La Terreta i la Clotada d’Areny ha estat habitada des de temps pretèrits. Els ibers iacetans van poblar aquest territori des del s. VI aC durant un període de gairebé mil anys (s’han trobat monedes iberes als voltants de Castellet). Es va passar del món iber a la cristianització donat que la romanització va afectar poc els habitants d’aquesta zona.

Els romans van passar per la Terreta a través d’una via secundària que passava per Viacamp, Girberta, Pont d’Orrit, …, que, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana arribava fins a la Vall d’Aran. S’han trobat làpides romanes als Masos de Tamúrcia i a Sopeira (avui desaparegudes). Les restes més importants del passat romà es troben a l’interior de l’església de Sant Pere d’Orrit, amb dues pedres que es van aprofitar per fer els primers esgraons del cor de l’església. Un estudi arqueològic ha determinat que es tracta de pedra de Santa Tecla, que únicament es troba a Tarragona. És una varietat de marbre de baixa qualitat, per tant, va pujar de Tarraco. Per la grafia utilitzada és del segle II dC i es tracta del pedestal d’una estàtua. És un regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE (foto 1).

La cristianització es va iniciar al s. VI, monjos hispanogots des de les seves 

cel·les serien els veritables organitzadors de la nova religió des del mont eremític de la roca de Sant Cugat, Ministeriolo i la vall de les Celles. Les esglésies es construeixen fora del nucli de població, evidenciant que aquest ja existia abans. La propagació de la catequesi i la vida monàstica es van estendre a partir dels vells centres pagans com Apolotensi (Alaó??).

D’època tardoromana i alt-medieval és el jaciment dels Altimiris (finals del s. V a finals del s. IX) (475-500 dC). És una població que s’estructura al voltant d’una església  paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Està situat a 867 m d’alçada, als contraforts de les parets del Montsec d’Ares (foto 2).

Al voltant de l’església (500-525) han aparegut restes d’habitatges, sitges, llocs per recollir aigua, etc.  Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigot, molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.

La invasió musulmana va arribar als voltants del 716-725, va afectar poc a la Terreta, l’ocupació va ser una mena de pacte de fidelitat i de pagament de tributs que recollien les pròpies autoritats locals. La línia d’ocupació real estava situada per sota del Montsec. Això es va establir en el moment que es va aturar la invasió franca l’any 732 amb la derrota dels musulmans en la batalla de Poitiers a mans de Carles Martell.

Es tractava, doncs, d’una ocupació més formal que real. Les valls del Pirineu eren “visitades” per les forces musulmanes en ràpides incursions de càstig, amb el pretext del cobrament dels impostos als quals estaven sotmesos. Per tant, l’ocupació no era permanent ni hi havia cap organització política. Tot això feia que la submissió fos lenta i poc sincera i disposada a trencar el pacte davant de qualsevol signe d’afebliment musulmà.

Aquesta situació es trenca arran de la forta immigració que es produeix en un primer moment cap a les terres del Pirineu, fugint de la dominació musulmana i a la intervenció francesa sobre Saragossa l’any 778 (que va donar lloc a la llegenda de Roldán). També hi van ajudar les primeres rebel·lions dels mateixos musulmans del nord a la recerca d’obtenir la independència de l’emirat cordovès, que en alguns casos, van ser ajudats per cristians de la zona. 

L’emirat reacciona amb diverses expedicions a Saragossa i al Pirineu a càrrec d’Abd-Al-Raman I l’any 781 i de Hishram contra els territoris de Suleiman de Barcelona l’any 791, desbaratant les aliances i els compromisos amb els cristians del nord, enfrontant-se a les tropes de Guillem de Tolosa per les terres d’Aquitània. Aquestes revoltes i incursions van causar la destrucció d’esglésies i de monestirs com el d’Alaó, el de Tavèrnoles, el d’Obarra, considerats focus de resistència.

Tots aquests problemes de la frontera van fer que els francs optessin per crear una “marca” al sud dels Pirineus que culmina conquerint Girona l’any 785, la Seu d’Urgell l’any 788, Barcelona l’any 801 i Orrit l’any 802.

El pagus d’Orrit fou confiat al custo de la frontera Aquitana a Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, fou el primer a intervenir establint contactes amb els caps locals indígenes vers l’any 802. Els comtes de Tolosa dominen el pagus de Pallars i la Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa, l’any 806, convingué amb els habitants d’aquests territoris regir-los i protegir-los formant part de l’imperi Carolingi.

Seguidament, s’estableix el que es coneix com la marca Tolosana que és una veritable frontera entre el món cristià i el musulmà a la Terreta. Aquesta línia defensiva estava formada pels castells dels pobles de la Terreta. Vegeu els castells de la Terreta a https://elcanutdelsminairons.cat/2025/01/10/els-castells-de-la-terreta-s-ix-xi/.

Amb aquesta ocupació es crea un nou ordre social que vertebrarà el territori de la Terreta: el poder de l’església representada pel potent monestir de Santa Maria d’Alaó i el poder comtal amb la creació del comtat de Pallars i la infeudació dels castlans, de les terres i de les persones que estan en el seu territori. Així s’entra en l’era del feudalisme.

Un fet important va passar quan Ramon Llop (Ramon I) (872-929), obtingué la independència política de Tolosa l’any 872 i va intentar l’eclesiàstica amb la creació d’una nova diòcesi al Pallars l’any 888, futura seu de Roda, per desvincular-se del bisbat d’Urgell que Carlemany havia establert. 

Entre 904-908 es van patir trasbalsos i raids en el sector ribagorçà. L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer, passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars destruint els castells de Castissent, d’Aulàs, Sarroca de Bellera, Mola de Baro i arriba fins a les portes de Sort. Aquesta campanya va costar la vida a 700 cristians i el captiveri de 1.000, entre ells Isarn, el fill de Ramon I, que va estar presoner a Tudela durant 14 anys fins que va ser alliberat pel seu cosí Sanç Garcés I de Navarra.

L’any 907 Al-Tawil d’Osca va destruir el castell de Roda i quasi arriba a les portes d’Alaó, passant per Campo, on destrueix la seva església i, travessant de la serra del Sis (Coll del Vent) arriba a Alaó.

Ramon I va incorporar la Terreta i la vall de Barrabés als seus dominis. Va morir l’any 920 i va repartir el territori entre els seus quatre fills. A Isarn i Llop els hi va correspondre el Pallars i a Unifred i Miró la Ribagorça.

Isarn i Llop van governar conjuntament el comtat de Pallars, a la mort de Llop, Isarn deixa l’administració en mans dels seus nebots: Ramon III, Borrel II i Sunyer I de Pallars.

Sunyer va morir més tard que els seus germans i el comtat va passar als seus fills que a la vegada es van repartir el territori. Ramon IV es va quedar el Pallars Jussà i Guillem II el Sobirà.

Pel que fa als altres fills de Ramon I, Miró i Unifred governaren el pagus d’Orrit i la Ribagorça respectivament. El comte Unifred, de sobrenom Bernat (920-955), s’ha de considerar el veritable creador de la dinastia ribagorçana. Un altre fill serà Ató que va ser el segon bisbe de Roda (sense seu catedralícia).

A Unifred Bernat I el a succeir Ramon II, i la seva dona Garsenda varen establir la seu cardenalícia a Roda d’Isàbena que va ser consagrada sota l’autoritat metropolitana de Narbona pel seu bisbe Aimeric el dia 30 de novembre de 957 (foto 3). El bisbe consagrat va ser Odesind fill de Ramon II i Garsenda. 

A Ramon II li va succeir Unifred II (970-979) que va confirmar el privilegi d’immunitat a Alaó l’any 975. Va ser enterrat juntament amb la seva dona Sansa en aquest monestir (foto 4).

El va succeir el seu germà Arnau I (979-990) i a aquest el va succeir  Isarn (990-1003) que mor a la batalla d’Albesa fent front a l’exèrcit d’Abd-Al Malik, fill d’Almansur. A aquest el va succeir Toda I de Ribagorça (1003-1010), filla de Ramon II donat que no hi havia descendents masculins dels anteriors comtes.  

En aquests moments, i donada la crisi institucional i la gran inseguretat per l’atac àrab que l’any 1006 destrueix Roda, i pren en captivitat al seu bisbe Aimeric,  arriben fins Areny i capturen eclesiàstics d’Alaó.  

Tot això fa que la vella comtessa Toda es casi amb el seu cosí segon Sunyer I de Pallars (fill de Llop de Pallars i net de Ramon I), que era vidu i amb fills grans en un matrimoni d’empara. El comte Sunyer de Pallars incorporà part del territori ribagorçà al seu patrimoni familiar que traslladà als seus successors (Ramon IV 1010-1047). La reacció de la branca castellana i, almenys des de 1008, apareix la comtessa Major I Garcia instal·lada a la vall de Benasc. Toda trobant-se vídua i desemparada va traspassar els drets que li quedaven al seu nebot Guillem II Isarn.  Aquest amb un gran exèrcit castellà feu fugir els musulmans a Sant Esteve del Mall (1012), per la qual cosa pogué reorganitzar tota la frontera, fent-se reconèixer fins i tot a la Terreta l’any 1014. A la mort d’aquest (1017) Ramon Sunyer de Pallars (Ramon IV) i la seva dona Major I de Ribagorça (filla de Garcia Fernandez i Ava de Ribagorça) i Sans III el Major de Navarra es disputen el territori ribagorçà: el navarrès es queda les conques de l’Èsera i el Pallars la Noguera Ribagorçana.

Aquesta va ser la darrera incursió musulmana a la zona, però els castells de la vall de la Clotada d’Areny van protegir durant quasi un segle la frontera sud i oest del comtat de Pallars Jussà.

Sunyer  I de Pallars (?-1010) va dividir el comtat de Pallars entre els seus dos fills.  A Guillem II li pertocà el Sobirà i a Ramon IV (?-1047) el Jussà. 

Vers l’any 1030, el comte Ramon IV de Pallars Jussà infeudà el castell d’Areny i d’Orrit a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert (fotos 5 i 6). El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català. 

El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”

Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.

Ramon IV el va succeir el seu fill Ramon V que entrarà en constants conflictes amb el seu cosí germà Artau I de Pallars Sobirà pels límits en el repartiment d’ambdós comtats. Aquestes lluites entre els dos cosins van evitar l’expansió del comtat de Pallars Jussà cap al  Montsec, deixant la lluita contra l’islam en mans del noble urgellenc Arnau Mir de Tost.

Arnau Mir de Tost

L’any 1009 el califat de Córdoba es troba immers en una guerra civil que acabarà amb la seva desfeta l’any 1031, provocant el naixements de les Taifes. L’afebliment del califat va provocar que els comtats catalans iniciessin la conquesta de les terres controlades fins aquell moment pels sarraïns.

Arnau Mir de Tost va néixer als voltants de l’any 1000 i  era fill de Mir, senyor de Tost, un poble que pertanyia al comtat d’Urgell. Juntament amb la seva esposa Arsenda van comprar  l’any 1033 al comte Armengol II el castell de Llordà situat a la part sud-est de la Conca de Tremp (fotos 7 i 8). 

Aprofitant les lluites entre les taifes de Lleida i de Saragossa, l’any 1034 conquereix la vall d’Àger per primera vegada. La taifa de Lleida reacciona reconquerint Àger l’any 1048 i es té que replegar al Pallars. Però al cap de pocs mesos torna a conquerir, aquesta vegada definitivament, la vall d’Àger (fotos 9 i 10).

Per tal de protegir aquesta conquesta territorial al sud del Montsec, calia defensar la part oest i per aquest motiu comencen a conquistar les terres més al nord de la Ribagorça amb l’ajut del comte d’Urgell i el rei d’Aragó.

A poc a poc obté un gran poder econòmic i militar i, juntament amb la seva política de col·laboració i de pactes, se’l coneixerà pel senyor de la frontera, mantenint vassallatge amb els comtes d’Urgell, del Pallars Jussà, de Barcelona i del rei d’Aragó. També va establir bones relacions amb els bisbes i amb els papes de Roma Nicolau II i Alexandre II.

Va tenir un paper clau en les gestes que van realitzar els comtes catalans per frenar els avanços aragonesos, que tenien la intenció de conquerir el Pla de Lleida. Podem dir que la configuració actual de Catalunya es deu en, gran part, a Arnau Mir de Tost.

En seu testament fet l’any 1071 hi conta que tenia 78 castells en feu o en alou.

Els castells d’Areny i de Montanyana foren empenyorats l’any 1055 pel comte Ramon V de Pallars Jussà a Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda, per raó del casament de la seva filla Valença amb el comte (fotos 5 i 11).

La possessió dels castells d’Areny i de Montanyana per part d’Arnau Mir de Tost tindrà conseqüències a la zona amb el repartiment del territori entre els bisbats de Lleida i Urgell. Com que aquest era vassall del bisbe d’Urgell,  les parròquies d’Areny i de Montanyana-Pont de Montanyana, van pertànyer al bisbat d’Urgell fins a l’any 1956, moment en què es produeix una permuta entre els dos bisbats. Urgell guanyava setze parròquies de l’enclavament d’Artesa de Segre i cedia a Lleida les que estaven situades a les zones d’Areny i Purroi (fotos 12 i 13).

Bibliografia:

• Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
• Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
• Enciclopedia.cat
• Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
• Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
• Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
• https://www.ub.edu>lamub>mviva>2021/11/29>els-altimiris
• https://books.openedition.org. Marta Sancho. Evidencias arqueológicas de un monasterio de los siglos VI-VII en el Prepirineo catalán: Santa Cecilia de Els Altimiris. Éditions du Comité des travaux històriques et scientifiques (STHS).