de ponent, possiblement a causa d’un enfonsament (foto 2). Presenta un absis semicircular obert a la nau amb un arc presbiteral en degradació (Foto 3), conté tres finestres de doble esqueixada amb arcuacions, fetes amb pedra tosca combinada amb la del país amb bandes llombardes (fotos 4 i 5).
Les parets laterals també disposen d’aquesta decoració amb un ràfec bisellat al seu damunt fet de pedra tosca (foto 6).
La porta original estava situada al mur sud i va ser tapiada quan van construir el cementiri o hi van afegir més terra i va fer pujar el seu nivell (foto 7). En aquesta paret també hi han dues finestres i una curiosa fornícula situada al damunt de la porta primitiva (foto 8) construïda posteriorment.
L’actual porta d’entrada està ubicada a la paret oest i es devia construir quan van escurçar la nau. Al seu damunt hi ha el campanar d’espadanya de dos ulls que conserven les campanes (foto 9).
Al costat sud-est hi van adossar una sagristia en època posterior (foto 10).
L’aparell constructiu està format per carreus molt irregulars i poc treballats, disposats en fileres que volen seguir una horitzontalitat (fotos 5 i 6).
L’any 2014 el Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya va fer un estudi preliminar sobre unes pintures ubicades tant a l’interior (foto 3) com a l’exterior i que es troben situades a les finestres i als timpans de les arcuacions llombardes (foto 11). Es tracta de pintures murals del primer terç del s. XII i podrien ser contemporànies de les de Mur (mateixos pintors ?).
La Clua fins l’any 1847 era municipi propi, després passà a formar part d’Alsamora i actualment de Sant Esteve de la Sarga.
Accés: Per la pista asfaltada que va de Castissent a Mont-rebei. Tot just al trencall del pàrquing de Mont-rebei, s’agafa una pista en direcció est que va a la Clua, Torre Amargós i Castellnou del Montsec.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Juan Antonio Olañeta Molina. Imágenes que pueden desaparecer. La Clua de Montsec: las pinturas que dependen de una restauración. Románico. Revista de arte de amigos del románico (AdR). Número 20, (250-254). Septiembre 2015.
Aquesta església, juntament amb les del terme de Castissent, van ser donades pels comtes de Pallars Jussà, Ramon i Valença, al monestir de Santa Maria de Lavaix l’any 1099.
L’advocació actual d’aquesta església no és l’original. Inicialment, estava dedicada a Sant Pere i devia ser la capella del nucli de les masies dels Masions quan antigament era un antic poblat.
És un edifici molt senzill, d’una sola nau coberta amb estructures de fusta i lloses amb llates. A l’est hi ha l’absis semicircular que està parcialment enterrat pel desnivell del terreny, amb una finestra d’espitllera que està cegada a la part interior (fotos 1 i 2). La porta d’entrada està situada a la paret sud i està resolta amb dovelles de tosca (foto 3). A la façana de ponent s’obre una petita finestra en forma d’espitllera que també està cegada per la part de dins (foto 4). L’interior del temple està parcialment arrebossat amb nombrosos grafits i algun vestigi de pintura mural vermella (foto 5).
Les parets exteriors estan fetes amb paraments de reble molt irregulars i sense cap ornamentació, per tot el que s’ha descrit, ens indicaria que es tracta d’una obra romànica rural del s. XI (fotos 1, 3 i 4).
Aquesta església és una de les més boniques d’aquest territori, les lloses del llenat estan a punt de caure (fotos 6 i 7), si això succeís, aquesta esglesiola es perdria per sempre més. Caldria una actuació immediata per poder-la salvar, s’han fet gestions amb els organismes oficials del territori en les diferents legislatures, sense obtenir cap resposta a hores d’ara.
Accés: Des de la carretera que va a Castissent, al km 1,8 s’agafa un trencall en direcció est on surt una pista que està en molt mal estat i s’arriba al mas de Pere (km 2,3), la carrerada es fa perdedora, puja una mica més i després gira cap al sud-oest. A 2,7 km veiem l’absis de l’església.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Al turó de Montserbós (foto 1) hi ha dues capelles (foto 2), les referències documentals d’aquesta església es poden confondre amb la situada en la part inferior del monticle, a només 150 metres de distància, que es va explicar en l’anterior entrada al blog (www.elcanutdelsminairons.cat; Mare de Déu de Montserbós (capella inferior) ) (foto 3).
La capella superior (foto 4) és un edifici de grans dimensions que està molt malmès. És d’una sola nau amb dues capelles laterals que li configura una forma de creu llatina i un absis orientat a l’est parcialment ensorrat (fotos 5, 6 i 7).
La coberta era de canó reforçada amb dos arcs torals, amb dues capelles laterals que tenen la part interior de forma semicircular i al centre hi ha una finestra en forma d’espitllera amb l’arquivolta graonada (foto 7). Aquesta configuració feia que des de l’interior del temple semblés que hi havia tres absis semicirculars. Tant la coberta de la nau com la de les capelles laterals estan totalment enfonsades. L’absis és semicircular i probablement estava cobert amb volta de quart d’esfera, donat que la part central està caiguda no es coneix quin tipus de finestra podia tenir (foto 7).
A la façana sud s’obre la porta d’entrada amb un arc semicircular on les dovelles han estat espoliades (foto 8). En aquesta paret s’obre una finestra amb un arc de mig punt adovellat i de doble esqueixada (foto 7).
L’aparell constructiu està format per carreus ben tallats, allargats i disposats en fileres uniformes. Totes aquestes descripcions ens indiquen que aquesta església es va construir al s. XII.
Montserbós (1.003,9 m) i el Tossal Gros (1.085 m) són la referència paisatgística de la contrada de Castissent (fotos 1 i 10).
Accés: Carretera C1311, al Km 7,7 en direcció a Tremp, a la dreta surt una pista que al cap d’1,1 km s’arriba al Tossal de Montserbós on es troba la capella inferior. Es continua en direcció sud ascendent pel perfil del tossal fins arribar a la capella superior (1,31 km) (foto 4).
La capella inferior de la Mare de Déu de Montserbós podria ser una de les esglésies fundades al terme de Castissent l’any 1099 pels comtes de Pallars Jussà (Ramon i Valença) i donades al monestir de Lavaix. Aquesta capella era sufragada de la parròquia de Sant Joan Baptista de Castissent.
Està situada al capdamunt d’un turó rocós (foto 1). És un edifici d’una sola nau amb volta de canó apuntada que comunica mitjançant un arc presbiteral amb un absis semicircular orientat a l’est (fotos 2 i 3). A l’extrem oest de la nau hi ha un arc faixó amb un petit cor (foto 4).
A la façana de ponent s’obre una porta amb un arc semicircular fet amb pedres adovellades (foto 5). També tenia una altra portada que s’obria al pany de paret sud, està feta amb dovelles de pedra vermella i ha estat tapiada (fotos 6 i 7). El llenat està fet amb llosa del país (foto 2).
L’edifici no té cap element de decoració externa, presenta una petita finestra d’espitllera a l’absis (foto 4) i una altra rodona formada per dues pedres al damunt de la porta (foto 5). L’aparell constructiu està fet amb pedres allargassades irregulars i amb filades horitzontals, la seva construcció podria correspondre a finals del s. XI o a principis del XII (fotos 2 i 6).
En aquesta església s’hi venera la imatge de la Mare de Déu de Montserbós que la porten el dia de l’aplec, es va poder salvar de la destrucció que va imposar el període revolucionari a l’estiu de 1936 en tota aquesta zona gràcies a la família del mas de Faro que van simular que la van cremar.
És una talla romànica policromada que mostra la marededeu asseguda sobre un escambell amb un cap desproporcionat respecte al cos. El rostre presenta uns ulls molt grans amb l’intent de donar certa expressió, la mà dreta està aixecada i possiblement devia aguantar algun objecte (una poma ?, signe de la puresa del pecat original). El braç esquerre ha desaparegut, possiblement abraçava al Nen Jesús. Sobre el genoll esquerre està assegut el seu fill, amb el cap també desproporcionat respecte al cos i amb una cara més aviat d’home que de nen. El braç dret està aixecat en posició de beneir. També li falta el braç esquerre que devia formar part del de la marededeu. Tots aquests detalls fan pensar que aquesta talla es va realitzar al s. XIII (foto 8). Antigament, la imatge de la marededeu i del Nen Jesús portaven un vestit i estaven guarnits amb joies (foto 9).
L’aplec de la Mare de Déu de Montserbós es fa al cap de quaranta dies després de la Setmana Santa. Enguany (2024) es farà el diumenge dia 12 de maig.
Al costat de l’església hi ha diverses tombes antropomòrfiques del s. XI (fotos 10 i 11). En obrir la pista que condueix a la capella des de la C1311, van aparèixer restes òssies que correspondrien al cementiri de la població que hi havia als vessants del turó i que devia desaparèixer als s. XIV a causa de la pesta (foto 12).
Accés: Carretera C1311, al Km 7,7 en direcció a Tremp, a la dreta surt una pista que al cap d’1,1 km arriba al Tossal de Montserbós.
La Vileta és un llogaret format per una antiga caseria de població disseminada que formava part del poble de Claramunt, posteriorment va ser agregat al municipi de Fígols i des de l’any 1970 pertany a Tremp. Actualment les seves cases estan en un estat ruïnós (fotos 1, 2 i 3).
L’església de Santa Llúcia és un edifici d’una sola nau, amb volta de canó de perfil semicircular i reforçada amb tres arcs torals (fotos 4 i 5). La capçalera original devia estar formada per un absis semicircular orientat a l’est que ha desaparegut i que va ser substituir per una paret recta, però es conserva l’arc presbiteral que obria l’absis a la nau (foto 6).
La porta original estava situada a la paret nord i comunicava amb el cementiri, actualment està cegada i amagada dins del cor (foto 7). L’actual porta s’obre a la paret de ponent on hi ha una finestra d’una sola esqueixada modificada sobre una d’original de doble esqueixada (foto 8).
L’aparell constructiu està format per carreus molt ben tallats i ordenats en filades uniformes i regulars (fotos 9 i 10). El llenat està construït amb llosa del país (foto 11), l’estat actual de conservació és dolent.
Aquesta església es pot relacionar amb la de Sant Pere de Claramunt i la de Sant Salvador del mas de Fumàs, de finals del s.XI i principis del s.XII (construïda a principis del s.XII però amb els models constructius arquitectònics del s.XI.
Accés: Des de la carretera 1311, al quilòmetre 10,5, s’agafa una pista que surt en direcció nord, seguint aquesta carrerada s’arriba a la Vileta al cap de 970 metres.
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Aquesta vall actualment està totalment despoblada, antigament estava habitada per diferents masos aïllats i força importants, ja que molts d’ells disposaven d’una capella pròpia construïda durant el s. XVIII, en un moment de bonança econòmica que va tenir aquesta zona.
El mas de Toríbio és una masia que pertanyia al terme de Claramunt, municipi de Fígols de la Conca i actualment forma part del de Tremp. La capella de Santa Anna pertanyia a la parròquia de Castissent.
La masia està formada per un habitatge de grans dimensions amb una era envoltada de corrals. La porta d’entrada és de mig punt amb grans dovelles i l’edifici tenia una planta baixa, un pis i un tribol (foto 2). Està construïda amb pedra del país rejuntada amb fang sense arrebossar, la qual cosa fa que quan hi entra aigua a la paret aquesta es desfà i es destrueix (foto 3 ). A la part baixa del mur nord s’hi poden veure unes espitlleres que devien servir per protegir la casa en les èpoques convulses que va patir el país (foto 4 ).
Al costat de l’antic mas s’ha construït una nova casa (foto 5).
Santa Anna és la capella del mas, està aïllada, és de petites dimensions, rectangular, orientada de sud a nord i construïda sense cap estil arquitectònic definit (fotos 6 i 7)
La porta d’entrada està situada a la paret sud, amb grans dovelles, a sobre hi ha un campanar d’espadanya d’un sol ull. La coberta és de volta de canó i tota la capella està arrebossada. La part frontal està pintada amb blauet i al mig hi ha una petita fornícula on hi ha una imatge moderna de la santa (foto 8 ).
El cementiri del mas està adossat a la paret de ponent i al costat de la porta hi ha una làpida que recorda el noms de les persones enterrades en aquest fossar des de l’any 1827 i fins al 1955 (foto 9 ). A la façana de llevant s’obre una petita finestra formada per quatre pedres (foto 10).
Accés:
Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’ENHER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Fita de pedra que indica el mas de Toribio (foto 11).
7,6 Km: Santa Anna del mas de Toríbio.
Bibliografia:
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
És una església aïllada que es troba a la Solana del Terrat, entre els barrancs dels Masets i el de la Vileta (foto 1), a la part nord-est hi han les restes de les cases de Fumàs i de Terrat i al est la nova casa del mas de Fumàs (fotos 2 i 3).
És una esglesiola romànica d’una sola nau amb volta de canó parcialment enfonsada i absis semicircular, cobert per un llenat enllosat amb lloses del país (fotos 4 i 5). A la paret de ponent hi ha un campanar d’espadanya mig caigut i una finestra en creu (foto 6).
L’aparell constructiu és de carreu allargat, ben tallat i escairat, ordenat en fileres uniformes i regulars (foto 6).
L’absis conté una finestra de doble esqueixada, amb les esqueixades graonades (dues arquivoltes a l’exterior i una a l’interior) i un fris d’arcuacions llombardes resoltes (d’una manera arcaica i matussera) amb timpans formats per un únic bloc de pedra, això fa pensar que va ser construïda a principis del s. XII però amb els models constructius arquitectònics del s. XI (fotos 7 i 8).
La porta d’entrada està situada a la paret nord, on hi ha el petit cementiri. Està resolta amb un arc de mig punt que neix d’una imposta, emfatitzat exteriorment per una arquivolta en degradació a mode de guardapols (fotos 9 i 10).
A la paret sud hi van obrir als s. XIII-XIV una capella amb un arc apuntat, segurament de la mateixa època és la pila baptismal de grans dimensions, d’una peça i rodona (fotos 11 i 12).
Les parets interiors estan parcialment enguixades amb pintura d’època recent, sense cap valor artístic que ha sofert un acte vandàlic no fa gaire temps (foto 13). Al costat de la porta d’entrada ni ha la pila de l’aigua beneïda (foto 14).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Accés: Per la C1311 Km, Km 3,2 hi ha el trencall d’una pista que va construir l’EHNER als anys cinquanta del segle passar quan va fer la canonada subterrània entre Sopeira i Castissent, que porta al mas de Toríbio i finalitza al mas de Fumàs (9,5 Km).
0,0 km: km 3,2 de la C1311, agafem la pista que surt en direcció nord.
1,9 km: Barranc de Font Freda, a l’esquerra hi ha l’entrada per a fer el manteniment de la canonada de Soperia a Castissent.
3,4 km: A la dreta es troba la masia de la Rourera.
4,2 km: Barranc de Sant Miquel.
5,2 km: Travessem el barranc del Pont, ara la pista s’enfila amunt fent dues grans ramanxoles.
7,4 km: Trencall a la dreta del mas de Toribio. Continuem en direcció nord.
8,7 km: Deixem la pista que va al mas de Fumàs nou i agafem el camí a l’esquerra.
Està situat a l’antic lloc de Prullans, on es troben les restes d’una torre rodona (foto 1) envoltada d’una muralla amb espitlleres (foto 2) i en el seu interior si poden veure rastres d’edificis (foto 3). L’any 1381 hi havien quatre focs.
Aquesta església va ser una de les que van fundar al terme de Castissent els comtes de Pallars Jussà Ramon V i Valença l’any 1099. Va ser donada al monestir de Lavaix i estava sufragada per la parròquia de Castissent.
És un edifici d’una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada (foto 4). L’arc presbiteral arranca en una petita motllura bisellada (foto 4). L’absis té una finestra d’una sola esqueixada i està coronat amb un ràfec bisellat aguantat per unes petites mènsules. Aquesta ornamentació apareix en altres esglésies de la Terreta (foto 5). Aquest ràfec es troba al voltant de l’absis i de la paret sud (foto 6). La porta està situada al mur oest i està aixoplugada per un porxo de construcció posterior. A la façana sud s’hi va obrir una finestra en època posterior (foto 7). L’estil arquitectònic és de finals del s. XI, però la seva construcció ja és del s. XII.
En el seu interior s’hi venera la imatge de Sant Roc (foto 8). Inicialment tenia com a patró a Sant Esteve, que era un sant habitual duran l’edat mitjana i demostra els lligams d’aquesta demarcació amb el passat carolingi del s.IX, quan depenia del bisbat de Narbona. En aquest territori hi han cinc esglésies dedicades a aquest protomàrtir[1]: Sant Esteve de la Sarga d’Aulàs, Sant Esteve del mas de Barreda, Sant Esteve d’Esplugafreda, Sant Esteve de Castellnou del Montsec i Sant Esteve d’Alsamora.
Sant Roc va néixer a Montpellier sobre el 1300 i va peregrinar a Roma coincidint amb la gran epidèmia de pesta que hi va haver a mitjans del s.XIV, allí va ajudar als malalts empestats i finalment també es va contagiar.
Aquesta epidèmia va provocar la pèrdua d’entre un quart i un terç de la població europea, es calcula que es va passar de 80 milions a 50 millions, és a dir, hi van haver uns 30 millions de morts.
Per evitar propagar la malaltia es va amagar en un bosc al costat d’un riu, estava ple de nafres i un gosset cada dia li portava un panet i li llepava les ferides fins que es va curar. Va ser beatificat l’any 1584.
El simbolitzen amb un bastó, un gosset i les nafres. També és un dels patrons dels pelegrins, d’aquí la vieira de pelegrí de Sant Jaume que porta a la capa i al barret. També es advocat del còlera, i altres epidèmies, de la ràbia, del mal de peus i de genolls, de les nafres i de tot tipus d’accidents. Protegeix als presos malalts, als metges, als farmacèutics i als enterramorts. Com es pot veure és un sant molt polivalent.
És possible que els habitants de Prullans canviessin l’advocació de la seva església durant l’epidèmia que va fuetejar aquest territori en el transcurs de la Guerra del Segadors[2] per veure si el nou sant hi podia fer alguna cosa més que Sant Esteve.
Accés:
0,0 km: Des de la plaça major del Pont de Montanynana se surt en direcció sud pel carrer de l’Arrabal fins a trobar la carretera C1311.
0,5 km: Carretera C1311, continuem per aquesta via en direcció sud.
0,7 km: A l’esquerra surt el camí que inicialment puja i després continua ascendint en direcció sud.
1,1 km: El camí gira en direcció nord i va a trobar la part inferior d’un bancal que seguirem duran uns 300 metres.
1,4 km: Església de Sant Roc i antic poblat de Prullans (foto 9).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
[1] Sant Esteve es considera protomàrtir ja que va ser el primer deixeble que fou martiritzat.
[2] Epidèmia de pesta que va fuetejar Catalunya i Aragó entre 1650 i 1654, provocant la mort d’una cinquena part de la població.
A l’edat mitjana la població d’aquest territori s’aixoplugava al poble de Montanyana (foto 1) i per poder travessar el riu Noguera Ribagorçana hi van construir un pont romànic. Quan va desaparèixer el perill sarraí, a poc a poc, es va establir un nucli de població a la riba esquerra d’aquest riu que es va anomenar el Pont de Montanyana. Amb el temps el nombre d’habitants va créixer i es va fer necessari la construcció d’una església que es va dedicar a Sant Armengol.
Aquest pont romànic va ser destruït durant la Guerra de Successió juntament amb el d’Orrit (als voltants de 1710?). A finals del s. XIX o a principis del s. XX se’n va construir un de nou del tipus penjat (foto 2). El dia 3 d’abril de 1938 les tropes de l’Exèrcit de la República el van destruir, per evitar que les forces feixistes poguessin avançar en direcció a Tremp. El dia 9 del mateix mes, la companyia de sapadors de la 63 Divisió del Cos de l’Exèrcit de Navarra el va reconstruir (foto 3 i 4).
Sant Armengol va ser bisbe de la Seu d’Urgell durant el primer terç del s.XI. Durant el seu pontificat (1010-1035) va contribuir al desenvolupament del comtat d’Urgell duent a terme una gran activitat espiritual i sobretot social, afavorint la construcció de ponts i de camins per a la millora de la comunicació del comtat.
Dins del territori del bisbat de Lleida hi havia una anomalia: l’arxiprestat d’Areny formava part del bisbat d’Urgell. Aquest estava configurat per les parròquies d’Areny, Claravalls, Colls, Montanyana-Pont de Montanyana, Girbeta, Torre Baró i Estall. Això ve del s.XI, quan Arnau Mir de Tost tenia en feu els castells d’Areny i de Montanyana, com que era vassall del comte d’Urgell i estava molt lligat al bisbe d’aquest comtat, es va produir aquesta anomalia territorial.
Aquesta situació va perdurar fins als anys 1955-1956, quan es van bescanviar els territoris d’Areny pels de Montclar-Artesa de Segre. El primer va passar al bisbat de Lleida i el segon al d’Urgell.
La construcció de l’església de Sant Armengol es devia iniciar al s.XV, d’estil gòtic tardà (fotos 5 i 6) i es va acabar al s. XVII. És d’una sola nau i està orientada de sud, on hi ha l’absis (foto 7), a nord, on està situada la porta d’entrada que és plenament renaixentista (fotos 8 i 9). La puresa arquitectònica de la portalada s’ha malmès per la pèrdua d’alguns elements artístics i per l’erosió de la pedra amb la que va ser construïda.
El retaule actual és dels anys 50 del segle passat (foto 10), substituint el que es va perdre al juliol-agost de 1936.
En el seu interior es conserva una de les tres rèpliques de la Pietat que es van poder salvar de la crema a l’inici de la Guerra Civil (foto 11), són tan iguals que no se sap quina és l’original i quines són les còpies.
Accés:
El Pont de Montanyana està situat al km 88 de la N-230. S’hi accedeix pel pont penjat que està situat al mateix costat de la carretera.
El canut dels minairons 