Circular Front de Pallars: Aramunt, trinxeres de Sant Corneli i de Vilanoveta, Aramunt Vell.
Història/ressenya:
Els dies 7, 8 i 9 d’abril de 1938 les tropes franquistes arriben a la Conca de Tremp, travessen el riu Noguera Pallaresa i estableixen el cap de pont de Tremp. L’objectiu militar era controlar les centrals hidroelèctriques de Pobla de Segur i de Talarn-Tremp per tallar l’energia elèctrica que subministraven a la indústria de guerra de la Generalitat de Catalunya a Barcelona.
Des del Montsec fins a les Valls d’Àneu i al llarg del riu Noguera Pallaresa, es va establir un front de guerra d’uns cent quilòmetres, que es va mantenir actiu des d’abril de 1938 fins al gener de 1939.
Aquest front estava format per dues línies defensives-ofensives, una per a cada exèrcit, traçades en paral·lel i separades, en alguns punts, per molt poca distància.
Durant els nou mesos que va durar del front, s’hi van produir enfrontaments de gran duresa, tot i això, no van alterar significativament la línia de combat, causant una gran quantitat de morts i de ferits en ambdós bàndols.
La muntanya de Sant Corneli va ser un escenari d’uns combats irracionals, on les forces republicanes, situades en una cota més baixa i sense cap protecció, van intentar sense èxit conquerir el cim d’aquesta muntanya, patint una gran quantitat de baixes.
Vilanoveta és un turó que barra el pas al riu de Carreu, va ser fortificat pels nacionals amb trinxeres de formigó per impedir l’avanç republicà que pretenia trencar el front en aquest lloc per recuperar el terreny perdut.
Aquesta excursió combina el paisatge i la història, ja que al llarg del recorregut encara s’hi poden veure les trinxeres d’ambdós bàndols, testimonis del patiment que hi va haver en aquest indret del Pallars Jussà.
Un grup nombrós d’amics de l’Associació d’Amics de les Muntanyes de Prades i acompanyats de l’historiador Manel Gimeno (foto 1), vam realitzar aquesta excursió gaudint d’un dia esplèndid i vàrem aprendre molt del Front de Pallars.
0,0 km: Aramunt, caminem en direcció sud-oest fina a trobar el riu Carreu.
0,8 km: Travessem el riu Carreu i continuem per la pista que passa per la base de la muntanya de Sant Corneli.
1,1 km: Font de la O. Cal aprofitar per agafar aigua donat que en tot el recorregut no hi ha cap font.
1,5 km: Font Mentidera (foto 2), el seu nom és pel fet que s’amera quan hi ha canvis baromètrics a l’atmosfera.
1,6 km: Pal indicador (foto 3). Deixem la pista i prenem el camí que puja pel mig d’un bosc de pins replantats els anys seixanta del segle passat (foto 4). Aquest camí el vàrem construir els nacionals per poder portar els subministraments de les tropes situades al cim de Sant Corneli (foto 5). La carrerada fa ascendint fent ramanxoles, i a mesura que es va pujant podem gaudir d’unes magnífiques vistes de la Conca de Tremp i del pantà de Sant Antoni (foto 6).
6 km: Sant Corneli. En aquest indret ja es poden veure les estructures militars i restes de llaunes dels àpats que feien els soldats en aquest lloc i de les trinxeres que envoltaven tot el turó (fotos 7 i 8). Al cim de Sant Corneli hi ha la petita ermita romànica (foto 9) i una creu monumental “al caiguts” que un llamp va fer caure (foto 10). A l’extrem est del turó hi ha una línia de búnquers i trinxeres que el defensaven dels atacs frontals dels republicans, situats molt a prop i en una posició més baixa (foto 11). Iniciem el descens en direcció est.
7,6 km: Pas del Llop. Aquí trobem les primeres trinxeres republicanes (foto 12) que continuen al llarg de quasi dos kilòmetres (foto 13).
8,1 km: Continuem per una pista que circula en direcció est.
10,7 km: Collades de Baix. Deixem la pista i prement un camí que baixa en direcció nord, per després girar cap a l’oest seguint el curs del riu Carreu. El camí és pedregós i pot resultar una mica dificultós.
12,4 km: Travessem el riu Carreu i continuem per un petit corriol.
13 km: Cases de Vilanoveta (foto 14). Prenem la pista en direcció oest; davant nostre es veu la serreta on hi ha les trinxeres de Vilanoveta (foto 15).
13,6 km: Deixem la pista i agafem un corriol a l’esquerra.
13,9 km: Trinxeres de Vilanoveta (fotos 16, 17 i 18). Baixem per un caminet en direcció nord i després cap a l’oest.
15 km: Agafem la pista en direcció oest.
15,4 km: Deixem la pista i agafem l’antic camí d’Aramunt Vell.
16,9 km: Aramunt vell (foto 20).
17,7 km: Font vella d’Aramunt (foto 21).
18,4 km: Aramunt.
Bibliografia:
Manel Gimeno Llardén. Del Montsec a les Valls d’Àneu seguint els indrets d’una guerra. Front de Pallars 1938-39. Editorial Bresca.
Manel Gimeno Llardén. Indrets d’una guerra. Cronologia del front de Pallars. Abril 1938-febrer 1939. Editorial Bresca.
Tal dia com avui de fa 87 anys, el dia 25 d’octubre de 1938, es va fer el primer acte oficial d’acomiadament de les Brigades Internacionals per part del Govern de la República Espanyola, a l’esplanada de l’alberg de l’Espluga de Francolí.
Es calcula que van venir a Espanya per lluitar a favor de la República uns 40.000 homes i dones de 54 països diferents, dels quals en van morir uns 18.000, el que representa una mortalitat superior al 45%. Alguns autors incrementen aquestes xifres fins als 59.380 internacionals.
Van ser organitzats en 5 Brigades, de la XI a la XV. Eren forces molt disciplinades, ben organitzades i profundament motivades políticament. Foren utilitzades com a forces de xoc. Van lluitar gairebé en tots els fronts, participant en les batalles més importants de la Guerra Civil: Madrid, la Granja-Segovia, Jarama, Guadalajara, Belchite, Terol, Ofensiva d’Aragó i de l’Ebre. Els dies 22 i 23 de setembre de 1938 van ser els seus darrers dies de combat.
Els brigadistes que lluitaven a la batalla de l’Ebre foren concentrats a l’esplanada del túnel de l’Argentera (fotos 1 i 2).
Van ser acomiadats en dos actes molt emotius. El primer tingué lloc el dia 25 d’octubre, davant de l’hospital militar de les Masies de l’Espluga de Francolí (avui alberg) (fotos 3 i 4), on els brigadistes internacionals van lliurar la seva bandera a l’exèrcit Popular de la República (foto 5). Aquest acte va ser presidit pel president del Govern, Juan Negrín, que els hi va dir: “Habéis venido a España, espontáneamente, a defender nuestro país (…) por vuestra propia voluntad de sacrificar lo que más difícilmente se presta a nadie: a sacrificar la vida. Veníais a defender la justicia, el derecho escarnecido, porque sabíais, también, que aquí, en España, se jugaba la libertad del mundo entero” (foto 6). També hi eren presents el cap d’Estat Major de la Defensa, el general Vicente Rojo, el coronel cap de l’Exèrcit de l’Ebre, Juan Modesto (foto 7) i altres autoritats militars i civils de la República (foto 7). Aquest acte va ser immortalitzat amb fotografies de Robert Capa (fotos 1 a 9).
El dia 28 d’octubre van ser acomiadats a Barcelona per més de 200.000 persones, realitzant una desfilada pels carrers de la ciutat (fotos 10, 11 i 12).
L’acte de la Ciutat Comtal va ser presidit pel president de la República, Manuel Azaña, el del govern, Juan Negrín i el president de la Generalitat, Lluís Companys. També hi estaven dirigents polítics com Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”, que els adreça unes paraules que han quedat per a la història: «No os olvidaremos y, cuando el olivo de la paz florezca, entrelazado con los laureles de la victoria de la República española, ¡volved! […] Volved a nuestro lado, que aquí encontraréis patria los que no tenéis patria, amigos, los que tenéis que vivir privados de amistad, y todos, todos, el cariño y el agradecimiento de todo el pueblo español, que hoy y mañana gritará con entusiasmo: ¡Vivan los héroes de las Brigadas Internacionales!».
Aquest castell estava situat estratègicament per controlar la frontera sud-oest a finals del s. X i protegia els nuclis de població de la vall lateral del riu Noguera Ribagorçana. En aquesta època va pertànyer al primer comtat de Ribagorça.
Les primeres referències documentals es troben en un instrument del monestir de Santa Maria d’Alaó, on el prevere Àlvar, l’any 916, adquireix unes terres d’aprisió al pagus d’Orrit al lloc de Fontangana (el copista sobreposà la lletra “F” damunt d’una “M”).
El castell va ser conquerit pels àrabs el 1006 durant una incursió d’Abd-Al Malik.
El 1020 fou recuperat definitivament per Ramon III de Pallars Jussà en concordança amb Sans III de Pamplona.
El castell de Montanyana apareix relacionat amb Arnau Mir de Tost el 1053 on el comte de Pallars Jussà Ramon V renuncia a la potestat de dit castell envers Arnau Mir. L’any 1055 torna a parèixer aquest baluard i el d’Areny en un empenyorament de Ramon V a Arnau Mir i a la seva esposa Arsenda per raó del casament amb la seva filla Valença.
L’any 1064 torna a sortir el castell en una conveniència entre Ramon i Arnau Mir en la qual el primer fa prometença d’ajudar al segon en la defensa del castell d’Areny, empenyorant el de Montanyana així com el de Mur i el de Llimiana.
El 1068 Arsenda lliura en testament el castell de Montanyana, que tenia en propietat per esponsalici, a la seva filla Valença i al seu net Arnau Ramon de Palars Jussà.
L’any 1190, el rei Alfons el Cast va posar setge al castell de Montanyana en la seva lluita contra el vescomte d’Àger i el 1192 l’annexionarà a la corona Catalano-Aragonesa.
El 1322 el castell de Montanyana i el nou nucli de població situat al pont de riu Noguera Ribagorçana van passar a formar part del comtat de la Ribagorça.
El castell està ubicat al capdamunt d’un turó que permet un recinte fortificat que domina el poble de Montanyana (foto 5). Està format per una torre circular i per un primer recinte on també hi ha l’església.
La torre està construïda al damunt d’una gran roca (foto 6), malauradament s’ha perdut la meitat meridional i part de la seva alçada (foto 7 de l’any 1962 i foto 8 del 1984), en època més recent es va enrunar el terç nord-oest (foto 9). El seu interior estava repartit en quatre nivells amb una alçada d’aproximadament 12 metres i l’entrada s’ubicava a uns 4 metres de la base de la torre, només en queden les dovelles inicials i el forat de la barra de tancament de la porta (fotos 10 i 11).
La seva construcció es data als voltants de l’any 1000.
Dins del recinte de l’altiplà i a uns 40 metres hi ha l’església de la Mare de Déu de Baldós (abans Sant Martí), és un edifici d’una sola nau amb portada de tipus monumental amb un timpà esculpit i cinc arquivoltes en degradació, suportades per columnes exemptes i per semicolumnes situades als angles dels plecs del mur amb uns capitells bellament esculpits (fotos 6, 12 i 13).
Uns metres més avall hi ha un segon recinte construït en època gòtica, amb un portal adovellat, una muralla i una torre quadrangular de grans dimensions, coneguda com la torre de la presó (foto 14).
Al turó del davant, a l’altra banda del barranc hi ha una altra torre (torre de les Eres) (foto 15). Es tracta d’una torre de guaita més petita que la del castell de Montanyana i construïda en època més tardana, probablement al s. XIII. Està assentada sobre un roca i dos terceres parts de la torre han caigut (fotos 16 i 17). En el terç que en queda s’hi poden veure espitlleres a diferents nivells i té una alçada d’uns 12 metres d’alçada (foto 18). Aquesta torre tenia una funció de guaita.
Al costat del barranc de Montanyana i entre les dues torres hi ha l’església romànica de Sant Joan, una construcció de finals del s. XII o principis del s. XIII (fotos 19, 20 i 21).
Accés:
Castell de Montanyana:
0,0 m: Pàrquing de Montanyana. Agafem l’únic carrer per anar a trobar el pont romànic.
96 m: Travessem el barranc de Sant Joan pel pont romànic (foto 22) i enfilem el carrer que puja al castell (foto 23).
231 m: Entrem al recinte del castell per la portalada adovellada (foto 14), el camí està molt ben empedrat i en tres ramanxoles s’arriba a les restes de les dependències del castell d’època contemporània (foto 24).
424 m: Mare de Déu de Baldós. Passem pel costat de la capçalera o per darrere de l’absis de l’església.
481 m: Després de fer uns 50 metres de desnivell positiu, arribem a la torre del castell de Montanyana.
Torre de les eres:
Abans de passar el pont surt un camí empedrat a l’esquerra que es va enfilant (foto 25), després de fer set ramanxoles i caminar uns dos-cents metres i superar un desnivell d’uns cinquanta metres s’arriba a la torre de les Eres (foto 18).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Inventari d’esglésies. Pallars Jussà. Arxiu Gavín
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
La primera notícia documentada d’aquest castell és de l’any 816 en un document del cartulari d’Alaó.
Aquest baluard tenia la funció del control de l’accés a la vall del Valiera que s’obre a la riba dreta del riu Noguera Ribagorçana i de la rereguarda meridional de la frontera als voltants de l’any 1000 (foto x). Al front es troba el castell d’Orrit, ambdós barraven el pas de les possibles incursions musulmanes al sud del Pagus Orritensis (foto x).
Aquest binomi dels dos castells era una peça clau per al control de la Terreta i del comtat del Pallars Jussà.
El castell d’Areny va estar en mans del comtat Ribagorçà fins l’any 1026, quan la situació dinàstica va afavorir el domini pallarès a Montanyana i a la Terreta.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV de Pallars Jussà infeudà el castell d’Areny i d’Orrit (vegeu: https://elcanutdelsminairons.cat/2025/05/09/castell-dorrit/) a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert. El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
A mitjans del s. XI, Areny estarà immers en un seguit de pactes on intervindrà Arnau Mir de Tost. La primera part d’aquesta època comença el 16 de març de 1055, quan Arnau Mir compra la meitat del castell al comte Ramon IV. Després d’aquesta compra, es produeixen un seguit de pactes i conveniències que acabaran amb el total domini d’Arnau Mir sobre el castell d’Areny. Aquest el cedirà a la seva filla Valença com a dot del casament amb el comte Ramon V de Pallars Jussà.
Al s. XIII aquest castell formarà part de la baronia de Guillem V d’Erill. L’any 1322 el castell d’Areny va ser incorporat al comtat de la Ribagorça.
Va patir les vicissituds de les guerres civils ribagorçanes i la de Successió, la del Francès i la tercera guerra carlina.
Aquest castell aprofita perfectament el relleu de la roca sobre el qual està situat (fotos 1 i 2).
Era un castell gran, format per dos bastions importants a cada extrem del castell, separats per una muralla d’uns 100 m de llargada bastant perduda avui en dia.
L’extrem est és considerat el més antic i està format per una muralla que fa un angle recte i que recorre la roca de nord a sud. Aquesta construcció està formada per carreus quadrats disposats en fileres horitzontals unides amb morter d’argamassa (fotos 2, 3, i 4).
En aquesta part hi ha les restes de l’església que era de planta de creu llatina de grans dimensions i amb un absis semicircular orientat a l’est (foto 5). La porta d’entrada està situada a ponent i és de grans format, bocinada i amb cinc arcuacions que actualment han desaparegut (fotos 6,7 i 8). Als seus voltants hi ha una necròpolis d’època alt medieval amb diferents tipus de tombes excavades a la roca (fotos 9, 10 i 11). Darrere de l’absis hi ha l’aljub del castell (foto 12).
Anys més tard s’hi van afegir altres construccions com són una torre i un altre mur més prim que agafa la direcció sud i va unit al tram final de la muralla antiga i que daten del s. XIII (fotos 2 i 13).
Pel que fa a l’extrem oest, cal dir que era el centre del castell i la part més elevada (foto 14). Està format per una torre rectangular (foto 15), una cisterna i una muralla que anava de nord a sud rodejant la torre i resseguint la forma de la roca (foto 16). La muralla del recinte oest té un perímetre de 70 m.
L’accés al recinte és per la part oest, aprofitant les parets rectes de la roca i amb uns esgraons per poder-hi accedir millor (fotos 16 i 17). Actualment, no queda cap vestigi de la porta d’entrada.
Un plànol de l’any 1724 mostra el castell amb les dependències pròpies d’una fortificació del s. XVIII (foto 18) i que actualment només en queden restes de parets. Per identificar aquestes estructures caldria una prospecció arqueològica acurada (fotos 19 i 20).
Accés:
0,0 m: Plaça de l’església d’Areny de Noguera (foto 21). Prenem el carrer de l’Església per anar a trobar el carrer de Sant Miquel que va paral·lel a la roca del mateix nom.
91 m: Carrer de Sant Miquel, continuem en direcció oest
192 m: Deixem aquest carrer i agafem un camí empedrat molt bonic que porta al poble de Sobrecastell i al castell (foto 22). El camí va pujant en direcció nord fent vàries ramanxoles (fotos 23 i 24).
375 m: Pal indicador. Girem cap a l’est per enfilar els esgraons esculpits a la roca per entrar al recinte de castell (foto 17).
392 m: Castell d’Areny.
Bibliografia:
Biblioteca Virtual de Defensa. Plano de la Villa y Castillo de Aren (1724 marzo 18).
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI Ribagorça.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV. Pallars.
Enciclopedia.cat.
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alou d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
La Terreta i la Clotada d’Areny ha estat habitada des de temps pretèrits. Els ibers iacetans van poblar aquest territori des del s. VI aC durant un període de gairebé mil anys (s’han trobat monedes iberes als voltants de Castellet). Es va passar del món iber a la cristianització donat que la romanització va afectar poc els habitants d’aquesta zona.
Els romans van passar per la Terreta a través d’una via secundària que passava per Viacamp, Girberta, Pont d’Orrit, …, que, seguint el curs de la Noguera Ribagorçana arribava fins a la Vall d’Aran. S’han trobat làpides romanes als Masos de Tamúrcia i a Sopeira (avui desaparegudes). Les restes més importants del passat romà es troben a l’interior de l’església de Sant Pere d’Orrit, amb dues pedres que es van aprofitar per fer els primers esgraons del cor de l’església. Un estudi arqueològic ha determinat que es tracta de pedra de Santa Tecla, que únicament es troba a Tarragona. És una varietat de marbre de baixa qualitat, per tant, va pujar de Tarraco. Per la grafia utilitzada és del segle II dC i es tracta del pedestal d’una estàtua. És un regal d’uns fills a la seva mare AEMILIAE (foto 1).
La cristianització es va iniciar al s. VI, monjos hispanogots des de les seves
cel·les serien els veritables organitzadors de la nova religió des del mont eremític de la roca de Sant Cugat, Ministeriolo i la vall de les Celles. Les esglésies es construeixen fora del nucli de població, evidenciant que aquest ja existia abans. La propagació de la catequesi i la vida monàstica es van estendre a partir dels vells centres pagans com Apolotensi (Alaó??).
D’època tardoromana i alt-medieval és el jaciment dels Altimiris (finals del s. V a finals del s. IX) (475-500 dC). És una població que s’estructura al voltant d’una església paleocristiana de grans dimensions i única en aquest territori. Està situat a 867 m d’alçada, als contraforts de les parets del Montsec d’Ares (foto 2).
Al voltant de l’església (500-525) han aparegut restes d’habitatges, sitges, llocs per recollir aigua, etc. Podria tractar-se d’un centre eremític o monestir visigot, molt ben protegit per les roques del Montsec i el pas de Santa Cecília i aïllat dels poders eclesiàstics i polítics en el moment de la caiguda de l’Imperi Romà i l’inici del feudalisme.
La invasió musulmana va arribar als voltants del 716-725, va afectar poc a la Terreta, l’ocupació va ser una mena de pacte de fidelitat i de pagament de tributs que recollien les pròpies autoritats locals. La línia d’ocupació real estava situada per sota del Montsec. Això es va establir en el moment que es va aturar la invasió franca l’any 732 amb la derrota dels musulmans en la batalla de Poitiers a mans de Carles Martell.
Es tractava, doncs, d’una ocupació més formal que real. Les valls del Pirineu eren “visitades” per les forces musulmanes en ràpides incursions de càstig, amb el pretext del cobrament dels impostos als quals estaven sotmesos. Per tant, l’ocupació no era permanent ni hi havia cap organització política. Tot això feia que la submissió fos lenta i poc sincera i disposada a trencar el pacte davant de qualsevol signe d’afebliment musulmà.
Aquesta situació es trenca arran de la forta immigració que es produeix en un primer moment cap a les terres del Pirineu, fugint de la dominació musulmana i a la intervenció francesa sobre Saragossa l’any 778 (que va donar lloc a la llegenda de Roldán). També hi van ajudar les primeres rebel·lions dels mateixos musulmans del nord a la recerca d’obtenir la independència de l’emirat cordovès, que en alguns casos, van ser ajudats per cristians de la zona.
L’emirat reacciona amb diverses expedicions a Saragossa i al Pirineu a càrrec d’Abd-Al-Raman I l’any 781 i de Hishram contra els territoris de Suleiman de Barcelona l’any 791, desbaratant les aliances i els compromisos amb els cristians del nord, enfrontant-se a les tropes de Guillem de Tolosa per les terres d’Aquitània. Aquestes revoltes i incursions van causar la destrucció d’esglésies i de monestirs com el d’Alaó, el de Tavèrnoles, el d’Obarra, considerats focus de resistència.
Tots aquests problemes de la frontera van fer que els francs optessin per crear una “marca” al sud dels Pirineus que culmina conquerint Girona l’any 785, la Seu d’Urgell l’any 788, Barcelona l’any 801 i Orrit l’any 802.
El pagus d’Orrit fou confiat al custo de la frontera Aquitana a Guillem I de Tolosa, cosí de Carlemany, fou el primer a intervenir establint contactes amb els caps locals indígenes vers l’any 802. Els comtes de Tolosa dominen el pagus de Pallars i la Ribagorça d’ençà que el comte Bigó de Tolosa, l’any 806, convingué amb els habitants d’aquests territoris regir-los i protegir-los formant part de l’imperi Carolingi.
Seguidament, s’estableix el que es coneix com la marca Tolosana que és una veritable frontera entre el món cristià i el musulmà a la Terreta. Aquesta línia defensiva estava formada pels castells dels pobles de la Terreta. Vegeu els castells de la Terreta a https://elcanutdelsminairons.cat/2025/01/10/els-castells-de-la-terreta-s-ix-xi/.
Amb aquesta ocupació es crea un nou ordre social que vertebrarà el territori de la Terreta: el poder de l’església representada pel potent monestir de Santa Maria d’Alaó i el poder comtal amb la creació del comtat de Pallars i la infeudació dels castlans, de les terres i de les persones que estan en el seu territori. Així s’entra en l’era del feudalisme.
Un fet important va passar quan Ramon Llop (Ramon I) (872-929), obtingué la independència política de Tolosa l’any 872 i va intentar l’eclesiàstica amb la creació d’una nova diòcesi al Pallars l’any 888, futura seu de Roda, per desvincular-se del bisbat d’Urgell que Carlemany havia establert.
Entre 904-908 es van patir trasbalsos i raids en el sector ribagorçà. L’any 904 el valí de Lleida Lubb ibn Muhàmmad, des de Balaguer, passant pel coll d’Ares, fa una incursió al Pallars destruint els castells de Castissent, d’Aulàs, Sarroca de Bellera, Mola de Baro i arriba fins a les portes de Sort. Aquesta campanya va costar la vida a 700 cristians i el captiveri de 1.000, entre ells Isarn, el fill de Ramon I, que va estar presoner a Tudela durant 14 anys fins que va ser alliberat pel seu cosí Sanç Garcés I de Navarra.
L’any 907 Al-Tawil d’Osca va destruir el castell de Roda i quasi arriba a les portes d’Alaó, passant per Campo, on destrueix la seva església i, travessant de la serra del Sis (Coll del Vent) arriba a Alaó.
Ramon I va incorporar la Terreta i la vall de Barrabés als seus dominis. Va morir l’any 920 i va repartir el territori entre els seus quatre fills. A Isarn i Llop els hi va correspondre el Pallars i a Unifred i Miró la Ribagorça.
Isarn i Llop van governar conjuntament el comtat de Pallars, a la mort de Llop, Isarn deixa l’administració en mans dels seus nebots: Ramon III, Borrel II i Sunyer I de Pallars.
Sunyer va morir més tard que els seus germans i el comtat va passar als seus fills que a la vegada es van repartir el territori. Ramon IV es va quedar el Pallars Jussà i Guillem II el Sobirà.
Pel que fa als altres fills de Ramon I, Miró i Unifred governaren el pagus d’Orrit i la Ribagorça respectivament. El comte Unifred, de sobrenom Bernat (920-955), s’ha de considerar el veritable creador de la dinastia ribagorçana. Un altre fill serà Ató que va ser el segon bisbe de Roda (sense seu catedralícia).
A Unifred Bernat I el a succeir Ramon II, i la seva dona Garsenda varen establir la seu cardenalícia a Roda d’Isàbena que va ser consagrada sota l’autoritat metropolitana de Narbona pel seu bisbe Aimeric el dia 30 de novembre de 957 (foto 3). El bisbe consagrat va ser Odesind fill de Ramon II i Garsenda.
A Ramon II li va succeir Unifred II (970-979) que va confirmar el privilegi d’immunitat a Alaó l’any 975. Va ser enterrat juntament amb la seva dona Sansa en aquest monestir (foto 4).
El va succeir el seu germà Arnau I (979-990) i a aquest el va succeir Isarn (990-1003) que mor a la batalla d’Albesa fent front a l’exèrcit d’Abd-Al Malik, fill d’Almansur. A aquest el va succeir Toda I de Ribagorça (1003-1010), filla de Ramon II donat que no hi havia descendents masculins dels anteriors comtes.
En aquests moments, i donada la crisi institucional i la gran inseguretat per l’atac àrab que l’any 1006 destrueix Roda, i pren en captivitat al seu bisbe Aimeric, arriben fins Areny i capturen eclesiàstics d’Alaó.
Tot això fa que la vella comtessa Toda es casi amb el seu cosí segon Sunyer I de Pallars (fill de Llop de Pallars i net de Ramon I), que era vidu i amb fills grans en un matrimoni d’empara. El comte Sunyer de Pallars incorporà part del territori ribagorçà al seu patrimoni familiar que traslladà als seus successors (Ramon IV 1010-1047). La reacció de la branca castellana i, almenys des de 1008, apareix la comtessa Major I Garcia instal·lada a la vall de Benasc. Toda trobant-se vídua i desemparada va traspassar els drets que li quedaven al seu nebot Guillem II Isarn. Aquest amb un gran exèrcit castellà feu fugir els musulmans a Sant Esteve del Mall (1012), per la qual cosa pogué reorganitzar tota la frontera, fent-se reconèixer fins i tot a la Terreta l’any 1014. A la mort d’aquest (1017) Ramon Sunyer de Pallars (Ramon IV) i la seva dona Major I de Ribagorça (filla de Garcia Fernandez i Ava de Ribagorça) i Sans III el Major de Navarra es disputen el territori ribagorçà: el navarrès es queda les conques de l’Èsera i el Pallars la Noguera Ribagorçana.
Aquesta va ser la darrera incursió musulmana a la zona, però els castells de la vall de la Clotada d’Areny van protegir durant quasi un segle la frontera sud i oest del comtat de Pallars Jussà.
Sunyer I de Pallars (?-1010) va dividir el comtat de Pallars entre els seus dos fills. A Guillem II li pertocà el Sobirà i a Ramon IV (?-1047) el Jussà.
Vers l’any 1030, el comte Ramon IV de Pallars Jussà infeudà el castell d’Areny i d’Orrit a Rodolf Oriolf, sota la senyoria de Gerbert (fotos 5 i 6). El jurament d’aquest al comte, es va transcriure en un document escrit en llengua llatina i on hi ha paraules en un català molt arcaic. Alguns lingüistes consideren aquest document com el primer escrit en català.
El document diu: “Juro ego, Radolf Oriol, filium Mirabile, a te Ragimundo chomite, filium Ermetruete, et a te Ermesende chomitissa, filiam Gilda. De ipssos chastellos de Aringo et Oriti go fideles vos ende seré; go no llos vos devetaré ni devetare no llos vos faré. Et si Giriperto meum seniore menus venerit per morte, go a vos ende atenderé sine lóchoro che non vos ende de mandaré. Quamu aci est scriptu et omo ligere hic pote sí vos te(n)ré et sí vos atenderé per directa fidem sine vostro enchanno, per Deus et sanctis suis.”
Juro, jo, Radulf Oriol, fill de Mirabile, a tu Ramon, comte (de Pallars Jussà), fill d’Ermetruit, i a tu Ermessenda, comtessa, filla de Guilla. Dels castells d’Areny (de Noguera) i d’Orrit, jo us en seré fidel; jo no us els denegaré ni us els faré denegar. I, si Girbert, senyor meu, ve a menys per mort, jo us atendré (segons les obligacions feudals) sense llogre, que no us en demandaré. Com ací és escrit i hom hi pot llegir, us atendré per dreta fe (fidelitat) sense enganyar-vos, per Déu i pels sants.
Ramon IV el va succeir el seu fill Ramon V que entrarà en constants conflictes amb el seu cosí germà Artau I de Pallars Sobirà pels límits en el repartiment d’ambdós comtats. Aquestes lluites entre els dos cosins van evitar l’expansió del comtat de Pallars Jussà cap al Montsec, deixant la lluita contra l’islam en mans del noble urgellenc Arnau Mir de Tost.
Arnau Mir de Tost
L’any 1009 el califat de Córdoba es troba immers en una guerra civil que acabarà amb la seva desfeta l’any 1031, provocant el naixements de les Taifes. L’afebliment del califat va provocar que els comtats catalans iniciessin la conquesta de les terres controlades fins aquell moment pels sarraïns.
Arnau Mir de Tost va néixer als voltants de l’any 1000 i era fill de Mir, senyor de Tost, un poble que pertanyia al comtat d’Urgell. Juntament amb la seva esposa Arsenda van comprar l’any 1033 al comte Armengol II el castell de Llordà situat a la part sud-est de la Conca de Tremp (fotos 7 i 8).
Aprofitant les lluites entre les taifes de Lleida i de Saragossa, l’any 1034 conquereix la vall d’Àger per primera vegada. La taifa de Lleida reacciona reconquerint Àger l’any 1048 i es té que replegar al Pallars. Però al cap de pocs mesos torna a conquerir, aquesta vegada definitivament, la vall d’Àger (fotos 9 i 10).
Per tal de protegir aquesta conquesta territorial al sud del Montsec, calia defensar la part oest i per aquest motiu comencen a conquistar les terres més al nord de la Ribagorça amb l’ajut del comte d’Urgell i el rei d’Aragó.
A poc a poc obté un gran poder econòmic i militar i, juntament amb la seva política de col·laboració i de pactes, se’l coneixerà pel senyor de la frontera, mantenint vassallatge amb els comtes d’Urgell, del Pallars Jussà, de Barcelona i del rei d’Aragó. També va establir bones relacions amb els bisbes i amb els papes de Roma Nicolau II i Alexandre II.
Va tenir un paper clau en les gestes que van realitzar els comtes catalans per frenar els avanços aragonesos, que tenien la intenció de conquerir el Pla de Lleida. Podem dir que la configuració actual de Catalunya es deu en, gran part, a Arnau Mir de Tost.
En seu testament fet l’any 1071 hi conta que tenia 78 castells en feu o en alou.
Els castells d’Areny i de Montanyana foren empenyorats l’any 1055 pel comte Ramon V de Pallars Jussà a Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda, per raó del casament de la seva filla Valença amb el comte (fotos 5 i 11).
La possessió dels castells d’Areny i de Montanyana per part d’Arnau Mir de Tost tindrà conseqüències a la zona amb el repartiment del territori entre els bisbats de Lleida i Urgell. Com que aquest era vassall del bisbe d’Urgell, les parròquies d’Areny i de Montanyana-Pont de Montanyana, van pertànyer al bisbat d’Urgell fins a l’any 1956, moment en què es produeix una permuta entre els dos bisbats. Urgell guanyava setze parròquies de l’enclavament d’Artesa de Segre i cedia a Lleida les que estaven situades a les zones d’Areny i Purroi (fotos 12 i 13).
Bibliografia:
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XV.
Enciclopèdia Romànica de Catalunya. Vol. XVI.
Enciclopedia.cat
Jordi Pons i Sala, Jordi Bolòs i Víctor Hurtado. Alguns aspectes de la Ribagorça de l’època romana a través de l’epigrafia i la documentació visigòtica i medieval. Atles dels Comtats de Pallars i Ribagorça (v806-v998). 2012. Rafael Dalmau Editor.
Francesc Fité i Eduard González. Arnau Mir de Tost. Un senyor de frontera al segle XI. Edicions de la Universitat de Lleida. 2010.
Lluís Colomés Barbarà. Localització i estudi dels castells en feu i alo d’Arnau Mir de Tost a la frontera del s. XI. Treball de recerca de batxillerat, Escola Puigcerver de Reus. 2014.
https://books.openedition.org. Marta Sancho. Evidencias arqueológicas de un monasterio de los siglos VI-VII en el Prepirineo catalán: Santa Cecilia de Els Altimiris. Éditions du Comité des travaux històriques et scientifiques (STHS).
Fa pocs dies vaig pujar al castell d’Orrit per acabar de completar la informació d’aquesta fortificació per publicar-ho al meu blog sobre la sèrie dels Castells de la Terreta.
Al passar pel costat de les runes de la casa Solé d’Orrit vaig poder contemplar com la intolerància i el menyspreu per la Memòria Històrica és una realitat quotidiana.
En estudiar els fets que van succeir durant la Guerra Civil a la Terreta, vaig trobar la història d’una persona a la qual vaig anomenar “el milicià d’Orrit”. Es deia Francisco Nadal Barrabés i va néixer en aquesta casa l’any 1913. Va tenir un paper important durant el període revolucionari de l’estiu de 1936, després es va allistar per combatre el feixisme arribant a ser tinent de l’Exèrcit de la República. Finalitzada la guerra va ser represaliat i condemnat a molts anys de presó. També va donar suport al moviment del Maquis al Pla de Lleida els anys quaranta del segle passat, sent novament empresonat fins que va morir d’una malaltia neurodegenerativa a la presó de Lleida amb 40 anys.
Una persona que presentava els clarobscurs propis de l’època convulsa que va ocasionar la Guerra Civil Espanyola. Els falangistes que van assassinar als camperols a la zona on van guanyar els feixistes van ser considerats herois “del Alzamiento” i els que van participar en les morts de la gent de la dreta a la zona republicana van ser considerats assassins. La història l’escriuen els vencedors.
L’any 2019 el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del Centre Excursionista de Lleida i FEM TERRETA, vàrem marcar el track del camí que feien els Maquis des de França al Pla de Lleida per l’eix del riu Noguera Ribagorçana, un recorregut de 102 km des de Sucs (Segrià) al Pla de Vent (Serra del Cis).
Aquell mateix any vàrem voler fer-li un homenatge com a oficial de l’Exèrcit de la República i lluitador antifranquista, col·locant una placa a les parets de les restes de la casa Solé d’Orrit on va néixer (fotos 1, 2 i 3).
Al costat de la placa hi vàrem posar un QR que permetia obrir un enllaç amb tota la història d’aquest personatge (foto 4).
Algun malvat i desaprensiu va arrancar el QR per tal d’evitar que es pugui conèixer aquesta història. No em puc imaginar que un excursionista que passava per Orrit ho pogués fer o que algú pugés expressament a fer aquesta acció, però ambdues opcions són plausibles.
Que la intolerància i la rancúnia no anul·li la Memòria Històrica!!.
Deixo aquí el text que contenia el QR:
FRANCISCO NADAL BARRABÉS
Orrit 1913-Lleida 1953
Tinent de l’Exèrcit de la República
Els vencedors de les guerres són els que escriuen la història, això és ben sabut. Així, determinats fets realitzats per algunes persones són considerats heroics, i els mateixos fets realitzats per persones del bàndol contrari, són considerats criminals.
Pel que fa a la nostra Guerra Civil (GC) i al llarg temps de repressió que la va succeir, anar desfent l’embolic i aprofundir en el passat d’una manera objectiva, és anar contra l’oblit i en definitiva és un deute pendent.
Des de l’Associació Fem Terreta i el Grup de la Recuperació de la Memòria Històrica del Centre Excursionista de Lleida us presentem una monografia sobre la vida de Francisco Nadal Barrabés, documentada gràcies a la recerca efectuada als arxius oficials del PARES, al Tribunal Militar Tercero de Barcelona i a l’Arxiu Històric de Lleida. Els documents existents han permès seguir el rastre d’un militar de l’Exèrcit Popular de la República, nascut al poble d’Orrit, (antic municipi de Sapeira, la Terreta al Pallar Jussà), que era totalment desconegut. L’interès per investigar-lo va venir donat per la seva col·laboració amb el maquis, donant suport i fent d’enllaç amb diferents grups establerts a la zona d’Almenar (Segrià) els anys quaranta del segle passat.
La referència a aquest personatge va sorgir de la investigació que hem portat a terme en relació als fets que van succeir al Pallars Jussà durant el període revolucionari de l’inici de la GC. També de l’estudi dels grups de maquis que entraven pels Pirineus i de l’ajuda que els van donar alguns veïns dels pobles de la Terreta. Dels documents estudiats hem pogut conèixer tots els actes en què va participar, alguns d’ells tràgics i penosos. De tota manera la brutalitat de les guerres fa que les accions de les persones tinguin zones de clarobscurs, difícils de jutjar asseguts al sofà de casa nostra i només es poden entendre en el context sociopolític de l’Espanya de 1936 a 1950.
Francisco Nadal Barrabés, era fill de casa Solé d’Orrit, va néixer el 19 de gener de 1913. Quan va esclatar la guerra al 1936 ell estava fent el servei militar obligatori al castell de Lleida. En el primer moment de la guerra, al dissoldre’s la seva unitat, es va adherir a una patrulla d’uns 30 milicians-soldats, que en dos camions, el 12 d’agost del 36, van anar de Lleida cap al Pallars Jussà, concretament a la Pobla de Segur.
El Comitè de Pobla de Segur tenia detinguts a set capellans de la població i dels pobles de la muntanya. El dia 13 d’agost de 1936 els van carregar als camions i al passar pel cementiri de Salàs de Pallars els van afusellar. Per la tarda van agafar a tres persones retingudes pel Comitè de Tremp (dos civils i un capellà) i al passar per Cellers també van ser afusellats a la paret del cementiri.
Després d’aquets fets s’allista a l’Exèrcit de la República, és ascendit a caporal donat que era dels pocs soldats que sabia llegir i escriure de la seva companyia. En data 15 de gener de 1937 sabem que va ascendir a sergent. El 2 de gener de 1939 i després de superar les proves de capacitació de l’Escola Popular de Guerra obté els galons de tinent de complement, estant assignat a la 99 Divisió de l’Exèrcit del Centre de la República fins el dia 28 de març de 1938 que es rendirà als Nacionals.
Al ser oficial de la República és fet presoner i portat al Reformatorio de Adultos de Ocaña (Toledo) on estarà fins el dia 29 de març de 1940. Durant aquest període coincidirà en aquesta presó amb el poeta Miguel Hernández.
El dia 30 de març és traslladat a la presó provisional de “Las Comendadoras” de Madrid i aquí coincidirà amb el poeta José Hierro. Va ser reclamat pel Jutjat Militar de Balaguer-Tremp pels fets de Salàs de Pallars i de Cellers i per aquest motiu ingressa a la presó de Lleida. El dia 20 de gener de 1942 un consell de guerra sumaríssim el condemna a la pena de mort amb proposició de 30 anys. Posteriorment se li revisa la pena que es commutada per una de 20 anys i un dia de presó.
Al febrer de 1943 surt en llibertat vigilada i com que els seus pares han marxat d’Orrit a Albelda (Osca), fixa la seva residència en aquesta població amb l’obligació d’haver de presentar-se cada mes al Jutjat de Pau d’aquest poble.
Es posa a treballar de mosso a la Torre de Santa Maria (partida de Comaestreta d’Almenar), allí juntament amb altres persones republicanes i represaliades pel franquisme, entren en contacte amb els grups de suport de l’Agrupació Guerrillera Espanyola (AGE), concretament amb l’Agrupación Guerrillera de Levante i Aragón (AGLA). Sota la coordinació del maqui “el Tanque” van formar un grup de suport i enllaç a Almenar juntament amb José Torà, Francisco Miranda i Antonio Badia.
Després d’una delació, el dia 27 d’octubre de 1948 van ser detinguts per la Guardia Civil i ingressats a la presó de Lleida. Com que Francisco Nadal Barrabés havia estat oficial de la República va estar un any i mig en presó preventiva fins al judici, sense possibilitat de gaudir de la llibertat provisional com van fer els altres companys.
El dia 19 de juliol de 1950 va ser jutjat per un consell de guerra i condemnat a 10 anys de presó per “enlace con guerrilleros y jefe de una partida de bandoleros” aplicant la Llei de Bandidaje y terrorismo vigent en aquell moment. Com que tenia una pena anterior de 20 anys i només n’havia complert 5, amb la nova condemna no sortirà de la presó fins l’any 1967. Considerant que la pena és excessiva i desesperat, fa un intent de suïcidi tallant-se el coll. L’actuació ràpida dels serveis mèdics de la presó va poder salvar-li la vida. Degut a aquest fet comença amb un deteriorament neuropsicològic, inicialment atribuït a l’intent de suïcidi, però cada vegada es fa més progressiu i el diagnostiquen d’una Esclerosi Múltiple. Per culpa d’aquesta malaltia pateix greus dèficits neurològics especialment per poder deglutir. El seu estat de salut fa que sigui traslladat a l’hospital provincial de Lleida on es va deteriorant de forma contínua i dramàtica fins que morirà el dia 21 d’agost de 1953.
El dia 25 de maig de 1954, la Junta Provincial del servei de llibertat provisional li concedeix la llibertat quan feia 9 mesos que ja era mort.
El dia 27 d’octubre de 2019, l’Associació pel patrimoni de la Terreta (FEM TERRETA) i el Grup de la Recuperació de la Memòria Històrica del Centre Excursionista de Lleida, hem volgut recordar a un oficial de l’Exèrcit Popular de la República: el tinent Francisco Nadal Barrabés, posant una placa commemorativa a les parets caigudes de casa Solé d’Orrit, on va néixer ara fa 106 anys.
Que la història ens ajudi a no permetre que aquets fets tornin a succeir.
Des del punt de vista militar la vigilància i la defensa de la costa li pertocava a les forces de la Marina, i l’Exèrcit de Terra només havia d’actuar en el cas d’un desembarcament, per aquest motiu disposaven de les bateries de costa, d’armes antiaèries i de les fortificacions costaneres.
Per a la República, la mar no representava un perill real militar, ja que la major part de l’Armada no va secundar el cop d’estat. Però dos fets van fer replantejar l’estratègia defensiva de les costes:
El primer fet, va ser la facilitat com es va poder realitzar l’intent de conquesta de les Illes Balears, amb el desembarcament d’un exèrcit al mes d’agost de 1936 i, una vegada fracassada la invasió, com es van poder reembarcar les tropes per poder tornar a Barcelona amb la mateixa facilitat.
El segon fet, va ser quan a finals de setembre de 1936, els destructors facciosos Canarias i Almirante Cervera, van poder passar l’estret de Gibraltar i entrar al Mediterrani, comprovant la ineficiència de l’esquadra republicana per poder-los mantenir a ratlla.
Tot això, i el bombardeig de Roses el dia 30 d’octubre de 1936 per part del vaixell Canarias, va fer veure la necessitat de crear un sistema de defensa costanera.
La Conselleria de Defensa va dividir la costa catalana en tres trams:
1r tram: Portbou-Tossa de Mar (Plana major a Figueres i els seus batallons ubicats a Roses, a Torroella de Montgrí i a Sant Feliu de Guíxols).
2n tram: Tossa de Mar-Vilanova i la Geltrú (Plana major a Barcelona i el seus batallons ubicats a Mataró, a Badalona, al Prat de Llobregat i a Sitges).
3r tram: Vilanova i la Geltrú-Alcanar (Plana major a Tarragona i els seus batallons ubicats al Vendrell, a Vila-seca, a l’Hospitalet de l’Infant i a Amposta).
A l’octubre de 1936 comença tot el procés per recórrer tota la costa catalana per decidir on es posaran les bateries de costa i els nius de metralladores. Ràpidament s’inicien les obres de construcció que s’acceleraran després del bombardeig de Roses per part del vaixell facciós Canarias i, sobretot, a partir del 13 de febrer de 1937, quan la ciutat de Barcelona pateix un bombardeig naval per part del creuer italià Eugenio di Savoia.
La Conselleria de Defensa també va planificar les defenses de cara a un hipotètic desembarcament facciós, establint uns punts de vigilància a tota la costa en previsió d’un cop de mà que hagués pogut tenir uns efectes psicològics i militars molt importants per a la República.
Un hipotètic desembarcament facciós en una platja catalana que hagués permès, ja no una invasió, sinó simplement un sabotatge en una línia de ferrocarril o la destrucció d’un dipòsit d’armes, etc,. hagués creat un fort impacte negatiu en la moral republicana i un gran ressò internacional. Per aquest motiu es van construir molts búnquers amb metralladores per protegir les platges que permetien un fàcil desembarcament.
L’element principal i permanent de la defensa del litoral va ser l’artilleria de costa, preparada per fer foc sobre blancs en moviment i estava ubicada en punts estratègicament situats i protegits dels bombardejos des de la mar.
Tipus de búnquers
Búnquer tipus A: D’una sola metralladora. Era semicircular a la part del davant on hi havien les espitlleres i quadrangular la part lateral i posterior. Les dimensions podien anar de 7,38 m de llarg per 3,8 d’ample amb un gruix de les parets de 0,75 metres.
Búnquer tipus B: El conjunt eren dos búnquers amb una metralladora cadascun amb una entrada pròpia i connectats per un passadís protegit (normalment enterrat).
Búnquer tipus C: Amb dues metralladores amb les seves espitlleres i amb un habitacle posterior on hi havia l’observador. Estava connectat mitjançant un passadís protegit amb l’entrada.
SITUACIÓ DELS BÚNQUERS I BATERIA DE COSTA DE LA PINEDA-SALOU
A 30 metres de l’inici del passeig marítim de la Pineda, just on han construït un petit espigó del complex del Port de Tarragona, es troba un conjunt de dos búnquers del tipus B. Estant mig ensorrats de la part de les espitlleres degut al pes del formigó. Encara es pot observar les dues entrades que quasi estan tapades (foto 1 i 2).
Davant del restaurant Soldemar (antic Reymar) hi havia un búnquer del tipus A i a 100 metres en direcció al sud n’hi havia un altre de les mateixes característiques. Quan es va remodelar el passeig es van treure i actualment no en queda cap rastre (foto 3 i 4).
Búnquer del Racó de Salou
Era del tipus C. Tenia la funció de protegir un possible desembarcament a la platja de la Pineda. Tota la seva construcció estava feta sobre un esperó de roca viva i cobert amb ciment armat reforçat amb bigues de ferro i pedres a la part més exterior. El seu interior estava folrat amb totxanes. Comptava amb quatre espitlleres, dues frontals i dues laterals. Té dues càmeres, una semicircular on hi havia les metralladores i una avantsala quadrangular on hi havia l’observador. El seu accés estava protegit per una estructura en forma de túnel. Tot el seu voltant està revestit de les pedres de la roca on està enclavat perquè estigui més camuflat (foto 5 i 6).
Sobre el búnquer hi ha l’obra escultòrica “Marca d’Aigua” realitzada en acer per l’escultor Sergi Aguilar (foto 7).
Bateria del Cap de Salou
La seva ubicació era a prop del far de Salou, al punt més aixecat (73,6 metres sobre el nivell del mar) i el de més endins del mar des del Delta de l’Ebre. Estava constituïda per dues seccions amb quatre fortificacions circulars amb un mur de protecció d’un gruix considerable, a cel obert o en barbeta. Servien per encabir-hi una peça d’artilleria. En una d’elles encara hi han els ferros per a la fixació del canó (foto 8 i 9).
La primera secció està situada més superior i al nord i està comunicada per passadissos subterranis que arriben als set metres de profunditat on hi havia el polvorí i els recanvis de les peces dels canons. Tot el conjunt està excavat a la roca viva de la muntanya (foto 10). Aquest emplaçament estava protegit per quatre nius de metralladora i per una trinxera de protecció que està també soscavat a la roca i molt propera al precipici (foto 11).
A la part del darrere hi havia dues barraques per allotjar als artillers. En aquest lloc hi ha la caseta de l’antena de TVE que fa fer de repetidor per a la zona de la Pineda i de Salou.
A 250 metres en direcció sud i al costat del punt geodèsic (76,1 metres) hi ha un búnquer amb una explanada per ubicar-hi una altra bateria que sembla que no es va arribar a construir. Podria ser el punt de comandament ja que està al lloc més enlairat. Per la vessant sud i nord d’aquesta posició hi ha excavada a la roca una trinxera que servia de protecció de l’indret (foto 12 i 13).
La posició d’aquest emplaçament el feia molt estratègic ja que permetia realitzar el foc tan al sud mirant a Salou i Cambrils com al nord cap a Tarragona.
El radi d’acció d’aquest conjunt de bateries del Cap de Salou era de 15,9 quilòmetres, cobrint la costa des de Miami Platja fins a la Punta de la Mora. S’ha de dir que els canons que disposava eren obsolets: Krupp de 150 mm i després seran substituïts per obusos de bronze de 150 mm, model 1891 (eren molt poc efectius ja que la lenta velocitat de l’obús el feia poc efectiu sobre els blancs en moviment) (foto 14).
Búnquer de la Punta del Cavall
És un búnquer tipus C situat a la part oest de la Punta del Cavall. Presenta una entrada protegida per un passadís obert i una altre accés excavat a la roca. Conté tres espitlleres que protegirien sobretot la platja Llarga de Salou (foto 15 i 16).
Encara es pot veure el caminet excavat a la roca per accedir-hi des del camí de Ronda.
Búnquers de la Punta de Porroig
Es tractaria de dos búnquers tipus B situats a la Punta de Porroig. Actualment la zona s’ha explanat per fer-hi un mirador, per la qual cosa només es poden veure les dues cúpules dels búnquers. Possiblement estaven connectats per un passadís que els comunicava (foto 17).
Protegien la platja Llarga per l’est i la dels Capellans i tota la de Llevant de Salou per l’oest (foto 18).
Itinerari:
0 km: Inici al passeig de la platja de la Pineda. Girem en direcció est fins al petit espigó del complex del Port de Tarragona.
0,03 km: Es troba un conjunt dels dos primers búnquers del tipus B. Reprenem el passeig de la platja de la Pineda en direcció oest.
1,2 km: Ubicació del búnquer tipus A actualment desaparegut.
1,3 km: Ubicació del búnquer tipus A actualment desaparegut.
3,0 km: Búnquer del Racó de Salou.
3,1 km: Sortim de la platja per anar a trobar el carrer del Vaporet, just a la part dreta de la tanca de l’accés al recinte de l’Autoritat Portuària hi ha l’accés al Camí de Ronda.
3,3 km: El camí gira en direcció oest i paral·lel a l’antiga pedrera i al mar.
3,9 km: El senderó comença a endinsant-se dins del bosc i ascendint en direcció al Racó de Salou.
4,3 km: Deixem el camí de Ronda i ascendim a la part més alta del Racó de Salou (73,6 metres sobre el nivell del mar).
4,4 km: Conjunt de la Bateria de Salou. Seguim per la part del darrera fins a trobar la caseta de l’antic repetidor de TVE, ara anem en direcció oest fins a trobar una cadena, pugem per una pista fins a un gran dipòsit d’aigua que al costat hi ha el punt geodèsic.
4,6 km: Búnquer del segon emplaçament. Tornem enrere fins a trobar el senderó que baixa fins al carrer de la Falconera.
5 km: Carrer de la Falconera (urbanització d’apartaments).
5,4 km: Porta d’entrada del Far de Salou. A l’esquerra hi ha el camí de Ronda que, a partir d’aquí fins a Salou, està restaurat. Cal seguir-lo al voltant de tota la tanca del far.
5,6 km: Estem davant del Far de Salou on hi han diverses plataformes d’observació de les impressionants vistes del mar, de les roques i de les caletes que configuren aquest espai. Es segueix el camí de Ronda passant per la Cala Crancs i la Punta de la Salada.
6,8 km: Punta del Cavall. Búnquer situat a l’extrem de les roques. Reprenem l’antic camí que van excavar a la pedra quan van construir el búnquer, per continuar cap a la Penya Tallada, la Punta Roja, els Replanets, les roques Puntxoses fins arribar a la Platja Llarga.
8,9 km: Deixem la Platja Llarga per enfilar el caminet per les roques de l’Altar i la Punta del Lari. El camí passa enlairat pel damunt de les roques, a poca distància del mar i ens porta a la platja de les Llenguades.
9,4 km: Punta del Porroig. Esplanada urbanitzada on hi han les dues cúpules dels dos búnquers. Lloc privilegiat on es pot veure tota la costa de Salou i la de Cambrils. El camí de Ronda passa pel costat mateix dels edificis d’apartaments de la Punteta Roja.
9,7 km: Escales que baixen a la Platja dels Capellans. Travessem tota la platja fins arribar a les Ferreries. Aquí el camí de Ronda és un voladís de fusta amb baranes de protecció. Continuem fins a trobar l’inici de la Platja de Llevant de Salou.
10,4 km: Els Pilons, inici de la Platja de Llevant i del Passeig marítim de Salou, també conegut pel passeig de Jaume I.
Bibliografia:
http:/www.ggc.com
Adrián Cabezas Sánchez. La defensa de la costa a Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). 2013. UB.
Anna Soret Miravet. Los fortines de los rojos. Búnquers de la costa catalana: patrimonio inmueble de la guerra civil en riesgo: El pasado que no pasa. La guera civil a los ochenta años de su finalización. Ediciones Universidad de Castilla-la Mancha.
Josep Clarà. Els fortins de Franco. Arqueologia militar als Pirineus catalans.
El canut dels minairons 