Per acabar aquesta sèrie de les esglésies, ermites i capelles al sud de la Terreta, faig l’inventari de les capelles privades dels masos i cases fortes del terme de Castissent.
Un fenomen que es veu a la Terreta i sobretot a la part de Castissent és que a finals de s. XVII i durant el s. XVIII es van construir esglésies noves, substituint les que hi havia d’època romànica com és el cas d’Esplugafreda i Castissent, i d’altres es van modificar, com la d’Escarlà. En aquesta època també es van construir capelles als masos aïllats i forts de la zona de Castissent.
Alguna cosa va succeir en aquesta zona, que és pobra en recursos, que va generar una riquesa suficient per poder dur a terme aquestes obres. No hi ha estudis econòmics específics que tractin aquest tema al Pallars, per la qual cosa cal buscar una explicació en el que va succeir a Catalunya i veure si es pot aplicar a la Terreta.
A mitjans del s. XVI s’observa que augmenta la nupcialitat i, conseqüentment, creix la natalitat i també s’incrementa la immigració occitana a Catalunya. Tot això va provocar un creixement demogràfic del 10% anual i la població es va duplicar en cent anys.
L’accés relativament fàcil a la terra va fer que aquest augment de la població se sustentés en l’agricultura facilitant tres coses:
- La multiplicació de la retolació de les terres
- La intensificació de les explotacions en diverses comarques
- L’especialització dels cultius
Tot això va comportar l’àmplia comercialització dels productes agraris amb el conseqüent augment dels preus i de les rendes de la terra.
Juntament amb l’expansió agrària també ho van fer altres sectors: la indústria, la construcció de vaixells per fer front a la demanda del sector comercial i la consegüent generació mercantil. El comerç va ser el catalitzador de l’activitat econòmica: produir per vendre.
Es va establir una potent xarxa interior d’intercanvi tant a Catalunya, com amb la resta de la península i amb l’exterior (comerç colonial).
Intercanvi interior: gràcies al regadiu i a la nova arada (arada vertadera) es va incrementar la producció de vi, d’oli i de cereals amb el consegüent augment dels intercanvis entre les comarques i dels preus.
Un altre element dinamitzador de l’economia fou la comercialització de teixits manufacturats i la seva distribució.
Aquesta distribució també va crear al territori una xarxa d’hostals i mesons al llarg de les carreteres que va contribuir a augmentar la riquesa global del país.
Un altre factor afavoridor va ser l’establiment de relacions regulars amb Cadis, on comerciants d’aquesta ciutat embarcaven els productes catalans cap a Amèrica. Va ser a partir de 1740-43 quan va produir-se la irrupció de la flota mercant catalana en les rutes de les Índies. Així, la presència de vaixells catalans a l’Atlàntic es convertiria en una constant a la segona meitat del segle XVIII. El 1756 un grup de comerciants catalans va rebre l’autorització per crear una companyia que comerciés amb Amèrica: la Reial Companyia de Barcelona que actuaria a Puerto Rico, Santo Domingo, Margarita i Veneçuela. El 1765 les Antilles van obrir-se a la llibertat de comerç i, finalment, el 1778, va promulgar-se el Decret de Lliure Comerç que trencava el monopoli gadità. Els mercaders catalans van exportar cap a Amèrica productes com el vi, l’aiguardent, la fruita seca, els teixits de cotó estampats (indianes), els mocadors de seda, el paper i alguns productes metal·lúrgics. A canvi s’importava sucre, cotó, cacau, cuir i tints.
En una economia de subsistència com era la de la Terreta, es fa difícil de pensar de quina manera es van obtenir els excedents per generar la liquiditat per poder construir aquestes esglésies. Segurament l’economia global va millorar molt i els masos forts van poder construir i dotar-se de capelles privades.
No sé fins a quin punt en la millora de l’economia del país va tenir un paper important la llana obtinguda dels ramats de la Terreta, ja que en la manufactura dels teixits es necessitava, entre altres, aquesta matèria primera.
La parròquia de Sant Baptista de Castissent està formada per un conjunt de masies allunyades, que tenien un bon patrimoni, tant pel que fa a l’extensió de terres conreables com de ramats, que els permetien tenir bons excedents. Això queda palès en la grandària de la casa i dels seus annexos (era, corrals, etc.) i de disposar de capella pròpia i en algun cas de cementiri privat. En l’actualitat moltes d’aquestes capelles estan molt malmeses.
Com que es tracta de capelles privades, només poso una foto i no faig cap referència al lloc on estan ubicades.
- Mare de Déu del Roser del mas de Palasí (foto 1)
- Sant Vicenç de casa Ensenyat (foto 2)
- Sant Germà de casa Miquel (foto 3)
- Sant Salvador del mas de Faro (foto 4)
- Cementiri del mas de Faro (foto 5)
- Mare de Déu del mas Ciutat (foto 6)
- Sant Agustí de casa Mostatxo (foto 7)
- Mare de Déu de Montserrat o Sant Antoni Abat de casa Batlle (foto 8)
- Sant Agustí de casa Carlets (foto 9)
- Sant Pere de casa Salze o de casa Aleixó (foto 10)
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya XV.
Josep M Gavín. 1982. Inventari d’esglésies. Pallars Jussà número 8. Arxiu Gavín. Artestudi Edicions.
Arxiu Gavín de les Avellanes.
Jordi Mir. 2018. Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records. Ed. Garsineu.
Informació oral facilitada per Núria Bergua
El canut dels minairons 